C+ Revista de lletres i més: número 0

Vam trencar la normalitat castellano-dominant
i franquista amb llibres i més llibres en
català. Hi continuava havent censura, però
no em van prohibir cap llibre. Com a traductor
vaig treballar molt.
"I, sobretot he sostingut
sempre la campanya a
favor de la llengua. Les
llengües emmalalteixen
i moren. Vam trencar
la normalitat castellano-dominant
i franquista
amb llibres i més llibres
en català."
He enllestit darrerament un original d’entre
10
100 i 200 pàgines sobre la meva estreta relació
amb la llengua catalana des que era molt a una llengua literària, però malgrat els
mensuals.
essencial per a enganxar a nous lectors
ser emèrit per l’edat ja no vaig a les reunions
per això menys peri-
11
petit, abans de la II República. Si em volen nombrosos reconeixements nacionals i
qualificar d’agitador o d’activista, em vaig internacionals que ha tingut, s’ha sentit
No tinc cap inconvenient que existeixi normativament
fèrics."
trobar dins aquesta dinàmica per la situació en algun moment menystingut en els cercles
un català central com a patró de Literàriament com veu la seva nova norfèrics."
d’ofec de la llengua.
literaris? Creu que la literatura juve-
l’escriptura. Si em convé emprar un modisme malitat?
nil es troba prou reconeguda o valorada?
del nord-occidental, el faig servir, quan parlo
dic «vai a casa» i quan escric poso «vaig».
Vostè va néixer a Lleida i a causa de la
situació política la seva família, va marxar
a Barcelona, ciutat on posteriorment estudià
la carrera universitària de Filosofia
i Lletres. Professionalment ha treballat en
diferents indrets de la geografia catalana,
fonamentalment a la lleidatana. Ha trobat
alguna dificultat afegida en la seva tasca
d’escriptor pel fet de no ser o estar prop
dels centres de poder literari?
Barcelona és el centre de poder. Un escriptor
que visqui fora de París provarà d’editar a
París. La macrocefàlia existeix, jo he editat literatura
juvenil a diverses editorials, sempre
de Barcelona, i més darrerament amb l’IEI
i Pagès de Lleida, que és una molt activa i
diversificada editorial.
Segons el seu punt de vista, la seva obra
ha estat valorada de la mateixa manera
pel fet de no viure o treballar a Barcelona?
S’ha sentit algun cop com un escriptor
de la perifèria?
Viure fora de Barcelona marca en el sentit
que no surts tant als mitjans com els que en
són o hi viuen, només això. És clar que avui
la imatge és necessària, però què hi farem.
Fa cinc anys que no he posat els peus a
Barcelona, m’agraden les ciutats petites: he
viscut a Sant Feliu de Guíxols quan tenia
10.000 habitants, a Puiggròs/Les Borges,
6.000, a l’Espluga de Francolí, que voreja els
4.000 i ara a Balaguer, que en té 17.000. El
contacte amb Lleida es manté.
Vostè és un escriptor prolífic, amb més de
cent obres publicades de diferents gèneres,
però és conegut principalment per la
seva contribució fonamental a la literatura
juvenil catalana. La literatura juvenil és
Des de 1999 vaig fer un gir, potser per l’edat i
perquè els meus llibres juvenils ja no rajaven
tant, i em vaig posar a fer dietaris i assaigs,
articles i alguna novel·la i relats “per a grans”.
Des del 2000 endavant he entrat al galop –o
al trot, que són molts anys a coll- en la poesia,
i amb bona nota de la crítica. Tanmateix,
el pes de la literatura juvenil m’ha emboirinat
el conjunt de l’obra, i tothom parla quasi exclusivament
dels meus llibres juvenils, això
vol dir que les obres més recents no tenen
encara un coixí de treballs crítics referent.
Tampoc m’agrada anar a les escoles, la canalla
en carn viva m’interessen menys que
com a lectors a distància. Darrerament, molt
de tant en tant i per inèrcia, faig un llibre juvenil
que goso qualificar com “de frontera”,
apte també per als adults. He fet molta col·laboració
en premsa, i el tema de la llengua hi
ha tingut lloc preferent.
Vostè és membre numerari de la Secció
Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans
des de l’any 1991. Revisant la llista de
membres se’n comptabilitza un total de
quatre sobre quaranta-cinc de procedència
nord-occidental. Creu que el dialecte
nord-occidental ha tingut prou pes a l’hora
d’establir la codificació lingüística del
català actual o el que continua sent normal
és el català central?
A l’Institut d’Estudis Catalans vaig ser elegit
membre juntament amb tres altres escriptors,
no vaig entrar-hi específicament com a
filòleg, però he col·laborat en el Diccionari,
he votat les decisions importants, he estat
membre de jurat dels premis de l’Institut, he
tingut cura de l’edició d’opuscles i n’he escrit
per encàrrec. Tanmateix, des que vaig
Finalment, vostè amb noranta-set anys,
ha viscut moltes normalitats que s’han
transformat en un moment determinat, en
noves normalitats. Quina opinió té de tot
el que està passant en l’actualitat? Com
ho està vivint?
De primer, no entenc el terme nova normalitat.
Suposo que es refereix al retorn a un
equilibri social diferent de l’existent amb anterioritat
a un cop molt fort. Per què no es
diu simplement, nova situació? La normalitat
l’entenc com el cultiu dins el qual es viu
socialment, i després de les epidèmies o patacades
reneix la convivència més o menys
coixa.
És clar que s’hauran produït canvis, això
sempre, però no els podem preveure en tot
el seu abast. La normalitat es viu socialment
i, sobretot en fem un santuari personal, potser
dictat per l’egoisme. Durant la vida de
Kant es van produir molts alts i baixos, però
ell va viure, raonar i escriure dins la seva normalitat.
Un servidor també, sempre he navegat
al meu ritme. La pandèmia no ha afectat
la família i he menat una vida normal. Si
s’haguessin produït trastorns familiars hauria
estat ben diferent.
"Potser avui l’escriptor
perifèric ho és només
vocacionalment, perquè
els de fora de Barcelona
avui hi viatgen
més que no jo, i són
Ser poc ben conegut (a Barcelona, i només
relativament, caldria dic “poc esmentat / citat”)
ha fet que un servidor hagi escrit molt
sobre mi mateix, i la meva obra. Potser avui
l’escriptor perifèric ho és només vocacionalment,
perquè els de fora de Barcelona avui
hi viatgen més que no jo, i són per això menys
perifèrics. Al capdavall, jo m’ho he buscat,
tinc quasi tots els reconeixements i no tinc
enveja de ningú. Quan hagi desaparegut,
com sol passar, al cap d’una generació ja no
seré sinó un nom a cercar a Internet. Però
m’ho he passat molt rebé escrivint.
Patrícia Bosch Mir