C+ Revista de lletres i més: número 0

.
EDITORIAL Equip C+ RELATS Carme
Marín i Ester Salomó L’ENTREVISTA de
Patrícia Bosch ASSAIGS Norman Rangel i
Carme Marín HISTÒRIES DE LA LLENGUA
Pere Juvés i Mariona Bosch-Saumell
RESSENYES Marc Joy i Neus Aguiló
POEMES Maties Segura
Número 0 Novembre 2020
Perspectives
1
sobre la
"nova
normalitat"

Tots els continguts d’aquest número estan sota llicència Creative
Commons BY-NC; és a dir, tant els continguts com la revista sencera
es poden compartir i difondre lliurement. Reenvia-la! ;-)
2 21 RESSENYES
3
Marc Joy
Correcció ortogràfica: Carme Marín Páez
i Maties Segura i Rubio.
Disseny i maquetació: Abraham Carreiro.
www.revistacemes.cat
revistacemes@gmail.com
SUMARI
4 EDITORIAL
Equip C+
5 RELATS
Carme Marín
Ester Salomó
8 L’ENTREVISTA
de Patrícia Bosch
a Josep Vallverdú
12 ASSAIGS
Norman Rangel
Carme Marín
18 HISTÒRIES DE LA
LLENGUA
Pere Juvés
Mariona Bosch-Saumell
Neus Aguiló
24 POEMES
Maties Segura

EDITORIAL
RELATS
Presentem el número zero de C+ Revista de lletres i
més, una prova pilot amb la il·lusió que es consolide
UN ÀNGEL EN LA NOVA
el projecte i isquen més números de la revista. Esperem
que us agrade. El projecte és arriscat: estudiants
NORMALITAT
del grau de Llengua i Literatura Catalanes de la UOC,
Carme Marín Páez
conscients de les limitacions i les mancances dels estudis reglats
en aquesta universitat, ens hem ajuntat per tirar endavant la revista
de forma col·laborativa, assembleària i autogestionada, una
manera de fer que xoca amb la metodologia de la UOC, imminentment
individualitzant i isoladora.
Els meus records d’infantesa em fan feliç. La mort del meu pare em va fer reviure
venir olor de mar, d’estius a Lo Pagán
i Mazarrón, cosins i família al tan important com el perdó de les persones
aquells estius, i em va ensenyar que res és
La idea és obrir una escletxa en el temps per reunir peces creatives,
crítiques, lliures, que no solen emmotllar-se a les exigències
voltant de la taula, llargues xerrades
i riures. Matins al voltant del perdonar.
que estimes, si és que tens alguna cosa a
de les proves d'avaluació continuada (PAC), però que responen
a una manera alternativa d’entendre els estudis del grau de Llengua
i Literatura Catalanes. El secret de la nostra força rau en
para-sol entrant i sortint de l’aigua, cremats Vaig anar a veure l’Àngel perquè necessitava
pel sol però sense pensar en els factors de el lligam de la meva infantesa; cosins, tietes
4 la creació col·lectiva: som molts els companys i companyes que
5
busquem un oxigen que no trobem en el sistema tancat de les
PAC. El projecte de C+ Revista de lletres i més trenca amb la
normalitat acadèmica i proposa uns continguts elaborats des de
la llibertat crítica dels i les col·laboradores. És una humil aportació
al món de les lletres catalanes.
Precisament, el tema de la normalitat, tant d’actualitat per la covid-19
i el bateig de la «nova normalitat», ha estat triat com l’eix
transversal que travessa les peces d’aquest número zero. Les
peces aportades pels companys i companyes s’aproximen al concepte
de «normalitat» des de perspectives menys convencionals,
lliures, creatives: tant podem gaudir d’uns poemes com de relats
curts, així com de les ressenyes crítiques de la distòpica Ciutat
dels joves i de la dura Un cel de plom, de l’entrevista a Josep Vallverdú,
de l’aproximació a les dones i la literatura, de la necessitat
del carpe diem perquè el tempus fugit, sense deixar la qüestió
de la llengua, per a la qual la normalització sembla ser polèmica,
amb el franquisme rebrotant arreu. Tot plegat, un conjunt de peces
diverses que ofereixen una mirada diferent sobre la noció de
«normalitat» i conviden a deixar-nos endur per la lectura. Gaudiu
d’aquestes pàgines. Esperem retrobar-nos en els següents números.
Açò és un inici.
Equip C+
protecció de les cremes i sense horaris.
Entre totes aquelles persones que envoltaven
els meus estius i em feien gaudir de l’estima
de família sobresurt l’Àngel.
L’Àngel havia viscut a França i, a la provinciana
Espanya a la qual havia tornat, era
un autèntic anacronisme. La música d’Aznavour,
de Georges Moustaki o d’Edith Piaf
sonava al seu toca-discos Vieta de darrera
generació, i les tecles del seu piano vorejaven
l’amargor de la seva vida encotillada a la
recerca d’un espai cosmopolita on eixir. Però
a l’Àngel, que tenia els ulls tendres, se li va
colpir el cor amb la mort de la seva filla.
Àvid lector, ens regalava llibres d’autors de
renom i de nous escriptors que descobria llegint
i escoltant la ràdio. L’Àngel no tenia internet,
però estava al dia de totes les novetats
literàries que es publicaven arreu d’Europa.
Però un dia de fa més de trenta anys es van
acabar aquells estius en família, de cop, sense
saber per què, ens vam tancar cadascú
en la nostra llunyania.
Fa un any va morir el meu pare, i in memoriam
vaig intentar recuperar allò que el feia
i aquell caliu que oferia la diversió i l’estima
que ens havíem tingut. Però de l’Àngel, dels
ulls tendres, només en queden els ulls. Una
boirina ha ennuvolat la seva ment que ja no
recorda com acaronava el seu piano o com
es delia per netejar la seva bicicleta. L’impacte
de la malaltia ja no el deixa llegir, però
sí escoltar les cançons, i els records que encara
guarda, li permeten estar amb nosaltres
i demostrar-nos que ens estima.
Les noves normalitats són veritablement devastadores,
i aquesta no té marxa enrere.
No sé si l’estiu vinent encara quedarà alguna
pàgina escrita a la seva ment. Així que
haurem de veure’ns abans per mirar els seus
ulls tendres i xerrar del passat, que són els
únics capítols que queden al seu cervell. Ja
no recorda el nom dels seus fills, ni la recent
viudetat, ni la mort de la seva filla. Però, com
tots nosaltres, recorda els estius de la família
envoltats de salnitre i sol, les xafarderies i la
sogra a qui va tenir tota la vida a casa i que
l’estimava, des de la recança, això sí, de no
acceptar-lo mai. Era massa modern, l’Àngel.
Li vaig dir adeu amb la mascareta posa-

da, ens vam abraçar, volia sentir l’abraçada
d’aquell que encara era l’Àngel, potser
la darrera abans que no es perdi dintre del
seu món de cançons, llibres i partitures de
piano de les que ja no podrem gaudir. Es va
abaixar la mascareta i va somriure, amb els
ulls, amb la boca, amb el cor.
Potser hem d’aprendre tots a dir hola al nou
Àngel! I serà la nostra normalitat estimar els
seus ulls tendres, aquells que ho seran fins
que no es tanquin.
seu cap s’estava vivint una batalla entre les
decisions que havia pres en el passat i que,
en aquell moment, semblaven insignificants.
El vell tenia la cara blanca i marcada per unes
pigues pèl-roges que no es dissimulaven per
la barba sense afaitar. Vestia un pijama gris
de ratlles i portava la camisa dins dels pantalons.
D’entre els seus murmuris, únicament
es podia entendre la paraula focus. Amb els
ulls tancats recordava quan l’èxit el feia viure
entre hotels de luxe i sales vip.
Feia anys la gent aclamava el seu nom mentre
de vendes. Aquella nit el cantant acabaria de
perdre una identitat pròpia que ja feia temps
que pertanyia a tot el món. A les imatges se’l
veia derrotat, amb la camisa estripada i sense
la força suficient per aixecar-se. Estès a
terra no podia obrir l’ull dret, com a resultat
d’una de les moltes absurdes baralles que
disputava nit rere nit.
Ara el vell és aquí, a la butaca d’una casa
perduda enmig d’unes muntanyes glaçades.
Ningú no el podrà trobar mai, està aïllat amb
els seus remordiments. Amb la mà esquerra
Carme Marín Páez
ell caminava amb un somriure maligne
s’acosta la copa per fer l’últim glop de whisky
que li cobria tota la cara. No se’l pot culpar
mentre els glaçons es colpegen entre ells i
per caure en aquella seducció, l’èxit era
es desfan lentament. L’ancià perd la força de
massa dolç i l’ancià va seguir un camí que
la mà, el got cau a terra i es trenca en petits
el va fer caure en un món de drogues i alcohol.
bocins mentre xiuxiueja la melodia d’una de
La seva família no va poder ajudar-lo,
les seves velles cançons. El que un dia eren
s’havia encegat per la fama a un ritme tan
crits d’enveja i admiració avui són silencis
FAMA
Ester Salomó
frenètic que li havia fet perdre qualsevol noció.
L’home es destruïa amb unes xeringues
contaminants i això l’allunyava cada vegada
que ressonen en la muntanya. Els records
i el fan murmurar mentre es raspa la barba
més de la seva família, fins al punt que ho va
d’una vida passada li circulen per les venes
sense afaitar. La resta del cigarret cau a terra
6
i s’apaga, lentament, mentre el soroll del
perdre tot. De poc li havien servit els focus
que el feien destacar i el públic que saltava al
vent pica als finestrals i les primeres gotes es
7
El vell estava assegut en una butaca
rovellada que hi havia al mig de
l’habitació. Els mobles de la sala
eren antics, d’abans de la guerra,
i no guardaven cap objecte especial.
Només hi havia alguns llibres i un rellotge,
no hi havia cap fotografia ni cap trofeu
que emetessin un bri de vida. El vell tenia
l’esquena recolzada al seient i el braç dret
li penjava del reposabraços. Amb la mà, ja
arrugada pel pas del temps, aguantava un
cigarret del qual només en quedaven tres
calades. El seu alè desprenia un aire amarg,
feia estona que s’estava servint unes copes
de whisky i el gust de licor se li havia clavat a
la gola. Tenia els ulls tancats, semblava que
aviat s’adormiria. Amb la mà esquerra es
va apropar el vas i va fer un parell de glops
mentre els glaçons li abrasaven el llavi superior.
Murmurava algunes paraules recargolant-se
endavant i endarrere. Tenia la gola
desgastada i la veu ronca però, durant molts
anys abans, havia estat un dels cantants de
pop amb més èxit a escala mundial. Dins del
ritme d’unes frases perfectament entonades.
Quan a la nit dels Grammys el van proclamar
guanyador de la cançó de l’any, només
l’acompanyaven representants de la seva
productora. Feia dies que el seu mànager li
havia preparat un discurs, que es va treure
de la butxaca amb la mà tremolosa per tots
els anys de descontrol i que ja no podia dissimular.
Va pronunciar les paraules sense tartamudejar,
aquella nit havia sabut controlar
bé la dosi que havia fet entrar al seu cos. El
públic es va posar dempeus i el van banyar
d’aplaudiments. El somriure maligne es va
apoderar altra vegada de la seva cara i va
tornar a assaborir el dolç sabor de la fama.
La glòria i l’adulació no van durar tota la nit.
L’endemà les revistes s’emplenaven de titulars
amb les fotografies que havien aconseguit
uns reporters massa xafarders i que
l’havien seguit després de la gala. L’havien
vist en un carreró, a la part del darrere d’una
discoteca, afectat per les copes, i no havien
tingut cap remordiment per treure’n unes bones
fotografies que els assegurarien un èxit
marquen als vidres. Aquesta tarda caurà una
forta tempesta.
Ester Salomó

L’ENTREVISTA
ENTREVISTA A JOSEP
VALLVERDÚ
Patrícia Bosch Mir
Josep Vallverdú i Aixalà es podria A causa de la seva avançada edat, en Josep
perfectament definir com un escriptor
que se surt de la norma. Nascut normalitats s’han anat transformant en no-
Vallverdú ha pogut veure i tastar com moltes
a Lleida fa noranta-set anys, encara ves normalitats. Diferents governs i règims
en actiu, publica setmanalment un polítics s’han succeït, així com la progressiva
conte en el principal diari de Ponent. Al llarg
consolidació del català com a llengua de
8
de tota la vida, la seva activitat literària ha cultura.
transcorregut desenvolupant gèneres literaris
9
molt diversos que van des de l’assaig fins
la poesia, passant per la traducció i arribant
al que més popularitat li ha donat, la narrativa
juvenil.
Foto: Biblioteca de Cappont
"És clar que s’hauran produït canvis, això sempre,
però no els podem preveure en tot el seu
abast. La normalitat es viu soci-alment i, sobretot
en fem un santuari personal, potser dictat per
l’egoisme."
Josep Vallverdú
Els premis i honors que atresora són igualment
nombrosos. La majoria, tal com dèiem,
relacionats amb la literatura juvenil (el Joaquim
Ruyra de narrativa juvenil (1964) amb
Trampa sobre les aigües, el Josep M. Folch
i Torres (1968 i 1970) amb Rovelló i En Roc
drapaire, Llista d'Honor del Premi Andersen
(1980) amb En Mir l’esquirol, Premi de Literatura
Catalana de la Generalitat de Catalunya
d'obra de creació per a públic juvenil (1982)
amb L'alcalde Ferrovell, Premi Crítica Serra
d'Or de narrativa juvenil (2008) amb El testament
de John Silver, Premi Jaume Fuster
dels Escriptors en Llengua Catalana (2012)
pel conjunt de la seva obra. A més des de
l’any 1991, és Membre numerari de la Secció
Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans,
Creu de Sant Jordi (1990) i Premi d'Honor de
les Lletres Catalanes (2000).
En primer lloc, per les dades que disposo,
vostè va començar a publicar en català el
1960 amb el llibre El venedor de peixos en
una època on la literatura catalana s’estava
refent de les prohibicions derivades de
la postguerra. Va decidir ser un escriptor
en català, i no només això, sinó que va ser
un actiu conferenciant i agitador cultural
catalanista. Quines foren les seves sensacions
en aquell moment? Era conscient
que estava trencant la normalitat imposada
políticament per tal de crear una normalitat
nova on el català fos present?
Quan el 1960 la censura fa afluixar una mica
la grapa, jo i uns quants més vam decidir que
als nens els faltava bon material de lectura, i
ens hi vam posar. La Galera, Cavall Fort, etc.
Jo escric en realitat novel·les d’aventures,
no pensava en literatura infantil, tinc poques
mostres de llibres que no siguin per a lectors
de més de dotze anys. I, sobretot he sostingut
sempre la campanya a favor de la llengua.
Les llengües emmalalteixen i moren.

Vam trencar la normalitat castellano-dominant
i franquista amb llibres i més llibres en
català. Hi continuava havent censura, però
no em van prohibir cap llibre. Com a traductor
vaig treballar molt.
"I, sobretot he sostingut
sempre la campanya a
favor de la llengua. Les
llengües emmalalteixen
i moren. Vam trencar
la normalitat castellano-dominant
i franquista
amb llibres i més llibres
en català."
He enllestit darrerament un original d’entre
10
100 i 200 pàgines sobre la meva estreta relació
amb la llengua catalana des que era molt a una llengua literària, però malgrat els
mensuals.
essencial per a enganxar a nous lectors
ser emèrit per l’edat ja no vaig a les reunions
per això menys peri-
11
petit, abans de la II República. Si em volen nombrosos reconeixements nacionals i
qualificar d’agitador o d’activista, em vaig internacionals que ha tingut, s’ha sentit
No tinc cap inconvenient que existeixi normativament
fèrics."
trobar dins aquesta dinàmica per la situació en algun moment menystingut en els cercles
un català central com a patró de Literàriament com veu la seva nova norfèrics."
d’ofec de la llengua.
literaris? Creu que la literatura juve-
l’escriptura. Si em convé emprar un modisme malitat?
nil es troba prou reconeguda o valorada?
del nord-occidental, el faig servir, quan parlo
dic «vai a casa» i quan escric poso «vaig».
Vostè va néixer a Lleida i a causa de la
situació política la seva família, va marxar
a Barcelona, ciutat on posteriorment estudià
la carrera universitària de Filosofia
i Lletres. Professionalment ha treballat en
diferents indrets de la geografia catalana,
fonamentalment a la lleidatana. Ha trobat
alguna dificultat afegida en la seva tasca
d’escriptor pel fet de no ser o estar prop
dels centres de poder literari?
Barcelona és el centre de poder. Un escriptor
que visqui fora de París provarà d’editar a
París. La macrocefàlia existeix, jo he editat literatura
juvenil a diverses editorials, sempre
de Barcelona, i més darrerament amb l’IEI
i Pagès de Lleida, que és una molt activa i
diversificada editorial.
Segons el seu punt de vista, la seva obra
ha estat valorada de la mateixa manera
pel fet de no viure o treballar a Barcelona?
S’ha sentit algun cop com un escriptor
de la perifèria?
Viure fora de Barcelona marca en el sentit
que no surts tant als mitjans com els que en
són o hi viuen, només això. És clar que avui
la imatge és necessària, però què hi farem.
Fa cinc anys que no he posat els peus a
Barcelona, m’agraden les ciutats petites: he
viscut a Sant Feliu de Guíxols quan tenia
10.000 habitants, a Puiggròs/Les Borges,
6.000, a l’Espluga de Francolí, que voreja els
4.000 i ara a Balaguer, que en té 17.000. El
contacte amb Lleida es manté.
Vostè és un escriptor prolífic, amb més de
cent obres publicades de diferents gèneres,
però és conegut principalment per la
seva contribució fonamental a la literatura
juvenil catalana. La literatura juvenil és
Des de 1999 vaig fer un gir, potser per l’edat i
perquè els meus llibres juvenils ja no rajaven
tant, i em vaig posar a fer dietaris i assaigs,
articles i alguna novel·la i relats “per a grans”.
Des del 2000 endavant he entrat al galop –o
al trot, que són molts anys a coll- en la poesia,
i amb bona nota de la crítica. Tanmateix,
el pes de la literatura juvenil m’ha emboirinat
el conjunt de l’obra, i tothom parla quasi exclusivament
dels meus llibres juvenils, això
vol dir que les obres més recents no tenen
encara un coixí de treballs crítics referent.
Tampoc m’agrada anar a les escoles, la canalla
en carn viva m’interessen menys que
com a lectors a distància. Darrerament, molt
de tant en tant i per inèrcia, faig un llibre juvenil
que goso qualificar com “de frontera”,
apte també per als adults. He fet molta col·laboració
en premsa, i el tema de la llengua hi
ha tingut lloc preferent.
Vostè és membre numerari de la Secció
Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans
des de l’any 1991. Revisant la llista de
membres se’n comptabilitza un total de
quatre sobre quaranta-cinc de procedència
nord-occidental. Creu que el dialecte
nord-occidental ha tingut prou pes a l’hora
d’establir la codificació lingüística del
català actual o el que continua sent normal
és el català central?
A l’Institut d’Estudis Catalans vaig ser elegit
membre juntament amb tres altres escriptors,
no vaig entrar-hi específicament com a
filòleg, però he col·laborat en el Diccionari,
he votat les decisions importants, he estat
membre de jurat dels premis de l’Institut, he
tingut cura de l’edició d’opuscles i n’he escrit
per encàrrec. Tanmateix, des que vaig
Finalment, vostè amb noranta-set anys,
ha viscut moltes normalitats que s’han
transformat en un moment determinat, en
noves normalitats. Quina opinió té de tot
el que està passant en l’actualitat? Com
ho està vivint?
De primer, no entenc el terme nova normalitat.
Suposo que es refereix al retorn a un
equilibri social diferent de l’existent amb anterioritat
a un cop molt fort. Per què no es
diu simplement, nova situació? La normalitat
l’entenc com el cultiu dins el qual es viu
socialment, i després de les epidèmies o patacades
reneix la convivència més o menys
coixa.
És clar que s’hauran produït canvis, això
sempre, però no els podem preveure en tot
el seu abast. La normalitat es viu socialment
i, sobretot en fem un santuari personal, potser
dictat per l’egoisme. Durant la vida de
Kant es van produir molts alts i baixos, però
ell va viure, raonar i escriure dins la seva normalitat.
Un servidor també, sempre he navegat
al meu ritme. La pandèmia no ha afectat
la família i he menat una vida normal. Si
s’haguessin produït trastorns familiars hauria
estat ben diferent.
"Potser avui l’escriptor
perifèric ho és només
vocacionalment, perquè
els de fora de Barcelona
avui hi viatgen
més que no jo, i són
Ser poc ben conegut (a Barcelona, i només
relativament, caldria dic “poc esmentat / citat”)
ha fet que un servidor hagi escrit molt
sobre mi mateix, i la meva obra. Potser avui
l’escriptor perifèric ho és només vocacionalment,
perquè els de fora de Barcelona avui
hi viatgen més que no jo, i són per això menys
perifèrics. Al capdavall, jo m’ho he buscat,
tinc quasi tots els reconeixements i no tinc
enveja de ningú. Quan hagi desaparegut,
com sol passar, al cap d’una generació ja no
seré sinó un nom a cercar a Internet. Però
m’ho he passat molt rebé escrivint.
Patrícia Bosch Mir

ASSAIGS
TEMPUS FUGIT, CARPE
DIEM?
Norman Rangel
parlen d’amor, a vegades ens domina l’odi
i la venjança? L’odi és combat amb l’amor.
Com deien Jesús o Buda, estima els teus
amics i també els teus enemics. Al cap i a la
fi, quin mèrit espiritual tindria estimar qui ja
t’estima? Si volem canviar les coses, comencem
per nosaltres mateixos.
Als camps de concentració on es va viure
odi, terror i venjança, les persones més desenvolupades
espiritualment, semblaven tenir
un mitjà diferent per escapar-se de la realitat
plena de patiments, ja que podien centrar-se
en l’ànima i els seus pensaments trobaven
fonts d’alegria i de creixement sovint amb
memòries de la seva vida i el seu procés
evolutiu. Aquests pensaments semblaven tenir
un efecte positiu en la resistència mental,
però existia un límit en aquesta estratègia. Si
mires massa al passat pots tenir dificultats
per a mirar el futur.
En situacions difícils podem créixer espiritualment,
tal com asseguren les filosofies
orientals o la cristiana. Centra’t en el present
i viu-lo intensament. El passat ja no existeix
i el futur potser no existeix o no existirà mai.
La llengua llatina ja establia que “finis” vol dir
finalitat però també objectiu o propòsit. Quin
és el teu objectiu o propòsit en aquest episodi
terrenal? Que cadascú pensi en el seu.
Norman Rangel
Sovint ens hem preguntat què és el l’ànima, en aquest dualisme de l’ésser humà.
realment important i quin significat Morir amb aquesta calma és, sens dubte, un
té el nostre temps a la vida terrenal.
Segons Eckhart Tolle, l’home diners i riqueses materials.
objectiu molt més interessant i valuós que fer
s’ha de centrar en el present, que, Sovint malinterpretem el “carpe diem” com el
segons ell, el que és realment important. La fet de viure al límit, arriscant, vivint el segon
12
línia del seu pensament toca amb el tradicional
“carpe diem”. La frase popularitzada per potser rau a viure intensament per aprofitar
de manera irreflexiva... però, de fet, el sentit
13
Horaci, segons els historiadors, va ser “carpe
cada instant i cada espurna vital que ens ofe-
diem quam minimum credula postero”, reix el pas del temps.
que traduït es podria entendre com “aprofita Si Plató, Sòcrates Jesús o Buda tenen raó,
cada dia, no et refiïs del demà”.
el realment important és l’enriquiment espiritual,
Vida i mort, dos conceptes que van units.
de l’ànima, de l’energia interior i no pas
Sense un no existeix l’altre. Per a Sòcrates totes aquelles coses materials que es convertiran
(ens diu Plató), la filosofia mateixa s’ha d’entendre
en pols pel corcó (Jesús) i que no
com una preparació per a la mort. I aniran amb nosaltres en el viatge més enllà
com ens hem de preparar per a aquells últims
de la mort física terrenal. Cal treballar per
moments? Ja els estoics (com Epictet o acumular riquesa interior i deixar de treballar
Sèneca) expliquen que s’ha d’encarar amb per acumular riquesa exterior que és perenne,
absoluta calma i conduint-se cap a l’alliberament
passatgera...i no eterna com l’energia
de l’ànima. Com també a la tradició que es transforma i mai desapareix. És potser
platònica, la mort no és pas el final, sinó que
això l’ésser humà?
mentre el cos és una part mortal, l’ànima és Ens dominen perquè tenim por a la mort i,
una part eterna, immutable i immortal. Sèneca
probablement, perquè tenim falta d’espiritua-
ho tenia tan clar que va demanar en el litat. Aquests filòsofs que hem anomenat pro-
seu testament ser incinerat sense cap mena bablement no tenien aquestes mancances i
de cerimònia, quan, en aquells temps de riquesa
actuaven més lliurement i humanament que
i poder, un altre hagués demanat unes nosaltres. La raça humana no hauria de ser
celebracions amb gran fastuositat. Està clar compartimentada, separada... i ens hem de
que tal com ens explica l’obra Fedó, la tranquil·litat
resistir a això.
amb la qual encara la mort Sòcrates Buda, Jesús, molts filòsofs com Epictet, ens
és perquè creu en aquella immortalitat de parlen reiteradament d’amor. Per què si tants

LES DONES I LA
LITERATURA
Carme Marín Páez
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l'ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
“Cançó de fer camí”,
MARIA MERCÈ MARÇAL
Il-lustració: Míriam Sánchez Arcos
En quin moment el sexe masculí va sotmetre
el femení? La resposta no és fàcil de donar,
però el que sí que està clar és que des que
la humanitat té documents escrits, les lletres,
la cultura i la literatura han estat un tema reservat
als homes.
Aquesta història ha obviat, per exemple, que
el primer text signat amb voluntat d’autoria té
nom de dona: «Soc Enheduanna, la sacerdotessa
de Nana», ENHEDUANNA (2285-
2250 a. C.). Aquest és el breu text descobert
en un disc d’alabastre de principis del segon
mil·lenni abans de la nostra era.
A l’Edat Antiga, les dones no eren ciutadanes
en sentit ple. El perquè el podem trobar
a Marci Porci Cató el Vell (195 a. C.), polític,
escriptor i militar romà que va dir: «Extemplo
simul pares esse coeperint, superiores
erunt» (Tan aviat com hagin començat a ser
iguals seran superiors).
I dit i fet, el sexe masculí va prendre bona
nota de la màxima de Cató i no ha deixat
que les dones aconseguíssim la igualtat, no
era una dona que escrivia bé, i això a la història
de la nostra literatura sembla que no li
ha interessat.
El llarg període de deu segles anomenat Edat
Mitjana ve marcat pels grans canvis socials i
per la religió. L’època obscura, violenta, supersticiosa
i especialment misògina que ens
han venut els llibres d’història va donar peu
a una filmografia que ha fet molt de mal: el
dret de pernada o la cacera de bruixes sobresurt
per damunt dels profunds canvis socials
que es van dur a l’època. I és que, en
veritat, la posició de la dona en aquella època
era molt millor que en segles anteriors, i
va arribar a ser respectada en determinats
cercles. Grans reines, comtesses, monges,
místiques o educadores van escriure prolixament
i van aconseguir el seu merescut lloc a
la literatura universal. D’altra banda, la dona,
a partir del s. IX, esdevé un ideal de moral
cristiana degut a la devoció mariana: es va
convertir en «la santa» de totes les cases, al
mateix temps que la literatura cavalleresca i
Pels voltants del 15 d’octubre Com diu Elvira Lindo, Comissària de l’edició
La tan emprada expressió «nova del 2020, les dones han de recórrer un costosíssim
camí per arribar a fer-se un lloc al
normalitat» em fa venir al cap tantes
situacions que ja no eren normals
abans de la pandèmia! I la lar un alè esforçat, una consciència constant
malgrat tot, dintre d’aquesta oligarquia apases
nobles un lloc a la vida de la cort i a la 15
món literari: «La veu de les dones sol exha-
fos cas que arribéssim a ser superiors! Però els trobadors donen a les dames de les clas-
14
primera anormalitat en què penso són les que la vida sempre els ha d’exigir més que
reixen dames que han brillat amb llum pròpia,
cultura mai abans reconegut.
dones escriptores, les grans invisibles de la als homes».
veritables heroïnes del seu temps que Però segur que d’aquesta extensa filmogra-
història escrita pels homes: en ple segle XXI Però no tot està perdut; posem la nostra esperança
mereixen especial menció.
fia de cavallers i d’inquisidors ningú no ha
encara són un grup vulnerable que cal protegir.
en les noves generacions i en els
La primera és Safo, una de les primeres pensat a fer una bona pel·lícula protagonit-
I com tot col·lectiu, ens o quimera en nous canals, ja que la xarxa ha esdevingut
poetesses conegudes de la humanitat que zada per Christine de Pizan, la primera dona
perill, elles també tenen un dia: el dilluns més un espai de trobada literària ple d’igualtat.
va viure a Grècia entre els segles VII i VI a. feminista de tots els temps. Va ser autora de
proper al dia 15 d’octubre, festivitat de Santa Que poc s’ho podien imaginar les nostres
C., amb una biografia llegendària que escriu veritables al·legats en defensa dels drets de
Teresa de Jesús, es commemora el Dia de avantpassades, que fins fa ben poc han hagut
a l’amor, un amor lliure, lèsbic: «Quina pena les dones i la primera dona de tota la història
de viure sota l’ombra del pare, el germà o
les Escriptores 1 , una iniciativa que pretén
tan terrible que patim!... i amb un perfum/pre-
de la humanitat que es va guanyar la vida
compensar la discriminació històrica de les el marit en una societat encotillada i orientada
ciós, digne d’una reina, /t’ungies…/i sobre un escrivint. Dama culta, encoratjada en tot mo-
dones en la literatura, recuperar el seu llegat,
a l’èxit masculí. Els nous temps juguen a
llit flonjo, suau… deixaves lliure el desig…» ment pel seu pare i després pel seu marit, va
fer visible el seu treball i combatre la discriminació
favor nostre i ja s’endevina una escletxa que
(SAFO – CANTS 94 Traducció de Maria escriure des de ben joveneta, i quan les des-
que han sofert al llarg de la història. deixa passar la llum. Però no ens deixem en-
Rosa Llabrés) 2 . Quina gosadia! Al llarg de gràcies la van colpir amb la mort de tots dos,
Sí, benvolguts lectors, les dones no han lluernar, que queda molt camí per recórrer i
la història ha estat més important discernir la Christine va rebutjar les ofertes de la cort i
aconseguit encara el lloc que mereixen al moltes lluites per guanyar.
sobre l’orientació sexual de Safo que donar va optar per guanyar-se la vida de la manera
món de les lletres, un món tradicionalment dirigit
als seus poemes el veritable valor que es que millor sabia: escrivint. Algú es pot arribar
per homes i per als quals les dones són Una ullada a la història
mereixen. I per què Anite de Tegea (s. III a. a imaginar a aquesta bona dona dient al s
les grans intruses, com bé ho demostren La societat prehistòrica era paritària. La
C.), poetessa més prolífera que Safo no és XIV coses com:
els cànons literaris, empatxats de tant desacreditar
dona tenia un importantíssim paper a la vida
ni mencionada en la majoria dels manuals?
el món femení. Cal fugir d’aquests de la comunitat, participava de la presa de
Serà que ni la seva sexualitat ni la seva vida
cànons, cal reescriure’ls.
decisions i compartia les posicions de poder.
agitaven la curiositat de l’època. Anite només
1 Iniciativa de Biblioteca Nacional de Espanya, la Asociación Clásicas y Modernas i la Federación Española de Mujeres
Directivas, Ejecutivas, Profesionales y Empresarias (FEDEPE), any 2006.
2 SAFO, CANTS Cant 94 Traducció de Maria Rosa Llabrés http://magpoesia.mallorcaweb.com/poesiagrega/index.
html#Safo

No tots els homes (i sobretot els més
savis) comparteixen l'opinió que és dolent que
les dones siguin educades. Però és ben cert
que molts homes ximples han afirmat això perquè
els desagradava que les dones en sabessin
més que ells.
CHRISTINE DE PIZAN, La Ciutat de les Dames
(1405) 3 .
Lamentablement, si donem un cop d’ull a
mil quatre-cents anys d’història, les dones
només van ser un objecte passiu de la literatura,
muses de poetes i personatges d’obres
literàries i de teatre.
En realitat, si la dona no hagués existit
més que en les obres escrites pels homes, se
la imaginaria un com una persona importantíssima,
polifacètica, heroica i mesquina, esplèndida
i miserable, infinitament bella i horrible,
amb totes les forces, tan gran com l’home, més
segons alguns. Però aquesta és la dona de la
literatura.
VIRGINIA WOOLF.
El pas dels segles comporta importants canvis
socials que permeten certa llibertat a les
dones, i van apareixent en aquest tan faixat
cànon literari masculí noms d’escriptores
que han deixat petjada, com Jane Austen
(La Dama), Mary Shelley, Emily Dickinson,
Rosalia de Castro, Caterina Albert (ui, perdó,
Víctor Català!), Emilia Pardo Bazán, Gabriela
Mistral, Simone de Beauvoir o Virginia
Wolf, entre algunes altres, no gaires. A mesura
que la dona s’alliberava del seu paper
d’esposa, mater amantíssima i filla model,
més protagonisme agafava a la literatura,
deixant una veritable empremta que té un
doble valor, el de les seves obres escrites i el
de la lluita que van afrontar per aconseguir el
seu lloc a un món que, un cop més, era feu
dels homes.
No recordo haver llegit cap llibre que
no parli de la inestabilitat de la dona. Probablement
perquè van ser escrits per homes.
JANE AUSTEN
concedit a una dona per cada deu homes.
En números absoluts, han estat quinze dones,
un número ridícul per la quantitat d’escriptores
contemporànies que escriuen amb
mestria.
Les dones escriuen, editen, publiquen i, en
general, participen de tots els espais literaris,
però en una mesura molt esquifida si la comparem
amb la dels homes, i això significa
que, com exposa la Pilar Lozano al seu llibre
El papel de las mujeres en la Literatura 4 , allò
que et fa savi no és la saviesa sinó el poder.
La qüestió actual és complexa: les dones escriuen
i llegeixen, però continuen sense un
veritable lloc al món de les lletres i el seu reconeixement
al cànon literari. Continuen en
lluita, però es troben amb el sostre de les esferes
del poder. I les noves generacions no
tenen prou referents literari femenins en els
quals fixar-se i emmirallar-se per emprendre
el camí de l’escriptura.
El paper de les dones com a escriptores i
protagonistes de la literatura s’està conso-
Durant el Renaixement o el Barroc, tampoc
16
no es va donar a les dones un espai literari
on desenvolupar-se. Elles continuaven àvides lectores, consumeixen la major part
seu punt de vista, descrivint el seu univers
Al s. XX, les dones s’aboquen a la lectura:
lidant fent que la literatura s’enriqueixi del
17
confinades a l’espai domèstic amb molt poc dels llibres que surten al mercat a la vegada
personal i la seva creativitat. Si aconseguim
accés a la formació, a la cultura i, en conseqüència,
que lluiten per la seva alliberació en tots els
que la literarietat de la vida esdevingui una
amb escassa o nul·la capacitat àmbits. No podem dir que el camí hagi estat
realitat equitativa, sense els tòpics per raó de
per a les lletres. No obstant això, les que fàcil, però no té res a veure amb situacions
sexe o la polaritat home-dona, arribarem a
tenien possibilitats econòmiques, eren de com les de les dones dels segles anteriors.
gaudir d’un bon llibre sense qüestionar-nos
família d’escriptors o es dedicaven a la vida El fet de llegir molt i l’interès per la formació i
si està escrit per un home o una dona, i serà
religiosa i tenien interès per l’escriptura van la cultura va donar els seus fruits, i l’escenari
en aquest moment quan ja deixaran de fer
escriure importants i reconegudes obres, dels nostres dies ha sofert un canvi radical,
falta lleis que fomentin la igualtat o lluites i
tot i que van haver de continuar lluitant contra
on les dones acaparen els estudis universita-
reivindicacions del llegat de les dones al cà-
els rols i els lligams d’una societat feta ris de llengües i filologies en un elevadíssim
non literari, ja s’haurà normalitzat ser una
per i per als homes. Recuperar la memòria percentatge.
dona i escriure.
d’escriptores del Renaixement és una tasca
complicada i només s’ha reservat un espai I ara què?
Carme Marín Páez
de glòria per a Teresa d’Àvila (Santa Teresa A la nova normalitat del s. XXI, és innegable
de Jesús), només faltaria. Aquesta carmelita que ens trobem amb un veritable boom de
va escriure una de les obres mestres de la dones lectores i escriptores que s’estan fent
literatura mística, però va haver de patir la un important lloc al món de les lletres. No
presó del convent per deslliurar-se de la societat
obstant això, podem prendre com anorma-
i poder escriure. Quina paradoxa! Ser litat significativa el premi Nobel de literatura,
presonera de quatre parets per ser lliure de considerat el guardó amb més prestigi del
pensament i obra!
món, el qual, des de 1901, només ha estat
3 de Pizan, Christine. La Ciudad de las Damas (en castellà). Introducció i traducció: Marie-José Lemarchand. Madrid:
Ediciones Siruela, 1995. ISBN 978-84-163-9625-2.
4 Lozano Mijares, Pilar, El Papel de las mujeres en la literatura, pròleg de Belen Lopegui. Madrid: Santillana Educación,
2017.

HISTÒRIES DE
LA LLENGUA
L’«ANORMALITZACIÓ»
DEL CATALÀ DURANT
EL FRANQUISME
Pere Juvés
També va afirmar que el castellà havia arrelat
a Catalunya de manera espontània. El català
no va ser perseguit només pel règim franquista,
sinó també pels opositors a aquest
com el filòsof Julián Marías .
Tot i les dificultats de la llengua catalana durant
tot el període franquista, a partir de l’octubre
del 1977, amb el retorn del President
Tarradellas de l’exili francès i amb el Decret
del bilingüisme, es va permetre la incorporació
obligatòria de l’assignatura de català
als plans d’estudis de centres docents no
universitaris. El 1977 comença també la normalització
lingüística de la llengua catalana.
Recordem que la normalització és el procés
sociolingüístic mitjançant el qual una llengua
minoritzada, en desús o en situació diglòssica,
recupera totes les funcions i tots els
àmbits d’ús. Podem dir que una llengua no
està normalitzada si no té totes les funcions
pròpies i assoleix el ple ús, objectius que requereixen
tenir un corpus normatiu, com per
exemple tenir una gramàtica normativa i un
EL CATALÀ, UNA
LLENGUA ON LA
NORMALITZACIÓ ÉS
POLÈMICA
Mariona Bosch-Saumell
L’època d’or de les lletres catalanes
i la conseqüent nova normalitat.
Una mica d’història.
La llengua catalana va gaudir d’una
època d’esplendor, el punt més àlgid
fou el 1523. Tanmateix, com veurem al llarg
de l’article també es comença a gestar un
sentiment de rebuig cap a la parla dels territoris
catalans per part de Castella, però ens
avancem abans d’hora! Primer de tot cal fer
una parada en aquesta època gloriosa en la
qual la normalitat lingüística era l’ús social de
El 26 de gener de 1939, després de va prohibit en tots els actes culturals, incloses
diccionari normatiu, tenir una llengua estàndard
i un registre literari, entre altres coses. va durar ben bé fins a l’entrada de l’època 19
la llengua catalana en tots els àmbits i que
18 la caiguda de Barcelona a mans obres de teatre com Els Pastorets. Fins i tot
de les tropes franquistes, els seus es va arribar a prohibir el català en la correspondència
privada i familiar, tal com va dictar
gua està normalitzada si no és present de Com és sabut, els primers textos catalans
D’altra banda, tampoc s’entén que una llen-
moderna.
dirigents van impulsar unes normes
que prohibien l’ús oficial de la en un ban l’alcalde de Mollet, Simeó Rabasa,
manera normal, habitual i fluida en tots els apareixen al segle XII. Gràcies a l’afany de
llengua catalana, normes que afectaven tot fundador de les motocicletes Rabasa-Derbi:
àmbits socials, des de l’Administració Pública
fins als mitjans de comunicació.
podem parlar de la màxima troballa —efec-
l’historiador Joaquim Miret i Sans, avui dia
el territori català.
Habiendo de pasar por la Censura Militar toda
El català és prohibit a tot arreu, inclús per
Si no es compleix un d’aquests dos
la correspondencia, se pone en conocimiento
tuada l’any 1905— de la història de la llengua
l’església catòlica. Els vencedors pregonaven
per on passaven: “¡Habla el idioma del deben depositarlas abiertas en la Comandancia
tuació social, cultural i històrica de la llengua coneixem, les Homilies d’Organyà d’uns 800
aspectes, tindrem una anormalitat en la si-
de los vecinos de esta localidad que, a tal fin,
catalana: el primer text en català que fins ara
Imperio!” o “¡Esto es España, habla español!”.
I, a partir d’aquí, va començar el geno-
català no ocupi una posició preeminent als Canonges Agustinians de l’època, s. XII-XIII,
militar redactadas en español. catalana. De fet, és una anormalitat que el
2
anys d’antiguitat. El text és un sermó fet pels
cidi cultural de la llengua catalana.
Els franquistes no van tenir prou amb què el
Països Catalans. En les darreres dècades amb l’objectiu de predicar l’Evangeli de Déu.
La missió principal era fer desaparèixer el català fos una llengua parlada pels nadius i van
s’ha avançat molt, però des de l’«anormalització»
del franquisme a la plena normalitza-
llatí, era pràcticament analfabeta. Els canon-
La gran majoria de població ja no entenia el
català de la via pública, amb actes repressius
molt durs. Totes les institucions catació
en els territoris catalanòfons encara que-
promulgar un decret el 16 de febrer del 1939:
Queda prohibido el uso del catalán en calidad
ges Agustinians com a bons divulgadors de
lanes es van haver de castellanitzar i van
da un camí llarg per recórrer.
de segundo idioma. 3
la cultura, interpretaven l’Evangeli perquè
haver de suprimir de la seva denominació el
tots els seus feligresos el poguessin enten-
Pere Juvés
nom Catalunya: per exemple, «La Biblioteca Aquest genocidi cultural de la llengua catalana
Nacional de Catalunya» va passar a ser la
era negat pels historiadors oficials del
Biblioteca Central.
règim, com el falangista Maximiano Garcia
Es va prohibir l’ús del català a la via pública, Venero que en l’obra de Historia del nacionalismo
a rètols i anuncis, amb sancions als infractors
catalán (1967) 4 diu:
i comissions de les multes per als delators. 1 Nadie ha tratado nunca de raer y aniquilar la
Els noms de pila catalans no es podien inscriure
lengua catalana, tarea que siempre sería improductiva.
en els Registres Civils, i el català esta-
1 Josep Benet (1995): L’intent franquista de genocidi cultural de Catalunya. P. 357.
2 Josep M. Solé i Sabaté, Joan Villaroya (1994): Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-
1975. Editorial Curial. Barcelona. P. 53.
3 Josep M. Solé i Sabaté, Joan Villaroya (1994): Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes 1936-
1975. Editorial Curial. Barcelona. P. 52.
4 Maximiano Garcia Venero (1967): Historia del nacionalismo catalán, tomo II. Editora Nacional. Madrid.
5 Julián Marías (1974): Consideración de Cataluña. Ayma. Madrid.
6 Real Decreto 2092/1978 del 23 de junio.

potenciat per la casa dels Trastàmares i també
pel Regne de Navarra a favor del castellà.
RESSENYES
A més a més, els territoris de parla catalana
es troben immersos en la pèrdua de sobirania
política, cultural i, evidentment, lingüística.
Per acabar, podem dir que, a partir de mitjans
del segle XVI, l’època gloriosa de la llengua
catalana com a vehicle de cultura anirà perdent
terreny. Tanmateix, la societat seguirà
majoritàriament analfabeta fins a mitjans del
na va passar de llarg, silenciosa, i ara fora
segle XX, fet que propiciarà una llengua viva
bo rescatar-la per fer un poc de rebombori.
dins de l’àmbit d’ús quotidià i de la literatura
popular. No serà fins al segle XIX que es
cia-ficció en català, tot d’una compareixen a
I és que, quan pensam en literatura de cièn-
potenciarà el ressorgiment de la necessitat
la ment títols com La pell freda o El mecanoscrit
del segon origen. Ara bé, on s’havia ficat
d’escriure de nou literatura culta en català.
Ara bé, al segle XXI, què passarà amb la nostra
llengua si va perdent presència dins de
Primer de tot, facem les presentacions: La
tots aquests anys aquesta sàtira distòpica?
l’àmbit quotidià? Ens estem apropant a una
Ciutat dels Joves és la darrera novel·la que
nova normalitat que arracona el català sense
miraments? Només els catalanoparlants
dar que ho fa encara en el context de la dic-
escriu Aurora Bertrana. És interessant recor-
podem salvar la nostra llengua, per tant, no
tadura. Així doncs, tot i sigil·losa, no va poder
dre. La llengua oral de l’època era totalment canviem de llengua a l’hora de parlar en el
eludir el peatge de tisora que tota novel·la
diferent del llatí i la manca de coneixements nostre dia a dia. Els nostres avantpassats la
devia pagar en ple any 1971, una censura
de la societat féu que els canonges comen-
van saber salvaguardar... Serem nosaltres
que vetllava per l’amansiment del lector, la
20 els que la farem desaparèixer? Esperem que
quietud del poble. I és que Bertrana, als seus 21
no.
cessin a escriure els sermons en aquesta
nova llengua romànica: la llengua catalana.
Tanmateix, es dubta que aquest sermó s’escrivís
a Organyà. Els estudiosos creuen que
el text és una còpia d’un escrit d’un canonge
agustinià de Tortosa, ja que la ciutat era el
punt neuràlgic de transmissió de la cultura,
de caràcter religiós.
Així doncs, ara que ja tenim el context
d’aquesta carrera de fons de la llengua catalana
cap a una nova normalitat, ens endinsarem
a la fragmentació inconscient d’aquesta.
Tot comença amb la marca plurilingüe del
Regne d’Aragó on les identitats lingüístiques
topen amb la dels territoris de parla catalana.
Ara bé, l’hegemonia lingüística se l’emportava
el català pel que fa a l’ús social i el llatí
quedava a dalt del pòdium dins de l’àmbit
acadèmic i de les altes esferes eclesiàstiques.
Al mateix temps, al Regne de Castella,
la llengua castellana també va agafant protagonisme.
Les dues llengües conviuen dins de la vida
cortesana, però a partir d’aquest 1523 comença
a aparèixer un desequilibri lingüístic
Mariona Bosch-Saumell
BIBLIOGRAFIA
FERRANDO I FRANCÈS A., NICOLÀS I AMORÒS M.;
Panoràmica de la història del català: dels orígens als inicis
de l’època contemporània. Editorial UOC. 2010. Barcelona.
Universitat Oberta de Catalunya.
VIATGE A LA CIUTAT
DELS JOVES
Marc Joy
Títol: La Ciutat dels Joves.
Autora: Aurora Bertrana.
Editorial: Males Herbes.
Any de publicació: 1971.
Número de pàgines: 195.
En aquests dies tan fora de lloc, tan
desubicats i excèntrics que 2020
ens regala no és gens forassenyat
donar un cop d’ull a una novel·la
distòpica que va aparèixer, sense
fer renou ni causar destorb, com qui està de
pas i no es vol fer notar, l’any 1971. Efectivament,
La Ciutat dels Joves d’Aurora Bertra-
setanta-nou anys, no s’està de reivindicar
idees ben allunyades d’aquella societat encarcarada
de les acaballes del franquisme.
L’autora ens mostra una ciutat governada
per joves i emancipada dels vells que, lluny
de ser perfecta, ans al contrari, flirteja amb
idees força revolucionàries que fan trontollar
pilars intocables i sagrats. Així doncs, en
aquesta ciutat la família deixa de gaudir del
seu paper principal com a base estructural
de la societat; la dona deixa d’estar supeditada
a l’home; s’obre la porta a la diversitat de
credo; i bona part de la població —les dones,
principalment— anhela una transició cap a
un gènere neutre. I és ben sobrer dir que totes
aquestes cabòries, a la tisora, no li agraden.
De fet, el protagonista, un periodista de
la Ciutat dels Vells que vol fer un reportatge
sobre la pintoresca Ciutat dels Joves, també
tem, com ho devia fer Bertrana amb la novel·la,
que el seu reportatge sigui vedat a la
seva ciutat natal.
Presentat l’heroi, fiquem-nos de ple en la història.
L’acció va de la mà del protagonista,
el reporter, que va reaccionant a cada nova

no tan idíl·lica, als nostres dies. Amb tot, el
que vull deixar clar és que Bertrana ens estalvia
qualsevol flaire que pugui fer pudor de
pamflet per centrar-se en quelcom molt més
interessant: el diàleg entre antigor i modernitat.
I és que, tant l’una com l’altra, presenten
trets atractius i, alhora, d’altres rebutjables.
I és que en aquesta novel·la, quan els joves
es divorcien del passat, ho fan de bon de
veres, sense deixar-se res. Realment tot el
passat, tot allò que hem heretat, ha de ser
objecte de poda?
Punt fort: Deixant de banda algun artefacte
que pot recordar a la hilarant ciència-ficció
futurista dels 90, la predicció de la forta
tecnologització de la societat i, m’atreviria
a dir que de la seva consegüent alienació,
és força sorprenent. Uns individus que es
mesuren segons la seva funcionalitat com a
peces del gran engranatge que és la ciutat,
quasi automatitzats, privats de la creativitat,
de l’art, dels instints, de l’amor. Aquests darrers
considerats un llast que només arrosseguen
les societats endarrerides.
Títol: Un cel de plom.
Autora: Carme Martí.
Editorial: Ara Llibres.
Any de publicació: 2012.
Número de pàgines: 336.
troballa que el sobta. Amb ell, coneixem un Punt feble: Punt detestable, de fet. Aquest Històries silenciades.
central ha fet fa ben poc un petit homenatge
seguit d’habitants que ens permeten fer-nos punt, desgraciadament, envia la novel·la,
Hi ha novel·les que ens transformen,
ens fan veure el món amb sen, Juan Romero. Un gest insuficient i que
al darrer supervivent espanyol de Mauthau-
una idea de com funciona dita ciutat. Les entrevistes
van des de les Relacions Públiques neandertals, segurament més gay-friendly
uns altres ulls. Aquesta ha estat arriba tard.
no a la Ciutat dels Vells, sinó a la cova dels
de l’hotel on s’allotja fins als dirigents de la que Bertrana: el tractament de l’homosexualitat.
la sensació que he tingut després Tornem, però, a Un cel de plom. És un llibre
ciutat, els Delegats. Així doncs, a mesura
que avançam en el relat, ens adonam que,
de forma senzilla, però efectiva, aquestes
dues ciutats fictícies, aquests dos símbols,
serveixen per navegar en una constant dicotomia:
vells-joves; antic-modern; convencionalisme-transgressió...
Moltes veus frisen a establir una relació directa
entre la Ciutat dels Vells i l’Espanya de
la dictadura; lògic, ja que és el context propi
de Bertrana i moltes al·lusions ens hi porten
irremeiablement. Ara bé, segons el meu parer,
no ho podem reduir només a això. Ferho
suposaria caure en un simplisme que ens
impediria llegir-la des de l’ara. Així doncs, la
Ciutat dels Vells no és només la dictadura,
Plasma una homosexualitat des-
caradament estigmatitzada, tractada com a
malaltia, com a deformació. Fent un intent de
salvar-li la pell a Bertrana, diré que l’OMS no
treu l’homosexualitat del llistat de malalties
mentals fins al 1990. Tot i així, quina pena,
Bertrana! Als activistes LGTBI, si us havíeu
animat amb la incursió en la fluïdesa de gènere,
desenganyau-vos, és força matussera.
Marc Joy
de llegir Un cel de plom, de Carme Martí. Es
tracta d’una biografia novel·lada sobre Neus
Català, activista antifeixista, qui, des de ben
jove, es va significar amb la causa republicana
durant la Guerra Civil espanyola. Català
s’exilià a França, allà fou capturada pels
nazis i deportada al camp de concentració
de Ravensbrück. Les pàgines d’aquest llibre
transmeten amb fort realisme i intensa emoció
la trajectòria d’una persona compromesa
amb la justícia i amb els més febles. Malgrat
tenir-ho tot en contra, Neus va sobreviure i
pogué testimoniar un horror succeït fa gairebé
vuitanta anys. Els malsons la varen
acompanyar la resta dels seus dies però, a
pesar del trauma, Català sempre va ser una
que ens aproxima a unes experiències
traumàtiques i apassionants alhora. És un
tros d’història silenciada, i una lectura del
tot recomanable per a aquells qui vulguin
conèixer una part important dels fets històrics
del segle XX a través de la vida narrada
de l’heroïna dels Guiamets.
Neus Aguiló
22
també la trobem en el nostre dia a dia, en el
dona vitalista i d’esperit jove.
nostre preuat 2020. I no és només negativa, UN CEL DE PLOM
La contribució a la justícia i a la democràcia
no és Mórdor. D’igual manera, també trobam Neus Aguiló
per part de Neus Català, així com la d’altres
traces de la Ciutat dels Joves, no tan utòpica,
companys seus, fou vertaderament majús-
23
cula. I no puc evitar recordar aquests herois
cada vegada que nombroses veus parlen
—sobretot en aquests temps de crisi monàrquica—
de la necessitat de reconèixer al rei
emèrit el seu paper en la restauració de la
democràcia. Però és que encara no sabem
exactament quin va ser aquest paper perquè
les veus crítiques, les quals apunten al fet
que el monarca fou més aviat un oportunista
segueixen, essent silenciades. Per tant, com
contrastar informació i crear-nos una opinió
definitiva al respecte?
Del que no dubto és del compromís ferm
dels defensors de la República i a la vegada
víctimes de la barbàrie nazi. Aquests homes
i dones sí que lluitaren per la llibertat, fins a
tal punt que molts trobaren la mort en camps
d’extermini. És una anormalitat —i una immoralitat—
que els llibres escolars no recullin
aquesta part tan significativa de la nostra
història recent. Figures com les del futbolista
Saturnino Navazo, el fotògraf Francesc Boix
o la nostra Neus Català encara no tenen el
reconeixement que es mereixen. El Govern

POEMES
Vivim
sense viure plenament,
amb o sense confinament,
i tant de bo la pandèmia ens ajude a viure
més lliurement, fluint com sang de la terra.
TRES PANDÈMICS
Maties Segura i Rubio
CONFINATS
Vivim
anant de casa a la feina
i de la feina a casa,
amb alguna escapada al gimnàs,
24 amb alguna passejada amb el gos.
s’ha imposat un toc de queda contra la festa nocturna,
25
Vivim
sense viatjar,
amb la promesa de recórrer el món,
potser creuar l’Atlàntic,
per quan vinguen temps millors.
Vivim
amb el desig de veure els vells amics,
encara que els bons temps han passat
i tots hem canviat,
i cal que s’alineen els astres per trobar-nos.
Vivim
d'esquena a la natura,
sense escoltar els ocells, els rius, la mar,
sense observar el cel, les estreles, la lluna,
sense alliberar l’indi que portem endins.
Vivim
posposant somnis contínuament,
ja que no mai és el moment,
i ens passem els dies immersos en la rutina
de sobreviure tancats en la nostra ment.
UNA OPORTUNITAT
S’ha aturat l’economia,
la majoria hem deixat de treballar,
el consumisme s’ha reduït al mínim,
els xiquets han deixat d’anar a escola,
hem passat mesos confinats a casa
(sortint només a comprar o a traure el gos),
hem pres cerveses amb els amics per videotrucada,
hem assumit viure en un estat d’alarma prolongat,
hem renunciat a la nit, a l’oci públic, al carrer,
s’han prohibit les reunions de més de sis persones,
s’han prohibit els actes multitudinaris,
s’ha prohibit fumar al carrer,
portem mascareta i tenim hidrogel a la bossa...
l’antiga normalitat s’ha esfondrat
i es conjura una «nova normalitat».
Fins ara, la normalitat era inviolable, com el rei.
Els poders hegemònics defineixen i imposen
les condicions de la normalitat de la civilització,
regeixen el sentit comú, allò anormal o normal,
com l’aplaudit patró del treballador hipotecat,
viure encadenat sense qüestionar la normalitat,
treballar en una societat-fàbrica que crema l’originalitat;
en última instància, un combat per la realitat,
per acceptar la història neoburgesa dels telenotícies
o crear una realitat alternativa, canviar la història:
ja siga sol o de forma col·lectiva, sortir-se de la norma.
Ens ho han portat amb safata: tota revolució
cobeja interrompre la normalitat,
fer-la visible, descobrir les seues violències integrades
i mostrar alternatives, altres normalitats possibles,
àdhuc foradar tota norma amb la navalla llibertària.
Ara, excepcionalment, els poders hegemònics
han encetat un període de transformació de la normalitat,
estratègia pública, explícita, reconeguda,
que obre una esquerda immensa en l’ordre preestablert

perquè, ja posats a instaurar una «nova normalitat»,
aquesta siga com vulguem nosaltres, la gent comuna,
i no com anhelen les elits polítiques i econòmiques.
Construïm una «nova normalitat» des de baix:
treballem menys hores, menys dies, pel mateix sou,
consumim menys, la Terra necessita que decresquem,
contaminem menys, cal actuar contra el canvi climàtic,
assegurem-nos que tothom té condicions de vida dignes,
enfortim les xarxes de solidaritat i suport mutu dels barris,
trenquem amb el confinament rutinari i fuguem-nos,
reconeguem l’altre, el diferent, el boig,
somiem un nou món i fem-lo real, és a tocar.
Ara tenim entre les mans una oportunitat:
construïm entre totes la «nova normalitat»!
AMORS DE COVID-19
I
però aquesta escena d’amor prohibit
desborda les limitacions per la COVID,
i fan l’amor amb mots sense caldre llit,
davant de tots, en públic, sense vergonya,
però amb precaucions: el coronavirus no és conya.
III
Por a la COVID-19,
em faig la maleta i isc de casa.
Por a caure malalt, potser morir,
agafe l’autobús, el tramvia i el tren.
Por a contagiar-me,
embarque en l’avió.
Por a contagiar aquells que estime,
creue el Mediterrani.
Por a contagiar-te,
et tinc davant, ni abraçades ni besos.
Por a complicar-ho tot,
amor temerari, amor poregós.
Maties Segura i Rubio
26
S’estimen com si estigueren a milers de quilòmetres,
a base de whatsapps i videotrucades.
27
Encara que tan sols són a 60 quilòmetres de distància,
el confinament els ha separat terriblement,
perquè, a més a més, viuen en províncies diferents
i no podran retrobar-se fins a la fase final.
Ell pateix per ser tan a prop i alhora tan lluny,
l’estima i tem que l’amor a poc a poc s’esmuny;
ella ha tingut temps per a pensar en la relació,
en parar la rutina, la inèrcia, el costum,
s’ha adonat que hi manca foc, màgia, passió
i només veu una solució:
en plena pandèmia, en ple confinament,
una trucada i adeu.
En l’apocalipsi també trenquen parelles,
la fam del cor devora més que els zombis.
II
Encara estem confinats, en una fase
que no permet que puguen trobar-se,
però, com uns postmoderns Romeu i Julieta,
ella li parla des del carrer, i ell, des del balcó,
guardant la distància i les mesures de seguretat.
Ha de ser dur veure el teu estimat
i no poder pujar a abraçar-lo i besar-lo,

28 29