VilaWeb Paper. Especial mig any de pandèmia

84
vilaweb.cat
Divendres 18 de setembre 2020
MIG ANY DE PANDÈMIA: ENTENDRE EL NOU MÓN
YASSIN AL-HAJ SALEH
Especial #01
—En quin sentit ho dieu?
—Aquest perill serà més visible segons que ens anem acostant a la fi de la crisi del
coronavirus i ens trobem davant el buit. L’hora de la veritat és a prop i pot ser que
no hi hagi res després excepte el buit, que és bo només per als senyors que governen
societats sense rumb.
—En crisis precedents, han estat els Estats Units i els països europeus els qui han
encapçalat la resposta. Ara els àrabs, però també els europeus, han demanat ajuda
a la Xina. És el començament d’un nou ordre geostratègic?
—Més aviat penso que molts països, àrabs i occidentals, però també la mateixa Xina,
tendeixen cap a un model xinès de sobirania sense política i de desenvolupament
econòmic sense drets socials, perquè no en tenen cap altre. Però això és perillós.
S’assembla al capitalisme del segle XIX a Gran Bretanya tal com el va definir Marx.
Comparteixo amb molts la visió d’un món sense privilegis per a Occident, però no la
visió d’un món que augmenti el desenvolupament capitalista posant-lo a les mans
d’un patró únic que sigui l’estat.
—La necessitat de controlar la pandèmia ha facilitat l’aplicació de noves tecnologies
que permeten més control social dels ciutadans. Perillen la democràcia i els
drets individuals?
—És clar. Si tenim present que els sistemes de control i vigilància als aeroports imposats
després de l’11 de setembre de 2001 encara són vigents, tot i que semblaven
excepcionals llavors, els efectes que puguin tenir les tecnologies de control sobre la
pandèmia del coronavirus ja estem segurs que podran perllongar-se. La gent tendeix
a obeir els governs en situacions de perill i les societats temoroses i tancades en si
mateixes són més fàcils de governar. Per què els governs no havien d’inventar perills
quan ells mateixos han estat al llarg de la història el perill més gran per a la llibertat
humana, quan no se’ls resisteix de manera conscient? Potser el distanciament
social actual es convertirà en el model a seguir en les relacions en les societats i la
consolidació serà perjudicial per al concepte de ciutadania i el de democràcia. Però
no tingueu cap dubte que facilitarà el govern als qui tinguin una millor posició quan
la por s’expandeixi.
—La lluita contra el coronavirus ha implicat una reducció important dels recursos
econòmics i humans destinats a l’ajuda internacional. Com afecta això a la crisi
dels refugiats?
—Ja d’abans els recursos destinats als refugiats no eren gaire importants i qualsevol
augment dels fons assignats es canalitzava amb el règim, sense que res
arribés als veritables damnificats. La idea de les ajudes, en origen, té l’objectiu
de pal·liar els efectes de les guerres en les oligarquies i evitar que s’ensorri el
sistema internacional, però no són en cap cas perquè els damnificats puguin
mantenir-se en peu i lluitar pels seus drets. Entre els refugiats a Turquia i
Europa, els sentiments de xenofòbia augmenten i s’aboquen especialment
vers els refugiats. Avui dia, que jo sàpiga, no hi ha hagut fets a lamentar, però
els espais compartits entre els que arriben i la població autòctona es fan cada
vegada més estrets, d’una manera que excedeix la mitjana general dels espais
compartits, a parer meu. Els refugiats majoritàriament són al límit de la vulnerabilitat
i la manca de drets, i també de l’oblit, pel fet que tothom està avui
preocupat per la seva situació. El problema és que aquesta posició extrema pot
acabar abastant els aturats, els empobrits, els malalts i els ancians. A més, hi ha