VilaWeb Paper. Especial mig any de pandèmia

57
vilaweb.cat
Divendres 18 de setembre 2020
MIG ANY DE PANDÈMIA: ENTENDRE EL NOU MÓN
EVA ILLOUZ
Especial #01
nar-la i la que preferirà no arriscar-se, es confinarà voluntàriament i limitarà els
moviments. Serà el sorgiment de noves nocions de responsabilitat i gestió de riscs.
Si no es troba vaccí ni guariment, podríem tenir dues societats que s’oposin l’una a
l’altra: una que farà del confinament una característica permanent i una altra que
voldrà reprendre la vida. Farà que les relacions virtuals siguin molt més habituals,
que les consultes mèdiques remotes siguin una rutina, que el contacte amb desconeguts
sigui més forçat. Hi haurà un protocol per a trobar-se amb estranys, hi haurà
una alta vigilància dels treballadors i la seva salut. Les relacions sexuals ocasionals
també rebran un cop.
—Aquesta crisi ha sacsejat els països capitalistes més desenvolupats. Quina lliçó
en podem aprendre?
—Fa impacte observar com n’ha estat, de fàcil, que els superpoders caiguessin de
genolls. Això donarà idees a terroristes, sens dubte, i podem suposar que el món
capitalista ha mostrat la seva gran vulnerabilitat a qualsevol qui el vulgui subjugar.
Però recordem com hem arribat fins aquí. Les elits polítiques i empresarials han
menyspreat els advertiments que es van fer fa molt de temps. Trump, home de
negocis, va clausurar el 2018 una agència federal per a combatre les pandèmies i
epidèmies. Crec que la va tancar perquè, d’acord amb el pensament econòmic, vols
un retorn ràpid de les teves inversions i, per tant, és difícil d’invertir en res que pot
passar o no. Es va menystenir la salut i la ironia és que ara ens adonem que era el
fonament sobre el qual construir l’economia.
—Sense salut no hi ha economia.
—Hauríem d’aprendre que cal invertir, fins i tot, si no hi ha retorn econòmic. El bé
públic no hauria d’obeir la lògica del pensament i les inversions capitalistes. Només
els estats poden tenir cura realment de la població en aquesta crisi. Hem augmentat
la privatització de molts béns i recursos, però no hi ha cap actor privat prou fort per
a fer-hi front. En la filosofia neoliberal que regeix les nostres vides, prenem més
o menys el risc d’exposar-nos a allò més greu: catàstrofes, accidents, desastres…
Tot, sense cap organisme essencial que es preocupi per l’interès públic. Ara més que
mai, necessitem un ens que reguli i organitzi de manera que no segueixi la lògica
econòmica i prou.
—Heu tractat qüestions com ara l’amor romàntic i la sexualitat. Si el tancament
es perllonga, com pot afectar les relacions de parella?
—Aquí he d’especular. D’una banda, la taxa de divorci a la Xina va créixer molt quan
es va acabar el confinament. Passarà també a Europa? No ho sé, però podem suposar
que serà igual. Sabem també que moltes dones que aconsegueixen de fugir de marits
violents ara hi estan exposades, i ells són més violents perquè no treballen. Vaig veure
estatístiques que deien que la violència domèstica havia crescut d’un 30%. Deixar
de treballar frustra molts homes perquè perden el seu sentit del valor. Quan tots dos
són a casa, les dones tendeixen a fer tota la feina feixuga, cosa que porta a polaritzar
homes i dones per raons de sexe. Però també hi ha la situació oposada. Parelles que
s’estimen i estan generalment ocupades per la feina es troben de sobte a casa i passen
un temps meravellós. És una renovació del seu amor. I també es registra el consum
multitudinari de pàgines pornogràfiques. YouPorn i PornHub gairebé s’han col·lapsat.
En canvi, Tinder, pensat per a la trobada i el sexe ocasional, ha canviat totalment.