VilaWeb Paper. Especial mig any de pandèmia

52
vilaweb.cat
Divendres 18 de setembre 2020
MIG ANY DE PANDÈMIA: ENTENDRE EL NOU MÓN
JOSÉ MUJICA
Especial #01
José Mujica sap què és viure tancat. L’ex-president uruguaià (2010-2015) va ser un
guerriller del Moviment d’Alliberament Nacional-Tupamaros (MLN-T) d’ençà de
la dècada dels seixanta i va estar reclòs quinze anys en condicions inhumanes. La
Covid-19 que assota el món i ha causat milers de morts ha portat a l’avui senador de
vuitanta-quatre anys a un nou confinament, encara que aquesta vegada en condicions
ben diferents. Lluny de prendre-s’ho com un problema, en aquesta entrevista explica
que aprofita el temps per a caminar per la seva finca, per a pensar, i recomana a tots
els qui sofreixen l’aïllament que es retrobin amb ells mateixos. Les seves paraules
conviden a pensar en el valor d’estar vius
—Com afecta la Covid-19 a la vostra vida?
—És senzill. Primer, jo visc en un lloc on tinc molt espai, unes vint hectàrees per a
fer-hi voltes, i per això més d’una vegada m’he definit dient que sóc una mena de
pagès frustrat. M’agrada la terra no per què em dóna, sinó per què em suggereix,
i llavors haig de reconèixer que aquests dies estic molt entretingut. Però de l’altra
banda sóc un vell que va estar molts anys pres i en condicions terriblement difícils,
en solitud. Em vaig passar set anys sense un llibre i sense veure el sol. Així que alguna
cosa vaig aprendre de tot plegat.
—Quina?
—Hi ha una cosa que es diu introspecció, que es pot resumir a aprendre a parlar
amb qui es porta dins. Aquest personatge que no coneixem gaire perquè, que difícil
és allò de conèixer-te a tu mateix. És molt útil de fer balanços en la vida vists d’una
perspectiva llunyana quan el temps ha passat i ens sorprenem ara d’aprendre i
conèixer coses que no havíem vist. La pandèmia ha trencat tots els esquemes i és una
altra història, en la que hem entrat. Allò que està globalitzada és aquesta pandèmia,
que no ha respectat fronteres ni pobres ni rics. Així que em sembla que passarem un
temps durant el qual haurem d’aprendre a conviure amb aquest enemic que camina
solt, que no el veiem i està entre nosaltres i que no desapareixerà per art de màgia,
perquè a més té la capacitat de mutar. Fins que la ciència no sigui capaç de donarnos-en
una resposta. Per tant, no sabem encara el cost que tindrà això.
—Som davant la possibilitat de canviar el sistema capitalista per alguna cosa una
mica més col·laborativa?
—El capitalisme no el canviarà, això. Els que, relativament, podem canviar som
els humans, si mirem certes coses amb un altre criteri. Aquestes últimes dècades,
veient per una banda els defectes de l’estat, de la burocràcia, que és una construcció
humana fallida; veient els fracassos del model soviètic, hi ha hagut com una tírria
contra l’estat, i ara quan la situació es complica tothom recorre a l’estat-nació perquè
necessitàvem que algú prengués decisions globals, que ens obligués. No ens adonem
que l’estat és una eina imprescindible per a la complexitat creixent de les societats
modernes. Pots pensar políticament com vulguis, però estem condemnats a tenir
estat, i per tant hem de lluitar perquè l’estat que tenim sigui el millor possible. Pot
ser que aprenguem que el mercat és important, però no tot és mercat, perquè hi ha
coses que el mercat no arreglarà mai.
—Amb això n’hi hauria prou?
—La resta és tenir una mica d’humilitat i gastar més diners en la ciència. No pot ser
que els països rics no tinguin mecanismes prevists amb gent que es dediqui científicament
a treballar tota la vida preparant-se per les epidèmies i preveient-les, perquè
les epidèmies hi són. No s’han superat. No es poden fer disbarats com fa el president
d’una nació molt rica que nega en plena batalla els recursos a un organisme que serà
bo, dolent o regular (l’OMS), però que és el que tenim per a lluitar mundialment