VilaWeb Paper. Especial mig any de pandèmia

41
vilaweb.cat
Divendres 18 de setembre 2020
MIG ANY DE PANDÈMIA: ENTENDRE EL NOU MÓN
MARTA MARÍN-DÒMINE
Especial #01
representació de les classes socials baixes o més desposseïdes. A mi m’agradaria
saber com viu aquesta situació la gent de Nou Barris o d’Horta Guinardó (molt a
prop del Camp de l’Arpa, on visc ara), dels quals no sabem gaire, tot i que són els
barris de Barcelona més tocats pel contagi. També trobo que els destinataris dels
aplaudiments de les vuit del vespre s’haurien d’ampliar al ventall de persones que
treballen durant aquesta llarga quarantena: des de les caixeres als recollidors de
brossa, passant per tants altres. Per altra banda, també entenc que, en moments de
crisi, donar pas a testimonis que puguin generar més angoixa és contraproduent. I
crec que les informacions oficials han pecat d’excés amb el seu martelleig de xifres.
Tornant a la vostra observació sobre la literatura testimonial, pensem que sempre
sol ser de mal llegir quan és llegida en el present de l’esdeveniment que narra. Però
estic segura que ja hi ha (o potser hi hauria d’haver) canals per a donar sortida i ajuda
a les persones afectades de solitud o alteracions emocionals diverses.
—Donem prou dimensió a la qüestió corporal? Parlant de la vostra obra Fugir era
el més bell que teníem, dèieu que hem de sentir vertigen per entendre l’horror.
—És cert que a Fugir era el més bell que teníem hi ha força referències a les reaccions
del cos en relació amb l’impacte d’esdeveniments passats. Ara bé, quan s’hi parla de
la memòria de la pell o del vertigen per entendre l’horror, és més aviat des d’un punt
de vista emocional. Es tracta d’un cos que vol estar obert a sentir el passat. Un cos
amb consciència que és passat i present, fins i tot dipositari d’esdeveniments que no
ha viscut directament. Una vivència, doncs, a cavall entre els sentits i la imaginació.
—No poder tocar-se és un fet molt rellevant d’aquesta crisi.
—Ara són moltes les persones que troben a faltar el contacte físic amb altres, i es pot
entendre si es passa el confinament en solitari. Amb tot, a mi del confinament em
sorprèn comprovar com els cossos ens relacionem amb l’espai. I com pot ser fins
i tot fàcil acostumar-se a aquesta limitació, quan l’exterior també està confinat i,
per tant, ha esdevingut un eixamplament del nostre espai interior, i potser també
emocional. És com aprendre a ballar damunt d’una rajola. El cos acaba per trobar
moviments que s’adeqüen a la limitació. Un cos que, per a moltes persones entre les
quals m’incloc, necessita cada vegada més el silenci.
—La llibertat està més amenaçada avui que abans de la crisi?
—Pot estar-ho, indiscutiblement. Amb tot, jo cada dia estic més a l’expectativa. No
sabem com serà l’estiu, ni quines conseqüències portarà ni les reaccions socials que
es generaran i que poden ser de tot ordre. Després d’un mes de confinament, veig
les coses de manera molt diferent, i el que més m’inquieta és el després, no només
en l’àmbit de les llibertats, sinó sobretot de les masses de gent que quedaran en
situació precària.