VilaWeb Paper. Especial mig any de pandèmia

40
vilaweb.cat
Divendres 18 de setembre 2020
MIG ANY DE PANDÈMIA: ENTENDRE EL NOU MÓN
MARTA MARÍN-DÒMINE
Especial #01
el comerç de primera necessitat. En un pla emocional, hauria patit molt més a Toronto,
perquè la situació a Barcelona i a Catalunya, on tinc parella i amics, és més
complicada i extrema, i m’hauria inquietat molt.
—Com a especialista en literatura concentracionària, salvant totes les distàncies,
potser ens podeu esmentar alguns aspectes que es poden derivar d’estar tancats a
casa tants dies. Per una banda, aspectes individuals. Però també els aspectes que
se’n deriven col·lectivament.
—No em sento capaç de fer cap analogia. La concentració de gent de resultes de
persecucions polítiques o amb finalitats genocides no té res en comú amb la situació
actual. En el cas present, l’enemic no té voluntat de ser enemic, és un microorganisme
que fa la seva. El fet que per evitar l’expansió del contagi s’hagi recorregut a
diversos graus de confinament, segons els països (a les cases, no pas en camps o
zones tabú com els llatzerets medievals) i que s’implementin per part dels governs
i el seu aparell de control habitual, no ha de fer pensar necessàriament que aquest
control persistirà com ara, si més no, en països on hi ha establerta la democràcia.
Sigui com sigui, és evident que haurem de replantejar-nos la qüestió del control
poblacional, com sempre ho hauríem de fer. Pensem en el cas ara ja paradigmàtic
de les xarxes socials i la immensa informació que tenen sobre els usuaris, però com
que qui ens controla sembla invisible, en general no esvera gaire. Comparteixo el
parer de molts que ens caldrà una reflexió profunda sobre el paper dels estats en
contraposició als poders financers, i aprofitar les moltes crítiques que es poden fer
ara als governs per replantejar-nos la funció dels individus en la seva posició de
societat civil. Replantejar-nos també moltes altres coses, com el consum, el valor
del veïnatge i l’exigència de serveis públics, entre més.
—Es pot veure també la pandèmia com una oportunitat?
—Crec que caldrà aprofitar el moment de canvis potencials en benefici de les igualtats
socials que pot comportar aquesta crisi. Passat un temps, probablement curt, correm
el risc que moltes coses tornin a ser iguals. No m’agrada veure en els fets històrics
la possibilitat d’extreure’n lliçons morals. Ni m’ho crec tampoc. No obstant això,
un dels perills que té el culte al present de la societat occidental contemporània és
la poca capacitat a deixar-nos ser ensenyats. L’ensenyament necessita la dialèctica
entre passat i present, és a dir, una capacitat per acceptar allò que en diem experiència
anterior. Sembla que també ens costa aprendre de les nostres pròpies experiències,
com si tinguéssim una necessitat permanent de creure que inventem la roda a cada
tomb generacional.
—També sou especialista en literatura testimonial. En aquest sentit, voldria preguntar-vos:
els mitjans donen veu als especialistes de l’àmbit mèdic i científic, així
com els polítics amb responsabilitat en la gestió de la malaltia; apareix el testimoni
dels equips sanitaris que es troben a primera línia; també testimonis de famílies
explicant el seu dia a dia, ple d’anecdotari divertit; acudits i famosos encoratjant la
gent i demanant de ‘quedar-se a casa’. Tanmateix, no creieu que falten testimonis
que parlin dels aspectes negatius generats pel confinament: soledat, depressió,
angoixa d’estar confinat, el fet de no poder tocar-se, d’haver d’evitar les abraçades
i els petons…?
—Podríem dir que hi ha una certa uniformització testimonial. El meu ús de les xarxes
i de la televisió és limitat. No obstant això, m’ha cridat l’atenció que la majoria de
persones que testimonien la seva experiència són blanques, i jo diria que amb poca