VilaWeb Paper. Especial mig any de pandèmia

39
vilaweb.cat
Divendres 18 de setembre 2020
MIG ANY DE PANDÈMIA: ENTENDRE EL NOU MÓN
MARTA MARÍN-DÒMINE
Especial #01
Marta Marín-Dòmine és professora de literatura testimonial i especialista en literatura
concentracionària. Fa classes a la Universitat de Laurier, al Canadà. Viu entre
Barcelona i Toronto. Es va donar a conèixer en l’àmbit literari amb l’obra Fugir era
el més bell que teníem (Club Editor, 2019), obra que acaba de ser destacada amb el
premi Crítica Serra d’Or. També ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona 2019 i el
premi Joaquim Amat-Piniella 2020.
La Covid-19 la va enxampar a Barcelona, poc abans de tornar al Canadà. Els primers
dies de confinament va començar a tenir símptomes del virus. Creu que l’ha passat
lleu, però no ho sabrà segur fins que no li facin la prova. En aquesta entrevista reflexiona
sobre el confinament i com canvia la percepció de l’espai quan el confinament
és dins de casa però el carrer també està confinat. I destaca la seva preocupació per
la gent més desafavorida i la gent que quedarà en una situació més precària.
—Primer de tot, voldria que em situéssiu en el vostre context. On us ha enxampat
el confinament? Sou al Canadà o sou a Catalunya? Com viviu el confinament?
—Sóc a Barcelona. Hauria d’estar preparant-me per tornar a Toronto, però em van
anul·lar el vol fa un mes, i no sé pas quan hi podré tornar. La classe de literatura que
havia de fer a la meva universitat (Laurier University) ha estat transformada en un
curs en línia, i així tots els cursos. El confinament el visc com la majoria, suposo,
amb una barreja d’astorament, expectació i també tristesa pel dolor que causa i ha
causat la malaltia, i pel desastre econòmic que comportarà. En l’àmbit estrictament
personal, no em costa estar reclosa a casa, perquè m’hi recloc sovint. Malgrat tot,
per a mi l’escriptura i el pensament també volen moviment. Però sóc molt conscient,
especialment ara, de com en som, de privilegiats, la majoria de nosaltres, de tenir un
espai habitable, en el qual recloure’s no representi cap problema afegit de condicions
nefastes d’habitabilitat. Fa pocs dies que m’he recuperat de la malaltia i puc dir que
també estic contenta per això.
—Com vau saber que estàveu contagiada i com creieu que vau agafar la Covid-19?
Com heu viscut la malaltia?
—El dia 13 de març vaig començar a tenir símptomes. Al cap d’uns dies vaig trucar
al CAP del barri i a unes metgesses amigues i em van dir que la simptomatologia
semblava ser la d’una infecció per Covid-19. Caldrà esperar que es facin proves per
saber del cert si he estat infectada. Els primers dies del confinament, amb les informacions
contradictòries que circulaven, la veritat és que no vaig tenir consciència
de perill. A mesura que passaven els dies, em vaig anar preocupant més. Tot i que
cal dir que passar una malaltia, tot i amb simptomatologia moderada, en un entorn
global dur afegeix complexitat a l’experiència. El fet d’estar en bona companyia, en
aquest cas la meva parella, ha facilitat molt la situació. El riure no se’ns ha estroncat.
—Creieu que seria molt diferent viure el confinament a Toronto?
—Sí que seria diferent. En un pla estrictament de gestió de la situació, sembla que
les normes estan més clares allà. També les mesures immediates: tant el govern
federal com el govern provincial d’Ontario (per cert, de dretes), han estat efectius a
procurar que les famílies amb necessitats tinguessin el sou assegurat durant quatre
mesos, per exemple. És clar que el Canadà és un país molt ric. Cal dir també que el
confinament a Toronto no és total, es pot sortir al carrer, tot i que només és obert