VilaWeb Paper. Especial mig any de pandèmia

32
vilaweb.cat
Divendres 18 de setembre 2020
MIG ANY DE PANDÈMIA: ENTENDRE EL NOU MÓN
SASKIA SASSEN
Especial #01
La sociòloga i escriptora Saskia Sassen, professora de la Universitat de Columbia,
pensa que l’ésser humà té una capacitat extraordinària d’oblidar, la qual cosa li fa
creure que es deixarà de parlar del coronavirus tan bon punt la crisi s’acabi. L’enemic,
després, seran les grans empreses que destrueixen les petites: ‘Aquesta és la batalla
que cal sostenir’, avisa. La vida de Sassen (La Haia, 1949) transcorre entre dues ‘ciutats
mundials’ com són Nova York i Londres, i és concretament a la capital anglesa on
passa el confinament. Sassen s’ha manifestat més d’una vegada partidària del dret
de decidir dels catalans i va ser una de les signants del manifest en favor encapçalat
per Adolfo Pérez Esquivel i Desmond Tutu.
—La crisi del coronavirus probablement farà reflexionar sobre el nostre model de vida.
Com creieu que influirà en treballs d’investigació futurs, obrirà nous camps o vies?
—La meva experiència, perquè jo ja sóc prou gran, és que tenim una capacitat extraordinària
d’oblidar. Ara és un moment molt dramàtic, però al final, en tres setmanes
o en un mes, quan tot haurà passat, no em sorprendria gens que ho oblidéssim tot.
Jo tinc setanta-tres anys, he passat per diverses tragèdies i ja gairebé no se’n parla.
Això em fa pensar que d’aquí a mig any ja no parlarem de la crisi del coronavirus.
Nosaltres podem conviure amb experiències de les quals veiem només una part i
realment no estar traumatitzats.
—Vós heu remarcat que actualment l’economia mundial se centra en la ‘financiarització’.
No obstant això, amb la pandèmia, evoluciona a diferents ritmes segons
el país. Molts governs miren al mercat interior per a poder reactivar l’economia.
Penseu que les finances poden perdre terreny en les economies nacionals en favor
de la producció i el consum?
—Esperem que les finances perdin! Perquè cal reactivar les nostres economies i
potser això n’és una oportunitat, perquè cal que les produccions locals entrin en
joc de manera més dura. Recordem que hi ha una sèrie d’actors molt internacionals
que es dediquen al negoci d’importar i exportar. Ells no poden perdre. Els que poden
perdre són els petits agricultors, les petites empreses, perquè són dominades per
aquestes grans corporacions. Aquesta és per mi la batalla que cal sostenir. El virus
se n’anirà. El virus no és l’enemic. A la llarga l’enemic són les grans empreses que
destrueixen totes les petites.
—Això que se’n diu el capitalisme extractiu…
—Jo sempre dic que les lògiques dominants, als Estats Units sobretot, són lògiques
extractives. No pretenen generar condicions que permetin una millor vida a les
classes modestes. Les grans empreses volen aconseguir la plusvàlua, és tot allò que
importa. La plusvàlua ho és tot.
—Aquestes últimes dècades hem vist un procés de privatització del sector públic.
No obstant això, la crisi del coronavirus ha evidenciat la necessitat de tenir uns
serveis públics eficients. Quan això s’haurà acabat, tocarà repensar les decisions
econòmiques preses anys enrere?
—La desregularització s’ha fet en favor de certs sectors. Hem destruït molt, però
aquesta és una història ja de fa trenta anys. La noció de ‘privatitzar és la millor manera
de fer-ho’ ha portat a alguna cosa bona, però en la majoria de casos les conseqüències
són negatives. Tot el sector públic ha perdut molt, ha perdut capacitat efectiva dels
projectes que desenvolupa i hauria de desenvolupar. Ha perdut terreny en favor de
les grans empreses, que han anat acaparant part de l’economia que solia estar sota el
control de petites empreses o de governs. Hi ha molta privatització que té per objectiu