El Còmic

1 .FORMATS
Un còmic és una estructura narrativa fàcil de llegir i d’interpretar,
però difícil de crear. En un còmic, l’autor hi descriu els fets i els
personatges que formen el relat a traves d’una seqüència de
dibuixos, però també amb l’ajuda d’uns textos que situen a l’acció o
que reprodueixen els diàlegs dels personatges. La imatge és
l’element principal del còmic.
La primera de les convencions del llenguatge del còmic afecta al
format de les historietes.
El més senzill correspon a la tira, conjunt de tres o quatre vinyetes
ordenades de forma horitzontal. Hi ha dues classes de tires:
- Autoinclusives: cadascuna d’elles explica un relat complet.
- Seriades: l’argument s’embasta a través d’un nombre successiu
de tires.
Un format més extens és la planxa que ocupa una pàgina completa.

2 .VINYETA 3 .GLOBUS
La vinyeta és l’espai que ocupa cada dibuix d’un còmic. Les
vinyetes s’ordenen en la planxa segons el criteri d’esquerra
a dreta i de dalt a baix, excepte en el cas del manga
(d’origen japonès) en què la lectura es fa de dreta a
esquerra...
La línia demarcatòria és la que forma les vinyetes i serveix
per a separar-les entre sí; a més, pot arribar a enriquir el
significat de la atrevida vinyeta. Segons com es traci
En un globus hi podem distingir tres parts:
- Silueta: superfície que conté el text.
- Delta: apèndix lineal que marca la direcció del text.
- Contingut: text que s’escriu dins dels fumets.
Tipus de globus:
- Amb línia continua: el contingut representa una veu o so
sense cap significació especial.
- Amb línia trencada: suggereix un major volum sonor en
les paraules.
- Amb línia irregular: indica debilitat en la veu.
- Amb línia discontínua: indica un volum sonor baix, un
xiuxiueig.
- De núvol: significa que el text que tanca no s’escoltà,
perquè el personatge ho pensa.
- Amb diversos deltes: textos que són pronunciats per
diversos personatges a la vegada.
- Amb delta interromput: ens està indicant que el text
pertany a un personatge no dibuixat.
- Amb delta d’unió: s’utilitzen per representar diverses
expressions d’un o de diversos personatges en la mateixa
vinyeta.
Globus amb delta d’Unió. (Autor desconegut)

4 .TEXTOS
Una de les característiques del còmic és la incorporació de
llenguatge verbal. El text ajuda a la comprensió de la història.
Tipus de lletra:
Tipus de text:
El text que surt en un còmic pot estar presentant de dues
maneres diferents: dins de globus o bé dins d’un espai on el
narrador ens explica què passa.
- El text de diàleg o monòleg és el que diuen o pensen els
personatges. Normalment s’escriu dins dels globus.
- El text narratiu és un text que no ha estat pronunciat per cap
personatge. Ve a ser com una veu en “off”. Normalment
s’escriu dins d’un espai anomenat cartutx, com podem veure
en les vinyetes del còmic de la pàgina anterior.
El tipus de lletra que s’utilitza té una gran importància en el
còmic. La lletra d’estil d’impremta és la més adequada. Si es vol
reforçar l’expressió del text hi ha un ampli repertori de
possibilitats:
- Lletra gran: augmenta la intensitat sonora.
- Lletra ondulada: no segueix un recorregut rectilini, deixa
entendre que el text està cantant.
- Lletra cal·ligrafiada: la lletra amb cal·ligrafies especials ens
orienta sobre la forma de ser del personatge. Una lletra gòtica
que insinua un caràcter conservador; una lletra matussera, un
esperit infantil; una lletra en cursiva, una elegància personal.
Els textos narratius tenen dues funcions:
- Serveixen per aclarir les adaptacions o modificacions
temporals que plantegen accions paral·leles o successives.
- Serveixen per aclarir determinades imatges que poden
provocar desorientació.

5 .RECURSOS
El còmic utilitza una sèrie de recursos que faciliten una comprensió
ràpida de la historieta i la fan més atractiva al lector/a.
Els símbols gràfics:
A vegades un dibuixant necessita representar un personatge molt
enfadat. En els comícs és molt habitual usar signes especials per
representar certes situacions: bombes, ganivets, espirals...
De vegades es dibuixa la traducció literal d’una frase feta. Per exemple
“veure les estrelles” de dolor. Per indicar que hi ha moviment, cops o
xocs, els dibuixants de còmics es valen de ratlletes, núvols o altres
elements...
Les línies cinètiques:
Són signes convencionals del llenguatge del còmic que serveixen per
suggerir el moviment dels personatges i objectes.

Expressivitat:
El recursos per representar les expressions de la cara s’estableixen
seguint uns criteris acceptats per tothom. La intensitat de les expressions
es pot accentuar amb determinats signes visuals: gotes de suor, línies
tremoloses, llamps, llàgrimes i altres. Això és orientatiu. Cada autor ho
recta a la seva manera.
Les onomatopeies:
Són representacions de sons o sorolls mitjançant lletres.
Les metàfores visuals:
Són un recurs per expressar un cert contingut mitjançant una imatge de
caracter simbòlic. Contribueixen a l’economia de l’espai, doncs poden
explicar coses que si s’haguessin de dibuixar ocuparien molt d’espai. La
majoria de les metàfores visuals són traduccions icòniques d’expressions
verbals comunes, com ara: dormir com un tronc, treure foc pels queixals,
veure les estrelles...

5 .COLORS
En general, podem parlar de tres aspectes a tenir en compte: el color
com a llum, el color com a tret d’identitat de certs personatges i el color
com a sentiment.
Llum:
Amb la llum i amb les ombres aconseguim donar consistència al dibuix,
li afegim el volum necessari per trencar L’efecte pla del paper. Podem
jugar amb el color, doncs per estructurar el dibuix i donar-li volum.
Sentiment:
Els dibuixants expressen amb colors els sentiments i emocions dels
personatges.
Identitat:
Quan un dibuixant crea un personatge ha d’aturar-se a donar-li una
personalitat ben concreta. És per aquesta raó que molts autors
identifiquem els personatges per la roba o alguna característica física.
Moltes vegades aquest color és el seu senyal d’identitat.