2. El Cinema

SEGONA PART

Quan parlàvem de gèneres cinematogràfics
ens referim als diferents grups temàtics que
han estat tractats mitjançant la ficció
cinematogràfica a través d’una concepció
estètica particular. En les pel·lícules d’un mateix
gènere podem establir relacions tant de
contingut com de forma. Altrament, això no vol
dir que pel·lícules d’un mateix gènere tinguin
concepcions cinematogràfiques molt diferents i,
per tant, plantegin dins d’un mateix gènere
tractaments i formes molt diferenciades.
Els gèneres ens serveixen com a tipologia
classificatòria dels films i ens poden ajudar a
entendre tant les característiques unitàries i
l’evolució.
Existeix allò que anomenem els gèneres clàssics,
aquells que provenen en certa mesura de la
literatura i del teatre i que foren adoptats en els
inicis de Hollywood per a organitzar la
producció, orientar el públic i aprofitar les
infraestructures.
D’altres gèneres han aparegut en contextos
concrets fruit de les circumstàncies històriques i
socials. També existeixen els subgèneres derivats
dels principals.
El que caracteritza d’aquest gènere són els fets i
les accions realitzades pels protagonistes amb
ma finalitat d’aconseguir quelcom. Aquests
protagonistes solen tenir una existència
moguda que els porta a demostrar la seva vàlua
i realitzar actes heroics. L’argument es gesta per
l’aparició d’un problema o a partir de
l’assoliment d’una sèrie de reptes, proves, que
aniran tenint lloc al llarg de la pel·lícula per
arribar a uns objectius finals.
En d’altres casos l’enemic és una catàstrofe
natural o sobrenatural, temàtica de molt èxit a
principis de la dècada del 1970.
Als anys 80 apareix una nova nissaga d’homes
d’acció, ràpids, musculosos, armats fins les
dents, que normalment utilitzen la força bruta,
les accions contundents per aconseguir els seus
fins.
El cinema ha reflectit i reflecteix les gestes
humanes i col·lectives ja des dels seus inicis en
forma d’epopeies o de narracions èpiques.
L’epopeia és una narració que desenvolupa
accions heroiques que constitueixen l’èpica
d’un poble. Un poema èpic sol contenir una
sèrie de narracions transmeses oralment i
moltes vegades situades en èpoques llunyanes.
En cinema, els primers films d’aventures de
popularitat foren de capa i espasa, capitans,
pirates o reals d’exploracions a terres estranyes.
E n m o l t s c a s o s , l e s a c c i o n s q u e e s
desenvolupen tenen la seva causa en lluites
entre el bé i el mal. En les pel·lícules d’agents
secrets la lluita entre contraris sol ser el plat fort
de l’argument.

La comèdia és un gènere que es caracteritza per la seva intenció
critica, satírica i moralitzant.
La comèdia cinematogràfica entronca directament amb el teatre
còmic, amb la farsa, la sàtira o el vodevil i també amb la pantomima.
Fou un dels gèneres més explotats als inicis del cinema, quan aquesta
encara no parlava i basava gran part de la seva capacitat comunicativa
en el gest i l’acció. En aquest moment van aparèixer grans personatges
com Charlot.
Dins la comèdia ens podem trobar amb diferents variants o recursos:
les històries estructurades a partir de diverses situacions sense sentit,
les pel·lícules plenes de pallassades, l’humor basat en l’exageració de
les situacions, les que juguen amb la paròdia o la ridiculització de
situacions que normalment són presentades com serioses.
D’altres variants de la comèdia vénen assenyalades per la temàtica i
també per trets geogràfics peculiars. També ens podem trobar dins
aquest gènere la marca d’actors, autors o escoles determinades
(germans Max, Cantinflas, Jacques Tati, Charlot...).
El documental treballa a partir de la
representació de la realitat que es relaciona
directament amb la historia i amb els fets
socials. Per a fer el muntatge d’un
documental s’utilitzen imatges gravades en
viu d’esdeveniments o elements simulats.
La diferencia entre documental i reportatge
es basa en part en el criteri d’objectivitat. Pot
basar-se tant en l’objectivitat com en la
subjectivitat. La forma que s’atribueix al
documental pot acabar oferint un punt de
vista determinat i particular sobre la realitat.
La preocupació per problemes de caire
social, la necessitat de buscar nous canals
per a fer-los públics i una certa necessitat
d’allunyament del cinema d’acció i romàntic
de les grans productores, o les tendències
cap a un cinema ple d’efectes i d’elements
ficticis, ha propiciat també el decantament
cap al documental.

Gaga: Five Foot Two és un documental dirigit
por Chris Moukarbel i basat en la vida de Lady
Gaga, enfocat principalment en el procés de
creació del seu cinquè àlbum d’estudi, Joanne
(2016) i la seva actuació en l’espectacle de la
Super Bowl LI. El llargmetratge va ser estrenat el
8 de septiembre de 2017 en el Festival
Internacional de Cine de Toronto, i més tard va
ser publicat a traves de Netflix el 22 del mateix
mes. El títol del llargmetratge té a veure amb la
seva altura (1,56 m).

Són moltes les pel·lícules que han pres la guerra com
a temàtics principal dels seus arguments. A causa de
la gran quantitat de films que aplega es pot
considerar gairebé un gènere o subgènere a cavall
del cinema d’aventures.
Les pel·lícules han ofert una gran varietat de
posicionaments respecte a allò que es representa. En
molts casos s’ha demostrat la guerra com un
instrument necessari. En d’altres casos ha servit per
enfortir els seus participants heroïtzant el propi
exèrcit. En aquests casos domina l’acció, la proesa, el
fet heroic, la confrontació amb l’enemic, la batalla i la
victòria final. En moltes altres pel·lícules, però, la
guerra ha estat definida per les seves conseqüències,
mostrant-la com una solució absurda i irracional. En
aquests casos predominen més experiències
personals, les relacions entre persones i la presa de
consciència dels resultats reals provocats per la
guerra.
No tan sols la narració d’una batalla concreta o la
destrucció i ocupació d’un indret formen part del
cinema bèl·lic, també la biografia militar o les
experiències concretes de soldats, la situació de
deportats, presoners o de la població civil.
És interessant veure com el cinema bèl·lic i els seus
múltiples enfocament s’han anat relacionant amb el
moment històric i amb els diferents conflictes que ha
patit el món al llarg del segle XX, optant en alguns
casos per productes amb finalitats propagandístiques
i de difusió ideològica o d’exaltació patriòtica i d’altres
per una visió més humanista i antibel·licista.
Apocalypse Now

El silencio de los corderos
Les pel·lícules de criminals presenten un quadre
realment sinistre de la vida moderna. Ambientals en
ciutats poc acollidores i bigarrades, l’acció hi
acostuma a ser ràpida i el llenguatge directe. El
cinema negre neix vinculat al context nord-americà
després de la crisi del 1929.
Tot i els seus orígens vinculats al gangsterisme i als
conflictes dels anys 1930, el gènere ha presentat
diferents variants: el policíac dur, la guerra de bandes,
els drames judicials...
Els personatges també han evolucionat des de la
figura del policia o del gàngster. Han aparegut noves
figures: l’investigador, l’advocat, el delinqüent...
Tot i les variants temàtiques, hi ha element que es
solen repetir: la violència, certa tipologia de
personatges masculins, el racisme, la intriga, els
herois... Formalment, és important el ritme, la
utilització de la llum, els clars i els foscos.

El cinema dramàtic ens ofereix històries amb un
alt contingut tràgic, on els sentiments, els
problemes en la vida de les persones són els
elements essencials de l'argument.
Pretén crear emocions i commoció entre el
públic. El drama prové del gènere teatral del
melodrama i, en certa mesura, de la tragèdia
literària.
Cal destacar la major presència de les dones en
aquestes pel·lícules. Els drames poden contenir
elements d'aventura, moralitzants o crítics.
L'argument sol tenir molts alts i baixos i moments
dramàtics tensos, reforçats per la interpretació,
pels contrastos fotogràfics i per la música. En
aquest tipus de pel·lícules els espais,
l'ambientació i la caracterització dels personatges
solen ser molt importants.
L a m ú s i c a h a a c o m p a n y a t l a i m a t g e
cinematogràfica al llarg de la seva història. Amb
l'aparició del sonor (1927) és quan s'inicia la
combinació entre sons, diàlegs, música i
imatges. Exemple excel·lent d'aquests inicis ens
l’ofereix la pel·lícula Cantant sota la pluja, de
Stanley Donen (1952).
Allò que caracteritza el cinema musical és la
utilització de diàlegs cantats per a desenvolupar
una història. El film sol tenir també una banda
sonora impactant i significativa per a la història
que es narra.
Tot i que la quantitat de pel·lícules d’aquest
gènere va caure a partir dels anys seixanta, no
s’han deixat de produir excel·lents musicals fins
l’actualitat. És remarcable l’empenta que hi va
donar la Disney durant els anys 90.

El western és un gènere eminentment americà. Ens explica la
conquesta de l'oest, la història i naixement d'Amèrica.
Els arguments relaten la història dels indis, dels vaquers o
grangers, i dels exèrcits americans. Els temes solen ser
recurrents: la justícia, l'ocupació de territoris, la recerca de la
terra somniada, l'aventura de l'or, l'enfrontament entre
ramaders o grangers, la construcció del ferrocarril, la guerra
civil, el joc i les juguesques... Els personatges també són
recurrents: el cowboy, el xèrif, el vaquer dolent, el bandit, els
indis, els segrestats, l'home bo que defensa la llei, el jugador,
l'amo del bar... així com els ambients: el desert, el poble, el
saló, l'estable, la granja...
Tot i que ambientat en un territori concret, el western ens parla
de les relacions entre els homes, del seus conflictes, de la seva
moral en un territori hostil.
Si el cinema obre les portes dels somnis, les
pel·lícules de por les obren als pitjors malsons.
Les ombres, els xiulets del vent, les portes que
grinyolen i els crits de les víctimes ens han
espantat durant molts anys.
Méliès ja va incorporar aquella possibilitat del
mitjà possibilitant l'aparició o desaparició
d'elements i personatges. El mateix autor també
va incorporar monstres en narracions
fantàstiques o irreals. Moltes de les primeres
pel·lícules de por narraven llegendes populars,
incorporaven éssers llegendaris, dimonis,
bruixes, fantasmes i esperits. Aquests elements ja
els utilitzava Éttienne Robertson amb les seves
Fantasmagories (1790). Els inicis de les pel·lícules
de por s'inspiraven en les novel·les de ficció del
segle XIX. Els ambients eren localitzats en espais
rurals o en espais tancats i foscos.
L'element essencial és la producció de temor,
terror, horror, fàstic, angoixa, desig de rebuig o
repugnància entre el públic.
Sol jugar amb situacions sorpresa, intrigants,
incertes, inusuals i estranyes o amb aquells
elements que culturalment ens fan fàstic o han
estat titllats d'anormals.
Es podria fer un recorregut des del cinema de
l'expressionisme alemany, amb el conegut film
de Murnau Nosferatu, passant per les temàtiques
protagonitzades per personatges literaris com
Dràcula, Frankenstein, l'home-llop o d'altres
criatures estranyes.
Durant els anys seixanta i setanta del segle XX
apareix un tipus de pel·lícules per parlar
d'elements estranys dins de la vida quotidiana.
L'aparició de quelcom estrany i perillós en una
petita comunitat tranquil·la, ja sigui un assassí
trastocat, un maníac homicida.
Aquest cinema requereix en molts casos la
utilització de nombrosos i constants efectes
especials, el control del ritme de la narració, per
a generar la intriga, l'ambientació, el maquillatge
i l'atrezzo, la il·luminació, amb jocs d'ombres,
parts ocultes, i la música inquietant.

Aquest gènere parteix normalment d'un text
literari, ja es tracti de novel·la o d'assaig
històric, prengueren com a referent una
biografia, una llegenda, mite, la història d'un
poble o grup d'individus...
Aquesta base històrica del film pot adoptar un
argument que els acosti a d'altres gèneres,
com el d'aventures, el bèl·lic, el western, el
policíac, el dramàtic, el documental...
La ciència ficció és un gènere basat
essencialment en ingredients de caràcter
extraordinari i centrat en les possibilitats
atribuïdes a la tècnica i a la ciència.
Durant la dècada del 1940 apareixen molt
còmics que els podem incloure dins d’aquest.
Després de la Segona Guerra Mundial, i abans
de la Guerra Freda i durant aquesta, els temes
d'aventures espacials, de l'exploració de
l'espai, d'extraterrestres invasors, de contingut
bèl·lic o del terror atòmic, apareixen
r e i t e r a d a m e n t e n l e s p a n t a l l e s
cinematogràfiques.
Si una cosa cal destacar d'aquest gènere és la
configuració de diferents estètiques amb un
fort component visual, que permeten crear
espais ficticis, temps inconcrets, màquines
estrafolàries, vestimenta i ornaments variats,
maquillatges i efectes especials. S'ha hagut de
treballar a partir de l'atrezzo, de la fotografia (la
il·luminació, els colors...), els moviments de les
càmeres i d'altres per acabar configurant el
món en el qual la pel·lícula s’esdevé.

Malgrat que el cinema és un art jove, que amb prou feines excedeix un segle d'edat, els estudiosos de
la seva història han embastat tota una successió d'escoles i moviments.
Per regla general, els nous moviments s'inicien amb una ruptura, evolucionen a partir d'aquesta
expressió fundacional i, amb el temps, moren en caure els seus artistes en el manierisme.
A principis del segle XX una tendència
antinaturalista arrenca amb força en el panorama
artístic alemany: és l’expressionisme; un
moviment que tenint com a precedents a Goya i
Munch intenta expressar la seva visió del món a
través de la subjectivitat, de la visió única de
l’artista. Els colors es tornen violents i les formes
es distorsionen.
La Universum Film Aktiengesellschaft (UFA), va
ser formada el 1917 per resolució de l'Alt
comandament alemany amb un fi principalment
propagandístic. Les principals causes eren el
molt baix nivell de la producció nacional davant
els films estrangers i el gran poder d'influència
que el cinema estava demostrant tenir sobre la
gent. El 1918 les accions són adquirides pel
Deustche Bank, és a dir, passa de mans del
govern a mans privades. Amb aquest canvi, als
fins propagandístics es van sumar els comercials.
La seva principal característica consisteix en
l'intent de representació oposada al naturalisme i
l'observació objectiva dels fets i successos
externs, fent èmfasi en el que és subjectiu.
Algunes de les seves principals preocupacions
es plasmaven en crítiques al materialisme
dominant en la societat de l'època, a la vida
urbana i en visions apocalíptiques sobre el
col·lapse de la civilització, de vegades carregats
de contingut polític revolucionari.
Un dels més importants és l'ús de la llum i els
contrastos de llums i ombres, la il·luminació
sobtada d'un objecte o una cara deixant la resta
en penombres com a mitjà d'enfocar l'atenció de
l'espectador. La llum adquirirà encara més
importància en els últims anys de la guerra, a
causa de l'escassetat de recursos. En els films
expressionistes les ombres esdevenen
essencials.
Els decorats del Gabinet del Dr. Caligari, són una
altra demostració paradigmàtica de la
deformació expressionista: les perspectives són
intencionalment falsejades, trobem carrers que
es perden obliqua- ment, les façanes de les
cases són asimètriques.
Altres decorats habituals en els films
expressionistes tenen a veure amb un retorn al
passat, fonamentalment màgic, seguint algunes
premisses de la literatura romàntica. Un dels
a m b i e n t s p r e d i l e c t e s p e l s c i n e a s t e s
expressionistes serà l'Edat Mitjana.
Tot i que la majoria de films expressionistes
rebutgen la utilització d'exteriors, els paisatges i
preses a l'aire lliure de Nosferatu, aconsegueixen
transportar l’espectador a un passat potser
encara més tenebrós, en virtut de les seves
edificacions derruïdes, els seus arcs gòtics i els
seus ennuvolats paisatges amenaçadors, el mar i
les muntanyes.
La interpretació és un dels aspectes potser més
cridaners del cinema expressionista. Quan es
volen mostrar sentiments es fa intentant
exterioritzar aquestes emocions de la forma més
extrema possible, de vegades en forma violenta i
abrupta, de vegades amb moviments entretallats
i mecànics, sumant-li a això, en alguns casos, un
excessiu maquillatge.

La revolució bolxevic canvià radicalment l’orientació de la
producció cinematogràfica a Rússia, la qual fou
nacionalitzada el 1919. Destaca també V.I.Pudovkin, amb les
seves exaltacions èpiques, com La mare (1926), La fi de Sant
Petersburg (1927), etc., i, per damunt de tots, S.M.Eisenstein.
Considerat un geni del setè art, va ser el primer catedràtic
d’Història del Cinema del món. El 1924 va dirigir La vaga, i el
1925 El Cuirassat Potemkim.
Després d’aquest primer període d’exaltació revolucionària i
d’experimentalisme tolerat, amb l’accés al poder de Stalin
(1931) la producció cinematogràfica esdevingué supeditada
a les directrius de l’autoritat estatal, que accentuà la seva
concepció del cinema com a instrument propagandístic.
Octubre

El neorealisme italià fou un moviment
cinematogràfic sorgit un cop finalitzada la
Segona Guerra Mundial. L'objectiu d'aquest
moviment va ser reflectir el dia a dia de la gent
treballadora del país, amb els seus problemes i
misèries.
Molts crítics i historiadors de cinema consideren
el film de Rossellini (amb guió de Federico
Fellini), Roma, città aperta, la pionera pel que fa
al neorrealisme i l'obra neorealista per
excel·lència; mentre que la gran obra mestra, el
punt de referència que resumeix tota una manera
d’entendre el cinema, és Ladri di biciclette de
Vittorio de Sica.
La fi del neorealisme coincideix amb la fi de la
postguerra i acaba amb la nova generació
posterior a la segona guerra mundial. Al
instaurar-se la democràcia, els punts de vista es
multipliquen i ja no és tan fàcil oferir una visió
"objectiva" de la realitat com pretenien els
realitzadors neorealistes.
El moviment neorealista no té cap contingut
polític intrínsec. Això distorsionaria la seva
màxima d'oferir una imatge "objectiva" de la
realitat. Una de les característiques que li són
més pròpies a aquest moviment és la posada en
escena i el tractament que li donaven a les
escenes dialogades.
E l n e o realisme o p t a p e r u n a e s t è t i c a
documental, localitzacions reals, il·luminació
natural, actors no professionals per als papers
principals i llenguatge col·loquial. En favor d'un
estil més lliure.

La Nouvelle Vague (nova onada) és una etiqueta
inventada l'any 1958 per François Giroud, en un
article de la revista L ́Express, per a descriure un
grup de joves cineastes francesos que debuten
brillantment, al marge dels corrents tradicionals
de la professió. El terme va tenir èxit i va servir
ràpidament per descriure un nou estil
cinematogràfic, caracteritzat per la seva
desimboltura narrativa, pels seus diàlegs
provocatius. El prototip serà À bout de souffle de
Jean-Luc Godard.
Les innovacions tècniques i els baixos costos dels
instruments necessaris per a la realització de
films van contribuir a l'emergència d'aquest
corrent.
El 1948, el director i crític de cinema Alexandre
Astruc proclama un nou estil fílmic: "cámerastylo".
Es tracta del cinema d'autor; el director
havia de trobar-se creativament per damunt de
tot. La pel·lícula havia de néixer d'ell.
Els impulsors de la Nouvelle Vague es van
caracteritzar per posseir un bagatge cultural
cinematogràfic important, obtingut en les
Escoles de Cinema i en la Cinemateca Francesa.
Les pel·lícules es roden en exteriors i interiors
naturals, amb “càmera a l'espatlla”. Aporten un
nou ús de la fotografia, en blanc i negre, per
generar així un ambient realista que permet
rodar amb lleugeresa i seguir els actors de forma
més natural. La seva tècnica és gairebé artesanal,
amb un equip tècnic reduït, sense estrelles
importants i amb una interpretació improvisada
per actors joves.
És un cinema realista, sota la influència del
Neorealisme, que tracta sobre temes morals. La
contribució de la Nouvelle Vague suposa una
e n è r g i c a r e n o v a c i ó d e l l l e n g u a t g e
cinematogràfic, redescobrint la capacitat de la
“mirada” de la càmera, el poder creador del
muntatge i altres recursos caiguts en desús.

El moviment surrealista resumeix una de les
tendències avantguardistes més originals del
segle XX. Va ser l'intel·lectual francès André
Breton qui va publicar el primer Manifest
surrealista (1924).
Per bé que el moviment va atreure els joves més
avantguardistes d'Europa, el cert és que van
trigar a travar-se totes les seves expressions. Va
trigar temps a manifestar-se una cinematografia
surrealista. Qui va venir a omplir aquest buit van
ser dos joves artistes, Luis Buñuel i Salvador Dalí.
Pel que fa a Salvador Dalí, cal mencionar la seva
aportació a la teoria surrealista: l’anomenat
mètode paranoic-crític. Encara que Dalí va
dissenyar nous projectes cinematogràfics, la
fortuna no el va acompanyar a l'hora de posarlos
en pràctica. A part d'una col·laboració
infructuosa amb Walt Disney, el famós pintor no
va afegir noves creacions al surrealisme
cinematogràfic.
Ambdós eren bons amics, ja que havien
compartit les seves inquietuds artístiques en la
madrilenya Residència d'Estudiants, nucli del
regeneracionisme cultural a l'Espanya dels anys
vint. En un primer moment, Buñuel i Dalí van fer
pública la seva cinefília en una revista, La Gaceta
Literaria (1927-1931).
Després del ressó assolit per aquest film, Buñuel
va imaginar un nou projecte al costat de Dalí,
aquesta vegada titulat L'âge d'or (1930).
Reaccionant davant la tradició cinematogràfica
i dramatúrgica britànica, un grup d'autors va
proposar, a finals de la dècada dels cinquanta,
una renovació. Un dels seus principals
activistes i impulsors va ser l'escriptor John
Osborne.
La influència del free cinema mai no ha
desaparegut del cinema britànic. Entre els
seus més importants hereus figuren Ken Loach
i Stephen Frears.

Mentre el cinema dels grans estudis moderava la
rebel·lia dels seus creadors, el cinema
independent nord-americà va ser, durant els anys
60 i 70, un focus de creativitat desmesurada i de
provocatius plantejaments temàtics i formals. Sol
utilitzar-se el neologisme underground per
especificar el cinema contracultural elaborat amb
fins experimentals.
L’evolució del cinema independent arrenca
coincidint amb l’etapa de la postguerra. A aquest
període correspon l'etapa més fructífera d'autors
com Stanley Kramer i Otto Preminger. Entre els
títols més coneguts figuren Marty (1955) de
Delbert Mann, La nit del caçador (1955) de
Charles Laughton, i Dotze homes sense pietat
( 1 9 5 7 ) d e S i d n e y Lu m e t . I n fl u ï t s p e l s
plantejaments de la nouvelle vague.
Resumint aquesta innovadora tendència, dos
llargme- tratges es van guanyar l'atenció del
públic nordamericà: Cercant el meu destí/Easy
Rider (1969) de Dennis Hopper, i Cowboy de
mitjanit (1969) de John Schlesinger.
A l'experimentalisme d'aquest període no va ser
aliè cap gènere. Per exemple, George A. Romero
va renovar el terror amb La nit dels morts vivents
(1968); Terrence Malick va idear un violent
melodrama, Males terres (1973); i Martin
Scorsese va elaborar creacions tan singulars i
innovadores com Bad streets (1973) i Taxi Driver
(1976). Fins i tot un director aparentment clàssic
com George Lucas (el creador de La guerra de
les galàxies) va donar mostres d'aquesta
extravagància estilística en el seu primer film,
THX 1138 (1971).
The Black Phanters
Reaccionant davant del que consideraven una
progressiva mediocretització del cinema
internacional, un grup de cineastes danesos
liderats per Lars Von Trier i Thomas Vinterberg va
establir el 1995 els principis del moviment
Dogma. El seu propòsit era recuperar l'essència
de l'art cinematogràfic.
Els impulsors del moviment Dogma, Lars von Trier
i Thomas Vinterberg, són els responsables de les
dues pel·lícules més representatives d’aquest
moviment: Els idiotes, del primer, i La Celebració,
del segon; totes dues del 1998.
Cal relacionar aquest moviment amb el free
cinema, és possible parlar aquí d'una
radicalització dels ingredients habituals en
l’anomenat cinema d'autor.
les normes de Dogma rebutgen les eficaces
variacions que acompanyen al muntatge: des de
la introducció d'efectes sonors fins a l'ús de
trucatges fotogràfics.