1. El Cinema

PRIMERA PART

Abans no aparegués el cinema com a tal, s'havien
provat molts sistemes per jugar amb les imatges i
llums com els miralls, les ombres xineses o la
llanterna màgica.
Una de les fórmules més reeixides foren les
fantasmagories, projeccions a través de la llanterna
màgica. El seu propòsit era espantar els assitents,
sense l'ambientació que s'afegia al espectacle, la
suggestió del públic no hagués tingut tanta forç, i
per tant no hagués tingut tant èxit.
El 1824 el metge anglès Peter Mark Roget, planteja
el principi de la persistència retiniana, segons el qual
l’ull té la capacitat de guardar l’última imatge que li
arriba, fent que un objecte sigui percebut fins i tot
quan ja no hi és.
Les fantasmagories més conegudes van ser les de
Étiènne Gaspar Robert, celebrades a l’interior d’un
convent parisenc. Per arribar al claustre on es duia a
terme l’exhibició, a més de pagar alguns francs, el
públic havia de travessar catacumbes i a més durant
l’espectacle afegia fum d’olors i colors.
Muybridge va ser el pioner en registrar el moviment
d’éssers vius. El 1872, va ser contractat per Leland
Standford, per demostrar que el cavall quan galopa
aixeca les quatre potes. Muybridge va ubicar 12
càmeres al llarg de la pista. A l’obturador de
cadascuna d’elles va enganxar una corda que
creuava la pista, que seria tallada pel cavall, obtenint
aixi fotografies en seqüència de diferents moments
del galop.

S’inventaren diferents aparells simuladors del moviment
a partir del fenomen de la persistència, les anomenades
joguines òptiques.
- Traumàtrop
- Fenaquistocopi
- Zootrop

Les pel·lícules han evolucionat gradualment
des de les fires ambulants fins a les
modernes sales de projeccions. I han passat
de ser una atracció curiosa a esdevenir un
mitjà de comunicació de masses.
A William K. Dickson se li atribueix la invenció
d’un tipus de banda de cel·luloide que pot
contenir una seqüència d’imatges, tot sent la
base d’un mètode de fotografiar i projectar
imatges que es mouen.

L’Exposició Universal de Chicago, celebrada el
1983, va ser el lloc escollit per l’inventor nordamericà
Thomas Alba Edison per presentar en públic
dues invencions basades en els descobriments de
Dickson:
- El kinetograph, primera càmera en captar imatges
en moviment.
- El kinetoscope, tenia forma d’armari dins el qual
una pel·lícula de cel·luloide, alimentada per un
motor elèctric, girava en bucle continu.
Les sales de kinetoscope van arribar a Europa, però
Edison no va patentar aquestes invencions a l’altre
costat de l’Atlàntic, ja que es confiava en els
precursors i innovadors britànics i europeus. Això va
permetre que es desenvolupessin imitacions com ara
la càmera ideada per Rover William Paul, un fabricant
de productes elèctrics i científic anglès.
Paul va inventar un projector de pel·lícules. La primers exposició pública va ser el 1985. Alhora a
França, Auguste i Louis Lumière havien inventat el cinematògraf, un aparell portàtil amb una triple
funcionalitat: càmera, impressora i projector.
Entre les primeres pel·lícules Lumière, que no sobrepassen el minut de durada, hi ha clàssics com
ara L’arribada d’un tren a l’estació o la Sortida dels treballadors de la fàbrica Lumière, la primera
pel·lícula que va ser projectada comercialment al públic.
El 1910 Charles Pathé patenta el projector Pathé, primer aparell amb motor per a la projecció, amb
creu de Malta de 4 aspes i corrent continua. Com Edison, Pathé serà un dels primers promotors de la
gran indústria cinematogràfica.

No fou fins al 1927 que es realitzà el primer film sonor
de la historia: El cantant de Jazz. En molts casos la
projecció d’imatges s’acompanyava de música en viu o
d’un gramòfon.
La lenta integració del so respongué a raons
econòmiques. No fou fins que Warner Bros, per mirar
de superar problemes financers provà de buscar
quelcom de nou: la sonorització dels films. A partir del
1927, tota la indústria cinematogràfica es convertí en
sonora.
Amb l’arribada de la televisió als anys 50, el cinema
ha de buscar nous procediments per a afrontar la
competència. El 1952 ja es fan gravacions
tridimensionals per a ser visionades amb ulleres
polaritzades.
També a la dècada dels cinquanta, la productora
MetroGM va presentar el sistema Cinegrama, que
consistia en filmar amb tres càmeres sincronitzades i
projectar per mitjà de tres projectors treballant en
igual sincronia. El so era estereofònic. El cinegrama
presentava el,problema de que la imatge projectada
contenia dues línies on s’unien els tres panells.
Degut al seu elevat cost, aquest sistema s’abandona
el 1963.
El 1953 la FOX presenta el sistema Cinemascope,
caracteritzat per l’ús d’imatges àmplies en les preses
de filmació, assolides al comprimir una imatge
normal dintre del quadre estàndard de 35mm, per a
després descomprimir-les durant la projecció. Les
pantalles permetia eliminar certes distorsions
pròpies del sistema en els seus començaments. La
primera pel·lícula rodada en Cinemascope va ser La
túnica sagrada, produïda per la 20th Century.
El 1967 a l’Exposició Universal de Montréal, es
presenta el sistema IMAX, que ha donat lloc a
l’aparició de cinemes monumentals en les principals
ciutats del món. El 1976 apareix l’Omnimax i el 1986,
a l’Expo de Vancouver, arriba l’IMAX 3D. La primera
pel·lícula projectada en IMAX 3D va ser Space
Station, encara que el verdader boom comercial en
3D va ser The Polar Express.
A partir de llavors hem viscut en una espiral contínua
d’estrenes de cinema en 3D, amb les pel·lícules
d’animació com a principals protagonistes.

#ProtectTransKids

Tot relat de ficció audiovisual ens parla d’alguna cosa, aborda una temàtica o una
problemàtica concreta. L’argument determina el contingut essencial i resumit d’una
narració ja es tracti d’un llibre, una pel·lícula o un telefilm.
Aquí teniu alguns exemples per a entendre a què ens referim quan parlem
d’argument.
Moltes pel·lícules d’aventura es construeixen a partir
d’un argument semblant. L’heroi clàssic de les
narracions d'aventures es desplaça en el temps i
l’espai per acomplir una missió sublim a la que
dedicarà una despesa il·limitada d’energia.
Un altre argument vindria definit per l’aventura
itinerant d’algú que ha abandonat la seva llarg i
intenta retornar. Aquest retorn ve determinat pel
drama que representa una comunitat que s’ha
modificat durant la seva absència.

Un altre dels argumnets comuns en el cinema és el
que s’estructura al voltant d’una comunitat, d’un grup
humà que s’enfronta a una experiència de canvi que
és traumàtica però també alliberadora.
Aquest personatge que apareix pot esdevenir el
salvador o el defensor, una espècie d’heroi messiànic.
Narra la intromissió d’uns éssers malignes en una
comunitat. L’argument es desenvolupa a partir de
l’aparició d’aquest, els efectes i les reaccions dels seus
actes envers la comunitat, la presa de desicions
d’aquesta per a afrontar el problema i la resolució
final.

El desenvolupament del conflicte segueix
normalment paràmetres semblants: l’amor prohibit
provoca un seguit de trobades secretes entre els
amants que es desenvolupen paral·lelament a les
topades amb els agents externs contraris a la seva
desició.
Moltes estructures argumentals prenen com a eix
conductor el viatge. Les circumstàncies del viatge i les
situacions tràgiques que se succeeixen, posen al límit
les reaccions i relacions entre els diferents passatgers,
personatges que, d’alguna manera, ens il·lustren
En molts casos es repeteixen uns mateixos arquetips, que per convenció se’ls ha atribuït uns valors i unes
característiques determinades. Els herois i les heroïnes que apareixen en les produccions audiovisuals solen
funcionar a través d’arquetips o models estàndards adaptats a diferents situacions.
Molts d’aquests herois tenen l’origen en relats mítics i llegendaris i han estat posteriorment adaptats en
d’altres contextos per a protagonitzar pel·lícules i sèries de televisió. En molts casos se’ls situa per damunt
dels altres. Són admirats i constitueixen a l’eix de l’acció i de les desicions que es prenen. Aquesta i d’altres
estratègies provoquen que el públic s’identifiquin amb l’heroi i que aquest personatge esdevingui un
model a seguir.