BarretPicat-199

Literatura
53
del riu. Allí, monjo, mula i les alforges
plenes d’or i de plata, en forma
de diners, de creus, de calzes, de
safates...van lliscar per un pendent
d’herbotes, rames i matolls fins gairebé
arribar a l’aigua.
Amb penes i treballs van poder pujar
al Francesc i a la mula al camí. Miraculosament
ni l’animal ni el monjo
s’havien fet cap ferida de consideració,
encara que estaven plens
de cops i d’esgarrinxades, com si
acabessin de participar en una bona
batussa. El cartoixà, però, s’havia
torçut un turmell. El tenia inflamat i
ben just podia caminar.
– Deixeu–me aquí –digué el De Sas
conscient de la seva situació– ja
m’espavilaré tot sol.
–Ai, germà Francesc, per què ens
demanes allò que no podem fer!?
– exclamà calmosament el de Torralba–
Continuarem tots junts. Déu
ens protegirà.
– Què no ho veieu, germans, que
gairebé no puc caminar!? – replicà
el monjo ferit.
–Però la mula sí, la mula sí –va repetir
amb un somriure el monjo anomenat
Climent de Torralba.
En Climent convencé als seus companys
de buidar les alforges i de
guardar–se només un bon grapat
de diners:
Amb aquests diners ja en tindrem
de sobres per anar tirant. La resta
de monedes i les peces sagrades
les deixarem amagades per aquí.
D’aquesta manera podrà pujar el
germà Francesc dalt de la mula i,
d’altra banda, cas que tinguéssim un
mal encontre i ens robessin, sempre
ens en podrem refer.
Ni el Francesc ni el Blai podien pensar
massa clar ni tenien ganes de
discutir la proposta del vell cartoixà.
Així doncs, mentre el “ferit” tenia cura
de la mula, els altres dos, van carregar–se
les alforges curulles d’or i de
plata i van endinsar–se en la foscor
Ermita de Sant Bertomeu, al Congost de Fra Guerau.
tot esperant que el proper llamp els
descobrís un bon lloc del terreny per
amagar–hi el tresor.
El monjo més jove lligà l’animal a
un arbre i s’assegué, adolorit, en
una roca del costat del camí. Curiosament,
ara que estava ple de cops
i rascades, ara que tenia el turmell
inflamat i un bon tall a la front que
encara li sagnava una mica, ara
començava a sentir–se bé, a tenir
ganes de viure i de tirar endavant.
ROBA DE CORTINATGES,
DE LLAR I LLENCERIA
GARPI
Sense adonar–se’n va somriure i,
aleshores, va notar el gust salat de
la sang barrejada amb pluja que li
queia per la cara.
I al cap d’una bona estona, que al ferit
li semblà una eternitat, aparegueren,
d’entre la foscor, els dos monjos.
Crec que hem trobat un bon amagatall
– comentà el Blai Domadell,
que semblava alleugerit d’haver–se
desempallegat d’aquell tresor tan
voluminós.
C\Llibertat, 16 – Linyola – Tel. 973 575 377