BarretPicat-199

52
Literatura
El Toll de la Mula
Jaume Balcells i Palou
Breu introducció
històrica
La Cartoixa d’Escaladei va ser fundada,
als peus del Montsant, a finals
del SXII. Fou la primera cartoixa de
la península Ibèrica i va existir durant
637 anys. Al llarg de tant temps va
acumular molt poder i riqueses.
Al 1835 (És a dir, 101 anys abans
d’esclatar la guerra civil) els monjos
cartoixans d’Escaladei es van veure
obligats a abandonar precipitadament
la seva cartoixa. No hi havia
alternativa; a causa de l’anomenada
desamortització de Mendizábal havien
perdut, de la nit al dia, totes les
seves propietats.
Van arreplegar les coses de més valor
i van fugir tan de pressa i tan lluny
com van poder. Sabien que hi havia
camperols ressentits pel fet d’haver
hagut de pagar, durant molts i molts
anys, delmes (una mena d’impostos)
als cartoixans.
En efecte, al cap de poc temps, la
magnífica cartoixa d’Escaladei ja
estava brutalment saquejada i incendiada.
D’altra banda, el poble d’Ulldemolins
està situat en la part nord est de la
falda del massís del Montsant, no
massa lluny d’Escaladei (a una hora
i quart de Linyola). En el seu terme
neix el riu Montsant, que travessa la
serralada que porta el mateix nom
formant llocs de gran bellesa i espiritualitat,
com el conegut congost
de Fra Guerau. Allí, al costat de les
Cadolles Fondes (Clotades o “piscines”
naturals que forma el riu) hi
ha un punt del riu conegut com “el
toll de la mula”, on té lloc la nostra
història...
El Toll de la Mula
Si algú hagués vist aquells tres
homes, hagués pensat que eren
ànimes en pena, fantasmes del món
dels morts condemnats, en les nits
de tempesta, a vagar –ves a saber
per quins terribles pecats!– per
aquells indrets feréstecs i solitaris.
Sí, si algú hagués vist aquells tres
monjos, amb els seus vestits blancs
xopats i les caputxes ben aferrades
al cap, tot procurant inútilment
protegir–se de la pluja, caminant
poc a poc, gairebé a palpentes, pel
caminoi del congost, hagués tingut
un bon ensurt.
Un llamp il·lumina l’escena i els
homes aprofiten per veure per on
s’enfila el camí i per fer unes passes
endavant. Per uns instants el soroll
de la pluja s’esvaeix amb el poderós
ressò del tro que s’escampa per la
serralada, per retornar, tot seguit,
amb més força.
La mula que acompanya als homes
s’espanta a cada llamp, a cada tro, i
es mou perillosament i inquieta per
l’estret lloc de pas.
–Tranquil·la, petita, tranquil·la– li diu
el Climent de Torralba, el monjo de
més edat, el que passa a davant
assenyalant les dificultats del camí.
A banda i banda de l’animal, procurant
calmar–lo i fer–lo tirar endavant,
el jove Francesc De Sas i el Blai
Domadell.
Aquest darrer, amb veu molt fluixa,
va resant tota l’estona : –Pater nostre,
qui est in caeli, sanctificétur...
El Francesc, però, no resa; està
desconcertat, anihilat, superat pels
esdeveniments. Segueix al grup per
inèrcia, com un animal ferit que, per
instint, busca un refugi segur. Ara
sí que ell se sent ben bé com una
ànima en pena, com un mort en vida.
En dos dies, el món, el seu món, se
li ha enfonsat a sobre, com si aquestes
roques de conglomerats que
envolten el congost li caiguessin,
de sobte, al damunt. Pitjor encara!
Tot just feia uns quatre anys que
havia aconseguit entrar a l’ordre
dels cartoixans. A la Cartoixa d’Escaladei
l’havien acollit com un més
i, per primer cop en molts anys, era
feliç... Dedicava el seu temps a Déu,
a l’oració i a la vida contemplativa.
Però ara tot s’havia acabat; havien
hagut de marxar a corre–cuita de
la Cartoixa, de nit, com uns vulgars
lladregots, evitant els camins principals
on podien perdre el seu valuós
carregament i, fins i tot, la vida.
– Endavant, germans, endavant! Ja
estem prop de les Cadolles Fondes...–
encoratjà el vell Climent que
es coneixia les serralades del Montsant
com el seu palmell de la mà.
–...adveniat Regnum tuum...– murmurava,
concentrat en guiar a l’animal,
un aterrat Blai, que tenia tanta
por de la tempesta com de trobar–se
a algun grup de pagesos renegats
que els volguessin prendre la preuada
fortuna que portaven.
Un llamp proper il·luminà l’escena;
el Francesc De Sas alçà els ulls i
veié les cares de cera dels seus
companys que regalimaven aigua de
pluja i neguit. El tro que acompanyà
al llamp fou ensordidor i, la mula, tot
i la pesada carga que portava a les
alforges, va fer un gran bot lateral
empenyent al Francesc cap al buit.
El Blai intentà endebades subjectar
amb totes les seves forces a l’animal,
que s’esmunyí, darrera del Francesc
De Sas, per el fort pendent de la vora
barret picat AGOST 2013