BarretPicat-199

46
Literatura
–Tens set? Vols prendre alguna
cosa...
–Si em dones una mica d’aigua
d’aquest pou tant bó que teniu ací
t’ho agrairé molt.
La noia n’omplí una gerra de vidre
i en serví en dues tasses de porcellana
i els dos s’assegueren en un
banc de fusta que encara restava a
resguard del sol per l’ombra d’una
densa morera. Els núvols que durant
la tarda s’havien mogut d’un lloc cap
a l’altre, deixant anar alguna que altra
gota, ara sembla que tenen l’intenció
d’ajuntar-se i enfosquir una mica més
la tarda.
–Perquè no seiem al cantell del pou,
digué el noi, hi passa l’aire més
suau...
La lluna encara no es veia, però
semblava esperar l’ocasió per a espiar
entre els núvols, quan deixessin
un forat.
–Com és que portes guants en un
dia calorós com avui? – li preguntà
en Ricard a la noia a l’adonar-se que
duia una guants fins de fil color clar.
–És que m’he cremat una mica els
dits a l›hora de fer el dinar i ara tinc
por que se m’hi faci llagues...
–A veure, ensenya-m’ho....
I sense que la noia ho pogués evitar,
el Ricard d’una ràpida estirada
l’hi tragué el guant que li tapava
l’anell...
L’hereu Rojals, de manera immediata,
començà a cridar de dolor...:
No hi veig! No hi veig! M’he quedat
cec...!
En aquell precís moment un núvol
havia deixat passar un lluminós
raig de lluna que impacta de ple en
la verda pedra d’aquell misteriós
anell...i la resplendor de la pedra fou
tan forta que va cremar la vista del
noi, que com va poder i a palpentes
pujà al seu cavall i fugí més ràpid
que el vent.
L’Estela també va caure a terra fent
uns crits esgarrifosos, a la vegada
que se li arrugava la pell i se li deformava
el cos, quedant convertida
en una dona molt velleta amb una
cara espantosa.
Mentre tenien lloc aquests successos
es desencadenà una terrible
tempesta i uns llamps molt poderosos
caigueren sobre la masia, provocant
un incendi que destruí totalment
la masia. La senyora Elionor i el
senyor Laureà varen desaparèixer i
mai més se’n va saber d’ells.
A l’inici de l’incendi, l’Estela s’arrossegà
pel fang i clavant les ungles
al terra aconseguí sortir de la finca,
quedant extenuada en un racó
del camí. Quan feia estona que la
masia cremava i les seves flames
eren l’única llum que il·luminava el
seu entorn, la forma d’una persona
gran apuntalada en un bastó, va
anar apropant-se al lloc del succés.
Quan arribà a l’indret on es trobava
la pobra velleta Estela, li agafà la mà,
mentre li deia:
–Aixecat Estela i vine amb mi que jo
t’ajudaré.
La dona, com va poder, es va anar
incorporant ajudada per aquell bon
home, i quan va arribar a l’alçada
dels seus ulls, exclamà: Ets tu!
–Si, Estela, sóc jo! El que et va acollir
quan els teus pares et varen abandonar
i el que et va portar a la casa
de la caritat.
Mentre s’anaven allunyant lentament,
il·luminats per les darreres
flames d’aquell foc destructor, el
misteriós caminant li digué: “Jo sabia
que no havies de sortir mai del teu
lloc!” i aleshores el cos de la dona
es va anar transformant fins tornar
a ser la nena que havia estat disset
anys abans...
EPÍLEG
Amb el pas del temps tots els records
d’aquella masia es varen fondre,
quedant com a darrer vestigi el
pou d’aigua que hi havia al bell mig
del jardí i que ara coneixem com la
Font Vella.
Segons algunes veus, encara hi ha
algú, que en les nits clares de lluna
plena del mes d’agost, ha vist una
bella donzella, asseguda a les parets
de la restaurada font, amb la mirada
fixa cap al firmament, com si encara
esperés una resposta del més enllà.
barret picat AGOST 2013