BarretPicat-199

42
Opinió
conèixer persones com tu que tenen
esperances i tenen somnis de futur.
De l’etapa de la universitat, en conservo
una de les meues millors amigues,
en recordo vivències que marquen
moltíssim (també amoroses, malgrat
el que em digués el pare) i, sobretot,
n’agraeixo tot el que n’he après i
tot els estímuls que n’he rebut per
continuar aprenent, perquè això,
l’aprenentatge, no té fi.
Quan vaig acabar l’escola, volia ser
mestre; quan vaig acabar la Secundària,
volia ser professor (els exemples
que vaig tenir m’esperonaven a serho;
m’agradava molt com la Maria o
la Marisol, professores de literatura,
feien les seues classes); quan vaig
acabar la universitat, aspirava a ser
professor d’universitat. Un professor
de llatí de l’Institut Terres de Ponent,
l’Eladio, ens va dir un dia que sempre
havíem d’aspirar a l’excel·lent, encara
que no hi arribéssim. Tenia tota la raó.
Les lliçons dels mestres sempre són
un esperó per anar més lluny. George
Steiner o Lluís Nicolau d’Olwer ho
sabien molt bé.
A un dels meus estudiants, el Víctor,
que venia de la Seu d’Urgell, el vaig
esbroncar un dia al meu despatx.
Intel·ligent i viu, el Víctor tenia el defecte
del conformisme i de la mandra.
Li vaig dir que era llest i que podia
aspirar a molt més, que no entenia
per quina raó s’acontentava a anar
passant sense pena ni glòria, malbaratant
els anys d’universitat. Havia de
ser conscient que tenir un bon expedient
era imprescindible per obtenir
una beca. Era un cas malaguanyat.
Em va respondre que ningú, mai, no
li havia dit que podia arribar més lluny.
A l’estiu, em va escriure un correu, en
què em deia que feia de manobre pel
seu pare, que era paleta, i que tenia
molt present tot el que li havia dit. Ara
li he perdut la pista, però sé que va arribar
a fer el Màster. Sempre que ens
trobàvem em saludava efusivament.
Quan parlo amb els meus estudiants,
els dic que han d’informar-se bé, que
han de valorar molt bé el que fan,
que han de triar allò que els motivi
més, però sobretot que han d’escollir
d’acord amb allò que els dicta el cor.
Actualment, el món laboral està malament
en tots els àmbits, però això ha
estat sempre cíclic i no durarà tota la
vida. De moment, el millor que podeu
fer és formar-vos bé. És estudiar allò
que us interessi més, allò que us toqui
la fibra. Hi haureu d’invertir moltes
hores i molts esforços, i per això és
important que us engresqui i que us
faci vibrar.
Cal treballar molt intensament. Obstinadament.
No deixar-se endur pel
pessimisme. El futur sempre és dels
joves. Els pares o els familiars que
sou en aquesta sala també heu hagut
de lluitar per aconseguir el que
ara teniu. Els joves haureu de fer-ho,
potser en un món diferent, però de
segur que no us regalaran res. La
universitat ha de ser el vostre objectiu
vital durant els anys en què hi estudiareu,
sense que això vulgui dir haver
de renunciar a viure. Estudiar és una
manera de viure.
Sabeu quina és la meua satisfacció
més gran? Doncs, quan de tant en
tant rebo notícies dels meus exalumnes
o me’ls trobo que participen
en activitats o iniciatives vinculades
amb la professió. El Roger, que no
era un estudiant gaire aplicat, va
aconseguir una feina com a corrector
d’un diari i em va escriure, tot content,
per comunicar-m’ho. O la Maria, per
exemple, que és una de les que ha
impulsat una organització que es diu
Som Països Catalans i que treballa
com a professora d’adults. O la Sandra,
una noia hiperactiva, que fa de
professora en un institut i participa
en mil històries. O la Sílvia, que em
va escriure per dir-me que havia anat
a l’hospital on treballa ma germà i
m’havia vist amb bata blanca..., ara
treballa també com a professora. O
la Mariona, que va aconseguir una
feina en un organisme internacional.
O la Núria, que va anar-se’n a Berlín
a fer un lectorat...
Són només alguns exemples. És
veritat que hi ha altres casos, com
el del Josep Maria, que encara no
ha acabat la carrera i que, a més
de filtrejar amb les noies, es guanya
la vida com a entrenador de futbol.
Però estic segur que, quan acabi,
també trobarà el seu lloc. O el de
l’Anna, una alumna que fa el Màster
d’Estudis Teatrals i que treballa en
un institut de Secundària, que ara vol
deixar-ho tot perquè vol dedicar-se
a un projecte d’alfabetització per a
immigrants. Cadascú troba el seu
lloc, més aviat o més tard. De vegades,
fa marrades o aturades, però al
final el troba.
Com a professor, us desitjo que
tingueu el coratge de treballar de
valent per aconseguir el vostre lloc
en el món. Costa molt, però val la
pena. No us deixeu envair mai per la
desesperança i l’apatia. La vida, cal
viure-la intensament, i la formació és
part de la vida. És una manera de
viure. Si teniu algun somni, si aspireu
a ser metges, professors, enginyers,
arquitectes, biòlegs, periodistes,
filòlegs, infermers, matemàtics, historiadors,
arqueòlegs, filòsofs, etcètera,
no defalliu, malgrat les adversitats, i
intenteu d’aconseguir-ho. A la universitat,
hi ha moltes portes que podeu
obrir, molts camins que us obligaran
a triar, moltes oportunitats que us
permetran formar-vos com a professionals
i com a persones. Com dic
als meus estudiants: “endavant les
atxes, que hi ha molta feina per fer!
El futur és vostre!”
barret picat AGOST 2013