You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
40<br />
Opinió<br />
Xerrada a l’Aula Magna de l’Institut<br />
Terres de Ponent<br />
Francesc Foguet Boreu<br />
L’entrada a la Universitat 1<br />
Fet transcendental a la nostra vida, l’entrada a la Universitat. És potser<br />
l’únic canvi no ensombrit per cap mena de recança. Abandonats els<br />
anys de la infantesa, i totes les limitacions que d’inèrcia els han sobreviscut,<br />
ens sentim lliures abans de sentir-nos responsables. “Joventut,<br />
diví tresor”, diví: perquè sembla etern. En entrar a la Universitat diríeu<br />
que se’ns obren totes les portes, a l’hora que l’optimisme salvatge<br />
d’una sang bullenta i l’apetit intel·lectual, vigorós i insaciable, ens<br />
encaren agosarats amb els problemes del pensament i de la vida.<br />
Gosadia, petulància, sentit caricaturesc de la turbulenta adolescència.<br />
I en el fons, un gran esperit de justícia.<br />
Lluís Nicolau d’Olwer, Caliu. Records de mestres i amics, Mèxic: Institut<br />
Català de Cultura, 1958, p. 48.<br />
1) Aquest text és la reelaboració de la xerrada que vaig fer a l’Aula Magna de l’Institut Terres de Ponent de Mollerussa<br />
el 24 de maig de 2013, en el marc de l’acte de lliurament d’orles als alumnes de segon de batxillerat.<br />
Fa uns quants dies em vaig trobar<br />
una alumna que havia tingut a segon<br />
curs. Es diu Núria i està a punt<br />
d’acabar la carrera. Vaig preguntar-li<br />
si, després, faria el Màster d’Estudis<br />
Avançats en Llengua i Literatura Catalanes<br />
o el d’Estudis Teatrals. Em va<br />
dir que no ho sabia. Vam parlar una<br />
bona estona. Estava molt decebuda,<br />
perquè considerava que no hi havia<br />
futur. Ho veia tot negre. “Quin sentit té<br />
estudiar més?” Etcètera. Vaig intentar<br />
animar-la amb el diàleg, l’intercanvi i<br />
la mútua confiança entre professor i<br />
alumne que reclama George Steiner a<br />
Les lliçons dels mestres. Costa trobar<br />
arguments per a l’esperança. Molts<br />
dels nostres estudiants se senten així.<br />
I potser no els manca de raó. Ara bé,<br />
crec que actualment la millor inversió<br />
que podeu fer és la formació. Preparar-vos<br />
molt bé perquè, quan el futur<br />
sigui millor que el present que ara<br />
vivim, tingueu l’oportunitat d’accedir<br />
al món del treball.<br />
Us explicaré com vaig arribar a ser<br />
professor de la Universitat Autònoma<br />
de Barcelona. Començaré per les<br />
beceroles. Tant ma germà, el Quintí,<br />
com jo, que som bessons, vam estudiar<br />
al col·legi públic de Linyola i, després,<br />
a l’Institut Terres de Ponent de<br />
Mollerussa. Va ser aquí, a l’Institut, on<br />
vam fer el gran canvi. Veníem d’una<br />
escola molt precària, molt deutora<br />
encara d’una educació postfranquista<br />
(tinc molt clavat a la memòria el que<br />
ens va dir un mestre de l’escola: “sou<br />
tots uns rucs, cap de vosaltres no<br />
anirà a la universitat”). A l’Institut vam<br />
descobrir que podíem pensar críticament<br />
i que érem importants, que<br />
érem algú. En aquells anys, hi havia<br />
professors molt joves (la Montse, la<br />
Maria, la Marisol, l’Eladio, i altres),<br />
amb moltes ganes d’ensenyar. En<br />
vam treure un bon partit. En tinc un record<br />
magnífic, i ni ma germà, que ara<br />
és doctor en medicina, ni jo, que sóc<br />
doctor en lletres, no ens hem penedit<br />
mai d’haver estudiat en una escola i<br />
en un institut públics, ans al contrari.<br />
Avui encara, la millor educació que<br />
podeu rebre és al sistema públic (escoles,<br />
instituts i universitats), encara<br />
que estiguin tan assejades per les<br />
polítiques neoliberals.<br />
A casa, els nostres pares eren pagesos<br />
i no teníem gaires diners. Quan<br />
vaig decidir anar a estudiar a Barcelona<br />
(en bona part, perquè la Maria<br />
Moyà m’hi va encaminar), el primer<br />
que em van dir els pares és que no<br />
en teníem prou, que no hi havia diners<br />
per a tan dispendi. Érem dos, i<br />
ma germà volia fer medicina de totes<br />
totes. Prou li deien els meus pares<br />
que era millor que fes infermeria, que<br />
eren tres anys... Afortunadament, ma<br />
germà es va mantenir en els seus<br />
tretze: volia fer medicina. Vaig resignar-me<br />
i vaig fer els papers per anar a<br />
la Universitat de Lleida. (Amb això no<br />
vull dir que no sigui una bona opció.<br />
Ma germà hi va estudiar Medicina...)<br />
Un dia ma mare, de tornada del<br />
mercat, va sentenciar solemnement,<br />
a l’hora de dinar, que el Francesc, o<br />
sigui jo, aniria a Barcelona, “encara<br />
que ens hàgim de vendre un tros”.<br />
Es veu que havia trobat una amiga<br />
seua, la Dolors de cal Castelló, que<br />
li havia fet veure que a Barcelona,<br />
un xiquet com jo, amb tan bones<br />
notes, hi tindria més oportunitats.<br />
El pare, sempre desconfiat, perquè<br />
havia patit molt de petit, em va fer<br />
dues consideracions. Primera: “vols<br />
dir, fill, que no seria millor estudiar<br />
Filologia espanyola, perquè si torna<br />
a venir una dictadura...?” I segona:<br />
“vigila, fill, sobretot, amb les dones,<br />
no t’emboliquis en política i no gastis<br />
gaires diners, perquè no n’hi ha”. No<br />
cal dir que, en alguns aspectes, no li<br />
vaig fer gaire cas. I segurament havia<br />
de ser així.<br />
Vaig passar el primer curs acadèmic,<br />
vivint a Terrassa, a casa d’una<br />
tieta llunyana del meu pare, que era<br />
d’una austeritat benedictina, i no vaig<br />
gastar ni un duro en llibres: els anava<br />
a buscar a les biblioteques. A partir<br />
del segon any, ja vaig obtenir una<br />
barret picat AGOST 2013
Change language