BarretPicat-199

34
Història
Conferència d’Àngel Samblancat
a Linyola
Corresponsal
El dilluns de Pasqua, a les nou de la
nit, tingué lloc a la nostra vila, una
conferència a càrrec del prestigiós
lluitador republicà n’Àngel Samblancat,
i organitzada pel Centre Català
Republicà Socialista, la qual havia
despertat un gran interès entre els
nostres valents republicans, desitjosos
de sentir la paraula càlida del
gran idealista que, per defensar les
causes justes, s’ha vist empresonat
infinitat de vegades.
A l’hora anunciada, arribà el conferenciant,
al que se li féu una entusiàstica
rebuda, i acte seguit, es dirigí,
acompanyat de la Junta Directiva
del Centre amb la seva bandera al
davant i seguit dels demés manifestants,
a la plaça, on va tenir lloc la
conferència, essent ovacionat durant
el trajecte.
Obert l’acte pel nostre amic Anselm
Reig, féu aquest la presentació del
conferenciant, anunciant que també
faria ús de la paraula el jove correligionari
de Joventut Esquerrana de
Mollerussa, en Lluís Bossa, el qual
seguidament ocupa la tribuna, fent
un parlament fort, en el qual atacà
durament el caciquisme rural que,
malgrat el canvi radical de règim
operat a Espanya, encara hem de
suportar, i posant de manifest d’una
manera brillant l’obra catastròfica
portada a cap des dels Jutjats i Municipis
pels dictadorets dels pobles,
que avui també volen ésser republicans
i que encara com gossos
rastres van a trucar a les portes dels
Governs civils per conservar la seva
omnipotència damunt del poble. Fou
molt aplaudit.
Seguidament, fa ús de la paraula
n’Àngel Samblancat, descabdellant
el tema “Problema previ de la República”.
Comença dient que, des del 14
d’abril, en dirigir-se als que l’escolten,
els pot nomenar ciutadans,
dret que varen conquistar en implantar-se
la República a Espanya,
ja que durant els set anys indignes
de dictadura, i en època de postdictadura,
no se’ns podia nomenar
ciutadans als espanyols més que
per sarcasme.
Fa història de diferents monarquies,
explicant la vida fastuosa i depravada
dels que formaven aquella casta,
treient a relluir algunes anècdotes
molt oportunes, que són celebrades
pel públic. Censura enèrgicament la
monarquia espanyola, encarnada
en la persona del Borbó del número
desagradable, de les garres del qual
els espanyols ens hem deslliurat per
sempre més, i ataca amb broma
l’obra funestíssima de la dictadura
de Primo de Rivera, les conseqüències
del qual, diu, que passaran
molt temps damunt els que, per
debilitat, varen suportar aquell règim
vergonyós. Explica el procés de la
quartelada, seguit amb viu interès
pel públic, i diu, recordant una frase
de Soriano, que Espanya, durant la
dictadura, era un corral de gallines,
del qual era amo absolut un sol gall:
Primo de Rivera.
Parla apassionadament de la nova
República, dient que és la nostra
núvia, i per tant, estem amb ella en
plena lluna de mel. Diu que, abans
del 14 d’abril, era republicà incondicional,
però ara que ja tenim el que
anhelàvem, és republicà condicional;
o sigui, que, si la República sap
resoldre amb justícia els problemes
que hi ha plantejats a Espanya,
col·laborarà amb ella, però, en cas
contrari, treballarà per enderrocar-la,
com ho féu amb la Monarquia.
Es refereix als problemes que demanen
una ràpida solució, com
són el problema social, el problema
religiós, el problema de Catalunya,
fent atinades observacions per cada
un dels mateixos i, quant al problema
català, diu, reconeix que per raons
poderosíssimes els destins de Catalunya
han d’estar supeditats a la
voluntat suprema dels catalans, fent
observar que, a pesar del seu federalisme,
si Catalunya en el plebiscit,
es manifestés per la independència,
ell serà el primer a acatar aquesta
voluntat.
Acaba el seu brillant parlament, tirant
uns quants “piropos” als emmascarats
que fins al dia gloriós del 14
d’abril varen lluitar descaradament
contra el règim suara instaurat, i
que, a pesar d’haver-se declarat
republicans, fan tuf d’“unió patriòtica”,
aconsellant que per tots els
mitjans es procuri allunyar-los dels
llocs que durant els temps de les
seues vaques grasses, ostentaven
il·legalment i que avui encara pretenen
conquistar.
Durant el curs de la seua llarga peroració,
en què hi consumí uns set
quarts d’hora va ésser interromput
diverses vegades pels aplaudiments
de la concurrència, i al final de la
mateixa, el públic li tributà una ovació
calorosa que no cessà fins que arribà
al local del Centre.
Al despedir-se, el públic manifesta
novament la seua simpatia envers
l’infatigable lluitador, obsequiant-lo
amb una nova ovació.
La Jornada [Lleida], 30 de maig de
1931, p. 1. Hemeroteca de l’Institut
d’Estudis Ilerdencs. [Transcripció
de FFB.]
barret picat AGOST 2013