BarretPicat-199

16
Dossier CINEMA PLANELL
Entrevista a la família del Cinema Planell
Judit Pedrós
Ja és un fet: el Cinema Planell tanca les seves portes
el dia 8 de setembre després de gairebé cinquanta
anys d’emissió ininterrompuda de pel·lícules
d’estrena. La vida de molts linyolencs ha estat
estretament lligada, en algun moment de la vida,
amb aquesta sala. Qui més qui menys té alguna
anècdota relacionada amb aquest cine. La meva
és enamorar-me completament d’un tal Leonardo
DiCaprio l’any 1998, en una peli sobre un vaixell
que s’enfonsava. No vaig ser l’única. Molts hi hem
“viscut” durant moltes tardes de diumenge. No
només veient pel·lícules, sinó passant-hi l’estona.
Els “amos” de la sala viuen fora, i per nosaltres la
cara visible del Cinema Planell ha estat, durant els
últims anys, la família Fuentes Boix. Van arribar al
cine l’any 1991 i es van mudar definitivament a Linyola
uns anys després. És hora que, després de 22
anys mostrant-nos històries a la gran pantalla, ens
expliquin ara la seva.
–Quan va començar la vostra re·
lació amb el cinema de Linyola?
ANTONIO: Quan els antics treballadors,
en Lluís i la Ramona, estaven
a punt de jubilar-se. Jo ja treballava
a un altre cine i em van agafar com
a substitut.
TERESA: Sí, hi havia un home de
Barbens que ho va fer un temps
quan el Lluís i la Ramona s’havien
de jubilar. Llavors van agafar a
l’Antonio per substituir-lo durant un
mes i mira, ja fa 22 anys... sort que
era temporal!
–Recordeu quan va ser, exacta·
ment, que us vau fer càrrec per
primer cop Cinema Planell?
T: Jo no... al ser al bar no ho tinc tan
present com l’Antonio. Ell sí que se’n
recorda de tot! Però recordo que era
cap a l’any 1991 o 92.
CARLA: Sí, ja és això! Al bar encara
tenim un pòster del Barça del 92
(el que va guanyar la primera Copa
d’Europa!) penjat. El mantenim perquè
ens recorda a quan vam començar.
Jo era molt petita... tenia 3 anys!
A: Era l’1 de novembre de 1991, el
dia de “Tots Sants”. Em vaig estrenar
amb una pel·lícula de la Isabel Pan-
Antonio Fuentes.
toja, “Yo soy esa”, “Colmillo blanco”
i l’altra era “La casa Rusia”.
–Dèieu que abans del de Linyola
però, ja havíeu treballat en un
altre, oi?
T: Sí sí, al d’Ivars... també hi vam
estar força temps treballant allà!
A: Uf, jo feia molts anys que tenia
relació amb el món del cinema. Com
deia la Teresa, vam treballar al d’Ivars
abans. De fet, la meva història amb el
cine va començar quan jo tenia uns
12 o 13 anys, quan em vaig oferir
per dur les pel·lícules d’un cine a
l’altre. En aquella època Ivars tenia
dos cines, i jo portava, en bicicleta!,
les bovines d’un a l’altre. I després ja
tot va anar rodat: vaig anar aprenent
l’ofici i ja mai més l’he deixat.
–I així, vau venir a viure directa·
ment a Linyola l’any 1991/92?
T: No, durant els primers anys vivíem
a Tornabous, a una masia. No va ser
fins que el Lluís i la Ramona es van
jubilar del tot que no ens vam mudar.
A l’anar-se’n ells, el pis de sobre el
cine quedava buit. El pis era part del
contracte: els treballadors podien
barret picat AGOST 2013