BarretPicat-199

Linyola, agost 2013. Lo Pla d’Urgell
número 199
CERCAVILA
Festa Major 2013
• Dossier Cinema Planell
• Reportatge fotogràfic
Festa Major
• Contes de
J. Balcells i J.Gesé

2
Reial Cercle Artístic de Barcelona

Editorial
3
Fundat l’any 1979
linyola – agost 2013. lo pla d’urgell
Salmerón, 9 – 2n – 25240 Linyola
http://www.barretpicat.cat
e-mail: barretpicat@yahoo.com
Redacció:
Esteve Mestre i Roigé
Montse Giné
Roger Guillem i Martí
Quim Balaguer
Carme Arenas Alcalà
Jordi Soldevila i Roig
Marta Ortiz
Judit Pedrós i Caba
Eva Llauet i Giné
Director:
Esteve Mestre i Roigé
Ninotaire: Perenton Massana
Col·laboracions:
Fotografies: M. Mata, J. Balcells, Adoli, J.R. Tarragó,
M. Rodés, Escola El Sitjar, CELI, Arnau Fontanet,
Linyola Gym, P. Galitó, Mayra Troyano, Susi Caba,
Ramon Niubó, Elena Gispert, Lidia Peiró, Pol Galitó
Text: Josep M. Mas i Mas, Pere Badia, Miquel
Martorell, Arnau Fontanet, Xavier Diez, Jaume
Balcells, Montse Espina, J. Binefa, P. Galitó, Maite
Pons Cortes, Carla Fuentes, Josep Binefa, Pol Galitó,
Daniel Vilarúbies Cuadros, Joan Gesé.
Publicitat i subscripció:
Carme Arenas – Tel. 973 57 55 67
barretpicat@yahoo.com
Subscripció anual local ......19,50 ¤
Subscripció anual forània .....22,50 ¤
EL CINE PLANELL PLEGA...
El Cine Planell tancarà portes el proper dia 8 de setembre... Amb el seu
tancament deixarem enrere 90 anys de cinema que es va projectar en diferents
cines com el Catalunya, el Sindicat, l’Español, el Mingo i el Planell... A
l’interior de la revista hi trobareu entrevistes i articles.
TECLAM’S
Linyola ha vist el naixement d’una nova associació, l’Associació d’Amics
de Telstar i Escorpiones, que ha posat en marxa el seu millor actiu, el grup
musical TECLAM’S –format per antics membres dels grups Telstar i Escorpiones–
que té com a fi la recollida de menjar per associacions i ONG’s. El dia
28 de juliol s’entrenaren a Linyola davant d’un miler d’espectadors i recolliren
uns 1.500 quilos d’aliments. Esperem que tinguin força èxit.
CARRETERA
Les obres de la carretera canviaran la fesomia del poble i tot sembla indicar
que –amb les mesures de trànsit que aplicarà el consistori– el ciutadans
guanyem més qualitat de vida. Ho podrem analitzar d’aquí un any.
Edita: Associació Cultural Alorenil
Dipòsit Legal: L. 182-1981
Muntatge i impressió:
Saladrigues SL – Tel. 973 32 23 53
Ctra. de Preixana, s/n – 25250 Bellpuig
Amb la col·laboració de:
Cadena per la independència al Planell.
LA VIA CATALANA
Revista associada a:
BARRET PICAT no assumeix la res pon sabilitat sobre
les opinions expressades en els articles signats o
amb pseudònim, la qual és exclu siva dels seus autors.
La redacció manifesta la no obligació d’acceptar
totes i cadascuna de les col·laboracions.
L’11 de setembre de 2013, el poble català donarà un altre pas cap a la independència,
formant una gran cadena humana que seguirà la Via Catalana
–l’antiga via Augusta– de 400 km. de longitud. És el més difícil. No es tracta
de fer una gran manifestació, ara es tracta de repartir-nos per tot el territori
i que a tot el món sàpiguen que el poble català està demanant que es faci
un referèndum pel dret a decidir, ja que aleshores es podrà saber que vol
la ciutadania. L’11 de setembre de 2013, a l’igual que el de 2012, també
passarà a la història.

4
Sumari
Portada ...........................C.arenas
3 Editorial ............................BP
4 Sumari / La Barretada .........Perenton Massana
CARTES AL DIRECTOR
5 Coneixes el teu poble? .......Caputxeta Vermella
NOTÍCIES ................................BP
6 La Festa Major / Cadena per la independència al
Planell
7 El cine Planell tanca / Exposició al cine Planell /
II Curs de piano Linyola. Concerts / Les obres a
la carretera / Temps
8 L’estiu / Teclam’s / Festa del jovent / Sant Cristòfol
/ Presentació especial Melcior Niubó a Barcelona /
Noms propis
9 Linyola per la independència / Festa de sant Jordi /
Futbol sala Dental Linyola, campió / XXVII Aniversari
de la Llar / Adoli
10 Meteorologia i pluviometria ........Josep M. Mas
ESPORTS
13 CELI. Sortida amb BTT ..............Maite Pons
14 CF Linyola ........................Pere Badia
14 Torneig d’estiu de futbol sala
Linyola 2013 ..............P. Badia i M. Martorell
15 El torneig de futbol sala se l’enduen els joves del
Mec-mec ......................Arnau Fontanet
Dossier CINEMA PLANELL
16 Entrevista a la família
del Cinema Planell ................Judit Pedrós
20 Filla del cine ....................Carla Fuentes
22 Carta de comiat i d’agraïment
al cinema Planell ................. Un antic soci
23 Entrevista a Pere Aumedes ...........Pol Galitó
VISTES DE LINYOLA
26 Teclam’s in concert ...............Esteve Mestre
27 Coneixes el teu poble? ............ Josep Binefa
HISTÒRIA
34 Conferència d’Àngel Samblancat
a Linyola .......................Corresponsal
35 L’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell:
un equipament al servei de tots ......D. Vilarúbies
OPINIÓ
38 Èxode vers la desil·lusió .............Xavier Díez
40 Xerrada a l’Aula Magna de l’Institut
Terres de Ponent .............. Francesc Foguet
43 S’ha acabat el cinema? .............Joan Gesé
LITERATURA
44 La dama de la Font Vella ............Joan Gesé
47 Biblioteca Salvador Espriu ............M. Espina
52 El Toll de la Mula ................Jaume Balcells
RACÓ VERD
56 Els ocells de Linyola ............. Roger Guillem
La Barretada
Cadena catalana
barret picat AGOST 2013

Cartes al director
5
CONEIXES EL TEU
POBLE?
Linyola és un poble diferent dels
seus veïns. Una cosa que el diferencia,
per exemple, són les inscripcions
de músics i poetes als seus
carrers i places públiques, del tot
introbable –i impensable– en segons
quin poble veí. Vegem quatre exemples
d´aquesta sensibilitat col·lectiva
cívica i cultural, a Linyola:
–“No podrem ser / si no som
lliures.”(Salvador Espriu. Monument
de l’11 de setembre. Plaça 11 de
setembre).
–“Dels teus versos / fem la nostra
divisa de vida.”(Maria Mercè Marçal.
Placeta del carrer de Isabel II).
–“Quan veig vessar sang innocent i
llàgrimes de les víctimes de la injustícia
ho trobo molt més important que
tota la meva música.”(Pau Casals.
Plaça de Pau Casals).
– “No és prou que a cada instant
mori una mica. / Cal que morin
també, dins meu, els meus records
/ i jo els perdi... / Pàtria potent i rica,
/ ànima, què faré sense els meus
morts?”(Màrius Torres, 1939. Al memorial
de la Guerra Civil del carrer
Major).
Gràcies Linyola, per treballar –abans
i ara– en la bona direcció i per la
cultura.
CAPUTXETA VERMELLA
ASSEGURANCES DIVERSES
Agent Josep Lechosa Enrech
Assegurances de tota mena. Consulti’ns el seu cas
i nosaltres li estudiarem una assegurança a la seva mida.
El nostre lema: “Servir el Client com es mereix”
C/. Edison, 33 – Tel./Fax: 973 57 54 02 – LINYOLA

6
Notícies
Notícies
LA FESTA MAJOR
Una festa major per sortir del pas
en temps de crisi. I que a més el divendres
16 d’agost es va veure castigada
per una gran tempesta que
desferen tota una sèrie d’actes, –ball
al poliesportiu, la festa i sopar de les
penyes, apart de fer caure totes les
casetes de les penyes, el partit de
futbol...– però la festa major la fan
els joves i aquests, mitjançant les
penyes van respondre el dissabte,
amb els sopars aplaçats, l’Olimpíada
rural i festa fins a les 8 del matí.
En tot cas, a la Festa Major, hi hagué
cercavila, cinema a la fresca, una
sessió llarga de ball, festa per la
mainada a les piscines, la festa de
les Penyes, l’exposició de Càritas,
l’exposició del cine Planell i la cadena
humana per la independència a
la Plaça Planell.
Colles Festa Major
CADENA PER LA
INDEPENDÈNCIA AL
PLANELL
El diumenge 18 d’agost es va fer una
doble cadena a la plaça Planell, amb
gran èxit, al participar-hi més de 300
persones de la vila. Ha estat un assaig
Colles Festa Major
RICHI’S
PERRUQUERIA
HOME I DONA
Av. de la Mediterrània, 68-69 – 25241 GOLMÉS (Lleida)
Tel./Fax 973 60 01 03
xapaipinturamarpri@gmail.com
Plaça Planell, 2
25240 Linyola
Lleida
Telèfon
973 57 53 08
barret picat AGOST 2013

Notícies
7
per la gran cadena humana que es
farà l’11 de setembre, en el que s’ha
anomenat la Via Catalana i que té
com a objectiu cobrir 400 km. de la
geografia catalana i en la que participaran
uns centenars de linyolencs.
EL CINE PLANELL,
TANCA
El cine Planell tanca el 8 de setembre.
Linyola ha tingut sala de cinema de
manera continuada des de l’any 1923,
en que s’inaugurà el Cine Catalunya...,
com que aleshores les pel·lícules eren
mudes, les sessions de cinema eren
acompanyades per un tercet compost
per violí, piano i contrabaix...; després
seguiren els cines Sindicat i que
després de la guerra prendria el nom
d’Español, el Cine Mingo que plegarien
l’any 1965 i des del 9 de novembre
de 1964 el Cine Planell.
Ara 90 anys després de la seva inauguració,
el cine Planell, ha decidit
tancar les seves portes, després de
servir gairebé 60 anys, a la població
en diferents vessants: reunions de
cooperativa, actuacions musicals,
actuacions escolars, teatre, mítings
polítics...
EXPOSICIÓ AL CINE
PLANELL
El diumenge 18 d’agost es va inaugurar
l’exposició que recordava la
història del Cine Planell (1964 – 2013)
amb unes emotives paraules del
regidor Pol Galitó i del propietari del
cinema Pere Aumedes que davant
del tancament, decidiren –ajuntament
i Cine Planell- fer una exposició del
que havia estat el cinema a Linyola,
aportant material per ambdós costats.
També s’ha comptat amb la
col·laboració de Josep Mª Bonjorn i
de material de Barret Picat. El resultat,
és una exposició feta amb rigor i que
agradarà a l’aficionat al cinema.
II CURS PIANO A
LINYOLA. CONCERTS
Del 8 al 11 d’agost es va realitzar
el II Curs de Piano de Linyola, del
dijous al diumenge els 10 alumnes
i 7 professors van oferir diferents
recitals a l’església de Linyola interpretant
obres de Bach, Schumann,
Beethoven, Mozart, Chopin, Debussy,
Granados.... Amb un gran recital de
cloenda amb la col·laboració de Bernad
Bonjorn al piano i Jaume Darba
a la flauta que van acompanyar en
tres recitals. També les alumnes de
l’Escola de Música de Linyola Iris
Salse i Laura Vasiete i Marta Escribà.
A tots i totes els que van fer possible
els recitals agrair-los les vetllades que
ens van oferir als veïns del poble i la
seva professionalitat mostrada. R.M.
LES OBRES A LA
CARRETERA
Finalment s’han iniciat unes obres,
que des de fa quinze anys, legislatura
darrera legislatura s’anava dient
que es farien; ara s’estan fent, i les
carreteres que passen per l’interior –
la LP-3322 (1.930 metres) i la LV-3331
(596 metres)- desapareixeran i es
convertiran en carrers, vies urbanes
i esperem que aquest fet, ajudi a
millorar la fesomia del nostre poble,
amb la restricció del trànsit de camions
i cotxes que seran desplaçats
cap a les rotondes...
TEMPS
Ens explicaven que no tindríem estiu,
però quan les temperatures comença-
Tel. 690 601 729
e-mail: construccionsjsans@hotmail.com
www.construccionsjsans.com
Ronda St. Pau, 35
25240 Linyola
La Fassina, 22 2n
25243 El Palau d’Anglesola

8
Notícies
ren a pujar es van desencadenar, una
darrera de l’altre i en un període d’un
mes, cinc gran tempestes, amb fortes
pedregades per terres lleidatanes, una
d’elles, la del 10 de juliol, va “tocar” el
terme i vila de Linyola, però va trinxar –literalment-
el terme de Bellcaire d’Urgell
i altres poblacions. Durant la fi de juliol i
inicis d’agost ha fet calor. El nivell dels
embassaments que serveixen al Canal
d’Urgell, al mes d’agost, superen el
90% de la seva capacitat, una situació
potser única.
El divendres 16 d’agost va caure novament
una gran tempesta d’aigua i
vent sobre la Plana d’Urgell i també
sobre Linyola, que va fer molts danys
als immobles –sobretot teulades,
apart d’inundacions a algunes cases-
però també causà força danys
als cultius del terme, al ploure en un
parell d’hores, sobre 100 l. d’aigua
per m 2 i amb forts vents. Les cortines
d’aigua no deixaven veure més enllà
de 20 o 30 metres, davant del nas i
a l’endemà trossos, camins i alguns
trams de carretera secundària encara
estaven envaïts per l’aigua. Una
tempesta que serà recordada.
L’ESTIU
Durant l’estiu a la vila, es fan moltes
activitats, des dels cursets de natació,
les II estades vila de Linyola,
campaments, excursions, futbol
sala..., i sobretot el prendre a la
fresca durant les nits per part dels
veïns...
Recollida d’ aliments.
TECLAM’S
NOMS PROPIS
El dia 16 de juliol es va presentar en
una roda de premsa feta a l’ajuntament,
el grup Teclam’s i l’Associació
d’Amics Telstar-Escorpions, que té
com a finalitat recollir els aliments per
diferents associacions benèfiques.
Intervingueren en l’acte, el President
del Consell Comarcal, Francesc Fabregat,
la regidora Teresa Lamarca,
el president de la nova associació
Ignasi Carles, i el president de Càritas
Agustí Colell.
Durant els dies previs i el mateix
dia de l’actuació es recolliren a
canvi de les entrades, 1.600 quilos
d’aliments.
FESTA DEL JOVENT
El dia 20 de juliol es va celebrar a
l’incomparable marc de la plaça
Planell, la II Festa del Jovent, amb
el títol “Mascançà sona fort” amb els
Josep Caba Massana. El dia 24 de juny, fou ordenat diaca a l’església
de Linyola, pel bisbe de la Seu. L’acompanyaren 40 celebrants, família i
feligresos. El bisbe l’ha destinat a pobles de la zona de Ponts.
Àlex Tàssies. Guanya les curses on participa. Se’l considera un dels
millors corredors de les Terres de Ponent. Darrerament ha guanyat la de
Bell·lloc i la d’Albesa. L’Àlex s’ha convertit pel seu punt d’honor en un
referent de la vila de Linyola.
J. R. Tarragó. Li agraïm que ens hagi cedit a Barret Picat les seves
fotografies. Gràcies.
grups De Noche, Kayo Malayo i el
grup que va aportar més seguidors,
Brams, que seguiren les actuacions
fins a la matinada. Durant la nit,
assistiren a la Festa, centenars de
joves...
SANT CRISTÒFOL
El dia 7 de juliol es va celebrar la
tradicional benedicció dels cotxes a
la plaça Planell, on hi acudiren tota
mena de vehicles.
PRESENTACIÓ
ESPECIAL MELCIOR
NIUBÓ A BARCELONA
El dia 1 de juliol a la tarda es va presentar
l’especial Melcior Niubó Niu,
al Reial Cercle Artístic de Barcelona,
on hi intervinguérem Teresa Pinyol
i Esteve Mestre per parlar de la revista
i de Melcior Niubó els millors
estudiosos de ninotaires catalans,
Josep Pinyol Vidal, Jordi Artigas,
Lluís Solà i Jaume Capdevila KAP,
també intervingué a la fi de l’acte,
Ramon Niubó el fill de Melcior. Els
assistents seguiren amb gran interès
totes les intervencions.
Durant les intervencions es va mencionar
la tesi sobre la iconografia
publicada per Josep Pinyol Vidal
com un treball únic a Europa... La
revista Barret Picat està orgullosa
barret picat AGOST 2013

Notícies
9
XXVII Aniversari de
la Llar
La Diada que es va celebrar el dia 9
de juny de 2013, va començar amb
una missa a la que hi assistiren els
membres de la Junta i l’alcalde de
Linyola, Manel Coll, per seguir amb
un bon dinar al poliesportiu per a tots
els socis i acompanyants.
Sant Cristòfol.
d’haver publicat aquest especial i
de les repercussions que està tenint
i tindrà en un futur.
LINYOLA PER LA
INDEPENDÈNCIA
Linyola per la Independència va
vendre en un matí les entrades per
assistir al Concert per la Llibertat que
es celebrà el dissabte 29 de juny al
Camp Nou on hi assistiren 90.000
catalans.
També Linyola per la Independència-ANC
ha recollit les sol·licituds
dels linyolencs que participaran en
la Via Catalana –que vol fer l’11 de
setembre, una cadena humana de
400 km– per reclamar la independència
de Catalunya i al Pla d’Urgell
li ha tocat el tram de l’Hospitalet de
l’Infant.
FESTA DE SANT JOAN
Es va fer la recollida de la flama del
Canigó a Mollerussa i al vespre s’inicià
la festa amb la foguera de Sant
Joan. Hi hagué el sopar popular i
ball, però el temps –feia fresca– no
acompanyà, el que no fou problemes
per a que es fessin esclatar
centenars de petards...
FUTBOL SALA DENTAL
LINYOLA, CAMPIÓ
Amb la victòria en el darrer partit de
la temporada, el dia 15 de juny, el FS
Dental Linyola es proclamà campió
de la categoria Preferent G5 i jugadors
i aficionats ho celebraren amb
una gran festa.
"Pots plorar perquè ha marxat o
pots somriure perquè ha viscut;
pots tancar els ulls i plorar
perquè torni o pots obrir-los i
veure tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit perquè
no el pots veure o pot estar ple
de l'amor que vàreu compartir.
En acabar el dinar es donaren unes
plaques commemoratives als socis
que aquest any feien 85 anys –als
qui no assistiren al dinar, se’ls hi va
entregar a casa seva– i tot seguit
es va fer un ball acabant l’acte amb
una sardana i amb la rotllana “L’hora
dels adéus”.
ADOLI
Pots plorar, tancar la teva ment,
sentir el buit i donar l'esquena
o pots fer el que a ell li agradaria,
somriure, obrir els ulls, estimar i continuar"
El dissabte 29 de juny, les Adoli
celebraren al poliesportiu amb un
berenar-sopar el seu fi de curs 2012-
2013. Hi hagué festa i sortejos... i fins
al proper curs...
La família Ménager-Hernàndez vol agrair totes les mostres d’afecte
i de suport per la sobtada marxa del nostre Maxime.
Max, sempre estaràs amb nosaltres.
Linyola i Vigneux de Bretagne

10
Notícies
Meteorologia i pluviometria
juny 2013 juliol 2013
Temperatura mínima 10 o 17 o
Temperatura màxima 34 o 38 o
Mitjana mínimes 13,3 o 19,5 o
Mitjana màximes 29 o 34,6 o
Mitjana del mes 21,1 o 27 o
Dies de pluja 5 6
Total pluja 42,5 l. 26,5 l.
Dia màx. Precipitació 18 l. el dia 17 11 l. el dia 13
Dies de tempestes 2 els dies 17 i 18 3 dies: el 10, 13 i 14
Dades referides a l’interior de la població.
Josep M. Mas i Mas
Tempesta d’estiu
(C. Arenas)
barret picat AGOST 2013

ACTUALITAT
Premsa Comarcal
Campanya del Servei Català de Trànsit
El Servei Català de Trànsit
inicia la nova campanya per
prevenir accidents a la carretera
amb el lema “Podem
evitar-ho”. Una campanya
impactant basada en diferents
testimonis, tots casos
reals que han patit algun tipus
d’accident de trànsit que
els ha marcat de per vida.
Redacció
Barcelona
Malauradament, ningú està
exempt dels perills de la carretera.
En qüestió de segons, un accident
pot capgirar per complet la vida
de moltes persones. És per això
que, amb l’objectiu de reduir el
nombre d’accidents viaris, el Servei
Català de Trànsit promou la
campanya ‘Podem evitar-ho’. El
projecte, basat en històries de testimonis
reals, vol conscienciar a la
població sobre la importància de
prendre les màximes precaucions
al volant.
Testimonis reals
expliquen directament a
càmera com un accident
els va canviar la vida
La campanya està centrada
en les històries personals de vuit
casos diferents. O potser no tant.
Tots ells tenen una cosa en comú:
un accident de trànsit els va canviar
totalment la vida. Però no
només l’accidentat pateix les conseqüències
de la tragèdia. Sinó que,
al darrere, hi ha familiars i persones
properes que viuen l’accident
gairebé amb la mateixa intensitat.
És per això que ‘Podem evitar-ho’
també contempla la perspectiva
de testimonis indirectes que expliquen
les seves vivències des d’un
altre punt de vista.
Testimonis
De ben segur que ni el Josep
Roca, l’Albert Quiles, el Jordi
Casellas o la Mireia Sanz eren
conscients de què difícilment
tornarien a caminar. Tots ells
han estat víctimes de les pitjors
conseqüències que pot comportar
un accident a la carretera: la
paraplegia, el traumatisme cranioencefàlic
i, en algun cas, també la
mort d’algun acompanyant.
No obstant, encara que ells se’n
emporten la pitjor part, no són els
únics afectats en un accident. A
banda, hi ha tot el col·lectiu de
familiars que també en pateix les
“Podem evitar-ho”
Que hi hagi accidents a la carretera
El Servei Català de Trànsit inverteix en la prevenció d’accidents
engegant una campanya de sensibilització viària que compta amb
testimonis reals
La campanya es difon a través de
televisió, ràdio, sales de cinema
i en format pre-roll a Internet
Vuit dels testimonis i les conseqüències del seu accident
ENRIQUE QUILES Va perdre el fill i la jove
en un accident de trànsit T’ha canviat la vida
i el seu nét de 2 anys va per complet.”
resultar greument ferit.
MIREIA SÁNCHEZ
MONTSE MONTAL
FAMÍLIA CASELLAS
ALBERT QUILES
JORDI CASELLAS
MIREIA SANZ
JOSEP ROCA
conseqüències i ha d’assumir
nous canvis en la dinàmica de
les seves vides. “Perdre un fill et
Va patir un accident
de moto als 18 anys.
Lesió: traumatisme
cranioencefàlic.
La mare de la Montse va
morir atropellada per
un cotxe en un pas de
vianants als 58 anys.
Els fills del Jordi i la Joana
van tenir un accident.
El petit va morir i el gran va
patir seqüeles irreversibles.
Va patir un accident de
cotxe als 2 anys.
Lesió: traumatisme
cranioencefàlic.
Va patir un accident de
cotxe als 26 anys.
Lesió: traumatisme
cranioencefàlic.
Va patir un accident
de moto als 25 anys.
Lesió: paraplegia.
Atropellat per
un cotxe als 38 anys.
Lesió: tetraplegia.
També es poden visionar les històries
impactants d’aquests vuit testimonis a
través del web: www.gencat.cat/transit2013/
canvia la vida per complet”. El fill
de la família Casellas va morir a
la carretera, com el de l’Enrique
Siento rabia,
por lo que era
y cómo acabé.”
Que marxin així,
en un instant, és
molt injust.”
Això de sóc feliç ja no
ho puc dir, perquè ja
no ho seré mai.”
els meus pares van
morir per culpa d’un
cotxe que anava
contra direcció”
jo vaig ser el que vaig
tenir menys culpa
perquè no conduïa”
la meva vida
es va quedar a l’asfalt
amb 25 anys”
surts de l’hospital
amb una tetraplegia i
condemnat tota la vida
a una cadira de rodes”
Quiles, qui també va perdre a la
seva jove. Igual que la mare de
la Montse Montal que va morir
atropellada, i la Mireia Sánchez i
la seva germana, que va patir un
accident de moto. Persones que
han de dedicar part de la seva vida
a l’atenció de l’afectat o, fins i tot,
superar-ne la mort.
Responsabilitat
“Mira com estic, perquè a tu
també et pot passar”. En el moment
en què posem un peu a la
carretera, tots passem a ser responsables
de la situació. Una situació
que requereix de la màxima concentració
i prudència. La responsabilitat
mai desapareix. Tant si
tenim el peu sobre l’accelerador
com si anem de copilot. “Els meus
pares van morir per culpa d’un cotxe
que anava en contra direcció”,
explica Albert Quiles, que pateix
un traumatisme cranioencefàlic.
Hi ha casos en què no se sap
qui pot sortir-ne malparat o qui
n’és el culpable. És per això que
no hi ha distracció que valgui, la
responsabilitat és de tots.
A més, com demostren algunes
de les històries, els familiars
també són víctimes indirectes dels
accidents. “Això de què sóc feliç ja
no ho puc dir, perquè ja no ho seré
mai”, afirma la família Casellas,
després d’haver perdut el seu fill.
Conscienciar
La campanya vol
fer reflexionar sobre
els perills que
hi ha a la carretera
Sensibilització
“El temps ho cura tot: no, el
temps no ho cura tot, el temps
et deixa una cicatriu”. Amb vuit
testimonis diferents com a protagonistes
principals, la campanya
pretén sensibilitzar sobre com un
sol instant pot tenir efectes irreversibles
per tota la vida.
‘Podem evitar-ho’ vol aconseguir
l’impacte amb l’espectador
i s’espera que, amb declaracions
i vivències de testimonis reals i
directes, el missatge pugui arribar
millor. És qüestió d’unir esforços
per fer de la carretera un entorn
més segur, on tothom prengui
consciència del perill que pot
arribar a suposar. A la carretera,
amb els cinc sentits.
T’agrada la campanya:
“Podem evitar-ho”
Dóna’ns la teva opinió a:
C/e: premsasct@gencat.cat

12
l’estiu }
Monitors estiu
II Estades
Linyola GYM
Casal d’estiu
Fotos: Elena Gispert, Moises Mata, Linyola Gym

Esports
13
CELI. Sortida amb BTT
Maite Pons Cortés
El dia 20 de Juliol el CE Linyola va organitzar
una sortida amb BTT, la ruta
era anar de Linyola a Cambrils, però
no per carretera, sinó tot per camins
i senders, passant per tota la serralada
de Prades mes el coll d’Algorfa,
amb uns paisatges impressionants,
amb el pantà de Siurana inclòs.
El Circuit va ser bastant dur, amb
alguna pujada amb un 29% de
pendent i com que tot el que puja,
desprès baixa, on era bastant perillós
degut a les pedres, grava, arena
i una caiguda pot tenir conseqüències
greus. La sortida era a les 5
del matí del planell, amb frontals
de llum, amb pluja, trons i llampecs
però tots en teníem tantes ganes
que ningú va dir per deixar-ho per
un altre dia.
A les 10 érem a Prades on vam parar
a fer un bon esmorzar, ja que portàvem
60 km, recuperar una mica de
forces i a tornar-hi. Entre esmorzar,
les parades per gaudir dels paisatges,
vam arribar a Cambrils a les
3 de la tarda, després de 10 hores
d’haver sortit de Linyola, en total
115 km amb 1800 mts de desnivell
positiu. Al arribar a Cambrils un bon
dinar amb tots els familiars, carregar
les bicis al carro i cap a Linyola. On
ja vam empalmar amb la festa del
jovent.
Total que a les 5 marxàvem del planell
amb BTT, i a les 5 del dia següent
retiràvem de la festa, això se’n diu 24
hores ben aprofitades. Els membres
del Celi que vam fer la sortida foren:
Maite Pons, Rafel Rocaspana, Jesús
Vázquez, Àlex Tàssies, Antoni Martí,
Josep M. Pérez, Marc Mata i Àlex
Mases.
Des de el CE Linyola volem agrair
el suport que ens va donar el Xavi
Morcillo, que amb el seu “Buggi” va
fer tot el recorregut i no ens va faltar
beure fresc, suport logístic i tècnic i
reportatge fotogràfic. Moltes gràcies
Xavi.
Cristina Mir Balagueró
Dietista — Nutricionista
Cristòfol Colom, 40 — 25240 LINYOLA
Mòbil 630 78 56 76 — e-mail cristinamirb@yahoo.es
• Estudi antropomètric
mitjançant impedància
bioelèctrica
• Estudi dels hàbits nutricionals i
dietètics
• Realització de dietes
personalitzades durant les
diferents etapes de la vida i
estats fisiològics
TAXI Jordi
687 847 648
973 575 375
Linyola

14
Esports
CF Linyola
Pere Badia
En un camp de futbol on ha arrelat la
gespa que es va portar de Califòrnia,
el passat 5 d’agost es va fer el primer
entrenament de l’equip que de nou
entrenarà a les ordres de Joan Balcells
–que repeteix per tercer any– i
sota la presidència de Ruben Pou
que ho és per segon any.
En aquests moments el Linyola té
25 jugadors, alguns d’ells a prova i
ja veurem a qui deixarà o descartarà
l’entrenador. De moment i com fixatges
tenim a un davanter procedent
del Mollerussa, Ivan i a un porter
que ja havia jugat amb els juvenils
del Linyola, que es diu Matemala i
segurament com que es farà equip
juvenil, tindrem a dos juvenils que
podran ajudar a l’equip amateur com
són Escobosa i el golejador Nervin.
La resta de plantilla és la mateixa
de la temporada passada, que vam
quedar cinquens del grup.
Camp de futbol, 17 agost.
Les baixes han estat Capdevila que
ha anat a l’Ivars, i Romero i Simó
(Suker) al Palau d’Anglesola.
El dia 14 d’agost es va jugar un amistós
a Vallfogona on el resultat fou
d’empat a tres gols. Els golejadors
foren Didi, Nervin i Civit.
El dia 17 d’agost es tenia de jugar
contra el Bellpuig a casa però es
va aplaçar perquè a la nit anterior
van caure uns 115 l/m 2 a Linyola. La
festa del futbol que la Junta volia fer
s’ha traslladat al 31 d’agost quan el
Linyola s’enfrontarà al primer equip
de Balaguer i haurà bocates calents
i sortejos...
Fins al proper número, en què ja
haurà començat la jornada.
Torneig d’estiu de futbol sala
Linyola 2013
Pere Badia i Miquel Martorell
Com cada any entre els mesos
de juliol i agost es celebra aquest
campionat que cada any té èxit,
especialment al mes d’agost, que
hi acudeix més públic, doncs hi ha
moltes persones de vacances al poble.
Aquests partits, també motiven
que la gent surti de casa a la nit i
s’ho passin força bé durant el temps
que duren els partits i en general, els
partits estan molt ben organitzats.
Els equips participants foren: Veterans
de Linyola, Duracel, Trilita,
Mec-Mec, Bar JJ i Pizzeria Giovanni.
Els partits foren molt intensos i cap
al final molt igualats, on el campionat
el va guanyar un gran equip, que a
prio ri no era el favorit, arribant a la
final, després de derrotar a Trilita.
Estem parlant de l’equip Mec-Mec
que fou el just guanyador al derrotar
al Bar JJ per: 3 a 2. Els gols del
Mec-Mec foren fets per Nebra, Alfa
i Nervin i els del Bar JJ, els dos per
Siddhart.
El trofeu al porter menys golejat fou pel
porter del Mec Mec, Blai Carles Guillem
que fou la revelació del torneig.
El trofeu al màxim golejador fou per
Siddhart, per segon any consecutiu,
jugador del Bar JJ.
La classificació va quedar de la següent
manera: 1) Mec-Mec, 2) Bar
JJ, 3) Trilita, 4) Duracel, 5) Pizzeria
Giovanni, 6) Veterans de Linyola.
Esperem que l’any vinent hi hagi
més equips a disputar el torneig de
futbol sala i així gaudirem més de
les nits d’estiu
barret picat AGOST 2013

Esports
15
El torneig de futbol sala se
l’enduen els joves del Mec-mec
Arnau Fontanet
En aquest article parlaré sobre com
va anar la final del torneig de futbol
sala de Linyola, on va guanyar el
Mec-mec.
Però comencem pel que és més
important, de la final del torneig
de futbol sala del nostre poble. En
aquesta edició l’equip campió va ser
el Mec-mec, passant per sobre del
Bar JJ, el partit va acabar amb un
ajustat 3 – 2, amb gols de Alfa, Cuco
i Nervin per l’equip campió i dos gols
de Siddhart per l’equip derrotat. La
final va ser molt disputada, el partit
va estar durant molts minuts bastant
dominat per part del JJ, però el Mecmec
és va defensar molt bé, i va
aprofitar molt bé les seves ocasions.
L’equip més jove va plantar molta
cara, a un dels millors equips del
torneig en molts estius, però ja se
sap que moltes vegades l’esforç i les
ganes poden superar l’experiència i
amb això com més jove és un equip
més ganes té, i així ho va fer el Mecmec
que amb les seves ganes van
poder endur-se el torneig.
Se l’enduen!
Tot l’equip va fer un paper més que
destacat, però hi va haver un jugador
que la seva actuació va sobresortir
per sobre dels altres, aquest va ser el
porter de l’equip campió, Blai Carles.
El Blai va tenir una gran actuació
durant el partit ja que va fer moltes
grans parades algunes de les quals
van ser espectaculars, va tenir una
gran actuació sota pals, que l’equip
contrari no marqués més de dos
gols en gran part va ser gràcies a
l’actuació de Blai Carles. El porter
potser va ser el més destacat, però
la resta de l’equip va jugar un gran
partit a un gran nivell. El Mec-mec,va
començar a jugar bé des del primer
cop que van jugar el torneig de futbol
sala, però aquest any han pogut
demostrar lo bons que són guanyant
el torneig amb bons partits i una
gran final. I així va acabar el torneig
de futbol sala del nostre poble, amb
els jugadors del Mec-mec com a
campions, almenys ho seran fins el
pròxim estiu, veurem si l’estiu que ve
ho tornen a aconseguir o no.
L’equip del Mec-mec, també va tenir
una gran afició, ja que la majoria
dels joves de Linyola van animar
amb força i ganes, un equip amb
jugadors de la seva edat o no gaire
més grans.

16
Dossier CINEMA PLANELL
Entrevista a la família del Cinema Planell
Judit Pedrós
Ja és un fet: el Cinema Planell tanca les seves portes
el dia 8 de setembre després de gairebé cinquanta
anys d’emissió ininterrompuda de pel·lícules
d’estrena. La vida de molts linyolencs ha estat
estretament lligada, en algun moment de la vida,
amb aquesta sala. Qui més qui menys té alguna
anècdota relacionada amb aquest cine. La meva
és enamorar-me completament d’un tal Leonardo
DiCaprio l’any 1998, en una peli sobre un vaixell
que s’enfonsava. No vaig ser l’única. Molts hi hem
“viscut” durant moltes tardes de diumenge. No
només veient pel·lícules, sinó passant-hi l’estona.
Els “amos” de la sala viuen fora, i per nosaltres la
cara visible del Cinema Planell ha estat, durant els
últims anys, la família Fuentes Boix. Van arribar al
cine l’any 1991 i es van mudar definitivament a Linyola
uns anys després. És hora que, després de 22
anys mostrant-nos històries a la gran pantalla, ens
expliquin ara la seva.
–Quan va començar la vostra re·
lació amb el cinema de Linyola?
ANTONIO: Quan els antics treballadors,
en Lluís i la Ramona, estaven
a punt de jubilar-se. Jo ja treballava
a un altre cine i em van agafar com
a substitut.
TERESA: Sí, hi havia un home de
Barbens que ho va fer un temps
quan el Lluís i la Ramona s’havien
de jubilar. Llavors van agafar a
l’Antonio per substituir-lo durant un
mes i mira, ja fa 22 anys... sort que
era temporal!
–Recordeu quan va ser, exacta·
ment, que us vau fer càrrec per
primer cop Cinema Planell?
T: Jo no... al ser al bar no ho tinc tan
present com l’Antonio. Ell sí que se’n
recorda de tot! Però recordo que era
cap a l’any 1991 o 92.
CARLA: Sí, ja és això! Al bar encara
tenim un pòster del Barça del 92
(el que va guanyar la primera Copa
d’Europa!) penjat. El mantenim perquè
ens recorda a quan vam començar.
Jo era molt petita... tenia 3 anys!
A: Era l’1 de novembre de 1991, el
dia de “Tots Sants”. Em vaig estrenar
amb una pel·lícula de la Isabel Pan-
Antonio Fuentes.
toja, “Yo soy esa”, “Colmillo blanco”
i l’altra era “La casa Rusia”.
–Dèieu que abans del de Linyola
però, ja havíeu treballat en un
altre, oi?
T: Sí sí, al d’Ivars... també hi vam
estar força temps treballant allà!
A: Uf, jo feia molts anys que tenia
relació amb el món del cinema. Com
deia la Teresa, vam treballar al d’Ivars
abans. De fet, la meva història amb el
cine va començar quan jo tenia uns
12 o 13 anys, quan em vaig oferir
per dur les pel·lícules d’un cine a
l’altre. En aquella època Ivars tenia
dos cines, i jo portava, en bicicleta!,
les bovines d’un a l’altre. I després ja
tot va anar rodat: vaig anar aprenent
l’ofici i ja mai més l’he deixat.
–I així, vau venir a viure directa·
ment a Linyola l’any 1991/92?
T: No, durant els primers anys vivíem
a Tornabous, a una masia. No va ser
fins que el Lluís i la Ramona es van
jubilar del tot que no ens vam mudar.
A l’anar-se’n ells, el pis de sobre el
cine quedava buit. El pis era part del
contracte: els treballadors podien
barret picat AGOST 2013

Dossier CINEMA PLANELL
17
gaudir-ne. Així, quan ja vam ser els
únics que ens n’encarregàvem, vam
anar-hi a viure-hi.
–Com era la sensació de viure
“dins” el cine?
T: La veritat és que molt bona. La
veritat és que hi estàvem molt a gust.
De fet encara hi seríem, però ens vam
comprar la casa i vam mudar-nos. La
veritat és que a més ens vam integrar
molt ràpid al poble, sempre ens hem
avingut molt amb la gent.
C: Quan vam venir jo tenia 6 anys,
vaig incorporar-me a P5. I per a
una nena era una sensació molt
especial. Tenir un espai tan gran
només per mi, per jugar-hi, era
espectacular.
–Com era el Cinema Planell
d’aquella època?
A: Era tot un èxit, per aquells temps.
Hi havia dues sales en funcionament:
la gran tenia una capacitat de gairebé
800 persones, i la petita, de 200.
Venia moltíssima gent.
T: Sí, els primers anys ens va anar
molt bé, vam arribar a ser quatre
persones despatxant! I el jovent, a
un quart de deu ja eren allí. Venien
no només a veure la pel·lícula, socialitzaven
allà.
–Recordeu alguna pel·lícula que
fos especialment important, que hi
anés més gent de l’habitual?
C: “Titànic”! Va ser un èxit... També
recordo que va venir molta gent a
veure “Expediente X”, perquè la
vam fer d’estrena... la sala estava
ben plena.
A: Definitivament, “Titànic” va ser
l’èxit més clar. Vam omplir els tres
dies, però la sala plena, eh? Va venir
tot el poble. I després la vam tornar a
portar tres cops més, i sempre venia
molta gent. Impressionant!
–I a la sala petita què hi feien? Fins
quan va funcionar?
C: Hi feien les pel·lícules més alternatives,
les de dibuixos per als nens,
les menys comercials... si se’n repetia
alguna també anava a la petita.
A: Va funcionar fins l’any 1998. Progressivament
va anar baixant el número
de socis i al final va sortir més
a compte tancar la petita i mantenir
només la gran. Fins ara.
–Fa gairebé 22 anys que treballes,
cada cap de setmana,”tirant” pel·
lícules. Quants cops no ho has
pogut fer?
A: És una feina molt lligada, això
sí, però la veritat és que mai, en els
22 anys, m’he posat malalt. Només
m’han hagut de substituir algun cop
com quan se’m va casar la filla i per
altres coses molt puntuals, però mai
per malaltia. És una sort.
–I d’aquests 22 anys, hi ha hagut
algun cop en que no es pogués fer
cine per algun problema?
A: Hi ha hagut algun problema petit,
però mai res que hagi impedit projectar
la pel·lícula. Algun cop sí que
havia passat que arribava l’hora de
començar i encara no tenia les bovines...
llavors s’havia de trucar a l’empresa,
avisar-los que les duguessin
i la pel·lícula començava tard. Però
cancel·lar-la, no.
–Quantes hores setmanals es dedi·
ca a una feina com aquesta?
A: En el meu cas, deuen ser unes 20
hores en total.
T: Sí, per mi són unes 15 hores entre
els tres dies de projeccions (posa

18
Dossier CINEMA PLANELL
unes 5 hores per dia) i, a més, les
que dedico a les feines de neteja. Els
dilluns hi vaig a passar l’escombra, i
el divendres (o la vigília dels festius)
hi vaig a netejar i a deixar tots els
productes del bar preparats.
C: Tot i que, pel que fa a la neteja,
des que ja no es poden menjar pipes
s’hi ha notat molt!
–Pels que no coneixem com fun·
ciona un cinema, ens pots explicar
quin és el procés des que la pel·
lícula arriba fins que nosaltres la
veiem projectada?
A: Els que s’encarreguen del transport
ens fan arribar el material,
llavors el que faig és muntar les
bovines. Una pel·lícula acostuma a
tenir entre 5 i 10 bovines, depèn de
la durada. Llavors s’han d’empalmar
entre sí (ho faig amb cel·lo!) perquè
no es noti el canvi d’una bovina a
l’altra. La veritat és que la feina no ha
canviat gens des que vaig començar
a dedicar-m’hi fins ara. El tema del
digital no té res a veure, per això.
–Precisament, el tema del canvi al
sistema digital, com ha afectat a un
cine analògic com el de Linyola?
L’obertura de sales 3D a d’altres mu·
nicipis han fet baixar la clientela?
T: No crec que hagi estat tant els altres
cines, sinó Internet, em sembla.
Això sí que ha fet molt mal. Quan vam
veure que realment la cosa anava de
baixa va ser amb l’auge d’internet. Va
ser quan vam passar de tenir 2 sales
plenes a estar com ara.
–Quin tipus de socis són els que
encara es mantenen?
C: Sobretot gent gran (jubilats) i
famílies amb nens petits. Quan la
canalla creix, sobre els 16 anys o
així, es van esborrant de la quota
perquè és l’època en que entren a
l’adolescència, comencen a sortir
fora i ja no volen venir tant.
T: Sí, també hi ha alguna parella,
però majoritàriament és gent gran
i famílies.
–Si els anys 90 era l’època daura·
da, ara com està la situació?
T: Els diumenges encara fem una
trentena o quarantena de persones,
però molts divendres i dissabtes només
hi ha 4 o 5 persones de públic, i
la veritat és que fa pena. I des que va
pujar l’IVA i els socis han de pagar, a
banda de la subscripció, 1 euro cada
vegada que vénen, encara més.
A: Sí, no té res a veure el número de
públic que ve ara amb el que venia
abans. Les pel·lícules que porten més
gent són les d’acció i les que són per
a la canalla (dibuixos, animació...)
però tot i així la sala no s’omple.
–I suposo que això va fer que els
propietaris es decidissin a tancar...
C: Sí, fa un any o així ja van penjar
el cartell de que el local estava en
barret picat AGOST 2013

Dossier CINEMA PLANELL
19
A: A mi m’agradaria tornar a veure
una pel·lícula que van fer quan encara
treballàvem al cine d’Ivars. Era
una peli d’un cavall, “El Campeón”
es deia... Sé que em va agradar
molt, ja no només l’argument, sinó
la imatge. Em va impactar.
Carla Fuentes i Teresa Boix.
venda. No és el primer cop que volen
tancar-lo, per això. Ja fa temps,
potser fa 15 anys, ja van voler fer-ho,
però entre uns quants van aconseguir
salvar-lo. De fet va ser llavors
quan es va col·locar, al pis de dalt
on abans havíem viscut, les seus
del Cau i les Adoli. Pagaven quota i
així van ajudar molt al cine, perquè
entre això i els socis que hi havia
es mantenia bé. Però al mudar-se a
l’edifici de Cal Formiguera...
T: Feia temps que ho veiem venir.
Ja pensàvem que al jubilar-se l’Antonio
acabarien tancant. A més, el
canvi a la maquinària digital costa
uns 60 mil euros i clar, és molt car.
Nosaltres creiem que el poble no
l’hauria de deixar tancar, perquè
és un espai molt gran on podrien
fer moltíssimes activitats... s’hauria
d’apostar per mantenir el cinema.
Però és complicat.
–Entenc que, després de tants
anys, ho trobareu a faltar... Si fos
a fer ara però, tornaríeu a agafar el
cine tal i com vau fer? O algun cop
us n’heu penedit?
T: I és clar que ho trobarem a faltar,
són tants anys! Hem agafat carinyo
no només al lloc, sinó a tota la gent
que hi ve sovint... la gent gran on
anirà ara? Què farà? Jo mai m’he penedit
de la decisió que vam prendre.
A: Si fos a fer ara, ho tornaria a fer
tot igual. Per mi el cine no és només
una feina, és un hobby. Ho trobaré a
faltar moltíssim. Són molts anys de
dedicació, d’estar lligat a una sala.
En els últims 20 anys he vist més de
2000 pel·lícules, a dues per setmana,
i sense contar les que es fèiem en
programació especial, com ara a les
Festes Majors. I les que ja havia vist
al Cine d’Ivars!
–El Cinema Planell tancarà el
diumenge 8 de setembre amb un
clàssic, “Cinema Paradiso”. Quina
és la pel·lícula que us agradaria
tornar a veure, per tornar-la a gau·
dir a la gran pantalla?
T: A mi m’agraden les pel·lícules
romàntiques,res de guerres! Si
n’hagués de triar una, m’agradaria
tornar a veure “Oficial y Caballero”.
Recordo que quan la van estrenar
em va encantar.
C: Ostres, és molt complicat d’escollir-ne
una! Potser la que m’agradaria
veure es “ET”. Jo no vaig arribar a
veure-la mai al cine perquè era molt
petita, però la meva germana, la
Fina, sempre em deia que quan la
van fer li va semblar espectacular.
Després l’he vista a la tele, però no
és el mateix...
Fent l’entrevista he descobert què
significa per l’Antonio, la Teresa i la
seva família el Cinema Planell. No va
ser fàcil de fer, perquè en molts moments
l’emoció va fer que haguéssim
de parar. A més, he pogut adonar-me
que, tal i com diuen, per ells no no-
més era una feina, sinó també una
afició. L’Antonio ha apuntat, durant
tots aquests anys, totes i cadascuna
de les pel·lícules que s’han projectat a
Linyola. I la Teresa recorda amb afecte
tots els treballadors que han passat
pel cine mentre ells hi han treballat.
Amb el tancament del cine no només
s’acaba una etapa per al poble, sinó
també per aquesta família.
Moltes gràcies per aquests anys!

20
Dossier CINEMA PLANELL
Filla del cine
Carla Fuentes
Els meus records van lligats des de ben petita al cine
Planell. La primera paraula que vaig llegir va ser la
marca de la cafetera que hi havia (perquè abans, no fa
tants anys, hi havia cafetera i fins i tot màquina de fer
palometes). Els primers amics que vaig fer a Linyola van
ser gràcies al cine, socis de tota la vida que venien un
cop per setmana. De tant en tant em donaven un duro
i anava a comprar un regalíssia a la Ramona i quan
feien pel·lícules de por la meva mare, que llavors feia
d’acomodadora, em pelava les pipes que em menjava
a fora. Els meus primers records són de quan encara no
vivíem a Linyola, veníem de Tornabous cada divendres,
dissabte i diumenge. Els divendres i dissabtes que no
podia jugar mirava les pel·lícules que feien a la sala gran
o a la petita (també funcionaven les dos sales). Una nit
de Reis la meva germana va tenir greus problemes per
explicar-me per què hi havia les carrosses dels Reis a
Tornabous, Tarròs, La Fuliola, Boldú i Linyola. Els de debò
eren els de Linyola, la resta eren ajudants.
Els diumenges passava hores a dalt amb el pare, amb
el soroll de les màquines, un soroll del que el meu pare
mai s’ha cansat, i a la mitja part, quan s’havien acabat les
dues primeres pel·lícules i es tornava a repetir la primera,
ens menjàvem un entrepà. A vegades fins i tot la gent
venia a veure el futbol enlloc del cinema, i mai faltaven
cacauets que fessin entrar la set als clients més fidels,
que sempre tenien paraules amables per la xiqueta que
corria amunt i avall.
Quan vaig començar al col·legi El Sitjar era la nena nova
que vivia a un cine, cosa que sempre m’ha agradat
Dies de futbol i caps de setmana entrepans i tapes variades
Pl. Planell, 11 – Tel. 973 57 55 82 – 25240 LINYOLA (Lleida)
que em diguessin. La Ramona i el Lluís es van jubilar i
nosaltres vam venir a viure aquí, i jo vaig viure una de
les millors experiències que una criatura pot viure...tenia
totes les xuxeries gratis!!
M’explicaven que fa anys la gent anava al galliner, on no
hi havia gallines per molt que m’esforcés a buscar-les,
sinó que hi havien butaques perquè la sala gran es
quedava petita per tota la gent que venia. A mi no em
molestava que ara no hi pugés gent. Això volia dir que
podia mirar les pel·lícules amb pijama i tirar palometes
de dalt a baix, amb alguna que altra bronca que ben
bé ens havíem guanyat amb, ara ja sí, els amics de la
classe. A l’antic vestíbul, on fins fa poc s’hi allotjaven
les ADOLI, jo hi tenia totes les meves joguines, hi vaig
aprendre a patinar i a anar amb bicicleta (la prova de foc
sempre era el Planell per això, on també vaig aprendre
que els rosers punxaven més del que em pensava si
no agafaves bé les corbes). Em sentia molt afortunada
de viure allà, a més, com que només hi havia una televisió
a casa, podia baixar a veure la del bar quan no
em deixaven mirar Bola de Drac i Ranma, entre altres.
Així van passar uns quants anys, veient cada setmana
almenys una de les dues pel·lícules que es projectaven,
barret picat AGOST 2013

Dossier CINEMA PLANELL
21
qui ens perdonarà que no portem prous diners per pagar
la consumició del bar, qui ha passat, durant més de vint
anys cada cap de setmana de la seva vida pendent que
les sessions comencessin a l’hora indicada.
i així ho hem viscut moltes generacions, tot i que els nascuts
a la meva quinta també hem gaudit del cine d’una
manera diferent, hi hem passat moltes tardes d’hivern,
a vegades jugant a amagar a les fosques a la sala gran,
fent sopars i fins i tot quedant-nos a dormir alguna nit.
Per això, ara que la vida del cine Planell toca a la seva fi,
em dono compte que es tanquen les portes d’un local
que podria explicar mil i una històries, que ha vist passar
a gran part dels habitants del poble, que qui més qui
menys hi té algun record (qui sap, potser se’n podria
escriure un llibre i tot), i que d’alguna manera o d’una
altra, quan d’ara en endavant hi pensem, veurem que
són molts anys d’un lloc que, sense fer soroll, sempre
tindrem a la memòria.
El cine ha perdut protagonisme a mesura que els joves
hem pogut sortir. Sense donar-nos-en compte, un dia
no fa gaire van penjar un cartell que el local estava en
venda, i llavors t’adones de com ha canviat tot, que la
gent prefereix veure pel·lícules d’una altra manera, que
ja fa temps que no s’hi fan suficients diners i que és un
negoci que en pobles petits acaba sent inviable. A tots els
que ens agrada gaudir de la màgia del cine, sabem que
el de Linyola no té les tecnologies més avançades ni fan
les pel·lícules que s’acaben d’estrenar, però sabem qui
ens dirà amb un somriure si la pel·lícula ens ha agradat,

22
Dossier CINEMA PLANELL
Carta de comiat i d’agraïment
al cinema Planell
Un antic soci
El passat 6 d’agost va sortir publicat
al diari on-line VilaWeb la notícia sobre
el tancament del cinema Planell
de Linyola amb aquest titular: “Linyola
es queda sense cinema. El Planell
tancarà el 8 de setembre”. Després
de llegir la notícia, va venir-me a la
ment tota una sèrie de records dels
meus anys d’infantesa i joventut,
vivències de moltes tardes passades
en aquest cinema.
Vaig ser-ne un usuari fidel durant
molts anys com la majoria dels linyolencs
i linyolenques que vam néixer a
finals dels 60 o principis dels 70. Els
de casa meva n’érem socis i els caps
de setmana de cinema eren la principal
font d’esbarjo per tota la canalla i,
possiblement, la gent gran d’aquells
anys. Com un hàbit, totes les tardes
de diumenge vaig anar al “cini” en
la doble sessió contínua fins ben bé
fets el 14 anys, després vaig substituir
les tardes de cinema per les tardes
de discoteca (a la famosa Musicland
de Mollerussa, també tancada) però
vaig continuar sent-hi fidel en les
sessions nocturnes, especialment la
dels divendres. Posteriorment vaig
deixar d’anar-hi amb tanta assiduïtat
i, si no recordo malament, cap a l’any
89 o 90 ens vam treure de socis. Des
de llavors i fins ara l’he freqüentat
molt poc, escassament dues o tres
vegades a l’any i encara.
Recordo aquells diumenges a la
tarda de cinema, els de finals dels
anys 70 i fins a mitjans dels 80, amb
les dues sales (la gran i la petita) i el
galliner plenes de gom a gom. A la
sala gran seien els pares i els avis al
fons de la sala, la canalla al mig i al
davant, i els adolescents i les parelles
joves al galliner. 4 pel·lícules a la
setmana, 2 per sala i amb repetició
de la primera. Quants diumenges
havia vist fins a tres pel·lícules seguides!!
Carregat de bosses de pipes i
alguna Coca-Cola.
I aquelles mitges parts amb el bar,
el hall i les escales del carrer plenes
de gent i de fum!! A la barra del bar
els empleats anaven de bòlit mentre
despatxaven llaminadures, beures,
cafès i aquelles coques tan bones. I
quantes vegades havia vist la furgoneta
del Circuit Urgellenc arribant a
corre-cuita i descarregant les llaunes
per poder començar la 2a pel·lícula.
També recordo com jugàvem la canalla
a la sala gran, entre la pantalla
i la primera fila, a indis i pistolers,
a karateques, a lladres i policies,
quantes corredisses amunt i avall.
Recordo els aplaudiments dels linyolencs
i les linyolenques després
de moltes pel·lícules, quan aquesta
havia agradat i la gent en sortia
satisfeta. Això no ho he vist en cap
altre cinema i n’he freqüentat uns
quants (de la província i de fora).
També recordo els primers cigarrets
fumats d’amagatotis al galliner i com
ens havíem colat a la sala petita per
veure “la de destape” i, evidentment,
ens havien enxampat.
Faig memòria de les moltes tardes
que, al sortir del col·legi, anàvem a
veure “els quadros del cine” i miràvem
embadalits, tot imaginant-nos
l’argument de la pel·lícula. Si la memòria
no em falla, també recordo
que especialment els diumenges
a la tarda venia gent dels pobles
veïns (Vallverd d’Urgell, Poal, Palau
d’Anglesola...) a veure les pel·
lícules, jo era petit i trobava estrany
que ells no tinguessin cinema al
seu poble.
Per acabar només dir que el tancament
del cinema Planell era des de fa
anys, i això ho sabem tots, la crònica
d’una mort anunciada. Només agrair
al Sr. Pere Aumedes i a l’empresa
Circuit Urgellenc aquests 50 anys
de pel·lícules en pantalla gran a Linyola,
mig segle de cinema al poble
que es diu aviat, tot un luxe. A nivell
personal, també vull agrair-los tots
els bons moments m’han fet passar
i els bons records que m’han deixat.
Sense cap mena de dubte, ells
m’han donat més del que jo els hi he
donat i han sabut ser més fidels –cal
reconèixer-ho– del que jo ho he estat
amb ells. Moltes gràcies.
barret picat AGOST 2013

Dossier CINEMA PLANELL
23
El Cine Planell tanca
Entrevista a Pere Aumedes
Pol Galitó
El dia 8 de setembre el cine Planell tancarà les seves
cortines per sempre, ja no es projectaran més pel·lícules.
Quants records ens quedaran! Qui no recorda el dia
de la seva inauguració? Fou un dia ple d’emocions, de
neguit per formar part d’un dels esdeveniments més
multitudinaris que mai ha tingut Linyola.

Inauguràvem el
Cine Planell, del que tot el poble en parlava”, ...és el més
gran de la província, té una pantalla com la del cinerama
de Barcelona, més de mil butaques, bar amb cafetera...”,
molts érem infants i necessitàvem noves experiències i
quina experiència, barrejats entre les autoritats locals, el
governador civil i els centenars de vilatans, varen donar el
tret d’entrada i el Manolo Nebra amb prou feines ens podia
aturar. De cop, tots vàrem quedar bocabadats davant
aquella sala immensa en la qual la gent, com una riuada,
anava entrant i ocupant aquelles butaques embuatades
de color vermell. Ja mai més ens tornaria a fer mal el cul.
I finalment es va obrir aquella grandiosa pantalla per on
va començar a desfilar el Cid matant moros i tot el que
se li ficava pel davant. Aquell 7 de novembre de 1964
fou memorable.

Durant 49 anys cada cap de setmana i a
través de la seva pantalla hem viscut moments fantàstics,
hem donat la volta al món, viscut entre dinosaures, creuat
tots els mars, esmorzat a Tiffany’s, escalat els Himalaies,
viatjat i aterrat com hem pogut..., però tot té el seu final,
i ara arriba el teu, encara que per molt de temps estaràs
per sempre més entre nosaltres.
Amb aquest recordatori des del Barret Picat volem
fer una entrevista a Pere Aumedes soci de Circuit
Urgellenc.
Pere, per a tu el cine de Linyola
ha estat un cine més de l’empresa
Circuit Urgellenc? O el fet de ser el
cine amb el qual s’inicia la creació
de l’empresa fundada pel teu pare
(Joan Aumedes) i Ramon Vilaltella,
li heu tingut una consideració
especial?
El cine de Linyola no ha estat un
cine més. Junt amb els de Penelles
i Mollerussa han estat amb els que
hi he estat més vinculat. El Ramon i
el pare el van fer amb molta il·lusió i
se’ls notava. El Ramon sempre deia
que Linyola era el poble on el públic
era més agraït!
Com recordes la feina del teu pare
i al Ramon?
Feien molt bon equip. Entre els dos
van tenir una enorme empenta i molta
constància, els agradaven els reptes
i també posar-los en pràctica. Es
compenetraven bé i es tenien gran
confiança. Des de Penelles, varen
fer el Circuit Urgellenc gestionant la
majoria dels cines del Pla d’Urgell i
rodalies (Penelles, Linyola, Barbens,
Ivars, Golmés, Mollerussa, El Palau
d’Anglesola, el Poal, Les Borges
Blanques, La Sentiu, Menàrguens,
Bellvís...) a cada poble hi havia un
cine com a mínim. Ells, festa i feina
estaven cine amunt i cine avall.
Quan vas decidir continuar amb la
gestió de l’empresa i la circumstància
de què el teu pare en fos un
dels socis hi va influir?
Cine PLANELL
És clar que hi va influir. El pare va
morir bastant jove i jo tenia 21 anys.
Em va tocar seguir les seves passes
i el Ramon em va ajudar moltíssim.
Amb el Ramon vàrem estar treballant
junts 20 anys, obrint i reformant
molts cinemes (Tàrrega, Balaguer,
Tremp, Tamarit de Llitera, Graus,
Barbastro, Binéfar, Jaca, Sabiñánigo,
Monzón, Vielha, Alfarràs, Berga,
Ripoll, Montblanc, Calatayud,
Agramunt, Bellpuig, Sariñena...) El
Ramon tenia una energia especial.

24
Dossier CINEMA PLANELL
Comparteixes la gestió amb algun
membre de la família Vilaltella?
Des de l’any 2.006 Montserrat Vilaltella
Domenjó és administradora del
Circuit Urgellenc
La màxima quantitat de socis quina
ha estat i actualment quants
en som?
Els abonaments es van posar en
marxa l’any 1978. En aquell any hi
havia 325 famílies abonades, el que
suposava unes 1.000 persones.
Actualment són uns 240 els abonats
que continuen, molts d’ells des
d’aquella data, als quals se’ls ha
d’agrair especialment la seva fidelitat
i afició al cinema.
Fa anys que ets el cap visible de
l’empresa i si ara mires enrere.
Pensaves que es produiria el daltabaix
que ha patit el cinema en
general i la davallada tan accentuada
d’espectadors?
Des de l’any 2005, la davallada
ha estat constant. En bona part
per la facilitat de descarregar-se
pel·lícules per internet, amb l’entrada
de l’ADSL a totes les cases.
Els canvis d’hàbits de la generació
adolescent i jove, també han influït
en que l’assistència hagi davallat.
Cinema se’n veu més que mai. L’any
2004 a Espanya es van vendre 145
milions d’entrades; l’any 2012 van
ser 94 milions. Aquest públic, a més,
s’ha concentrat en grans centres comercials
i d’oci, en lloc dels cinemes
clàssics.
La sala fou concebuda en una època
en què el cinema fou per la gent
l’esbarjo per excel·lència. Només
cal pensar que en els primers anys
de funcionament, a Linyola, hi havia
dies que es podia haver ficat
el cartell de “no hi ha entrades”.
Pere, en l’actualitat a Linyola i
arreu, hi ha molts pocs espectadors,
creus que no vàreu, en
Pere Aumedes i Pol Galitó
general, saber adaptar-vos a les
noves tendències, sala més petita
i acollidora...?
En moltes de les sales, es van reformar
els amfiteatres, convertint-los
en noves sales, per tal d’ampliar
l’oferta (Tàrrega, Balaguer, Mollerussa
o Berga). Les millores sempre
requereixen grans inversions. Fins
l’any 2005, es necessitaven sales
amb bon aforament; per fer sales
més petites es tornaven a necessitar
grans inversions que difícilment amb
la davallada d’espectadors hauríem
pogut recuperar.
A finals de 2013 la cinta de cine
convencional (cel·luloide) desapareix
per la qual cosa no hi haurà
més remei que actualitzar-se amb
els projectors digitals que tindran
un cost aproximat de 60.000 euros.
Aquesta inevitable adaptació
Inauguració exposició
provocarà el tancament de sales
de cine a escala de poble?
Doncs és evident. Alguns cinemes,
ja ho han fet (El Pont de Suert, Berga,
La Pobla de Segur, i malauradament
Linyola ben aviat). Estem en anys de
pocs espectadors i pocs recursos
per invertir. Les administracions locals
han de voler apostar per la tasca
social i cultural que fan els cines; del
contrari, “tots” els de poblacions de
menys de entre 15 i 20.000 habitants
hauran de tancar.
N’hi haurà prou amb aquesta
adaptació i el que comportarà
tecnològicament per potenciar el
cinema?
L’adaptació al digital és un estalvi
econòmic per les distribuïdores
“majors” i una millora de qualitat
important, però el principal d’una
pel·lícula és el contingut, l’argument,
barret picat AGOST 2013

Dossier CINEMA PLANELL
25
Exposició Cine Planell.
el guió, el treball de l’equip tècnic i
artístic, i en els més de 100 anys de
cinema hi ha obres mestres en totes
les dècades independent del format.
El concepte de cine a la sala, passa
per augmentar l’espectacle i gaudir
de la tecnologia; però el principal repeteixo
és que la pel·lícula es quedi
dins l’espectador, no només el temps
de veure-la.
Com veus el futur del cinema en
l’àmbit mundial. Poden desaparèixer
les sales convencionals i la
indústria del cine enfocar els seus
objectius cap a la visualització
de cinema a través d’internet o
de suports multimèdia dirigits al
consum familiar?
El cinema és cinema al cinema.
Els grans èxit a la gran pantalla,
després ho són a les altres finestres
de visió (internet, Tv, DVD...)
El cinema és espectacle a la sala.
A molts països el cinema a les sales
recupera espectadors. La gran crisi
econòmica a Espanya i Europa, ha
ajudat a treure espectadors de les
sales que sens dubte hi tornaran si la
indústria (distribució i exhibició) i les
administracions posen els medis per
fer-ho, com per exemple reduir els
preus, l’IVA i fidelitzar l’assistència.
Linyola amb la quantitat de socis
actuals podria assumir una sala de
cine amb dues-centes butaques i
cobrir despeses?
Crec que sí seria possible, però amb
alguns abonats més i si la sala fos
municipal.
Creus que l’ajuntament podia
haver fet alguna acció per donar
continuïtat al cine o la falta d’espectadors,
que no vol dir socis, no
justificaria una intervenció per part
de consistori?
En el moment que les ADOLIS i el
CAU, van deixar l’edifici del cine i
l’ajuntament va deixar d’aportar el
lloguer, el cinema va començar el
compte enrere pel tancament.Tots
els ajuntaments de poblacions més
gran que Linyola, donen suport
econòmic i de difusió per mantenir
i potenciar el cinema. La llàstima
és que l’ajuntament no hagi valorat
seriosament l’adquisició de l’edifici
per adaptar-lo a necessitats socials
i culturals municipals. El tancament
és una llàstima, però si es ven i es
converteix en una nau per qualsevol
activitat no cultural, encara ho serà
més.
La pregunta anterior ve com a
conseqüència d’una hipotètica
proposta de continuïtat del cine,
amb la creació d’una associació
d’amics del cinema i així accedir
als ajuts de l’ajuntament com la
resta d’associacions, però la falta
d’espectadors i les inversions a
realitzar, creus que, hauria fet la
proposta inviable?
Al cine Planell per seguir fent
cinema, a banda del projector
digital caldria fer millores importants,
que es podrien fer a la sala
petita d’unes 200 localitats, però
el Circuit no pot assumir aquestes
inversions.
Pere el dia 8 de setembre tancarà
el cine Planell després de 49 anys
de funcionament i tots plegats estem
plens de records. Tu en quins
et quedes del cine de Linyola?
L’amistat amb el Lluís (amb el que
vaig fer molts kilòmetres i amb la
Ramona; la primera vegada que
vaig projectar cinema, donat que
l’operador que havia de venir no
es va presentar, la il·lusió que tenia
l’Amadeu per acompanyar a fer el
passi a Mollerussa, el gran interès i
col·laboració de totes les persones
que hi ha treballat, alguns durant
més de 20 anys com l’Antonio que
es jubila; també la fidelitat i estima
al cinema de tants linyolencs.Tant
de bo es pugui seguir gaudint del
cinema a Linyola.
Gràcies Pere, ja només ens queda
dir-li adéu al cine i el millor comiat
que li podem fer serà amb un diàleg
de pel·lícula, d‘una de les escenes
finals de la pel·lícula Casablanca, en
la que el Humphrey Bogart (Rick) i la
Ingrid Bergman (Ilsa) es deien:
Rick a Ilsa: Si no vas amb ell, et
pesarà. Potser no ara, però més tard,
tota la vida.
Ilsa a Rick: I nosaltres?
Rick a Ilsa: A nosaltres sempre ens
quedarà el “Cine Planell”. 1
1) A la pel·lícula es diu ”...ens quedarà “París”.

26
Vistes de Linyola
Teclam’s in concert
Esteve Mestre
ANYS 60’s
Ara fa 50 anys, un grup d’amics
s’uniren per formar un grup musical
per donar veu i forma a un festival
que volia fer el jovent de Linyola.
Buscaren un nom innovador i el
trobaren en el del primer coet de
telecomunicacions que els nordamericans
volien llançar a l’espai:
TELSTAR
EL gran èxit del TELSTAR FESTIVAL
els va esperonar per crear un nou
grup, LOS ESCORPIONES, que es
convertiren en un cometa brillant que
sobrevolà durant tres anys el cel de
les terres lleidatanes, portant la música,
l’alegria i una sensació de llibertat
als joves de la seva generació.
ANYS 2012-3
50 anys més tard, es reunien de nou,
per celebrar una gran Festa.... i en
la que recuperaren unes sensacions
que mai havien oblidat i tocaren de
nou el cel amb les mans...
Teclam’s
Roda de premsa.
I, el que semblava tan llunyà, la
utopia de crear un nou grup, en un
sol dia es convertí en una realitat...
I per poder tornar de nou als escenaris,
han treballat molt durament en
els darrers mesos, incorporant saba
nova i grans idees al projecte i amb
el nom de TECLAM’S recuperaren la
música dels 60’s i al mateix temps,
han format una associació Amics de
Telstar-Escorpions que té com a finalitat
ajudar a la societat, en principi,
mitjançant Càritas.
TECLAMS IN CONCERT
EL dissabte 28 de juliol, amb un
poliesportiu ple de gom a gom, TE-
CLAM’S es presentaren en societat
amb la següent formació, Marcel·lí
Piquer, Joan Margalida, Josep Mª
Garcia, Montse Carles, Jesús Molina,
Ramon Martí, i el cor format
per Carmina Molina, Nuri Pérez i
Conxita Mata. Tingueren com a veus
convidades Diana Piquer i Jesús, un
cantant de La Seu d’Urgell, amb un
gran concert en la que recuperaren
una part de l’essència dels 60’s amb
les cançons:
Primera Part
SAN CARLOS CLUB
ESTREMÉCETE
WOOLLY BULLY
YOU GOT IT
EL RITMO DEL SILENCIO
EL CHICO DE LA ARMÓNICA
CHICA YE YE
MEJOR
barret picat AGOST 2013

Vistes de Linyola
27
POESIA EN MOVIMIENTO
TINTARELLA DI LUNA
Segona Part
OBLADÍ OBLADÀ
THE SHOOP SHOOP SONG
SAPORE DI SALE
MARY JO BLUES
TU SERÁS MI BABY
PALABRAS
PREGUERÓ
DON’T BE CRUEL
HEY JUDE
UN MON JUST (nenes)
UN MON JUST (tots)
UN MON JUST
És una composició –lletra i música–
de Jesús Molina que retrata el que
pretén fer el nou grup musical.
UN MÓN JUST
SI ET TROBES SOL EN UN MÓN
MALMÈS I TRIST.
DÓNA’NS LA MÀ I VINE AQUÍ.
VES CAP EL FONS DEL TEU COR
Teclam’s després del Concert.
I BUSCA BÉ
ENS TROBARÀS, ALLÀ ESTAREM.
CAP COSA NO ET FARÀ MAL
SI CREUS EN TU
EL TEU PODER NO EL TÉ NINGÚ.
I AQUESTA NIT, SI TENS MALSONS
FES-LOS FUGIR CRIDANT BEN FORT
I AIXÍ DEMÀ QUAN TRENQUI EL SOL
T’ADONARÀS QUE ESTÀS DE SORT.
TENIM LA PORTA I LA CLAU
D’UN MÓN MÉS JUST
FEM-HO ENTRE TOTS, TREBALLEM JUNTS.
I AQUESTA NIT, SI TENS MALSONS
FES-LOS FUGIR, CRIDANT BEN FORT
I AIXÍ DEMÀ QUAN TRENQUI EL SOL
T’ADONARÀS QUE ESTÀS DE SORT.
I AQUESTA NIT, SI TENS MALSONS
FES-LOS FUGIR, CRIDANT BEN FORT
I AIXÍ DEMÀ QUAN TRENQUI EL SOL
T’ADONARÀS QUE ESTÀS DE SORT.
Coneixes el teu poble?
Josep Binefa
Els elements que avui mostrem
es troben al voltant d’un
dels carrers més curts del
poble, però també més bonics
del poble...
Respostes a:
barretpicat@yahoo.com
Laura Mas Darbra: la barana
empedrada correspon al balcó
del pis superior Cal Xena,
Pompeu Fabra, xamfrà del Planell, la porta correspon a la part superior de una gran casa pairal coneguda com Cal
Blanc, situada al carrer Domènec Cardenal, i la dovella central on s’indica la data correspon a l’arc de mig punt de
la mateixa porta.

Implants i dents
en un sol dia.
Informa’t! 973 71 44 53
• primera consulta i diagnosi gratuïtes
• odontologia general
• finançament a sis mesos sense interessos.
• ortodòncia
la clínica dental
de referència
al Pla d’Urgell
Pons i Arola, 3 - 1r 2a • 25240 Linyola • www.dentalinyola.com
ASSESSORIA FISCAL I COMPTABLE
JOSEP M. FOLGUERA
Renda, Patrimoni, IVA,
Societats i Comptabilitats
Colom, 54 – Telèfon 973 575 340 – LINYOLA
BAR
Prat de la Riba, 111 - 25240 LINYOLA
Tel. 664 398 654
Des de 1984
28 barret picat AGOST 2013

29
Mec-Mec
Bar JJ
Torneig d'estiu de futbol sala
Duracel
Trilita
Fotos: J.R. Tarragó.
Giovanni

30
Olimpiada Festa Major
Foto: Gràcia Palou
Fotos: J.R. Tarragó.

Festa piscines
31
Fotos: J.R. Tarragó, Susi Caba
Fotos: J.R. Tarragó.
tempesta (16 d’agost)

32
Cadena humana
Cadena humana
Exposició Cinema Planell
Exposició Cinema Planell
Exposició Càritas
Exposició Càritas
Piscines
Piscines
Fotos M. Rodes, J.R. Tarragó, C. Arenas

arret picat AGOST 2013 33

34
Història
Conferència d’Àngel Samblancat
a Linyola
Corresponsal
El dilluns de Pasqua, a les nou de la
nit, tingué lloc a la nostra vila, una
conferència a càrrec del prestigiós
lluitador republicà n’Àngel Samblancat,
i organitzada pel Centre Català
Republicà Socialista, la qual havia
despertat un gran interès entre els
nostres valents republicans, desitjosos
de sentir la paraula càlida del
gran idealista que, per defensar les
causes justes, s’ha vist empresonat
infinitat de vegades.
A l’hora anunciada, arribà el conferenciant,
al que se li féu una entusiàstica
rebuda, i acte seguit, es dirigí,
acompanyat de la Junta Directiva
del Centre amb la seva bandera al
davant i seguit dels demés manifestants,
a la plaça, on va tenir lloc la
conferència, essent ovacionat durant
el trajecte.
Obert l’acte pel nostre amic Anselm
Reig, féu aquest la presentació del
conferenciant, anunciant que també
faria ús de la paraula el jove correligionari
de Joventut Esquerrana de
Mollerussa, en Lluís Bossa, el qual
seguidament ocupa la tribuna, fent
un parlament fort, en el qual atacà
durament el caciquisme rural que,
malgrat el canvi radical de règim
operat a Espanya, encara hem de
suportar, i posant de manifest d’una
manera brillant l’obra catastròfica
portada a cap des dels Jutjats i Municipis
pels dictadorets dels pobles,
que avui també volen ésser republicans
i que encara com gossos
rastres van a trucar a les portes dels
Governs civils per conservar la seva
omnipotència damunt del poble. Fou
molt aplaudit.
Seguidament, fa ús de la paraula
n’Àngel Samblancat, descabdellant
el tema “Problema previ de la República”.
Comença dient que, des del 14
d’abril, en dirigir-se als que l’escolten,
els pot nomenar ciutadans,
dret que varen conquistar en implantar-se
la República a Espanya,
ja que durant els set anys indignes
de dictadura, i en època de postdictadura,
no se’ns podia nomenar
ciutadans als espanyols més que
per sarcasme.
Fa història de diferents monarquies,
explicant la vida fastuosa i depravada
dels que formaven aquella casta,
treient a relluir algunes anècdotes
molt oportunes, que són celebrades
pel públic. Censura enèrgicament la
monarquia espanyola, encarnada
en la persona del Borbó del número
desagradable, de les garres del qual
els espanyols ens hem deslliurat per
sempre més, i ataca amb broma
l’obra funestíssima de la dictadura
de Primo de Rivera, les conseqüències
del qual, diu, que passaran
molt temps damunt els que, per
debilitat, varen suportar aquell règim
vergonyós. Explica el procés de la
quartelada, seguit amb viu interès
pel públic, i diu, recordant una frase
de Soriano, que Espanya, durant la
dictadura, era un corral de gallines,
del qual era amo absolut un sol gall:
Primo de Rivera.
Parla apassionadament de la nova
República, dient que és la nostra
núvia, i per tant, estem amb ella en
plena lluna de mel. Diu que, abans
del 14 d’abril, era republicà incondicional,
però ara que ja tenim el que
anhelàvem, és republicà condicional;
o sigui, que, si la República sap
resoldre amb justícia els problemes
que hi ha plantejats a Espanya,
col·laborarà amb ella, però, en cas
contrari, treballarà per enderrocar-la,
com ho féu amb la Monarquia.
Es refereix als problemes que demanen
una ràpida solució, com
són el problema social, el problema
religiós, el problema de Catalunya,
fent atinades observacions per cada
un dels mateixos i, quant al problema
català, diu, reconeix que per raons
poderosíssimes els destins de Catalunya
han d’estar supeditats a la
voluntat suprema dels catalans, fent
observar que, a pesar del seu federalisme,
si Catalunya en el plebiscit,
es manifestés per la independència,
ell serà el primer a acatar aquesta
voluntat.
Acaba el seu brillant parlament, tirant
uns quants “piropos” als emmascarats
que fins al dia gloriós del 14
d’abril varen lluitar descaradament
contra el règim suara instaurat, i
que, a pesar d’haver-se declarat
republicans, fan tuf d’“unió patriòtica”,
aconsellant que per tots els
mitjans es procuri allunyar-los dels
llocs que durant els temps de les
seues vaques grasses, ostentaven
il·legalment i que avui encara pretenen
conquistar.
Durant el curs de la seua llarga peroració,
en què hi consumí uns set
quarts d’hora va ésser interromput
diverses vegades pels aplaudiments
de la concurrència, i al final de la
mateixa, el públic li tributà una ovació
calorosa que no cessà fins que arribà
al local del Centre.
Al despedir-se, el públic manifesta
novament la seua simpatia envers
l’infatigable lluitador, obsequiant-lo
amb una nova ovació.
La Jornada [Lleida], 30 de maig de
1931, p. 1. Hemeroteca de l’Institut
d’Estudis Ilerdencs. [Transcripció
de FFB.]
barret picat AGOST 2013

Història
35
L’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell:
un equipament al servei de tots
Daniel Vilarúbies Cuadras
Director de l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell
INTRODUCCIÓ
L’any 2009 s’inaugurava als afores
de Mollerussa un modern i singular
edifici, de vastes proporcions i cuidada
arquitectura, un equipament
funcional pensat per a conservar la
memòria històrica del Pla d’Urgell i
dels seus habitants, així com també
per donar-la a conèixer dins i fora del
mateix territori, donant acolliment als
investigadors i estudiosos, però també
als joves que es volen iniciar en el
coneixement de la realitat d’aquesta
terra els temps precedents. Parlem
de l’Arxiu Comarcal del Pla d’Urgell.
Des d’aquestes línies volem donar-nos
a conèixer, animar-vos a
fer-nos una visita a les nostres instal·
lacions i si ho desitgeu, rebre assessorament
en matèria de documents
antics i no tant antics.
QUÈ ÉS UN ARXIU?
Si bé les biblioteques són un servei
més ben conegut, molta gent ignora
que un arxiu és molt més que un edifici:
és un conjunt de documents, és
una funció sobre d’aquestos (gestionar-los,
conservar-los, fer-ne difusió
i, quan cal, també
eliminar-los). Un
document d’arxiu
és informació fixada
en algun suport
(paper, pergamí,
cd, cintes
magnètiques, etc)
i que és testimoni
de l’acivitat d’una
persona o d’una
institució, ja sia
pública o privada.
Els documents d’arxiu es distingeixen
dels documents bibliogràfics (els
llibres de les biblioteques) perquè, a
diferència d’aquells, han de ser sempre
originals, han de tenir un valor
probatori (donar fe d’alguna cosa)
i la majoria de vegades són únics.
No acostumen a ser obres amb un
contingut creatiu o artístic (tot i que
n’hi ha, com algunes fotos o alguns
documents enriquits artísticament)
però són importants com a testimonis
de les funcions i activitats que
es desenvolupen en la vida de les
persones. Tots generem documents
d’arxiu, encara que no en siguem
conscients: des d’un Llibre de Família,
al DNI o passaport, els historials
clínics, les declaracions de renda,
l’expedient acadèmic, els tiquets de
compra dels comerços, els fulls de
salaris, els extractes bancaris...
Per tant, la nostra vida és plena de
documents d’arxiu, i és gràcies a
ells que amb posterioritat es podran
saber coses de nosaltres o del nostre
temps i manera de viure. Per això els
arxius són centres de la memòria
i la informació i, al cap dels anys,
esdevenen també centres amb un
fort component cultural.
Els arxius es nodreixen dels fons
documentals. Un fons doncs, és
Ps. Beethoven, 6 / 2-3a · Tel. 654 219 877
25230 MOLLERUSSA (Lleida)
Tel. 973 71 44 79 - 25240 LINYOLA
gruesbessmo@hotmail.com

36
Història
el conjunt de documents creats
o reunits per una persona física
(un particular) o jurídica (entitat o
institució) en el decurs de les seves
activitats i funcions que li són
pròpies. Per tant, els documents
es creen d’una manera lògica i natural
durant el transcurs de la vida
del productor. D’aquesta manera,
existiran tants fons com productors
diferents existeixin.
L’ESTAT DE LA
DOCUMENTACIÓ A LA
COMARCA
Josep M. Cabau, arxiver de l’Ajuntament
de Mollerussa va traçar en
un article a la revista “Mascançà”
del 2010 un panorama global de
l’estat arxivístic de la comarca. Amb
la perspectiva dels vint anys de la
constitució del Pla d’Urgell com a
regió comarcal, Cabau afirmava,
carregat de raó: “AI al Pla d’Urgell,
què ha passat? Res, no ha passat
res, podríem dir que hem viscut fora
de la llei. Aquest any 2010, l’Arxiu
Comarcal del Pla d’Urgell serà una
realitat. Però quins documents hi
haurà? No se sap. Més de vint anys
d’abandonament ens fan preguntar
per l’estat de la documentació al Pla
d’Urgell. He de dir que tinc una enveja
sana quan miro les comarques
veïnes. No és que estigui tot bé,
potser encara tenen moltes coses
a millorar, però al Pla s’ha de fer tot.
S’ha fet, però, ‘alguna cosa’al Pla
d’Urgell? La resposta és afirmativa.
Però tot a mitges.”
Pels volts de 1988 des de les comarques
de la Noguera, la Segarra
i l’Urgell es va fer una campanya
per inventariar els arxius municipals
del territori. Els pobles del Pla d’Urgell
varen ser sondejats i els seus
ajuntaments foren sumàriament
inventariats, però ara convindria que
els inventaris fossin més exhaustius
i complerts.
Josep M. Cabau prossegueix: “La
comarca del Pla d’Urgell ha tingut
sempre una mena de discurs ‘oficialista’que
afirmava que [...] l’aigua
va portar la vida a la comarca i, com
que és una comarca jove, no tenim
història [...] nosaltres sempre hem
venut que som la modernitat i el
progrés dels pobles de la plana de
Lleida. Un discurs que es va anant
fent a poc a poc i que va donar com
a resultat que s’evités mirar enrere.
El passat representava la pobresa i la
misèria, amb l’arribada del canal com
any zero. Aquesta desafecció cap al
passat ha portat moltes vegades a
menysprear e que és vell, estris per la
pagesia, edificis...i aquells paperots
vells. Tots en som culpables en certa
mesura, d’això.”
Si bé els arxius han tingut de sempre
una funció de preservació històrica,
avui dia són una peça important en
el procés de millorar la gestió de
documents a la pròpia administració.
Per tant, l’Arxiu Comarcal ha de
contribuir decisivament al fet que
les administracions públiques de la
comarca compleixin el marc legal,
bàsicament la Llei 10/2001 de 13 de
juliol, coneguda com a “Llei d’Arxius
i Documents”.
Els supòsits més importants d’aquesta
llei són els següents:
— Totes les persones tenen dret
a accedir als documents que
formen part de procediments
administratius tancats. L’accés
als documents públics només es
pot denegar en aplicació de les
limitacions establertes legalment, i
sempre s’ha de motivar o justificar.
— Totes les administracions titulars
de documents públics han de
fer-se’n càrrec i destinar-hi els recursos
per tenir-los correctament.
— Els Consells Comarcals han de
tenir arxiu, integrat a l’arxiu comarcal.
— Tots els titulars de documentació
són els responsables de fer organitzar,
custodiar i fer accessibles
els documents als ciutadans i les
institucions.
— El fet que un document no sigui
en un arxiu no exclou la possibilitat
de ser consultat.
QUÈ TENIM?
Tenim els espais i els mitjans per ingressar,
custodiar, tractar i posar en
barret picat AGOST 2013

Història
37
disposició de consulta la documentació
que mereixi ser conservada per
a les generacions futures i preservar
la memòria històrica d’aquest territori:
dipòsits per a documentació
vigilats, espai per a catalogar, programes
per a descriure, pàgina
web on anar penjant els inventaris i
reproduccions fotogràfiques, taules
de digitalització, sala de consulta i
sala d’exposicions i conferències.
Tenim els Fons dels Ajuntaments
de Mollerussa i Sidamon i realitzem
custòdia de suports informàtics de
Torregrossa; Realitzem periòdicament
ingressos de documentació
semiactiva de l’Oficina Comarcal
del Departament d’Agricultura de
la Generalitat; també hi ha documentació
del patronat de Fires de
Mollerussa i de la Societat Recreativa
l’Amistat.
Un dels fons dels quals estem
més orgullosos és el conjunt de
documentació sobre els Canals
d’Urgell, tant la que procedeix de la
Comunitat General de Regants (de
la qual encara resta a la Casa Canal
molta documentació per ingressar
encara) i la que es va trobar al xalet
de l’ACUDAM, ja ingressada del tot.
Aquest aplec de documentació serà
en un futur un focus d’atracció d’investigadors
i una font imprescindible
per a l’estudi de l’activitat hidràulica
i agrària a bona part de les Terres
de Ponent.
QUÈ PODEM
INGRESSAR?
L’Arxiu Comarcal del la d’Urgell
pot ingressar documentació amb
caràcter històric que sigui part del
patrimoni documental. Què vol dir
això? Vol dir documentació de totes
les institucions públiques i de l’Administració
de més de 15 anys i documentació
de persones físiques (per
exemple un particular o una família
la documentació de la qual pugui
esdevenir significativa) de més de
cent anys o de persones jurídiques
(associacions, entitats, empreses,
etc.) de més de quaranta anys d’antiguitat.
Donades les característiques
del territori, es pot flexibilitzar aquest
criteri si la documentació ja presenta
un cert interès o un potencial cultural,
donat que la documentació
antiga no és precisament abundant.
Així doncs, es poden ingressar conjunts
documentals molt diversos
i, pel que fa als municipals de la
comarca, els quals són la principal
raó d’existir de l’Arxiu Comarcal del
Pla d’Urgell, es realitza una custòdia
en dipòsit, ja que el titulars de
documentació pública no poden ni
despendre’s ni alienar la documentació
de la qual són titulars.
Darrerament també hem ingressat
publicacions periòdiques i revistes
i sobretot algunes col.leccions fotogràfiques
particulars. Aquest fet
anirà ben segur en augment, ja que
si bé els particulars tenen un recel
inicial, oferim la opció de conservar
en dipòsit, a manera d’usdefruit, o
bé de digitalitzar les imatges i retornar-les
als propietaris reservant-se
òbviament l’arxiu els drets d’utilitzar
el material obtingut. També se’n pot
lliurar una còpia als titulars.
ON SOM?
Ens trobareu al C/ Tossal Blanc, s/n,
a l’Urbanització Torre Pintó de Mollerussa.
Per fer-vos una idea més clara,
la zona residencial entre Miralcamp
i Mollerussa, però encara dins el
terme d’aquesta capital. El telèfon
és el 973 71 20 74 i el correu-e és
acplaurgell@gencat.cat. L’horari de
consulta és de 9 a 14 i de 15:30 a 18
h de dilluns a divendres. A l’estiu es
fa horari intensiu de 8 a 15 h.
És d’aquesta manera que es pot
considerar com un servei que
veritablement té possibilitats d’arrelar
al territori i aquest se’l faci seu i se’n
senti partícep i col·laborador. Tots
els plaurgellencs sou i feu l’Arxiu
Comarcal.
Nota de redacció
Francesc Foguet i Boreu va fer
donació de material escolar i
familiar a l’arxiu del Pla d’Urgell.
Esperem que d’altres particulars,
institucions i empreses vagin fent
donació dels seus fons al jove
arxiu del Pla d’Urgell.
LA VIDA ÉS UN RISC DIARI
Pensa amb els qui més estimes.
Tú no els pots fallar. Assegura’t!
Amb la garantia de
| VIDA

38
Opinió
Èxode vers la desil·lusió
Xavier Díez
En iniciar la meva recerca doctoral,
centrada en el món cultural anarquista,
em va sorprendre trobar a
les biblioteques d’Ateneus i antics
militants, un nom que es repetia.
Es tractava d’Edmundo d’Amicis, i
molt especialment la seva novel·la
més cèlebre, Cuore. D’Amicis era un
vell conegut de la infantesa. Qui no
havia plorat amb Marco, l’adolescent
genovès, amb l’única companyia del
seu inseparable Amedio, a la desesperada
recerca de la seva mare pels
ports argentins i els camins polsosos
dels Andes?
Dels Apenins als Andes era una
narració inscrita en el sí d’aquesta
famosa novel·la per entregues que
retratava, amb una certa sobredosis
de sentimentalisme, la vida de tres
nens de primària. Amb un profund
sentit de moralitat, D’Amicis materialitzava
la seva evolució des de la
seva primerenca condició de militar
que abandona les armes per esdevenir
periodista, i que, a partir de qüestionaments
ètics, realitza una íntima
singladura personal des del nacionalisme
propi del Rissorgimento fins
a adoptar unes idees socialistes que
el porten a denunciar la perversió
del capitalisme i les seves tràgiques
conseqüències humanes. Potser és
per això que, també tocats per un
sentit tan elemental com sofisticat
de justícia social que caracteritza al
moviment llibertari, Cuore no faltava
a les biblioteques anarquistes, al
costat de les grans novel·les de
Tolstoi, Balzac o les obres teatrals
d’Ibsen o Àngel Guimerà.
Alguns anys després, a mitjans
noranta, en una estada acadèmica
a l’Argentina, entre mate i mate,
al voltant d’una espessa boira de
tabac, vaig mantenir una conversa
amb un escultor d’origen asturià
sobre d’Amicis, un altre escriptor
argentí d’origen italià, Alberto Ghiraldo,
i nombrosos autors de lletres
de tangos. Manuel m’alliçonà sobre
el ròssec implacable de l’emigració.
L’emigració, aquesta gran trinxadora
de carn humana... Precisament
en aquella estada, sufragada pel
Ministeri d’Afers Exteriors per a un
inacabat projecte de recerca sobre
l’emigración española en Argentina,
els papers que m’anava mirant em
parlaven d’allò que, com a mestre,
aniria comprovant al llarg dels anys
següents: històries d’explotació,
de dol migratori, de dissolució i
trencament de famílies, d’abusos,
de frustració, de prostitució, de desarrelament,
de suïcidis, i de fracàs
com a la norma que amb prou feines
tapava l’excepció d’èxits parcials,
efímers i precaris.
Tots els emigrants fracassen. Encara
que alguns resultin hàbils en
l’art de l’autoengany. Encara que
molts dissimulin en benestar material
la buidor espiritual que acaben
patint. No es tracta de coses etèries.
Si fem una anàlisi de balanç
comptable entre guanys i pèrdues,
l’habitual és un empobriment. Un
empobriment que va més enllà
de béns tangibles, car resulta un
terrorífic error considerar les coses
a partir de tècniques comptables.
Es perden les relacions i contactes
bastits al llarg dels primers anys de
vida, els més essencials i determinants.
Es perd una vida hipotètica
al propi entorn. Es perd l’esperança
de felicitat al lloc de referència. Es
perden amistats i amors, anhels i
records. I tractar de buscar deses-
Confeccions OLGA SL
C/ Ponent, s/n - 25260 IVARS D’URGELL (Lleida)
Tel. 973 58 01 48 - www.berbio.com
Vestuari i calçat per a professionals
C/ President Macià, 7
25230 MOLLERUSSA (Lleida)
Tel. 973 60 22 24
barret picat AGOST 2013

Opinió
39
peradament compensacions materials
no alleuja el dolor profund, la
humiliació d’ingressar en una nova
societat al graó més baix, de viure
al voltant dels corbs de les societats
receptores, sempre sotjant la
vulnerabilitat dels nouvinguts, o
l’esforç a refer un altre món en una
nova societat amb regles del joc
invisibles de regions inexplorades.
Per això, quan sento que des dels
mitjans de comunicació, des dels
propis responsables governamentals,
des de les instàncies empresarials,
que s’inciten les noves generacions
a cercar noves oportunitats
a milers de quilòmetres del nostre
país, em vénen ganes d’agafar un
bat de beisbol i contribuir a la millora
ecològica planeta i la sostenibilitat
dels recursos.
L’emigració beneficia només als
explotadors dels països receptors,
i a les porugues, caciquistes
i defensives elits de les regions
exportadores. Resulta una manera
d’alleujar tensions internes... per
poder continuar mantenint els privilegis
dins d’un país arruïnat per
la seva cobdícia, incompetència,
corrupció i males pràctiques. La
responsabilitat com a país, és que
les nostres joves generacions, les
més ben formades de la història,
no vagin a servir cafès a Londres.
Si cal, el que convé és cuinar els
nostres explotadors, els nostres
responsables d’aquesta misèria
planificada. Cal quedar-se aquí
per treballar de l’única manera
possible: repartir una riquesa pèssimament
distribuïda. Ser aquí per
incomodar. Que sentin que som
una amenaça, una amenaça poderosa,
disposada a no resignar-nos
en sortides individuals. Que deixin
de dormir en veure com sotgem al
voltant dels seus bancs, els seus
luxes, les seves mansions i les
seves corrompudes institucions.
Que tinguin constància que sabem
on viuen, i que estem disposats a
fer pagar els deutes que han contret
amb nosaltres. Que tinguin la
certesa de la nostra renúncia a la
resignació, de la nostra aposta per
una ardida determinació per aterrar
el cim de la piràmide on es van
instal·lar amb nocturnitat i traïdoria.
Marco, després d’innombrables
vicissituds, després d’un llarg peregrinatge
per terres desconegudes,
ajudat per compatriotes i sortejant
mil perills, no fa altra cosa que seguir
el mite de l’odissea, del viatge
iniciàtic. A la fi del camí, troba la seva
mare, terriblement malalta. Malalta
fins al punt que els metges ja s’han
resignat a perdre-la. Tanmateix, l’arribada
del noi la fa revifar. La narració
s’acaba amb una frase del metge
que, adreçant-se al protagonista:
«ets tu qui has salvat la teva mare».
S’entén que, amb aquest final feliç,
la mare torna i la família, trencada pel
drama de l’emigració, es recompon
al seu indret. L’únic final feliç de
qualsevol emigrant és el retorn, si és
que no passa massa temps a fora.
Quan els anys han passat, i com
narra magistralment Narcís Oller al
seu conte “el transplantat”, quan un
home ja gran, després de fracassar
al seu intent d’instal·lar-se a la gran
ciutat, retorna al seu poble i es troba
com un nou estrany, algú que ja ha
perdut les arrels fins que mor de
desil·lusió.
Era ja tard. L’alegria és una saba
que, si es perd a certa edat, ja no
es recobra. En Daniel l’havia perduda
per sempre. i, si en retornar
a la seva terra pogué per un instant
creure-la reconquerida, aviat en tocà
el desengany.
Ell ho havia dit: era un arbre vell
transplanta. I l’arbre vell, un cop
arencat, és inútil replantar-lo en el
lloc primitiu: ja mai més farà brotada.
Servei
d’Auto-rentat
de cotxes
Taller de reparació
Electricitat i mecànica en general
Especialitat en revisions ITV
Planxisteria i pintura
Alineació de direccions per ordinador
Servei de grua permanent
TALLERS PLA D’URGELL
Travessera Carrer Edison, s/n – Telèfon 973 57 54 02 – Linyola

40
Opinió
Xerrada a l’Aula Magna de l’Institut
Terres de Ponent
Francesc Foguet Boreu
L’entrada a la Universitat 1
Fet transcendental a la nostra vida, l’entrada a la Universitat. És potser
l’únic canvi no ensombrit per cap mena de recança. Abandonats els
anys de la infantesa, i totes les limitacions que d’inèrcia els han sobreviscut,
ens sentim lliures abans de sentir-nos responsables. “Joventut,
diví tresor”, diví: perquè sembla etern. En entrar a la Universitat diríeu
que se’ns obren totes les portes, a l’hora que l’optimisme salvatge
d’una sang bullenta i l’apetit intel·lectual, vigorós i insaciable, ens
encaren agosarats amb els problemes del pensament i de la vida.
Gosadia, petulància, sentit caricaturesc de la turbulenta adolescència.
I en el fons, un gran esperit de justícia.
Lluís Nicolau d’Olwer, Caliu. Records de mestres i amics, Mèxic: Institut
Català de Cultura, 1958, p. 48.
1) Aquest text és la reelaboració de la xerrada que vaig fer a l’Aula Magna de l’Institut Terres de Ponent de Mollerussa
el 24 de maig de 2013, en el marc de l’acte de lliurament d’orles als alumnes de segon de batxillerat.
Fa uns quants dies em vaig trobar
una alumna que havia tingut a segon
curs. Es diu Núria i està a punt
d’acabar la carrera. Vaig preguntar-li
si, després, faria el Màster d’Estudis
Avançats en Llengua i Literatura Catalanes
o el d’Estudis Teatrals. Em va
dir que no ho sabia. Vam parlar una
bona estona. Estava molt decebuda,
perquè considerava que no hi havia
futur. Ho veia tot negre. “Quin sentit té
estudiar més?” Etcètera. Vaig intentar
animar-la amb el diàleg, l’intercanvi i
la mútua confiança entre professor i
alumne que reclama George Steiner a
Les lliçons dels mestres. Costa trobar
arguments per a l’esperança. Molts
dels nostres estudiants se senten així.
I potser no els manca de raó. Ara bé,
crec que actualment la millor inversió
que podeu fer és la formació. Preparar-vos
molt bé perquè, quan el futur
sigui millor que el present que ara
vivim, tingueu l’oportunitat d’accedir
al món del treball.
Us explicaré com vaig arribar a ser
professor de la Universitat Autònoma
de Barcelona. Començaré per les
beceroles. Tant ma germà, el Quintí,
com jo, que som bessons, vam estudiar
al col·legi públic de Linyola i, després,
a l’Institut Terres de Ponent de
Mollerussa. Va ser aquí, a l’Institut, on
vam fer el gran canvi. Veníem d’una
escola molt precària, molt deutora
encara d’una educació postfranquista
(tinc molt clavat a la memòria el que
ens va dir un mestre de l’escola: “sou
tots uns rucs, cap de vosaltres no
anirà a la universitat”). A l’Institut vam
descobrir que podíem pensar críticament
i que érem importants, que
érem algú. En aquells anys, hi havia
professors molt joves (la Montse, la
Maria, la Marisol, l’Eladio, i altres),
amb moltes ganes d’ensenyar. En
vam treure un bon partit. En tinc un record
magnífic, i ni ma germà, que ara
és doctor en medicina, ni jo, que sóc
doctor en lletres, no ens hem penedit
mai d’haver estudiat en una escola i
en un institut públics, ans al contrari.
Avui encara, la millor educació que
podeu rebre és al sistema públic (escoles,
instituts i universitats), encara
que estiguin tan assejades per les
polítiques neoliberals.
A casa, els nostres pares eren pagesos
i no teníem gaires diners. Quan
vaig decidir anar a estudiar a Barcelona
(en bona part, perquè la Maria
Moyà m’hi va encaminar), el primer
que em van dir els pares és que no
en teníem prou, que no hi havia diners
per a tan dispendi. Érem dos, i
ma germà volia fer medicina de totes
totes. Prou li deien els meus pares
que era millor que fes infermeria, que
eren tres anys... Afortunadament, ma
germà es va mantenir en els seus
tretze: volia fer medicina. Vaig resignar-me
i vaig fer els papers per anar a
la Universitat de Lleida. (Amb això no
vull dir que no sigui una bona opció.
Ma germà hi va estudiar Medicina...)
Un dia ma mare, de tornada del
mercat, va sentenciar solemnement,
a l’hora de dinar, que el Francesc, o
sigui jo, aniria a Barcelona, “encara
que ens hàgim de vendre un tros”.
Es veu que havia trobat una amiga
seua, la Dolors de cal Castelló, que
li havia fet veure que a Barcelona,
un xiquet com jo, amb tan bones
notes, hi tindria més oportunitats.
El pare, sempre desconfiat, perquè
havia patit molt de petit, em va fer
dues consideracions. Primera: “vols
dir, fill, que no seria millor estudiar
Filologia espanyola, perquè si torna
a venir una dictadura...?” I segona:
“vigila, fill, sobretot, amb les dones,
no t’emboliquis en política i no gastis
gaires diners, perquè no n’hi ha”. No
cal dir que, en alguns aspectes, no li
vaig fer gaire cas. I segurament havia
de ser així.
Vaig passar el primer curs acadèmic,
vivint a Terrassa, a casa d’una
tieta llunyana del meu pare, que era
d’una austeritat benedictina, i no vaig
gastar ni un duro en llibres: els anava
a buscar a les biblioteques. A partir
del segon any, ja vaig obtenir una
barret picat AGOST 2013

Opinió
41
beca i ja vaig poder fer una vida més
folgada. Vaig anar a viure en un pis
compartit amb tres noies més, estudiants
de Psicologia. Tot un canvi...
Val a dir que tant ma germà com jo
hem pogut estudiar i arribar on hem
arribat gràcies a les beques i els ajuts
oficials, que, em sembla, ens hem
guanyat i que hem sabut tornar a la
societat amb escreix.
Penso que tothom té una oportunitat
en aquesta vida, si està ben convençut
del que fa i si hi lluita tenaçment.
No amb criteris pragmàtics, sinó
d’acord amb la seua voluntat i els
seus somnis. Quan jo vaig acabar
la carrera, a la Universitat de Barcelona,
vaig decidir de continuar. Volia
fer el doctorat, fos com fos. Tenia
una mitjana d’un 9,2 i vaig demanar
una beca. Volia fer-lo a la Universitat
Autònoma de Barcelona, perquè hi
havia un programa de doctorat que
m’agradava més. No vaig escoltar a
ningú. Bé, sí, a un professor que em
va dir que, si volia sortir-me’n, havia
de ser tenaç, havia de lluitar de valent.
Vaig jugar-me-la, perquè les beques
no es concedien fins a final d’any. Van
concedir-me-la, per bona sort, i vaig
estudiar el doctorat.
Un cop acabat el doctorat, vaig haver
de buscar-me feines molt diverses
per sobreviure (treballs editorials,
correccions, classes de català per
adults, encàrrecs, col·laboracions a
la premsa, etcètera). Vaig passar un
any malvivint així. Fins que em vaig
plantar i vaig decidir tornar-m’ho a
jugar tot: vaig dedicar-me gairebé en
exclusiva a escriure la tesi doctoral
durant un any i escaig. Hi vaig invertir
tots els meus estalvis. Vaig presentar
la tesi. Em vaig quedar escurat. No
vaig poder ni convidar els membres
del tribunal a fer un beure. I el sopar
amb amics i familiars per celebrar-ho,
el va pagar el pobre pare. Per anar
fent, vaig haver de demanar-li un
crèdit que, més tard, vaig pagar amb
interessos i tot. No pas perquè el pare
me’l reclamés, ni de bon tros, sinó
perquè, un cop ja era doctor, em van
començar a anar millor les coses i
vaig poder tornar-li els diners.
D’entrada, vaig accedir a la docència
universitària com a professor
associat, cobrant molt poc. Després,
vaig obtenir una beca important,
de recerca, a la qual vaig haver de
renunciar perquè em va sortir la
gran oportunitat de la meua vida:
tenir la perspectiva d’una plaça a la
universitat. Val a dir que, quan vaig
fer el doctorat, el primer que em va
dir el meu director de tesi és que,
a la universitat, no hi tindria cap
oportunitat, que no hi havia lloc per
a mi. No hi tenia cap “padrí”, i a més
venia de la Universitat de Barcelona,
la universitat rival. La veritat és que
aleshores no em preocupava gaire
això, perquè pensava que, quan ets
jove, necessites sobretot acomplir
els teus reptes personals. Volia fer la
tesi i, després, ja veuríem què faria.
Durant els anys de beca, com que
sóc així, tampoc no vaig patir gens
a afalagar els possibles “padrins”.
Doncs bé, vaig renunciar a la beca
de recerca i vaig començar la carrera
d’obstacles que suposa accedir a
una plaça: 3 acreditacions externes,
2 oposicions públiques, 1 habilitació.
Ara sóc professor agregat de la UAB,
i em sento molt afortunat d’haver-ho
aconseguit.
Recordo que, en la darrera oposició
que vaig fer, una vegada superada,
vaig trucar de seguida als meus pares,
a Linyola. La mare estava molt
contenta. El pare plorava per dintre,
d’alegre que estava. Afortunament,
va poder viure aquesta bona notícia
pocs mesos abans de morir. Estava
molt orgullós també de ma germà,
el Quintí, que és doctor en medicina
i també metge psiquiatre, a més
d’investigador en un centre de recerca
d’alt nivell. Hem treballat molt
per aconseguir-ho. No hem tingut
“endolls” i no ens han regalat res.
I, malgrat tot, hem pogut gaudir de
la nostra oportunitat, precisament
perquè hem lluitat i perquè hem estat
tenaços i perseverants.
De les etapes de la vida, la de la
universitat és una de les més intenses
que hi ha, una de les més
boniques. Les experiències que es
viuen durant els anys universitaris
marquen moltíssim. És un gran salt
cap a la maduresa, en molts sentits.
No únicament perquè se surt del
clos familiar i s’amplien els horitzons,
sinó perquè t’obliguen a afrontar-te
a reptes desconeguts i et permeten
AGROQUÍMICS
BOSCH
· Tractaments agrícols
Tel. 637 70 90 95 – Bellvís

42
Opinió
conèixer persones com tu que tenen
esperances i tenen somnis de futur.
De l’etapa de la universitat, en conservo
una de les meues millors amigues,
en recordo vivències que marquen
moltíssim (també amoroses, malgrat
el que em digués el pare) i, sobretot,
n’agraeixo tot el que n’he après i
tot els estímuls que n’he rebut per
continuar aprenent, perquè això,
l’aprenentatge, no té fi.
Quan vaig acabar l’escola, volia ser
mestre; quan vaig acabar la Secundària,
volia ser professor (els exemples
que vaig tenir m’esperonaven a serho;
m’agradava molt com la Maria o
la Marisol, professores de literatura,
feien les seues classes); quan vaig
acabar la universitat, aspirava a ser
professor d’universitat. Un professor
de llatí de l’Institut Terres de Ponent,
l’Eladio, ens va dir un dia que sempre
havíem d’aspirar a l’excel·lent, encara
que no hi arribéssim. Tenia tota la raó.
Les lliçons dels mestres sempre són
un esperó per anar més lluny. George
Steiner o Lluís Nicolau d’Olwer ho
sabien molt bé.
A un dels meus estudiants, el Víctor,
que venia de la Seu d’Urgell, el vaig
esbroncar un dia al meu despatx.
Intel·ligent i viu, el Víctor tenia el defecte
del conformisme i de la mandra.
Li vaig dir que era llest i que podia
aspirar a molt més, que no entenia
per quina raó s’acontentava a anar
passant sense pena ni glòria, malbaratant
els anys d’universitat. Havia de
ser conscient que tenir un bon expedient
era imprescindible per obtenir
una beca. Era un cas malaguanyat.
Em va respondre que ningú, mai, no
li havia dit que podia arribar més lluny.
A l’estiu, em va escriure un correu, en
què em deia que feia de manobre pel
seu pare, que era paleta, i que tenia
molt present tot el que li havia dit. Ara
li he perdut la pista, però sé que va arribar
a fer el Màster. Sempre que ens
trobàvem em saludava efusivament.
Quan parlo amb els meus estudiants,
els dic que han d’informar-se bé, que
han de valorar molt bé el que fan,
que han de triar allò que els motivi
més, però sobretot que han d’escollir
d’acord amb allò que els dicta el cor.
Actualment, el món laboral està malament
en tots els àmbits, però això ha
estat sempre cíclic i no durarà tota la
vida. De moment, el millor que podeu
fer és formar-vos bé. És estudiar allò
que us interessi més, allò que us toqui
la fibra. Hi haureu d’invertir moltes
hores i molts esforços, i per això és
important que us engresqui i que us
faci vibrar.
Cal treballar molt intensament. Obstinadament.
No deixar-se endur pel
pessimisme. El futur sempre és dels
joves. Els pares o els familiars que
sou en aquesta sala també heu hagut
de lluitar per aconseguir el que
ara teniu. Els joves haureu de fer-ho,
potser en un món diferent, però de
segur que no us regalaran res. La
universitat ha de ser el vostre objectiu
vital durant els anys en què hi estudiareu,
sense que això vulgui dir haver
de renunciar a viure. Estudiar és una
manera de viure.
Sabeu quina és la meua satisfacció
més gran? Doncs, quan de tant en
tant rebo notícies dels meus exalumnes
o me’ls trobo que participen
en activitats o iniciatives vinculades
amb la professió. El Roger, que no
era un estudiant gaire aplicat, va
aconseguir una feina com a corrector
d’un diari i em va escriure, tot content,
per comunicar-m’ho. O la Maria, per
exemple, que és una de les que ha
impulsat una organització que es diu
Som Països Catalans i que treballa
com a professora d’adults. O la Sandra,
una noia hiperactiva, que fa de
professora en un institut i participa
en mil històries. O la Sílvia, que em
va escriure per dir-me que havia anat
a l’hospital on treballa ma germà i
m’havia vist amb bata blanca..., ara
treballa també com a professora. O
la Mariona, que va aconseguir una
feina en un organisme internacional.
O la Núria, que va anar-se’n a Berlín
a fer un lectorat...
Són només alguns exemples. És
veritat que hi ha altres casos, com
el del Josep Maria, que encara no
ha acabat la carrera i que, a més
de filtrejar amb les noies, es guanya
la vida com a entrenador de futbol.
Però estic segur que, quan acabi,
també trobarà el seu lloc. O el de
l’Anna, una alumna que fa el Màster
d’Estudis Teatrals i que treballa en
un institut de Secundària, que ara vol
deixar-ho tot perquè vol dedicar-se
a un projecte d’alfabetització per a
immigrants. Cadascú troba el seu
lloc, més aviat o més tard. De vegades,
fa marrades o aturades, però al
final el troba.
Com a professor, us desitjo que
tingueu el coratge de treballar de
valent per aconseguir el vostre lloc
en el món. Costa molt, però val la
pena. No us deixeu envair mai per la
desesperança i l’apatia. La vida, cal
viure-la intensament, i la formació és
part de la vida. És una manera de
viure. Si teniu algun somni, si aspireu
a ser metges, professors, enginyers,
arquitectes, biòlegs, periodistes,
filòlegs, infermers, matemàtics, historiadors,
arqueòlegs, filòsofs, etcètera,
no defalliu, malgrat les adversitats, i
intenteu d’aconseguir-ho. A la universitat,
hi ha moltes portes que podeu
obrir, molts camins que us obligaran
a triar, moltes oportunitats que us
permetran formar-vos com a professionals
i com a persones. Com dic
als meus estudiants: “endavant les
atxes, que hi ha molta feina per fer!
El futur és vostre!”
barret picat AGOST 2013

Opinió
43
S’ha acabat el cinema?
Joan Gesé
A Linyola, com a tantes localitats
de les nostres contrades, tanca el
cinema.
Després de noranta anys ininterromputs
esperant que en els dies
de festa, s’il·luminés la pantalla de
les nostres sales, per a veure-hi
reflectida aquella història famosa,
aquella escultural actriu o bé aquell
guapo galant, es tanquen per darrera
vegada les denses cortines del
quasi cinquantenari cinema Planell
de Linyola.
El decés estava cantat, el virus de
l’enfosquiment va progressant, i va
deixant les grans pantalles sense
vida. Només les grans, perquè el
televisor de plasma ha anat guanyant
adeptes i va recollint els espectadors
que marxen de les grans instal·
lacions que oferien l’espectacle de
la llum enmig de la foscor.
Com sempre ha succeït, la tecnologia
més moderna desbanca a
l’antiga, és llei de vida. Tal vegada
un dels factors que també han
estat capaços d’incidir en aquesta
davallada, es troba en l’increment
i èxit sense precedents del que jo
anomeno Cinema Realitat, o sia, el
que vèiem cada dia i que ens manté
desperts els tres-cents seixanta cinc
dies de l’any amb títols tan excitants
com: “Buscando los eros desesperadamente”,
“La història porno de que
macho”, “Coge lo del psoe y corre”,
“Millet i els tresors del Palau”, “El
príncipe ya no es mendigo”, “Safari
real”, “Alí-bárcenas y los 400.000
Ladrones”, “La princesa que se escapó
por los pelos”, “CIU, viatge a la
fantasia” i tantes d’altres...
Totes amb uns arguments i unes
trames tan recargolades que ja les
voldria per a les seves productores,
la Metro, la Warner o la Universal...
El mateix Hitchcock quan acabava
la història et deixava amb una tal
sensació de relax, que marxaves
del cinema satisfet, ja que s’havien
carregat al dolent, o bé, l’advocat de
torn havia deixat el cas resolt.
El final d’aquests arguments Made
in Spain, crec que acabaran al revés,
els dolents i mafiosos se’n aniran
contents i els espectadors acabarem
palmant.
Però el cinema..., si la cosa segueix
així, no s’acabarà ni ara ni mai...
El Cinema-Realitat vull dir!
2002-2012
10 anys al vostre
servei
Floristeria – Jardineria
Mireia Caba Muntada
Tel. 973 57 57 33 – C/ Major, 6 – 25240 Linyola (Lleida)
* Flor i planta natural
* Arranjaments per Bodes i
comunions
* Ornamentació d’església,
restaurants i sales conferències
* Poms i centres florals per
celebracions
* Palmes i corones funeràries
* Composicions florals en artificial
* Disseny de jardins
* Creació i manteniment de
jardins
* Articles de regal

44
conte
Literatura
La dama de la Font Vella
Joan Gesé
Dedicat a les nenes Bruna i Ada Solsona Trepat
L’ADOPCIÓ
Fa moltíssims anys, tants, que el pas
del temps, n’ha esborrat el record
que en podia quedar de l’origen de
la restaurada Font Vella de Linyola.
Era una masia senyorial, la que aixecava
els seus torricons i el seu aire
distingit, en el lloc on ara hi canten les
granotes sota l’aigua verda que protegeix
la petita paret que la circumda.
Dins de les seves estances hi passejava
la seva rica opulència un
matrimoni de mitjana edat, a la que la
providència no els havia correspost
amb la descendència natural que
tota família desitja. Així que passava
el temps, la senyora Elionor i el
senyor Laureà, es varen començar a
preocupar per a quines mans aniria
a parar la seva fortuna, quan ells
deixessin d’existir.
–Ho podríem deixar a l’església, deia
la senyora Elionor.
–No! Jo crec que seria més just
deixar-ho a l’hospital! replicava el
seu marit.
Així passaren dies, sense posar-se
d’acord fins que una nit una decisió
els va avenir a tots dos.
–Anirem a la casa de la caritat i adoptarem
un nen, el farem hereu i així
la nostra hisenda tindrà continuïtat.
La mare superiora els anava acompanyant
per les estances de l’entitat
d’acollida fent-los-hi l’explicació
del poc o molt que sabia de cada
infant que allí residia. Després de
passar-se molta estona escoltant
les suggerències de la superiora, la
senyora Elionor va fixar els seus ulls
en una nena d’uns tres anys que la
va copsar des del primer instant que
la va veure.
–Perdona, però el que hem decidit
adoptar és un nen- li comentà el
senyor Laureà, al observar el canvi
en la preferència de la seva dona.
–Sí, però aquesta nena... no sé..., té
alguna cosa que m’atreu i no puc
explicar el què és...
–Serà perquè les dones senten més
predilecció per les nenes –digué el
seu marit.
–No, no és això...
La religiosa entrà en la conversa per
a fer-los-hi una reflexió...
–Té raó la senyora, tal vegada,
aquesta nena no sigui com les altres...
La persona que la va dur, tenia
un posat misteriós, tota la comunitat
ens vàrem sentir..., no sé..., com una
mica insegures per l’acolliment de la
criatura...
Aleshores intervingué l’altra monja,
Mare del Bon Cònsol, que també els
acompanyava en la visita: - Crec que
fóra oportú explicar-los-hi el que ens
va advertir aquell estrany missatger.
–Estic intrigada, -exclamà la senyora
Elionor
–Doncs, ja que volen la nena, ho han
de saber –prosseguí la monja– Mirin
aquest cordonet que l’hi penja del
coll no porta cap medalla... –i fent-l’hi
pujar del darrera el pitet del vestit els
hi mostrà el que penjava...
–Un anell! –exclamaren amb admiració
els dos visitants, mentre miraven
un anell força singular.
Mentre el matrimoni observava amb
atenció aquella petita joia, la superiora
entrà en una fosca estança, i al
tornar duia un paper amb una nota
on s’hi podia llegir:
“Estimades religioses, moltes gràcies
pel bé que féu i per la confiança
que vos podem tenir. Aquesta que
porta el nostre servent, i que tant ens
estimem, és la nostra filla Estela. Ara
per motius que el destí de la vida ens
porta, i amb tot el dolor del nostre cor,
ens hem de separar d’ella. Confiem
que vostès la sabran estimar i guiar
com ho hauríem fet nosaltres.
Una recomanació molt important les hi
hem de fer, veureu que porta un anell
penjant al coll amb un cordó negre,
doncs bé, és molt important que el dugui
així fins que arribi el dia en què l’hi
encaixi perfectament en el dit anular.
Després tindreu molta cura, que, a
la pedra verda que du la joia no s’hi
reflecteixi mai la lluna plena del mes
d’agost, ni es mulli de l’aigua de la
pluja, doncs l’hi podria suposar un
greu perjudici a la nena i a les persones
que convisquessin amb ella.
Esperant que Déu ens perdoni rebeu
una forta abraçada d’aquests pares
desconsolats”.
–Un cas ben singular – digué el senyor
Laureà.
–Tots els nostres interns són casos
singulars, no ho dubtin senyors –
contestà la mare superiora.
La tarda donava senyals de voler
iniciar la seva retirada, el senyor i la
senyora, que ja han decidit endur-se
a l’Estela, marxen satisfets amb la
seva luxosa tartana i la lluenta euga
Castanya. La nena no diu res, només
té la mirada perduda cap a l’infinit,
com si esperés la resposta d’algú,
el seu diminut cos va trontollant al
ritme de les rodes que van marcant
les imperfeccions del llarg camí que
els torna a casa.
I així amb els imparables canvis de
calendari, la noia es plantà en els
disset anys.
barret picat AGOST 2013

Literatura
45
LA FESTA
DELS DISSET ANYS
Per a celebrar-ho s’organitzà una
gran festa a la masia, convidant a
tots els veïns del poble, dels masos
i altres masies dels voltants i hi va
haver un gran sopar, bon beure i
molta música.
Quan ja s’havia acabat la gresca, la
senyora Elionor s’endugué a sa filla
a l’habitació i l’hi feu provar l’anell.
–Em va perfecta, ja me la puc deixar
posada, oi?
–Sí, però t’he de fer unes recomanacions
molt importants.
Llavors la mare adoptiva l’hi explicà
el que la religiosa de la casa d’acollida
l’hi havia recomanat catorze anys
abans i tot seguit li ensenyà la carta.
L’Estela la va llegir, a la vegada que
la llum de les espelmes feien ressaltar
la brillantor d’unes llàgrimes que
començaven a caure dels seus ulls.
LA CITA
El dia era esplèndid, el sol del mes
d’agost es feia notar, l’Estela endreçava
el gran pati interior que tenia la
masia, amb moltes flors i arbres i un
pou al bell mig que feia gaudir als
seus propietaris i a tothom que en
volia, de l’aigua més fresca i deliciosa
que hom pogués trobar.
El Ricard del Mas Rojals, ja feia dies
que es deixava caure per la finca
amb el pretext de si necessitaven
ajut per als seus
jornalers, doncs
era el temps
de batre l’ordi i
el blat i la feina
en aquests dies
sempre és abundant.
El senyor
Laureà l’hi deia
que no en necessitava,
doncs els
seus treballadors
portaven la feina
al dia...
En realitat pel
que tenia interès
l’hereu del Mas Rojals era per l’Estela,
que era una noia molt atractiva
i elegant, i per tot el que podria
posseir temps a venir, ja que seria
l’hereva de tota la propietat.
–Aquest vespre vindré a fer-te una
visita, enraonarem, mirarem els estels,
gaudirem de l’olor d’aquestes
flors tan boniques, hi podré veure la
teva dolça cara a la llum de la lluna.
–A la llum de la lluna, no! que seria
massa tard – respongué la noia.
–Bé, doncs així que apunti la lluna,
agafaré el cavall i me’n tornaré a
casa...
LA TRAGÈDIA
Començava a perdre força la lluentor
del sol, alguns núvols s’anaven
passejant d’un costat a l’altre. Per la
llunyania es podia divisar la pols que
aixecava l’elegant cavall negre que
muntava l’hereu Rojals.
L’Estela, mentrestant, aprofitava per
tallar les flors i fulles seques que
desmereixien el bell acoloriment de
que gaudia aquell bonic jardí.
A l’arribar a la porta de la masia,
l’animal féu un fort renill aixecant les
potes del davant. La noia al sentir
el rebombori sortí a rebre al Ricard,
que en aquell moment acabava de
desmuntar i que anava ben mudat per
l’ocasió, amb camisa blanca, armilla i
pantaló de vellut fi de clor blau morat,
igual que la barretina, mitjons blancs
fins a sota el genoll, amb espardenyes
d’espart envetades i faixa negra.
–Arribes, puntual i vas molt elegant...
–La circumstància s’ho demana
–digué el noi deixant entreveure
una rialla.
ELS POR
RXOS
Teresa Solsona Farré
Pl. l’Església, 6B 25240 Linyola
Tel. 973 575 455
moda home / dona
SUPERMERCAT
DISBO-DOLORS
Pl. Onze de Setembre, s/n – Tel. 973 57 56 94
25240 LINYOLA (Lleida)

46
Literatura
–Tens set? Vols prendre alguna
cosa...
–Si em dones una mica d’aigua
d’aquest pou tant bó que teniu ací
t’ho agrairé molt.
La noia n’omplí una gerra de vidre
i en serví en dues tasses de porcellana
i els dos s’assegueren en un
banc de fusta que encara restava a
resguard del sol per l’ombra d’una
densa morera. Els núvols que durant
la tarda s’havien mogut d’un lloc cap
a l’altre, deixant anar alguna que altra
gota, ara sembla que tenen l’intenció
d’ajuntar-se i enfosquir una mica més
la tarda.
–Perquè no seiem al cantell del pou,
digué el noi, hi passa l’aire més
suau...
La lluna encara no es veia, però
semblava esperar l’ocasió per a espiar
entre els núvols, quan deixessin
un forat.
–Com és que portes guants en un
dia calorós com avui? – li preguntà
en Ricard a la noia a l’adonar-se que
duia una guants fins de fil color clar.
–És que m’he cremat una mica els
dits a l›hora de fer el dinar i ara tinc
por que se m’hi faci llagues...
–A veure, ensenya-m’ho....
I sense que la noia ho pogués evitar,
el Ricard d’una ràpida estirada
l’hi tragué el guant que li tapava
l’anell...
L’hereu Rojals, de manera immediata,
començà a cridar de dolor...:
No hi veig! No hi veig! M’he quedat
cec...!
En aquell precís moment un núvol
havia deixat passar un lluminós
raig de lluna que impacta de ple en
la verda pedra d’aquell misteriós
anell...i la resplendor de la pedra fou
tan forta que va cremar la vista del
noi, que com va poder i a palpentes
pujà al seu cavall i fugí més ràpid
que el vent.
L’Estela també va caure a terra fent
uns crits esgarrifosos, a la vegada
que se li arrugava la pell i se li deformava
el cos, quedant convertida
en una dona molt velleta amb una
cara espantosa.
Mentre tenien lloc aquests successos
es desencadenà una terrible
tempesta i uns llamps molt poderosos
caigueren sobre la masia, provocant
un incendi que destruí totalment
la masia. La senyora Elionor i el
senyor Laureà varen desaparèixer i
mai més se’n va saber d’ells.
A l’inici de l’incendi, l’Estela s’arrossegà
pel fang i clavant les ungles
al terra aconseguí sortir de la finca,
quedant extenuada en un racó
del camí. Quan feia estona que la
masia cremava i les seves flames
eren l’única llum que il·luminava el
seu entorn, la forma d’una persona
gran apuntalada en un bastó, va
anar apropant-se al lloc del succés.
Quan arribà a l’indret on es trobava
la pobra velleta Estela, li agafà la mà,
mentre li deia:
–Aixecat Estela i vine amb mi que jo
t’ajudaré.
La dona, com va poder, es va anar
incorporant ajudada per aquell bon
home, i quan va arribar a l’alçada
dels seus ulls, exclamà: Ets tu!
–Si, Estela, sóc jo! El que et va acollir
quan els teus pares et varen abandonar
i el que et va portar a la casa
de la caritat.
Mentre s’anaven allunyant lentament,
il·luminats per les darreres
flames d’aquell foc destructor, el
misteriós caminant li digué: “Jo sabia
que no havies de sortir mai del teu
lloc!” i aleshores el cos de la dona
es va anar transformant fins tornar
a ser la nena que havia estat disset
anys abans...
EPÍLEG
Amb el pas del temps tots els records
d’aquella masia es varen fondre,
quedant com a darrer vestigi el
pou d’aigua que hi havia al bell mig
del jardí i que ara coneixem com la
Font Vella.
Segons algunes veus, encara hi ha
algú, que en les nits clares de lluna
plena del mes d’agost, ha vist una
bella donzella, asseguda a les parets
de la restaurada font, amb la mirada
fixa cap al firmament, com si encara
esperés una resposta del més enllà.
barret picat AGOST 2013

Literatura
47
Biblioteca Salvador Espriu
Montserrat Espina Bellet
Des de la biblioteca …
Enguany, arrencà el mes d’agost
amb la presentació del balanç del
Sistema de Lectura Pública 2012
i les noves iniciatives de cara el nou
curs 2013 i 2014.
Tot just en l’anterior exemplar de
la revista, es comentaven els bons
resultats dels indicadors estadístics
de les biblioteques públiques dels
darrers anys i que calia continuar treballant
amb compromís i il·lusió per
a la promoció de la lectura per poder
fer front al context advers actual.
Doncs bé, el conseller de cultura de
la Generalitat, en Ferran Mascarell,
celebrava el bon estat del conjunt de
les biblioteques catalanes en presentar
aquest balanç 2012 que mostra
unes xifres rècord, amb increments
en gairebé tots els paràmetres.
Així, durant l’any passat, les biblioteques
van rebre 25 milions de visites;
un 44,4% de la població té carnet de
biblioteca; més d’un milió de ciutadans
han fet ús del servei de préstec
de les biblioteques (on decreix la
petició de material audiovisual i augmenta
el préstec de llibres; s’han fet
més de 3,5 milions d’usos d’internet
des de les biblioteques; es van dur
a terme 51.745 activitats.
A Linyola, la biblioteca va rebre
10.723 visites ( 5.296 infants i 5.427
adults ); va prestar 14.836 documents
(6.517 llibres, 1.330 revistes
i 6.928 audiovisuals ); 1.673 usuaris
van fer ús d’internet; es van dur a
terme 17 activitats que van comptar
amb 800 assistents; el moviment del
préstec interbibliotecari va ser de
1.782 documents.
Pel que fa a les iniciatives de cara el
nou curs 2012-2013, Carme Fenoll,
cap del Servei de biblioteques de
la Generalitat, va parlar de treballar
i projectar iniciatives i activitats per
dinamitzar les biblioteques com a
centres culturals de proximitat. Per
tant, tot i estar en ple estiu, enmig de
la calor i les vacances, la biblioteca
Salvador Espriu us comença presentant
les activitats per a la temporada
tardor-hivern a Linyola. Comença el
compte enrere ....
Dir-vos que l’agenda d’activitats s’inicia
amb una exposició “Simone de
Beauvoir, feminista i escriptora“,
de l’ICD i que tindrà lloc del 27 de
setembre fins el 15 d’octubre i en
horari de biblioteca.
Simone de
Beauvoir ha
estat una de
les figures
més destacades
del
canvi social
i simbòlic
protagonitzat
per les
dones i el
feminisme.
I la mostra
proposa
un trajecte
per la
vida i l’obra
d’aquesta
escriptora i
filòsofa, una
dona que
amb el seu enfrontament a les convencions
dominats del seu temps va
provocar debats apassionants que,
encara avui, cent anys després del
seu naixement, generen reflexions i
polèmiques.
A continuació, dins els actes
commemoratius de l’any Espriu, la
biblioteca continuarà les activitats
de promoció de la lectura tot acowww.clublinyolagym.com

48
Literatura
llint l’exposició “Salvador Espriu.
Forma guardada“ que comença
a itinerar per les biblioteques de
Lleida aquest mes de setembre
i que serà a Linyola del 17 al 31
d’octubre.
La mostra, comissariada per Jordi
Cerdà i Víctor Martínez Gil, es centra
en l’obra poètica de Salvador Espriu
deixant en un segon terme la biografia
del poeta. Els seus poemes són
els protagonistes de la instal·lació i
s’organitzen en dos temes cabdals
de la seva obra: la ceguesa i el
silenci.
I és que la Institució de les Lletres Catalanes
amb la col·laboració del Servei
de Biblioteques del Departament
de Cultura han creat una instal.lació
itinerant. L’exposició s’estructura al
voltant d’un pilar, un monòlit com
a punt central des d’on el visitant
pot anar obrint els calaixos on es
desenvolupen els temes a través de
poemes, textos i imatges.
En aquest context, la biblioteca
us proposa un “Especial Club de
Lectura”, un grup de persones que
llegeixen un mateix llibre en un mateix
espai de temps i, en acabar es
reuneixen per comentar-lo.
El Club llegirà “Laia”, la tercera
novel.la de l’escriptor català (1932),
llibre que facilitarà la biblioteca a tots
els inscrits . Per tant, podeu passar
per la biblioteca per inscriure-us i
sol·licitar l’exemplar.
I com a cloenda de les activitats realitzades
amb motiu de l’Any Espriu, la
Tertúlia per comentar el llibre i posar
idees en comú i Xerrada sobre la
figura de Salvador Espriu serà el
divendres, 25 d’octubre, a càrrec
del professor Joan Ramon Veny,
tot un professional i especialista del
tema. Us la recomanem!
Amb aquestes activitats, la biblioteca
començarà el curs. Però, ben aviat,
us parlarem de noves iniciatives culturals.
Avui, si més no, us suggerim
“ Obrir els llibres i gaudir de l’estiu!
barret picat AGOST 2013

II Curs de piano
49
Audició EMML
Concert EMML
Audició EMML
Festa jubilats
Ciclistes CELI
Fotos M. Rodes, CELI, Jubilats.
CELI a Cambrils

50
Encesa Estelada al Planell
Concert d’arpa
Ordenació diaca Josep Caba Massana
Recollida aliments
Teclam’s
Donants de sang
Donants de sang
Teclam’s
Teclam’s
Fotos: C.Arenas, J. Binefa, J.R. Tarragó I. Carles.

Tel. 610402795
Camí dels Arcs, s/n - 25240 Linyola
www.centreequestrelliriblau.com
Escola d’Equitació · Classes d’iniciació a partir de 7 anys · Classes de perfeccionament per tot tipus de genets
Rutes a cavall per l’Estany d’Ivars i rodalies · Estades per nens i nenes en edat escolar · Hípica en general
LINYOLA
NABAU, S.L.
Venda de llavors, adobs i fitosanitaris
Tel. 973 71 43 77
Camí de Lleida, s/n
25240 LINYOLA (Lleida)
barret picat AGOST 2013 51

52
Literatura
El Toll de la Mula
Jaume Balcells i Palou
Breu introducció
històrica
La Cartoixa d’Escaladei va ser fundada,
als peus del Montsant, a finals
del SXII. Fou la primera cartoixa de
la península Ibèrica i va existir durant
637 anys. Al llarg de tant temps va
acumular molt poder i riqueses.
Al 1835 (És a dir, 101 anys abans
d’esclatar la guerra civil) els monjos
cartoixans d’Escaladei es van veure
obligats a abandonar precipitadament
la seva cartoixa. No hi havia
alternativa; a causa de l’anomenada
desamortització de Mendizábal havien
perdut, de la nit al dia, totes les
seves propietats.
Van arreplegar les coses de més valor
i van fugir tan de pressa i tan lluny
com van poder. Sabien que hi havia
camperols ressentits pel fet d’haver
hagut de pagar, durant molts i molts
anys, delmes (una mena d’impostos)
als cartoixans.
En efecte, al cap de poc temps, la
magnífica cartoixa d’Escaladei ja
estava brutalment saquejada i incendiada.
D’altra banda, el poble d’Ulldemolins
està situat en la part nord est de la
falda del massís del Montsant, no
massa lluny d’Escaladei (a una hora
i quart de Linyola). En el seu terme
neix el riu Montsant, que travessa la
serralada que porta el mateix nom
formant llocs de gran bellesa i espiritualitat,
com el conegut congost
de Fra Guerau. Allí, al costat de les
Cadolles Fondes (Clotades o “piscines”
naturals que forma el riu) hi
ha un punt del riu conegut com “el
toll de la mula”, on té lloc la nostra
història...
El Toll de la Mula
Si algú hagués vist aquells tres
homes, hagués pensat que eren
ànimes en pena, fantasmes del món
dels morts condemnats, en les nits
de tempesta, a vagar –ves a saber
per quins terribles pecats!– per
aquells indrets feréstecs i solitaris.
Sí, si algú hagués vist aquells tres
monjos, amb els seus vestits blancs
xopats i les caputxes ben aferrades
al cap, tot procurant inútilment
protegir–se de la pluja, caminant
poc a poc, gairebé a palpentes, pel
caminoi del congost, hagués tingut
un bon ensurt.
Un llamp il·lumina l’escena i els
homes aprofiten per veure per on
s’enfila el camí i per fer unes passes
endavant. Per uns instants el soroll
de la pluja s’esvaeix amb el poderós
ressò del tro que s’escampa per la
serralada, per retornar, tot seguit,
amb més força.
La mula que acompanya als homes
s’espanta a cada llamp, a cada tro, i
es mou perillosament i inquieta per
l’estret lloc de pas.
–Tranquil·la, petita, tranquil·la– li diu
el Climent de Torralba, el monjo de
més edat, el que passa a davant
assenyalant les dificultats del camí.
A banda i banda de l’animal, procurant
calmar–lo i fer–lo tirar endavant,
el jove Francesc De Sas i el Blai
Domadell.
Aquest darrer, amb veu molt fluixa,
va resant tota l’estona : –Pater nostre,
qui est in caeli, sanctificétur...
El Francesc, però, no resa; està
desconcertat, anihilat, superat pels
esdeveniments. Segueix al grup per
inèrcia, com un animal ferit que, per
instint, busca un refugi segur. Ara
sí que ell se sent ben bé com una
ànima en pena, com un mort en vida.
En dos dies, el món, el seu món, se
li ha enfonsat a sobre, com si aquestes
roques de conglomerats que
envolten el congost li caiguessin,
de sobte, al damunt. Pitjor encara!
Tot just feia uns quatre anys que
havia aconseguit entrar a l’ordre
dels cartoixans. A la Cartoixa d’Escaladei
l’havien acollit com un més
i, per primer cop en molts anys, era
feliç... Dedicava el seu temps a Déu,
a l’oració i a la vida contemplativa.
Però ara tot s’havia acabat; havien
hagut de marxar a corre–cuita de
la Cartoixa, de nit, com uns vulgars
lladregots, evitant els camins principals
on podien perdre el seu valuós
carregament i, fins i tot, la vida.
– Endavant, germans, endavant! Ja
estem prop de les Cadolles Fondes...–
encoratjà el vell Climent que
es coneixia les serralades del Montsant
com el seu palmell de la mà.
–...adveniat Regnum tuum...– murmurava,
concentrat en guiar a l’animal,
un aterrat Blai, que tenia tanta
por de la tempesta com de trobar–se
a algun grup de pagesos renegats
que els volguessin prendre la preuada
fortuna que portaven.
Un llamp proper il·luminà l’escena;
el Francesc De Sas alçà els ulls i
veié les cares de cera dels seus
companys que regalimaven aigua de
pluja i neguit. El tro que acompanyà
al llamp fou ensordidor i, la mula, tot
i la pesada carga que portava a les
alforges, va fer un gran bot lateral
empenyent al Francesc cap al buit.
El Blai intentà endebades subjectar
amb totes les seves forces a l’animal,
que s’esmunyí, darrera del Francesc
De Sas, per el fort pendent de la vora
barret picat AGOST 2013

Literatura
53
del riu. Allí, monjo, mula i les alforges
plenes d’or i de plata, en forma
de diners, de creus, de calzes, de
safates...van lliscar per un pendent
d’herbotes, rames i matolls fins gairebé
arribar a l’aigua.
Amb penes i treballs van poder pujar
al Francesc i a la mula al camí. Miraculosament
ni l’animal ni el monjo
s’havien fet cap ferida de consideració,
encara que estaven plens
de cops i d’esgarrinxades, com si
acabessin de participar en una bona
batussa. El cartoixà, però, s’havia
torçut un turmell. El tenia inflamat i
ben just podia caminar.
– Deixeu–me aquí –digué el De Sas
conscient de la seva situació– ja
m’espavilaré tot sol.
–Ai, germà Francesc, per què ens
demanes allò que no podem fer!?
– exclamà calmosament el de Torralba–
Continuarem tots junts. Déu
ens protegirà.
– Què no ho veieu, germans, que
gairebé no puc caminar!? – replicà
el monjo ferit.
–Però la mula sí, la mula sí –va repetir
amb un somriure el monjo anomenat
Climent de Torralba.
En Climent convencé als seus companys
de buidar les alforges i de
guardar–se només un bon grapat
de diners:
Amb aquests diners ja en tindrem
de sobres per anar tirant. La resta
de monedes i les peces sagrades
les deixarem amagades per aquí.
D’aquesta manera podrà pujar el
germà Francesc dalt de la mula i,
d’altra banda, cas que tinguéssim un
mal encontre i ens robessin, sempre
ens en podrem refer.
Ni el Francesc ni el Blai podien pensar
massa clar ni tenien ganes de
discutir la proposta del vell cartoixà.
Així doncs, mentre el “ferit” tenia cura
de la mula, els altres dos, van carregar–se
les alforges curulles d’or i de
plata i van endinsar–se en la foscor
Ermita de Sant Bertomeu, al Congost de Fra Guerau.
tot esperant que el proper llamp els
descobrís un bon lloc del terreny per
amagar–hi el tresor.
El monjo més jove lligà l’animal a
un arbre i s’assegué, adolorit, en
una roca del costat del camí. Curiosament,
ara que estava ple de cops
i rascades, ara que tenia el turmell
inflamat i un bon tall a la front que
encara li sagnava una mica, ara
començava a sentir–se bé, a tenir
ganes de viure i de tirar endavant.
ROBA DE CORTINATGES,
DE LLAR I LLENCERIA
GARPI
Sense adonar–se’n va somriure i,
aleshores, va notar el gust salat de
la sang barrejada amb pluja que li
queia per la cara.
I al cap d’una bona estona, que al ferit
li semblà una eternitat, aparegueren,
d’entre la foscor, els dos monjos.
Crec que hem trobat un bon amagatall
– comentà el Blai Domadell,
que semblava alleugerit d’haver–se
desempallegat d’aquell tresor tan
voluminós.
C\Llibertat, 16 – Linyola – Tel. 973 575 377

54
Literatura
De Sas els mirà amb un lleuger somriure.
Potser no era prou conscient
que aquells dos homes s’havien
estimat més ajudar–lo a ell que tenir
una fortuna que els hagués permès
viure com a reis la resta de les seves
vides. Potser no era prou conscient
que els seus companys valoraven
molt més les persones i l’amistat que
no pas els diners. Potser no era prou
conscient que ell, d’haver estat en el
seu lloc, potser no hagués actuat de
la mateixa manera.
–Com et trobes, germà? –li preguntà
el de Torralba.
–Bé, bastant adolorit, però bé.
–T’has fet un bon trep al front! –observà
el vell monjo.
–Sí, però sembla que ja ha parat de
sagnar!
–Bé, doncs, hem de continuar! Blai,
ajuda’m a pujar al germà Francesc a
la mula... –Demanà el Climent– Hem
d’arribar a la Pobla de Bellaguarda 1
abans que surti el sol.
* * *
Per prudència, tal i com els havia
recomanat el Prior, van evitar el
poble d’Ulldemolins. A mesura que
s’allunyaven d’aquesta localitat es
sentien més segurs, més tranquils.
Ara gairebé ja no plovia i una mitja
lluna creixent espiava, de tant en
tant, pels forats –cada cop més generosos–
que començaven a obrir–
se per entre la negror dels núvols .
“La tempesta ens ha complicat el
viatge, però també ens ha protegit
de mals encontres” – reflexionava
silenciós el Francesc De Sas.
El monjo de més edat se li apropà
mentre que ara era el Blai qui encapçalava
el grup, concentrat, com
sempre, en les seves interminables
oracions.
–Germà– li digué el Climent – el Blai i
jo ja som grans i no crec que tornem
mai per aquestes contrades. Sempre
portarem el Montsant i la nostra
cartoixa al cor, però, a hores d’ara,
hi ha massa gent que no ens vol cap
bé... –El monjo va fer un llarg sospir i
continuà: –Nosaltres no necessitem
gran cosa per a viure i ben segur
que amb els diners que ara portem
ja en tindrem prou per estar tranquils
els anys que ens queden en aquest
món. Tu, en canvi, encara ets jove, i
la vida –ja ho has pogut veure– pot
donar molts tombs... Vull dir que si
mai et veus necessitat, no dubtis de
venir a buscar el “tresor”...
–Però, però... si ni sé on l’heu amagat!
–exclamà confós el Francesc.
Recorda el nostre lema, germà, i el
trobaràs: “La creu roman mentre la
Terra gira” 2 –digué el vell monjo–
pensa que érem a prop de les Cadolles
Fondes i només et cal buscar
bé al peu de la creu...
–Creu? Quina creu? – preguntà, al
cap d’uns instants, el ferit.
Però el Climent ja s’havia apropat al
Blai, s’havia afegit als seus resos i
no escoltà la pregunta.
* * *
Res més se’n sap d’aquells tres monjos
que, en una nit de forta tempesta,
van creuar el Montsant fugint de la
Cartoixa d’Escaladei.
Hi ha qui diu que mai més van tornar
al Congost de Fra Guerau. També hi
ha veus que insisteixen en afirmar
que, passats alguns anys, un empobrit
Francesc De Sas, va ser vist
prop de les cadolles, febril i enfollit,
cercant un tresor que mai no va
poder trobar.
Fins i tot algú va arribar a assegurar
que, en les nits de tempesta i en
l’esmentat congost, es pot veure
l’espectre d’un monjo buscant amb
desesperació el tresor dels cartoixans,
com si en aquell afer hi hagués
en joc la salvació de la seva ànima.
1) La localitat de Bellaguarda ha vist variar el seu nom al llarg de la història: La Pobla (o pobleta) de Bellaguarda o La Pobla (o
pobleta) de la Granadella en són bons exemples.
2) El lema dels cartoixans era :”Stat crux dum volvitur orbis” (La creu roman mentre la terra gira).
Penumàtics · Manteniment · Pre-ITV · Diagnosi · Restauració de vehicles antics
Sistema de climatització · Frens · Tunning · Car Audio · Mecànica gerenal
Més de 10 anys d’experiència en el sector de l’automoció.
Pressupostos sense compromís, vine i informa’t.
C/ Víctor Català, 6 – 25240 LINYOLA
Tel. 657 27 46 36
www.santimotor.com
barret picat AGOST 2013

arret picat AGOST 2013 55

56
Racó verd
Els ocells de Linyola
Roger Guillem Martí
Descens de les
poblacions
d’ocells d’ambients
agrícoles
Una percepció personal, el descens
d'ocells als ambients agrícoles,
confirmada pel programa de
seguiment d’ocells Sacre.
En l’anterior Barret Picat ens fèiem
ressò dels resultats del programa
Sacre, entre el 1998 i el 2012, el
qual pretén obtenir l’evolució de
la població dels ocells comuns a
l’època reproductora. Aquests foren
presentats, el passat 23 d’abril, per
SEO/BirdLife, l’encarregada de fer el
seguiment a Espanya.
Entre aquestes conclusions vam
observar que les poblacions d’ocells
lligades a ambients agrícoles
són les que més descendeixen,
mentre que pugen les generalistes
pròpies de medis forestals. En el
present número farem un anàlisi
de l’estat d’algunes d’aquestes
poblacions que s’han detectat canvis
més significatius als ambients
agrícoles, però al nostre entorn
immediat, a partir d’observacions
pròpies i de cites bibliogràfiques.
Gralles reposant en un arbre al secà de Bellmunt. Foto: © Roger Guillem Martí.
Deixant per una tercera i darrera
entrega les espècies d’ambients
forestals i urbans.
El 7 d’agost d’enguany es va presentar
el document Estatus d’amenaça
dels ocells nidificants de Catalunya
2012. Llista vermella dels ocells nidificants
de Catalunya 2012 (Institut
Català d’Ornitologia. Barcelona). Es
tracta de l’actualització de les categories
d’amenaça dels ocells que es
reprodueixen a Catalunya, d’ençà de
la publicació dins l’Atles dels ocells
nidificants de Catalunya 1999-2002
(Estrada et al. 2004). Aquest document,
que es pot descarregar en la
web de l’ICO, (http://www.ornitologia.
org/mm/file/quefem/conservacio/
Llista_Vermella_2012.pdf) ens servirà
per observar l’estatus d’amenaça
més actual de les diferents espècies
d’ocells que tractarem a continuació
i la seva variació als darrers 10 anys.
Les poblacions de guatlla a Catalunya
es mantenen estables als
darrers 10 anys, tenint un estatus
de conservació de preocupació
menor. Els mascles són fàcils d’escoltar
durant l’època reproductora
als secans de Lleida, però sobta
l’escassetat al terme de Linyola,
sobretot tenint en compte que als
Pl. 11 de setembre, 1 Ent. 1
barret picat AGOST 2013

Racó verd
57
darrers anys s’hi ha cultivat força
hectàrees d’ordi i blat.
El botxí ha patit una regressió del
50% de la població catalana als
darrers anys, passant d’estatus de
vulnerable a en perill. Personalment
aquesta any només he pogut observar
3 individus en zones de secà,
quan l’any passat era habitual en la
partida del Barret Picat.
Mentre les poblacions de gralla han
disminuït a tot Espanya, a Catalunya
es mantenen estables els darrers
10 anys, compensant la disminució
a la zona prelitoral amb l’increment
a la plana de Lleida. Per tant se l’hi
manté la categoria de preocupació
menor. És habitual observar-la per
damunt de Linyola, en estols volant
cap al dormidor de l’Estany d’Ivars,
sobretot a l’hivern. Cria als secans
de Lleida.
El mussol comú també es classifica
com a preocupació menor, aparentment
sense regressió. A les zones
de secà s’observa fàcilment, criant
en cabanes i piles de pedres.
Tot i això, abans s’observava en
major nombre a la nostra vila, on han
desaparegut algunes parelles reproductores
a causa de la desaparició
de les cabanes on feien el niu. És
una pena perdre un bon aliat en la
lluita contra els ratolins i talps.
Tot i que de la tórtora comú no s’observa
regressió als darrers 10 anys,
mantenint-se com a preocupació
menor, si que enguany ha estat molt
més difícil d’observar, quedant més
restringides a les àrees habituals de
cria (mosaics de secans amb boscos
esclarissats, brolles i garrigues).
Finalment, comentar el cas de la perdiu
roja. Tot i que aquesta espècie no
s’observa regressió ni a nivell d’Espanya
ni a Catalunya, on se li manté
l’estatut de preocupació menor, cal
mencionar que moltes d’aquestes
poblacions es mantenen a partir
d’alliberaments anuals per a la caça.
Aquesta pràctica és molt agressiva
en alguns cotos, doncs a banda de
no deixar suficient temps entre l’alliberament
i l’inici de la caça, es sol
caçar tots aquests individus. Així no
es pot establir una població reproductora,
que reduiria la dependència
dels alliberament anuals i només
caldria fer-ne reforços. A les zones
de secà, en canvi, és fàcil observar
mascles cantant i famílies amb pollets
durant l’època reproductora, tot
i que amb un lleuger descens de les
citacions i, fins i tot, desapareixent en
alguns sectors on s’ha implantat la
concentració parcel·lària.
En conclusió, de les espècies d’ambients
agrícoles que s’ha detectat
una major preocupació a nivell
d’Espanya, només el botxí ha petit
un descens preocupant tant a Catalunya
com a nivell local. De la resta
d’espècies, a nivell local preocupa el
descens de les poblacions de mussol
comú i guatlla, mentre s’hauria de
realitzar canvis en la gestió cinegètica
de la perdiu roja. La calàndria i
la tallareta cuallarga no s’han tractat
al ser absents al nostre terme, la primera
la trobem a les zones de secà,
sobretot a Belianes, i la segona en
brolles i matolls entre els 200 i 1.400
m d’altitud.

INSTAL·LACIONS I MANTENIMENT
Pompeu Fabra, 16 – 25240 LINYOLA (Lleida) – Tel. 973 57 54 15- Fax 973 71 43 44
58 barret picat AGOST 2013

59
Campions!
FS DENTAL LINYOLA
Reportatge Ramon Tarragó.
barret picat AGOST 2013 59

Concert per la Llibertat del Camp Nou
Alumnes de sisè CEIP El Sitjar
Monitores Casal
Darrera: Fàtima Yero Barry, Fàtima Barry,
Manuel Xifré Ortiz, Pau Chavero Fernández,
Guillem Escolà Tilló, Aaron Tejeda Duran,
Aina Fontanet Gispert, Cristina Fernández
Trullols, Joel Cuenca Ortiz, Xavier Navarro
Mas, Anna Soldevila Pelegrí, Àlex Vallverdú
Rodríguez, Laura Mas Darbra, Bochra Azzi
Hayar, Cristina Negrean, Judith Coma Civit,
Eva Planes Llovera, Èric Carulla Fabregat,
Gemma Serra Serrano, Daniel Mas Pedrós,
Núria Pérez Gatnau, Irene Martínez Pérez.
Asseguts: Natàlia Fernández Pérez, Mario
Florensa Díez, Wijdane Naji Zorgane, Alba
Monyarch Tàpies, Arnau Tarragona Llauet,
Dylan Calasanz Marchan, Eduard Fernández
Armario, Júlia Sans Armario, Miquel Sirera
Fabregat, Laia Vázquez Colell, Nerea Luque
Vázquez, Carol Bonjorn Masana, Blanca
Batista Riera, Marc López Castany.
Fotos: Escola Sitjar i E. Gispert.