BarretPicat-192

50
c) El Harakiri
barret picat JUNY 2012
Literatura
Suposo que ja sabeu que això del
Harakiri era una manera de suïcidar-se
dels guerrers samurai. En
cas de derrota, per atenuar la vergonya
i per evitar caure en mans de
l’enemic, el samurai es banyava, es
vestia amb túnica blanca, menjava el
seu menjar preferit i es clavava una
espasa al mig de la panxa.
Desafortunadament, fins ara, cap
dels polítics ni dels banquers corruptes
que hi ha al nostre país –i
mira que n’hi ha colla!– ha adoptat
aquesta curiosa tradició!
d) El Satí
En el marc de l’hinduisme, Satí és el
ritual de cremar a la dona viva en la
pira de cremació del seu marit. Com
una mena de violència domèstica
institucionalitzada.
Si bé, teòricament, era un acte voluntari,
ja us podeu imaginar una pressió
social brutal, que, en la majoria
dels casos, convertia la immolació
en una cosa obligatòria.
Ficats a imaginar, us demanaria que
féssiu un salt en el temps i en l’espai i
que penseu què passaria si nosaltres
tinguéssim aquesta tradició:
“S’escolta tocar campanes a Linyola
que ens avisen d’una defunció. Una
veïna pregunta: –Qui s’ha mort?
Algú respon: –El Josep, de cal...
–Què sabeu quan serà la cerimònia
del Satí?– Pregunta algú altre.
–Sí, demà a la tarda, al mig del Planell.
Els treballadors de l’Ajuntament
ja començaven a apilar els feixos de
llenya...
–Ai, pobra Carme! Tan mudada i enjoiada
que va sempre i mira, demà
la “rostiran” al costat del seu difunt
marit!”
Sí, costa molt d’imaginar!
Cal saber que, actualment, la pràctica
del Satí està prohibida a l’Índia,
però que les vídues continuen essent
cruelment estigmatitzades. La dona,
en el moment d’enviduar, perd totes
les seves propietats i drets i, mentre
l’home vidu es pot tornar a casar
sense cap problema, per a les dones
resulta gairebé impossible.
e) L’auto momificació
He deixat per l’últim aquesta terrible
tradició que, tot i ser un costum que
es va practicar al llarg de gairebé
mil anys, em sembla de les més
desconegudes.
Es tractava d’un procés lent i dolorós
que practicaven alguns monjos
budistes. El procés podia durar uns
deu anys.
En una primera fase el monjo adopta
una dieta particular (Riu-te’n de la
dieta Dunkan!) per reduir de manera
dràstica la grassa corporal. En una
segona etapa, la dieta encara és molt
més limitada i, el monjo, beu una
mena de te que li produeix vòmits,
suors i orina. És a dir, que li redueix
al màxim els fluïts corporals i també
fa que el seu cos es torni verinós pels
cucs i escarabats que se’l menjarien
un cop mort.
En la tercera part es fa un clot d’uns
tres metres de fondària i s’hi incrusta
una mena de taüt amb el monjo a
dins en posició de loto. El monjo
–imagino que més sec que un ascla
(crec que van ser els inventors
de l’anorèxia)– continua a la seva
“bola”, amb les seves oracions i els
seus mantres infinits. Per respirar li
fiquen un tubet de bambú i fa sonar
una campaneta, de tant en tant, fins
al dia de la seva mort.
Quan es mort definitivament, s’enterra
del tot. Cal esperar mil dies més
per tornar-lo a desenterrar. Si el ritual
s’ha fet correctament el cos estarà
incorrupte i momificat de forma “natural”.
Al·lucinant!
(Nota secreta: Se sap que una
famosa de la noblesa espanyola
també està seguint un procés d’auto
momificació. No utilitza pas aquest
mètode que acabem de descriure,
és clar! Es desconeix el sistema
emprat... però és evident que s’està
convertint en una mòmia. Encara no
sabeu qui és?!)
C/ Pau Claris, 39 – 25240 Linyola (Lleida) –Tel. 973 575 502 – Fax 973 575 581 e-mail: linyola@copirieno.com