BarretPicat-192

Octubre de 1997. Pioltello, un suburbi
proper a Milà. Per un cúmul
de casualitats –a la meva predecessora
i impulsora del projecte
li concedeixen el trasllat– em veig
com a coordinador internacional
d’un projecte Comenius, i em trobo
amb uns companys de l’escola de
Blanes, dues mestres finlandeses
i un grupet de portuguesos d’un
centre religiós de l’illa de Madeira
en la rebuda oficial dels nostres
amfitrions de l’institut Matteotti. Tot
i haver arribat el vespre anterior, i
haver compartit un bon vi, un bon
sopar i una conversa agradable, en
arribar al centre de secundària ens
trobem amb la professora de música
i la del teatre que ens han preparat
amb els alumnes de quinze anys una
rebuda protocolària.
M’ho veig avenir. Amb tota la seva
bona fe del món, amb algunes
banderetes dels estats participants,
rojigualda inclosa, ens fan aixecar.
A continuació, el grapat d’alumnes
enceten amb entusiasme la Marcha
Real, himne oficial espanyol, curiosament
cantat a capella (després, en
una conversa a part amb la Patrizia,
Ultratge a la bandera
Xavier Díez
una de les organitzadores, m’ensenya
que l’himne és extret d’un cançoner
on descobreixo, astorat, que
és José María Pemán l’autor de la
lletra). En la meva experiència vital,
he estat preparat per a moltes coses.
No pas per a aquesta. No em vaig
mirar a cap mirall, tanmateix m’imagino
una cara inicial de sorpresa,
seguida per una de circumstàncies,
i finalment per una de pòquer, molt
a l’alçada d’un Piqué quan, enfundat
amb la roja deu mirar algun rellotge
de l’estadi i espera pacientment a
què acabi la tortura musical.
Poc professional, molt poc professional,
a diferència de les meves
companyes finlandeses, amb una
expressió entre solemne i satisfeta,
quan sona la mateixa cançoneta
capaç d’emocionar al mateix iceman
Raikkonen cada cop que puja a un
podi. Protocolàriament, i per no fer
un lleig, agraeixo el detall, mentre
em miro en Joan, avui director de
l’escola, amb una cara similar a la
meva. Al vespre, entre el quart i cinquè
got de chianti, xerro de manera
distesa amb la Marina, la directora
del centre. Amb molt de tacte, tracto
Opinió
41
d’explicar-me que potser, en el nostre
cas, no és l’adient.
La Marina, milanesa culta i sofisticada,
que passa molts vespres
a casa seva amb el Departament
d’italià de l’institut tot recitant Dante
i Petrarca i es relaxa tot elaborant
formatge parmesà, atén els meus
arguments. Que si aquest és l’himne
de Franco, que si tota la família
hem estat republicans, que si hi ha
conflicte identitari... què dur que
és ser català i malmetre energies
tot donant explicacions! I quina
santa paciència, la de la Marina,
en Mario, la Patrizia, la Beatrice...,
que, tot i això, en les següents
trobades, especialment a la de Blanes,
descobreixen què difícil trobar
banderes espanyoles a Catalunya,
i quin escàs sentiment patriòtic que
es produeix en aquestes latituds.
Finalment, aquell mateix vespre
brinden a la meva salut i se’n foten
de la meva recitació de del Purgatorio,
segon volum de La divina comedia
de Dante Alghieri, en l’edició
florentina de Giuseppe Formigli de
1830, que m’acaba regalant, i que
encara conservo: