BarretPicat-192

Com resulta habitual, ahir vaig recollir
de la bústia un sobre de La Caixa
amb diverses informacions a dins.
Sol ser un moment delicat, perquè
la lectura de les xifres sempre em
porta algun disgust, i efectivament,
ahir no va ser cap excepció. Pujada
de les comissions per manteniment
de targetes, transferències i qualsevol
altre fet (o simplement per
no fer res) il·lustren un fenomen
de parasitisme financer de manual
d’instruccions. Tanmateix, entre els
microinformes (pels quals també em
cobren una pasta sota l’epígraf «correspondència»
m’hi trobo un díptic
de color blau amb quatre siluetes
que apareixen agafades de la mà,
i una llegenda que resa «1 de cada
4 nens a Espanya viu en risc de pobresa
o vulnerabilitat social». Obres
l’imprès i resulta ser una publicitat
de l’obra social de l’entitat on explica
les «bones obres» a què es dedica el
meu paràsit. Per un moment dubto
si és una incitació a participar en la
pròxima Marató de la pobresa, on
el paràsit de l’estel blau que té en
nòmina la Infanta Cristina, ben segur,
en deu tenir alguna participació. El to
i l’estètica resulten similars.
Aixeco els ulls. Examino els darrers
esdeveniments. No només a partir
del repàs a la informació publicada,
sinó sobretot, al coneixement directe
de la realitat. Coneixia perfectament
aquesta xifra d’un 25 % d’infants
sota el llindar de la pobresa. Més
de dues dècades fent classe resulta
una immersió en la realitat que
pesa en la consciència com una
llosa. També conec perfectament
Marató de la pobresa
Xavier Díez
els mecanismes pels quals s’arriba
o no es pot sortir d’aquesta exclusió,
dramàticament accentuada aquests
darrers anys. Acomiadaments,
desocupació, endeutament, desnonaments...
Quatre fets als quals no
hi és aliè l’organisme presidit per
Isidre Fainé: bombolla immobiliària
i financera, pressió al govern per
reduir la imposició progressiva, per
abaratir l’acomiadament,
per propiciar pensions
infames, per desnonar,
encadenant per vida a
un deute impossible de
pagar, a milers i milers
de famílies amb i sense
nens.
Això té un nom. Es diu
hipocresia! La Caixa és
responsable de bona part
dels pobres que pretén
redimir la seva obra social
(per cert, finançada amb
les escorrialles de les percepcions
milionàries dels
seus executius, als advocats que
treballen per amagar capitals a les
Illes Caiman, al seu torn finançades
amb la seva activitat parasitària
respecte dels diners de la majoria).
Després d’especular i empobrir, ara
pretenen arreglar el món. Després
de trencar-te les cames, s’han decidit
a pal·liar el dolor mitjançant unes
tiretes i una aspirina!
És veritat. També l’univers de La
Caixa s’ha dedicat a altres activitats.
Com, per exemple administrar els
peatges dels catalans, o finançar
estudis que demostren les bondats
de privatitzar els serveis públics (per
Opinió
37
col·locar-hi peatges, també), o per
exigir la privatització de les jubilacions,
l’abaratiment del treball, la
reducció de qualsevol prestació. Els
suborns o l’activitat de lobbie davant
els partits polítics a fi de neutralitzar
la democràcia. En altres termes, per
apostar clarament per una mena
d’enaltiment de l’empobriment col-
lectiu, preu a pagar per l’enriquiment
individual.
En una època de polarització social
creixent, muntar una marató de la
pobresa resulta un insult a la intelligència.
Quan és evident que la
pobresa no sorgeix per generació
espontània, i que hi ha una clara correlació
amb l’expansió de les rendes
a la part alta de la piràmide social.
Això és el que se sent cada vegada
més als carrers i que ens remeten als
anys trenta: hi ha pobres perquè hi
ha rics. No hi haurà pau social fins
que La Caixa i els seus hagin perdut
la guerra!