BarretPicat-192

Un matí vaig veure com s’atansaven
uns milicians amb cara de poques
raons, em van obrir la portalada de
bat a bat i em van despullar, per
cremar les meves millors ornamentacions,
els retaules de les capelles
laterals, el magnífic retaule de l’altar
major i allò que no els hi feia peça,
fins i tot les campanes es varen emportar
per fer-ne material de guerra
i feta la feina es va utilitzar el meu
campanar com a observatori militar
dels soldats anomenats republicans.
Aquell conflicte s’acabà l’any 1939.
Catalunya havia perdut la guerra i
tot un munt de drets que tant havien
costat d’aconseguir, fins i tot ens van
prohibir parlar en català, això sí els
nous mandataris, altra vegada, em
van tornar a vestir, quants records
d’aquells temps de repressions i
prohibicions.
Ara em vénen a la memòria alguns
dels mossens que em varen cuidar,
recordeu en mossèn Juli, quin goig
feia quan sortia a les processons
“bajo palio” i escoltat per les autoritats
municipals.
També em recordo d’un capellanet
petit i ple d’energia en mossèn
Naudí, a mi el pas dels anys no
m’havien tractat massa bé i la meva
constitució estructural presentava
símptomes de feblesa i el mossèn
s’encarregà de cercar ajut per fer-me
un diagnòstic precís del meu estat
de salut, es confirmaren les pitjors
sospites i l’any 1969 em van tancar
per fer les reformes necessàries i van
aprofitar l’ocasió per adequar-me a
les normes del Concili Vaticà II i altra
vegada, em vaig quedar mig despullada,
però cal dir que havia quedat
més que bé, i, oberta a tots i a totes.
Després d’en Naudí, mossèn Font,
Vilà i Roc també ells van aportar el
seu gra de sorra, quants records que
em deixo al tinter però el temps em
colla i he d’anar per feina.
Recordo que després de la pèrdua
fatal d’en mossèn Roc, l’any 2009, el
campanar de la Fuliola em va comunicar
que aviat tindria un nou rector,
mossèn Pere Canyada i que si volia
més informació de la seva persona
ho preguntés als campanars de la
vall de Boí, doncs per aquella zona
havia contribuït molt en fer del conjunt
d’esglésies romàniques de la
Vall patrimoni de la humanitat.
Què contenta que estic des que
arribat el mossèn no ha parat de
vestir-me, calçar-me, i fer-me anar
ben mudada, i, com diem aquí, em
fa anar de 21 botons.
Amb 4 anys ell i els seus companys
de la junta parroquial amb el filaberquí
amunt i avall m’han arreglat les
capelles, les golfes i nois, què me’n
dieu del meu campanar, net com una
Vistes de Linyola
25
patena i visitable per a tots aquells
que des de la seva atalaia volen
contemplar en tot el seu esplendor i
magnitud les terres de Ponent.
Mai havia estat tan contenta i formosa
i preparada per acollir actes
culturals com el d’avui, la meva
presentació oficial a través d’aquest
llibre tan ben estructurat i rigorós
que han fet realitat l’Esteve, la Maria
i el Joan.
Nois vull donar-vos les gràcies per
haver-me fet aquest regal. Vosaltres
ara també passareu a formar part de
la meva història.
Vinga que ja acabo, hi ha altres parlaments
i sé que després d’aquest
acte voleu anar a les cassoles, la
setmana vinent ja tornarem a parlar
de la crisi i els moments difícils, encara
que vos puc assegurar des de
l’experiència que em donen els meus
426 anys, que res dura eternament.
I acabo aquest relat amb el que ha
escrit l’Alberto Velasco en el pròleg
del llibre:
Ell ens diu molt encertadament que
tots “Estem obligats a conèixer el
nostre passat per saber el que som,
i aquest acte de militància històrica i
cultural hauria de ser un gest no forçat,
natural. La història fa país i la fem
tots nosaltres: vivint-la, escrivint-la, i
es clar llegint-la”. He dit.