XAVIER GONZÁLEZ D'ÈGARA - Xavier Gonzalez Arnau

Cahiers d’Art International TRENTADUE PAGINA 20
puro soplo del Pneuma es la unidad indivisible de órdenes astrales y
celulares en la existencia del Espíritu: el hacerse de la Vida se revela ser
nada más que la Libertad misma de una acción creadora continua.
El obrar alquímico de González d’Ègara se hace cargo de la inerte
realidad de los elementos, en vista de una transformación que permita
que vuelvan a resurgir de su principio más auténtico: hacer para discurrir
la creación en la vida, de tal manera que la vida de la criatura se libere
en esa creatividad intrínseca que constituye su esencia. Esta acción
manipulante no tiene nada de externo, no impone un dominio, sino que
colabora, se introduce internamente en el curso de la creación. Y como
cada práctica alquímica no alcanza exclusivamente a modificar o salvar
el material en el cual uno labora, sino que conlleva una transformación
profunda en el alma misma del laborante. El artista transmite su crear,
participa del mismo proceso que está liberando, y en las vísceras de
esta tensión generativa instaura una nueva comunión, un diálogo, la
armonía de un intimismo sacro: el todo es la mutua pertenencia al
desprisionamiento de un acto de amor, dulce gesto del erotismo divino en
la creación en la cual nada se excluye. Y es sólo con éste insondable fluir
sin resolución, que la Génesis, vibrante, puede invitarnos a Su sonrisa
también a Nosotros.
“Sólo el estupor conoce” (Gregorio de Niza)
Carmine Benincasa
Nos complace hablar de Xavier González d’Égara, un joven pintor, cuya
obra en el último decenio comprende piezas que pueden ser consideradas
entre las más elevadas de la pintura europea de las últimas décadas.
González d’Ègara ha dado a la pintura la amplitud de dimensiones
cognoscitivas y militantes como ya hizo Picasso. Conjuga ideal y
real, Dante y Manzoni. Tiene una visión unitaria y al mismo tiempo
policéntrica. Conoce el mundo real así como el humano.
Con perfecta fusión úne en sus obras el estilo narrativo y la cosa narrada.
Exalta el entero universo material como si lo mirase con un espíritu
panteístico. En su pintura se reencuentran los orígenes históricos e
inmanentisticos del Renacimiento con el ánimo protoromántico de un
Hegel o Shelling. En su cultura conviven Gailei, T.Campanella, P. Scarpi,
Giambattista Vico. Con ímpetu y pasión escruta, observa, cuenta, toma
distancia o se identifica con lo que narra. A la pasión une ciencia y
método, recapitulando a Descartes, Bacon, Pascal y Locke. Persigue
las calidades estéticas del relato, a las cuales sin embargo une libertad,
tensiones ideales. Su pintura es una memoria que se convierte en promesa
de futuro. Sus colores tienen soltura y teatralidad formal, a las cuales
une dinamismo sintáctico, agudeza crítica y comunicación moderna.
Transforma la pintura en una arquitectura para una narración histórica.
Hijo de una España oprimida por la impotencia política de Franco,
González narra con la serie de obras titulada “Génesis” un futuro social
y político para construir. Es como si en él viviesen Leopardi y Manzoni,
Ilustración y metafísica, Gadda y Montale, Pasolini y Calvino, un
antimoderno y un racionalista. La España de hoy vive una utopía
democrática con un exceso de laicismo positivista y eso da a su obra una
actualidad inquietante y un sabor de in-actualidad temática. González hace
de su pintura una nación democrática que vigila una ci udadela sitiada por
un furioso laicismo y por una vaga ausencia de religiosa moralidad.
Realismo, alegoría, intelectualismo, conciencia ética, narración polémica,
agresividad, escenas de teatralidad pura, E. Auerbach, T.S. Eliot, W.H.
Auden, se conjugan en su conciencia poética y pictórica. Energía
primordial y pura inventiva formal y temática se entrelazan en su obra
con una conciencia profundamente personalista. Su pintura recupera la
cultura mítica de la infancia y de los ideales, antropizando la cultura. La
pintura se transforma en mitología autobiográfica.
Critica la sociedad, la mentira, el poder pero se salva del pesimismo con
una creatividad exorbitante e inquieta, hasta el punto en el cual hace de
su obra una alegoría físico-metafísica a la E. Montale: porque procede
por relámpagos, epifanías, revelaciones, iluminaciones a la Rimbaud,
para hacer explotar en cada cuadro un símbolo y una metáfora. Si a
veces dramatiza, inmediatamente después sonríe; a la libertad expresiva
conjuga la justicia social, a la pluralidad regional la globalidad del
mensaje.
Roma, Pascua 2011
La intervenció alquímica de Gonzalez d’Égara es fa càrrec de la
documentalitat inert dels elements amb vista a una transformació que els
permeti ressorgir del seu principi més autèntic: insuflar la creació en la vida,
de tal manera que la vida de la criatura s’alliberi en aquesta creativitat
intrínseca que en constitueix l’essència. Aquesta acció manipuladora no
té res d’extern, no imposa un domini, sinó que col·labora, s’introdueix
internament en el procés de la creació. I com tota pràctica alquímica
no aconsegueix únicament modificar o salvar el material sobre el qual
s’exercita, sinó que acompleix més aviat una transformació profunda en
l’ànima mateixa de l’exercitant. L’artista transmet el seu crear, és partícep
del mateix procés que està alliberant, i en les vísceres d’aquesta tensió
generativa s’instaura una nova comunió, un diàleg, l’harmonia d’una
intimitat sagrada: tot pertany mútuament a l’efusió d’un acte d’amor, dolç
gest de l’erotisme diví en plena creació del qual res no és exclòs. I és només
per aquest insondable fluir sense solució de continuïtat que la Gènesi,
vibrant, pot convidar-nos fins i tot a Nosaltres al seu somriure.
«Només l’estupor coneix» (Gregori de Nissa)
Carmine Benincasa
Hem de parlar aquí de Xavier Gonzalez d’Égara, un jove pintor l’obra del
qual ha donat en els últims anys alguns dels quadres més interessants de
la pintura europea dels darrers decennis. González d’Ègara ha donat a la
pintura l’amplitud de les dimensions cognoscitiva i militant que li havia
donat Picasso. Conjuga l’ideal i el real, Dante i Manzoni. Té una visió
unitària i alhora policèntrica. Coneix tant el món natural com el món
humà. Uneix en les seves obres, amb una fusió perfecta, estil narratiu i
cosa narrada. Exalta l’univers material sencer com si el mirés amb esperit
panteista. La seva pintura retroba els orígens històrics i immanents del
Renaixement amb l’ànim protoromàntic d’un Hegel o d’un Schelling. En
la seva cultura conviuen Galilei, Campanella, Sarpi, Vico. Indaga, mira,
conta, es manté a distància o s’endinsa en allò que narra amb ímpetu
i passió. Conjuga la passió amb la ciència i el mètode tot recapitulant
Descartes, Bacon, Pascal i Locke. Persegueix les qualitats estètiques de
la narració però hi afegeix la llibertat, tensions ideals. La seva pintura és
una memòria que esdevé promesa de futur. Els seus colors són fluids i plens
de teatralitat formal, i hi uneix dinamisme sintàctic, agudesa crítica i
comunicació moderna. Transforma la pintura en una forma d’arquitectura
per a una narració històrica.
Fill d’una Espanya oprimida per la impotència política de Franco, narra un
futur social i polític en construcció amb una sèrie d’obres titulades “Gènesi”.
És com si en González d’Ègara visquessin Leopardi i Manzoni, il·lustració
i metafísica, Gadda i Montale, Pasolini i Calvino, un antimodern i un
racionalista. Espanya viu avui una utopia democràtica amb un excés de
laïcisme positivista i això dóna a la seva obra una actualitat inquietant i
un regust de temàtica ultrapassada. González fa de la seva pintura una
nació democràtica que vetlla per la ciutadella assetjada per un laïcisme
furibund i una vaga absència de religiosa moralitat.
Realisme, al·legoria, intel·lectualisme, cosciència ètica, narració polèmica,
agressivitat, escenes de teatralitat pura, Auerbach, T.S. Eliot, W.H. Auden,
es conjuguen en la seva consciència poètica i pictòrica. Energia primordial
i pura invenció formal i temàtica s’entrellacen en la seva obra amb una
consciència profundament personalista. La seva pintura recupera la
civilitat mítica de la infantesa i dels ideals, antropitzant la cultura. La
pintura es trasforma en mitologia autobiogràfica.
Critica la societat, la mentida, el poder, però se salva del pessimisme amb
una creativitat exuberant i inquieta fins a fer de la seva obra una al·legoria
fisicometafísica a la Montale: perquè són llamps, epifanies, revelacions,
il·luminacions a la Rimbaud que fan explotar en cada quadre un símbol i
una metàfora. Si de vegades dramatitza, somriu de seguida a continuació;
conjuga la llibertat d’expressió amb la justícia social, la pluralitat regional
i la globalitat del missatge.
Roma, Pasqua 2011