XAVIER GONZÁLEZ D'ÈGARA - Xavier Gonzalez Arnau

«Vida coetània»
Rodrigo Pérez García
Xavier González d’Ègara se abandona a las pulsiones de un mundo
convulso y feróz, transmitiendo a sus obras, mediante el fuego y la
violencia, la potencialidad misteriosa del perfume de una noche tan
oscura que no puede sino invitar al alba. Sus creaciones, con oscuras
morfologías antrópicas, desgarradoras líneas del destino, paisajes
irreconociblemente familiares, se presentan como una explosión de su
propio ser, de la lucha de y por la existencia, del diálogo intimo de su
alma con la verdad.
El microcosmos de su pintura abarca la universalidad de la física, en
cuanto su lenguaje pictórico transmite vibraciones, cambios de estado,
turbulencias internas y una fuerza estructural comparable a la música de
Jonh Coltrane en A Love Supreme. Xavier González d’Ègara crea inmerso
por sus propias visiones en la exaltación de su potencia creativa, más
que por la estructuralidad de una norma, expandiendo en una lúcida
improvisación los confines del hombre y de la cultura.
Primer día de primavera, 2011
La Génesis es la Acción en la cual la palabra divina se hace creación
Andrea Barale
La Génesis es la Acción en la cual la palabra divina se hace creación, la
manifestación sensible en la cual reluce, en el profundo, el misterio de la
dinámica esencial del actuar creativo. En la relación hermenéutica con
este cuerpo se desvela, quizás, el lugar más radical en el cual adentrarse
para entender los movimientos de cada praxis generativa: aquí encuentra
de hecho la expresión el nacimiento, el hacerse uno con el orden
inmanente al completo Cosmos.
La exégesis del texto sagrado debe entonces comenzar desde el hecho
de que no es posible ni legítimo afrontarlo como dogma in-pensado,
ni buscar en él una evidencia unívoca de significado; y eso porque su
contenido efectivo constitutivo es, como atestigua la rica tradición
crítica Judeo-Cristiana, la infinita interpretabilidad. Igualmente, la
creación que se desarrolla en él, no se puede reducir a la reificación
de la capacidades creadoras de un Dios legislador, ulterior a su obra, a
la imposición imprescindible de un orden externo que solidifique una
forma dada en estática objetivación, casi un término, un punto final
del proceso creativo. La criatura, como el texto, no se resuelve en la
institución normativa de una estructura cerrada en la repetición de lo
siempre Idéntico, reino mineral de caminos establecidos de una vez por
todas, condenado a relaciones inertes entre los elementos mutuamente
indiferentes, abandonados por el empuje creativo: un resultado final que
no podría ser otro que Muerte.
Eso es por lo que imponerse como inevitable un actuar consciente, un
laborar sobre el texto-criatura, eminentemente alegórico, en posición
de descomponer, mezclar su detestable encierro en el dato cumplido,
su fijarse eternamente a una existencia inmóvil e inmutable. El
alegorista debe trabajar sin parar sobre el cuerpo visible de Dios, no
renunciar a un cierto esfuerzo o violación para hacer emerger en ello
el Invisible, el inexpresable nombre de Dios: hacer emerger del interior
del cuerpo de la criatura la fuerza creadora que constituye la auténtica
sustancia. Esta tarea infinita, inagotable, de liberación de la materia
criatural de su extrínseca estáticidad motiva desde el interior el orden
formal de la acción creadora de González d’Egara: la composición no
reproduce la abstractividad inorgánica de un espacio geométrico, puro
cálculo algebraico de relaciones externas, sino que con dulce violencia
anatomiza la creación para demostrar su organicidad, radiografiando
sus tensiones internas, sus deslizamientos, su pulsiones vitales. Con su
mirada pensante el mundo entero se descubre movimiento inexhausto
del nacimiento, esencialmente nunca terminado, sino vivo proceso de
generación, de producción de eso que es siempre Nuevo. El vivificante
actuar del principio creador no cesa, sino que recorre la criatura; su etérea
concretización constituye su verdadera Naturaleza: desde lo profundo el
Cahiers d’Art International TRENTADUE PAGINA 19
«Vida coetània»
Rodrigo Pérez García
Xavier González d’Ègara s’abandona a les pulsions d’un món convuls i
feroç transmetent a les seves obres, mitjançant el foc i la violència, la
potencialitat misteriosa del perfum d’una nit tan fosca que no pot sinó
convidar a l’alba. Les seves creacions, amb fosques morfologies antròpiques,
esquinçadores línies del destí, paisatges irrecognosciblement familiars, es
presenten com una explosió del seu propi ser, de la lluita de l’existència, i
per l’existència, del diàleg intim de la seva ànima amb la veritat.
El microcosmos de la seva pintura comprèn la universalitat de la física en
la mesura que el seu llenguatge pictòric transmet vibracions, canvis d’estat,
turbulències internes i una força estructural comparable a la música de
John Coltrane a ‘A Love Supreme’. González d’Ègara crea immers en
l’exaltació de la seva potència creativa per les seves pròpies visions, més que
per l’estructuració d’una norma, expandint en una lúcida improvisació els
confins de l’home i de la cultura.
Primer dia de primavera, 2011
La gènesi és l’acte pel qual la paraula divina es fa creació
Andrea Barale
La gènesi és l’acte pel qual la paraula divina es fa creació, la manifestació
sensible per què brilla en les profunditats el misteri de la dinàmica
essencial de l’acció creativa. En la relació hermenèutica amb aquest cos
es desclou potser el lloc més radical on es pot davallar per fer comprensius
els moviments de cada praxi generativa: de fet, és aquí que s’expressa el
naixement, el fet mateix d’integrar-se en l’ordre immanent del cosmos
sencer.
L’exegesi del text sagrat, tanmateix, ha de partir de la premissa que no és
possible ni legítim rebre’l com un dogma impensat, buscar-hi una evidència
unívoca de significat; i això perquè el seu contingut constitutiu efectiu és,
com mostra la rica tradició crítica judeocristiana, d’una interpretació
infinita. De la mateixa manera, la creació que s’hi desenvolupa no pot
ser reduïda a la reïficació de la capacitat creadora d’un Déu legislador,
ulterior a la seva obra, a la imposició imprescindible d’un ordre extern que
solidifiqui una forma donada en objectivació estàtica, gairebé un terme,
un punt final del procés creatiu. La creació, com el text, no es resol en la
institució normativa d’una estructura tancada en la repetició d’allò sempre
Idèntic, regne mineral dels camins establerts d’una vegada per sempre,
condemnat a relacions inertes entre uls elements mútuament indiferents,
abandonats per l’impuls creador: un resultat final que només produiria
Mort.
Per això s’imposa de forma imprescindible una actuació conscient,
una intervenció en el text-creació eminentment al·legòrica, susceptible
de descompondre, de desestabilitzar el seu fals tancament en la dada
acomplerta, la seva fixació eterna a una existència immòbil i immutable.
L’al·legorista ha de treballar sense descans sobre el cos visible de Déu, no
renunciar a cap esforç ni violació per fer-hi sorgir l’invisibile, l’inexpressable
nom de Déu: fer sorgir de l’interior del cos de la creació la força creadora
que en constitueix l’autèntica substància. Justament aquesta tasca infinita,
inesgotable, d’alliberament de la matèria creacional del seu extrínsec
estaticisme motiva des de l’interior l’ordre formal de l’acció creadora de
González d’Égara: la composició no reprodueix l’abstracció inorgànica
d’un espai geomètric, pur càlcul algebraic de relacions externes, sinó que
amb dolça violència anatomitza la creació per mostrar-ne l’organicitat,
radiografiant les seves tensions internes, les seves derives, les seves pulsions
vitals. A través de la seva mirada reflexiva, el món sencer es descobreix com
un moviment inexhaust de naixement, mai acomplert per essència car és
un procés viu de generació, de producció del que és sempre Nou. L’actuació
vivificant del principi creador no s’atura,doncs, recorre la creació, la seva
etèria concreció en constitueix la seva veritable Naturalesa: des de les
profunditats, el pur alè del Pneuma és la unitat indivisible d’ordres astrals
i cel·lulars en l’existència de l’Espirit, la Vida fent-se, que es revela ara
com la Llibertat mateixa d’una acció creadora contínua.