XAVIER GONZÁLEZ D'ÈGARA - Xavier Gonzalez Arnau

Cahiers d’Art International TRENTADUE PAGINA 18
Traduzioni
Spagnolo | Catalano
El estupor en los ojos del hombre
Matilde Flori
Sócrates: Es propio del filósofo eso que tu experimentas: la maravilla.
No hay otro inicio de la filosofía que éste [1]
En sus obras nuestro artista crea, inspirado en el Génesis, reviviendo la
mirada primordial sobre la objetividad pura de la creación del universo. Al
principio del hombre, siempre está el estupor: los ojos del niño se posan
maravillados aquí y allá, en ellos brilla su sed de experimentar el mundo, una
sed inocente, incontaminada como la primera sonrisa de Adán.
En esto Xavier González d’Ègara es filósofo. Lo es porque la maravilla
es un sentimiento intelectual, una «conmoción profunda del espíritu
y del corazón, incluso un choque religioso» (Romano Guardini): el
thaumàzein, el maravillarse es el motor del alma que inaugura la filosofía,
según Platón. Cada petición de sentido, cada atrevido impulso hacia lo
desconocido, reconoce su sede elegida aquí, en el thaumàzein, en el
estupor que trae consigo un soplo de infinito. Es aquí donde convergen
el Génesis y el espíritu de los griegos, a los cuales no podía escapar la
religiosidad del interrogarse.
Al mismo tiempo la tradición judeo-cristiana y la tradición griega se
diferencian en esto: el thàuma griego es una maravilla llena de temor
ansioso, es consciente de sí misma y de su capacidad destructiva, alcanza
la autoconciencia. El thàuma es un estupor maduro, adulto, agudo, que
identifica claramente las consecuencias perniciosas de la ignorancia,
pero también ve los peligros nihilistas del conocimiento; es un estupor
lleno de angustia, que quiere liberarse de sí mismo ya que entonces
habrá alcanzado la Sabiduría. Es un hilo tendido sobre el abismo en
cuyos extremos están Conocimiento e Ignorancia: debajo de ellos reina
amenazante la Nada, eterno espectro de Grecia; a los helenos les era
desconocido el Dios de las Escrituras.
La maravilla veterotestamentaria antes del Pecado es sin embargo la
Primavera de Vivaldi, es una voz blanca de querubín, pura inocencia,
pura fe, pura belleza. El estupor bíblico pinta la alegría de la ignorancia,
acaricia la despreocupación del niño, se hace oda de la ingenuidad.
La mirada del primer hombre cae directamente en la creación, es nomediada,
fresca y espontánea. Pero también la integridad de esta visión
se ve empañada en breve por el Pecado: si por un lado hubo un hombre
con el don de ver el mundo a través de los ojos de un ciego, que de
repente recupera la visión, atormentando sueño de todos los grandes
artistas (basta pensar en Monet), del otro, y por decisión propia, éste se
quita de encima la condición edénica y accede a una mirada corrupta,
indirecta como la del adulto que pese a estar llena de estupor, éste
estupor tiene ahora un nuevo timbre.
Unidos por un sentimiento común de estar inmersos en un grandioso plan
divino, los griegos y los judíos se encuentran lado a lado para admirar la
belleza y la bondad del cosmos, donde todo es orden, en el que a cada
ente le es asignado su lugar en la perfección. La conciencia profunda
de que todo sea bueno, puesto que fue diseñado y construido por un
intelecto superior, genera la sensación de Altura y del destino Ético del
hombre. Una vez más, lo llamamos Dios o Taumaturgo (creador de obras
dignas de admiración), lo que viene a la luz es la dimensión religiosa de
la comprensión de los antiguos.
Transponer en colores y formas la ambigüedad del pensamiento
occidental; convertirse en Adán y pecar, apropiarse de su infantil
contemplar el Ser, y enriquecerla con los ojos de los griegos, limpios,
tajantes pero impregnados de oscura angustia; disolver en la dualidad los
dualismos infancia/edad adulta, inocencia/culpa, ignorancia-maravilla-
consternación/conocimiento; difuminar en la labilidad los límites del
concepto: todo eso es la labor del arte. A la filosofía no le queda otra
cosa que hacer que cederle el paso, hacer profesión de humildad frente
a lo que las palabras no tienen fuerza para decir, ni la inteligencia para
penetrar.
[1] Platón, Teeteto, 155d
L’estupor en els ulls de l’home
Matilde Flori
Sòcrates: S’adiu especialment al filòsof, aquesta sensació teva:
meravellar-se. No hi ha altre principi de la filosofia sinó aquest [1]
El nostre artista, inspirat pel Gènesi, ressuscita en les seves obres la mirada
primordial sobre l’objectivitat pura de la creació de l’univers. El principi de
l’home és sempre l’estupor: els ulls de l’infant miren meravellats aquí i allà,
hi lluu la set d’experimentar el món, una set innocent, no contaminada,
com el primer somriure d’Adam.
En això, Xavier González d’Ègara és filòsof. Ho és perquè la meravella
és un sentiment intel·lectual, una “commoció viva de l’esperit i del
cor, gairebé una batzegada religiosa” (R. Guardini): el thaumazein,
l’admiració, és l’impuls de l’ànima que inaugura la filosofia, segons Plató.
Cada demanda de sentit, cada incursió agosarada en l’ignot, troba aquí el
seu origen natural: en el thaumazein, en l’admiració que porta en si un alè
d’infinit. I és aquí que convergeixen el Gènesi i l’esperit dels grecs, als quals
no podia escapar la religiositat del fet d’interrogar-se.
Però al mateix temps la tradició judeocristiana i la grega divergeixen en
aquest punt: el thauma grec és un estupor ple de temor ansiós, té consciència
de si i de la seva dimensió destructiva, esdevé autoconsciència. El thauma
és una admiració madura, adulta, aguda, que reconeix clarament les
pernicioses conseqüències de la ignorància, però que s’exposa també als
perills nihilistes del coneixement; és una admiració densa d’angoixa, que
vol alliberar-se ràpidament de si mateixa per arribar així a la Saviesa. És
un fil estès sobre l’abisme als extrems de la qual hi ha la Coneixença i la
Ignorància: a sota impera amenaçant el No-res, etern espectre dels grecs,
que desconeixien el Déu de les Escriptures.
L’encís veterotestamentari anterior al Pecat és, en canvi, la Primavera de
Vivaldi, una veu blanca de querubí, pura innocència, pura fe, pura bellesa.
L’estupor bíblic reflecteix la joia de la ignorància, acarona la irreflexió
de l’infant, fa sentir la ingenuïtat. La mirada del primer home cau
directament sobre la creació, no és mediada, és fresca, espontània. Però
també la integritat d’aquesta visió és ràpidament corrompuda pel Pecat: si
d’una banda hi hagué un home que tingué el do de mirar el món amb els
ulls d’un cec que de sobte recupera la visió, somni turmentat de tot gran
artista (n’hi ha prou de pensar en Monet), per l’altra s’allibera per voluntat
pròpia de la condició edènica i accedeix a una mirada corrupta, mediada
com la de l’adult, que roman realment impregnada d’estupor però ara d’un
estupor d’una altra mena.
Units per la sensació comuna de viure immersos en un grandiós projecte
diví, grecs i jueus es troben colze a colze admirant la bellesa i la bondat del
cosmos, on tot és ordre, on cada ent té assignat el seu lloc en la perfecció.
La cosciència profunda que tot esta be ja que ho ha pensat i volgut un
intel·lecte superior genera el sentiment de l’Altesa i del destí ètic de l’home.
Una vegada més, ja s’anomeni Déu o Taumaturg (creador d’obres dignes
de meravella), el que surt a la llum és la dimensió religiosa de l’aprehensió
del coneixement en l’Antiguitat.
Traduir en colors i en formes l’ambigüitat del pensament occidental;
esdevenir Adam i pecar, apropriar-se la pròpia contemplació pueril de
l’Ésser i enriquir-la amb una mirada grega, límpida, colpidora però
carregada d’obscura angoixa; dissoldre en la dualitat els dualismes
infància/edat adulta, innocència/culpa, ignorància-meravella-espant/
coneixement; difuminar en la labilitat els confins del concepte: tot això és
competència de l’art. A la filosofia només li resta cedir-li el pas, fer acte
d’humilitat davant allò que les paraules no tenen prou força per dir, ni la
intel·ligència per penetrar.
[1] Plató, Teetet, 155d