Llenguaiculturaal'Alguer durantelsegleXVIII: Bartomeu Simom

Llengua i cultura a l'Alguer
durant el segle XVIII:
Bartomeu Simom

Contingut
Articles
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Introducció 1
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Sigles bibliogràfiques 3
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/I.- EL CONTEXT POLÍTIC 4
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC
LINGÜÍSTIC 9
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON:
LA SEVA VIDA 34
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE
CULTURAL 49
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI
CRONOLÒGICA DE LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA 67
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/VI.- CARACTERÍSTIQUES
GENERALS DE L'OBRA POÈTICA EN CATALÀ 77
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/CONCLUSIÓ 80
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/TEXTS 81
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 1 82
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 83
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 95
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 4 105
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 5 110
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 113
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 131
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 9 141
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 143
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 1 172
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 2 172
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 3 172
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 4 173
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 5 173
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 173
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 7 186
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 8 187
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/OBRES
CONTEMPORÀNIES A L'AUTOR 188
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 192

204

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Introducció 1
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Introducció
Introducció
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
INTRODUCCIÓ
Fins ara ha estat ben poc estudiada entre nosaltres la història cultural i lingüística de la Sardenya del segle
XVIII. Els nostres arxius, per raons evidents, només ens n'ofereixen una informació fragmentària, marginal, i
encara limitada als primers anys del segle, o sigui al darrer període en què l'illa va pertànyer a la Corona
d'Aragó. La pèrdua de relacions entre les terres de parla catalana i Sardenya, a més, va accelerar-hi la
desaparició de l'ús de la nostra llengua, de manera que hom ha hagut de considerar, amb bona part de raó, que
la filologia catalana no podia fer del segle XVIII sard un legítim objecte d'estudi.
Ara bé, cal tenir en compte que la desaparició del català, en primer lloc, no fou immediata després del tractat
d'Utrecht i, en segon lloc, que no es generalitzà a tot Sardenya: la ciutat de l'Alguer continuà el conreu de la
nostra llengua tant en les situacions més lligades a la vida quotidiana com en manifestacions culturals
d'indubtable relleu local. El català fou, en definitiva, el vehicle lingüístic d'una sèrie de documents originaris
de tots els racons de l'illa -durant el primer terç del segle XVIII-, i alhora vehicle lingüístic de tot un seguit de
manifestacions de tipus literari que tingueren lloc a la ciutat de l'Alguer.
L'anàlisi d'aquestes realitats és un dels objectius del present estudi.
Per a dur-lo a terme ens ha semblat que la descripció, edició i comentari de l'obra literària en català d'un dels
nobles algueresos més prestigiosos del seu temps -alhora estretament relacionat amb els ambients culturals i
polítics de tota l'illa- ens havia de permetre de seguir de ben a prop tant la història lingüística a la Sardenya del
segle XVIII com la superviviència del català a l'Alguer. Però no només això: l'anàlisi de l'obra de Bartomeu [1]
Simon ens permetrà alhora d'assistir a la lenta desaparició a Sardenya dels costums literaris relacionats amb la
cultura catalana i a la pervivència dels corrents culturals castellans, posteriorment substituïts pels italians.
La figura de Bartomeu Simon era quasi desconeguda fins a l'actualitat. Si el seu nom no deixa de ser present
als llibres d'història sarda és més perquè se'l recorda com a pare dels germans Simon Delitala -protagonistes
destacats de diversos episodis relacionats amb el moviment revolucionari de la fi del segle XVIII- que no pas
per la seva activitat personal. Pel que fa a l'aspecte literari, un sonet català recollit per Eduard Toda -sempre al
costat de poesies dels germans Simon Delitala- era fins fa pocs anys l'únic text seu conegut: ben poc si tenim
en compte el volum de la seva poesia inèdita, escrita en català, sard, castellà i italià.
És ben rica, alhora, la documentació general -també inèdita- referida al nostre autor i que ens ha de permetre
la reconstrucció tant de la seva vida com de l'ambient cultural en què es formà. D'aquesta manera,
paral·lelament a l'estudi de la seva obra sembla d'indubtable interès la descripció de l'abundant documentació
que ens recorda el seu itinerari professional i -gràcies a un epistolari excepcional- també familiar i literari.
Finalment, l'anàlisi de documents tan significatius com l'inventari dels seus llibres, per exemple, ens ajudarà a
completar el marc cultural del nostre autor.
L'estudi d'un cas tan singular com el de Bartomeu Simon, prolífic escriptor en català a l'Alguer del segle
XVIII, ens oferirà sens dubte més motius d'interès sota l'aspecte cultural que no pas l'estretament literari. En
efecte, la seva poesia és d'una pobresa que no en justificaria l'edició si no fos perquè es tracta d'una veritable
excepció dins del panorama literari català del segle XVIII. I assoleix un relleu indiscutible si comparem
l'actitud lingüística i literària que Bartomeu Simon exemplifica amb la dels menorquins Joan Ramis i Antoni
Febrer o la dels autors que adaptaren l'estètica neoclàssica al vers català del Rosselló del període.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Introducció 2
Bartomeu Simon redacta la seva obra influït per tres corrents que seguirà d'una manera o altra segons la
llengua que utilitza: la tradició poètica popular -o sigui catalana, a l'Alguer-, el barroc d'origen castellà i el
neoclassicisme arcàdic de matriu italiana. I és sens dubte interessant de comprovar que l'Alguer, a l'hora
d'obrir-se a la nova estètica neoclàssica, coincidirà amb els altres dos territoris de parla catalana que durant el
segle XVIII havien perdut la dependència directa de l'Estat espanyol -Menorca i el Rosselló. Tant el grau
d'assimilació d'aquesta nova estètica com el nivell literari allunyen de manera indiscutible, per exemple, l'obra
de Salamó i Gelabert i de Joan Ramis de la de Bartomeu Simon i situen l'alguerès en una dimensió literària
marginal. Però el fenomen existeix, i serà enriquidor l'estudi de la realitat política i cultural que va permetre de
manera simultània el conreu literari del català a l'Alguer i la penetració de l'estètica arcàdica.
Al nostre treball, per tant, resumirem breument la història de la Sardenya del segle XVIII i primers anys del
XIX per tal d'introduir un dels principals capítols de l'estudi: l'ambient cultural sard i alguerès després del
Tractat de Londres, o sigui a partir del moment en què l'illa va entrar definitivament sota l'àrea d'influència
italiana. La reconstrucció de la biografia de l'autor, intensament lligada a la vida política del seu temps, i
l'anàlisi de la seva formació cultural ens permetran de comprendre l'abast real de la seva obra en català, l'edició
íntegra de la qual presentem a la segona part del treball. Confiem alhora que la nostra edició ajudi altres
estudiosos a afrontar des d'un punt de vista estretament lingüístic el dialecte alguerès, que precisament durant
aquest segle va viure un període de canvi en què nous fenòmens i influències havien de configurar la parla
contemporània.
A més del fons bibliogràfic que descrivim a les darreres pàgines d'aquest estudi, per a la seva redacció hem
tingut en compte dades d'arxiu procedents, principalment, de l'Archivio di Stato i de l'Archivio Comunale de
Càller; de l'Archivio Comunale, de l'Archivio della Curia Vescovile i de l'Archivio Capitolare de l'Alguer; i de
l'Archivio Guillot, també de l'Alguer.
Aquest darrer arxiu és el que ens ha estat més útil a l'hora d'estudiar els aspectes més personals de la vida i
l'obra de Bartomeu Simon. Es tracta precisament del seu arxiu familiar que, juntament amb les restes de la
biblioteca del seu fill Joan Baptista, actualment custodia el senyor Matteo Guillot, descendent del nostre autor.
Al contrari del que s'esdevingué amb la "Biblioteca Simoniana", l'Arxiu Guillot ha aconseguit de mantenir la
seva integritat al llarg dels anys, tot i que una petita però important part del seu fons ha passat a pertànyer a la
Biblioteca Universitaria de Càller i a la Biblioteca Comunale de l'Alguer. Els documents essencials per al
nostre treball -l'epistolari i les poesies de Bartomeu Simon- són conservats en tot un seguit de capses que el
senyor Matteo Guillot va posar a la nostra disposició amb una amabilitat absoluta; amabilitat que l'autor del
present treball vol agrair en nom dels estudiosos que tindran així accés a una informació d'altra manera
impossible d'aconseguir.
[1] A causa de la confusió documental (hom consigna sovint els noms propis en diverses llengües), al nostre estudi escriurem en català tots els
noms dels ciutadans algueresos, dels funcionaris que hi residiren de manera permanent i dels bisbes de la diòcesi.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Sigles bibliogràfiques 3
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Sigles bibliogràfiques
SIGLES BIBLIOGRÀFIQUES
Sigles bibliogràfiques
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu
Simon
ACapA: Archivio Capitolare di Alghero
AComA: Archivio Comunale di Alghero
AComC: Archivio Comunale di Cagliari
ACVA: Archivio della Curia Vescovile di Alghero
AG: Archivio Guillot
AHNM: Archivo Histórico Nacional de Madrid
ASC: Archivio di Stato di Cagliari
ASS: Archivio di Stato di Sassari
AST: Archivio di Stato di Torino
BComA: Biblioteca Comunale di Alghero
BComS: Biblioteca Comunale di Sassari
BUC: Biblioteca Universitaria di Cagliari
Biblioteques i arxius
Publicacions periòdiques
ASdMOCA: Archivio Sardo del Movimento Operaio, Contadino e Autonomistico
ASS: Archivio Storico Sardo
BBS: Bullettino Bibliografico Sardo
BFS: Biblioteca Francescana Sarda
NBBS: Nuovo Bollettino Bibliografico Sardo
QSdS: Quaderni Sardi di Storia
RdA: Revista de l'Alguer
RSdS: Rassegna Storica del Risorgimento
SS: Studi Sardi
alg.: alguerès
ant.: antic, antigament
camp.: campidanès
cast.: castellà
cat.: català
it.: italià
log.: logudorès
pron.: pronúncia, pronunciat
sard com.: forma comuna a
tots els dialectes sards
Principals abreviatures

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Sigles bibliogràfiques 4
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/I.- EL CONTEXT
POLÍTIC
I.- EL CONTEXT POLÍTIC
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII:
Bartomeu Simon
I.- EL CONTEXT POLÍTIC [1]
Tot i que les conseqüències més violentes de la guerra de successió d'Espanya no van arribar a Sardenya fins a
l'any 1708, a partir del 1704 s'havien començat a formar dins de la classe dirigent sarda els partits favorables a
l'arxiduc Carles i a Felip V. D'aquesta manera, les principals famílies de l'aristocràcia local, responent més a
antigues enemistats que no pas a una ferma ideologia, empenyeren la noblesa sarda a articular-se entorn seu,
sigui dins el partit filoespanyol, sigui dins el filoaustríac.
És així com van néixer les primeres guspires del fenomen que més endavant derivarà en un bandolerisme
endèmic i que representarà un dels principals maldecaps dels primers virreis piemontesos: les muntanyes del
nord esdevingueren el refugi de tots aquells nobles que, lluitant contra el domini dels espanyols a Sardenya i
seguint la causa del comte de Cifuentes, prepararen les condicions favorables per a la immediata invasió de
l'illa per part de les tropes austríaques.
No cal dir que la revolta es va estendre tot seguit a la capital del Regne, on "una compañía de catalanes y
valencianos", segons Vicente Bacallar ( BACALLAR 1957, 273), figurava entre els representants del partit
filoaustríac, que es va beneficiar dels privilegis amb què els nous dominadors van premiar-lo l'any 1708, quan
aconseguiren de conquerir la ciutat. [2]
Amb el tractat d'Utrecht, de l'any 1713 (perfeccionat pel de Rastadt el 1714), el contrast de forces al continent
europeu va assolir un transitori equilibri gràcies al qual el nou Emperador Carles VI va poder administrar
pacíficament Sardenya, Milà i Nàpols, alhora que Sicília queia sota el domini del duc de Savoia.
Les mateixes famílies, però, que entre 1704 i 1708 s'havien hagut de refugiar sobretot a Viena i Còrsega, van
haver-s'hi d'exiliar altre cop el 1717 en ser reconquerida Càller, el 22 d'agost, per les tropes espanyoles
dirigides pel duc de Leire. Aquest grup d'exiliats només podrà tornar a Sardenya quan l'illa passi a pertànyer
definitivament a la casa de Savoia, cosa que en part explicarà la bona acollida que el partit filoaustríac
dispensarà a la nova dinastia.
Set anys després del Tractat d'Utrecht, el de Londres, presentat en forma d'ultimàtum als reis d'Espanya i de
Sicília, significarà un canvi decisiu pel que fa a la trajectòria històrica de Sardenya: el 2 d'agost de 1718 les
potències de la Quàdruple Aliança (Anglaterra, França, Holanda i Austria) havien firmat efectiament a
Londres un pacte segons el qual el el rei Víctor Amadeu II havia de cedir Sicília a l'Emperador a canvi de
rebre'n Sardenya: per la qual cosa calia que Felip V abandonés l'illa per tal que en prengués possessió, d'una
manera només formal, Carles VI. [3]
Tot i que Víctor Amadeu II va interpretar aquest pacte com una imposició, [4] de seguida va comprendre que,
irremeiablement perduda Sicília, més li valia resignar-se a acceptar Sardenya abans que Felip V se'n legitimés
la possessió. Cal tenir ben en compte, per tant, la desgana amb què el duc de Savoia acceptava l'illa. De fet,
l'esperança d'un futur intercanvi geopolític va marcar de manera decisiva la seva política, que va fer de
l'immobilisme la principal característica dels primers anys de govern (PALMAROCCHI 1935, 79-83).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/I.- EL CONTEXT POLÍTIC 5
L'endarreriment de l'illa era, en tots els aspectes, extrem: els mals que havien nascut durant l'administració
sota la Corona d'Aragó s'havien agreujat durant la guerra de successió, quan espanyols i austríacs van tractar
l'illa com a terra de conquesta. El permanent bloqueig comercial que havia acompanyat la guerra, alhora, havia
empobrit definitivament la noblesa local, que havia de confiar en els càrrecs públics per a la seva subsistència.
Respectant, però, els acords presos durant el Tractat de Londres, els dies 2 i 3 de setembre de 1720 va dur-se a
terme a Càller l'acte de jurament del nou rei. [5] Fou així com la dominació sabauda encetà un nou període de la
història de Sardenya, sense que cap commoció hagués afectat ni les classes dirigents ni la població en general.
Amb Víctor Amadeu II s'obre un període històric que clouran les revoltes democràtiques que es generalitzaran a
Sardenya entre els anys 1793 i 1802. Dins d'aquest segle, el període comprès entre els anys 1720 i 1730 -el
del regnat de Víctor Amadeu II- no presenta cap d'aquelles iniciatives reformadores que caracteritzaran el
regnat del seu fill Carles Manuel III. [6] Aquesta deficiència fou deguda tant a l'endarreriment de la classe
burgesa, que més endavant es farà amb les regnes del progrés econòmic i cultural del país, com a les
condicions establertes pel Tractat de Londres, que prescrivien que no havien de ser modificats els costums
administratius ni socials existents a Sardenya abans de la guerra de successió (PALMAROCCHI 1935, 22).
Així, doncs, la política de Víctor Amadeu II s'adreçarà sobretot a la lenta reorganització de l'estructura de
l'Estat i a la creació d'un partit fidel. Durant els primers anys del seu regnat, però, tot i els actes generosos amb
què va voler encetar-lo, no va aconseguir d'evitar l'enuig amb què una bona part de la noblesa va acollir els
piemontesos a l'illa: els nous dominadors trobaren efectivament la principal oposició en el partit filoespanyol,
disposat a col·laborar amb forces estrangeres per tal que el Regne tornés als antics dominadors.
Aquest temor va aconsellar al primer virrei piemontès, baró de Saint Rémy (1720-1723), de fer de la
reorganització de la defensa de l'illa la més urgent de les seves reformes. [7] Un nou intent d'invasió de l'illa per
part de les tropes espanyoles, efectivament, fou una amenaça versemblant fins a l'any 1725, quan gràcies als
acords presos a Viena entre austríacs i espanyols fou confirmat el reconeixement del rei de Sardenya.
Un altre obstacle que dificultava la política dels piemontesos venia donat pel clergat, pregonament
espanyolitzat a causa tant de l'origen ibèric de molts dels ordes com del de la majoria de les dignitats
eclesiàstiques. Un greu problema institucional, a més, enterbolia les relacions de la corona amb la Santa Seu:
un cop extingida, en efecte, la dinastia de Jaume II -que al segle XIII s'havia beneficiat de la butlla de Bonifaci
VIII que encomanava al casal d'Aragó el Regnum Sardiniae et Corsicae- la Santa Seu reclamava el regne i no
considerava legítima la sobirania sabauda. Ara bé, després d'acuradíssimes negociacions Roma va acabar
reconeixent Víctor Amadeu II com a descendent per línia femenina de Jaume II d'Aragó.
La mateixa política igualitària amb què a partir d'aquest moment les autoritats van voler tractar la jerarquia
eclesiàstica fou parcialment aplicada damunt la població civil. Els piemontesos, efectivament, per tal de no
provocar malentesos en una societat recelosa, van recórrer a la prudent distribució dels càrrecs públics tot
oferint a les diverses faccions la il·lusió del reconeixement: [8] una jerarquia de funcionaris agraïts i fidels
representava una garantia d'equilibri que havia de facilitar llur govern.
Hom acostuma a dividir el regnat de Carles Manuel III, que l'any 1730 succeí el seu pare Víctor Amadeu II,
en dos grans períodes. El primer, que va del 1730 fins a la pau d'Aquisgrà, del 1748, es caracteritza per una
vida diplomàtica intensa i problemàtica al Piemont, durant les guerres de successió polonesa i austríaca: Carles
Manuel III aprofità els canvis geopolítics que patia Europa per a reforçar el seu regne, tot mirant d'enriquir-lo
amb nous posseïments continentals. No cal dir que Sardenya romandrà completament al marge d'aquesta
política internacional, de manera que a l'illa aquest primer període del govern de Carles Manuel III es
caracteritzarà precisament per la seva relativa tranquil·litat.
La societat sarda no va arribar a canviar substancialment durant aquests anys: la noblesa, la base del clergat i
un cert sector de la burgesia continuaven enyorant el temps de les dominacions espanyola o austríaca cosa que,
lògicament, no permetia la perfecta fusió entre els elements locals i piemontesos a la vida quotidiana sarda.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/I.- EL CONTEXT POLÍTIC 6
Per tal d'informar-se amb exactitud de les causes del descontent dels sards, Carles Manuel III, com a primer
acte del seu govern, va endegar l'any 1730 una enquesta que va evidenciar el desavantatge de la població local
a l'hora d'accedir als càrrecs públics. Hom va permetre, d'aquesta manera, que algunes funcions de
responsabilitat fossin confiades a certs joves sards.
Fou d'aquesta manera com es va anar formant un nou partit fidel envers la monarquia sabauda. Diverses
mostres de lleialtat per part de la població sarda van esmorteir alhora el recel dels piemontesos durant la guerra
de successió polonesa, en què la casa Savoia, tot oposant-se a Austria, s'alià amb França i Espanya. Malgrat
aquests signes de fidelitat i les generoses ofertes dels estaments, [9] la participació de Sardenya a la guerra fou
ben minsa, com també ho fou durant la guerra de successió austríaca, [10] al llarg de la qual Carles Manuel III
va provar encara de desfer-se de Sardenya a canvi del títol de rei de Llombardia.
Pel que fa a les reformes de què l'illa va beneficiar-se durant aquest període, convé destacar l'obra del virrei
marquès de Rivarol (1735-1737), que va afrontar les tendències immobilistes amb què la societat sarda havia
rebut els piemontesos. Els aspectes contra els quals lluità amb més energia foren el bandolerisme, les
irregularitats en l'administració de la justícia i la infidelitat envers la nova corona. Malauradament il virrei
confongué aquesta infidelitat amb un certa nostàlgia dels antics costums i s'obstinà contra les seves
expressions més superficials. Culminant la seva campanya antiespanyola, encara, va provar de suprimir la
Universitat de Sàsser per tal de fer-ne fora els jesuïtes, que mantenien una relació massa estreta, sempre segons
l'opinió del virrei, amb els antics dominadors. La forta resistència amb què els sasseresos van acollir aquesta
proposta, però, l'obligà a bandejar-la de manera definitiva.
En el període comprès entre les dues guerres de successió europees, el marquès de Rivarol va dur a terme una
visita general a Sardenya tot estudiant les qüestions relacionades amb l'ordre públic. Com a conseqüència
d'aquesta visita general, el virrei va endegar la principal reforma que afectà el notariat: ens referim a la
introducció al Regne de les "Tappe d'insinuazione", o bé arxius on calia registrar i custodiar amb caràcter
definitiu les actes notarials de cada comarca. [11]
La pau d'Aquisgrà assenyala l'inici de la segona etapa del regnat de Carles Manuel III, fonamentalment
adreçada a la construcció d'un Estat modern al Piemont, tot seguint els dictats de l'absolutisme il·lustrat que
renovaven la vida política europea.
Pel que fa a Sardenya, l'atenció del rei podrà adreçar-se finalment envers la reforma de les institucions
d'origen català, reforma que representarà el primer dels grans períodes renovadors dins la història de l'illa. Així i
tot, els resultats d'aquesta nova política no demostraran la seva validesa fins que el ministre Bogino, l'any
1759, s'ocuparà personalment dels afers relatius a Sardenya.
Abans d'ell, però, altres funcionaris que protagonitzaren l'escena política d'aquells anys s'havien esforçat a
preparar l'illa per a les futures reformes. El virrei Emmanuele di Valguarnera, sobretot, a més de dur a terme el
cens de la població per tal de repartir més equànimament el tribut anual, [12] va lluitar contra el bandolerisme
amb mètodes radicals.
Cal destacar també l'obra del virrei Costa della Trinità (1755-1758), que recollí les dades necessàries per a la
revisió del sistema monetari a Sardenya, que no s'aplicà, però, fins a l'any 1768 (CARUTTI 1897, 264). Per a
aquella revisió esdevingueren fonamentals els estudis de Gemiliano Deidda, la col·laboració del qual demostra
la confiança amb què les autoritats piemonteses acollien alguns joves sards als cercles propers al poder.
Aquests precedents, per tant, havien preparat la societat sarda perquè pogués beneficiar-se de la reforma
general que va dur a terme, a partir de l'any 1759, el comte Giovanni Battista Lorenzo Bogino, recentment
nomenat ministre de Guerra i de Marina (CARUTTI 1880, 240-268). El comte Bogino comptava amb una
pregona experiència política gràcies a la qual havia contribuït, sempre sota la direcció de Carles Manuel III i
culminant alhora la política de Víctor Amadeu II, a la transformació del Piemont en un modern Estat
centralitzat i absolut, de clara inspiració francesa. Exemplarment fidel als principis del reformisme il·lustrat, el
ministre afrontava el seu nou càrrec amb una energia insòlita, sense precedents dins la tradició de govern dels

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/I.- EL CONTEXT POLÍTIC 7
piemontesos a Sardenya.
Cal tenir en compte, però, que la seva reforma fou fragmentària, tot i la diversitat dels camps damunt els qual
va ser aplicada, a causa sobretot de la pobresa que atenallava l'illa (CARUTTI 1880, 247-255). Així i tot, cal
no oblidar que precisament un dels camps pels quals més va interessar-se el comte fou el de la cultura, i més
concretament el de l'educació. En aquest sentit, la italianització definitiva de l'illa representava per a ell
l'objectiu més urgent, i va decidir de contribuir-hi tot reformant les Universitats de Càller [13] i de Sàsser [14] ,
bandejant-ne alhora els jesuïtes de la direcció per tal com mantenien encara una relació massa estreta amb la
cultura espanyola. El ministre Bogino havia comprès que només dins d'una Universitat reformada podia
crear-se una nova generació de joves que contribuïssin a homogeneïtzar de manera absoluta Sardenya amb el
Piemont.
L'altra gran iniciativa del ministre Bogino consistí en la reforma, l'any 1767, dels "Monti frumentari", o bé
fons de blat destinats a la sembra amb què hom volia evitar els excessos dels usurers. D'aquesta manera, fou
instituïda a cada centre important de Sardenya una Junta local, articulada entorn d'una altra de diocesana que
alhora feia cap en la Junta general dirigida a Càller per Giuseppe Cossu.
Aquesta intensa activitat reformadora, però, es va interrompre sobtadament quan l'any 1773 el nou rei Víctor
Amadeu III, deixant-se aconsellar per una incompatibilitat de tipus personal, va bandejar el ministre Bogino de
l'ambient polític sard.
Així i tot, les innovacions que havia introduït el comte durant el període anterior van continuar donant llur
fruit fins i tot després de l'allunyament del seu promotor del ministeri de Guerra: l'any 1776, per exemple, quan
ja en feia tres que el seu autor havia abandonat Sardenya a causa de la supressió de l'orde dels jesuïtes, va
veure la llum el difosíssim Rifiorimento della Sardegna, de F. Gemelli (GEMELLI 1776), obra que renovava
les teories relatives a l'agricultura i la ramaderia.
Pel que fa a les tensions socials que havien de conduir la població sarda a les lluites de la dècada
revolucionària, cal tenir en compte la rebel·lió1, [15] l'any 1780, de la ciutat de Sàsser contra el governador
local, el marquès Allì di Maccarani. Reconegut responsable d'una greu irregularitat pel que fa a la distribució
del blat, el governador sasserès va provocar la violenta reacció de la població local, que protagonitzà la
primera d'una llarga sèrie de revoltes que, així i tot, responia a la immediatesa de les necessitats elementals de
la població i no es basava en aquella ideologia que havia d'inspirar les lluites antifeudals de l'any 1796
(LODDO 1975, 380-388).
És ben sabut que la ideologia que a França havia culminat amb la Revolució no va arribar a Sardenya més que
d'una manera parcial (SOLE 1984, 175-185 i 372-374) i canalitzada sobretot a través de pocs individus que,
responent sempre a un interès de tipus personal, van aconseguir d'adaptar-ne els principis que a Sardenya van
donar un caire antipiemontès a llurs reivindicacions.
De fet, l'escepticisme general envers aquesta ideologia es va demostrar de manera prou clara durant l'intent
d'invasió francesa de l'illa, durant la guerra que el 21 de setembre de 1792 la República de França havia
declarat al Piemont, quan la flota enemiga, que des del golf de Càller amenaçava la capital del Regne, fou
decididament afrontada per la població local. És més, els estaments sards, davant de la política ambigua del
virrei Balbiano, van decidir d'autoconvocar-se per tal d'organitzar la defensa de l'illa i recollir el donatiu
extraordinari amb què la població va voler contribuir a les despeses de la guerra (TODDE 1963, 169-177).
La injusta recompensa, però, amb què foren premiats només els elements piemontesos un cop superada la crisi
bèl·lica del 1792, va fer que els estaments sards, oposant-se a la política del virrei Balbiano, enviessin a Torí
una delegació formada per dos reprentants de cada estament, delegació que havia de presentar al rei una llista
de cinc condicions, entre les quals ens convé destacar la que pretenia de reservar tots els càrrecs públics de
Sardenya a la població local.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/I.- EL CONTEXT POLÍTIC 8
Mentre els representants dels estaments, rebuts a la cort amb una indiferència absoluta, esperaven a Torí una
resposta clara a les seves demandes, esclatava a Càller, el 28 d'abril de 1794, una revolta popular que es va
concloure amb l'expulsió de l'illa de tots els funcionaris piemontesos, inclòs el virrei. Tot i que els estaments i
la Reial audiència van fer-se càrrec provisionalment del govern de l'illa, la revolta havia esquerdat la unitat del
moviment revolucionari, on interessos de natura personal dugueren a l'execució d'un dels sis delegats a Torí,
Girolamo Pitzolo, acusat de traïció, i del marquès Palliaccio de la Planarja, que en qualitat de governador
militar de l'illa havia reprimit amb extrema violència la revolta del 28 d'abril.
Un fet extraordinari, però, va modificar substancialment el clima revolucionari que enterbolí els darrers anys
del segle XVIII a Sardenya: Carles Manuel IV, que l'octubre de l'any 1796 havia succeït el seu pare Víctor
Amadeu III, va arribar el 3 de març de 1799, tot fugint de les tropes franceses que havien envaït el Piemont, a
la capital del Regne, on la família reial residí fins al 1815, data en què recuperà el Piemont. [16]
Aquest fet va precipitar la tendència revisionista que havia seguit la conclusió de les revoltes del període
precedent que, així i tot, es repetiran encara durant els primers anys del segle XIX: corresponen efectivament
al 1800 les rebel·lions de les viles de Thiesi i Santulussurgiu que constitueixen els darrers moviments d'una
flama condemnada a extingir-se ràpidament. [17] Fonamentalment, la burgesia i la noblesa sardes, renunciant a
l'actitud autonomista dels darrers anys, van creure més convenient de lligar el propi destí al de la família reial,
de manera que el retorn a posicions més reaccionàries esdevenia inevitable.
Han estat individuades tres tendències que caracteritzen el període de permanència de la cort sabauda a
Sardenya (SOTGIU 1982, 90-91). En primer lloc cal destacar el fet que durant aquests anys els principals
càrrecs de l'illa foren confiats als diversos membres de la família reial. Un bon exemple d'aquesta política ens
ve donat pel nomenament del germà del rei, Carles Fèlix, duc del Genovese, com a virrei de Sardenya
(1799-1806), càrrec des del qual lluitarà tenaçment contra les darreres actituds antipiemonteses que, com hem
assenyalat més amunt, encara dificultaven l'activitat del govern.
Així i tot, però, una gran part dels càrrecs secundaris foren confiats a membres de la burgesia i de la noblesa
locals. Aquesta segona tendència va permetre al capdavall la perfecta integració entre piemontesos i sards, els
quals consentien d'aquesta manera la completa italianització cultural del país.
Finalment, no es pot ignorar el fet que, malgrat tot, les despeses derivades del manteniment de la família reial i
de la necessària defensa de l'illa van contribuir a arruinar la finança sarda (PLAISANT 1978-1979, 255-270).
Quan el juny de 1817, per tant, el darrer Savoia, Carles Fèlix, tornarà al Piemont, deixarà rere seu una illa
immersa en una pregona crisi econòmica de la qual només aconseguirà de reprendre's amb el llarg pas dels
anys...
[1] Per a l'estudi dels fets històrics del període 1720-1793 hem seguit, pel que fa a les obres del segle XIX, MANNO 1825-1827 i MIMAUT
1825; i, pel que fa a la bibliografia moderna, SOLE 1984, SOTGIU 1979, SOTGIU 1982, SOTGIU 1984 i LODDO 1975b. Per a l'estudi del
període 1793-1817 hem seguit MANNO 1972, SIOTTO 1877 i MARTINI 1852; i, pel que fa als estudis moderns, BRIGAGLIA 1974, DEL
PIANO 1984 i SOTGIU 1982.
[2] Pot ser útil, pel que fa a la conquesta de Càller per part dels austríacs, la "Noticia verdadera de la toma de la ciudad de Cáller, capital del
reyno de Cerdeña", imprès de l'any 1708 custodiat a l'AHNM, Sección de Estado, llig. 8.704.
[3] L'adhesió als pactes de la Quàdruple Aliança va ser firmada el 8 de novembre de 1718 a Londres i el 18 de novembre del mateix any a París
(LA ROCCA 1905, MOTZO 1934).
[4] Un dels estudis que destaquen amb més d'èmfasi la prepotència europea a l'hora d'obligar el duc de Savoia a acceptar uns territoris que no li
convenien és CIASCA 1935.
[5] Veg. l'"Atto di giuramento de fedeltà prestato dai tre Stamenti", del 2 de setembre, dins S. LIPPI, 23-32, i l'"Atto di giuramento del 3
settembre 1720" dins LA ROCCA 1905, 222-226.
[6] Dins del camp administratiu, l'única reforma de pes que van introduir els piemontesos durant aquests anys fou la creació, el 1721, del Suprem
Consell de Sardenya, amb seu a Torí, que reprenia les funcions del Suprem Consell d'Aragó i amb el qual es pretenia d'alleugerir
l'administració de la justícia.
[7] Per a l'estudi de les obres realitzades a la plaça forta de l'Alguer, veg. SARI 1988, 108 i ss.; RATTU 1951, 29 i ss; i CABRAS 1966.
[8] Veg. per exemple la carta del baró de Saint Rémy a Víctor Amadeu II, de l'11 de novembre de 1721 (dins LODDO 1934, 244), on el virrei
il·lustra la seva política igualitària i els dos "llenguatges" que empra en adreçar-se als seus súbdits.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/I.- EL CONTEXT POLÍTIC 9
[9] Els tres estaments o "braços" (militar, religiós i reial) que constituïen el Parlament general foren instituïts a Sardenya poc després de la
conquesta catalana, el 1355, any en què Pere III va convocar les primeres Corts a l'illa. Després de la cessió de Sardenya al Piemont, les
autoritats sabaudes, tot i que es van veure obligades a reconèixer aquesta institució d'origen català, no van convocar mai el Parlament, que
segons un antic costum hauria hagut de reunir-se cada deu anys. No serà fins a l'any 1793 que el Parlament sard s'autoconvocarà per tal de
participar d'una manera activa en la direcció política del Regne. Pel que fa als orígens i la història del Parlament sard, veg. MARONGIU 1979
i la bibliografia que proposa MATTONE 1984, 91.
[10] És ben significatiu el fet que el virrei comte Allinge d'Apremont, així que van començar les hostilitats, proveís a reforçar la defensa de les
places fortes de l'Alguer i Castell Aragonès: la presència al Logudor de bandolers i nobles descontents de la política dels piemontesos feia
témer perilloses col·laboracions de la població sarda amb les tropes hispano-franceses.
[11] Va regular les "Tappe di insinuazione" l'edicte del 15 de maig de 1738, la versió italiana del qual és publicada dins SANNA 1775, I, 342.
Per al seu estudi veg. sobretot CANEPA 1936 i, pel que fa a les llistes dels pobles que formaven cada "tappa d'insinuazione", INSINUACION
1738.
[12] No s'havia censat la població sarda des de l'any 1728. Tot comparant els resultats d'ambdues recerques s'adverteix que el nombre d'habitants,
que el 1751 ascendia a Sardenya a 360.392 (5.117 a l'Alguer i 19.512 a Càller) havia augmentat en cinquanta mil unitats respecte l'any 1728
(CORRIDORE 1902, 44 i ss.).
[13] La nova Universitat fou regulada per la Butlla pontifícia del 12 de juliol de 1763 i el Diploma de Carles Manuel III, firmat el 28 de juny de
1764 (vegeu-los publicats dins SANNA 1775, I, 93-96 i 103-106 respectivament).
[14] Veg. el Diploma de Carles Manuel III, firmat el 4 de juliol de 1765, dins SANNA 1775, I, 107-110.
[15] Són d'indubtable interès la "Relazione di tumulto in Sassari" i la "Relazione del tumulto di gran parte del popolo di Sassari, avvenuto la
domenica sera del 23 aprile 1780", de l'AG, docs. 81 i 79 respectivament.
[16] Pel que fa a l'estada de la família reial a l'Alguer, veg. SECHI 1979, 12-23.
[17] Per a l'estudi d'aquestes darreres revoltes, veg. POLA 1923, CHERCHI 1969, 229-259 i, sobretot, el "Diario" [1796-1806] de J. Lavagna,
publicat dins SOLE 1970, 73-228.
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC
LINGÜÍSTIC
II.- El mosaic lingüístic
II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII:
Bartomeu Simon
Són fonamentalment quatre les llengües que van conviure a la Sardenya del segle XVIII. Convé tenir en compte, en
primer lloc, la llengua autòctona, el sard [1] , fragmentada en diversos dialectes que, essencialment, podem classificar
entorn de dos grans grups: els dialectes logudoresos -que influiran de manera directa damunt del català de l'Alguer- i
els campidanesos. Es tracta d'una llengua de transmissió bàsicament oral que a partir del segle XIV, com a
conseqüència de la invasió catalana, va anar perdent a l'illa, de manera progressiva, el seu antic caràcter de llengua
de l'administració per tal de llegar-lo al català, que es generalitzà en tots els cercles propers al poder. [2]
A partir del segon terç del segle XVIII, però, el català, que des del segle XVII veia disminuït, en benefici del castellà,
el seu prestigi social -sense perdre l'originari caràcter de llengua de l'administració-, va sobreviure reclòs a la ciutat
de l'Alguer, on s'ha perpetuat fins als nostres dies [3] . Per tal d'estudiar amb més atenció les fites fonamentals de la
història del seu ús -en oposició amb les tendències castellanitzant i italianitzant-, abans d'afrontar la història de la
llengua catalana a Sardenya durant el segle XVIII descriurem el marc on aconseguí de sobreviure. Tindrem en
compte, per tant, la castellanització de l'illa -aprofundint el període posterior a l'any 1717- i la italianització que
havia de culminar el 1763, quan es generalitzà l'ensenyament de l'italià a les escoles.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 10
II.1.- El sard: decadència i represa
II.1.1.- El període de decadència
Tal com encertadament assenyala Michelangelo Pira, "la storia linguistica della Sardegna è contrassegnata da
una quasi costante presenza di almeno due lingue. La prima, quella locale, è estremamente povera, quando non
del tutto priva, di testi scritti. L'altra è sempre una lingua di gruppi dominanti esterni che conoscono e
praticano l'uso della scrittura" (PIRA 1978, 111) [4] . La quasi total absència de textos escrits, per tant, és una
característica essencial de la llengua sarda [5] que, després d'haver donat, durant l'Edat Mitja, documents de tant
de relleu com els Estatuts sassaresos (Madau 1969), les Carte Volgari (Solmi 1905) i la Carta de Logu
(BESTA-GUARNERIO 1905), a més dels diversos Condaghes [6] , va entrar en una fase de silenci accelerada
per la dominació catalana, i ratificada, al segle XVIII, per la piemontesa (Wagner 1951, 51-52).
A partir del segle XV, per tant, el sard va perdre el seu antic caràcter de llengua pública i va haver-se de
refugiar dins de l'ambient familiar, constituint el patrimoni exclusiu de les capes populars i d'un grup molt
reduït d'intel·lectuals locals. Durant el període objecte del nostre interès, el seu ús públic (pràcticament reduït a
escadusseres actes notarials i testaments [7] ) és tan esporàdic que no aconsegueix d'alliberar-lo del seu caràcter
de llengua parlada, popular i domèstica, mancada de tot prestigi cultural; però vehicle alhora de la cultura local
que, malgrat la poca participació dels sards en la pròpia literatura, havia de concretar-se en la riquesa de la
poesia improvisada, la cançó i el teatre populars.
II.1.2.- El teatre sacre
Ha estat assenyalat que el desenvolupament del teatre sard del segle XVII va néixer de la coincidència de tres
factors que contribuïren a atorgar-li un estil que havia de continuar-lo caracteritzant durant el segle següent: la
intensa vida religiosa, la preexistent tradició teatral popular i l'equilibri entre formes tradicionals tant indígenes
com d'origen ibèric (Bullegas 1976, 37). Pel que fa a aquest darrer aspecte, convé recordar que efectivament la
difusió de textos dramàtics del Segle d'Or de la literatura castellana (Tirso de Molina, Lope de Vega i Calderón
de la Barca foren els autors que més se'n beneficiaren) va permetre que a partir del segle XVIII certs drames
representats durant la Setmana Santa fossin imitats a l'illa (BULLEGAS 1982, ALZIATOR 1975, 156-229).
Molt més que no pas això, però, és interessant de tenir en compte, tal com els anomena Sergio Bullegas, els
"materials dramàtics" autòctons que aquesta influència estrangera va modificar (BULLEGAS 1976, 47-76).
En primer lloc convé destacar les llegendes hagiogràfiques, que desvetllaren en el públic aquella familiaritat i
aquell interès envers les vides de sants que havien gaudit de tanta popularitat durant el segle XVI. No podem
estar-nos de recordar, en aquest sentit, els dos exemples catalans que enriqueixen la literatura a Sardenya
durant aquest període: ens referim a la Vida de sant Anthíogo i a la Vida del benaventurat sanct Mauro, les
dues úniques relíquies de literatura hagiogràfica catalana de què tenim notícia (Carbonell 1984a98). A la fi del
segle XVII, però, el record del període català del gènere s'havia perdut, i és amb la llengua castellana que el
sard acostuma a conviure en els textos dramàtics populars. Un dels exemples més interessants d'aquest
fenomen és el de Giovanni Maria Contu, que entre la fi del segle XVII i el principi del XVIII va traduir al
castellà l'Alegra, festiva y devota rapresentación de algunas de las virtudes, prodigios que por virtud divina
obró [...] el milagroso Beato Salvador de Horta que originàriament havia escrit ell mateix en sard
(BULLEGAS 1982, 119). Pietro Chessa Cappai, que el 1751 redacta també en sard la seva Historia de la vida
y hechos de San Luxorio, s'adreça al lector amb acotacions en castellà (Alziator 1975, 210-242).
Un altre element dels "materials dramàtics" que S. Bullegas relaciona amb l'evolució del teatre sard d'aquest
període són les cerimònies de la Setmana Santa, amb què hom proposava als fidels els aspectes més realistes
de certs passatges de la Passió (BULLEGAS 1976, 51) [8] . Cal recordar que l'Alguer comptava amb la tradició
de recitar en català un Sermó del descendiment (MANUNTA 1988-1991, II, 187-214) durant la cerimònia de
la depositio, el "Desclavament", sermó que coneixem en la versió d'Antoni Miquel Urgias [9] que tindrem en

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 11
compte més endavant.
També a les "Passions" la llengua castellana comptarà amb un prestigi que l'acompanyarà fins ben entrat el
segle XVIII. J.F. Carmona ja havia escrit en aquesta llengua la Passión de Christo Nuestro Señor (Alziator
1948), que havia estat representada a Càller l'any 1629. Giorgio Obino, durant els primers anys del segle
XVIII, va escriure en sard La Passión de nuestro Señor Jesuchristo [10] , tot recorrent al castellà a l'hora
d'escriure les acotacions.
El castellà continuarà essent present -però ara amb una completa independència respecte a la "Passió" que
acompanya-, al manuscrit dels "Gozos de la Confraternita di San Vero Milis" (Alziator 1957, 139-140) del
sastre Mauriziu Carrus, que conté Sa passione et morte de nostru Signore Jesu Cristu segundu sos battor
Evangelistas, representada els anys 1728 i 1731.
Trobem la mateixa alternança lingüística, amb les mateixes característiques, en un altre text de la primera
meitat del segle XVIII, en aquesta ocasió de molt més interès, per bé que no literari. L'Index libri vitae
(Delogu 1736), de Giovanni Delogu Ibba, consisteix en efecte en l'únic llibre imprès durant el segle XVIII a
Vilanova Montlleó -prop de l'Alguer-, on l'any 1736 calgué transportar la tipografia mòbil de Giuseppe
Centolani, que Giorgio Soggia havia fundat a Sàsser a la fi del segle XVII (Tola 1966, II, 23). L'Index libri
vitae conté, a més de certs goigs castellans, la Tragedia in su isclavamento de su sacrosantu corpu de Nostru
Sennore Iesu Christu (GARZIA 1931, STERZI 1906), que tant ha estat considerada una "notevole sacra
rappresentazione" (Pirodda 1989, 943) com una tragèdia pobra, "dura e legnosa nei versi, povera di fantasia,
prodotto di artigianato e non d'arte" (Alziator 1954, 229).
II.1.3.- Els goigs
No hi ha dubte, però, que el fenomen literari que durant aquest període ens ofereix més d'interès és el de la
pervivència a Sardenya del gènere literari dels goigs [11] .
Els goigs van arribar a Sardenya de la mà de la conquesta catalana [12] , i si bé inicialment foren sempre cantats
en la llengua original -per tal com es tractava d'un gènere propi de la colònia catalana-, posteriorment la
comunitat sarda va fer-lo seu [13] , tot lloant en sard o castellà tant sants i advocacions procedents de Catalunya
(la Mare de Déu de Montserrat, Sant Jordi, Sant Ramon Nonat, etc.) com de tradició local.
Els goigs més antics que coneixem són els dedicats a la Mare de Déu de la Mercè (MANUNTA 1988-1991,
II, 79-83) que, segons Eduard Toda "corregueren manuscrits en la segona meytat del segle XVI, y en 1604
foren inclosos en una recopilació de gracias y privilegis de la confraría dels mercenaris, que publicá á Cáller
Antiogo Brondo" [14] .
Només recentment ha estat tingut en compte, després d'aquest text, el llibre de Salvador Esquirro, Santuario
de Caller [15] , de l'any 1624, que inclou les "Set llaors del benaventurat Sant Baldiri martyr glorios advocad y
apropriat per qualsevol enfermetats, y per totes malalties"; abans de la seva descripció i edició, a càrrec d'A.
Bover (1993, 95-102), havia estat assenyalada només una versió posterior d'aquests goigs (BOVER 1984,
106), continguda al manuscrit de Juan Francisco Carmona, Alabanças de los Santos de Sardeña, de l'any
1631 [16] .
Ara bé, el llibre de J.F. Carmona ens ha llegat també, per primer cop a Sardenya, goigs redactats en castellà
(BULLEGAS 1975, 16-27). Es tracta, efectivament, d'un període en què el gènere és assimilitat per la devoció
local i que coincideix, alhora, amb un buit documental a causa del qual, fora dels "Goigs de la Verge del
Roser", dels quals parlarem més endavant, no ens és possible de conèixer cap altre exemple de goigs redactats
en català fora de l'Alguer.
Correspondrien també a la fi del segle XVII les primeres versions, contemporànies a les castellanes, de goigs
en llengua sarda, que malgrat tot només ens han arribat en reculls del segle XVIII, alguns dels quals ja hem
tingut en compte a l'apartat anterior. Contenen goigs en castellà i sard, efectivament, els "Gozos de la
Confraternita di San Vero Milis", de M. Carrus (1726-1727), i l'Index libri vitae, de G. Delogu Ibba (1736). De

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 12
l'obra d'aquest darrer autor hom ha destacat la seva extraordinària difusió a l'illa (alguns dels seus goigs han
sobreviscut fins a l'actualitat) i alhora, tot i la seva mediocritat, el fet que demostren "una cultura ed una
tecnica non consueta in questo genere" (Alziator 1954, 226).
II.1.4.- El renaixement de la literatura culta
Coincidint amb la definitiva imposició de l'italià a Sardenya i l'arrelament de l'estètica arcàdica, de què
parlarem més endavant, la literatura en sard va viure un episòdic període de represa durant el darrer terç del
segle XVIII. La puixança de l'italià com a llengua literària, lògicament, havia colpit amb més força les àrees
properes al poder, o sigui les ciutats i, més concretament, Càller, Sàsser i, amb unes característiques ben
particulars, també l'Alguer. A la resta de l'illa, en canvi, la política de les autoritats sabaudes va afavorir
indirectament el conreu de la poesia en sard, per tal com constituïa un ulterior pas en la repressió de l'ús del
castellà en la producció literària local (Pirodda 1989, 944).
Abans d'aquest període, però, el sard no havia comptat amb un registre literari que el fes apte, segons els
mateixos escriptors sards, per a la poesia. Matteo Madau, en un singular intent de superar aquesta mancança,
va publicar l'any 1782 el fonamental Ripulimento della lingua sarda [17] , on proposava la creació d'un "sard
il·lustre", enriquit amb préstecs del llatí i del grec, a partir de la variant dialectal logudoresa. Tot i que aquesta
ambiciosa i ben poc realista idea va fracassar, és cert que el logudorès, al llarg del segle XVIII, es va acabar
imposant com a base de la llengua literària en totes aquelles comarques que per motius lingüístics o geogràfics
no queien fora del seu camp d'influència (a la Gal·lura, el Sasserès i a les comarques del sud de Sardenya, per
tant, hom va continuar conreant, al costat de l'italià, els dialectes locals).
Tot i que amb la seva proposta M. Madau preveia d'elevar fonamentalment el nivell lingüístic de les capes
populars, les úniques que havien de preferir el sard enfront de l'italià, més culte (Madau 1782, 25), la nova
producció literària en sard fou protagonitzada per tot un seguit d'autors procedents dels cercles religiós i
burgès de les més important viles sardes. Destaquen els noms de Pietro Pisurzi, Gavino Pes, Efisio Pintor
Sirigu i Gian Pietro Cubeddu, poetes que van recollir el llegat literari popular, de base oral, i van enriquir-lo
amb el caràcter i l'estètica de la poesia arcàdica (Pirodda 1989, 944-945). L'ambient revolucionari i les
aspiracions autonomístiques de la darrera dècada del segle XVIII, alhora, van donar un caire militant a aquesta
nova poesia sarda: n'és un bon exemple el popularíssim Innu de su patriotu sardu a sos feudatarios, de
Francesco Ignazio Mannu.
Amb el segle XIX i la desaparició de l'estètica arcàdica, però, la literatura sarda, després de l'anecdòtica
represa dels anys precedents, tornarà altre cop a l'anonimat de l'espontània creació popular que no aconseguirà
de superar fins al nostre segle.
II.2.- La consolidació del castellà a la primera meitat del segle XVIII.
II.2.1.- Substitució del català pel castellà com a llengua oficial
Tradicionalment s'ha fet correspondre amb el segle XVII, sens dubte d'una manera massa apressada, la
desaparició de l'ús públic del català a Sardenya [18] . És cert que a partir d'aquest segle el castellà l'anirà
arraconant progressivament de l'ambient públic sard [19] ; però també ho és que el català fou la principal
llengua de certs àmbits de l'administració fins al Tractat d'Utrecht, o sigui mentre Sardenya va pertànyer a la
Corona d'Aragó. Recentment ha estat demostrat que d'una manera gairebé generalitzada hi recorregueren els
notaris sards fins l'any 1717, data en què les tropes espanyoles, capitanejades pel general Alberoni,
reconqueriren l'illa i hi fomentaren intensament, ara sí, l'ús del castellà.
Ara bé, fou inversemblantment a partir del Tractat de Londres, que preveia la continuïtat política i cultural
respecte al període precedent (Palmarocchi 1935, 22), que el castellà aconseguí de bandejar definitivament el
català del món jurídic sard. Els costums lingüístics imposats durant el breu període de dominació espanyola,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 13
entre els anys 1717 i 1720, es generalitzaren a Sardenya precisament quan l'illa havia deixat de pertànyer no
només a la Corona d'Aragó sinó també, amb caràcter definitiu, a l'Estat espanyol. La creació de les "Tappe
d'insinuazione", el 1738, significarà el triomf definitiu del castellà dins del notariat: la nova figura de
l'insinuador controlarà de manera directa el treball dels notaris, que li remetran redactat en castellà l'inventari
dels documents parcialment estesos en català en dates precedents i que a partir d'aquell any havien de dipositar
als arxius creats expressament per a aquest fi.
Malgrat la lenta introducció de l'italià, el castellà va continuar mantenint a Sardenya el seu antic prestigi
durant tot el segle XVIII. Són diversos els exemples de preferència del castellà respecte a l'italià, un cop
encetada la segona meitat del segle: voldríem destacar només, però, els que ens vénen donats pel callerès Juan
María Contu, que després de l'any 1756 traduïa de l'"idioma vulgar de Sardeña" al castellà la seva Obra
poética, actualment conservada en forma manuscrita a la Biblioteca Universitària de Càller (Arce 1960, 131); i
per Salvatore Baxu, que el 1761 va traduir de l'italià al castellà la Istruzione dei confessori e penitenti, de
Daniello Concina (Siotto 1966, 131, n. 1).
El mateix prestigi de què gaudia aquesta llengua permetia encara que l'any 1793, per exemple, un cert noble
anomenat Vico s'adrecés directament al virrei sense haver de recórrer a l'italià [20] . Sis anys més tard trobem
encara els consellers de Càller redactant en castellà les actes relatives a la sessió del 26 d'agost de 1799. [21]
Pel que fa a la pervivència del castellà a les actes notarials, ha estat assenyalat l'any 1816 com a data límit del
seu ús (Canepa 1936, 108), tot i que no són rars els documents posteriors redactats en aquesta llengua. Els
registres parroquials, [22] per exemple, hi seran fidels fins a dates tan properes a nosaltres com l'any 1822, a la
parròquia d'Armungia (Arce 1960, 13); el 1823 a la de Nuraminis [23] ; i el 1833 a Sanluri [24] . Convé recordar
que precisament a Sanluri Joaquín Arce va individuar la inscripció castellana més tardana entre les que es
poden datar, una indulgència concedida pel bisbe de Càller Vittorio Melano que cal situar entre els anys 1778 i
1798 (Arce 1959, 13).
II.2.2.- L'apogeu de la literatura castellana
Més endavant tindrem en compte la gradual substitució del castellà per l'italià al llarg del segle XVIII i la seva
quasi total desaparició a la fi del període que analitzem. Només ens cal anticipar que pràcticament fins a l'any
1763, quan començà a imposar-se de fet l'italià, el castellà va continuar gaudint sense cap destorb de la difusió i
el prestigi que havien de permetre el naixement del màxim exponent de la seva literatura a Sardenya. [25]
Efectivament, tot i que ha estat assenyalat que manca, dins la literatura sarda del segle XVIII, un "veritable
artista" (Alziator 1954, 212), Vicente Bacallar [26] consisteix sens dubte no només en un dels autors més
prestigiosos d'aquest període, per bé que en llengua castellana, sinó també en el més brillant conreador a l'illa
de certes tendències nascudes durant el Segle d'Or de la literatura castellana i que troben el seu màxim
exponent en Los Tobías (Bacallar 1709). Seguint efectivament l'exemple de Francisco de Rojas, autor de Los
trabajos de Tobía, V. Bacallar va construir el seu llarg poema, d'altra banda de ben poc interès literari, obeint
una estètica barroca llargament reconeguda per la crítica contemporània [27] .
Malgrat que aquesta obra primerenca havia d'atorgar al seu autor un cert prestigi dins de l'ambient literari
-prestigi que havia de culminar l'any 1713, quan durant el seu exili a Madrid fou cridat a formar part del nucli
original de la Real Academia Española-, V. Bacallar és fonamentalment recordat per les obres de caràcter
històrico-polític amb què pretengué de defensar a Sardenya la legitimitat del domini espanyol quan l'illa havia
passat definitivament sota el poder dels Savoia. Amb la seva Monarquia Hebrea (Bacallar 1719) i, sobretot,
amb els Comentarios de la guerra de España [28] , V. Bacallar representa un cas extrem de resistència envers
els nous dominadors i, alhora, l'únic escriptor en llengua castellana d'aquest període que pogué influir de
manera decisiva damunt les generacions literàries posteriors.
Efectivament, fora de l'obra del missioner jesuïta Antonio Machoni, de difusió molt reduïda a Sardenya, tota
la resta de la producció literària castellana d'una certa qualitat ens ha pervingut a través de ben pocs manuscrits

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 14
que de cap manera no transcendiren abans del segle XIX [29] . Així i tot, d'aquesta llista de noms tan poc
estudiats convé destacar el de María Rosalía Merlo [30] , no tant per l'interès de la seva persona sinó,
precisament, perquè li havien estat falsament atribuïdes les rimes intitulades Urania a lo christiano y
Polihmnia a lo devoto.
Aquestes "Rimas espirituales", malgrat la seva senzillesa, tenen també un deute important envers la poesia
mística del Segle d'Or, deute que es fa palès en un ingenu gongorisme i "un innegable sabor lopesco" que J.
Arce atribueix a la tendència arcaïtzant que per força havia de dominar els costums literaris dins de l'àmbit
religiós en què va viure M.R. Merlo (Arce 1960, 176 i 299-300).
Ara bé, el que de debò ens interessa d'assenyalar és que, si d'una banda sembla innegable un cert grau de
participació de M.R. Merlo, o d'alguna altra religiosa del seu convent, en la redacció de les "Rimas", Giorgio
Da Riano va atribuir-ne la gairebé total paternitat a Angel María Carta, responsable espiritual del convent (DA
RIANO 1938, 221-258). Ni F. Alziator ni J. Arce, però, no recorden, en establir la breu biografia del poeta
(Alziator 1954, 231; Arce 1960, 175), que fou rector de la Universitat de Càller entre els anys 1737 i 1754.
II.3.- La italianització durant la segona meitat del segle XVIII
II.3.1.- Les primeres temptatives d'introducció de l'italià
Quan prengueren possessió de l'illa, com hem tingut ocasió de veure, els piemontesos es trobaren davant d'un
regne les estructures essencials del qual, després d'una dominació de quatre-cents anys, havien estat
pregonament espanyolitzades1.
Eren d'origen ibèric, efectivament, la cultura, la llengua comuna, el dret i fins i tot el funcionariat. Segons el
testimoniatge contemporari d'un anònim funcionari piemontès,
"[els sards] sì che mai hanno conosciuto altre massime che quelle de' Spagnuoli, si sono addottati i loro
costumi, si sono conformati alla stessa loro usanza del vestire, del mangiare, del conversare, tanto che si può
dire che abbian contratto la stessa loro natura, genio ed inclinazione [...]. Non si deve più recar a maraviglia
che ancor continui questo loro genio verso li Spagnuoli" (PALMAROCCHI 1935, 69).
Malgrat les clares expressions de bona part dels estudiosos moderns -entre els quals destaca G. Sotgiu, que
situa la classe dirigent sarda, incapaç d'elaborar un programa cultural propi i radicalment allunyada dels
interessos de la població, sota l'absoluta influència dels costums espanyols (Sotgiu 1979, 25)-, no manquen les
discrepàncies. Segons B.R. Motzo, per exemple, la població local oblidà fàcilment, durant la dominació
sabauda, aquella "patina iberica" que mai no havia assimilat completament (Motzo 1951, 1031). Cal
assenyalar, però, que si bé això és cert pel que fa a les capes més humils de la població sarda -que així i tot,
com veurem tot seguit, tampoc no assimilaren fàcilment les formes culturals italianes-, el mateix criteri no pot
ser aplicat ni a les estructures polítiques, religioses i culturals de Sardenya ni a la classe dirigent, que com hem
vist inicialment va acceptar amb molta difidència la dominació sabauda.
Ara bé, cal tenir en compte que, deixant de banda aquest pretès arrelament al caràcter espanyol, la classe
dominant volia aprofitar tots els privilegis llegats pels antics dominadors per tal d'assegurar els propis
interessos de classe. En aquest sentit, les condicions estipulades als pactes de cessió de Sardenya al Piemont
obligaven les autoritats sabaudes a respectar els antics costums i a perpetuar els privilegis que vetllaven pels
interessos de les classes més acomodades.
De manera coherent amb llur prudent política inicial, per tant, els piemontesos no van voler canviar els
costums lingüístics a Sardenya, si més no fins que llur domini a l'illa no s'hagués consolidat. La nova
administració, així, va continuar emprant el català i el castellà a tots els actes públics de la vida política. Víctor
Amadeu II, per exemple, informava de la següent manera el baró de Saint Rémy pocs dies després del seu
nomenament:

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 15
"Il linguaggio ordinario pratticato ne' Tribunali per gli ordini, è lo Spagnuolo, od il Cattalano. Nelle Città, e
luoghi però, ove é qualche commercio, viene inteso, e vi si parla eziandio l'Italiano"2.
L'italià era, efectivament, una llengua pràcticament desconeguda. De fet, només hi havien tingut contacte
aquelles colònies d'immigrants fonamentalment genovesos que, durant l'anomenada tercera fase de les
relacions comercials entre Sardenya i Ligúria, corresponent als segles XVI i XVII, s'havien establert a l'illa, tot
aconseguint de penetrar en els sectors comercials i administratius més cobejats. Això va permetre que es
desenvolupés una classe de mercants genovesos que gaudien d'una forta presència a les ciutats3, tal com
assenyalava el comptador general Fontana en una carta firmada l'any 1720:
"La popolatione di questa città [Càller] giungerà nello stato presente ad anime venti mila, e li mercanti e
negotianti in essa sono per la maggior parte forastieri, massime genovesi" (La Rocca 1905, 198).
Pel que fa a aquestes colònies, continuant amb l'estudi de la correspondència oficial, el virrei marquès de
Cortanze escriurà l'any 1732:
"Vennero con debolissimi capitali per esercitarvi il negozio e mercatura, ed avendo avuto propizia la sorte vi
hanno poi fatto qualche progresso, sebene oggidì il tutto è in decadenza" (La Rocca 1905, 198).
Fora d'aquests ambients, el català i el castellà eren les úniques llengües de la cultura i el poder. És més, Víctor
Amadeu II va donar ordres molt precises de no alterar la situació. És molt interessant, en aquest sentit, la seva
reacció davant la proposta del baró de Saint Rémy que, assegurant que "dans ce Pais tout le monde parle [...] la
langue italienne", pretenia d'introduir-hi no només l'ensenyament de la nova llengua, sinó també l'ús de
dictar-hi les lleis4. La resposta del rei fou contundent:
"S'è altresì da noi osservato il riflesso, che fate ad un Capo delle vostre istruzioni d'introdurre per mezzo delle
scuole pubbliche l'uso della lingua italiana; sopra del che vi replichiamo di non far alcune parti per introdurla
nel modo suddetto, essendo per altro assai naturale che debba introdursi insensibilmente da se stessa per la
maggior necessità, che s'avrà di servirsi della medesima in questo nuovo dominio"5.
Al baró de Saint Rémy no li quedarà més remei que fer-se enrera:
"J'ay bien êcrit à V.M. que le mojen d'introduir la langue Italienne êtoit de faire êtudier en Italien, mais je n'ay
eu garde de faire aucun pas la dessus que lorsque V.M. me l'auroit ordonné"6.
És així com tots els documents relatius a la presa de possessió i les primeres lleis i pregons foren redactats en
castellà: l'acta de jurament, les convocatòries, el pregó d'indult general; juraren en castellà els representants
dels tres estaments, els batlles dels departaments reials, els procuradors de les set ciutats sardes... I també,
naturalment, el virrei, independentment del fet que la llengua habitual de la seva correspondència oficial fos
l'italià o el francès.
Cal tenir en compte, però, que els piemontesos arribaren a l'illa tècnicament preparats per a afrontar també les
dificultats que havia de procurar-los la presència del català entre les llengües de l'administració. Vegeu per
exemple allò que escrivia el baró de Saint Rémy tot referint-se al regent Capello:
"Seroit très propre pour être un bon Regent puisque outre les qualités ci dessus entend le Cattalan qu'est La
Langue, dont se servent les Tribunaux par le rapport qu'elle à avec celle de Nice"7.
El respecte envers els antics costums lingüístics a Sardenya també va beneficiar, si més no teòricament, el
català. El baró de Saint Rémy, adreçant-se encara al comte de Mellarede, escrivia:
"Elle y trouvera entre autres [documents] copie d'une patente en Langue Catalane, et d'une lettre en Espagnol
pour ne point changer les termes par la traduction"8.
La inicial prudència de la política lingüística sabauda, però, tendia substancialment a la progressiva substitució
del castellà per l'italià. Víctor Amadeu II, efectivament, l'any 1720 ja havia escrit al baró de Saint Rémy:
"Pratticarete perciò, per quanto vi sarà possibile la lingua Italiana, senz'affettare per altro di non volervi servire
della spagnuola, ed in tal modo introducendo insensibilmente la prima, anderà l'altra per se stessa in disuso"9.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 16
Les autoritats piemonteses, per tant, presentaran l'italià com una llengua necessària per a la relació verbal, però
encara no per a l'escrita. Així ho confirmen les instruccions adreçades al virrei Doria del Maro el 4 d'agost de
1723, on el rei continuarà demanant que no es faci res per substituir el castellà dins l'administració
(Palmarocchi 1938, 95).
L'estudiós Raffaele Ciasca ens presenta un quadre molt precís de la realitat lingüística a Sardenya durant el
període comprès entre els anys 1720 i 1730: el castellà, llengua d'una nació forta i poderosa, gaudia d'un
prestigi que a l'italià mancava; certs sectors de les capes alta i mitjana -la noblesa tradicionalista, el clergat i els
mestres fins i tot, que impartien llurs lliçons en castellà i sard- es negaven a permetre la introducció de la nova
llengua; els mateixos funcionaris no oferien gaire bon exemple en preferir, sovint, el francès per a llurs
relacions amb el Piemont o el castellà per als actes d'abast local.
Així i tot existien, malgrat la general tendència envers la immobilitat, algunes forces que reclamaven el canvi:
la noblesa calleresa, per exemple, va manifestar al baró de Saint Rémy el seu desig d'aprendre l'italià; desig
que serà lentament satisfet, com veurem a continuació, per la tímida reforma lingüística que fonamentalment
protagonitzarà, durant el regnat de Víctor Amadeu II, el jesuïta Falletti.
El pare Falletti, tal com es desprèn de la correspondència entre el rei i el baró de Saint Rémy, havia fet l'any
1721 la seva primera estada a Sardenya, on dugué a terme una visita general als col·legis del seu orde10. Fou
gràcies al coneixement de les realitats política i cultural sardes que li havia procurat aquesta primera missió
que Víctor Amadeu II -canviant d'estratègia a partir de l'any 1726 en comprovar que la confusió lingüística
dificultava l'adaptació dels funcionaris piemontesos- li encarregà d'estudiar, d'acord amb el virrei comte de
Cortanze, la manera d'introduir l'italià a Sardenya, de manera que els nens poguessin aprendre'l a l'escola i els
religiosos emprar-lo durant llurs prèdiques11.
Copiem pel seu interès la resposta completa de Falletti, que s'adreçà al virrei amb les següents paraules:
"Avendo io fatto matura riflessione sopra la proposizione, che V.E. mi ha fatto per parte di S.M. circa l'essere
esequibile, ò nò il progetto d'introdurre nelle scuole di questo Regno la lingua italiana, mi dò l'onore d'esporre
a V.E. che io non riconosco difficoltà notabile per parte de' studenti, perchè si come essi nelle scuole
aprendono la lingua Castigliana straniera a' Sardi ugualmente che l'italiana, così con ugual facilità, et
applicazione si renderebbero capaci di questa, massime coll'esser informati che col decorso del tempo le
scritture pubbliche dovrebbero correre in lingua Italiana.
L'ostacolo occorre per parte de Maestri, i quali presentemente non sanno ne parlare ne scrivere nell'idioma
italiano. Per vincere questa difficoltà sarebbe necessario che venissero in questa Provincia due ó tré Padri
dall'Italia, i quali insegnando la lingua á Padri giovani, dopo d'alcuni anni s'avrebbe un numero bastante di
Maestri instrutti per dar principio ad ammaestrare la gioventù del paese"12.
No cal dir que Falletti es mostra excessivament optimista pel que fa a la facilitat amb què suposa que els sards
aprendran l'italià, optimisme que només pot respondre, com escriu Scano, a un cert servilisme envers el nou
dominador (Scano 1894, 52).
Uns mesos després d'aquesta resposta el pare Falletti va especificar en una memòria tots els mitjans i materials
que considerava necessaris per a l'ensenyament de l'italià a l'illa. Considerem també oportuna la transcripció
del text complet, on se'ns farà alhora evident com havia de ser lenta la introducció de la nova llengua:
"Sarà necessario che si mandi da Piemonte il Libro intitolato Summa Rolandins13 [sic!] che contiene
gl'esemplari, e formole con cui si devono fare gl'Istromenti Italiani, e li Librari di qui ò lo ristamperanno ò ne
faranno venire altre Copie stampate dall'Italia.
Sarà pur necessario di mandare un esemplare de dizionari dove vi sia la lingua spagnuola e Italiana e si
faranno qui ristampare.
Che non si facciano più Notari per il tempo di tre anni essendovene nel Regno esuberantemente. E passati detti
tre anni quelli che vorranno essere ammessi debbano essere esaminati in Italiano da uno o due de trè Ministri

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 17
Piemontesi e non da un Segretario come si fa presentemente, mentre questi li passano leggieremente per essere
gente mercenaria.
Si dovrà cercare qualche spediente per avere Predicatori Italiani.
Si dovrà ordinare alla Salla, et alla Real Governazione di votare e parlare in Italiano, come pure fare le
sentenze, e decreti à memoriali, et altre provisioni in Lingua Italiana come altresì alli Ministri Patrimoniali.
Ed il Vice Rè comincierà pure á decretare le suppliche in Italiano quando S.M. così lo ordini. E con questo si
crede che si potrà introdurre con facilità la lingua Italiana, ed abolire la lingua spagnuola, e non la sarda, ch'è
la naturale in questo Regno"14.
A aquest darrer punt -o sigui, a la introducció de l'italià dins l'administració quan pregons, cartes pastorals,
formularis, registres notarials i parroquials i tota mena d'escriptures eren redactats en català, castellà o sard-
Víctor Amadeu II no va voler consentir-hi mai, tot i que la resta de les condicions proposades per Falletti es
van anar satisfent lentament, tal com veurem a continuació.
Una de les primeres coses que calia fer, segons el projecte del pare Falleti, era ensenyar l'italià a tots aquells
religiosos que, més endavant, haurien de difondre'l ells també, a través de l'ensenyament lingüístic o doctrinal,
a la resta de la societat sarda. Per a això calia aconseguir que religiosos italians es transferissin a Sardenya,
cosa que sens dubte havia de provocar un cert malestar dins dels ordes afectats.
Així i tot el 2 de juliol de 1726 Víctor Amadeu II, advertint que no volia abolir el sard sinó arraconar a poc a
poc el castellà en benefici de l'italià, va acceptar que fossin reclamats des de les Escoles Pies i les institucions
jesuïtiques sardes tots aquells religiosos necessaris per a difondre l'italià dins d'aquests ordes.
Les relacions entre el govern piemontès i la Companyia de Jesús travessaven, però, un període de tensió: el 8
d'agost de 1726 el virrei comte de Cortanze, advertint una certa hostilitat per part dels jesuïtes envers l'autoritat
que ell representava, va escriure al rei:
"Il primo castigo che dovrò loro dare sarà di non permettere a loro le scuole pubbliche, non volendo lasciare
che una parte della gioventù sia educata da religiosi sospetti nelle massime"15.
La resistència amb què els jesuïtes sards es negaren a acollir llurs confrares italians va fer que el mes de març
de 1727 només s'hagués establert a Sardenya el pare Vassallo, que d'altra banda esdevingué de seguida popular
gràcies a les seves dots de predicador16. Fins al 18 de gener de 1728 no s'establí, també a Càller, un altre
religiós d'origen italià, l'escolapi Chiesa, que començà a impartir tot seguit l'ensenyament de la nova llengua.
Ara bé, no només el seu ajudant, el pare Aquarone, va veure la seva obra obstaculitzada pels jesuïtes sards,
sinó que ell mateix va haver d'entornar-se al continent l'any següent a causa de l'animadversió amb què els
seus confrares l'havien rebut (Palmarocchi 1938, 98).
Altres proveïments que s'aplicaren per tal d'accelerar la penetració de l'italià a Sardenya foren l'intercanvi
d'estudiants sards amb altres de piemontesos; l'obligatorietat per a franciscans i agustins d'enviar llurs novicis a
estudiar a Itàlia; i, lògicament, la difusió de gramàtiques italianes.
El 26 de juliol de 1726 el pare Falletti anunciava que havia preparat la traducció d'una gramàtica castellana a
l'italià (FALLETTI 1726) i que n'havia encarregat la publicació a P. Bosso, impressor de Càller17. Les
il·lusions posades damunt d'aquesta gramàtica, però, foren clamorosament decebudes: a les escoles la
comentaven en castellà, i amb tan poc d'encert que de seguida fou bandejada. L'any 1731, segons documents
de l'època, la gramàtica del pare Falletti encara no s'havia difós a Sardenya de manera satisfactòria (Filia 1929,
48).
Serà útil de comprovar, gràcies a la transcripció d'una carta de Víctor Amadeu II al virrei marquès de
Castagnole, datada el 30 d'octubre de 1731, quins continuaven essent els objectius lingüístics de la política
sabauda a Sardenya, quins els mètodes que hom havia decidit d'aplicar i quina, en definitiva, la relació que es
desitjava respecte a la tradició imposada pels virreis anteriors:

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 18
"Lo studio vostro principale sarà di seguire in ogni cosa la traccia, che vi hanno lasciata li spagnuoli da Carlo
II indietro. Perciò usando nel parlare la lingua italiana vi valerete della Spagnuola nello scrivere, seguendo
anche il Cerimoniale, che vi troverete in uso, senza però lasciare di coltivare il progetto, che il Barone di S.
Remy di concerto col Procuratore Falletti ha introdotto, ed è stato proseguito dal Marchese di Cortanze, cioè di
stabilire a poco a poco, e per mezzo di maestri, che sono venuti in codesto Regno, l'uso della lingua italiana, sì
nel parlare che nello scrivere. Avvertirete tuttavia che non avendo noi animo di abbolire costì l'uso della lingua
spagnuola, ma solamente di dare campo d'imparare l'Italiana a quelli che lo desiderassero, voi seguendo questo
nostro pensiero dovete solo valervi d'allettamenti e d'insinuazioni, lasciando poi ad ognuno la libertà
d'applicarsi a quella delle due, che più gli piacerà, mentre non vi è dubbio che si otterrà egualmente l'intento
per esser l'italino oggi giorno la lingua dominante, e di cui cercheranno da per sè stessi i Sardi la notizia e
l'uso, vedendo la maggior facilità, che con essa acquiesteranno d'intendersi col Governo nell'esercizio
degl'impieghi"18.
Seguint, per tant, el consell reial, la lenta introducció de la llengua italiana, fins i tot als textos escrits,
s'intensificarà durant els primers anys del regnat de Carles Manuel III -sempre, però, en coexistència amb el
castellà. D'aquesta manera, el primer document d'aquestes característiques que hem pogut localitzar, adreçat
als sards i redactat en italià, correspon al 3 de setembre de 1730 i consisteix en el "Regolamento da osservarsi
nel ceremoniale della proclamazione di S.S. R.M. il Re Carlo Emanuele", una breu traducció d'un text castellà,
l'"Arreglamiento que deverá observarse en el ceremonial de la Proclamación de S.S. R.M. el Rey Don Carlos
Emanuel"19. Altres textos bilingües són el "Formulario para la construcción de Procesos criminales", del 12
de maig de 1736; i, també durant el virregnat del marquès de Rivarol, l'edicte d'erecció de les "Tappe
d'insinuazione", del 15 de maig 1738, que tradicionalment ha estat considerat com el primer document italià a
Sardenya.
II.3.2.- La reforma educativa i la introducció de l'italià a l'ensenyament
Ens han arribat molt pocs documents relatius a l'estat de les Universitats sardes durant el període anterior a la
reforma del ministre Bogino, d'altra banda tan poc estudiat [31] . Il·localitzables els seus registres [32] , extraviats
altres documents d'importància fonamental, la història de la Universitat sarda de la primera meitat del segle
XVIII només pot ser reconstruïda a través de l'estudi de les reformes introduïdes l'any 1764.
Durant el virregnat del marquès de Rivarol, els piemontesos ja havien intentat de fer sortir la instrucció sarda
de l'extrema decadència en què es trobava. La crisi dels seminaris i de les universitats jesuítiques [33] ,
efectivament, s'havia iniciat durant la segona meitat del segle XVII i fins a les reformes del període boginià
hom no va aconseguir de redreçar-ne el funcionament [34] .
Dominats encara per la cultura espanyola, la crisi dels Ateneus sards havia estat ulteriorment agreujada per les
guerres del principi del segle, quan el conflicte entre les potències bel·ligerants havia interromput l'activitat
acadèmica.
Des de l'arribada del piemontesos a Sardenya, només els jesuïtes havien continuat impartint classes a la
Universitat [35] , costum que representava una autèntica excepció per tal com la resta dels professors, seglars o
religiosos pertanyents a d'altres ordes, havien suspès la docència. La inactivitat acadèmica es fa palesa a la
següent nota, extreta d'una memòria datada el 9 de març de 1740:
"Pagan [als professors] el salario acostumbrado, con la obligación de ditar y explicar sus leciones en la misma Universidad, y cada qual en
[36]
su aula destinada, bien que ya muchos años no se pratica en esta forma" .
Vegeu també el testimoni de Pier Antonio Canova, primer oficial de la Secretaria de Estat, autor d'una relació
on descriu l'estat de les Universitats sardes de la següent manera:
"Non rimaneva di queste [universitats] che il nome, non avendo né sede né professori, né fondo agli stipendi né lezioni pubbliche; di modo
che coloro i quali aspiravano nelle rispettive facoltà ai gradi dottorali, dopo di averne fatto da sé e sotto la privata direzione di qualche
antico dottore un qualche studio superficiale, esponevansi ad un pubblico esperimentato corrispondente per conseguir l'approvazione e le

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 19
[37]
insegne" .
El 13 de gener de l'any 1755 Carles Manuel III demanava al virrei de Sardenya, comte Battista Carcherano di
Bricherasio, que presidís una Junta que havia d'estudiar l'estat de la Universitat de Càller i proposar possibles
solucions per als seus problemes, a causa del "grave pregiudizio che ridonda al pubblico dal cattivo sistema in
cui presentemente trovasi l'Università degli Studi" (SORGIA 1986, 29). Van formar la Junta, sempre obeint les
indicacions reials, l'arquebisbe de Càller, Giulio Cesare Gandolfi, el regent de la Reial cancelleria Rogier, i els
jutges de la Reial audiència, Cadello i Arnaud.
El 26 de maig de 1755, després d'un escrupulós estudi, la Junta firmava a Càller la "Relazione dell'origine e
regole antiche dell'Università di Cagliari". En aquest informe els autors, per tal d'estudiar l'estat actual la
Universitat de Càller, copien tot traduint-los del català capítols escollits de les "Ordinacions" amb què l'any
1626 havia estat fundada la Universitat [38] i els comparen amb la realitat que sovint els sorprèn l'any 1755.
Gràcies al seu escrupolós mètode, la Junta aconsegueix de descriure l'estat de la Universitat calleresa amb una
tal precisió que la "Relazione" esdevé un document d'importància cabdal per a l'estudi de la Universitat durant
aquests anys. No ens estarem, per tant, de transcriure'n una sèrie de fragments.
Pel que fa al funcionament general de la Universitat, la Junta aclareix que
"vi è un provveditore, si forma il calendario e l'elenco, ma non si fanno lezioni, tanto meno nella fabbrica dell'Università, la quale oggidì
[39]
serve di quartiere a parte della soldatesca qui presidiata" .
Els professors, per tant, es limitaven a assistir als exàmens de llurs alumnes, que es duien a terme de la
següent manera:
"Si congregano i respettivi intervenienti nella solita sala (che trovasi oggidì nel Palazzo Arcivescovile), ed ivi presiedono il cancelliere, il
rettore e gli altri per la loro anzianità. Il graduando nella licenza si porta il giorno avanti la funzione dal cancelliere per estrarre a sorte due
punti de' quali nel giorno seguente fa l'esposizione senza scritti, e su di essi argomentano due professori o collegiati. Nella laurea nulla si
[40]
fa che una piccola orazione agli intervenienti e circostanti" .
La "Relazione" de l'any 1755 és també prou eloqüent en descriure el grau de penetració de la llengua italiana a
l'ambient escolar, gairebé nul encara aquells anys. La proposta de la Junta, segons la qual l'ensenyament de la
nova llengua havia d'introduir-se, tot precedint a la reforma lingüística universitària, al curs de Retòrica en
comptes del d'Eloqüència, és la següent:
"Si crederebbe più spediente [...] che s'insinuasse a' Padri gesuiti e scolapi, i quali già hanno l'obbligazione di attendere alla Rettorica e
Scuole inferiori, d'insegnare e spiegare a' giovani li primi rudimenti in latino, in spagnuolo ed italiano [...]. Con che tutto verrà ad ottenersi
l'intento, e di formare con buoni principi di Eloquenza la gioventù, ed ad insinuarsi più facilmente e più universalmente nel Regno la
lingua italiana, quando che se questa s'insegnasse solamente nella cattedra di Eloquenza pochi sarebbero quelli che profittarne potessero,
[41]
perché non tutti prosieguono il corso delle scuole sino a tal segno" .
Fora de l'ambient universitari, el canvi més gran que s'esdevingué durant aquests anys, pel que fa a
l'ensenyament, fou la radical italianització de les escoles que dugué a terme, com veurem tot seguit, el ministre
Bogino. Abans de la seva, però, convidrà tenir en compte la reforma educativa que l'any 1758 va endegar el
bisbe de l'Alguer Josep Antoni Delbecchi [42] qui, superant un llarg seguit d'inconvenients, va reordenar les
escoles de la seva diòcesi seguint el model de les que a Roma dirigien els escolapis.
Aquesta reforma generalitzada a la diòcesi naixia de la més modesta -però exemplar- reforma del seminari
alguerès [43] , que si bé inicialment havia estat pensat per a acollir sis estudiants, l'any 1751 -o sigui, quan J.A.
Delbecchi fou nomenat bisbe de l'Alguer- n'acollia onze i el 1761 vint-i-cinc [44] .
La característica essencial de la reforma de Delbecchi és la seva voluntat de difondre la instrucció popular tot
instituint nous mestres, sempre sota la direcció de clergues, en alguns dels pobles més importants de la diòcesi.
Pel que fa a l'estudi de les lletres el bisbe establia un mètode molt precís en el qual destaca l'obligatorietat de
l'estudi de la llengua italiana.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 20
Dos anys després, concretament el 25 de juliol de 1760 i, per tant, durant el ministeri del comte Bogino,
Carles Manuel III va transmetre al virrei comte Francesco Tana l'edicte amb què establia les bases per a la
reforma educatica que s'havia d'estendre a tota l'illa. Tot i la transcendència del projecte, però, els historiadors
moderns s'han mostrat sovint escèptics pel que fa als resultats d'aquesta reforma, per a la qual les autoritats van
haver de comptar fonamentalment amb personal de la Companyia de Jesús, el més qualificat de l'època,
damunt del qual hom va imposar un rigorós control.
Coincidint amb aquesta reforma general de les escoles inferiors, esdevingué al capdavall obligatori a totes les
escoles de Sardenya l'estudi de l'italià [45] , llengua que havia de ser emprada en tots aquells camps de la
comunicació escolar on no era tradicional l'ús del llatí. Transcrivim a continuació els tres fragments de l'edicte
on s'estableixen les noves normes lingüístiques que caldrà respectar:
"I.- Dovendosi per tali insegnamenti [inferiors] adoperare fra le lingue più colte quella che si è meno lontana dal materno dialetto e ad un
tempo la più corrispondente alle pubbliche convenienze, si è determinato di usare nelle scuole predette l'italiana [...], non essendo più
diversa dalla sarda di quello fosse la castigliana, poiché anzi la maggior parte dei sardi più colti già la possiede.
II.- La castigliana si studierà con secondaria importanza, e chi trascurerà l'italiana sarà meno bene educato e di meno buona aspettativa.
III.- Dovranno pertanto i catechismi, i discorsi sacri, i libri devoti, le esortazioni, in una parola tutta la direzione spirituale non meno che la
letteraria farsi in lingua italiana" (Scano 1894, 53).
Entre els llibres que el pare Luigi Talesio, el nou provincial jesuític, va considerar indispensables per a dur a
terme el pla d'estudis que preveia l'ensenyament de la nova llengua a les classes d'Humanitats i de Retòrica
figuren, lògicament, diverses gramàtiques italianes [46] , una de les quals -demanava Talesio- havia de ser la
mateixa que havien adoptat les escoles reials i la Universitat de Torí [47] . Tot demostrant, però, la poca
rapidesa amb què l'ordre reial va poder ser respectada, cal tenir ben en compte que l'any 1761 no havia arribat
a l'illa cap dels llibres sol·licitats; que el 1762 hom només disposava de dues-centes gramàtiques i que
mancaven, per tant, encara un mínim de 2.500 exemplars; i que el 6 de setembre del mateix any s'havia
començat a ensenyar l'italià nomès als cursos inferiors, ensenyament que calgué abandonar -i reprendre, per
tant, el del castellà- a causa de la manca de llibres. Només a partir del 6 de gener de 1763, data en què
arribaren a la fi a Sardenya els llibres demanats, l'ensenyament de l'italià va començar a generalitzar-se
realment. Així i tot, però, el 4 d'octubre de 1764 -responent a una instància del govern, que volia saber a quin
punt s'havia arribat pel que fa a l'ensenyament de l'italià a les escoles inferiors-, la Junta de Sàsser reconeixia la
manca total de llibres a les escoles inferiors (Scano 1894, 55-59).
Pot ser interessant, finalment, de tenir en compte el següent compromís d'un impressor sard, Bachisio Nieddu,
que tal com escriu ell mateix el 2 d'agost de 1764 havia d'encarregar-se de l'edició dels nous llibres que havien
de ser enviats a les escoles del Regne:
"Progetto de' prezzi a' quali, io infrascritto, mi obbligo fare stampare e vendere i libri sottoscritti [...] per uso degli scolari di questo Regno:
[48] [49]
[50] [51]
Nuovo metodo, Compendio del suddetto , Donato , Dottrina del Belarmino , Avvertimenti Grammaticali .
Non ardisco imprimere il Vocabolario perché, componendosi de grossi volumi e non potendo aver luogo senza stamparne due o tre mila,
che né in 10 anni si potranno esitare in Sardegna, mi recarebbe più tosto perdita che guadagno tale impresa. Mi obbligo bensì provvedere,
[52]
per mio conto, da Torino un competente numero de medesimi" .
Per tal de demostrar quin era el veritable abast de la penetració de l'italià durant aquest període transcrivim a
continuació un testimoniatge de l'època que descriu la situació lingüística a la Sardenya dels anys 1755-1759:
"Il sardo è commune ad ogni ordine di persone, essendo il primo che imparasi [...]. Tutte le persone colte parlano il castigliano e questo
insegnano ai loro figliuoli. In questo si scrivono tutte le lettere e si fanno tutti gli atti giuridici, scritture, contratti e tutto quello in somma
che scriver devesi.
Al giorno d'oggi la nobiltà delle città e genti colte, e moltissimi villani ancora, intendono e parlano l'italiano, e questa è la lingua di cui
usano con li forasteri. Non si applicano però a scriverla ed avezzi allo stile spagnuolo non vogliono fare un nuovo studio per imparare

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 21
l'italiano; e si può benissimo avanzare che se parlano questa lingua si è per necessità e non per genio, poiché fra di loro sardi solamente
mai la usano" (Anonimo 1985, 54).
La veritable reforma educativa, però, no s'esdevingué fins a la refundació de les Universitats de Càller [53] i de
Sàsser [54] els anys 1764 i 1765, respectivament.
Cal tenir ben en compte, així i tot, que la Universitat fou restaurada, però no renovada (SOLE 1984, 110). Els
professors més compromesos, per exemple, amb els corrents de pensament de la Il·lustració van haver de
marxar a d'altres Universitats, seguint l'exemple de Giambattista Vasco. És cert que dins d'aquestes
institucions es formaren els elements més destacats del període revolucionari; però, tal com assenyala Carlino
Sole, no fou a partir de les doctrines que hi aprengueren que maduraren llurs posicions, sinó a través tan sols
de la reflexió personal i l'exemple de la realitat social externa a la Sardenya del període.
El ministre Bogino havia comprès, però, que només dins d'una Universitat restaurada es podia formar una
nova generació de joves sards que contribuïssin a homogeneïtzar de manera absoluta Sardenya amb el
Piemont. La refundació de la Universitat, a més de contribuir a la italianització de Sardenya, havia de servir
encara per a bandejar-ne els jesuïtes -massa lligats a la cultura espanyola i massa independents, alhora,
respecte als interessos dels piemontesos-, tot i que fins al 1773, any de la supressió de l'orde, hi mantindran
una força no tan efectiva però, en alguns sectors, constant.
Per tal d'assegurar els nous mètodes d'ensenyament, que preveien un rígid control per part de les autoritats
piemonteses, intransigents fins i tot a l'hora d'escollir els nous llibres i gramàtiques, se sufocà qualsevol
possibilitat de llibertat escolar, limitada sobretot amb l'abolició de la figura del Rector.
Aquesta política, lògicament, va trobar el primer obstacle en la desconfiança dels jesuïtes envers les autoritats
piemonteses, la imposició de l'italià impulsada pels quals fou acollida amb una resistència tenaç. Així descrivia
la situació el ministre Bogino al virrei Costa della Trinità en una carta datada el 12 de febrer de 1766:
"Il partito dei gesuiti ozieresi, che sono i più peripatetici, è oggidì dominante nella provincia. Il P. Piras coi padri Santos e Cano, lettori di
Teologia, non cessano di tenere i giovani in conferenze e processi contro le maniere e gli suti italiani. [...] Sua Maestà è scandalizzata;
vuole la introduzione della lingua italiana e invano quattro teste vecchie peripatetiche vogliono ergersi. Sua Maestà li farà imbarcar tutti,
uno dopo l'altro!" (COSTA 1885-1937, III, 217).
El segon dels jesuïtes esmentats, el pare Santos, professor de teologia al col·legi de la Santa Creu de Càller
l'any 1766, era espanyol i hom el considerava un dels caps de l'oposició dins de l'orde. La seva expulsió del
regne va arribar a semblar abolutament necessària i va dur-se efectivament a terme pocs anys després.
La correspondència entre el virrei i el ministre Bogino, al marge dels problemes amb què els jesuïtes
destorbaven llurs interessos, continua demostrant la urgència amb què les autoritats volien resoldre el
problema lingüístic. Efectivament, el 16 de juliol de 1766 el rei demanava al virrei que ordenés al provincial
dels jesuïtes que a partir de l'1 de setembre no contestés les cartes redactades en castellà; durant els mesos
següents, a més, Bogino comunicava al virrei Costa della Trinità que "Sua Maestà non potrebbe permettere
che dal Governo si continui a scrivere ad alcuno in spagnuolo" i que, per tant, "non vuol più sentire nè lettere
nè rappresentanze se non in italiano" (COSTA 1885-1937, III, 217).
II.3.3.- Assimilació dels corrents literaris italians: l'Arcàdia
A més de la reforma educativa, una sèrie d'innovacions de tipus cultural va enriquir encara el panorama
institucional sard abans del bandejament del comte Bogino del ministeri de Guerra.
En primer lloc convé recordar la restauració, l'any 1763, de l'Arxiu d'Estat de Càller, que des del 1720 havia
perdut la seva antiga importància a causa del desviament dels fons arxivístics envers altres institucions; i, el
1764, l'ampliació de la Biblioteca universitària de Càller, que es beneficià de diversos donatius procedents tant
de la Biblioteca reial com de la Stamperia Reale de Torí (Lippi 1897b, 3-4). Pocs anys després, gràcies a
adquisions posteriors -cal destacar sens dubte els fons procedents dels arxius jesuítics, dels quals havia de

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 22
beneficiar-se també la Biblioteca universitària de Sàsser l'any 1775-, l'estat de la Biblioteca calleresa podia
considerar-se satisfactori.
Finalment, l'any 1769 el ministre Bogino creava, sempre a Càller, la Stamperia Reale, que havia de
distingir-se a tota Itàlia per la perfecció tècnica que va arribar a assolir gràcies a l'impressor Bonaventura
Porro. Diversos documents de l'època il·lustren de manera ben oportuna la situació editorial sarda abans de
l'establiment d'aquesta nova impremta. En una memòria firmada a Càller el 24 d'agost 1763, per exemple,
després de fer una breu història de la impremta a l'illa, un anònim funcionari escriu:
"Tre sono nel Regno le stamperie, cioè due in Cagliari, di Dn. Bachisio Nieddu e de' padri domenicani, ed una in Sassari, di Giuseppe
Centolani e Simone Polo. Stanno in riposo i loro torchi la maggior parte dell'anno poiché nulla si dà qui alla stampa se non qualche
[55]
mandamento de' vescovi o Sinodo diocesana, qualche pregone che facciasi stampare dal Governo o sentenza della Reale Udienza" .
A través d'aquests nous canals creats pel ministre Bogino van penetrar a Sardenya, tal com assenyala
Giovanni Pirodda, corrents culturals típicament italians, entre els quals destaca l'Arcàdia, de la qual hom va
fundar una colònia a Càller: l'Accademia dei Segregati (Veg. Pirodda 1989, 944). Cal tenir en compte, però,
que l'estètica arcàdica no només va influir decisivament damunt l'activitat cultural de la capital del Regne, sinó
també damunt la de la zona d'influència de la ciutat de Sàsser.
Efectivament, l'any 1765 una nova personalitat va contribuir a accelerar la difusió de l'italià a Sardenya i a
difondre, principalment al nord de l'illa, la cultura arcàdica. Ens referim al pare Angelo Berlendis [56] , cridat a
Sàsser per tal de restaurar-hi els estudis inferiors, que va organitzar l'any següent de la seva arribada una
acadèmia pastoral per la qual fou felicitat fins i tot pel ministre Bogino. L'any següent, el 1767, fou Francesco
Cetti [57] qui organitzà una defensa pública de la geometria; i entre els anys 1769 i 1772 el pare F. Gemelli [58]
va impulsar encara un mínim de tres acadèmies en què els seus alumnes tractaren temes relacionats amb la
geografia i la història de Sardenya.
Les acadèmies literàries representaven, efectivament, un dels mètodes més eficaços per a la introducció de
l'italià a les escoles. Al pla d'estudis del bisbe Delbecchi ja s'hi destacava la conveniència de celebrar-ne
regulament de públiques "perché si veda da tutti il profitto di chi si prevalerà alla disciplina del seminario" i,
doncs, els progressos pel que fa a l'aprenentatge de l'italià, "facoltà delle più utili per la società facendone buon
uso" [59] .
Gràcies també a l'obra del pare Berlendis, que va difondre sempre a Sàsser les seves tragèdies -que l'any 1785
havien de ser recollides i publicades a Torí-, els corrents dramàtics procedents d'Itàlia van interrompre la
tradició teatral espanyola que més amunt hem tingut en compte.
Ara bé, allò que ara més ens interessa de destacar és la gran difusió de què va gaudir a Sardenya la poesia
didascàlica, estretament relacionada amb l'estètica arcàdica. El primer exemple d'aquest nou gènere correspon
a Francesco Gemelli, que l'any 1770 va publicar el primer poema heroic en italià, La felicità (Gemelli 1770),
que dedicava al virrei de Sardenya, comte des Hayes, durant la seva visita a Sàsser.
Ha estat assenyalat que l'exemple de Gemelli fou seguit per un prestigiosíssim poeta sard, Francesco
Carboni [60] , que el 1774 va publicar a Sàsser La sanità dei letterati, que precedia de dos anys el seu segon i
darrer poema italià, en aquesta ocasió de tema botànic, La coltivazione della rosa. Les dues obres
constitueixen el resultat d'allò que Francesco Alziator anomenà l'"epidemia massiva" de furor didascalicus
que, procedent d'Itàlia, va envair la Sardenya del darrer terç del segle XVIII (Alziator 1954, 250). Altres
exemples d'aquest gènere a l'illa ens vénen donats per l'obra de Raimondo Valle, I tonni (1800), i sobretot pel
Tesoro della Sardegna nei bachi e gelsi (1799), d'Antonio Purqueddu, de qui tindrem ocasió de tornar a parlar.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 23
II.3.4.- La substitució del castellà per l'italià com a llengua oficial
A partir del bandejament del comte Bogino del ministeri de Guerra i fins al regnat de Carles Albert I
(1831-1848) el panorama cultural de Sardenya no s'enriquí amb cap d'aquelles reformes que els piemontesos
havien introduït amb tant d'èxit durant el període precedent. Els motius són prou evidents: els anys que
precediren el decenni revolucionari, que corresponen al regnat de Víctor Amadeu III, representen tal com hem
vist una interrupció en tots els sentits del procés de redreçament polític i social de Sardenya; tot seguit, els fets
revolucionaris de la darrera dècada del segle XVIII i alhora la guerra amb França van distreure lògicament les
autoritats de les reformes al camp de la cultura; i, finalment, els anys en què la cort sabauda va establir-se a
Càller no foren sinó un període de transició els resultats pràctics insinuats durant el qual no aconseguiran de
donar resultats evidents fins al període immediatament posterior.
Malgrat això, tal com s'havia esdevingut als sectors econòmic i administratiu, també al cultural les reformes
del comte Bogino van continuar donant llur fruit durant el període immediatament posterior al seu allunyament
de la política.
En aquest sentit, la represa del prestigiós Col·legi de nobles, l'antic seminari callerès [61] , tot i que s'esdevé
durant el regnat de Víctor Amadeu III constitueix un deute envers el ministre Bogino i la seva reforma
educativa. L'any 1770, tal com s'havia fet precedentment amb les Universitats de Càller i de Sàsser, el rei
Carles Manuel III ja havia cridat de Parma un grup de jesuïtes que havien d'introduir al col·legi un millor
sistema educatiu, tot intensificant-hi l'ensenyament de l'italià. Ara bé, la supressió de la Companyia de Jesús,
l'any 1773, va menar la institució a una breu decadència -originada tant per la manca de fons com per
l'escassetat d'alumnes- que només aconseguí de superar gràcies a la intervenció deguda al nou prefecte
Giovanni Antonio Cossu, posteriorment bisbe de Bosa [62] .
També al camp editorial certes iniciatives preses pel comte Bogino van concretar-se durant el regnat de Víctor
Amadeu III. La Stamperia Reale de Càller, per exemple, el 1775 va treure a la llum l'importantíssim recull de
Pietro Sanna-Lecca dels Editti, pregoni ed altri provvedimenti emanati per il Regno di Sardegna, una de les
obres més prestigioses, tant pel seu contingut com per l'aspecte tècnic, que mai hagin estat publicades a
Sardenya.
L'activitat editorial, però, s'enriquirà a partir de l'any 1777 amb una nova iniciativa gràcies a la qual, a causa
de la gran ambició i l'elevat cost del projecte, apareixerà per primer cop a Sardenya un llibre que compta amb
un vast grup d'associats que en financien l'edició: La Storia della Sardegna (1777) de Michele Gazano
inaugura d'aquesta manera a l'illa un nou concepte de l'edició que havia de donar resultats excel·lents (com per
exemple la Storia di Sardenya (1825-1827), de Giuseppe Manno, i el Dizionario biografico degli uomini
illustri di Sardegna [63] , de Pasquale Tola) durant la primera meitat del segle XIX.
Cal assenyalar encara, el mateix 1777, el naixement del periodisme a Sardenya: efectivament aquest any va
aparèixer el primer número del "Giornale Enciclopedico", de caràcter prevalentment didàctic, que obria el
camí als que havien de ser els grans diaris del període revolucionari, el "Gazzettino ebdomario della
Sardenya", nascut el 1793, i l'"Almanacco Parnasiano", del 1795, periòdics que alternaven l'exercici merament
literari amb un servei informatiu molt sintètic (FOIS 1982). "Il Giornale di Sardegna" (1795-1796), finalment,
dirigit pel teòleg Giuseppe Melis Atzeni, constituí l'òrgan del moviment aingoià, tot reflectint la línia
progressista dels estaments durant els anys de les revoltes antipiemontesa i antifeudal. La història del
periodisme sard d'aquest període es clourà l'any 1812 amb "Il foglio periodico di Sardegna", des d'on el
redactor Palmedo, gràcies al finançament anglès, va dur a terme una violenta campanya contra la política de
Napoleó.
Es tracta, en definitiva, d'un seguit de reformes i iniciatives que intensificaren la influència de la cultura
italiana a Sardenya i contribuïren a la gradual desaparició de l'ús del castellà. Una desaparició, però, encara
lenta, tardana, que superà la darrera fita l'any 1780, amb la substitució del castellà per l'italià als tribunals de
l'illa (Canepa 1936, 108).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 24
Els fets polítics que commogueren la Sardenya dels darrers anys del segle XVIII i, posteriorment, el trasllat de
la família reial a Sardenya van accelerar alhora la italianització de la noblesa i la burgesia locals, que van fer
de l'adaptació a la cultura italiana una garantia per a la pròpia supervivència. L'estètica neoclàssica d'origen
italià, per tant, va acompanyar els primers anys del segle XIX durant els quals, tal com assenyala G. Pirodda
(1989, 948), van intensificar-se a Sardenya aquelles manifestacions teatrals i poètiques que van acabar de
situar Sardenya sota l'àrea d'influència de la literatura i la cultura italianes.
II.4.- El reducte català de l'Alguer
L'anàlisi dels documents catalans redactats a Sardenya durant el segle XVIII presenta un doble aspecte que
convé anticipar: mentre que d'una banda els testimoniatges de la presència de la llengua catalana fora de
l'Alguer demostren la lenta agonia de la llengua -i, per tant, la seva descripció contribueix a fixar-ne
cronològicament la progressiva desaparició-, l'estudi dels testimoniatges algueresos prova, al contrari, la seva
pervivència al llarg d'un segle de crisi que, malgrat tot, no va poder vèncer la fidelitat d'una bona part de la
població envers la pròpia llengua. És per aquest motiu que hem considerat oportú de descriure de manera
independent aquests documents.
II.4.1.- Pervivència del català fora de l'Alguer
Ja hem tingut en compte més amunt els "Goigs de la Verge del Roser" d'Oristany (BOVER 1993, 102-107),
que ens han pervingut en una còpia manuscrita que cal situar entre els anys 1712 i 1729, tot i que la data de la
seva composició ha de correspondre a un període anterior [64] . Es tracta del darrer text literari català que
coneixem, difós fora de l'Alguer, després del qual fóra improbable de trobar altres testimoniatges de la
presència de la nostra llengua en gèneres semblants per tal com tot sembla indicar que a partir del principi del
segle XVIII, excepte a l'Alguer, els goigs foren cantats a Sardenya només en la llengua local (BOVER 1984,
106) [65] .
Pel que fa als documents no literaris, és ben conegut l'exemple d'una credencial estesa a Càller en català l'any
1718, credencial que Antoni de Bastero va voler llegar-nos per tal que "ognuno sappia, che anche a' tempi
nostri adoperano quei popoli nelle loro pubbliche scritture la nostra lingua" (BASTERO 1724, 8). Al mateix
temps, entre les procures relatives a l'acte de jurament del primer rei sabaud, Víctor Amadeu II, trameses a
Càller el mes d'agost de 1720, trobem documents catalans procedents de centres tan allunyats de Càller i de
l'Alguer com Tonara, Dorgali, Saruli, Balau, Silius, Ussena, Samasai, Sarulus i Gergei, la major part a les
comarques inhòspites de la Barbàgia [66] . També el notari Urgias, alguerès, va escriure en català l'acta de
poders d'Ignasi Carola, Josep Carrion i Agustí Màsala -conseller en cap i veguer reial de la ciutat-, a favor
d'Ignasi Cadelo [67] .
Després d'aquests exemples convé assenyalar el que ens ve donat pels "Quinque librorum" de la parròquia
d'Estampatx, suburbi de Càller, on fins a l'any 1720 els bateigs foren registrats en català (CARBONELL
1984b, 23). Dins de l'ambient universitari, a més, la nostra llengua era ben viva a la capital del Regne l'any
1721, quan hom va redactar la "Nòmina dels señors cathedràtics y col·legials que han assistit al juratory y
possessió de rector de la Universitat" a favor del doctor Antoni Carcassona (LEO 1937, 119). Pel que fa a l'ús
del català dins del notariat, al qual ja ens hem referit tot estudiant-hi el del castellà, és veritablement
significatiu el cas del notari Salvador Jagaluny, que l'any 1727 va dictar al confessor Joan Serra el seu
testament en català (Carbonell 1984a, 95). Finalment, cal tenir en compte que els consellers de la ciutat de
Càller van firmar, entre els anys 1727 i 1732, diversos documents en català, inclosos a la documentació del
clavari ordinari actualment custodiada a l'Archivio Comunale de Càller [68] .
La darrera acta notarial, redactada en català fora de l'Alguer, que hem aconseguit de consultar -i que alhora és
la més tardana d'entre les que han estat assenyalades- correspon al notari F.E. Sestu, de Lanusei, i duu data de
1735 [69] .

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 25
Cal assenyalar, finalment, l'aparició els anys 1738 i 1739 dels darrers llibres catalans publicats fora de
l'Alguer: es tracta del Libro de todas las gracias (QUIRRA 1738) i l'Auto de decretacion, loacion, y
aprobacion de capitulos de gracia (QUIRRA 1739), reculls de textos jurídics dels segles XV-XVII. Després
d'aquesta data, només trobarem la nostra llengua reclosa a la ciutat de l'Alguer i en alguns monestirs de
religioses [70] .
Abans d'acabar aquest apartat voldríem referir-nos encara a un episodi d'indubtable interès: quan el 28 de
setembre de 1753, tal com consta en un document de l'Archivio Comunale de Càller, els consellers de la
capital sarda van compilar els nous capítols de l'arxiu -capítols que el virrei, comte de Bricherasio, havia
aprovat el 10 d'octubre d'aquell mateix any-, demanaren que fos nomenat un arxiver que "entienda el latín,
gótico y cathalán" [71] . Més de deu anys després, durant el consell general celebrat el 7 de març de 1767, els
consellers calleresos van fer constar també que, obeint la recomanació del virrei Costa della Trinità, el nou
arxiver havia de ser
"persona capaz y de toda pericia, y que tenga las qualidades y requisitos necessarios para ocupar el dicho encargo, como y assibién que sea
perito en el idioma catalano, latino y gottico y también italiano para poder ocupar ese tal el dicho empleo de contador y archivero de esta
[72]
magnífica ciutat" .
A l'hora de classificar novament tota la documentació de l'arxiu, havien d'ajudar l'arxiver "otras personas
peritas en la lectura del cathalán, gótico y latín" [73] .
II.4.2.- Pervivència del català en la documentació oficial algueresa
La història lingüística de l'Alguer durant el segle XVIII es caracteritza sens dubte per la seva fidelitat envers
el català. És cert que l'italià bandejarà la llengua local dels ambients més propers al poder, de la mateixa
manera que n'havia de bandejar el castellà i el sard a la resta de l'illa; però allò que singularitza l'Alguer és
l'escàs relleu que hi havia assolit la llengua castellana, reservada només a la gent instruïda i pràcticament
desconeguda als sectors més humils de la població. En aquest sentit és fonamental l'afirmació de Kuen:
"El conocimiento del idioma español en Alguer se habrá reducido siempre a un círculo relativamente limitado de personas instruidas, y
sobre todo no ha podido el español expulsar el catalán de la vida religiosa, de la predicación y de la doctrina cristiana en Alguer, al
contrario de lo ocurrido en otras ciudades de Cerdeña" (Kuen 1932-1934, V, 126).
Ara bé, tot considerant aquests aspectes no deixa de sorprendre un fenomen que d'altra banda és coherent amb
el que acabem d'afirmar: l'escassedat de documents oficials escrits en català, que il·lustren de manera només
superficial la riquesa d'una llengua que tan sols a través de l'anàlisi d'altres fonts podem assegurar que era
generalitzada a l'Alguer en tots aquells àmbits on no predominaven l'element noble o burgès [74] .
A l'hora d'estudiar la història de la llengua catalana a l'Alguer durant el segle XVIII cal tenir en compte, en
primer lloc, certes directrius imposades pel sínode que el bisbe Joan Baptista Lomellini (1726-1729) celebrà el
8 d'abril de 1728. En aquest acte destaca sens dubte l'interès del bisbe per la creació d'escoles elementals a la
seva diòcesi, fins al punt que es reserven als mestres els beneficis de les capellanies i donacions pies en tots
aquells llocs on sorgeixin noves institucions escolàstiques. Però allò que ara més ens interessa assenyalar és
que durant el sínode els capellans es comprometeren a impartir cada diumenge, en la llengua vernacla, la
doctrina cristiana. Ve't aquí el text del sínode que fa referència a aquest nou costum:
"Decretum VII: Parochi teneantur diebus festis docere doctrinam Christianam lingua vernacula.
In omnibus anni festis diebus inter Missarum solemnia ante Offertorium aliquam partem doctrinae Christianae, vel unum ex Misteriis fidei
principalibus lingua vernacula explicent [...]. Singulis autem diebus Dominicis totius anni una hora post meridiem, puerum cum
campanucula per Oppidi vias percurrere faciant, ut Parochiani in Ecclesia Parochiali, seu alio loco publico, et decenti congregentur, ibique
[75]
pueros interrogent, ac istruant, ut etiam adolescentes, seu adulti addiscere valeant" (LOMELLINI 1728, 11) .
Malgrat aquestes recomanacions, que lògicament tendien a preservar l'ús del català a l'Alguer, la parla
algueresa va entrar de seguida en contacte amb l'italià que, alhora que el castellà i el sard logudorès,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 26
contribuirà a partir d'aquest moment a atorgar-li aquelles característiques que s'han perpetuat fins als nostres
dies.
L'italià, com hem vist, accedeix en efecte a Sardenya als textos escrits precisament en un document conservat
a l'Alguer, l'"Arreglamiento que deverá observarse en el ceremonial de la Proclamación de S.S. Real Magestad
el Rey Don Carlos Emanuel" [76] . No sempre, però, es va recórrer a l'italià a l'hora d'evitar el caos lingüístic
que regnava en alguns registres. Vet aquí el següent exemple, d'importància cabdal per tal com constitueix
l'únic exemple d'imposició lingüística, en aquest cas en benefici del llatí, del qual ens ha pervingut un
testimoniatge documental -precedentment a l'oficialitat plena de l'italià. Al "Llibre de baptisme" de la catedral
de l'Alguer, en efecte, el domer Joan Baptista Clavi havia registrat els bateigs preferentment en català entre els
anys 1730 i 1734, tot i que no deixà de recórrer al llatí en algunes ocasions. A partir del 3 de febrer de 1734 un
segon domer, Antoni Barron, va emprar simultàniament el castellà, llengua amb què per tant el català va haver
de conviure durant un breu període. El mes de març del mateix any el bisbe Mateu Bertolini imposarà un nou
costum amb la següent nota:
"Anno domine millesimo septingentesimo trigesimo quarto, die decima mensis martii, in visitatione habita hac eadem die ab Illustrissimo
et Reverendissimo Domino Matthaeo de Bertollinis, episcopo praesentis civitatis, decrevit idem Illustrissimus Dominus ut imposterum
describantur in praesenti libro baptismata, quae ministrabantur a vice curatis, lingua latina sub tenore, ac forma ad mentem ritualis romani
[77]
praescripta, et eisdem in peculiari exemplari tradita .
No cal dir que a partir d'aquest moment s'emprarà només el llatí a l'hora de registrar els bateigs.
Deixant ara els arxius religiosos i tornant als municipals, hem d'assenyalar la presència escadussera de
documents redactats en català durant tot el període objecte del nostre estudi, malgrat que el castellà i l'italià
seran essencialment les llengües dominants. Cal tenir en compte, en primer lloc, que els consellers en llur
tracte amb la capital de l'illa havien de recórrer necessàriament al castellà, i posteriorment a l'italià, llengües
comunes dins l'àmbit polític i administratiu; i en segon lloc que representaven precisament les classes noble i
burgesa, o sigui les que amb més facilitat havien acceptat el canvi lingüístic pel qual es bandejava el català -i
havien d'acceptar encara de bandejar el castellà en benefici de l'italià.
A continuació analitzarem els costums lingüístics que alguns registres municipals il·lustren, per tal de
reconstruir el procés d'abandó del català dins d'aquest ambient.
Pel que fa als "Registres de barranchelleria" [78] són redactats exclusivament en català durant el període
1706-1746. Aquest any farà acte de presència, per primer cop, el castellà [79] , l'ús del qual serà secundari fins a
l'any 1810 [80] , data en què l'italià s'esforçarà a reemplaçar-lo en un llarg procés de substitució que
s'intensificarà a partir de l'any 1817 per tal de culminar el 1829 [81] . Cal atribuir aquest pregon arrelament de la
llengua catalana al freqüent tracte de les autoritats amb les capes humils de la població, d'on procedien
fonamentalment els vigilants que constituïen la companyia.
Al "Registro di varias cosas y providencias ordenadas por este magistrado en el año 1759" [1759-1784] [82] ,
fonamentalment castellà, hom empra saltuàriament el català encara l'any 1760, llengua que desapareix de
manera gairebé definitiva el 1761.
L'italià apareix al "Registro di varias cosas y providencias" l'any 1767 i hi conviurà amb el castellà fins al
1784, data en què deixen de produir-se anotacions.
És molt més interessant l'anàlisi dels registres municipals relacionats amb els gremis i les confraries: es tracta
del "Registre del gremi de Sant Josep" [83] , redactat en català fins al 1764; el "Llibre de las ordenacions que
han de observar los conflares del gremi o capella del gloriós Sant Narcís" [84] , redactat exclusivament en català
fins a l'any 1762 i esporàdicament fins 1781; i el "Llibre de la conflaria del gloriós Sant Elmo" [85] , l'única
llengua del qual és el català fins al 1746, llengua que apareixerà, però, encara el 1767. En aquests dos darrers
registres hom empra, posteriorment a les dates assenyalades, directament l'italià tot evitant la llengua
castellana.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 27
Per acabar, voldríem referir-nos breument al "Llibre de les làcanes" [86] , recentment editat i estudiat per Rafael
Caria, que recull documents redactats en català entre els anys 1597 i 1814 (Caria 1992).
II.4.3.- La literatura popular: els goigs
Un cop oblidada la llengua catalana a Sardenya i quan la literatura popular i semiculta recorria al sard o al
castellà com a llengua vehicular, trobem que a l'Alguer la devoció local continua encara fidel al català en el
gènere literari del qual ens han pervingut més textos: els goigs, que enllacen la poesia catalana de la Sardenya
sabauda amb la literatura dels períodes anteriors i amb la contemporània de la resta dels Països Catalans
(CARBONELL 1977, 278).
Són només dos, d'entre els actualment coneguts, els textos populars no gogístics nascuts a l'Alguer durant el
segle XVIII: la cançó que comença "Qui bella missió / que diu pare Vassallo", nascuda arran del jubileu que
aquest jesuïta celebrà a l'Alguer l'any 1750 [87] ; i la cançó "La monja per força" que, segons Francesc
Manunta, degué arribar a l'Alguer "mitjançant navegants menorquins o algueresos del segle XVIII" (Manunta
1990, 110).
Pel que fa als goigs, cal assenyalar que els dedicats a la Mare de Déu de Vallverd es cantaven encara l'any
1886, quan E. Toda en va recollir una versió manuscrita, actualment introbable, que datà a la fi del segle
XVIII, tot i que es tractava sens dubte d'una còpia d'un altre manuscrit anterior.
Durant els primers anys del segle XIX, finalment, hom va escriure tres goigs on es demanava la fi de la
sequera que l'any 1817 atenallava la ciutat de l'Alguer. Es tracta dels goigs intitulats: "La Misericòrdia", "Santa
Creu" i "Lu Rusari" [88] , els darrers textos literaris del període que estudiem. Això no vol dir, és clar, que el
gènere dels goigs deixés de conrear-se a l'Alguer després d'aquesta data. Durant el segle XIX mateix trobem
encara els goigs dedicats a "Lo Milagre de la Verge de Vallvert en lo Santuari del Alguer", de Francesc Ignasi
Castellaccio, de l'any 1882, text que demostra un cop més la fidelitat de la devoció algueresa envers la llengua
catalana.
II.4.4.- Les acadèmies literàries
Coincidint amb la recuperació del sard com a llengua literària, també a l'Alguer, a partir de l'any 1778,
assistim a una represa de l'activitat poètica en català [89] . El primer poeta de qui tenim notícia és el jesuïta
alguerès Lluís Soffí [90] , aquell any Prefecte del seminari de Càller, autor de dos sonets catalans: el primer
consisteix en un "Soneto algarès" dedicat al nou bisbe d'Oristany, Iacopo Astesan [91] ; i el segon en una glossa
de l'"Stabat Mater" que E. Toda va datar l'any 1780.
L'aspecte més interessant de l'activitat literària de Ll. Soffí, però, consisteix en el seu interès a fomentar a
l'Alguer les acadèmies literàries i, sobretot, en la seva relació amb l'"Arcadia Sassaritana" sobre la qual,
malauradament, no ens ha arribat cap altra notícia fora de les contingudes al llibretó "In lode della città di
Sassari. Accademia" [92] . Es tracta d'un opuscle manuscrit, sense data, on un autor anònim copià les poesies,
totes en italià o llatí, que hom havia recitat davant el governador i els consellers de Sàsser. Gràcies a una llista
dels individus que havien participat a l'acadèmia podem conèixer els noms dels membres d'aquesta "Arcadia
Sassaritana". Entre els poetes que ens interessa destacar figuren precisament Ll. Soffí, A. Purqueddu i Pere
Bianco [93] , futur bisbe de l'Alguer, de qui tindrem ocasió de tornar a parlar més endavant.
Un altre poeta alguerès que participà en aquestes acadèmies locals fou Maurici Pugioni [94] , també jesuïta, un
dels principals "jacobins algueresos", que havia de caure en desgràcia com a conseqüència dels fets
revolucionaris de la fi del segle XVIII. Més que no pas el seu únic sonet conegut (que comença "En alas del
desitj, més que del vent"), escrit en ocasió de l'arribada a Sardenya del rei Carles Manuel IV, el 1799, ens
interessa destacar la seva intensa participació en les festes literàries que hom celebrava a l'Alguer. Per tal
d'il·lustrar aquest aspecte de la seva activitat poètica, és fonamental el següent passatge manuscrit degut a Joan
Francesc Simon, passatge que hem de datar al primer quart del segle XIX:

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 28
"Si ricordan tuttora dai vecchi suoi contemporanei [de M. Pugioni] tanti belli componimenti ch'e'recitava in mano in mano negli esercizi
accademici che si tenevano privatamente dai Padri Gesuiti o nelle festive loro solennità o nelle vacanze del carnevale o della
[95]
villeggiatura" .
No cal dir que, durant aquestes acadèmies jesuítiques, el pare Soffí gaudia d'un protagonisme indiscutible.
Continuant amb les acadèmies literàries de tipus escolàstic, d'importància cabdal per a la creació poètica en
català a l'Alguer -tot i que són molt pocs els textos que ens n'han pervingut-, convé destacar la figura del
canonge Agustí Sire [96] , autor del sonet "Per la Setmana Santa" i d'una "Paràfrasi de la Salve". A més
d'aquests poemes, altres tres textos seus relacionen A. Sire amb el fenomen cultural que ara analitzem.
Efectivament convé tenir en compte, en primer lloc, la nadala que comença "Què faré, pobre de mi", que E.
Toda comenta amb les següents paraules:
"L'us de la poesía popular estava molt extès per l'Alguer al finir lo darrer sigle, tenintse costum de celebrar academias d'estudiants, en las
quals lo públich aplaudía los versos llegits per jovenets, que en la ocasió vestían un trajo adequat al assumpto de sas poesías. En 1796 se
celebrá una d'eixas academias, y en ella un noy vestit de pagès, que figurava arribar del camp, recitá la següent composició, també escrita
per lo canonje Siré" (Toda 1903, 33).
No hem pogut aconseguir més informació sobre aquesta acadèmia literària de l'any 1796. Són més abundants,
en canvi, les notícies relatives al "Parnaso algherese", que gravitava entorn del canonge A.M. Urgias, a qui A.
Sire va adreçar abans de l'any 1803 uns "Capricci poetici" (ARMANGUÉ 1990b, 20-21) -en una fantàstica
llengua barreja de català, italià i francès- amb què responia a un altre "caprici" que anteriorment li havia
adreçat el mateix Urgias.
Els "Capricci poetici" d'A. Sire ens han arribat en un volum manuscrit intitulat Capitoli e soneti [97] , de l'any
1803, on A.M. Urgias va copiar diversos poemes deguts als membres d'aquest insòlit "Parnaso Algherese". Hi
destaquen, sens dubte, Giuseppe Manno, que hi participà amb el seu únic poema conegut [98] ; i Josep Albert
Delitala, deixeble de Ll. Soffí a l'escola reial de l'Alguer i mort el 1800, als vint-i-dos anys d'edat.
La història d'aquest moviment poètic [99] inicià el 1799, quan un grup de poetes algueresos va celebrar una
trobada poètica durant la qual va néixer el "capitolo burlesco intitolato il Parnaso Algherese". Tot i que,
excepte el "caprici" de Sire, totes les composicions que ens han arribat relatives a aquest "Parnaso" són en
italià, ens interessa destacar els noms dels autors que hi participaren, a més dels que ja hem tingut en compte
més amunt, perquè molt d'ells són autors alhora de poesies catalanes publicades en altres ocasions. En efecte,
al "capitolo burlesco" de l'any 1799 van participar-hi l'abat Joan Andreu Màssala [100] , autor d'un sonet català
dedicat al bisbe P. Bianco -relacionat com hem vist amb l'"Arcadia Sassaritana"- amb motiu del seu
nomenament com a bisbe de l'Alguer, l'any 1806; i el teòleg Anton Pasqual Rosa, segons E. Toda autor de la
Invocaçió a lus sants protectors del exerciçis espirituals (ROSA 1802).
II.4.5.- Els reculls poètics
Coincidint amb el "Parnaso algherese", també l'any 1799 hom va organitzar a l'Alguer tres dies de festes
públiques per tal de celebrar el trasllat de la família reial a Sardenya. Així ho llegim, si més no, en un
manuscrit inèdit degut a J.A. Delitala:
"Si fecero per tre consecutivi giorni solenni preghiere di ringraziamento all'Altissimo e pubbliche feste di gioia da tutti gli ordini dei
[101]
cittadini" .
Durant aquestes celebracions van ser llegides diverses poesies catalanes, entre les quals ens han arribat -a més
del sonet de M. Pugioni que ja hem tingut en compte més amunt- dos textos deguts a A. Sire: "A la vinguda de
Carles Emanuel en Sardenya" i l'"Himne popular cantat en los tres dies de las festas reals" que comença
"Clamem tots en aquest dia"; i un altre degut a Antíoc Massida -autor que no hem aconseguit de relacionar
amb l'Arcàdia algueresa-, al qual E. Toda donà el mateix títol que havia emprat per a identificar la darrera
poesia d'A. Sire.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 29
No sabem si aquestes poesies foren publicades o bé si E. Toda les recollí de manuscrits que han acabat per
perdre's. No cal dir, però, que una iniciativa literària d'aquest tipus cau més lluny de les acadèmies
escolàstiques que no pas d'aquells reculls poètics que hom editava en ocasió de les grans solemnitats tant de
tipus civil com religiós. Ja hem vist més amunt que l'any 1778 hom va publicar l'opuscle dedicat
All'illustrissimo e reverendissimo Monsignore D. Iacopo Francesco Tommaso Astesan, en el qual participaren
poetes de tant de relleu com els jesuïtes Ll. Soffí, F. Carboni i A. Purqueddu. Dos anys després, el 1780,
segons E. Toda,
"se feu al Alguer una colecció de versos pera la quaresma, y en ella hi figura un soneto catalá del Sr. Joseph de Arcayne" (Toda 1903, 42).
Es tracta efectivament d'un sonet dedicat a Joaquim Radicati, bisbe de l'Alguer entre els anys 1772 i 1793,
responsable de la primera edició en català del Breve Compendi de la Doctrina Cristiana (1790).
Finalment, el darrer recull que ens interessa recordar és el titulat Nell'arrivo in Sassari dell'illustrissimo e
reverendissimo Monsignore D. Filippo Giacinto Oliveri di Vernié, imprès a Sàsser sense data. El canonge
Vitelli va publicar-hi el sonet que comença "La pèrdita fatal Sàsser plorava", darrer text català que podem
relacionar amb l'Arcàdia algueresa.
II.4.6.- L'obra catalana del canonge Antoni Miquel Urgias
Ha estat prou estudiada l'obra del canonge alguerès A.M. Urgias, el seu caràcter de cronista de la ciutat i la
relació dels seus reculls amb l'obra d'E. Toda [102] . Aquí ens limitarem, per tant, a tenir en compte la seva obra
catalana.
En aquest sentit, la dada més antiga que coneixem és l'edició, a càrrec del canonge alguerès, de Le sei
domeniche di S. Luigi Gonzaga, de l'any 1797, que incloïen "gli atti di buon cristiano in linguaggio
algherese" [103] . Pel que fa a aquest terme, cal tenir en compte que al volum quart de les seves "Memòries" el
canonge Urgias havia copiat la "Nota di tutte le uve [...] delle vigne di Alghero", tot especificant que els noms
hi eren expressats "in linguaggio catalano algherese" [104] . "Alguerès" i "català" seran per tant els dos termes
amb què A.M. Urgias es referirà a la pròpia llengua, tal com confirma encara el següent passatge on queda
demostrada de manera ben clara la seva consciència lingüística. Efectivament, tot aclarint quina és la parla
pròpia de la seva ciutat, el pare Urgias va escriure:
"Il linguaggio Algherese è Catalano, perchè Alghero è una colonia di Catalani, i quali la ripopolarono nel 1353, essendo stata evacuata dai
Genovesi" (Urgias 1804, 35).
No ens ha estat possible de localitzar cap exemplar de Le sei domeniche di S. Luigi Gonzaga. Així i tot,
sembla fora de dubte que els mateixos "actes del bon cristià" que incloïa foren reimpresos a la segona edició
del Breve Compendi de la Doctrina Cristiana [105] , de l'any 1818, edició que el bisbe P. Bianco va encarregar
a A.M. Urgias [106] . Com que tampoc no ens ha arribat cap exemplar d'aquest catecisme, només coneixem els
"actes del bon cristià" d'A.M. Urgias en la seva versió de l'any 1850, inclosa a la tercera edició del Breve
Compendi de la Doctrina Cristiana deguda al bisbe Rafael Arduino.
En estudiar l'activitat d'A.M. Urgias com a editor de textos catalans cal tenir en compte, encara, el recull
antològic intitulat Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco (BIANCO 1806), que inclou els
sonets que comencen "No ploris més, Alguer", de J. d'Arcaine, i "No, que més lo dolor", de J.A. Màssala, ja
esmentat; i la també esmentada Invocaçió a lus sants protectors del exerciçis espirituals, de l'any 1802, d'A.P.
Rosa, l'edició de la qual va córrer també a càrrec del canonge alguerès.
Per acabar, voldríem assenyalar que A.M. Urgias és també autor d'un llarg text català de creació, el "Sermó
del dessendiment de Giesuchrist de la creu" (MANUNTA 1988-1991, II, 187-214), per al qual ha estat
proposat l'any 1806 com a data de probable redacció.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 30
[1] Els principals estudis de conjunt dels diversos dialectes sards són les obres, ara ja clàssiques, de M.L. Wagner (WAGNER 1907, WAGNER
1922, WAGNER 1951, WAGNER 1953, WAGNER 1960-1964), a més de SANNA 1957b, BLASCO 1984 i BLASCO 1986.
[2] Pel que fa a la història del català a Sardenya, veg. sobretot CARBONELL 1984a, CARBONELL 1984b, ROMERO 1983, ARMANGUÉ
1987 i BLASCO 1989. Poden ser útils, sobretot a l'hora d'estudiar la influència del català damunt del sard, SANNA 1957b, 195-202; ARCE
1960, 134-140 i 328-334; i BLASCO 1984, 140-159.
[3] És molt abundant la bibliografia relativa a la història lingüística de l'Alguer i a l'anàlisi del dialecte local. A més dels principals estudis
(KUEN 1932-1934 i BLASCO 1983), veg. la bibliografia que proposa CORBERA 1990, II, 480-493, amb la corresponent anàlisi crítica a les
ps. 9-16 del vol. I.
[4] M. G. COSSU matisa aquesta afirmació, que considera vàlida pel que fa a la documentació de tipus literari, tot recordant la necessitat de tenir
en compte també les actes notarials i els registres parroquials a l'hora d'establir el percentatge d'ús del sard en una determinada zona (COSSU
1990, 25).
[5] Per a l'estudi de la història social del sard veg. -a més de PIRA 1978-, SALVI 1975, 175-207; SALVI 1973, 546-554; SANNA 1957b, 17-22;
i WAGNER 1951, 37-66.
[6] Els condaghes són reculls d'actes públiques que comprenen textos dels segles XI-XIII. Les principals edicions d'aquests condaghes són
BONAZZI 1900, BESTA-SOLMI 1937 i SANNA 1957A.
[7] Ha estat molt ben estudiat l'ús del sard a la diòcesi de Bosa durant el segle XVII a partir de l'anàlisi de les actes notarials i els registres
parroquials (COSSU 1990). Tot i que durant aquest període el sard consisteix en la llengua més emprada a la zona de Bosa (és present al
71,8% de les actes notarials descrites), no deixa de ser una llengua subalterna respecte al català, malgrat tot emprat de manera molt més
escadussera (20,6%), però precisament en aquells documents que exigien un major rigor formal (veg. COSSU 1990, 17 i 24). Per a l'estudi de
la llengua emprada a les actes notarials veg. també ROMERO 1983 i ARMANGUÉ 1987. No existeixen altres estudis relatius a l'ús públic del
sard durant el segle XVIII. Pel que fa a la nostra recerca, no hem tingut ocasió de trobar cap document no literari redactat en sard durant el
període objecte del present estudi.
[8] Tot comparant algunes tradicions sardes i catalanes relacionades amb els ritus de la Setmana Santa sorprenen certes coincidències l'estudi de
les quals promet troballes d'indubtable interès. Un bon exemple d'aquest fenomen ens ve donat per la processó de l'"Encuentro" del Camp de
Tarragona -l'origen de la qual es remunta a l'any 1700-, que tant recorda les processons de "s'Incontru", pregonament arrelades a Sardenya
(veg. BLASI 1928).
[9] Per a l'estudi de la vida i l'obra d'A.M. Urgias (pronunciat "Urges"), veg. TOLA 1966, III, 281-282; COSTA 1885-1937, II, 192-193; SECHI
1987, 246-248; i MUDU 1901. Pel que fa a la bibliografia de la seva obra de creació i erudita, veg. ARMANGUÉ 1990a.
[10] Es tracta d'una "Passió" continguda dins el ms. núm. 2 de l'Arxiu del monestir de Santa Chiaria, d'Oristany ("Perbreve cantus non figurati
compendium quod [...] venerabilis Georgius Obino Afrabré composuit", ff. 86v-108v), publicada dins MELE 1987, 110-131. Existeix encara
una altra Passione et Morte de Nostru Segnore Gesù Cristu, atribuïda a un cert "Assensu", de Fonni, i posteriorment a Raimondo Congiu,
d'Oliena, la redacció de la qual ha de ser datada entre la fi del segle XVIII i el principi del XIX (veg. BULLEGAS 1982, 119).
[11] Per a l'estudi dels goigs a Sardenya veg. FIORI 1971-1972, ALZIATOR 1957, 139-146, i BOVER 1984, 105-110, amb l'abundant
bibliografia que l'autor proposa a les ps. 109-110. Pel que fa als goigs com a tercer element dels "materials dramàtics" del teatre sard del
període, veg. BULLEGAS 1976, 54-76, i BULLEGAS 1975, 16-27.
[12] Veg. BOVER 1984, 106. Francesco Alziator afirma que a Sardenya existeixen traces de "laude" religiosa d'origen toscà abans de la
conquesta catalana, però que l'estructura actual del gènere és de derivació "hispano-catalana" (ALZIATOR 1957, 139).
[13] És veritablement significatiu el fet que el sard hagi pres fins i tot del català el nom del gènere: gozos o gosos en logudorès i goccius en
campidanès (veg. CARBONELL 1977, 278).
[14] Es tracta de les Recopilaciones de las indulgencias, gracias, perdones, estaciones, remissiones de pecados y thesoros celestiales, que los
Summos Pontífices concedieron a todos los seglares, assi hombres, como mujeres, que son cofadres de la Cofadria de N.S. de la Merced
(Caller: Martin Saba, 1604), 148-151. Cal tenir en compte, tal com assenyala MELE 1987, 97, que pel que fa a Oristany ha estat documentat el
costum de cantar goigs almenys des de l'any 1606.
[15] S. ESQUIRRO, Santuario de Caller y verdadera historia de la invencion de los cuerpos hallados en la dicha ciudad (Cáller: Antonio
Galcerín, 1624). Existeix un exemplar d'aquest llibre a la BUC, S.G. 1.6.2I. Tot i que BULLEGAS 1976, 41-44 descriu aquest manuscrit, no té
en compte els goigs de Sant Baldiri que Esquirro publica al f. 392.
[16] Alabanças de los Santos de Sardeña, por el doctor Juan Francisco Carmona, sardo calaritano, compuestas y ofresidas a honra y gloria de
Dios y de sus santos, BUC, ms. S.6.2.31. Vegeu-ne la descripció dins BULLEGAS 1976, 58-63.
[17] MADAU 1782. El Ripulimento della lingua sarda pròpiament dit va romandre inèdit; pot ser consultat a la BUC, S.61.1.39-40. Pel que fa a
la figura de M. Madau (Ozieri 1723 - Càller 1800), veg. ALZIATOR 1954, 279-283.
[18] Veg. SANNA 1957b, 195 i ss.; WAGNER 1951, 183 i ss.; ARCE 1960, 143 i ss.; BALSAMO 1968, 13 i ss.; i KUEN 1932-1934, V,
124-125. Veg. un resum de les afirmacions d'aquests autors i llur sistemàtica refutació dins COSSU 1990, 9-13 i 24.
[19] El sectors que d'una manera més decidida influïren en el procés de castellanització a Sardenya foren l'alta jerarquia eclesiàstica i els ordes
religiosos d'origen espanyol, efectivament castellanitzats a mitjan segle XVII. Per a l'estudi de la situació lingüística dins de l'orde dels
jesuïtes, veg. TURTAS 1981, 57 i ss.
[20] AG, 647bis, carta de l'1 de maig de 1793, anònima, adreçada a Bartomeu Simon.
[21] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 852, docs. 85-86.
[22] Per a l'anàlisi lingüística dels registres parroquials d'una bona part de Sardenya, de la qual s'ha exclòs l'Alguer, veg. ANATRA-PUGGIONI
1983. Durant el segle comprès entre els anys 1670 i 1770, segons aquest estudi, els registres parroquials analitzats foren redactats en català o

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 31
castellà (amb el terme "spagnolo" els autors es refereixen a totes dues llengües) en un 93-94% de les ocasions (ANATRA-PUGGIONI 1983,
9).
[23] Arxiu parroquial de l'església de San Pietro Apostolo de Nuraminis, ms. 39 d'una numeració antiga: "Duplicado de la Causa Pia de
Nuraminis. Empiessa con las Cuentas del año 1795. Dal 1795 al 1823".
[24] Arxiu parroquial de l'església de Nostra Signora delle Grazie de Sanluri, "Libro duplicado de San Antonio de Pauda [sic!] de Sanluri"
[1784-1837]. Cal tenir en compte també, en aquest mateix arxiu, el "Libro duplicado de la Virgen Purísima del Rosario de la Villa de Sanlury"
[1798-1831]; i el "Duplicado de la cofadría de la Virgen del Carmen de Sanlury" [1767-1834], en què les dades són consignades
exclusivament en castellà. Posteriorment a aquestes dates han estat individuats, encara, registres parroquials redactats en castellà a mitjan
segle XIX a Nuragus, a la diòcesi d'Oristany (ANATRA-PUGGIONI 1983, 48).
[25] Per a l'estudi de la literatura castellana a Sardenya durant la primera meitat del segle XVIII, veg. ALZIATOR 1954, 212-246; PIRODDA
1989, 942-943; i ARCE 1960, 172-212 i 298-300.
[26] V. Bacallar y Sanna (Càller 1669 - L'Haia 1726) fou nomenat l'any 1708 lloctinent general de Sardenya, càrrec que el menà a reprimir les
revoltes que s'intensificaren a la Gal·lura durant la guerra de successió espanyola. Exiliat a Madrid a partir de l'any 1713, fou cridat a formar
part de la Real Academia Española, per a la qual redactà diverses veus del Diccionario de Autoridades. L'any 1715 fou nomenat ambaixador a
Gènova, des d'on tornà a Sardenya amb l'expedició del cardenal Alberoni. Per a l'estudi de la seva activitat militar i diplomàtica, veg.
BOGLIOLO 1989 i SECO 1957. Pel que fa a les qüestions estretament literàries, veg. ALZIATOR 1954, 242-246; PIRODDA 1989, 942-943;
i ARCE 1960, 172-173.
[27] Han assenyalat aquest caràcter de l'obra de V. Bacallar ARCE 1960, 173; ALZIATOR 1954, 244-246; i PIRODDA 1989, 943.
[28] Vicente BACALLAR Y SANNA, Comentarios de la guerra de España y Historia del Rey Phelipe V el Animoso (Genova: Matheo
Garvizza, 1725). Edició moderna: BACALLAR 1957.
[29] Hom acostuma a destacar els noms dels jesuïtes Nicolò Soro i Renuncio Delitala (BONU 1952, 79) i de les monges caputxines María
Rosalía Mancosu (RUJU 1921, 10), María de San José i Clara María Escoto, les obres de la qual han estat considerades "assai modeste",
farcides de "noiosissimi versi", "interminabili" (ALZIATOR 1954, 237-238).
[30] Pel que fa a aquesta religiosa (1704-1772), monja caputxina del convent del Sant Sepulcre de Càller, veg. -a més de RUJU 1921- ARCE
1960, 209-212; CERIELLO 1915, 229-259; i LOY-LIPPI 1922.
[31] Ja es lamentava d'aquesta llacuna Pietro Leo, tot i que va aconseguir de consultar molt de material actualment introbable (LEO 1963, 130, i
LEO 1937, 96). Segons aquest estudiós, el període ha estat considerat de poc interès a causa de "la leggenda coltivata dalle autorità piemontesi
per svalutare quanto era stato fatto nel periodo spagnolo, quasi che la nostra Sardegna avesse cominciato a conoscere la civiltà, la cultura solo
dopo essere passata sotto la dinastia sabauda" (LEO 1963, 130).
[32] Ens ha resultat impossible de localitzar el "Libro de grados" (1709-1755) i el "Libro de juntas y resoluciones" (1730-1764) de la Universitat
de Càller, que Leo va consultar a l'hora de redactar el seu estudi sobre I rettori dell'Università degli Studi di Cagliari (LEO 1937), i que al seu
temps es trobaven a l'arxiu de la Universitat, al qual no hem tingut accés.
[33] L'any 1720, coincidint amb la cessió de Sardenya al Piemont, els jesuïtes mantenien a l'illa nou institucions d'educació mitjana i superior.
Controlaven, en efecte, la vida escolar sarda des del col·legi de la Santa Creu (fundat l'any 1564), el noviciat de Sant Miquel (1585) i el que
serà anomenat Col·legi de nobles (1618), tots tres a Càller; el col·legi Canopolè de Sàsser (1560); i, pel que fa a l'Alguer, el col·legi de Sant
Miquel (1585). Per a l'estudi de l'orde jesuític a Sardenya, sobretot en tot allò que té relació amb l'ensenyament, veg. TURTAS 1982, LEDDA
1982 i MONTI 1915, I, 207-368.
[34] És molt interessant de comprovar el lamentable estat de l'educació a Sardenya durant el segon terç del segle XVIII a través de l'estudi de la
instrucció de D.A. Azuni, que L. BERLINGUER descriu magistralment (veg. BERLINGUER 1966, 10 i ss.).
[35] Pel que fa als mètodes pedagògics de la Companyia de Jesús i a l'ordenació dels estudis, veg. LEDDA 1982, 146-147. Els estudis inferiors
consistien en un curs humanístic de cinc anys de durada, articulats de la següent manera: gramàtica ínfima, gramàtica mitjana, gramàtica
suprema, humanitats i retòrica. Els estudis superiors comprenien un curs filosòfic i un altre de teològic, de tres i quatre anys de duració
respectivament. Els dos darrers anys d'estudis es duien a terme a la Universitat, de la qual, però, els alumnes es mantenien independents.
[36] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 819, "Regia Univesità degli Studi di Sassari. 1735-1804", doc. 45.
[37] "Relazione della Sardegna, regnando Carlo Emanuele III ed essendo suo ministro per li negozi di quel regno il conte Giambattista Bogino,
cioè dal 1755 al 1773". Es tracta d'un manuscrit de l'AST citat per CARUTTI 1880, 266.
[38] Veg. tots els documents relatius a la fundació de la Universitat de Càller -i sobretot les "Constitucions del consell cívic" i la convenció amb
la Companyia de Jesús- dins SORGIA 1986, 29 i ss.
[39] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 799, "Relazione dell'origine e regole antiche dell'Università di Cagliari", f. 3v. Pel que fa a aquest problema,
la primera proposta de la Junta es refereix precisament a la seu de la Universitat i es recorda la necessitat de tornar a "l'antica di lei fabbrica
[...], avendo da qualche tempo servito di quartiere alla truppa" (f. 5r). L'edifici de la Universitat de Càller, efectivament, havia estat destinat a
acollir les tropes piemonteses durant les guerres de successió europees (MANNO 1825-1827, III, 103); posteriorment part de les aules van ser
emprades com a dipòsit de blat (SORGIA 1986, 29).
[40] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 799, "Relazione dell'origine e regole antiche dell'Università di Cagliari", ff. 4v-5r.
[41] Ibid., f. 6v.
[42] El bisbe Delbecchi (nascut a Oneglia l'any 1697), general de les Escoles Pies l'any 1748, havia estat nomenat bisbe de l'Alguer el 6 d'abril de
1751. Dotze anys més tard, el 1763, va ser nomenat arquebisbe de Càller (PINTUS 1909). Segons MANNO, 1825-1827, III, 336, el seminari
alguerès que aquest bisbe reformà era l'únic que funcionava de manera plausible a Sardenya.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 32
[43] Pel que fa a la fundació i història del seminari alguerès, oficialment inaugurat el 13 de juliol de 1586, veg. NUGHES 1991, 176-188 i
346-352, on l'autor publica i descriu atentament les direccions pedagògiques que el bisbe Andreu Baccallar va establir l'any 1586. Cal tenir en
compte també la "Noticia del Seminario Tridentino de Alguer", del 9 de setembre de 1759 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 504,
"Confraternite. 1765-1846").
[44] Són efectivament diversos els documents on s'especifica que "il metodo delle scuole erette nelle ville della diocesi, circa del letterario, sarà
lo stesso del seminario". És així com ho aclareix el mateix bisbe en una carta firmada el 10 de març de 1759, que duu per títol "Il metodo che
io penserei d'introdurre nel seminario Tridentino" (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485, s.n).
[45] Segons COSTA 1885-1937, I, 235, l'any 1755 l'italià ja havia esdevingut llengua oficial a les escoles, "con la prescrizione ai convittore di
usare la lingua spagnola anche nei familiari discorsi". Pot ser oportú de tenir en compte que, de qualsevol manera, la imposició de
l'ensenyament de l'italià gairebé coincideix, cronològicament, amb la prohibició, l'any 1768, de l'ensenyament en català a Catalunya (veg.
CARBONELL 1979, 97-98).
[46] Concretament, B. BUONMATTEI, Della lingua toscana (Firenze 1643), en una versió corregida per la Crusca (Della lingua italiana,
publicada també a Florència l'any 1760), que inicialment fou considerada didàcticament massa elevada; i C. LANCELOT, Compendio del
nuovo metodo, ossia della grammatica, adaptació a l'italià d'una gramàtica francesa sobre la qual requeia la sospita que contribuïa a la difusió
d'idees jansenistes (BONU 1952, 73, MIGLIORINI 1961, 432).
[47] O sigui el Donat, la sintaxi llatina que el 2 d'agost de 1764, tal com veurem tot seguit, el llibreter callerès Bachisio Nieddu havia de
comprometre's a reeditar a l'illa. Pel que fa a la història d'aquesta gramàtica i la seva difusió a les escoles europees, veg. PADLEY 1976, 15-29
i 264-266.
[48] Es tracta de l'esmentada gramàtica de C. LANCELOT, Compendio del nuovo metodo, ossia della grammatica.
[49] Segons PALAU 1948-1977, IV, 511, núm. 75.537, una de les edicions més antigues a la Península Ibèrica d'aquesta sintaxi llatina és la
intitulada Donatus. Partes emendate, Partes correcte e cum diligenti cura emendate: finiunt feliciter: impresse in famosissima e lagali civitate
Burgitana per magistrum Fredericum Basiliensem germanice nationis anno domini M.CCCC.XCVIII (1498). "En nuestra Biblioteca de
Cataluña -afegeix PALAU- existe un Donatus falto de los nueve primeros folios, y seguido del Catón, presentando la particularidad de tener la
conjugación latina, con la equivalencia en catalán, todo corregido por Pedro Juan Matones".
[50] La primera edició d'aquest catecisme, reeditat diversos cops durant el segle XVIII, havia aparegut a Roma l'any 1597 amb el següent títol:
Dottrina cristiana breve perché si possa imparare a mente, composta per ordine di papa Clemente VIII, dal sacerdote della Compagnia di Gesù,
Roberto Bellarmino.
[51] Francesco RAINALDI (= Sforza PALLAVICINO), Avvertimenti grammaticali per chi scrive in lingua italiana (Roma 1661).
[52] ASC, Segreteria di Stato, II, llig. 149, f. 60r.
[53] Per a l'estudi de la reforma de la Universitat calleresa és essencial la documentació continguda a l'ASC, Segreteria di Stato, llig. 799, i
Miscellanea, llig. 7, doc. 211, "Relazione sull'apertura della Universtià degli Studi nella città di Cagliari. 1764". És d'altra banda interessant de
tenir en compte que durant el curs 1764-65 van assistir a les lliçons impartides a la nova Universitat un grup d'estudiants procedents de les illes
Balears, on el ministre Bogino havia tramès alguns exemplars de les noves constitucions (MANNO 1825-1827, IV, 353).
[54] El fons documental més important relatiu a la refundació de la Universitat sasseresa pot ser consultat a l'ASC, Segreteria di Stato II, llig.
819, "Regia Università degli Studi di Sassari. 1735-1804".
[55] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 149, ff. 21-28. Pel que fa als llibreters, l'autor de la memòria continua: "Non sononvi nel Regno mercanti
librari; il solo si è il Romero, la cui bottega è ben lungi di essere mediocremente provista" (ff. 22v-23r).
[56] A. Berlendis (Vincenza 1733 - Càller 1792), professor de Retòrica i d'Eloqüència a la Universitat de Sàsser a partir de l'any 1765, fou
prefecte de l'escola reial de Sàsser fins al 1768 i posteriorment prefecte del Col·legi de nobles de Càller (TOLA 1966, I, 126-128).
[57] F. Cetti (Como 1726 - Sàsser 1779) havia estat cridat l'any 1765 a Sàsser, on ocupà la càtedra de Matemàtiques fins a l'any 1779 (TOLA
1966, I, 211-213).
[58] L'any 1768 F. Gemelli (nascut a Orta l'any 1736) havia substituït A. Berlendis a la càtedra d'Eloquència de la Universitat de Sàsser. El 1771
serà nomenat prefecte de l'escola reial de Sàsser, càrrec que ocuparà fins al 1773 quan, coincidint amb la supressió de l'orde dels jesuïtes,
tornarà a Itàlia (TOLA 1966, II, 124-127).
[59] "Regolamento interinario dato da Monsignore d'Algheri", del 20 de setembre de 1759 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485, s.n).
[60] Per a l'estudi de l'obra de F. Carboni (Bonnanaro 1746-1817), un dels llatinistes més importants del seu temps, apreciat no només a Sardenya
sinó a tota Itàlia, veg. ALZIATOR 1954, 247-271, i TOLA 1966, I, 172-180, on l'autor destaca el fet que l'obra italiana de F. Carboni constituí
un dels primers fruits de la reforma literària a Sardenya.
[61] Per a la fundació i la història d'aquesta institució veg. MONTI 1915, I, 365 i ss. A l'ASC, Segreteria di Stato II, llig. 85, són custodiats els
"Atti riguardanti il colleggio dei Nobili. Regole per l'educazione e manutenzione dei medesimi", manuscrit redactat en català i castellà l'any
1620.
[62] G.A. Cossu (nascut a Cuglieri el 1725) fou professor de física experimental a la Universitat de Càller entre els anys 1764 i 1770, quan li fou
confiada la càtedra de Teologia moral. Presidí el col·legi de Belles Arts de la Universitat i el Col·legi de nobles de Càller fins al 1786, any en
què fou nomenat bisbe de Bosa (TOLA 1966, I, 238-240).
[63] Veg. Tola 1966.
[64] Veg. MELE 1987, 91 i 96-97, on l'autor al·ludeix a l'"aura barocca tipicamete secentesca" d'aquests goigs. Vegeu-los publicats alhora dins
MANUNTA 1988-1991, II, 85-88, i MELE 1987, 108-110. Tal com assenyala F. Manunta, convé destacar la coincidència, amb poques
variants, de la segona cobla de la versió oristanesa amb la vuitena dels "Goigs de la Verge del Roser" publicats a Vic l'any 1956 (vegeu-ne una
reproducció dins MANUNTA 1988-1991, II, 89); veg. una altra interessant edició d'aquests goigs catalans, anterior a la de Vic, dins SERRA

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 33
1928-1935, I, 79; i encara les diverses versions publicades dins SERRA 1988, 85-92. És interessant de tenir en compte, en relació a aquestes
coincidències, allò que va escriure Marià Aguiló, segons el qual "les cobles més populars de totes, les del Roser, que se atribuexen a St.
Vicens Ferrer, són generals a totes les localitats que se parla català, el Rosselló inclòs. Impresos a tots los llochs ahont hi ha estampa, aparexen
iguals" (text procedent de "certs papers inèdits en poder de Josep M. de Casacuberta", citat dins MASSOT 1981, 311).
[65] Malgrat aquesta afirmació cal tenir en compte, a més dels "Goigs de la Verge del Roser", també els goigs castellans continguts al "Liber
Sanctissimi Rosarii", manuscrit posterior a l'any 1712 (veg. MELE 1987, 104).
[66] ASC, Antico Archivio Regio, "Atti di possesso del Regno di Sardegna (1665-1730)", doc. 4/197, "Atti di possesso del Regno di Sardegna
preso dal viceré barone di S. Rémy a nome del re Vittorio Amedeo II. 1720".
[67] ASC, Antico Archivio Regio, "Atti di possesso del Regno di Sardegna (1665-1730)", IV, f. 572, acta de 19 d'agost de 1720.
[68] AComC, Sezione antica, doc. 407, "Verbali del consiglio (1650-1724). Documenti diversi del clavario ordinario (1547-1765)".
[69] ASC, Atti notarili legati, "Tappa d'insinuazione di Lanusei", F.E. Sestu, III, ff. 266-267. El català continuarà essent freqüent a les actes
notarials redactades a l'Alguer, on el podem trobar emprat amb tota normalitat fins als primers anys del segle XIX (veg. per exemple ACVA,
reg. 51/II E, "Tomo XXI" [1792-1800]).
[70] Veg. ANONIMO 1985, 54, on un oficial piemontès, que viatjà per Sardenya entre els anys 1755 i 1759, assegurava que el català encara hi
sobrevivia en alguns convents. Ja veurem més endavant que el català es va parlar fins als primers anys de segle XIX, "sebben con piccolissima
variazione, in quasi tutti li monasteri di monache che sonovi nel Regno" (BComA, ms. 43, M.L. SIMON, Prospetto dell'Isola di Sardegna,
antica e moderna, f. 10r).
[71] AComC, Sezione antica, doc. 24, ff. 11v-12r.
[72] AComC, Sezione antica, doc. 50, "Deliberazioni consigli generali", f. 77r.
[73] Ibid., f. 12r.
[74] Dos bons exemples d'això, a més dels que assenyalarem tot seguit, són la súplica catalana amb què l'any 1759 la població algueresa va
demanar ajut contra una plaga de llagosta que amenaçava els camps de la comarca (CHESSA 1976-1980, 104); i la revolta algueresa de l'any
1793, durant la qual els ciutadans cridaven "tutti in volgare idioma" (G. LAVAGNA, "Memorie segrete di Sardegna", dins SOLE 1970, 15).
[75] Malgrat aquesta prescripció, ha estat assenyalada la tendència del bisbe Lomellini -i encara d'un dels seus successors, Mateu Bertolini- a
fomentar dins de l'estructura eclesiàstica algueresa l'ús del castellà (CARBONELL 1984b, 30).
[76] AComA, còdex B, ff. 240-245.
[77] ACVA, 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum in Ecclesia Cathedrali algueren" [1730-1743]. La mateixa nota, sempre amb data de 3 de
febrer de 1734, es troba també al "Libro de desposorios de 1725 asta 1748" (ACVA, 01/01, MT, 5, F) i al "Libre de difuns" [1728-1743]
(ACVA, 01/01, M, 2, I). A partir d'aquest darrer registre CARBONELL 1984b, 29-30, transcriu l'ordre del bisbe Bertolini, tot destacant la
importància del llatí com a llengua intermediària entre el català i l'italià dins d'aquesta sèrie de documents.
[78] Es tracta dels registres on els guàrdies destinats a la vigilància dels camps denunciaven els furts (per a la història de la barrancel·leria a
Sardenya veg. LODDO 1975A, 284. Cal tenir en compte també els "Registres de cavalls" (AComA, docs. 378-393, 862 i 864), on el català és
també la llengua predominant.
[79] Els estatuts de la companyia, dels anys 1762 i 1783, foren redactats exclusivament en castellà (AComA, doc. 394).
[80] AComA, docs. 302-328, "Registres de dains".
[81] Efectivament ha estat assenyalat com a darrer document redactat en català, dins d'aquesta sèrie, el "Registre de barrancellaria del capità
Antonicu Ardito, 1828-29" (AComA, doc. 283) (CARIA 1991, 125 i 133).
[82] AComA, doc. 496.
[83] AComA, doc. 101.
[84] AComA, doc. 102, "Llibre de las ordenacions que han de observar los conflares del gremi o capella del gloriós Sant Narcís, fetes per los
nobles y Magnífics consellers [de la] Il·lustre y Magnífica ciutat de Alg[ue]r el primer de novembre de ay[n] 1720". A la coberta del registre hi
ha copiada la següent poesia: "De Girona gran prelat / que gusau en Paradís,/ pregau per nós, sant Narcís,/ [a] la altíssima Trinitat".
[85] AComA, doc. 100.
[86] ACVA, sense col·locació: "Llibre de les làcanes dels salts de Salto Major, Prado, Pól·lini y Rudas y de Nostra Señora de Valvert, fet en lo
any 1763".
[87] Publiquen aquesta cançó, recollida de fonts orals, PALOMBA 1911, 232-234, i MANUNTA 1988-1991, III, 3-7, amb transcripció musical a
la p. 147.
[88] Aquests tres goigs foren recollits dins els Manoscritti e memorie del Canonico Antonio Michele Urgias, 1818, ff. 162-169 (BComA, ms.
53A).
[89] Per a l'estudi de l'activitat literària en català a l'Alguer durant aquests anys són fonamentals els següents estudis antològics, on poden ser
consultats els textos que analitzem: TODA 1903, 31-68; SCANU 1961, 399-412, que essencialment llegeix TODA 1903; MANUNTA 1990,
107-121; i MANUNTA 1988-1991.
[90] Ll. Soffí (l'Alguer 1742-1816) fou professor de filosofia al col·legi Canopolè de Sàsser fins a la supressió de l'orde deluïtes, el 1773, any en
què li fou confiada la prefectura del seminari tridentí de Càller. Per a l'estudi de la seva vida i la seva obra, veg. SECHI 1987, 244-245; TOLA
1966, III, 209-210; SIOTTO, 1966, IV, 459 i ss.; i MANUNTA 1992s jes.
[91] Publicat dins l'opuscle dedicat All'illustrissimo e reverendissimo Monsignore D. Iacopo Francesco Tommaso Astesan (ASTESAN 1778, 28)
i posteriorment traduït a l'italià pel mateix autor (SOFFI 1784, 87-88).
[92] AG, llig. 933 (antigament 645). Aquest opuscle va pertànyer a Joan Frances Simon, que no participà a l'acadèmia.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/II.- EL MOSAIC LINGÜÍSTIC 34
[93] P. Bianco (Sàsser 1754 - Macomer 1827) fou professor de Física experimental a la Universitat de Sàsser i, a partir de l'any 1805, bisbe de
l'Alguer (veg. TOLA 1966, I, 130-131).
[94] M. Pugioni (l'Alguer 1731 - 1803), deixeble del prestigiós predicador Vassallo, va encarregar-se durant molts anys de les missions i
exercicis espirituals a l'Alguer (per a la seva biografia, veg. TOLA 1966, III, 130-132, i SECHI 1987, 204-205).
[95] AG, doc. 576. Aquest manuscrit inclou una interessant biografia de M. Pugioni.
[96] Per a les dades biogràfiques relatives a A. Sire (? - L'Alguer 1831), veg. SECHI 1987, 241-243, i SCANU 1964, 146-148. Veg. també
COMAS 1981, 785-786.
[97] AG, llig. 706, "Capitoli e soneti raccolti da Antonio Michele Urgias, sacerdote algherese". Veg. la descripció d'aquest manuscrit dins
ARMANGUÉ 1990b, 21-22.
[98] Es tracta del sonet que comença "Chi è mai colui che con lugubre ammanto", del qual parla també SECHI 1987, 248.
[99] Reconstruïm la història del "Parnaso algherese" tot resumint fonamentalment ARMANGUÉ 1990a, 300-301.
[100] J.A. Màssala (l'Alguer 1773 - 1817) fou nomenat prefecte de l'escola reial de l'Alguer el 1807, any en què ingressà a l'Acadèmia de Fossano
(veg. TOLA 1966, II, 240-244, i SECHI 1987, 165-167). A més de la seva breu obra poètica en català ens interessa destacar el seu interès a
crear un periòdic literari de caràcter quinzenal a l'Alguer, "tendente -com va escriure ell mateix- a propagare in Sardegna con maggiore
rapidità i lumi e le scienze, onde render la nazione più colta". Tot i que el 13 de setembre de 1806 fou aprovat el projecte, el que hauria estat el
primer periòdic alguerès mai no va arribar a veure la llum. Tots els documents relatius a aquest projecte són custodiats a l'ASC, Segreteria di
Stato II, llig. 149, docs. 105-112.
[101] BComA, ms. 4, s.p.
[102] Per a tots aquests aspectes, veg. ERA 1958, 53-54 (article que fou posteriorment publicat dins BALLERO 1961, 340-345); ARMANGUÉ
1990a, 297-307; i MANUNTA 1988-1991, I, XXI-XXII.
[103] BComS, ms. 4, "Notizie antiche raccolte fedelmente dal canonico Antonio Miche Urgias di Alghero. 1818. Tomo secondo", ff. 161-163:
"Catalogo delle stampe date alla luce dal canonico Antonio Michele Urgias, alcune proprie ed altre per commissione di amici", publicat dins
ARMANGUÉ 1990a, 316.
[104] BComS, ms. 5, "Manoscritti e memorie per uso privato del canonico Antonio Michele Urgias, pensionato da S.M. il Re di Sardegna. l823.
Tomo Quarto", ff. 10-12.
[105] Pel que fa als tres catecismes algueresos dels ss. XVIII-XIX, veg. ARMANGUÉ-MANUNTA 1993.
[106] BComS, ms. 4, "Notizie antiche", II, ff. 161-163: "Catalogo delle stampe date alla luce dal canonico Antonio Michele Urgias".
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU
SIMON: LA SEVA VIDA
III.- Bartomeu Simon: la seva vida [1]
III.1.- Formació
III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII:
Bartomeu Simon
Recordant Bartomeu Simon, Ismene Auribaldo -que hauríem d'identificar amb un dels seus quatre fills, Mateu
Lluís- va escriure:
"Priaché morisse questo primo stipite [Domènec M. Simon], avea di già stradato nella carriera delle cariche luminose della patria l'unico
di lui figlio cavaliere Bartolommeo, per anche superstite, mentre dopo averlo fatto laureare in uno ed altro dritto e abilitato
successivamente nella pratica del foro in Cagliari, e quindi accasato con una damigella dei più illustri casati della Sardegna, com'è quello
di De-Litala, sendo stato per voto del Pubblico di Algheri eletto censore locale al tempo della erezione dei Monti Frumentarj del Regno, a
di cui profitto cedette l'onorario di un sessennio in cui servì, fu nel 1767, con regi patenti di Carlo Emmanuelle III di gloriosa
rimembranza, nominato intendente di quella città e dicasterio"(AURIBALDO 1800, 9-10).
Bartomeu Simon, com el seu pare Domènec Maria -d'origen genovès, establert a Càller durant el primer quart
del segle XVIII-, va dur a terme els seus estudis elementals al col·legi de Sant Miquel de l'Alguer. D'aquest

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 35
període -o sigui, poc després que el pare aconseguís el títol de cavaller- només sabem que va estudiar filosofia,
l'any 1749, sota la direcció del jesuïta Joan Pere Oppo, les "Logicae discertationes" del qual podem encara
llegir gràcies precisament a un manuscrit de Bartomeu Simon que s'ha conservat íntegre a l'arxiu Guillot de
l'Alguer.
Després del 1750, any en què encara el trobem estudiant física a l'Alguer, Bartomeu Simon va traslladar-se al
col·legi Canopolè de Sàsser [2] .
L'any 1612 l'arquebisbe d'Oristany, Antonio Canopolo, havia fundat aquest col·legi a Sàsser i no pas a la
ciutat on residia no només per tal d'evitar els problemes que hauria comportat un clima tan nociu com
l'oristanès, sinó també perquè els jesuïtes, a Sàsser,
"con lode e frutto tengono gli Studi Generali e Facoltà necessaria ad apprendersi delli destinati a simiglianti seminari, cioè Grammatica,
Rettorica, Filosofia, Teologia, Casi de Conscienza e Sagra Scrittura".
[3]
Per voluntat expressa del fundador, per tant, els jesuïtes van dirigir, fins a la supressió de l'orde a Sardenya,
l'any 1773, el col·legi Canopolè, alhora lligat estretament a la Universitat sasseresa.
Com el seminari de Càller -el futur Col·legi de nobles-, el col·legi Canopolè era adreçat a un nombre molt
reduït d'alumnes (MANNO 1825-1827, III, 95-96). Segons Gavino Cocco, regent de la Reial cancelleria
"los sugettos que en él se mantienen, a más del que se mantiene en Roma, son dies religiosos, dies seminaristas, siette mozos de labranza y
[4]
algunos años ocho" .
Mai no va ser del tot clar si era legítim que l'ensenyament al col·legi Canopolè s'adrecés també als seglars o bé
havia de limitar-se a la formació fonamentalment de religiosos. Allò que ofenia l'arquebisbe oristanès, per
exemple, un segle i mig després de la fundació del col·legi, era que "si sente essersi introdotto di farne
piuttosto un collegio di secolari che un seminario di chierici". [5]
"La riuscita de' soggeti mantenuti in questo Seminario [afegia l'arquebisbe] non è uniforme. D'alcuni si continua la carriera ecclesiastica,
[6]
altri rendonsi religiosi regolari ed altri anche si sono ammogliati" .
Ara bé, cal tenir en compte que el col·legi Canopolè constituïa un cos independent respecte al seminari, tal i
com oportunament aclarirà el bisbe de Sàsser al comte Bogino en una carta de l'any 1763:
"In ordine al Seminario Canopoleno mi permetta V.E. di suggerirle, quando mai no le fosse noto, non esser questo un seminario di
ecclesiastici, ma bensí un colegio di secolari, li quali soli occupano le piazze delle fondazioni. Questi sono nominati da quelli cavalieri che
[7]
hanno il patronato di dette piazze, o per figlio o per nipote o per altro, senz'obbligo veruno di essere ecclesiastico" .
Res no impedia, per tant, que Bartomeu Simon, els estudis del qual no eren lògicament adreçats a la religió,
freqüentés aquest col·legi. Com que segurament, però, no pogué beneficiar-se de cap de les places gratuïtes
que corrien a càrrec dels administradors, la seva família hagué d'encarregar-se de les despeses derivades dels
seus estudis, possibilitat que, en efecte, ja havia previst el fundador, que demanava que fossin admesos al
col·legi "altri studenti di buone qualità e speranza". [8]
En efecte, tal com escriu G. Cocco,
"la gente buena de las villas que embían sus hijos a estudiar a esta ciudad, si no tienen alguna casa de parientes donde encomendarlos, para
[9]
tenerlos seguros y aún para gastar menos, ahorrando servidores y pedagogos, procuran con todo empeño colocarlos en el seminario" .
Abans de complir els vint anys, concretament el 24 de novembre de 1753, Bartomeu Simon es diplomava en
Lleis a la Universitat de Sàsser tal com consta al diploma estès a favor seu pel rector del col·legi de la Societat
de Jesús, Salvador Langasco.
Són molt poques les notícies que ens han pervingut sobre Bartomeu Simon durant aquest període. Les dades
que ens en procura, d'altra banda, la bibliografia moderna són confuses i fins i tot, de vegades, contradictòries.
Efectivament, diversos autors assenyalen que Bartomeu Simon va llicenciar-se en Lleis a Càller, cosa que es
contradiu amb les dades d'arxiu que hem assenyalat més amunt. És ben possible, però, que pocs anys després
de diplomar-se a Sàsser es llicenciés a la Universitat de la capital del Regne, on degué dur a terme a més la

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 36
seva pràctica forense9.
III.2.- Entroncament amb la família Delitala
L'any 1758 Bartomeu Simon va casar-se amb Magdalena Delitala, de Ploague, cosina del marquès de Sedilo,
Giovanni Maria Solinas, i filla de Rosalia Solinas de Sedilo i del famós bandoler Gerolamo Delitala.
Els Delitala constituïen una de les famílies aristocràtiques més prestigioses de Sardenya, els membres de les
diverses branques de la qual -que s'havien destacat durant la primera meitat del segle XVIII per llur aferrissada
militància antipiemontesa- vivien escampats en un grapat de poblacions al nord de l'illa [10] . Els membres de la
branca de Nulvi, principalment, havien provocat greus problemes als primers virreis continentals, que els
consideraven els principals agitadors dins del partit filo-austríac.
Un manuscrit d'heràldica que havia pertangut a Bartomeu Simon dedica a la família Delitala les següents
paraules:
"De esta familia hay algunos en Bosa, en Bolotana y en Nulvi, entre los quales están don Gerónimo y don Antonio, que biven ausentes del
[11]
Reyno por estar sentenciados a muerte por trahidores al Rey y a la patria, siendo cabo de bandeados y ladrones del cabo de arriba" .
En efecte Gerolamo Delitala, el sogre de Bartomeu Simon, havia hagut d'exiliar-se a Còrsega amb tota la seva
família l'any 1749 quan, perseguit pel virrei Emanuele di Valguarnera, havia trobat impossible de continuar la
lluita armada des de les muntanyes de Gal·lura. Ell mateix recordarà aquest episodi en una carta adreçada al
virrei comte Ferrero della Marmora l'any 1773, encara des de l'exili, tot prometent-li fidelitat a canvi de
clemència envers els seus dos fills, Francesco i Salvatore:
"Per non essersi potuto prontamente presentare [Gerolamo Delitala] in Cagliari, gl'esecutarono la pena di scuti due milla e poi, con
dragoni e soldati, assaltarono la casa per far priggione l'esponente e tutta la sua famiglia. E per questo è stato obligato, assieme con la
prefata sua famiglia, mettersi in salvo, avendo fatto sette mesi di campagna. Ed in tale staggione sopravenuto il Reale Congresso di
[12]
Achisgrana, con la reale pace, si è veduto il presentante obligato sortire di Sardegna con tutta la di lui famiglia di uomini e donne" .
La muller de Gerolamo Delitala i les seves quatre filles, així i tot, van beneficiar-se tot seguit d'un indult
decretat pel rei Carles Manuel III. Pel que fa a Magdalena, tot i que abans de la desgràcia en què havia de
caure la seva família l'havíem trobada domiciliada a l'Alguer, de retorn del seu exili va haver de residir a la
capital del Regne, tal i com recordarà el seu pare en una carta de l'any 1758:
"Vuestra Excelencia, como príncipe y amante padre, puede francamente consolar mi parienta y a sus hijas, que las tiene en essa capital de
Cáller, permitiéndolas puedan escrivir por cosas de sus interesses de hasienda, pues se van perdiendo ricas herencias por falta de no poder
[13]
escrivir" .
Sigui com sigui, és a l'Alguer on Magdalena Delitala transcorrerà la resta de la seva vida i on naixeran els seus
fills Domènec [14] , Mateu Lluís [15] , Joan Francesc [16] i Joan Baptista Simon [17] .
El matrimoni amb Magdalena Delitala va representar per a Bartomeu Simon, amb el temps, un pes i alhora
una ocasió mancada d'accedir als graus més alts de la noblesa. No només les desavinences familiars, de què
haurem de parlar més endavant, van fer d'aquella unió una convivència infeliç, sinó que Bartomeu Simon va
haver de patir a més les conseqüències d'un enllaç tan estret amb els Delitala: el record de la tenaç lluita
antipiemontesa d'aquesta família representarà un obstacle insuperable dins la seva carrera professional de
Bartomeu Simon. A més, les seves aspiracions al marquesat de Sedilo, que pretendrà heretar a través de la
seva muller, constituirà alhora una frustració i la ruïna tant econòmica com moral de la seva família.
El marquesat de Sedilo consistia efectivament en un dels feus més cobejats a Sardenya tant per la seva
extensió com pel seu rèdit i prestigi. El cosí de Magdalena Delitala, el ja esmentat Giovanni Maria Solinas,
l'havia heretat l'any 1737 de l'antic marquès, Francesco Solinas, canonge de la catedral de Càller, que pocs
mesos abans l'havia comprat a l'Estat [18] .
En una acta datada a Càller el 5 de juny de 1737, Francesco Solinas havia establert que si Giovanni Maria
Solinas moria sense descendència masculina el feu havia de passar als seus parents col·laterals. Com que

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 37
efectivament el marquès de Sedilo no va tenir fills, tant Magdalena Delitala com els seus germans Francesco i
Salvatore, com hem vist exiliats a Còrsega, tenien dret al títol; semblava però que els fills de Gerolamo
Delitala -per tal com no podien ser considerats súbdits piemontesos- no haguessin de mantenir encara llurs
drets damunt del feu i que aquest hagués d'acabar passant a les mans de Bartomeu Simon. La causa judicial
que durant ben bé vint anys va empobrir Bartomeu Simon, però, havia d'acabar -com veurem més endavant-
d'una manera per a ell del tot inesperada.
III.3.- Activitat pública
Seguint l'exemple del seu pare, Bartomeu Simon va ingressar ell també, l'any 1760, a la confraria de la Mort
de l'Alguer i, abans del 1762, també a la de la Misericòrdia. Interessa d'assenyalar aquest fet perquè més
endavant tindrem ocasió de seguir la trajectòria de Bartomeu Simon dins d'aquesta segona confraria -sovint en
desacord amb les autoritats municipals-, de la qual l'1 d'agost de 1762 era nomenat sobreintendent i
camarlenc [19] .
Abans d'això, però, hom l'havia citat en una "Memoria de los abogados de Alguer", firmada el mes de juliol
de 1760, on el funcionari del Real Consiglio informava de la següent manera els seus superiors:
"Dr. Dn. Bartholomé Simón. Natural de Alguer. Su nacimiento muy honesto. Su edad de 28 por 30 años. Su patrimonio razonable. Casó
con doña Madalena Delitala, hija del célebre bandido Dn. Gerónimo Delitala, de Ploague. Su talento es mediano. Su práctica y su
aplicación, ninguna. No patrocina: vive de lo suyo. Quieto y de buenas costumbres. Estuvo algún tiempo practicando en Cáller, pero hazía
[20]
su práctica por entretenimiento" .
L'any següent, concretament el 12 de juliol de 1761, els consellers de la ciutat de l'Alguer l'escollien censor
local, càrrec que havia d'ocupar fins al 1767. Ell mateix recordarà un dels casos que va haver d'afrontar durant
aquests anys en una memòria adreçada al cavaller Rossi el 10 de març de 1811:
"[Bartomeu Simon] potrebbe bensì tra le più distinte e delicate commissioni appoggiategli da diversi viceré memorare quella del Balio
della Trinità nel 1764, in occorrenza della gran penuria di grano particolarmente nella città d'Alghero, ch'era quasi extremma".
Després d'haver resolt amb èxit el problema (tot requisant una partida de blat amagat a Vilanova Montlleó)
Bartomeu Simon va rebre de part de les autoritats aquell reconeixement que tant l'enorgullia:
"Providenza questa che fu non pocco gradita e comendata dall'istesso viceré, tanto più avendo eseguita tale commissione a proprie espese
[21]
e non senza pericolo della propria vita" .
De manera molt oportuna aquesta mateixa memòria ens ofereix un resum dels càrrecs als quals va accedir
Bartomeu Simon durant els anys següents:
"Bartolomeo Simon di Alghero [escriurà ell mateix] fu successivamente nominato amministratore d'esso Monte, a di cui benefizio cedette
pure i suoi utili per aumentarlo. Servì in uno ed altro impiego per più di un sessenio, finché l'Intendente Vacha [...] li incaricò
dell'esercizio di quella Suddelegazione, ond'era già destinato in sovravvivenza con regie patenti de' 25 luglio 1767, senza percevere verun
provento durante la vita del medesimo. Venne pure in quell'epoca incaricato del cambio della vecchia moneta in detta di Alghero dal
viceré Conte des Hajes".
La Subdelegació patrimonial de l'Alguer, en efecte, va representar per a Bartomeu Simon aquell càrrec que
havia d'ocupar-lo durant tota la seva vida i del qual no fou mai promogut a causa de certes tensions que com
veurem van acompanyar-lo fins a la mort. No cal dir que són abundantíssims els documents relatius a aquest
càrrec, la major part dels quals ens han pervingut custodiats a l'Arxiu Guillot de l'Alguer [22] . De tot aquest
fons, però, només ens interessa destacar de moment la "Patente di sopravvivenza nell'impiego di Subdelegato
dell'Intendenza Generale di Sardegna in Algueri", per tal com ens informa que el 25 de juliol de 1767
Bartomeu Simon començà a fer-se càrrec oficialment de la Subdelegació algueresa tot substituint Nicolau
Spano, el nomenament del qual havia confirmat al capdavall l'antic privilegi segons el qual la Subdelegació
havia de córrer a càrrec d'un alguerès [23] .

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 38
III.4.- Infància i estudis dels seus fills
Tot recordant l'educació dels quatre fills de Bartomeu Simon, Ismene Auribaldo va escriure:
"Sortiti essendo questi fratelli dalla casa paterna a buon ora, e dopo ricevuti li primi semi di religione, di pietà e delle virtú sociali dalli
ottimi genitori ed institutori familiari, dovettero in seguito ricevere una piú completa educazione nei collegi di Sassari e poscia di Cagliari
per lo spazio di molti anni, finché terminato il corso degli studi in cui si distinsero egregiamente sembrò al genitore conveniente abilitarli
sul suo esempio al regio ed al pubblico servizio" (AURIBALDO 1800, 14).
Després d'haver estudiat els primers elements de gramàtica llatina al col·legi de Sant Miquel de l'Alguer
(TOLA 1966, III, 188), sabem que almenys dos dels fills de Bartomeu Simon, Domènec i Mateu Lluís, van
freqüentar com el seu pare el col·legi Canopolè de Sàsser.
Tant en aquesta institució com a la Universitat de Sàsser [24] van ocupar-se de l'educació dels germans Simon
Delitala els jesuïtes A. Berlendis, F. Cetti i F. Gemelli. A més d'aquests prestigiosos mestres italians, però, cal
tenir encara en compte l'alguerès Ll. Soffí, mestre a l'Alguer de Mateu Lluís Simon, a qui va dedicar el seu
recull d'Orazioni Sacre (1782), a l'endreça del qual podem llegir:
"Figlio degnissimo voi comparite di un padre illustre felicitato dal cielo, siccome in più altri doni, così nella bontà della prole con siè rara
particolarità, che a ragion può vantarsi del titolo, che non pochi gi fanno, di padre invidiabile".
III.5.- Darrers anys a l'Alguer
Tot i que Bartomeu Simon havia jurat el nou càrrec de subdelegat patrimonial l'any 1767, no va prendre'n
possessió efectiva fins a la mort de l'antic titular, esdevinguda l'any 1771, motiu pel qual, tal com recordarà ell
mateix vint anys més tard [25] , s'hagué de traslladar a la capital del Regne. Preveient precisament aquest viatge,
hom va procurar a Francesc Lavagna la "Patente di Suddelegato patrimoniale della città d'Alghero", segons la
qual havia de substituir el seu cunyat Bartomeu Simon durant totes les absències que hagués de dur a terme en
el futur. És precisament per aquest motiu que encara l'any 1787 trobarem el vice-subdelegat Lavagna al
capdavant de la Subdelegació.
Un cop incorporat al seu nou càrrec Bartomeu Simon serà en freqüent contacte epistolar amb els funcionaris i
intel·lectuals més prestigiosos de Sardenya. L'any 1773, per exemple, una sol·licitud seva al virrei va originar
una apassionada defensa de les seves capacitats per part de l'intendent general Giuseppe Giaime -amb qui
Bartomeu Simon va haver de col·laborar durant molts anys- que presentava el seu subaltern amb les següents
paraules:
"Trattasi d'un soggetto di conosciuta capacità e destrezza, in cui il Governo può anche contare per appoggiargli delle commissioni anche
importanti e delicate con sicurezza che se ne disimpegnerà a piena soddisfazione [...]; un soggetto che ha una grossa contabilità e ha
[26]
tuttavia sempre resi i suoi conti in regola senza che mai siavi stato il menomo imbroglio" .
El mateix intendent general Giaime elogiarà Bartomeu Simon l'any 1777, quan decidirà de traslladar-se a
Càller. Tement que el canvi de residència pogués posar en perill el seu càrrec, G. Giaime escriurà:
"Il signore cavaliere e dottore don Bartolommeo Simon [...] avrà appena adesso 42 anni. Egli è robusto e sano, attivo, zelante e d'una
capacità certamente superiore a quella di qualunque altro Suddelegato patrimoniale, di modo che venendo egli a mancare sarà difficile il
rimpiazzarlo con altro soggetto. Il giubilare però il signor don Bartolomeo Simon quando esercisce lodevolmente l'impiego di Suddelegato
[27]
patrimoniale d'Alghero [...] per darlo ad altro soggetto, sarebbe per lui egualmente disgrazioso che d'aggravio alle Reali finanze" .
També les relacions de Bartomeu Simon amb el pare Soffí van intensificar-se durant aquests anys. Un
document de l'any 1776 ens informa precisament sobre una estranya actitud de l'ex-jesuïta que va motivar la
intervenció del subdelegat patrimonial. Segons aquest document, després de responsabilitzar-se de les
despeses necessàries per a reconstruir la casa que el consell cívic de l'Alguer havia destinat als exercicis
espirituals -on residia Ll. Soffí, llavors director dels exercicis, des de la supressió del seu orde-, Bartomeu
Simon va reaccionar de la següent manera davant la negativa de l'ex-jesuïta a cedir els locals als exercitants

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 39
seguidors del pare M. Pugioni:
"Rispose quel cavaliere [Bartomeu Simon] che, non essendo il Soffì in questo particolare dell'accettazione della città, non avendo giammai
alcuno degli ecclesiastici né de' secolari voluto far con lui gli esercizi, poteva il signor vicario pensare a colocarlo in qualche altro impiego
e singolarmente nella direzione delle scuole [...], e destinare agli esercizi l'ex-gesuita Pugioni, pratico assai in quel mestiese per esservisi
[28]
esercitato la parte maggiore della sua vita ed esser l'unico allievo che vi resta dell'appostolico P. Vassallo" .
El càrrec que hom proposava per a Lluís Soffí -la prefectura de l'escola reial de l'Alguer- havia de procurar,
però, encara més maldecaps no només a Bartomeu Simon sinó a tot el consell cívic alguerès.
També F. Cetti, a la seva Storia naturale della Sardegna (1774-1777), va elogiar calorosament Bartomeu
Simon per les innovacions que s'esforçava a introduir als seus terrenys de Càlvia, que el seu pare havia
comprat el 1766 -i que li havia lliurat, encara en vida, amb la vinya de Buranya, comprada el 1730-, on endegà
el perillós cultiu del cotó, que les autoritats piemonteses fomentaven, i una tan profitosa millora de certes races
equines que li va valdre el reconeixement general [29] . Aquesta intensa activitat va augmentar encara després
de la mort del seu pare, que al seu testament, de l'any 1774, el nomenà hereu universal dels seus béns [30] .
El mateix Bartomeu Simon s'enorgullirà de la seva iniciativa en una memòria adreçada al cavaller Rossi el 10
de març de 1811:
"[Bartolommeo Simon] potrebbe dimostrare le sue proficue operazioni sia nel procurar in Alghero al di lui esempio un considerabile
aumento di cavalle per facilitare il tritolamento delle granaglie, come così ne fu incaricato al Governo; sia nel migliorne la razza con aver
comperato per le sue proprie due stalloni barberi de' 12 che portò da Tunis il fu conte Porcile; sia nell'intraprendere diverse piantaggioni di
gelsi, cottone ed ulivi. E questa, benché negletta e sprezzata in quei tempi, riuscì più felicemente al rappresentante, di modocché tiene al
giorno d'oggi la consolazione di contarne ne' propri podere non meno di sei milla, colla soddisfazione altresì di veder una tal piantaggione
[31]
ampiamente prosperata nella massima parte de' tenimenti de' suoi concittadini, che l'imitarono dopo conosciuta l'utilità e vantaggio" .
Cal assenyalar que Bartomeu Simon va introduir efectivament a l'Alguer el cultiu de l'olivera -l'única de les
seves iniciatives que amb els anys es demostrarà eficaç i que arrelarà profundament en els costums agrícoles
locals-, del qual es considerava "l'autor" tot reconeixent, l'any 1791, que "[gli olivetti] oggi sono accresciuti, e
non si fa altro che piantar olive nelle vigne" [32] .
Pel que fa a la nova raça de bens que Bartomeu Simon contribuïa a introduir a Sardenya, F. Cetti va escriure:
"Sonosi alcuni di questi oppositori [a la introducció de la raça merina] fortunatamente spiegati alla presenza d'un gentiluomo il quale,
attivo, facoltoso e di ottime idee ch'egli è, s'era messo in istato di redarguirli colla esperienza propria. Questo gentiluomo [...] ha pensato a
formare un util fondo ove oltre alle terre si coltiva il bestiame, e fra esso vi sono le pecore, ma pecore in fiore. [...] A Calvia può ognun
vedere di che pecore è capace la Sardegna" (CETTI 1774-1777, III, 44-45).
Aquests mateixos elogis ens han arribat també gràcies a A. Purqueddu, que al seu Tesoro della Sardegna
afegeix encara:
"Vi sono pure i semenzai di gelsi, che quest'anno ha ordinato di fare in vicinanza di Alghero il signore D. Bartolommeo Simon. Dico
ordinato di fare poiché per affari pressanti egli risiede a Cagliari dall'anno 1777. Questa assenza ha disturbato in parte le deliziose sue non
men che utili idee della sua industria ed attività non ordinaria" (PURQUEDDU 1779, cant 3, n. 34).
No hi ha dubte que en aquesta activitat reformadora al camp agrícola i ramader fou decisiva la influència d'un
prestigiós funcionari sard que havia entrat en estret contacte amb la família Simon. Ens referim a Giuseppe
Cossu, censor general de l'illa, amb qui tant Bartomeu Simon com el seu fill Domènec van col·laborar en
virtud de llurs càrrecs públics.
G. Cossu va fomentar l'esperit reformador a l'illa a través d'una abundant obra escrita. Cal destacar, per
exemple, la filosofia continguda al Discorso georgico (1787) i a les encara més prestigioses La coltivazione
de' gelsi (1788-1789) i Istruzione olearia (1789), que responien a la mateixa inquietud innovadora que havia
decidit Bartomeu Simon a experimentar als seus terrenys de Càlvia la cria de moltons de raça espanyola i a
introduir el cultiu de l'olivera, de la morera i del cotó a l'Alguer.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 40
III.6.- Establiment a Càller
Després que el seu fill Domènec, diplomat en Lleis a Sàsser, hagués decidit de continuar els estudis a la
Universitat de Càller -al col·legi d'Arts Liberals de la qual havia d'ingressar, un cop llicenciat, l'any 1779-,
Bartomeu Simon va traslladar-se amb els seus fills a la capital del Regne per tal de seguir de més a prop llurs
estudis [33] . Magdalena Delitala, del tot inexperta en aquests afers, quedava mentrestant a càrrec del patrimoni
familiar.
El Col·legi de nobles de Càller va acollir els tres fills més joves de Bartomeu Simon, el qual, a partir del 10 de
gener de 1779, va sol·licitar i aconseguir per a Joan Francesc una de les dues places gratuïtes de què podien
gaudir en aquella institució els ciutadans algueresos [34] . A la comissió que considerà idoni per a aquella plaça
Joan Francesc Simon -del qual sabem que el 1778 havia estudiat sota la direcció de l'ex-jesuïta Michele
Angelo Porro- figuraven G.A. Cossu, llavors prefecte del col·legi, A. Berlendis i A. Purqueddu.
Des de Càller Bartomeu Simon va continuar en estret contacte amb els consellers algueresos, a qui el 28 de
març de 1778, per exemple, va trametre la "Nota delle misure e peso" uniformades amb les de la capital [35] .
Pocs mesos més tard, concretament el 8 de gener de 1779, s'adreçarà encara als membres del consell cívic per
tal d'agrair-los que hagin confirmat el seu cosí Agustí Simon com a "amostassen" de l'Alguer, càrrec per al
qual ell mateix l'havia recomanat [36] . El 2 de febrer de 1779, finalment, substituí els representants algueresos
de l'estament reial davant els consellers de la ciutat de Càller, amb qui calia establir l'import del donatiu amb
què els estaments havien de finançar la pau amb el rei del Marroc. [37]
Després de tot això un breu viatge a Torí va allunyar Bartomeu Simon, a partir del mes de juny de 1779, dels
seus interessos a l'illa. En efecte, per tal de resoldre personalment alguns problemes relatius al futur
professional del seu fill Domènec, que no havia pogut beneficiar-se d'una de les places destinades als
estudiants sards al Reial col·legi de les Províncies de Torí, Bartomeu Simon va traslladar-se a la capital
piemontesa, d'on no tornarà fins al 15 de gener de l'any següent.
III.7.- Correspondència amb el fill Domènec
A partir d'aquest moment serà molt freqüent la relació epistolar entre Bartomeu Simon -que, de retorn de Torí,
trobem encara instal·lat a Càller i no a l'Alguer- i el seu fill Domènec, que fins a l'any 1791 va haver de
romandre a Torí, tant per exercitar-se en la jurisprudència al despatx del prestigiós advocat Filippo Tonso com
per accelerar les causes jurídiques que interessaven el seu pare, entre les quals convé destacar la que contra ell
va promoure l'Hospital de Sant Antoni i, sobretot, la relativa al marquesat de Sedilo.
Es tracta d'un conjunt considerable de cartes [38] que conté una interessantíssima informació sobre els
progressos acadèmics dels germans Simon Delitala, tot i que hi predominen, però, notícies de caràcter
econòmic i professional per tal com pare i fill hi descriuen detalladament l'estat de les causes que els ocupaven i
totes les relacions, tant professionals com socials, sovint polèmiques, que els interessava de fomentar per tal
s'assegurar el futur de la família.
Encetarem l'estudi d'aquesta correspondència -de la qual lògicament ens allunyarem de tant en tant per tal de
confirmar o completar, a través d'altres fonts, les dades que ens aporta- tenint en compte les qüestions de tipus
familiar que s'hi tracten, de manera més o menys intensa durant els primers anys i cada cop més indirectament
a la fi de la dècada.
L'aspecte que ens ofereix un major interès és sens dubte el relatiu al mal concepte que els fills de Bartomeu
Simon van anar-se formant del seu pare durant aquest període. Els motius són diversos i tots colpiren l'arrel
més profunda de llurs relacions.
En primer lloc, el luxe aparent en què vivia Bartomeu Simon contrastava de manera sens dubte excessiva amb
la indigència de què es lamentaven els seus fills. Per tal d'interessar-se, per exemple, per la vida austera de
Mateu Lluís i per altres qüestions d'àmbit familiar, Domènec Simon va escriure per primer cop al seu pare

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 41
sense contenció tot criticant el sistema econòmic familiar. [39] Bartomeu Simon, que no permetia ingerències
d'aquest tipus, va reprimir durament aquesta actitud, de manera que va néixer una pregona desavinença entre
ell i el seu primogènit.
Un altre aspecte que va allunyar de manera irremeiable els germans Simon del seu pare fou la indiferència
amb què aquest darrer tractava Magdalena Delitala. No només el seu matrimoni havia fracassat sinó que
Bartomeu Simon, fonamentalment per tal de no haver de conviure amb la seva muller -tal com s'endevina a les
cartes de Domènec [40] - va fixar la seva residència a Càller durant un període molt més llarg del que hauria
estat estrictament necessari per als interessos de la família.
Un altre aspecte que va enfrontar els germans Simon amb el seu pare foren les contínues ingerències tant
personals com professionals que hagueren de patir. L'elecció de llur estat, sobretot, provocà diverses
polèmiques que no sempre els fills aconseguiren de superar: Domènec Simon, per exemple, hauria volgut
fer-se religiós, però el seu pare l'empenyé a la carrera jurídica; Joan Baptista, desil·lusionat perquè, segons els
seus germans, mai no havia d'aconseguir de llicenciar-se, va voler ingressar a l'exèrcit, cosa que el seu pare va
evitar tot adreçant, en canvi, el jove al sacerdoci. La desavinença més intensa, però, fou la que nasqué entre
Bartomeu i Mateu Lluís Simon, a qui el pare mai no perdonà que decidís d'abandonar la carrera religiosa per
tal d'interessar-se per la jurisprudència [41] .
Voldríem acabar aquest apartat tot assenyalant, finalment, les desavinences també entre els germans Simon
Delitala. Parlant de les relacions entre Mateu Lluís, Joan Francesc i Joan Baptista, Bartomeu Simon escriurà a
Domènec:
"Sembra che tra di loro vogliano imitare ad Abele e Caino. Epperò scrisse bene vostra madre che li tenessi tutti separati perché l'indole è
diversa" (4 d'octubre de 1782).
Per concloure, ens sembla oportú citar una altra advertència de Bartomeu Simon al seu fill Domènec, a qui
des de Càller recordava el següent:
"Vi ho prevenuto che voi se volete vivere tranquillo vivete solo senza campagnia di fratelli, se non se con Gian Francesco ch'è d'un'indole
simoniana e molto assomigliante al vostro temperamento" (1 de novembre de 1782).
III.8.- Trajectòria professional dels seus fills
A partir de l'any 1780 Domènec Simon, convençut que no existia la possibilitat d'aconseguir a Sardenya cap
altre càrrec tan decorós, va interessar-se pel Vice-censorat general que G. Cossu volia erigir a l'illa i que
efectivament li fou confiat dos anys més tard. Precedentment, però, ja havia deixat l'advocat Tonso per tal
d'entrar al despatx de l'advocat fiscal del Suprem consell de Sardenya, sota la direcció del cavaller Cappa
(TOLA 1966, III, 189), des d'on podia interessar-se més directament per les causes jurídiques que en aquell
període ocupaven el seu pare, que el va constrènyer a continuar a Torí, tot mantenient el seu càrrec a Càller,
fins a l'any 1791, en què semblà al capdavall necessari el seu retorn.
El seu germà Mateu Lluís, mentrestant, que l'any 1781 s'havia llicenciat en Teologia a la Universitat de Càller
-al col·legi teològic de la qual fou admès aquell mateix any-, va abandonar la carrera eclesiàstica per tal de
dedicar-se a l'estudi de la jurisprudència, disciplina en què va llicenciar-se també a la Universitat calleresa
l'any 1784, canviant tot seguit la seva col·legiatura per la que li corresponia al col·legi d'Arts Liberals. L'any
següent el trobarem duent a terme la pràctica forense al despatx de l'advocat dels pobres, d'on va passar el
1786 a la Intendència general de Sardenya, sota la direcció de G. Giaime. D'aquí serà promogut el 1789 a
substitut de l'Advocat fiscal de Sardenya, càrrec que li serà plenament confiat l'any 1795 (AURIBALDO 1800,
21).
És molt més complexa i interessant la trajectòria professional de Joan Francesc Simon, de qui ens ha arribat
una abundantíssima informació que ell mateix volgué llegar entre els seus papers. Llicenciat en Teologia per la
Universitat de Càller, va ser agregat en aquest col·legi el juliol del 1784, moment a partir del qual començà la

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 42
seva carrera de predicador. És així com als vint-i-dos anys, concretament el 30 d'octubre de 1784, el trobem
discutint amb els pares Ll. Soffí i A. Berlendis el text del que havia de ser el seu primer sermó públic a Càller.
De la capital del Regne, tot seguit, va passar a l'Alguer, on el seu pare -en una breu visita a la seva ciutat- va
encarregar-se d'organitzar el panegíric que hi havia de pronunciar. [42] El 1787, finalment, Joan Francesc Simon
es va beneficiar d'una de les les tres abadies de Sardenya, la de San Michele di Salvenero i de Santa Maria di
Cea. Dos anys més tard fou nomenat protonotari apostòlic, ocasió que aprofità per dur a terme el primer dels
seus quatre llargs viatges per la península italiana: havent-se embarcat a l'Alguer l'1 d'abril de 1789, va viatjar
per Livorno, Siena, Viterbo, Roma, Savona i Torí, on romangué fins al 5 de juny de 1794, tres mesos abans del
seu retorn a Càller durant el qual acompanyà el nou virrei Vivalda i el marquès de la Planarja.
Són gairebé del tot inexistents, en canvi, les notícies relatives al fill petit de Bartomeu Simon, Joan Baptista,
que els estudis biogràfics que hem tingut en compte sovint ni tan sols esmenten. Gràcies al ric epistolari que
hem analitzat, però, és possible de reconstruir sumàriament la seva biografia, de la qual no podem més que
destacar la seva poca inclinació envers l'estudi i la literatura, fenomen que el distingeix clarament dels seus
germans i justifica l'absència d'interès que la seva figura ha desvetllat. A causa del seu fracàs en l'estudi del
llatí, Bartomeu Simon encarregà la seva educació, fora del Col·legi de nobles, a un escolapi gràcies al
mestratge del qual Joan Baptista aconseguí el Magisteri el mes de desembre del 1782. Havent esdevingut
sacerdot, es retirà a Sedilo -de la parròquia de la qual fou rector fins a l'any 1786- i posteriorment a l'Alguer,
on havia de transcórrer la resta de la seva vida gairebé en l'anonimat.
III.9.- Davallada econòmica
Gràcies a l'epistolari de la família Simon és possible de reconstruir també la davallada econòmica que a partir
de l'any 1780, sobretot, va patir Bartomeu, a qui les innovacions introduïdes als terrenys de Càlvia i de
Buranya, les freqüents despeses per a la compra de cavalls i, encara, tot un seguit de festes i regals amb què va
voler-se esforçar a aconseguir una imatge d'opulència havien gairebé arruïnat. [43]
Ens sembla fonamental d'assenyalar que totes les despeses amb què Bartomeu Simon va voler ostentar una
riquesa que a poc a poc li fugia de les mans no eren més que una manera de rescatar-se del seu desafortunat
matrimoni, que l'havia lligat a la filla d'un enemic del rei que les autoritats recordaven amb un cert enuig:
"Le apparenze col mio matrimonio [escrivia Bartomeu Simon al seu fill] vi erano tutte per restar sempre in mezzo al fango" (13 de
desembre de 1782).
L'absència de l'Alguer, alhora, privava Bartomeu Simon dels seus ingressos com a subdelegat patrimonial,
que beneficiaven el seu substitut F. Lavagna. D'altra banda, però, Bartomeu Simon no podia estalviar-se de
continuar a Càller per tal com el seu futur econòmic depenia de l'herència que pretenia rebre del marquès de
Sedilo, G.M. Solinas.
L'estat de salut del marquès era molt delicat i hom temia que pogués morir-se sense haver fet testament. Per
tal de provar de fer-l'hi fer secretament i, alhora, per tal que els Delitala Solinas, germans de Magdalena, no
l'influïssin a favor de llurs interessos, Bartomeu Simon va voler continuar al costat del cosí. Així i tot, però,
després de la seva mort, esdevinguda l'any 1780, i havent estat nomenat hereu universal Bartomeu Simon, tant
la família Delitala Solinas com l'Hospital de Sant Antoni de Càller van endegar sengles causes contra l'hereu,
cosa que li aconsellà de perllongar encara la seva permanència a la capital del Regne.
Les minucioses descripcions que fa al fill Domènec de la seva situació econòmica són, per tant, molt
negatives: Bartomeu Simon era ben conscient, com escrivia ell mateix, de la "indigència" en què vivien tant
els seus fills com ell, fins al punt que arribà a afirmar que "posso dire che vivo per miracolo in un mare di guai
e di pene" [44] .
El 18 d'abril de 1783, al capdavall, Bartomeu Simon notificava a Domènec que la Reial audiència havia
acabat reconeixent l'Hospital de Sant Antoni com a hereu universal del marquès, per la qual cosa es va trobar

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 43
no només havent de tornar tot allò que li havia estat deixat en herència sinó també els beneficis percebuts
durant l'administració d'aquells béns.
III.10.- Els anys precedents a l'expulsió de Càller
La poc dissimulada ambició de Bartomeu Simon -que no només va recórrer contra la sentència que havia
legitimat les aspiracions de l'Hospital de Càller sinó que va continuar encara l'altra contra els germans Delitala
Solinas, tot reclamant el títol de marquès- va desvetllar les crítiques d'un poderós sector de la noblesa sarda
que, sobretot, envejava l'òptima posició que gràcies a la seva influència havien aconseguit els seus quatre fills.
Aquests atacs tendiren a malinterpretar les gestions de Bartomeu Simon enfront dels funcionaris més
pretigiosos sobretot a partir del 1788, any en què el seu fill Domènec fou víctima de la maldicència de certs
funcionaris piemontesos. Tot seguit, una sèrie d'incidents van anar allunyant Bartomeu Simon del favor de les
autoritats. Entre d'altres de menor importància, destaca sobretot la forta polèmica que l'any 1790 va esclatar a
l'Alguer, entorn de la direcció de l'escola reial. És molt abundant la documentació relativa a aquesta qüestió [45]
, que tot seguit resumirem per tal de comprendre l'abast de la polèmica que va originar.
Tal com Bartomeu Simon havia insinuat l'any 1776, el 24 d'agost de 1786 l'arquebisbe de Sàsser, Filippo
Giacinto, va proposar el pare Soffí com a prefecte i professor de Filosofia de l'escola reial de l'Alguer, tot
substituint el també ex-jesuïta Sogos. Quatre anys més tard, però, Ll. Soffí va dimitir del càrrec de prefecte a
causa de certes calúmnies de què l'havien acusat -escrivia ell mateix- "pochi scolari malcontenti". Aquests
parlars malignes, de fet, li atribuïen la responsabilitat de la mort del fill d'una rica dona de la família Capuano,
que volia recórrer davant del virrei tot assegurant que la mort del jove havia estat causada per "la paura
concepita d'alcune staffilate". Ningú no discutia, això és cert, la rigidesa dels mètodes pedagògics de Soffí.
El pare Bersani, nou prefecte de l'escola, no va acceptar que Ll. Soffí hi continués com a professor de
Filosofia i va insistir davant l'arquebisbe fins a aconseguir la seva completa expulsió, maniobra que motivà
l'enèrgica protesta dels ciutadans algueresos, descontents en veure que un estranger aconseguia uns càrrecs que
havien de correspondre a un conciutadà.
És a partir d'aquest moment que Bartomeu Simon intervé de manera activa en la qüestió. El 9 de novembre de
1790, fent-se cap del partit que defensava Ll. Soffí, va convocar la ciutadania i els consellers cívics per tal
d'acusar el pare Bersani, tot adreçant-se al virrei, d'haver aconseguit la càtedra "con qualche mal tessuto
ruggiro" [46] .
La protesta dels ciutadans algueresos va enutjar el virrei fins al punt que els adreçà uns qualificatius que mai
més no se separaran de la figura de Bartomeu Simon: segons ell, amb aquella reacció no havien fet més que
defensar una posició que responia a "lo spirito di partito fomentato da persone torbide ed inquiete" [47] .
L'actitud del virrei, lògicament, no va fer més que empitjorar les coses. El 23 de novembre del mateix any
Bartomeu Simon, indignat, se li adreçava tot lamentant
"venir da Sua Eccelenza qualificati cogli odiosi titoli di persone torbide ed inquiete [...], come si è voluto fare di tutto questo misero paese,
che mai per l'addietro si è meritata una simile infamia".
El virrei, davant la tenacitat dels ciutadans, no va poder fer més que rectificar, tot assegurant que aquella
expressió no era adreçada a la població en general sinó "a particolari individui" [48] , entre els quals hem de
suposar que es referia també a Bartomeu Simon que mai més no serà promogut del seu càrrec. És cert que el
23 de novembre de 1792 li fou encomanada la direcció econòmica de l'escorxador de l'Alguer; però aquesta
nova responsabilitat era ben lluny de satisfer les seves ambicions, darrerament adreçades a l'obtenció de
prestigiosíssims càrrecs públics a Sardenya, entre els quals la Tresoreria general -de la qual fins llavors s'havia
encarregat G. Deidda, recentment jubilat- o bé el Censorat general de Sardenya, que durant tants anys havia
corregut a càrrec de G. Cossu [49] .

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 44
Convençut que mai no havien de ser-li confiats aquests càrrecs, Bartomeu Simon va retirar-se decebut a
l'Alguer, on va provar encara de rescatar la seva desprestigiada imatge tot col·laborant generosament en el
donatiu amb què l'estament militar va voler contribuir a les despeses derivades de la guerra contra França,
l'any 1793 (OBBLAZIONI 1793). No tornarà a Càller fins dos anys més tard, altre cop per tal d'interessar-se
per les causes contra els germans Delitala Solinas i l'Hospital de Sant Antoni.
III.11.- Disgregació de la família
Tot i l'anonimat amb què va transcórrer els anys que seguiren la polèmica relativa a l'escola reial de l'Alguer,
Bartomeu Simon va prendre una part ben activa, dins l'ambient familiar, en un afer relacionat amb un
importantíssim encàrrec que el 1793 l'estament militar va confiar al seu fill Domènec [50] .
Domènec Simon, efectivament, havia tornat a Càller l'any 1791 i de seguida va destacar a l'estament militar
(ANGIUS 1833), del qual esdevingué secretari, durant el temptatiu d'invasió francesa i, més tard, durant les
sessions en què es discutiren les cinc propostes que hom havia de presentar al rei (CATARDI 1964, 9-10).
Escollit diputat de l'estament davant la cort de Torí, va vèncer el seu recel inicial gràcies a la tenacitat del seu
pare que, convençut que el futur professional de la família s'havia de resoldre definitivament si hom acceptava
de reservar als ciutadans sards tots els càrrecs públics de l'illa, l'encoratjà amb les següents paraules:
"Lodo la vostra risoluzione di partire per Torino affin di secondare le brame dello stamento, sepur avranno accoglienza, che lo dubito; per
altro, o sarete incolpati tutt'i sei deputati, in qual caso "mal de muchos consuelo de todos", o lodati. Convengo essere nell'epoca vegliante
un sacrifizio, ma giusto e doveroso, "dicant quid volunt" i maligni, di qual razza ne abbonda la nazione. Dobbiamo nulla di meno servire
la Patria quantunque ingrata nel particolare" (4 de juny de 1793).
Després del fracàs de la missió a Torí i enemistat amb els principals cabdills de les aspiracions
autonomístiques, Domènec Simon decidirà de no tornar mai més a l'illa. Retirat en un pobre ambient a Torí,
conduint una vida irregular i rebutjant sistemàticament l'ajut tant econòmic com moral de familiars i amics,
morirà en la misèria el 10 de gener de 1829, trenta-cinc anys després del seu voluntari exili. Com que durant
aquests anys no va intervir en els afers familiars ni polítics de Sardenya, no tindrem ocasió de tornar-ne a
parlar fins a encetar l'estudi de la seva obra.
Mentrestant, l'activitat política de Mateu Lluís Simon, membre ell també de l'estament militar, havia posat en
perill la seguretat de la família (CATARDI 1964, 127-128). En efecte, obeint un encàrrec de l'estament, l'any
1796 Mateu Lluís Simon va requisar certs documents del marquès de la Planarja, que fou executat com a
conseqüència de llur lectura pública. Tot seguit els estaments sards, oposant-se sobtadament a Mateu Lluís
Simon, el consideraren responsable de l'execució sumària del marquès i l'acusaren de simpatitzar amb el
polèmic Vincenzo Sulis [51] i Giovanni Maria Angioy [52] , l'activitat del qual al capdavant d'una revolta
antifeudal al nord de l'illa acabava de fracassar. Per petició dels estaments, per tant, el virrei ordenà l'expulsió
de Càller de Mateu Lluís Simon i tota la seva família. Només el delicat estat de salut de Bartomeu Simon va
estalviar-li l'enutjós confinament a Vilanova Montlleó [53] , que fou substituït per una molt més còmoda
reclusió a l'Alguer.
La ciutat de l'Alguer, però, era ben lluny de travessar el període de tranquil•litat que les autoritats haurien
desitjat per a la família Simon. Efectivament, els germans Simon Delitala van entrar de seguida en contacte
amb els "jacobins algueresos" [54] , entre els quals destaquen els poetes M. Pugioni i J.A. Màssala, defensors
locals de la revolta angioiana. El mateix any de l'arribada de la família Simon, segons la versió difosa per la
facció reialista -o sigui, pels membres fidels a l'autoritat que representava el virrei- la ciutat va ser a punt de
caure en les mans dels sequaços de G.M. Angioy. Només recentment, però, ha estat observat que aquest
episodi fou falsejat pels enemics dels "jacobins" algueresos, que volien d'aquesta manera tacar-ne el prestigi
[55] .
Mateu Lluís Simon no va poder-se beneficiar del simple confinament a l'Alguer perquè la junta presidida per
G.M. Corongiu va considerar-lo lligat a aquest pretès intent d'invasió de la ciutat. El seu immediat exili a Torí

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 45
no fou més que un assaig del llarguíssim itinerari que havia d'allunyar-lo definitivament de l'Alguer: tot i que
l'any 1797 una comissió presidida pel marquès de Clavesana va exculpar la família Simon de les traïcions de
què G.M. Corongiu l'havia considerada responsable, Mateu Lluís Simon mai més no pogué recuperar el seu
antic càrrec a Càller. Voluntàriament exiliat a França a partir de l'1 de gener del 1800, encetà en aquest país
una nova carrera que amb els anys havia de dur-lo a ocupar càrrecs de tant de prestigi com el de President de la
cort especial de Parma, que aconseguí gràcies a la intercessió del cavaller Jacob, amb la neboda del qual,
Giulia Elena, s'havia casat el 8 de gener de 1808. Vidu a partir del 1814, Mateu Lluís Simon només sobreviurà
dos anys a la seva muller, de qui havia tingut les filles Eugenie i Victorine que, en qualitat de parentes úniques
de Joan Baptista Simon, després de la seva mort, esdevinguda a l'Alguer el 1827, van heretar l'antic patrimoni
de Bartomeu Simon.
No foren gaire més tranquils per a Joan Francesc Simon els anys que seguiren el seu nomenament, el 1793,
com a prefecte del Col•legi de nobles de Càller, que dirigí i reformà des de Torí. Un cop establert a Sardenya,
l'any 1794, va destacar a l'estament religiós per les seves idees democràtiques, que inicialment aconseguiren el
favor popular. Acusat posteriorment de jacobinisme com la resta de la seva família, l'any 1797 va haver
d'exiliar-se a Florència, on efectivament va freqüentar els ambients més sospitosos de defensar les idees
revolucionàries d'origen francès. Fins a l'any 1799, quan el trasllat de la cort sabauda a Sardenya va tornar la
pau a l'illa, no va poder-se establir novament a l'Alguer, on havia de morir després de vint anys -dedicats a
l'estudi i a la redacció de la seva abundant obra-, el 28 de desembre de 1819, pocs mesos després de ser
nomenat ardiaca del capítol de la catedral.
Per acabar aquest apartat només ens cal referir-nos breument al darrer fill de Bartomeu Simon, Joan Baptista.
Canonge de la catedral de l'Alguer des del mes de novembre de 1786, tan sols van destorbar la tranquil•litat de
la seva vida l'exili a Florència amb el seu germà Joan Francesc i, després del seu retorn, un cop pacificada
l'illa, un seguit de causes i recursos contra el capítol de la catedral. El 1821 esdevingué canonge penitencier,
càrrec que originà una disputa amb el capítol alguerès que encara no s'havia resolt el 1727, any de la seva
mort.
III.12.- Darrers anys i mort
L'acusació adreçada envers la família Simon d'haver col·laborat, l'any 1796, amb la revolta angioinana, i
encara la greu responsabilitat del cosí Agustí, claver cívic, en les irregularitats de la distribució del blat que
dugueren a la revolta algueresa de l'any 1793 [56] , van fer que poc abans d'arribar a la seva ciutat, després de
l'expulsió de Càller, Bartomeu Simon fos atès amb una hostilitat que aconsellà al virrei Vivalda de preparar el
seu possible exili a Castell Aragonès en el cas que la població no li hagués permès de desembarcar a l'Alguer.
Custodiat per les tropes del governador Carroz, així i tot, Bartomeu Simon aconseguí d'instal·lar-se altre cop a
la seva residència, des d'on hagué d'assistir a les diverses mostres d'odi general que culminaren amb la difusió
de certs poemes difamatoris que hom fixà a les parets de la ciutat.
Les crítiques adreçades a la seva família van arribar a ser tan intenses que el seu fill Domènec, des de Torí, li
va arribar a aconsellar que es preparés per a l'expatriació [57] . La resolució de la comissió presidida pel
marquès de Clavesana, així tot, va obligar la població algueresa, a partir de l'any 1797, a acceptar la
innocència de Bartomeu Simon, que pogué reprendre al capdavall la seva activitat adreçada a resoldre els
antics problemes lagals relacionats amb l'herència de G.M. Delitala.
Durant tots aquells anys d'absència de l'Alguer la seva situació econòmica havia empitjorat fins al punt que
totes les innovacions que trenta anys abans havia introduït als terrenys de Càlvia i de Buranya hagueren de ser
abandonades. La raça de merinos que havia importat d'Espanya ja s'havia extingit, per malcurança, l'any 1786.
Tot i que quatre anys més tard encara s'interessava pel cultiu del cotó, al capdavall el de les oliveres fou l'únic
que aconseguí d'arrelar realment no només en els costums agrícoles de la família sinó de la sencera zona.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 46
L'any 1799 una altra desgràcia se sumarà a les que els darrers anys havien anat disgregant l'antiga unitat dels
Simon: la mort de Magdalena Delitala, únic lligam de Domènec i Mateu Lluís Simon amb la família. Sis
mesos més tard, Bartomeu Simon contraurà matrimoni amb Antíoca Màssala (AURIBALDO 1800, 123),
parenta estreta del poeta J.A. Màssala.
Fins a la fi de l'any 1806 trobem Bartomeu Simon, que els documents contemporanis qualifiquen de
funcionari "di età quasi decrepita" [58] , instal·lat a la seva casa de l'Alguer tot ocupant-se de certes innovacions
que encara volia introduir als seus terrenys de Càlvia i de les tasques pròpies del seu càrrec de subdelegat
patrimonial. Aquell mateix any el jove alguerès Francesc Maria Ballero -la família del qual, d'altra banda,
travessava un període de relacions molt tenses amb Bartomeu Simon- fou nomenat vice-subdelegat
patrimonial, càrrec que malgrat tot no pogué ocupar durant la primera llarga absència de Bartomeu Simon de
l'Alguer [59] .
Efectivament, entre el 1806 i el 1813 Bartomeu Simon va haver de tornar a residir a Càller a causa d'un nou
recurs que contra ell i contra el capítol de la catedral calleresa havien interposat, abans del 21 d'octubre del
1806, els germans Pietro Francesco i Rita Pozzo. Es tracta d'una complexíssima causa relacionada amb
l'herència del marquesat de Sedilo sobre la qual, d'altra banda, ens han arribat poquíssimes dades. Ens convé
anticipar, però, l'any 1811 Bartomeu Simon va haver de tornar als germans Pozzo els beneficis percebuts
gràcies a l'administració dels béns dels difunt marquès de Sedilo, que no li corresponien. Creditor alhora
envers al capítol de la catedral calleresa, sempre a causa de l'herència del marquesat de Sedilo, Bartomeu
Simon no va poder tornar a l'Alguer fins al 13 de juny de 1813, tot esperant un acord amistós amb el capítol
callerès [60] .
Mentrestant havia estat nomenat inspector de la duana cívica, càrrec que ocupà formalment el 22 de desembre
de 1811, tot i que llavors encara residia a Càller. El 26 d'abril de 1814 fou confirmada la seva jubilació,
sol·licitada el 20 d'abril del mateix any, justificada no només per la seva edat sinó també per les inestables
condicions de salut, que l'obligaven de feia temps a negligir les responsabilitats inherents als seus càrrecs [61] .
Fora d'això, no ens han pervingut altres dades relatives als seus darrers anys de vida, que va transcórrer en
companyia de la seva muller Maria Antíoca Màssala i del fill canonge, Joan Baptista Simon.
Va morir a l'Alguer el 13 d'abril de 1817, als vuitanta-quatre anys d'edat, i fou enterrat com el seu pare a
l'església de la Misericòrdia [62] .
[1] Per a la preparació d'aquest capítol ens hem hagut de valdre fonamentalment de dades d'arxiu, la major part de les quals procedeixen de
l'Archivio Comunale de l'Alguer i de l'Archivio di Stato de Càller -pel que fa als aspectes professionals- i de l'Arxiu Guillot de l'Alguer -pel
que fa als aspectes familiars (en aquest darrer cas, per tal d'agilitzar la lectura, tendim a no consignar en nota la col·locació dels documents a
l'intern de l'arxiu. També hem tingut en compte, naturalment, l'escassa bibliografia moderna on es recorda la família (principalment SECHI
1987, 228-238; el treball inèdit de M. GUILLOT, Matteo Luigi Simon; i un full sense numerar inclòs dins LODDO 1954a. Aquesta
bibliografia segueix molt fidelment TOLA 1966, III, 188-203, que alhora segueix sobretot l'Omaggio alla verità (AURIBALDO 1800).
Finalment, cal assenyalar que si bé la figura de Bartomeu Simon ha estat ignorada gairebé sistemàticament pels estudis moderns, la del seu fill
Mateu Lluís ha cridat l'atenció sobretot dels historiadors de la jurisprudència a Sardenya (veg. BIROCCHI 1988) i del decenni revolucionari,
que normalment introdueixen llurs estudis i edicions modernes de la seva obra amb breus biografies familiars (entre totes aquestes edicions
modernes de l'obra de Mateu Lluís Simon destaca sens dubte, pel que fa a l'aspecte bio-bibliogràfic, CATARDI 1964, ps. IX-XXXVII. Veg.
també SIMON M. 1974, 7-12, i NEPPI 1967, 1-3).
[2] Es tracta del primer col·legi que havien fundat els jesuïtes a Sardenya, tal com ens recorda Gavino Cocco a la seva "Descrizione del
Seminario Canopoleno", del 10 de maig de 1761 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, "Collegio Canopoleno in Sassari. 1763-1825", ff.
1r-2r). Gavino Cocco és l'autor de tot un seguit d'informes adreçats al ministre Bogino, entre els quals destaca l'"Informe sobre el
establecimiento del Seminario Tridentino della città di Sassari", firmat el 30 de setembre de 1759 (ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485,
"Seminari tridentini. Di Sassari, 1759-1836"), molt útil a l'hora d'estudiar les reformes que l'any 1742 havia introduït al col·legi Canopolè
l'arquebisbe de Sàsser M. Bertolini.
[3] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 6r, "Rimostranza di Monsignor Arcivescovo d'Oristano sulla fondazione del Seminario denominato
Canopoleno". Existeix una altra còpia d'aquest document a l'AComC, Libreria Ballero, llig. 28/10, "Relazione sulle condizioni del Seminario
Canopoleno stabilito nella città di Sassari".
[4] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 8v, "Descrizione del Seminario Canopoleno". Segons un altre document de l'ASC, Segreteria di Stato
II, llig. 858, f. 2r, firmat també per Gavino Cocco a Sàsser el 28 d'abril de 1763, Antonio Canopolo havia deixat renda suficient per a cobrir les

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 47
despeses de vint alumnes, dotze dels quals havien de procedir de la diòcesi d'Arborea. La resta de les places eren reservades a seminaristes
procedents de Bitti (un), de Sàsser (cinc) i de Còrsega (dos).
[5] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 8r, "Rimostranza di Monsignor Arcivescovo d'Oristano".
[6] Ibid., f. 10r.
[7] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 485, "Lettera dell'Arcivescovo di Sassari a S.E. il Signore Conte Bogino", del 16 de gener de 1763. Gavino
Cocco, alhora, creu que cal considerar mixte el col·legi Canopolè, més que no pas d'eclesiàstics o de seglars (veg. ASC, Segreteria di Stato II,
llig. 858, ff. 5v-6r, carta del 28 d'abril de 1763).
[8] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 6r, "Rimostranza di Monsignor Arcivescovo d'Oristano".
[9] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 858, f. 6r, carta de 28 d'abril del 1763.
[10] Cal tenir en compte que trobem membres de la família Delitala inscrits a l'esmentat "Libro de confratelli della Arciconfraternita della Morte"
de l'Alguer, on van coincidir per tant amb els Simon. Per a l'estudi de la família, veg. FLORIS-SERRA 1986, 120, i s.v. "Delitala".
[11] AG, llig. 3, doc. 1, f. 8v.
[12] AG, doc. 726, ff. 1v-2r, carta firmada a Còrsega el 30 de juliol de 1773.
[13] ASC, Segreteria di Stato II, 710, "Affari criminali", f. 469, carta datada el 4 d'agost de 1758.
[14] Domènec Maria Josep havia nascut el 10 de setembre de 1758 tal com consta a l'ACVA, reg. 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum", f. 28r.
Són registrats com a padrins de la cerimònia l'avi Domènec M. i Anna Maria Simon.
[15] Nascut el 21 de setembre i batejat el 24 de setembre de 1761 (ACVA, reg. 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum", f. 102r). Entre els anys
1759 i 1760 havia nascut i mort un altre fill de Bartomeu Simon, Francesc Maria.
[16] Nascut el 6 d'octubre de 1762 i batejat el 12 d'octubre (ACVA, reg. 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum", f. 131r).
[17] Joan Baptista Estanislau va néixer el 24 d'octubre de 1764. No se l'ha de confondre amb el seu cosí, fill de Domènec F. Simon, ni amb
Giambattista Simon (amb qui d'altra banda es relacionà sovint), nascut a Sàsser el 27 de maig de 1723, fill d'Angelo Simon i de Maddalena
Deliperi, arquebisbe de Sàsser entre els anys 1799 i 1806 (TOLA 1966, III, 186-188).
[18] Resumim els orígens de la causa del marquesat de Sedilo a partir de l'opuscle intitulat Allegazioni del Regio Fisco nella causa vertente
avanti il S.S.R. Consiglio di Sardegna sul marchesato di Sedilo (SEDILO s.d.).
[19] AComA, docs. 788/77-78.
[20] Es tracta d'un document inclòs dins una "Memoria de los abogados de Sassari", ASC, Segreteria di Stato II, llig. 707, f. 6v.
[21] AG, doc. 234, "Istruzioni all'ispettore di dogana di Alghero", f. 6r.
[22] Cal tenir en compte que la Subdelegació patrimonial de l'Alguer, després de la Vice-intendència general de Sàsser, constituïa el cos
burocràticament més actiu del Reial patrimoni.
[23] Així ho recordava al virrei Emanuele di Valguarnera, el 13 de març de 1750, Ignasi Bernardo de Zéspedes, tot sol·licitant ell també el càrrec
(ASC, Segreteria di Stato II, llig. 698, "Tribunale del Patrimonio").
[24] Cal tenir en compte que els alumnes del col·legi Canopolè estudiaven sota la direcció dels mateixos professors de la Universitat de Sàsser.
[25] Així ho escriu al seu fill Domènec en una carta que hem de datar entre els anys 1790 i 1791 (AG, llig. 647bis).
[26] AG, doc. 197, f. 2v.
[27] AG, doc. 735, "Copia d'articoli di dispaccio del Signor Intendente Generale Giaime", del 14 d'agost de 1778.
[28] ASC, Segreteria di Stato II, llig. 564, "Affari ecclesiastici in genere. Diocesi di Alghero, 1720-1848".
[29] Segons LODDO 1954a, s.p., Bartomeu Simon va arribar a enviar dotze cavalls seus a les escuderies de Torí entre els anys 1782 i 1785.
[30] No coneixem el valor precís de l'herència de Domènec M. Simon. Es tractava, però, d'una ingent suma de diners gràcies a la qual la família
experimentà un canvi de règim que deixà un record ben viu en els fills, tal i com demostren les següents paraules de Mateu Lluís Simon,
escrites gairebé mig segle després del fets que tenim en compte: "Nous etions dans une aissance que ne nous laissez rien desiré et celle
aissance parut s'augmenter aprés la mort de mon aieul, d'on s'en suivrait que cet aieul avoit laissé beaucoup de fortune" (M.L. SIMON,
"Souvenirs en forme de lettres à mes deux enfans Eugenie e Victorine", carta 8, f. 12 (AG, doc. 618).
[31] AG, doc. 234.
[32] AG, llig. 647bis, carta de Bartomeu a Domènec Simon, del 31 de juliol de 1791.
[33] No coneixem amb exactitud la data del trasllat. La primera notícia ens la procura un document firmat a Càller, el 10 d'octubre de 1777, per
l'advocat Ignasi Cordiglia, que assegura haver rebut del capellà de Bartomeu Simon la quantitat de vint escuts (AComA, doc. 790/53).
[34] Veg. tots els documents relatius a aquesta sol·licitud a l'AComA, docs. 790/79, 790/131 i 790/133. Precedentment també Mateu Lluís Simon
s'havia beneficiat d'una d'aquestes dues places gratuïtes (TOLA 1966, III, 192).
[35] AComA, doc. 790/114.
[36] AComA, doc. 790/120.
[37] AComC, Sezione antica, llig. 37, "Lettere del Comune di Alghero alla città di Cagliari" [1622-1794], doc. 56.
[38] Totes aquestes cartes són custodiades a l'AG, llig. 647bis i, per tant, d'ara endavant ens limitarem a consignar-ne la data, sense repetir-ne la
col·locació. LODDO 1954a, s.p., escriu que es tracta de 74 cartes escrites entre els anys 1782 i 1815, 49 de les quals són firmades a Torí. Així i
tot, nosaltres hem aconseguit de consultar també un grup considerable de cartes datades els anys 1780 i 1781. Aquest epistolari ha de ser
completat amb les cartes que s'adreçaren entre ells els germans Simon Delitala, custodiades a l'AG, lligs. 644-651bis.
[39] Es tracta de la carta datada a Torí el 21 de novembre de 1782 que transcrivim a l'Apèndix 2.
[40] Veg. per exemple la carta de Domènec a Bartomeu Simon, de l'11 de juliol de 1782 (que transcrivim a l'Apèndix 1), on el fill Domènec
s'esforçava inútilment a desacreditar les excuses que al·legava el seu pare per tal de no haver de tornar a l'Alguer, fins i tot la de contraure
malalties contagioses per culpa de la seva muller.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/III.- BARTOMEU SIMON: LA SEVA VIDA 48
[41] Veg. a l'Apèndix 2 la carta de Domènec a Bartomeu Simon, datada a Torí el 21 de novembre de 1782, on el germà gran prova de justificar
davant del pare la decisió de Mateu Lluís i encara les relacions socials que aquest darrer cultivava durant certes tertúlies callereses.
[42] AG, llig. 550, "Memoria di Gianfrancesco Simon riguardo ai panegirici avuti". A la BComA, mss. 46 i 47, s'han conservat certs panegírics
de Joan Francesc Simon corresponents a l'any 1785.
[43] En una carta adreçada al seu fill Bartomeu Simon confessava que a Càller no podia confiar a ningú la seva situació econòmica per tal de
"conservar la benedetta fama di opulento" (1 de juny de 1781).
[44] Així descriu la seva situació en una carta adreçada a Domènec Simon el 19 d'abril de 1782.
[45] Les cartes, memòries i altres documents que recorden els fets poden ser consultats a l'AG (lligs. 203, 237 i 238) i a l'AComA (docs. 792/87,
792/90, 792/172, 792/178 i 792/179).
[46] Així ho recordarà al seu fill Domènec en una carta firmada el 30 de juny de 1791.
[47] AComA, doc. 792/87, carta del virrei Balbiano al consell cívic de l'Alguer, del 15 de novembre de 1790.
[48] AComA, doc. 792/90, carta del virrei Balbiano als consellers de l'Alguer, del 26 de novembre de 1790.
[49] Veg. als Apèndixs 3 i 4 dues cartes de Bartomeu Simon adreçades al seu fill Domènec, firmades respectivament a Càller i l'Alguer el 14 de
febrer de 1790 i el 28 de maig de 1793, en què li exposa el seu programa de promoció porfessional.
[50] El complexíssim caràcter de l'evolució personal i social dels diversos membres de la família Simon durant aquests anys ens ha aconsellat
d'establir-ne només un breu resum. Per a l'estudi dels aspectes relatius a la biografia dels germans Simon Delitala a partir de l'any 1791, per
tant, veg. sobretot AURIBALDO 1800 i la bibliografia que hem proposat a la introducció d'aquest capítol.
[51] Per a l'estudi de l'activitat política de V. Sulis (Càller 1746 - La Maddalena 1834), de qui Joan Baptista Simon serà confessor durant els seus
anys de captivitat a l'Alguer, entre els anys 1799 i 1821, veg. BACAREDDA 1871, ORRU 1965-1966, TOLA 1966, III, 241-246; i sobretot
SULIS 1964.
[52] La primera dada relativa a les relacions entre G.M. Angioy (Bono 1751 - París 1808) i la família Simon ens ve donada per un comentari
contingut en una carta que Bartomeu Simon va escriure al seu fill Domènec, des de Càller, el 13 de desembre de 1782, on era anunciat
l'imminent trasllat, en qualitat de llogater, de G.M. Angioy i la seva família a la casa de Sedilo de Càller, propietat de Bartomeu Simon. És
molt abundant la bibliografia relativa a G.M. Angioy, que protagonitzà els moments més destacats de les lluites antipiemonteses i antifeudals
dels anys 1793-1799; ens limitarem per tant a remetre a la que proposen SOLE 1984, 381-382, i L. NEPPI MODONA, dins SIMON M. 1974,
255-261. Per als aspectes estretament biogràfics, veg. TOLA 1966, I, 77-79.
[53] Des de l'any 1786 Bartomeu Simon patia d'uns atacs de gota que sovint recordarà als seus poemes.
[54] Pel que fa a aquesta expressió, veg. SOLE 1970, 19, on l'autor cita un passatge de Joan Lavagna en què s'esforça a aclarir el veritable abast
del terme "jacobí", que hom reservava a aquells individus que no compartien l'actitud dels "reialistes", sense necessitat que defensessin els
ideals sorgits arran de la Revolució francesa; veg. també SOLE 1959, 313-332.
[55] No pot ser tinguda en compte, per tant, la versió de G. MANNO ni dels altres historiadors del segle XIX. Són molt més properes als fets,
inversemblantment, les "Memorie segrete di Sardegna" degudes a J. Lavagna, que segueixen COSTA 1908, 3-55, i SOLE 1970, 5 i ss, on és
publicat el text en qüestió.
[56] Pel que fa a aquesta revolta, que ha estat molt poc estudiada, veg. una "Relazione" atribuïda a J. Lavagna publicada dins SOLE 1970, 10-15.
[57] AG, llig. 660, carta de Domènec a Bartomeu Simon, firmada a Torí el 20 de setembre de 1797.
[58] ASC, Segretria di Stato, II, llig. 698, doc. de l'any 1806, sense numerar.
[59] ASC, Segretria di Stato, II, llig. 699, doc. de l'any 1809, s.n.
[60] Per tal d'agilitzar aquest afer, rere petició del mateix Bartomeu Simon el 3 de maig de 1812 les autoritats van establir una reial delegació que
havia d'ocupar-se de la causa entre el capítol de la catedral de Càller, els hereus Pozzo i Bartomeu Simon, que d'aquesta manera pogué tornar a
l'Alguer (ASC, Regie Provvisioni, llig. 36, núm. 72).
[61] ASC, Regie Provvisioni, llig. 35, s.p.
[62] El canonge A.M. Urgias va firmar la seva defunció al "Liber mortuorum" [1812-1817] de l'ACVA (01/01, M, 6, I, f. 160v). Veg. també al
"Libro de confratelli della Arciconfraternita della Morte", de l'arxiu de l'església de Sant Francesc de l'Alguer, els comptes relatius a l'any
1817, on consta el seu traspàs. A l'AG, llig. 604, pot consultar-se finalment l'"Inventario dell'eredità di D. Bartolomeo Simon", firmat pel
notari Bernardino Palombella; existeix còpia d'aquest document a l'ASS, Atti Notarili Originali, Tappa di Alghero, Bernardino Palombella,
vol. I, strumento 7, ff. 10-31, (vegeu-ne un extens estudi dins TAVERA 1978-1979, 112-149).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 49
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE
CULTURAL
IV.1.- El comportament idiomàtic
IV.- EL BAGATGE CULTURAL Llengua i
cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon
A l'hora d'estudiar els costums lingüístics de Bartomeu Simon cal tenir en compte certs aspectes aparentment
poc significatius, d'abast personal, però fonamentals per tal com influiran en la seva relació amb la llengua
literària.
En primer lloc convé recordar l'origen genovès del seu pare Domènec Maria, únic membre de la família de qui
podem afirmar amb seguretat que s'havia educat en italià abans del seu trasllat a Sardenya. Efectivament, no
ens ha pervingut cap notícia relativa als costums lingüístics de la branca algueresa de la família Simon durant
els anys immediatament posteriors al passatge de Sardenya al Piemont.
Un cop establert a l'Alguer, però, Domènec M. Simon no va interrompre les seves relacions amb la seva ciutat
nadiua. No només li fou confiat el càrrec de vice-cònsol de Gènova, com hem vist, sinó que a partir de l'any
1737 va lligar la seva pròpia família amb membres de la colònia genovesa de Càller i de l'Alguer:
efectivament, foren padrins de bateig tant dels seus fills com de familiars de la seva muller el cònsol de
Gènova, Giovanni Mongadinu, [1] i Jaume Fresco -natural com ell de San Bartolomeo Cervo-, que el 1757
havia de succeir-lo en el seu càrrec diplomàtic. [2]
Si tenim en compte, a més, que Teresa Simon, cosina de Domènec Maria, va casar-se el 17 de novembre de
1734 amb Serafí de Candia, napolità establert de feia anys a l'Alguer, comprendrem que Domènec M. Simon
va viure en un ambient familiar en què la llengua italiana, abans que el seu ús fos generalitzat a Sardenya,
comptava amb un presència decisiva.
La realitat lingüística algueresa, el constant contacte amb la població local i, sobretot, el matrimoni amb Maria
Angela Querqui degueren posar Domènec Maria Simon en relació amb el català. El castellà, alhora, se sumà a
aquesta situació de bilingüisme familiar a causa del seu indiscutible prestigi social. En efecte, diversos
documents signats per Domènec M. Simon, a més d'informar-nos sobre les activitats tant comercials com
professionals que va dur a terme, ens il·lustren la seva relació amb la llengua castellana, que sovint va haver
d'emprar a l'hora de relacionar-se no només amb les autoritats piemonteses sinó també amb particulars
residents a l'interior de l'illa [3] .
Gràcies al seu càrrec de vice-cònsol de les Dues Sicílies, a més, Domènec M. Simon va ser constantment en
contacte amb vaixells compromesos directament o indirecta amb el comerç marítim que feia cap o procedia de
la península ibèrica. I no només això: la seva relació amb soldats espanyols durant la guerra de Successió
austríaca ens la demostra el següent document en què un grup de presoners declarà la bona voluntat del
vice-cònsol en un insòlit certificat:
"Nosostros los avajo firmados, sargentos de las tropas de S.M. Cathólica, prisioneros de guerra en esta plaza de Alguer, certificamos como
el señor Don Domingo María Simón, cónsul de S.M. de las dos Sicilias en esta ziudad, se ha mostrado con la tropa prisionera muy affecto,
zelo y actividad en todo lo que a nuestro favor ha sabido y podido obrar, pues nos ha servido como si fuera nuestro propio padre; el que es
acreedor a qualquiera grazia que S.M. Cathólica se digne hacerle, por lo que le damos la presente zertificación, firmada de nuestra propia
[4]
mano" .

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 50
Si bé les llengües familiars entre les quals va créixer degueren ser, com acabem de veure, l'italià i el català, [5]
Bartomeu Simon de seguida va entrar en contacte amb el castellà, llengua de l'ensenyament -amb el llatí- de
les institucions jesuítiques del període (Turtas 1981, 57 i ss).
També les Universitats sardes eren encara fortament castellanitzades durant els anys en què Bartomeu Simon
va estudiar-hi Lleis. Només cal recordar, en aquest sentit, els dos darrers rectors de la Universitat calleresa
abans de la reforma del ministre Bogino: es tracta d'Angel María Carta (1737-1754), autor de les "Rimas
espirituales" falsament atribuïdes a María Rosalía Merlo, i encara de dos sermons castellans, el Sermón del
angélico doctor Santo Thomás de Aquino (1720) i el Sermón que [...] predicó el M.R. Doctor Angel María
Carta (1745); i Francisco Ignacio Guiso (1757-1764), autor de la Oración fúnebre del arzobispo Natta (1766).
L'entroncament de Bartomeu Simon amb la família Delitala, de Ploague, va introduir, encara, el castellà dins
de l'ambient familiar: l'únic document signat per Magdalena Delitala que ens ha pervingut és redactat
efectivament en aquesta llengua, pròpia de la noblesa sarda del període. [6] Cal tenir en compte, encara, que
Domènec Simon s'adreçarà en castellà a la seva mare en una carta que va enviar-li des de Torí el 24 de juny de
1795.
El castellà, per tant, va acompanyar Bartomeu Simon durant gran part de la seva vida. Baldirio Usai, callerès,
se li va adreçar en aquesta llengua en una carta firmada el 15 de setembre de 1802 [7] ; el 2 d'octubre de 1812,
pocs anys abans de la seva mort, Bartomeu Simon encara tractava en castellà, en els afers relacionats amb el
llegat del marquès de Sedilo, amb els hereus Pozzo, parents llunyans de Magdalena Delitala i, per tant,
relacionats també amb la noblesa rural sarda. [8] Altres documents demostren encara la familiaritat de
Bartomeu Simon amb la llengua castellana a l'àmbit personal [9] .
Les relacions comercials amb particulars de l'interior de l'illa, el seu interès en la compra de cavalls a Pula i
els amors irregulars amb la marquesa de Sedilo van posar en contacte Bartomeu Simon amb la llengua sarda,
sobretot amb la seva variant logudoresa -d'altra banda la pròpia de la zona d'origen de la seva muller
Magdalena Delitala. Ara bé, fora de les poesies sardes que tindrem en compte més endavant, no ens ha estat
possible de localitzar cap text degut a Bartomeu Simon redactat en aquesta llengua.
Són tres, en canvi, els documents de caràcter no literari deguts a Bartomeu Simon i escrits en català. Es tracta
de documents que adquireixen una importància fonamental per tal com demostren la seva coneixença
d'almenys un text d'origen català i la pregona voluntat de corregir ortogràficament i lingüística la seva obra.
En primer lloc cal tenir en compte un breu dietari del franciscà alguerès Ramon Ursoni (Toda 1981, 176),
escrit entre els anys 1627-1637, del qual Bartomeu Simon va dur a terme una còpia encara ara custodiada a
l'Arxiu Guillot de l'Alguer. [10]
No és, però, l'única versió del dietari d'Ursoni. També A.M. Urgias hi va tenir accés, i el va transcriure amb
una precisió extraordinària. Fins i tot, per tal de demostrar-ne la veracitat, va voler que un notari testifiqués la
fidelitat de la còpia. Transcrivim tot seguit la declaració del notari per tal com aporta notícies d'indubtable
interès relacionades amb l'origen del dietari:
"Dichiaro io sottoscritto, pubblico notaio, qualmente a richiesta del Reverendo Signor Antonio Michele Urgias, canonico archivista di
questa S. Chiesa Cattedrale, avendo confrontato attentamente le predette notizie antiche patrie con quelle che si trovano manoscritte in un
foglio bianco, posto nel fronispizio d'un volume stampato in folio, esistente nella libreria di questi Reverendi Padri conventuali di San
Francesco, intitolato Commentari in prima partem S. Thomae. Tom. I, autore fra Ambrosio Machin, Algariensi Generali Magistro Ordinis
B.M.V. de Mercede, episcopo electo. Ho osservato che dalla prima all'ultima riga sono esse notizie uniformi all'originale manoscritto.
[11] "
La Biblioteca del convent de Sant Francesc ja havia desaparegut quan E. Toda va tenir accés a la còpia deguda
al canonge Urgias. Tot considerant-la un fragment d'un dietari molt més extens, Toda va escriure:
"Lo convent [de Sant Francesc] está destruit, y ab ell se dispersaren los llibres y papers que guardava, entre altres, los manuscrits de
Ramon Ursony, frare franciscá que escrigué un dietari catalá de tot lo notable ocorregut en l'Alguer en la primera mitad del sigle XVII.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 51
D'ell n'he pogut trobar alguns fragments molt curiosos" (Toda 1981, 176).
La versió de Bartomeu Simon, anterior a la d'A.M. Urgias i establerta directament damunt l'original, a més de
demostrar la familiaritat del seu autor amb documents catalans antics, aclareix el veritable abast del dietari de
R. Ursoni, que de fet coneixem en la seva redacció completa.
El segon text català degut a Bartomeu Simon que volem tenir en compte consisteix en una altra còpia, [12] en
aquest cas d'un fragment del Llibre dels secrets de agricultura, de fra Miquel Agustí. [13] Bartomeu Simon, en
un esborrany ple de correccions, va resumir els capítols relatius als "Secrets del pomer" i els "Secrets del
perer". [14] Molt més que no pas això, però, ens interessa destacar el fet que aquesta brevíssima còpia no només
confirma l'extraordinària difusió de l'obra de Miquel Agustí, sinó que representa l'únic cas segur de relació
directa de Bartomeu Simon amb un text català no redactat a Sardenya.
La influència d'aquesta coneixença fou molt més intensa d'allò que inicialment podria semblar. Bartomeu
Simon va aprendre-hi tot un seguit de termes i de solucions ortogràfiques de les quals va voler deixar
constància al tercer document que ara volem analitzar: una llista d'expressions errades, sovint termes dialectals
o bé barbarismes, amb llur equivalent extret sens dubte de l'obra de fra Miquel Agustí. [15] Així sembla
insinuar-ho si més no la coincidència de diverses veus amb les copiades als fragments de què acabem de
parlar, a més de la temàtica fonamentalment agrícola dels termes recollits. Pel que fa als aspectes ortogràfics
que van colpir Bartomeu Simon, convé anticipar que essencialment els adoptà per a la seva obra literària
catalana, inicialment escrita segons criteris ortogràfics italians o bé basats en la fonètica algueresa i
posteriorment corregits tot seguint algunes de les solucions que consten a la llista nascuda de la lectura de
l'obra de fra Miquel Agustí. [16]
Finalment, el darrer text no literari en català que hem tingut ocasió de consultar i que podem atribuir amb
seguretat a Bartomeu Simon consisteix en una llista de noms catalans de peixos, [17] llista que no hem
aconseguit de relacionar amb cap altre text conegut ni amb l'obra poètica del seu autor.
Pel que fa als fills de Bartomeu Simon, cal destacar en primer lloc el fet que l'abundant correspondència que
ens n'ha arribat i que ja hem estudiat més amunt és completament redactada en italià, tant quan les cartes són
adreçades a Bartomeu Simon com quan ho són a un dels germans. L'única excepció a aquest eloqüent costum
ens ve donada per l'esmentada carta, escrita en castellà, que el 24 de juny de 1795 Domènec Simon adreçà des
de Torí a la seva mare.
Els germans Simon, per tant, degueren educar-se en un ambient familiar essencialment bilingüe en què l'italià i
el castellà els arribaven, respectivament, a través de Bartomeu Simon i Magdalena Delitala. Pel que fa a llur
educació, convé recordar que tot i que freqüentaren les mateixes institucions que el pare, van fer-ho quan
l'italià s'havia imposat com a llengüa única als ambients jesuític i universitari. No hi ha dubte, per tant, que els
germans Simon Delitala es formaren essencialment en italià.
L'ambient lingüístic alguerès i la relació amb el servei, a més dels estudis i interessos d'abast jurídic, [18] els
degueren posar així i tot en contacte amb el català, llengua que aprengueren tal com demostra llur breu obra
catalana.
Les tres úniques poesies catalanes que coneixem dels germans Simon, dues degudes a Mateu Lluís i la tercera
a Domènec, corresponen als anys 1778-1780, període en què com hem vist es trobaven estudiant a la
Universitat de Càller, Domènec a la Facultat de Jurisprudència, on havia de doctorar-se l'any 1779, i Mateu
Lluís a la de Teologia. Després d'aquesta ocasió -única parèntesi en llur trajectòria literària- mai més no
tornarem a trobar la llengua catalana en relació amb llurs interessos culturals.
La figura de M. Madau, de qui ja hem destacat el fonamental Ripulimento della lingua sarda, ha estat
estudiada no només pel seu projecte de dignificació la llengua sarda literària, sinó també pels seus intents
d'aconseguir fórmules bilingües per als seus poemes, amb la clara intenció d'atorgar un nou prestigi a la pròpia
llengua tot enllaçant-la amb altres de considerades més cultes. [19]

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 52
Entre els diversos autors que, amb aquesta mateix intenció -i coincidint amb la represa de l'ús del sard com a
llengua literària- van conrear la poesia bilingüe o "de doble lectura" (Rossich 1987, 535 i 551, n. 12), volem
destacar sobretot A. Porqueddu que, a l'opuscle que hom va dedicar l'any 1778 al nou bisbe d'Oristany, Iacopo
Astesan, va publicar un "Madrigale sardo-latino" i una "Dedicatoria sardo-italiana" (Astesan 1778, 29 i 32). Al
mateix opuscle participaren, entre d'altres, els poetes F. Carboni, amb una "Oda" llatina; Ll. Soffí, que hi
publicà l'esmentat "Soneto algarès"; i Mateu Lluís Simon, que hi col·laborà amb el seu primer text català
conegut, la poesia intitulada "Algarois-françois" [20] que pot ser llegida, tal com declara el títol, tant en francès
com en català. [21]
El text franco-català de Mateu Lluís Simon va adquirir una popularitat que sorprèn en un autor que col·labora,
en aquest opuscle, amb els poetes de més de prestigi a Sardenya. Efectivament encara l'any 1837 hom
recordava a l'Alguer el seu poema, del qual el viatger francès Valéry va recollir aquell any una versió parcial
que no aconseguí, però, de relacionar amb cap membre de la família Simon -tot i que en una altra ocasió
parlarà de Domènec- i que presentà amb les següents paraules:
"Il catalano, che ha preso vocaboli perfino alla lingua inglese, presenta un gran numero di parole francesi. Mi è stato letto ad Aghero un
sonetto insieme francese e algherese, nello stile del Ronsard, que termina con questi versi:
Mangeant un fruit enfant
le paradis terrestre
nous a fait perdre Adam" (Valéry 1931, 118).
Eduard Toda, en canvi, no va arribar a conèixer el text "Algarois-françois" de Mateu Lluís Simon. L'única
poesia que en recull correspon a l'any 1780, quan Mateu Lluís va voler commemorar les noces del militar
alguerès Josep Vernazza amb la noble Virgínia Fauzons (SIMON M. 1780). Eduard Toda conclou, tot
recordant els darrers versos de Mateu Lluís Simon:
"¿La Musa de Mateo Simon escoltá'l prech que li dirigía en sos darrers versos, y no fou més per ell cercada? Fácil es que aixís sía, ja que
la agitada vida de nostre jovenet poeta no era molt apropòsit pera deixarli pulsar la lira, que potser en millors circunstancias hauría ben
vibrat" (Toda 1903, 54-57).
Seran diversos, però, els textos literaris de Mateu Lluís Simon que haurem de tenir encara en compte, tot i que
és ben cert que la seva obra poètica és molt més escassa que no pas la dels seus germans Domènec i, sobretot,
Joan Francesc.
La darrera poesia catalana deguda a un dels germans Simon Delitala, finalment, correspon a Domènec Simon,
autor del sonet que comença "Senyor, què serà estat?" (Toda 1903, 52-53), del qual no ens ha arribat l'original.
Gràcies a Toda, però, sabem que es tracta d'un poema dedicat a monsenyor Melano, nou arquebisbe de Càller,
i que fou firmat a Càller l'any 1778.
Pel que fa al sard, finalment, cal tenir en compte que Domènec Simon hi va escriure, segons Siotto Pintor,
diverses poesies que malauradament s'han perdut (Siotto 1966, IV, 308). L'altre únic contacte segur de
Domènec Simon amb el sard consisteix en l'edició, l'any 1788, del Condaghe de sa abadia de sa S. Trinidade
de Sacargia, inclosa al segon volum d'Scriptores rerum sardoarum (1788).
Per acabar, voldríem citar un llarg passatge on Mateu Lluís Simon resumeix de manera molt clara -i d'acord
amb tot allò que hem estudiat en tenir en compte la situació cultural a l'illa durant el segle XVIII- la realitat
lingüística de la Sardenya del seu temps:
"Cinque linguaggi parlansi comunemente in Sardegna: lo spagnuolo, l'italiano, il sardo, l'algherese ed il sassarese [...]. I primi due, cioè lo
spagnuolo ossia castigliano e l'italiano pretto, per ragione del passato e presente dominio e delle passate e presenti scuole intendonsi e
parlansi ad ogni ora da tutte le pulite persone nelle città e ancor nei villagi; e i forensi promiscuamente scrivono in uno ed altro linguaggio,
giacchè le scritture, documenti ed istrumenti antichi e parimenti la più precipua parte delle leggi muncipali sono concepite in ispagnuolo.
[...] L'algarese è il catalano -rimasto dalla colonia catalana in Algheri, collocata allorché si volle sostituire questa popolazione alla
genovese sarda che vi esistea- ed è proprio soltanto della città d'Algheri, e si parla altresì, sebben con piccolissima variazione, in quasi tutti

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 53
li monasteri di monache che sonovi nel Regno, e si comprende dai curiali e forensi perchè una parte delle antiche carte trovasi scritta in
catalano e porzione pure di ciò che forma la costituzion sarda.
A questo proposito giova sapere che avendo lo stamento militare nelle corti tenute a nome de Re da D. Alfonso di Madrigal esposto di
esser incongruo che li statuti e leggi del Regno fossero in lingua straniera -qual'era il pisano, genovese o italiano- e che pertanto si
bandissero le dette leggi scritte in italiano, traducendole in sardo, affinché non rimanesse memoria di tale idioma, fu dal Viceré, come
[22]
consta dalla Compilazione del Dexart, libro I, titolo 4, capitolo 11, proveduto che si traducessero in catalano idioma, che fu pure
adottato nei tribunali e vi durò fino al principiare del secolo XVIII, che si cangiò nella lingua castigliana, come poi sotto la dominazione di
casa Savoja si è restituita l'italiana che parlavasi dalla gente colta prima che signoreggiassero gli aragonesi.
Lo spagnuolo va perdendo terreno a misura che prende piede l'italiano, il quale ha di già dispossessato il primo dalle scuole e dai tribunali.
Gli altri [idiomes] mantengonsi e manterrannosi, ma vanno dall'italiano adottando dei vocaboli, come in addietro prendevanli dalli
[23]
spagnuoli.
IV.2.- Bartomeu Simon i l'obra literària dels seus fills
Per tal d'estudiar amb més atenció l'activitat literària dels germans Simon Delitala, cronològicament anterior a
la del pare Bartomeu, ens ha semblat convenient de dividir el període pel qual s'interessa la nostra recerca en
dos grans blocs, el primer dels quals arrenca el 1772 i es clou el 1796, any en què les circumstàncies polítiques
que ja hem tingut en compte desintegraran la unitat de la família. El segon període, que es tanca el 1817,
coincideix amb els anys de major producció literària de Bartomeu Simon, motiu pel qual l'estudiarem de
manera independent al tercer capítol del nostre treball.
Els germans Simon Delitala ocupen un lloc de prestigi dins la producció literària sarda durant el primer
període en què hem dividit el nostre estudi. Si hem escollit precisament l'any 1772 per encetar-lo és perquè
amb aquesta data fou escrit el poema titulat "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier Ferraris di Celle,
Vice Intendente Generale nella detta città. Versi Martelliani", que hom firmà amb les inicials D.M.S., [24] que
tant poden correspondre al pare de Bartomeu Simon, Domènec Maria, com a Mateu Lluís ("Don Matteo
Simon"). Convé recordar que Domènec M. Simon va ocupar el càrrec de tresorer de la Caixa reial de Sàsser
fins l'any 1765, motiu pel qual durant un cert període va haver de treballar sota la direcció precisament del
vice-intendent general sasserès. Com que Mateu Lluís Simon només tenia onze anys el 1772, sembla massa
arriscat atribuir-li aquests versos adreçats, d'altra banda, a un funcionari sota les ordres del qual havia treballat
el seu avi. Sigui com sigui, es tracta del primer text literari que podem atribuir a un membre de la família
Simon (i l'únic relacionat amb Domènec Maria, si la nostra hipòtesi s'acabés demostrant).
L'activitat literària de la família Simon, fins a l'any 1796, compta amb una intensa unitat que confirma la
validesa de les dates proposades. En primer lloc, gairebé tots els textos conservats de Bartomeu Simon foren
escrits amb posterioritat a l'any 1796. Hem d'exceptuar-ne només dos, respostes precisament a poemes que els
seus fills li havien adreçat. En segon lloc, els textos de creació dels germans Simon Delitala, que durant aquest
període no havien assolit encara la maduresa política i humana a què els abocaran els polèmics fets de la
darrera dècada del segle XVIII, segueixen unes directrius socials i familiars, sovint moderades per Bartomeu
Simon, que n'aconsellen l'estudi global. El segon període de llur producció, [25] en canvi, manca d'interès de
cara al nostre estudi per tal com llur obra durant aquests anys no té cap relació amb la de Bartomeu Simon i,
sobretot, perquè és formada fonamentalment per una sèrie de manuscrits de contingut no literari [26] que o bé
no transcendiren o bé ja han estat prou descrits. [27]
Convé assenyalar, abans de començar, que en cap moment no ens referirem al fill petit de Bartomeu Simon,
Joan Baptista, del qual no ens ha pervingut cap text literari: ja hem tingut en compte la seva evolució
acadèmica, tan diferent de la dels seus germans, que denotava una manca de predisposició envers l'erudició i la
iniciativa cultural.
Per acabar, volem recordar allò que Eduard Toda va escriure referint-se a Joan Francesc Simon, "l'unich
Simon de qui no he trobat versos". [28] La manca de testimoniatges literaris que denuncia Toda contrasta amb la

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 54
documentació que actualment es troba al nostre abast; la sagacitat de Toda, en efecte, ja el fa dubtar sobre la
possibilitat que Joan Francesc "hage deixat de compondre alguna cosa, ja que sa educació literaria fou
complerta" (TODA 1903, 51). Es tracta precisament del membre de la família Simon de qui ens ha pervingut
l'obra poètica més abundant. Al contrari del que s'esdevé amb els seus dos germans grans, però, Joan Francesc
és l'únic, això sí, de qui no ens ha estat possible de trobar cap text català.
Naturalment, no només tindrem en compte els textos impresos sinó també els inèdits. Ara bé, a l'arxiu familiar
dels Simon són tan abundants els manuscrits -sovint deguts a la mà de Bartomeu Simon- que es limiten a
transcriure versos d'altri, no sempre d'una manera explícita, que per força haurem de limitar el nostre camp
d'estudi. Assenyalarem quan serà possible els noms dels autors l'obra dels quals va conèixer i custodiar la
família Simon; haurem de bandejar, però, tots aquells textos anònims el contingut dels quals no reveli de
manera evident llur paternitat.
Ja hem parlat més amunt de la prestigiosa figura de F. Carboni, la vida i trajectòria literària del qual ara ens
interessa de recordar per tal com coincideixen sorprenentment amb les de Domènec Simon. Format ell també
al col·legi Canopolè de Sàsser, pocs anys després que s'hi hagués diplomat Bartomeu Simon, [29] a partir de
l'any 1763 s'encarregà de l'ensenyament del llatí a les classes inferiors de la mateixa institució, on hagué de
coincidir durant un breu període amb els fills de Bartomeu Simon. Entre els anys 1772 i 1774 publicà el seu
poema llatí De sardoa intemperie (1772-1774), el tercer volum del qual va dedicar a Giuseppe Maria Incisa
Beccaria, arquebisbe de Sàsser i, per tant, autoritat màxima de la Universitat.
La comparació d'aquesta primerenca trajectòria literària de F. Carboni amb la també primerenca de Domènec
Simon ens aportarà sens dubte més d'una dada d'interès. Recordant l'activitat literària de Domènec,
efectivament, Ismene Auribaldo va escriure:
"Scrisse il cavaliere Domenico un Poema Filosofico sulle Piante con annotazioni scientificnhe, pubblicò due trattenimenti universali di
Geografia e si Storia Sacra, e produsse infinite poesie di vario stile e gusto in distinte occasioni" (Auribaldo 1800, 17).
Ja hem parlat més amunt de les tres acadèmies que entre els anys 1769 i 1772 el pare Gemelli va organitzar al
col·legi Canopolè de Sàsser. En les dues de l'any 1772, celebrades amb un interval de només dos mesos,
Domènec Simon s'hi va distingir de tal manera que la seva futura carrera professional havia de beneficiar-se
ben directament de l'èxit assolit gràcies als estudis que hi havia presentat. Les proses amb què Domènec Simon
s'estrenava literàriament foren, concretament, el Trattenimento sulla sfera e sulla geografia, [30] dedicat al
marquès Allì di Maccarani, governador de Sàsser, mecenes de l'acadèmia; i el Trattenimento sulla storia sacra
(1772a), dedicat també, com el tercer volum de De sardoa intemperie, de F. Carboni, a Giuseppe Maria Incisa
Beccaria. Allò que singularitza l'obra de Domènec Simon és que s'anticipa en dos anys al primer text literari
italià del jesuïta, de manera que el seu autor consisteix en el veritable primer seguidor a Sardenya de la
campanya literària endegada per F. Gemelli i, per tant, en el protagonista del primer resultat pràctic de la nova
política lingüística impulsada pel ministre Bogino.
Com a conseqüència de l'èxit que assoliren els textos de Domèncec Simon, el virrei comte de Roubion, en una
carta datada el 31 de desembre de 1772, va anticipar a Bartomeu Simon que l'obra del seu fill li havia merescut
el favor reial, que havia de concretar-se així que el jove hagués enllestit els seus estudis superiors i estigués
preparat per accedir a algun càrrec públic. Francesco Gemelli i fins i tot el comte Bogino felicitaren per aquest
privilegi Bartomeu Simon. El ministre, concretament, li va adreçar la següent carta:
"A vista della lodevole maniera con cui il signor don Domenico Simon, figlio de V. S. Illustrissima, si è distinto nel corso degli studi e
nelle note due esercitazioni accademiche da esso tenute in Sassari sotto la direzione del Padre Gemelli sulla geografia ed istoria naturale e
politica e sulla storia sacra, ho veduto con particolare soddisfazione che la Maestà Sobirana abbia voluto ella stessa spiegarne il suo
gradimento con un regio suo Viglietto in cui abbia anche voluto farlo sentire a V. S. Illustrissima per le attenzioni datesi per la migliore
[31]
sua educazione".
Pocs anys després, més exactament el 1779, el mateix en què A. Purqueddu publicà el seu Tesoro della
Sardegna (1779), Domènec Simon va haver de pagar ell també el seu tribut a la literatura didascàlica.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 55
Efectivament, l'obra que va consagrar-lo i que va popularitzar la seva figura per tot Sardenya fou el poema
intitulat Le Piante (1772) [32] que va llegir, després d'haver-lo redactat en el període de quinze dies que les
autoritats acadèmiques concedien als candidats, en ingressar l'any 1779 al col·legi de Belles Arts de la
Universitat de Càller. Aquell mateix any hi ingressava també F. Carboni, a qui la llarga estada a l'Alguer com
a professor de gramàtica i retòrica havia inspirat el poema De corallis (1779) [33] -que llegí durant la cerimònia
pública-, primer de la llarga sèrie de textos llatins que el jesuïta havia de produir abans de retirar-se, l'any
1793, de la vida literària pública. [34]
Le Piante consisteix en l'únic text literari degut a un membre d'aquesta família que la crítica moderna recull,
això sí, amb una certa cautela. Amb molta ironia, per exemple, Francesco Alziator -que tot i que reconeix la
pobresa literària del poema en destaca l'ostentació erudita i el pregon interès de l'autor envers les qüestions
relatives a la cultura sarda- presenta Le Piante amb les següents paraules:
"Il delio nume è invocato sin dalla prima strofa, ma timoroso forse del lungo viaggio dall'Elade sino ai lidi sardi egli si mostra sordo al
richiamo del dotto patrizio algherese" (ALZIATOR 1954, 272).
El poema s'articula en quatre cants, el primer dels quals pretén de demostrar científicament l'origen de la
planta a partir de la llavor; el segon i quart, respectivament, confirmen la similitud biològica entre animals i
plantes i basteixen l'apologia de llur bellesa; i el tercer cant -el més reeixit-, demostra finalment la utilitat de
les plantes i exhorta els sards a no negligir l'agricultura, exhortació que adquireix un relleu del tot particular si
tenim en compte que Bartomeu Simon s'havia beneficiat aquell mateix any dels elogis d'A. Purqueddu envers
la seva revolucionària activitat agrícola als terrenys de Càlvia.
Dues altres obres de caràcter acadèmic que no podem deixar de considerar en aquesta secció són les
dissertacions llatines que Mateu Lluís Simon va haver de discutir amb el professor Govanni Battista Lostia, el
28 d'abril de l'any 1784, per a l'obtenció del doctorat en Lleis. Es tracta dels textos intitulats De origine
immutatis eccleriarum (1787) i De quaestionibus aut tormentis (1784a), textos que valgueren a Mateu Lluís
Simon el reconeixement general i li atorgaren un lloc de prestigi dins de l'ambient jurídic sard.
Pel que fa a la primera dissertació només cal destacar el fet que es tracta, tal com escriu Siotto Pintor (1966 II,
381), de la primera obra erudita de temàtica religiosa que hom escrivia a Sardenya des del temps del bisbe A.
Machín. [35] De quaestionibus aut tormentis, en canvi, ofereix molt més d'interès, no tant pel seu tema -es
tracta d'una defensa de la tortura com a pràctica legal- sinó precisament per la incomoditat amb què l'autor
l'afronta. Tal com assenyala Italo Birocchi, que ha reprès l'estudi d'aquesta dissertació des d'un punt de vista
modern (BIROCCHI 1988, 5-10), l'obra ha desvetllat l'interès de la crítica, no sempre unànime a l'hora de
jutjar-la. Siotto Pintor, per exemple, la va condemnar fins al punt d'escriure:
"L'opuscolo di Matteo Simon non giova all'umanità poichè insegna una proposizione falsa, nè le nuoce perchè la difese debolmente: e
questa è la pessima condizione di ogni scrittura scientifica" (SIOTTO 1966 II, 311).
I. Birocchi, d'altra banda, desmenteix C. Sole, segons el qual Mateu Lluís Simon hauria defensat la tortura
com a tècnica correctiva i fins i tot la pena de mort com a càstig exemplar. Srgons Birocchi, Mateu Lluís
Simon, que en la seva dissertació en cap moment no es refereix a la pena de mort, va tractar la tortura
essencialment des del punt de vista processual, dins l'àmbit del sistema de les proves, tot donant un bon
exemple, com hem dit més amunt, de la incomoditat amb què un intel·lectual que havia de destacar a l'intern
de l'ambient jacobí afrontava un tema encara lligat a una jurisdicció endarrerida. En definitiva, més que no pas
el consens, a l'opuscle destaca l'esperit humanitari i una molt tímida voluntat reformadora dins de l'estructura
penal (Birocchi 1988, 5-8).
Ja hem parlat més amunt del poema de Domènec M. Simon, "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier
Ferraris di Celle", de l'any 1772. Ara ens interessa assenyalar que en aquest text són presents tres aspectes que
ens anticipen algunes de les línies generals de la producció poètica tant de Bartomeu Simon com dels seus
fills.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 56
En primer lloc, es tracta d'un poema pensat i creat fonamentalment per tal de lloar un individu pertanyent a un
cercle socialment més avantatjat, prop del qual es vol fomentar una certa predisposició benèvola envers la
família.
És precisament per aquest motiu que serà redactat en italià, llengua habitual de les més altes instàncies
polítiques i administratives de Sardenya. Aquest aspecte adquireix un particular relleu en el cas de Domènec
M. Simon, de qui no hem trobat cap altre document redactat en aquesta llengua.
Finalment, hem de destacar la mètrica del poema, que proposa des dels inicis de l'activitat literària de la
família Simon els versos alexandrins (o "martel·lians") [36] als quals serà tan afeccionat Bartomeu Simon.
Malgrat això, les poesies de circumstàncies que els germans Simon van escriure al llarg del període que ens
interessa són essencialment sonets. Veieren la llum tant en reculls antològics que els ciutadans dedicaven a les
autoritats polítiques o religioses amb motiu, normalment, de llur nomentament o trasllat -els únics poemes
d'aquestes característiques deguts a Mateu Lluís Simon, d'entre els que ens han arribat, foren efectivament
publicats en un recull que els germans Simon van adreçar al nou virrei-; o bé en fulls solts dels quals es
responsabilitzava un únic autor.
Durant el període d'estudis a la Universitat de Càller, Domènec Simon havia escrit tot un seguit de poemes
-aquelles "infinite poesie di vario stile e gusto" de què ens parlava Ismene Auribaldo (1800, 17)-, que en
esdevenir públics li van atorgar una aurèola de prestigi que havia d'acompanyar-lo fins al seu definitiu
establiment a Torí. Entre aquests textos, a més dels que ja hem tingut en compte en estudiar la seva producció
catalana, destaca el Canto per le feste di S.E. conte Lascaris di Ventimiglia (1780), virrei de Sardenya, firmat a
Càller el 16 de setembre de 1778.
Després del seu primer trasllat a Torí, la producció poètica de Domènec Simon havia d'intensificar-se encara.
Siotto Pintor assegura que són quinze els sonets que Domènec va escriure abans de l'any 1796, entre els quals
posa en relleu el dedicat a Francisco Borja, marquès de Camachos, comandant de la flota espanyola que el 21
de maig de 1793 va arribar al golf de Palmas per tal de participar en la reconquesta de les illes de Sant Pere i
Sant Antíoc (SIOTTO 1966, IV, 159).
Del període torinès, però, destaquen els poemes pensats per tal de lloar les màximes autoritats polítiques de
Sardenya. Efectivament, el mes de juny de 1780 Domènec Simon va enviar al pare Spanedda, per tal que
l'aconsellés, dos sonets escrits en ocasió del comiat del virrei de Sardenya, el comte Lascaris di Ventimiglia, i
el nomenament del seu successor, el comte Valperga di Masino. Havent conegut la crítica del pare Spanedda,
Bartomeu Simon va escriure al seu fill:
"Ho letto la critica e sonetti che avete inviati al P. Spanedda. Sarei del sentire di stamparli, benché non si faccia raccolta, e presentarli voi
al conte Masin, ed inviarne copie al conte Lascaris, benché il presentarli al nuovo viceré sembra che non convenga perché più si loda il
vecchio che il nuovo. Insomma, io li tengo a vostra disposizione".
Poc convençut, però, de la conveniència de dedicar altres poemes al comte Lascaris di Ventimiglia, Bartomeu
Simon afegeix encara:
"Per il componimento che vi accennai per detto Lascaris, sembrami potersene prescindere, se non fosse per far una relazione delle
angustie in cui si vidde la Sardegna nel 1779 e far con ciò spicare la clemenza del re nel soccorrerle, e conseguentemente le premure del
Viceré" (19 de maig de 1780).
Malgrat la incertesa inicial, Domènec Simon va acabar responsabilitzant-se ell mateix de l'edició d'aquests
poemes, que van veure la llum a Càller a la fi de l'any 1780.
Tres anys més tard, el 1783, va repetir-se una situació ben semblant amb la substitució del comte Valperga di
Masino pel nou virrei de Sardenya, el cavaller Solaro di Moreta. En aquesta ocasió, però, tots tres germans
Simon van participar en el relatiu recull literari -del qual van responsabilitzar-se només ells-, que els
impressors Bonaventura Porro i Vincenzo Piazza dedicaren a ambdós virreis (SIMON 1783). El recull, però,
fou acollit de manera ben crítica als cercles contraris a la família Simon, tal com fa saber Mateu Lluís al seu

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 57
germà Domènec en una carta que va adreçar-li des de Càller el 17 d'octubre de 1783:
"Aspetto il giudizio imparziale dei componimenti inseriti nella raccolta che fecimo per i Viceré, qual raccolta qui è stata bastevolmente
rosa dal livore dei maligni e che riceverete coi Padri mercedari che partirono colla fregata".
No totes les efemèrides que van merèixer l'atenció dels germans Simon foren, així i tot, tan assenyalades. Joan
Francesc, especialment, no va deixar passar cap celebració de tipus social o religiós, a partir de l'any 1781
-data del seu primer text publicat que coneixem- [37] sense dedicar-li el relatiu sonet.
Bones ocasions per a adreçar sonets a particulars eren la conclusió dels estudis universitaris; [38] l'ingrés en
algun orde religiós; [39] o qualsevol esdeveniment que permetés d'expressar poèticament l'amistat envers certs
prestigiosos individus dels ambients polític o cultural sard. En aquest sentit voldríem destacar el sonet que
comença "Al prisco mondo ignota allor che nacque", que Domènec Simon va publicar per tal de celebrar el
retorn de l'impressor B. Porro a la Stamperia Reale de Torí (1781).
Ja havíem trobat, efectivament, la família Simon en relació B. Porro, que l'any 1783 havia d'encarregar-se de
l'edició del recull que tots tres germans dedicaren al virrei Solaro di Moreta. La seva amistat amb Domènec
Simon, basada en un freqüent intercanvi bibliogràfic que havia de durar almenys fins a l'any 1786, havia
nascut, però, precisament en ocasió del trasllat de l'impressor a Torí, on va lliurar a Domènec, de part de
Bartomeu Simon, un exemplar de la Storia naturale della Sardegna de F. Cetti.
La intensa dedicació de Joan Francesc Simon a l'activitat poètica, desproveïda de la immediata finalitat
pràctica que caracteritza l'obra del seu germà Domènec, va despertar les crítiques de Bartomeu Simon. Ni ell
ni Domènec, efectivament, no acceptaven la passió del jove religiós envers la literatura, que li robava un temps
que haurien preferit dedicat a l'estudi. Són freqüents les referències a aquest tema a la correspondència entre
Domènec i Bartomeu Simon: parlant de l'afecció poètica de Joan Francesc, per exemple, Domènec Simon
escrivia al pare:
"Temo bensì che la vagante e superficiale letteratura impedisca la soda applicazione; e perciò stesso quasi temeva poco buona figura in
Soperga, ove si leggono i Santi Padri e non Frugoni, e si predica e si confessa e si scrivon dissertazioni canoniche e teologiche, e non si fa
il rettorico o il sonettista" (21 de juny de 1786).
Aquest escepticisme envers l'obra de Joan Francesc, però, venia de lluny, ben bé dels inicis de la seva activitat
literària, quan l'any 1782 va començar a preparar l'edició de les obres d'A. Berlendis -que hem vist en relació,
tant a Sàsser com a Càller, amb la família Simon. Es tracta sens dubte d'un dels treballs de més interès deguts a
Joan Francesc Simon durant el període que ens ocupa. En tres volums publicats a Torí entre els anys 1784 i
1785, efectivament, Joan Francesc Simon -llavors encara estudiant al Col·legi de nobles de Càller- va recollir
tant les poesies com les tragèdies [40] del seu predecessor, llavors professor d'eloqüència a la Univesitat di
Càller.
Tampoc en aquella ocasió Bartomeu Simon no va comprendre l'interès del seu fill envers una ocupació de la
qual no havia d'aconseguir cap benefici. En una carta adreçada el 10 de juliol de 1782 a Domènec Simon,
Bartomeu -que ara com mai veiem com desaprovava l'activitat literària de Joan Francesc- va escriure:
"Non ho saputo né capisco come voi possiate approvarlo, di voler dar alle stampe le poesie del Berlendis, per raccoglier le quali [Joan
Francesc] ha perduto tanto tempo inutilmente, e pochissimo onore va a farsi d'essere collettore d'opere altrui per apporre nel frontispizio
del libro il nome di Dn. Gianfrancesco Simon, per far una dedica e mendicar un dono dal mecenate; ed il peggio di tutto, come molti saggi
dicono, per far vedere una perdita di tempo durante il corso teologico, divagazione nello studio principale -come vi assicuro lo è
intieramente divagato e trattenuto in poesie, libercoli, erudizioni e centomilla coserelle ad un istesso tempo, senza prender a fondo, come
ha fatto e fa Matteo, uno studio, ed al presente la Teologia, giacch'è nel ballo-; ed obbligarà per lo stesso al Colleggio di dargli man bassa.
Questi e simili travagli non sono plausibili ad uno che ancora è alla scuola, e molto meno a vostro fratello, non essendo opera propria né di
persona congiunta, o che ne fosse debitore egli o la famiglia di singolari favori, locche è molto ben lontano in Berlendis, che piuttosto ha
pregiudicato che favorito".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 58
El projecte de Bartomeu Simon, que no volia conformar-se ni tan sols amb una edició de les obres de
Berlendis on no constés el nom del recol·lector, tendia a ennoblir més encara el nom del seu fill Domènec, la
carrera del qual s'hauria pogut omplir de noves esperances si s'hagués beneficiat, tal com aconsellava el pare,
de l'atenció de Joan Francesc:
"Quindi io penso che voi sarete per riprovare tal ragazzata di farsi o voler comparire al pubblico collettore di tali poesie [d'A. Berlendis]; e
desiderarei, anzi sono molti di questo mio sentimento, che egli collettasse le poesie vostre, sì latine che italiane, e queste le facesse
stampare e dedicasse a chi meglio vi piacesse".
Malgrat la intensa oposició de Bartomeu Simon al treball del seu fill, l'edició dels textos de Berlendis fou
encapçalada per una dedicatòria adreçada a un prestigiós membre de la noblesa sarda i no pas, tal com li havia
estat aconsellat, a un piemontès: efectivament va apadrinar d'edició de les obres d'A. Berlendis el marquès de
la Planarja a qui Domènec Simon, a nom del seu germà, havia escrit a Niça l'1 de juliol de 1782 tot sol·licitant
el mecenatge del recull.
Cal assenyalar que Joan Francesc Simon va responsabilitzar-se encara, el mateix any 1784, de l'edició de les
Orazioni panegiriche d'Alberto Marchi.
Bartomeu Simon, finalment, tampoc no va fer costat al seu fill Domènec en el seu projecte literari de més alta
volada: l'edició de tots aquells textos d'autors, tant sards com no, que havien escrit sobre Sardenya; textos que
Domènec Simon va reunir sota el títol d'Scriptores rerum sardoarum (1785-1788). En adonar-se que la
introducció llatina a la Sardinia antiqua de Cluveri, publicada al primer volum, havia sorprès negativament
certs ciutadans calleresos -i fins i tot el bisbe-, Bartomeu Simon va escriure al seu fill:
"Dio vi perdoni e vi dia lume per saper vivere da vero galantuomo, e non da testardo e ridicolo filosofo. Avete dato un saggio immortale
della vostra politica, criterio e studio [...]. Vi consigliarei che nelle presenti circostanze non vi troviaste in Sardegna" (8 de juliol de 1785).
El projecte editorial de Domènec Simon consistia en una idea veritablement ambiciosa que, per tal de poder
ser duta a terme, hauria necessitat una acollida molt més entusiasta que la que va rebre al seu temps. De fet,
només L. Baille va comprometre's lloant el projecte (SIOTTO 1966, III, 507) que, precisament a causa
d'aquest interès tan minoritari, es va frustrar després de la publicació del segon volum. [41]
Durant aquests primers anys de la producció literària dels germans Simon destaca sens dubte la poca atenció
que van dedicar -sobretot tenint en compte llur obra de maduresa- als estudis tant històrics com jurídics i
religiosos que els atrauran d'una manera ben intensa en el període successiu. De fet només podem assenyalar
en aquest capítol la Serie degli arcivescovi d'Oristano que Joan Francesc Simon, com a soci de l'Acadèmia de
Fossano, va publicar en un recull poètic dedicat al nou arquebisbe d'Oristany, Luigi Cusani, antic prefecte del
seminari de Vercelli. [42]
En aquest treball -recordant el qual ha estat assenyalat l'interès de les dades que l'autor hi recollí, molt útils per
a la reconstrucció de la història eclesiàstica de Sardenya (SIOTTO 1966, III, 123)- Joan Francesc Simon hi
anunciava unes memòries de les esglésies d'Oristany i de Santa Justa que mai no van arribar a veure la llum i
que havien d'aprofundir l'estudi de les obres dels principals bisbes d'aquestes seus, estudi afrontat de manera
molt esquemàtica al present opuscle. També en un volum dedicat a Giovanni Antonio Cossu, Joan Francesc
Simon havia anunciat l'any 1787 una seva Historia Bosanensis ecclesiae sobre la qual no ens ha arribat cap
altra referència.
Cal assenyalar, finalment, que la vida itinerant de Joan Francesc Simon va obligar-lo a interrompre els estudis
que estava duent a terme a Càller, per encàrrec del prefecte del arxius pontificis, l'abat Gaetano Marini, sobre
les incripcions i els marbres cristians a Sardenya; estudi que, per tal com Joan Francesc Simon va haver
d'abandonar definitivament la capital, mai més no pogué concloure.
No voldríem acabar aquest apartat sense referir-nos a la producció llatina dels germans Simon Delitala. En
circumstàncies estretament lligades a les efemèrides que hem tingut en compte fins ara, no van deixar de
dedicar als personatges que consideraren dignes de llur atenció certs textos llatins que, posteriorment, foren

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 59
recordats també amb molt d'entusiasme per la crítica literària.
Domènec Simon, d'una banda, és autor de sis inscripcions llatines dedicades a G.M. Incisa Beccaria, incloses
al ja esmentat Trattenimento sulla storia sacra; i de dos epigrames, un adreçat al bisbe I. Astesan i un altre a
Ludovico Baille [43] en ocasió de la mort del seu fill Giovanni Cesare (SIOTTO 1966, IV, 159).
Però fou Joan Francesc Simon qui va rebre els elogis més calorosos de G. Siotto Pintor, que va lloar el seu
estil només superat a Sardenya per F. Carboni i Iacopo Pinto [44] . Els seus textos cabdals, sempre segons Siotto
Pintor (1966, IV, 159), foren la inscripció posada a Roma damunt la tomba del teòleg Giovanni Melis (1794);
l'epístola en versos amb què encapçalà l'edició de les obres d'A. Berlendis (1784); i la dedicatòria a Angelo
Simon, de Bosa, amb què introduïa De laudibus Joannis Antonii Cossu (1787) -opuscle que es va publicar
gràcies al mecenatge de F. Carboni-, i que va merèixer les següents paraules de Siotto Pintor:
"[Joan Francesc Simon] seguitò in questo elogio meglio la maniera di Plinio che di Tullio, e obbedì al gusto del secolo, che invece
d'orazioni magniloque si compiace d'elogi, ai quali le opere dei defunti valgano di fondamento" (SIOTTO 1966, III, 344).
IV.3.- Lectures
L'estudi de la correspondència de Bartomeu Simon amb el seu fill Domènec ens forneix, a més de notícies
precioses de cara a la reconstrucció de la trajectòria personal i professional del pare, nombroses dades d'interès
relatives a la seva formació i actitud literàries.
Analitzarem, per tant, aquesta correspondència tot estudiant-hi les referències a llibres que havien d'enriquir la
biblioteca familiar o que havien estat demanats a Bartomeu Simon per alguns dels personatges més il·lustres
de la vida cultural algueresa.
Per tal de completar la informació recollida segons aquest procediment, estudiarem també certs manuscrits
autògrafs que recullen fragments de poesies i sentències d'altri. La descripció d'aquests manuscrits ens ajudarà
alhora a aprofundir el coneixement de les relacions literàries de Bartomeu Simon amb altres poetes algueresos.
Finalment, estudiarem la biblioteca de Bartomeu Simon tant a partir del seu "Inventario de' libri" com de la
descripció d'alguns volums que encara ara custodia l'Arxiu Guillot de l'Alguer.
Domènec Simon, pel fet precisament de trobar-se a Torí, a partir de l'any 1779 va tenir ocasió d'accedir a una
sèrie de lectures de difícil penetració a Sardenya. Són molt freqüents, a la seva correspondència, les referències
a llibres que comprava per a ell mateix o bé per tal de satisfer encàrrecs que li arribaven a través del seu pare.
La primera dada relativa a aquest aspecte correspon al 19 de maig de 1780, quan Bartomeu Simon va demanar
al seu fill un llibre del pare Feijoo que li havia encarregat A. Purqueddu. Més concretament, Bartomeu Simon
escrivia:
"Il canonico Porcheddu desidera l'opera de P. Feijó, in ispagnuolo, dell'ultima edizione: farete la ricerca e,
trovandola, avisatemi del costo".
No hi ha dubte que Domènec Simon va aconseguir de satisfer aquest encàrrec: si més no, així sembla
demostrar-ho l'esment de tres obres del pare Feijoo -en total, quinze volums- a l'"Inventario de' libri" de
Bartomeu Simon45.
Alhora, però, també Domènec Simon, per tal de preparar les causes familiars que l'entretenien a Torí, sol·licità
al seu pare tots aquells llibres d'història sarda que havia de necessitar. A l'esmentada carta de l'any 1780, per
tant, Bartomeu Simon li va respondre:
"Sinora non ho che il Zurita46 -di qual opera v'invierò il 2 tomo, che parla di Sardegna-, il Bonfant47 ed 1
tomo di Vidal. Ho impegnato mezzo mondo per Vico48, Fara49, etc. I libri La esqüela di Daniel50 lo tengo;
Don Beliani di Grecia51 e Palmerín d'Inglaterra52 non si possono trovare".
El mes de juny de 1780, en una carta que acompanyava la tramesa del segon volum de l'obra de Zurita i el
llibre de Bonfant, Bartomeu Simon referia al seu fill que encara no havia aconseguit de trobar els tres llibres

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 60
d'història sarda que Domènec li demanava. En una altra carta precedent, però, ja havia declarat la seva bona
disposició envers l'adquisició d'aquests textos:
"Sto cercando alcuni libri che parlano della Sardegna. Tengo il Bonfant ed il Zurita, che dicono sia l'originale
del Vico. Ho fatto e farò le possibili diligenze per Fara, Vidal e detto Vico, e spenderò quanto potrò per tenerli;
ma è difficile. Per ora potete costì farveli prestare"53.
Aquests no són, però, els únics llibres d'història de Sardenya de què es parla a la correspondència entre pare i
fill: més endavant, en efecte, Bartomeu Simon aconsellarà a Domènec, encara, que compri la Description
géographique de Vayrac54, que anys Mateu Lluís Simon després havia de traduir a l'italià; li enviarà la Storia
naturale della Sardegna (1774-1777) de F. Cetti a través de l'impressor B. Porro, que també va rebre l'encàrrec
de lliurar a Domènec Simon dotze volums, la identitat dels quals no coneixem, que havien pertangut al difunt
arquebisbe de Sàsser, G.M. Incisa Beccaria55; mentre que Domènec, alhora, demana al seu pare tots els
"storici nazionali" i fins les recol·leccions de pragmàtiques que necessitava per a defensar les causes
familiars56.
Des de Torí, així i tot, Domènec Simon no només procurava llibres i en rebia del seu pare, sinó que continuava
mantenint una estreta relació amb les personalitats de més relleu de l'ambient cultural sard. Són freqüents, en
efecte, les seves trameses de llibres a G.A. Cossu, bisbe de Bosa, i al pare Spanedda que, com hem vist, l'havia
assessorat sobre la seva activitat literària57. L'any 178658, encara, Domènec Simon va enviar a F. Carboni el
"Roberti"59 i certes gramàtiques i, al bisbe G.A. Cossu, el "Grisellini"60.
Per acabar, voldríem assenyalar encara dues trameses de llibres, aquest cop adreçades al germà Mateu Lluís: es
tracta d'un volum de "Lleis imperials" i del segon volum de la Sardinia sacra de Mattei61, llibres que Mateu
Lluís Simon va rebre el mes de març de 1786.
Analitzarem a continuació una sèrie de manuscrits, sense firma ni data, en què reconeixem la cal·ligrafia de
Bartomeu Simon i que ens han llegat un contingut de caràcter literari que, sens dubte, no podem atribuir al
copista.
En primer lloc, convé destacar els "Conceptos dedusidos de las obras poéticas cómicas de Dn. Francisco
Banzes Cantamo, tomo I"62. Es tracta d'un recull de versos enginyosos i d'estrofes procedents de les seves
comèdies, sarsueles i actes sacramentals. De Lope de Vega, Bartomeu Simon va copiar fragments procedents
de l'entremès de Melisendra i de les següents comèdies: La amistad pagada, El molino, El testimonio vengado,
El Rey Bamba, La traycion bien acertada, La escolastica zelosa, Los donaires de Matico, El perseguido, El
casamiento en la muerte i El hijo de Reduan Ursón y Valentín. D'Agustín Moreto, finalment, conegué Las
travesuras de Pantoja i Yo por vos y vos por otro63.
Altres manuscrits que contenen fragments procedents de llibres redactats en castellà són la "Copia del ataque
tercero del libro intitulado Battalla peregrina entre amor y fidelidad, compuesta por el Dr. Juan Bautista
Buraña"64; i les "Sentencias del Dr. Pérez de Montalván65, en el tomo de sus 8 Novellas". Finalment, volem
fer constar l'existència d'un sol manuscrit d'aquestes característiques on Bartomeu Simon copià fragments
procedents d'un original italià: es tracta d'un esborrany que reprèn versos de l'obra de Vincenzo Monti, La
spada di Federico II, re di Prussia.
Mentre que l'interès de Bartomeu Simon envers la literatura castellana sembla concentrar-se en certs autors del
Segle d'Or, excepte al cas que acabem de tenir en compte els seus contactes amb la literatura italiana s'adrecen,
sobretot, envers els autors sards -i ben sovint algueresos- contemporanis seus. Així ho demostren, si més no,
les poesies italianes que Bartomeu Simon va recollir en un quadern molt pulcre i ben conservat66: mentre que
les poques poesies anònimes que hi copià no li poden se atribuïdes amb seguretat, entre les firmades figuren
noms de tant de prestigi a Sardenya com el bisbe P. Bianco i M. Pugioni, a més d'un doctor Carboni que no
podem identificar amb el jesuïta Francesco Carboni.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 61
Pel que fa a M. Pugioni, són diverses les fonts que el posen en estreta relació literària amb Bartomeu Simon.
En primer lloc, entre els papers d'aquest darrer trobem una còpia de les seves "Redondillas sobre las fructas,
para el monasterio de Sta. Lucía de Càller", el mateix on residiren les germanes Francisca Fundoni Palomas i
Antonica Humana que havien de beneficiar-se, els anys 1809 i 1810, de diverses poesies, en castellà i en sard,
de Bartomeu Simon; i unes altres "Redondillas sobre virtudes y fructas, para el año 1756", quan M. Pugioni
comptava vint-i-quatre anys.
Molt més interessant que no pas això, però, és la carta que Bartomeu Simon va enviar des de l'Alguer l'11 de
juny de 1793, poc abans de l'exili de M. Pugioni, al seu fill Domènec, que provisionalment residia a Càller.
Tot adjuntant-li diverses poesies castellanes de M. Pugioni, que s'han acabat perdent, el pare sol·licitava la
col·laboració del fill en els següents termes:
"Il nostro Pugioni fece l'achiuso sonetto subito inteso l'arrivo della flotta spagnuola. Posteriormente fece,
currenti calamo, l'achiusa sesta lyra per commissione di questo vice console di Spagna, chi deve averla inviata
al console forze per istamparla. Ultimamente ha fatto l'achiuso componimento, che mi ha confidato per
trasmettervelo, affinché lo esaminiate, moderiate se conoscete doversi certe stroffe moderare, accresciate s'è
mancante nel corpo e nel finale, e poi, giudicandolo opportuno e decoroso, farlo stampare col suo nome,
dedicato al Re, e la spesa della stampa se vi manderà, avisando il quantitativo".
La carta continua amb una subtil sol·licitud de traducció a l'italià i acaba amb unes notes de gran interès pel
que fa als costums literaris del període:
"Vi è [conclou Bartomeu Simon] chi ha voluto tradurre in italiano la suddeta sesta lira. Pugioni opina che non
corre in tal metro inusitato dagli italiani e che potrebbesi tradurre in ottava rima od in martelliani, ciocché si
lascia a voi per viemeglio abbellirla. Potrebbesi ancora tradurre il sonetto. So che non avete tempo, ma se
potete divertitevi" (11 de juny de 1793).
Per acabar, volem afegir encara que l'any 1795, després del seu exili i durant el de Domènec Simon, M.
Pugioni continuava en contacte amb el seu deixeble: a través de Magdalena Delitala, Domènec Simon va voler
fer arribar el següent encàrrec al jesuïta:
"Encomienda al P. Pugioni que busque libros antiguos de autores sardos, mientras Bayle halló aquy noticias de
tantos, los quales tal vez en el Reyno estaran olvidados" (24 de juny de 1795).
L'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon67 és un gros volum enquadernat, sense data, on hom va classificar
per temes tres-cents onze llibres -en català, castellà i italià- que van pertànyer a Bartomeu Simon. No hi
reconeixem la seva cal·ligrafia, motiu pel qual cal suposar que encarregà aquesta tasca a algun ajudant seu,
probablement al capellà familiar a qui es refereixen alguns papers que ja hem tingut en compte i que en una
ocasió és anomenat precisament "sacerdote domestico" o "archivista".
Una dada d'interès indubtable és que en aquest Inventari hom decidí de no fer-hi constar els llibres en llatí, que
degueren constituir una riquíssima font de treball per a un advocat com Bartomeu Simon, que ocupà durant
tota la seva vida prestigiosos càrrecs de funcionari públic. L'únic text llatí que recull l'Inventari és la Vita di
Sant'Oliva, palermitana, de Malatesta (núm. 117), precisament pel fet que és redactat tant en aquesta llengua
com en italià. Hom aplicà el mateix criteri a l'hora d'incloure el Compendio di tutte le scienze ad uso della
gioventù (núm. 261), en francès i italià. L'Inventari recull encara altres obres bilingües, concretament dues
versions de la Dottrina cristiana, una "in italiano e sardo calaritano" (núm. 38) i l'altra "in italiano e sardo del
capo di sopra" (núm. 39). Els únics textos íntegrament redactats en llengües diferents de l'italià, el català i el
castellà són els Atti teologici di fede, speranza, carità e contrizione (núm. 86), "in verso sardo calaritano", i
l'opuscle del pare Vassallo intitulat Il paroco all'altare (núm. 114), també en sard.
Tots els altres llibres són classificats com a italians o "espanyols". Ara bé, cal tenir en compte que el copista
classificava sota aquest concepte també els llibres redactats en català -error en què no hauria incorregut
Bartomeu Simon-. Així ho demostra, si més no, la presència entre els llibres de l'Inventari del Prior, o sigui el

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 62
Llibre dels secrets de Agricultura, casa Rustica y Pastoril, de fra Miquel Agustí (núm. 223), damunt del qual
Bartomeu Simon va dur a terme una breu còpia, de la qual ja hem parlat més amunt, que demostra que es
tractava efectivament de la versió original catalana. Aquest error de classificació ens obliga a ser prudents a
l'hora de considerar redactats efectivament en castellà tots els llibres considerats "espanyols" a l'Inventari. En
aquest sentit, coneixem les següents versions catalanes d'obres que hi són incloses: Menor catechisme
històric... traduit en català per lo Canonge Joseph Jubert, Rector de Ribes-Altes, de Claude Fleury (núm. 36);
el Directorium Curatorum, de Pere Màrtir Coma (núm. 127); la Historia de la gloriosa sancta Anna, de Joan
Roís de Corella (núm. 17) i el Llibre del savi e clarissim fabulador Ysop (núm. 108).
Altres llibres que, tot i ser redactats de manera segura o bé probable en castellà, tenen ralació amb els Països
catalans són els registrats amb els següents títols: Vita di Santa Maria di Cervellón (núm. 18), santa d'origen
català; la Vita del Beato Salvator d'Orta (núm. 15); i els Engaños de mugeres y desengaños de los hombres
(núm. 191), de Miguel de Montreal, al primer capítol del qual l'autor descriu la muntanya de Montserrat.
El caràcter selectiu de l'"Inventario de' libri" fa que una valoració de conjunt de la biblioteca de Bartomeu
Simon hagi de ser necessàriament aproximativa. No només hi trobem a faltar tots els llibres en llatí sinó també
els redactats en francès. És cert que no tenim dades concretes sobre els seus coneixements d'aquesta llengua:
de fet, no hem aconseguit de trobar cap document autògraf que hi sigui redactat. Però és indubtable que els
seus fills van entrar en contacte amb el francès fins i tot abans de llicenciar-se i, alhora, que l'Inventari recull
textos sobre els quals indubtablement havia treballat algun dels germans Simon Delitala68. L'absència de
textos francesos a l'Inventari de la biblioteca de Bartomeu Simon, per tant, ens fa pensar més en una selecció
bibliogràfica idèntica a l'aplicada damunt dels textos llatins que no pas en una autèntica manca de llibres
redactats en aquella llengua.
Per tal d'avaluar les característiques d'aquesta biblioteca, per tant, sembla més profitosa l'anàlisi de la història
d'alguns dels textos que formen part de cadascun dels dos grups lingüístics en què l'Inventari la divideix, tot
relacionant-los amb dades procedents d'altres fonts. Tenint en compte les limitacions que ens imposa el
caràcter parcial de l'Inventari, procedirem finalment a comparar aquesta biblioteca amb les del bisbe alguerès
Pere Bianco i del menorquí Antoni Febrer i Cardona69.
Hem tingut ocasió d'esmentar més amunt alguns llibres sobre els quals Bartomeu Simon i el seu fill Domènec
tractaren en llur correspondència epistolar, alguns dels quals consten efectivament a l'"Inventario de' libri":
convé destacar fonamentalment una obra del pare Feijoo, el títol de la qual hom no especifica70, i l'obra de
Ginés Miralles Marín, Escuela de Daniel (núm. 172), que l'any 1780 Bartomeu Simon assegurava posseir. Pel
que fa als llibres d'història sarda, cal recordar sobretot la Historia General de la Isla y Reyno de Sardeña, de
Francisco Vico (núm. 195), que Bartomeu Simon va comprar per encàrrec del seu fill Domènec71.
A més dels llibres recollits a l'Inventari, a l'Arxiu Guillot s'han conservat altres importantíssimis llibres
d'història sarda, aquells "storici nazionali" que Domènec Simon demanava al seu pare en una carta datada a
Torí el 18 d'octubre de 1781: ens referim a les obres de Joan Dexart, Capitula sive acta curiarum Regni
Sardiniae, en català, castellà i llatí72; de Francisco de Vico, Apologatio honorifica73; i a la esmentada de J. F.
Fara, De Rebus Sardois.
Pel que fa als llibres redactats en castellà que recull l'Inventari, sobre un total de tres-cents onze volums
vuitanta-nou són "in spagnuolo". Ens interessa destacar, a més de les obres del pare Feijoo que ja hem tingut
en compte, una edició de Don Quxote [sic!] della Mancia (núm. 242) i les Novelle de Cervantes (núm. 248),
llibres classificats entre els "scientifici e curiosi"; els Engaños y desengaños del profano Amor (núm. 251), de
José Zatrilla; i un volum amb la Vida y camino di perfección (núm. 8) de Santa Teresa de Jesús. Entre els
llibres que l'Inventari no recull però que han sobreviscut fins als nostres dies a l'Arxiu Guillot cal tenir en
compte, finalment, el segon volum de les Obras de Góngora74 i Todas las obras de Don Luis de Gongora75,
volum que duu, precisament, l'ex-libris del "Nobile Dn. Bartholomei Simon".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 63
Voldríem destacar només una característica essencial respecte als llibres en italià de la biblioteca de Bartomeu
Simon: de la mateixa manera que el fons bibliogràfic castellà acull sobretot llibres originàriament escrits
durant els segles XVI i XVII tot recollint, però, alguns textos fonamentals de la cultura de la Il·lustració76, el
fons bibliogràfic italià posa de costat textos clàssics del pensament italià77 i obres radicalment
contemporànies, de ben difícil adquisició a Sardenya. Demostra un esperit ben obert als nous corrents de
pensament, per exemple, la presència entre els llibres de Bartomeu Simon d'un text legal tan polèmic com Dei
delitti e delle pene, de Cesare Beccaria, publicat a Livorno l'any 1764 (núm. 121). Es tracta d'un estudi en què
l'autor no només critica el recurs legal a la tortura78 sinó que condemna fins i tot l'aplicació de la pena de
mort. Aquesta tesi revolucionària va procurar una rapidíssima fama al seu promotor, però també que l'obra fos
durament atacada per l'Església i finalment inclosa a l'Index dels llibres prohibits, l'any 1766 Asor 1990, I,
214).
El compromís cultural amb el propi temps ens el demostra, encara, l'interès de Bartomeu Simon envers obres
de divulgació dels avenços científics als quals el pensament il·lustrat dedicava una major atenció. Són
fonamentals, en aquest sentit, les obres de Francesco Maria Zanotti, un dels primers escriptors que difongueren
a Itàlia les teories de Newton (Asor 1990, II, 1851) (la biblioteca de Bartomeu Simon acull la seva Filosofia
morale secondo l'opinione dei peripatetici (núm. 126), de l'any 1754); i les obres de Giambattista Beccaria,
galileià i newtonià, famós divulgador dels coneixements de física gràcies a una sèrie de llibres que trobem
registrats també a l'"Inventario de' libri": Eletricismo artificiale, Eletricismo artificiale e naturale,
Dell'eletricismo i Dell'eletricità atmosferica a ciel sereno (núms. 206-209).
Pel que fa a la moderna historiografia i als nous corrents literaris, finalment, cal destacar La filosofia morale
esposta e proposta ai giovani (núm. 133), de Ludovico Antonio Muratori, poeta arcàdic i autor de la
monumental Rerum italicarum scriptores79.
La comparació entre les biblioteques de Bartomeu Simon i del bisbe alguerès P. Bianco es revela profitosa si
tenim en compte el nombre total de volums de què constaven més que no pas els títols concrets que recullen
els respectius inventaris80. De fet, podem evidenciar només una coincidència entre aquests títols: la Vita di
San Francesco di Sales, l'autor de la qual no consta a l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon (núm. 22),
mentre que l'inventari dels de P. Bianco l'atribueix a Gallizia.
En realitat, si l'inventari dels llibres de Bartomeu Simon és parcial, sembla ser-ho també el del bisbe Bianco.
Destaca, efectivament, la manca entre els seus llibres de tots aquells textos científics que necessàriament havia
d'haver posseït qui fou professor de Física experimental a la Universitat de Sàsser fins a l'any 1805. A la seva
biblioteca, en canvi, figura un títol que per força havia posseït Bartomeu Simon però que no consta entre els
seus llibres81: ens referim al primer volum d'Scriptores rerum sardoarum (1785-1788), la Sardinia antiqua de
Cluveri editada per Domènec Simon.
Un altre aspecte que convé tenir en compte és que l'inventari dels llibres del bisbe Bianco és molt posterior al
de Bartomeu Simon. Per bé que no coneixem la data exacta en què aquest darrer fou redactat, tot sembla
indicar que correspon encara al segle XVIII. El de P. Bianco, en canvi, és posterior al 182782. Aquesta
diferència temporal és sens dubte un dels motius pels quals a la biblioteca del bisbe Bianco figuren textos
fonamentals del pensament revolucionari francès que manquen a la biblioteca de Bartomeu Simon. Entre les
obres redactes en italià -recordem que les franceses no consten a l'"Inventario de' libri"- pensem sobretot en els
Memorabili avvenimenti della Repubblica Francese.
Tot fent-ne una valoració de conjunt, Biangio Tavera considera que els temes recurrents entre els llibres de P.
Bianco demostren que la formació cultural del seu propietari era, lògicament, de base religiosa i filosòfica
-bastida damunt de textos redactats fonamentalment en llatí i castellà-, amb un intens interès enves la literatura
i la historiografia italianes i els nous corrents de pensament d'origen francès.
Pel que fa als objectius del nostre estudi hem de destacar que -a més de la importància que assoleix la
presència entre els llibres de Bartomeu Simon del seu únic llibre redactat en català- el pes de la tradició

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 64
literària castellana era molt més pregó en el noble alguerès que no pas en el bisbe. D'altra banda, la presència
entre els seus llibres de textos de tema religiós, moral i científic era ben normal en un individu els interessos
del qual seguien els esquemes de l'humanisme il·lustrat.
Esdevé molt més interessant, malgrat tot, la comparació de la biblioteca de Bartomeu Simon amb la del
menorquí Antoni Febrer i Cardona, que M. Paredes descriu detalladament (1990, 26-41). Paral·lelament al
nostre cas, també els registres coneguts de la Biblioteca Febrer semblen incomplets; ben sovint, a més, és
difícil de destriar els llibres d'A. Febrer dels que pertanyien als seus parents més estrets.
Formen la Biblioteca Febrer un conjunt de 749 volums registrats en diversos catàlegs parcials. Aparentment,
doncs, sembla molt més rica que no pas la biblioteca de Bartomeu Simon. Ara bé, el més correcte fóra
comparar la Biblioteca Febrer amb la de Joan Baptista Simon, que heretà del pare i dels germans llurs
biblioteques personals, que l'any 1829 comptaven amb 2.250 obres en 5.731 volums83. Si volem conèixer de
manera més concreta l'abast de la biblioteca particular de Bartomeu Simon no podem fer més que comparar-la
amb la d'A. Febrer, de la qual només s'han conservat 93 volums. Per parcial que sigui aquest llegat, la
comparació no pot més que demostrar la riquesa de la biblioteca de Bartomeu Simon per tal com l'"Inventario
de' libri" és també molt selectiu.
No serà tan profitosa, però, la comparació dels títols d'ambdues biblioteques: la d'A. Febrer és rica,
precisament, de textos clàssics -en versió original llatina o bé en traducció francesa-, gramàtiques i diccionaris
i textos contemporanis procedents de França. Es tracta, precisament, de tots aquells volums que no foren
inclosos a l'"Inventario de' libri" de Bartomeu Simon, que ignora alhora tots els opuscles editats a Sardenya
que haurien estat l'equivalent dels títols menorquins -en castellà- tan abundants a la biblioteca d'A. Febrer.
Haurem de localitzar totes les coincidències bibliogràfiques, per tant, entre els llibres en català o castellà de
tots dos autors.
Enfront d'un sol títol en català entre els llibres de Bartomeu Simon destaquen els tres d'A. Febrer: la Gramática
y apologia de la llengua catalana, de P. Ballot; la Summa de temps y altres rudiments de la gramática llatina,
del llicenciat Vallès; i els Principis de la lectura menorquina, de l'any 1804. L'obra d'A. Febrer, a més, conté
referències a l'Ortografia de la llengua mallorquina, de M. de Cervera i a un Diccionari català de l'any 1803.
Aquesta desproporció és lògica no només per les dates en què foren editats els llibres catalans d'A. Febrer
-quasi tots del primer quart del segle XIX, quan encara no havia estat redactat l'"Inventario de' libri" de
Bartomeu Simon- sinó per les relacions evidentment estretes que unien Catalunya amb Menorca i no pas amb
Sardenya.
Entre els llibres "propis del lleure" -com escriu M. Paredes, per tal de distingir-los dels "propis d'ofici"
(PAREDES 1990, 28-29)- trobem la primera coincidència en els textos hagiogràfics, abundants en les dues
biblioteques, i en els llibres de pietat, devocionaris, catecismes i llibres d'espiritualitat84. Són també prou
significatives les coincidències de títols procedents del Segle d'Or de la literatura castellana: els dos autors
posseïen una edició del Quixot (núm. 242) i les Cartes de Santa Teresa de Jesús, A. Febrer en la versió original
castellana i Bartomeu Simon en traducció italiana (núm. 7). Altres llibres d'aquest període a l'"Inventario de'
libri" són, com hem vist, la Vida y camino de perfección de Santa Teresa de Jesús, en castellà (núm. 8), i les
Novelas ejemplares, de M. de Cervantes (núm. 248). A més, ja hem assenyalat que eren ben familiars a
Bartomeu Simon les obres de Góngora, Lope de Vega i altres escriptors menors del Segle d'Or.
Per acabar, només ens cal destacar la presència, a les dues biblioteques que analitzem, de les obres del pare
Feijoo: les Cartas eruditas, el Theatro crítico universal i la Ilustracion apologetica (núms. 181-183). No podien
mancar entre els llibres de dos homes que, tot havent-se format sota la tardana influència del barroc, s'havien
obert a l'esperit del nou temps.
Per acabar, només ens cal referir-nos breument a l'inventari dels llibres de la biblioteca de Joan Baptista
Simon, que va autenticar el notari Bernardino Palombella l'any 1829. Segons aquest inventari, que B. Tavera
estudia de manera molt detallada (1978-1979, 127-149), Bartomeu Simon havia donat al seu fill Joan

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 65
Francesc, abans de morir, sis-cents cinquanta-set llibres que passaren a formar part de la que s'anomenà
"Biblioteca Simoniana". Joan Francesc Simon, efectivament, durant els seus freqüents viatges per Itàlia va
col·leccionar tota mena de llibres rars que enriquiren la seva biblioteca personal, una de les més importants a la
Sardenya del període. L'inventari d'aquesta biblioteca, malauradament, és l'únic document vàlid per al seu
estudi: l'abundant documentació custodiada a l'Arxiu Guillot que es refereix a la seva història, a més de caòtica
i mancada de dates, descriu precisament la seva desmembració. És útil només per a l'estudi de la pràctica
desaparició d'un dels fons bibliogràfics més rics de Sardenya.
[1] ACVA, reg. 01/01, B, 17, A, "Liber baptizatorum", f. 204r, 1 de juliol de 1740.
[2] Veg. el seu nomenament, datat el 19 de maig de 1757, a l'ASC, Segreteria di Stato I, llig. 508, "Patenti viceregie, dal 16 dicembre 1747 al 4
febbraio 1806".
[3] Veg. a l'AG, entre d'altres documents de Domènec M. Simon, el núm. 264, "Auto de assignación de quatrozientos escudos de dote de monja
firmado y jurado por el noble Don Domingo María Simón a favor de su hija Doña Cathalina Luisa Simón". Són també redactats en castellà els
documents derivats del seu càrrec de tresorer reial, a més dels que tenen un caràcter més personal, com per exemple el seu testament.
[4] AG, llig. 618, carta firmada a l'Alguer el 12 d'agost de 1745.
[5] Convé recordar el segon matrimoni de Bartomeu Simon amb Antíoca Màssala, natural de l'Alguer, parenta estreta del poeta alguerès J.A.
Màssala. El català, d'altra banda, era l'única llengua que Bartomeu Simon podia adoptar en la seva relació amb l'abundant servei: ja veurem
més endavant que un dels principals protagonistes de la seva obra poètica, Aleix, s'expressarà únicament en aquesta llengua.
[6] Ens referim al seu darrer codicil, redactat efectivament en castellà i conservat a l'AG, llig. 599.
[7] AG, llig. 227, "Lettere scritte al delegato patrimoniale di Alghero" [1800-1805].
[8] Veg. a l'AG, llig. 59, una declaració redactada en castellà i firmada per Maria Rita Pozzo, vídua de Giovanni Maria Solinas, marquès de
Sedilo.
[9] Veg. a l'AG, doc. 374, uns apunts personals intitulats "Sobre la intelligencia de varios artículos", del 4 de juliol de 1783.
[10] AG, doc. 233.
[11] BComS, ms. 5: A.M. URGIAS, "Manoscritti e memorie per uso privato, IV, 1823", ff. 76v-77r.
[12] AG, llig. 701bis.
[13] M. AGUSTI, Llibre dels secrets de Agricultura, casa Rustica y Pastoril (Barcelona: Esteve Liberós, 1617) (Apèndix 6, núm. 223).
[14] La còpia correspon, més exactament, a les ps. 54-56.
[15] AG, llig. 701bis. Vegeu-ne la transcripció a l'Apèndix 7. Aquesta llista, atribuïda a Domènec Simon, va aparèixer publicada, amb algunes
variants respecte a la nostra transcripció, dins Caria 1991, 132.
[16] No cal dir que, per aquest motiu, adquireix una importància fonamental l'aparat de variants amb què anotem la transcripció de les poesies de
Bartomeu Simon.
[17] AG, llig. 701bis. Veg. la transcripció d'aquesta llista a l'Apèndix 8.
[18] Un text fonamental per a la jurisprudència sarda és l'obra de Joan Dexart, Capitula sive acta curiarum Regni Sardiniae, I (Caller: Pietro Borro,
s.a.) i II (Caller: Antonij Galcerin, 1645), que recull textos en llatí, castellà i català. A l'AG se'n conserva encara, sense col·locació, un
exemplar. Alhora, segons E. Toda, a la "Biblioteca Simon" de l'Alguer existia a la fi del segle passat un "Cartulario Real de Cerdeña", o sigui
sèrie de còpies de pragmàtiques dels segles XVI-XVIII adreçades als virreis, normalment redactades en català (veg. TODA 1890, 234); no hi ha
dubte que E. Toda es referia a les "Carte Reali dei Re di Sardegna per bene e vantaggio del regno [...], raccolte dal cavaliere Don Matteo Simon
[...], date a copiare nel 1797 a D. Giuseppe Arcayne di Alghero" (AG, doc. 67). Finalment, convé assenyalar que a l'AG s'han conservat també,
sense col·locació, els Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya (Caller: Vicens Sembenino, 1572).
[19] Veg. sobretot MADAU 1787 i un bon exemple de poesia d'aquest gènere dins ALZIATOR 1954, 281-282.
[20] Ibid., 30. La poesia és firmada per el "Chevalier Simon d'Alguer". Vegeu-la publicada dins ROSSICH 1987, 537; MANUNTA 1988-1991,
III, 44, on l'autor l'atribueix a Joan Francesc Simon; i ARMANGUÉ 1990b, 20, on alhora és equivocadament atribuïda a Domènec Simon.
Agraïm al Sr. Albert Rossich que hagi tingut l'amabilitat d'oferir-nos una informació imprescindible per a l'atribució d'aquesta poesia al seu
veritable autor i que hagi tingut la delicadesa de corregir allò que afirmàvem dins ARMANGUÉ 1990b, 15-17. En efecte, mentre altres dades
no contradiguin la versió d'A. Rossich, hem de considerar degut a Mateu Lluís Simon el poema "Algarois-françois" per tal com és a ell a qui
l'atribueix el "Full solt no catalogat procedent dels papers de Milà (Santander: Biblioteca Menéndez y Pelayo)" (ROSSICH 1987, 554, n. 38),
a partir del qual A. Rossich duu a terme la seva edició, lleugerament diferent de la nostra.
[21] Sembla com si SIOTTO 1966, IV, 159 volgués ignorar aquesta particularitat, ja que només esmenta, tot comentant l'opuscle dedicat al bisbe
Astesan, un epigrama llatí, certes tercines i un "sonetto francese"
[22] Ioannis DEXARTI, Capitula sive acta curiarum Regni Sardiniae, I (Caller: Pietro Borro, s.a.).
[23] BComA, ms. 43, M. L. SIMON, Prospetto dell'Isola di Sardegna, ff. 10r-10v.
[24] AG, doc. 645. Dels vv. 23-24 es desprèn que l'autor del poema pertany a la família Simon: "[...] ricordati / del tuo Simone antico".
[25] Convé tenir en compte que Domènec Simon, després de l'any 1795, només va publicar un poema inclòs a l'opuscle dedicat Agli ornatissimi
signori consorti Giuseppe Duch ed Angelina Arietto (DUCH 1796; n'existeix un exemplar a la BUC, Fons Baille, S.P.6.1.26, 140) i va firmar,
amb tots els seus germans i Bartomeu Simon, la Lettera diretta a Ismene Auribaldo (SIMON 1800). No ens ha arribat cap dada relativa a la
seva activitat cultural durant el període torinès ni es té notícia que hagués deixat cap obra inèdita.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/IV.- EL BAGATGE CULTURAL 66
[26] Els manuscrits inèdits de Joan Francesc Simon, de caràcter autobiogràfic o erudit, són custodiats a l'AG, lligs. 550-557, 570-581, 697 i 698.
A la BComA s'han conservat els següents manuscrits de Mateu Lluís Simon: Quadro storico delle vicende politiche dell'Isola di Sardegna dal
1792 al 1799 (ms. 41; edició moderna: SIMON M. 1974); Prospetto dell'Isola di Sardegna, antico e moderno, disposto in forma di catechismo
patrio a comodo degli istitutori e discepoli delle scuole sarde (ms. 43; per a la descripció d'aquest manuscrit, veg. TOLA 1966, III, 196, i
SIOTTO 1966, III, 201); i les interessants Notes à l'histoire de Vayrac (ms. 40), traducció del llibre de l'abat francès Jean DE VAYRAC,
Description géographique et historique de l'île de Sardaigne (VAYRAC 1718; per a la descripció d'aquest manuscrit, veg. SIOTTO 1966, III,
201).
[27] Pel que fa a l'obra tant publicada com inèdita de Mateu Lluís Simon, veg. la completíssima "Nota bibliografica" que proposa CATARDI
1964, XXXIX-XLIX; per a l'obra de Joan Francesc Simon, veg. TOLA 1966, III, 202.
[28] És evident que Toda no coneixia l'existència de Joan Baptista.
[29] F. Carboni va estudiar a Sàsser entre els anys 1755 i 1763, en què ingressà a l'orde dels jesuïtes, tot esdevenint abat (TOLA 1966, I, 174).
[30] Simone Polo: Sassari, 1772. No hem aconseguit de consultar aquest opuscle, les úniques referències relatives al qual devem a TOLA 1966,
III, 189, on l'autor recorda que contenia una sèrie de poesies italianes en lloança del marquès i de la seva muller Luigia Caterina Tonduti della
Scarena.
[31] AG, llig. 591, carta del 17 de febrer de 1773.
[32] El poema és dedicat al col·legi de Belles Arts de la Universitat de Càller. Convé destacar, per tal de demostrar la difusió de què va gaudir
aquest text, l'afirmació de SIOTTO 1966, IV, 93, segons el qual el poema es va beneficiar de dues reedicions italianes (dutes a terme, per tant,
fora de Sardenya), a més de ser inclòs en una col·lecció de poemes didàctics que hom va editar a Milà. No ens ha estat possible de documentar
aquestes dades.
[33] Veg. SIOTTO 1966, IV, 91-92. F. Carboni va residir a l'Alguer entre els anys 1774 i 1788, en què fou nomenat professor d'Eloqüència
llatina a la Universitat de Càller. A més del text en qüestió, gràcies a l'experiència algueresa F. Carboni va escriure també el text intitulat
Alghero illustrata, que deixà inèdit (SIOTTO 1966, III, 515).
[34] Veg. la bibliografia relativa a l'obra de F. Carboni dins ALZIATOR 1954, 248. Després de l'any 1793, en què tornà del seu exili per terres
d'Itàlia, F. Carboni només va publicar una Lettera al sacerdote Vincenzo Raimondo Porru (CARBONI 1813).
[35] Devem a A. Machín els Commentarii una cum disputationibus in primam partem sancti Tromae, I-III (Madrid 1621 i Càller 1634 i ss.) i la
Defensio sanctitatis beati Luciferi, nec non et primatus archiepiscopi calaritani (Calari: Bartholomaeum Gobettum, 1639).
[36] El vers alexandrí fou conreat a Itàlia per Pier Iacopo Martelli, gràcies al qual hi canvià de nom.
[37] Es tracta del sonet dedicat a L'Instituzione del Santissimo Rosario (SIMON J. 1781A).
[38] Domènec Simon va dedicar al seu germà Mateu Lluís, en ocasió del seu ingrés al col·legi teològic de la Universitat de Càller, l'any 1782, el
sonet que comença: "De'tuoi sudori il fin, german, appressa", dins SIMON D. 1782 (existeix un exemplar d'aquest full a la BUC, Fons Baille,
S.P.6.1.26, 130).
[39] L'any 1776 Domènec Simon havia dedicat el sonets que comencen "Amato Padre, andiamo: il giorno è questo" i "Vanne, mio fido, alla mia
patria vola" a la seva cosina Anna Maria Lavagna, filla d'Anna Maria Simon (ha de tractar-se, per tant, de Magdalena, Angela o Maria
Sebastiana Simon Lavagna, que en esdevenir religiosa degué adoptar el nom de la mare, morta a l'Alguer abans de l'any 1774), que el 25
d'agost d'aquell mateix any havia professat al monestir de Santa Isabel de l'Alguer, on coincidí per tant amb l'altra germana de Bartomeu
Simon, Caterina Lluïsa; el recull de Domènec Simon és dedicat A suor Anna Maria Lavagna Simon (SIMON D. 1776; n'existeix un exemplar
a la BUC, Fons Baille, S.P.6.1.26, 128). Devem a Joan Francesc Simon, alhora, un sonet publicat dins SIMON J. 1781B.
[40] A l'AG, llig. 933 (ant. 645bis), es troben encara un bon nombre de poesies italianes d'A. Berlendis que Joan Francesc Simon havia recollit
tot preparant un quart volum de les seves obres.
[41] Al primer volum, de l'any 1785, Domènec Simon va publicar la Sardinia antiqua de Cluveri (TODA 1903, 51-52, parla de la "Taula
corográfica de Sardenya de Clavería"). El segon, del 1788, incloïa la Sardiniae brevis historia et descriptio, de Segismon Arquer; les
Antiquitates italicae medii aevi ad Sardiniam spectantes, de Ludovico Muratori; i el Condaghe de sa abadia de sa S. Trinidade de Sacargia
[42] G. F. SIMON, "Serie degli arcivescovi d'Oristano cogli anni della loro creazione, estratta dalle memorie di questa chiesa e unita di Santa
Giusta", dins CUSANI 1784.
[43] Pel que fa a L. Baille (Càller 1764-1839), un dels més prestigiosos estudiosos d'història local, veg. ALZIATOR 1954, 354-355. A la
Biblioteca Universitària de Càller es converven molts documents recollits durant les seves recerques, entre els quals volem destacar certs
manuscrits deguts a F. Carboni, M. Madau i J.A. Màssala.
[44] Iacopo Pinto (Sàsser 1575 - Madrid 1650) és autor del llibre intitulat Christus crucifixus (Lió 1624), que estudia SIOTTO 1966, II, 88-90.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 67
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI
CRONOLÒGICA DE LA PRODUCCIÓ
LITERÀRIA
V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA PRODUCCIÓ
LITERÀRIA
Llengua i cultura a l'Alguer durant el
segle XVIII: Bartomeu Simon
V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA
V.1.- Poesia en italià d'àmbit familiar
D'entre les poesies de Bartomeu Simon que podem datar, les més antigues corresponen a l'any 1782, deu
després, per tant, del poema titulat "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier Ferraris di Celle, Vice
Intendente Generale nella detta città" [1] , el primer text literari que correspon a un membre de la família
Simon.
La característica essencial, però, dels textos que ara prenem en consideració és que no es tracta de poemes que
d'una manera o altra havien d'esdevenir públics, com el de l'any 1772, sinó que foren inspirats per anècdotes i
intencions que havien de romandre recloses dins de l'ambient familiar: el recurs a la llengua italiana és
coherent, així, amb els costums lingüístics que lligaven Bartomeu Simon amb els seus quatre fills.
L'anècdota a partir de la qual nasqueren els poemes estudiats és la següent: el mateix any 1782 Joan Francesc
Simon, havent de tornar al Col·legi de nobles de Càller després d'unes vacances de tres mesos a l'Alguer, va
adreçar al seu pare un llarg poema on lamentava dramàticament la imminent reclusió. Es tracta del text
intitulat "Il ritorno del Signor Cavaliere Abbate Don Gianfrancesco Simon al Reale Collegio Cagliaritano de'
Nobili", articulat en cent onze estrofes de versos "martel·lians" o alexandrins.
Tot i que el contingut del poema palesa prou clarament que es tracta d'una broma, l'autor no es pot estar de
declarar-ne explíticament l'essència per tal d'evitar possibles malentesos. Vet aquí l'aclariment amb què li
semblà oportú de comentar certs versos:
"Confesso che l'espressioni poetiche sono esaggerate, ma il vezzo della poesia le richiedevano così. Altronde
non chiedevano effetto alcuno se non è uno scherzo fatto da un giovine che si finge infelicissimo. Ognun vede
che il ritornare a un collegio d'educazione non può cagionare nè morte infausta nè cosa alcuna così dolorosa.
Si perdonin dunque come uno scherzo" [2] .
Com a resposta a aquest poema, un germà de Joan Francesc, probablement Mateu Lluís, va adreçar al seu pare
el sonet titulat "Conforto al dolor di Gianfrancesco Simon in seguito alla sua anacreontica sul ritorno al Reale
Collegio de' Nobili". El text d'aquest sonet és el següent:
"Amico, al tuo cantar si ferma e tace
immoto il padre, e all'ire sue pon freno.
Mercè tue rime e di dolcezza pieno
in lungo oblio addormentato giace.
Ecco li dona alfine e triegua [sic!] e pace,
onde specchiati pur di bella in seno;

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 68
e se in fortuna non uguale, almeno
sarotti in adorar fido seguace.
Già, già la bella al tuo martoro stassi
come dalle ragion convinto reo,
onde men dura e men selvaggia fassi.
Amico, segui pure; ancora Orfeo
trasse le fiere e moto diede ai sassi,
onde col canto egli immortal si feo".
Bartomeu Simon, tot reprenent les rimes d'aquest sonet, va respondre al fill amb el que havia de ser el seu
primer text literari conegut: la "Risposta al retroscritto sonetto del padre di Gianfrancesco".
El joc, però, no es va acabar aquí: Bartomeu Simon va voler contestar encara al poema de Joan Francesc a la
"Risposta del di lui genitore cogli stessi consonanti": es tracta d'un text incomplet per tal com consta de només
quaranta-una estrofes, contra les cent onze del poema imitat.
No podem atribuir a una iniciativa espontània de Bartomeu Simon ni la mètrica dels poemes ni certes
referències més o menys cultes que les vernissen d'erudició ja que el nostre autor es limita a seguir les rimes
imposades pels seus fills. Ara bé, pel que fa a l'ús dels alexandrins ens convé recordar que fou precisament
aquesta la forma mètrica escollida per a l'esmentat poema "Nella partenza da Sassari del Signor Cavalier
Ferraris di Celle". Però no només això: els germans Domènec i Mateu Lluís Simon havien enviat al seu pare,
des de Sàsser i abans de l'any 1779, un "Scherzo" epistolar que començava amb els següents quatre versos, tan
eloqüents:
"Dacché di tue notizie
finor rimasi privo
(metro, che seppi, piaceti)
in martelliani scrivo" [3] .
Aquests versos demostren, per tant, l'afecció de Bartomeu Simon a aquest metre d'origen italià tot
informant-nos alhora de la seva antiga relació amb activitats de creació literària de les quals, malauradament,
no ens ha pervingut cap dada anterior a l'any 1782.
Sí que ens han arribat, però, notícies d'indubtable interès relatives a l'activitat poètica, limitada a l'ambient
familiar, dels seus fills -amb qui hem de suposar que Bartomeu Simon era en estreta relació.
En efecte, l'activitat literària dels germans Simon, abans del trasllat de la família a Càller, no es va limitar
només a l'enllestiment de treballs de tipus acadèmic, sinó que representava alhora un entreteniment familiar
l'estudi del qual no convé negligir. En aquest sentit és ben representativa la tragèdia inacabada, deguda a
Mateu Lluís i dedicada a Bartomeu Simon, titulada "La morte d'Armellino nella giornata di Calvia", firmada a
l'Alguer l'any 1777. Es tracta d'un llarg poema que havia estat pensat per a una veritable representació, a la
vinya de Càlvia, a càrrec precisament del membres de la família Simon tal i com es desprèn de la llista de
noms que acompanya la fictícia dels personatges de la tragèdia: entre els actors figuren en efecte Joan
Francesc, Mateu Lluís, Joan Baptista i Bartomeu Simon, a més de Magdalena Delitala, "un precettore" i tres
cosins dels quals no s'especifica la identitat. Cal assenyalar que entre els actors manca Domènec Simon, que
entre el 21 de juny de 1777, data en què s'havia llicenciat en Lleis a la Universitat de Sàsser, i la fi d'aquell
mateix any s'havia traslladat a Càller.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 69
V.2.- Poesia amorosa: el "cicle d'Anarda"
Entre els anys 1795 i 1797, o sigui immediatament abans i després de la seva expulsió de Càller, Bartomeu
Simon va escriure una sèrie de poesies que podem considerar un cicle literari ben definit tant a causa de la
temàtica dels diversos textos, de tipus amorós, com de llurs característiques mètriques.
Es tracta més concretament d'onze poemes castellans i tres de sards [4] , el darrer dels quals, de l'any 1797,
consisteix en l'únic redactat a l'Alguer. Tota la resta de la producció que ara tenim en compte, per tant,
correspon a l'etapa calleresa de la vida del nostre autor.
Pel que fa a la mètrica, el present cicle és constituït per quatre sonets, set dècimes castellanes i una de sarda i
dues octaves en sard que reprenen l'esquema mètric dels goigs. Excepte els quatre sonets, tots els poemes
consisteixen en la glossa, d'extensió variable, d'una tornada inicial sovint introduïda per un comentari l'anàlisi
del qual, de fet, representa la part més interessant del present estudi.
Per tal com aquests poemes no són adreçats a la muller de Bartomeu Simon -que l'any 1795, als setanta-quatre
anys d'edat, reclosa a l'Alguer, vivia pràcticament abandonada pel marit- abans de procedir a llur descripció
convindrà observar de ben a prop certs costums de caràcter social i amorós de Bartomeu Simon.
A partir de l'any 1782 -un cop llicenciat, per tant, en Teologia i poc abans de llicenciar-se en Dret- Mateu Lluís
Simon havia començat a freqüentar certes tertúlies callereses on feien cap els més prestigiosos individus de la
capital del Regne: coneixem els noms, per exemple, dels marquesos de Boyl -amb qui d'altra banda trobem en
relació epistolar, des de Torí, Domènec Simon-, el marquès de San Tomaso, les famílies Grandona i Giusiana,
el cavaller Guirisi i la marquesa de Sedilo.
Tal com es desprèn de la seva correspondència amb Domènec, Bartomeu Simon va voler evitar aquest costum
del seu fill, de manera que li retirà qualsevol mena d'ajut econòmic que no fos adreçat a despeses estrictament
necessàries. Per tal d'intercedir a favor del seu germà Mateu, Domènec va escriure al pare:
"[L'actitud de Mateu no és reprensible] se altro non avesse commesso che cambiar idea riguardo allo stato, se
Dio non ve lo chiama, e passar qualche ora anche notturna in qualche conversazione della sua età, purché la
casa sia onesta e civile e la cosa restasse ne' suoi limiti. Alla fine Matteo non è più bambolino. E simili cose ed
in Torino, e in ogni paese colto e presso le persone che fan cos'è uomo e gioventù, ben lungi da riprendersi in
un dottor di collegio com'egli è si riprende anzi qualunque di tal età che non le facia e si reputa per istupido ed
insensato" (25 de maig de 1786).
Efectivament, Bartomeu Simon pretenia que el seu fill deixés d'assistir a aquestes tertúlies per tal que se'n
beneficiés la seva activitat acadèmica; no tant perquè desaprovés aquest costum social. Ell mateix va acabar
freqüentant la tertúlia de la marquesa de Sedilo, la mà de la qual va arribar a pretendre durant molts anys, tot
esperant la mort de la seva muller.
Lògicament, en la seva correspondència amb Domènec, Bartomeu Simon no serà gaire precís en tractar el
tema dels seus amors irregulars, que el separaren encara més de Magdalena Delitala i van posar els quatre fills
de la part de la mare. Així i tot, no va deixar d'incloure en les cartes adreçades al seu fill gran certes
insinuacions que, malauradament, resulten gairebé indesxifrables. Un bon exemple d'això ens ve donat pel
següent fragment, on Bartomeu Simon informa el seu fill sobre els escassos progressos en la conquesta
amorosa:
"Sieguono sempre gli amori di Tirsi con Irene con scandalo e con nostro crepaccuore e svantaggio.
Allorquando io facevo all'amore con Maddalena Olivar senz'altro pregiudizio che il solo mio, che non si fece
per distogliermene, eppure sin d'allora Tirsi faceva più con Irene e con maggior pregiudizio" (25 de maig de
1786).
Hauríem d'identificar el Tirsi de qui parla Bartomeu Simon amb el cavaller Guirisi, que va acabar contraent
matrimoni amb la marquesa de Sedilo: la Irene de la carta i, probablement, l'"Anarda" del cicle poètic que
presentem.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 70
"Anarda" és, efectivament, el senyal amb què Bartomeu Simon -que s'amaga rere el de Belisardo- es refereix
sovint a la dama objecte del seu amor. I si hem d'identificar efectivament l'Anarda dels poemes amb la
marquesa de Sedilo, el recurs a les llengües castellana i sarda no fóra gens arbitrari per tal com, d'una banda, el
sard era la llengua familiar de la seva zona d'origen mentre, d'altra banda, el castellà continuava consistint en
la llengua habitual de la noblesa local.
Tal com hem anticipat més amunt, els breus comentaris que presenten alguns dels poemes ens ofereixen dades
prou significatives pel que fa als costums literaris que dominaven les tertúlies de la capital sarda. Vegem, per
exemple, la que introdueix un poema de l'any 1795: "Haviendo Belisardo propuesto el siguiente problema a su
Anarda, ésta decidió ser mayor padecer veer morir su amado objetto y quiso lo glosasse"; i, a continuació,
l'autor enceta la seva poesia amb la tornada inicial, que la glossa haurà d'aclarir tot seguit:
"¿Quál es mayor padecer
para un amante perfetto,
veer morir su amado objetto
o veerle en otro poder?".
En una altra ocasió, la tornada inicial és introduïda per una precisació també prou eloqüent: "Testu chi desia a
glosare s'autore".
El joc literari al qual es dedicaven els individus que freqüentaven aquestes tertúlies, per tant, consistia a
proposar en societat temes que havien de ser defensats per un hipotètic rival poètic. Que no es tractava més
que d'un costum social mancat d'una veritable consciència artística ho demostra el fet que Bartomeu Simon,
per exemple, en una ocasió va encarregar-se ell mateix de resoldre el dilema proposat tot defensant, en dues
poesies diferents, els dos punts de vista contraris. Així, mentre ataca la vellesa, metafòricament referida a un
arbre, al poema intitulat "Contra sa elessione de un'arbore bezza chi nesit Anarda d'haerli tocadu in sorte", en
un altre la defensarà tot introduint el seu raonament amb la següent quarteta:
"Sempre est fortuna segura
tenner s'arbore grandiosa,
ca ancora chi siat annosa
si est sana est de meda dura",
o sigui amb uns versos que reprenen les mateixes rimes que les de la poesia anterior:
"No est fortuna mai segura
tenner s'arbore grandiosa,
ca essende bezza et annosa
est sempre de pagu dura".
Un dels principals mèrits d'aquests jocs literaris consistia efectivament no només a respectar la tornada inicial,
el tema de la qual calia desenvolupar (sovint tot reprenent-ne cadascun dels versos per tal d'incloure'ls a la fi
de cadascuna de les dècimes), sinó també a seguir les mateixes rimes dels poemes que demanaven una
resposta. En dues ocasions, tot demostrant-nos un altre cop el caràcter purament festiu d'aquestes
composicions, Bartomeu Simon va encarregar-se fins i tot d'escriure les respostes que havia de rebre d'Anarda
un cop aquesta darrera conegués els sonets que li havien estat dedicats.
Coincidint, però, amb el definitiu desengany pel que fa a la relació amorosa amb la marquesa de Sedilo i
obligat a recloure's a l'Alguer, Bartomeu Simon deixarà de freqüentar els ambients nobles de la capital sarda.
A partir de l'any 1797, per tant, la seva poesia obeirà a uns costums socials i a uns objectius literaris molt
diferents que influiran intensament damunt la seva elecció lingüística.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 71
V.3.- Poesia patriòtica en català, castellà i sard
Quan el 3 de març de 1799 el rei Carles Manuel IV va establir-se a Càller hom va celebrar a tota l'illa un seguit
de festes que contribuïren a solemnitzar un acte que, de fet, no representava més que una derrota per a la
família reial piemontesa.
Les festes celebrades a l'Alguer duraren tres dies i les descriu de manera ben detallada el canonge A.M. Urgias
a la seva "Relazione delle pubbliche dimostrazioni di comune universale allegrezza fatte dalla città d'Alghero
in ocasione del felicissimo sospirato arrivo di S.S.R.M. Carlo Emanuele IV" [5] , datada a l'Alguer l'11 de març
de 1799. Per tal de celebrar l'esdeveniment, escriu Urgias, el 3 de març d'aquell any
"si distribuirono varie copie d'una ottava italiana, et altro Epigramma latino estemporaneo sull'oggetto della
comune allegrezza. I cittadini, abbandonate le proprie case, giravano per le contrade in folla colla maggior
tranquillità e giubilo cantando inni popolari in idioma volgare in lode del Sovrano".
Ens han arribat, efectivament, dos d'aquests himnes "in idioma volgare": es tracta del que comença "Clamem
tots en aquest dia", d'A.Sire, i de l'"Himne popular cantat en los tres dies de las festas reals", d'A. Massida.
Però foren també altres, com hem vist més amunt, els poetes que participaren literàriament en aquestes festes:
M. Pugioni, per exemple, va escriure precisament en aquesta ocasió el seu únic sonet català conegut; i A. Sire,
encara, la poesia dedicada "A la vinguda de Carles Emanuel en Sardenya".
És molt interessant, en aquest sentit, l'encapçalament de les octaves sardes amb què Bartomeu Simon responia
a una proposta ben concreta endegada a l'Alguer:
"Essendesi fatta in sa citade de s'Alighera una recolta de poesias pro sa ennida a Casteddu de su Re de
Sardigna Carlus Emanuele IV, si tentesit s'autore, in su 1799, a fagher sas sighentes ottavas".
Gràcies a l'encapçalament d'una altra poesia, en aquest cas de Josep Albert Delitala, podem conèixer el nom
d'un dels responsables d'aquesta crida literària. El jove poeta alguerès, en efecte, va dedicar l'any 1799 un
sonet italià "All'abate Giannandrea Massala, che invitò l'autore con un suo capitolo a cantare l'arrivo di S.M.
sarda in Cagliari" [6] .
Totes les poesies relacionades amb les festes de l'any 1799 ens han arribat en versions manuscrites. No podem
saber, per tant, si al capdavall el recull literari alguerès fou publicat o no: sigui com sigui, no ens ha arribat cap
exemplar d'un hipotètic opuscle. El que és cert, però, és que E. Toda, en transcriure l'única poesia de Bartomeu
Simon que va arribar a conèixer -el sonet intitulat "Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a Sardeña,
a 3 mars 1799, devent dexiar la cort de Turín"-, no va seguir la versió original que nosaltres hem tingut ocasió
de consultar (Text 1).
Efectivament, el manuscrit de Bartomeu Simon presenta diverses correccions que corresponen, tal com es
desprèn del color de la tinta, a dos períodes diferents. Hauríem de considerar una part d'aquestes correccions,
les de caràcter ortogràfic, l'aplicació de les solucions apreses gràcies a la lectura del Llibre dels secrets de
agricultura, de fra Miquel Agustí; però altres correccions -precisament les que no recull Toda- modifiquen
substancialment el sonet, per la qual cosa sembla legítim de concloure que són posteriors a una possible
publicació o difusió del text: E. Toda hauria tingut accés a una d'aquestes versions públiques del sonet de
Bartomeu Simon.
El nostre autor, finalment, va fer una traducció castellana del seu sonet, tot respectant les correccions amb què
havia modificat la versió original. No cal dir que és fonamental el fet que hagués decidit de dur a terme la
primera redacció del text en català i no en castellà: al cap i a la fi es tracta d'una poesia de caràcter patriòtic,
escrita a partir d'un esdeveniment que movilitzà un grup selecte de poetes algueresos que pretengueren de
defensar la pròpia identitat tot seguint un camí obert més de vint anys abans i que veia en la represa literària de
les llengües autòctones un dels mitjans més vàlids per a la diferenciació cultural.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 72
V.4.- Poesies dedicades
Corresponen al període 1804-1810 quatre poesies de Bartomeu Simon, dues en sard i dues en castellà, que
podem analitzar en conjunt perquè tenen en comú el fet que es tracta de textos dedicats a amics i parents de
l'autor. Dels tres destinataris d'aquests poemes, però, només coneixem Joan Andreu Màssala, parent d'Antíoca
Màssala, muller de Bartomeu Simon des de l'any 1799.
En els goigs escrits "Pro sa partenza a terrafirma di Dn. Gianandria Massala, a 25 abrile 1804" sorprèn el fet
que l'autor hi recorri a la llengua sarda, tan estranya a ell mateix com al destinatari del poema: convé recordar
que J.A. Màssala és precisament autor del sonet que comença "No, que més lo dolor", de l'any 1806. En el cas
de les dècimes escrites "En alabanza de Sor Antonica Humana, vicaria de coru in su monasteriu de Sta.
Lughie", de l'any 1809, cal considerar la possibilitat que fos precisament el sard la llengua habitual de la
germana.
Així i tot, Bartomeu Simon va voler traduir al castellà aquestes dècimes i dedicar-ne encara unes altres, també
en castellà, "A Sor Francisca Fundoni y Palomas, monja professa de singular virtud en el monasterio de Sta.
Lucía, en Cáller", ciutat on aquells anys residia l'autor. Al contrari d'allò que s'esdevenia amb el sard, no ha
d'estranyar-nos-hi l'ús del castellà, molt difós als convents del període tot i l'afirmació de Mateu Lluís Simon
segons la qual s'hi parlava sobretot el català, "sebben con piccolissima variazione" respecte a la variant
algueresa [7] . Cal tenir en compte, encara, que eren d'aquest mateix convent de santa Llúcia de Càller les
religioses a qui, l'any 1756, l'alguerès M. Pugioni havia adreçat, també en castellà, les seves "Redondillas
sobre las fructas" i les "Redondillas sobre virtudes y fructas".
V.5.- La "Confutazione al poema titolato La Diffesa"
El poema més ambiciós de Bartomeu Simon és sens dubte la "Confutazione al poema intitolato "La Diffesa",
del Cavaliere N.N, divisa in cinque articoli dedotti dal medesimo", escrita a Càller l'any 1809 (ARMANGUÉ
1994b). Gràcies a cinc cartes que acompanyen o comenten el poema ens és possible de reconstruir-ne de
manera ben detallada la història.
El dijous de Carnestoltes de l'any 1808 un grup de nobles, militars i religiosos algueresos havien organitzat
una festa fora de la ciutat, concretament als jardins de Sant Efisi. Entre els assistents a la festa trobem el
canonge Joan Baptista Simon, l'únic fill de Bartomeu que residia encara a l'Alguer.
Durant la festa, un altre dels assistents, del qual només sabem que es deia Leonardo, va llegir un llarg poema
italià, intitulat "La diffesa", en què justificava la seva poca sociabilitat tot descrivint la pobresa general que
travessaven tant la ciutat com l'illa.
Tal com ens fa saber Bartomeu Simon en una "Lettera confidenziale trasmettendo il presente trattenimento",
adreçada al seu amic Enric Ruiz, hom va fer circular a l'Alguer una versió manuscrita de "La diffesa". L'any
1809 Bartomeu Simon va tenir ocasió de llegir el poema, que el seu nebot Joan Lavagna li va fer conèixer a
Càller.
Segons paraules del nostre autor,
"Non sapendo come distrarre il mio debole spirito da' sensibili dolori e molesti pensieri che'l tenevano agitato,
mi presi a leggere il graziosissimo poema per titolo La Diffesa, del celebre cavaliere N.N., che mi fu favorito
da un personaggio a cui avealo egli comunicato.
Lo lessi più volte con ammirazione e stupore e, trovandosi in una d'esse presente un degno figlio d'Astrea, che
non poco encomiò il poema e l'autore, disse che andarebbe per facezia contrariato colle medesime rime".
Fou així com va néixer la idea d'escriure la "Confutazione" de "La Diffesa". Es tracta d'un llarg poema en
alexandrins l'únic mèrit del qual, segons el propi autor, consisteix en el fet que segueix les rimes de "La
Diffesa". Ara bé, per tal d'enriquir el contingut del poema Bartomeu Simon va voler afegir quasi cent vint

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 73
versos a l'original, tot allunyant-se de les rimes que hauria hagut de seguir. És en aquest fragment, que
correspon al cinquè cant, "Sulla miseria del Paese", on trobem la seva veu més personal, fortament crítica en
algunes ocasions:
"E se il parlar fia [sic!] lecito
da tutti sentireste
che niun dal primo all'ultimo
è in grado di far feste,
che sono ben serviti
i nostri feudatari,
il clero ed i capitoli,
i frati e regolari.
Che sono troppo al basso
i sardi benestanti,
e che son ben ristretti
ancora i negozianti.
Cercate al fin un nobile
od un plebeo nativo:
affè nol trovarete
dalla miseria privo".
La principal causa de la pobresa general es trobaria segons l'autor en la pèrdua dels valors tradicionals i el
sobtat canvi de costums que acompanyava els nous temps.
Més que no pas el contingut, però, ens interessa destacar la finalitat amb què fou escrita la "Confutazione".
Des de Càller, en efecte, Bartomeu Simon feia arribar el seu poema a l'Alguer per tal que fos públicament
llegit. Tal com escriu ell mateix en una carta adreçada al nebot Joan Lavagna,
"giacché non giudicate inconveniente nelle mie afflittive circostanze la trasmessa del mio ridicolo
trattenimento podagrico e che per mezzo dell'amico a cui l'indirizzo se ne faccia lettura alle persone aliene
d'ogni sospetto di mordace censura, eccolo qui compiegato, perché ne facciate la cointesa consegna in forma
camerale. Procurate, per carità, che non sia troppo pubblica la irrisione e la critica".
És molt més clara la "Lettera confidenziale" adreçada a E. Ruiz a l'hora d'aclarir qui havia de ser present a la
"consegna in forma camerale":
"Potrete soltanto, se lo permetono le circostanze, farvene la tresca colle nostre castissime vergini, pietosissime
vedove, maritate afflittissime e forse pentite, e co' nostri confessori e martiri del celibato, su cui non può
presumersi il comune diffetto patriotico di linguaciuti e maledici".
Entre les "rigide vestali" i els "zelanti farisei" que havien d'assistir a l'acte, Bartomeu Simon es refereix,
lògicament, a la seva muller Antíoca Màssala i a Joan Baptista Simon, a més del sacerdot de la família que
havia de recollir i custodiar els originals.
Segons informa E. Ruiz en una carta datada a l'Alguer el 23 de maig de 1809, el poema de Bartomeu Simon
fou efectivament llegit públicament i, un cop superada la prova d'aquesta primera lectura, hom pogué pensar
en una més àmplia difusió a l'Alguer. Segons l'entusiasta consell d'E. Ruiz,
"[El poema] potrebbe servire di una lezione utilissima per chi volesse studiarvi, per chi sapesse riflettervi, per
chi fosse disposto a profittarne. A mio credere, dunque, il di lei lavoro deve farsi passeggiare senza tema e
senza riguardi. I poeti lo apprezzeranno. Li convintori del merito ne faranno le lodi. Gli uomini di buon senso

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 74
se ne compiaceranno e non vi saranno che i birricchini, con gl'ignoranti (seppure venisse sotto il loro sguardo,
e del giudizio dei quali non si deve fare conto), che crepperanno internamente, non potendo far altro. Ecco ciò
che io ne penso".
Un mes després, concretament el 23 de juny de 1809, Bartomeu Simon tornava a escriure al seu amic E. Ruiz
per tal de donar-li de manera explícita permís per a difondre a l'Alguer la seva "Confutazione".
V.6.- La "Resposta de una dama a un canòngie"
Pocs mesos després de trametre a l'Alguer la "Confutazione", Bartomeu Simon va escriure un altre llarg poema
(Text 2) com a resposta també a un text que hom li havia fet conèixer precedentment.
Tal com ell mateix informa a un anònim cavaller alguerès (probablement E. Ruiz) en una "Lettera
confidenziale" firmada a Càller el 2 de març de 1810 [8] , Bartomeu Simon havia rebut durant una de les seves
llargues convalescències
"un famoso Canto canonicale ridotto in sesta lira, fornito d'ammirabile tessitura e collimati pensieri, onde
condolersi colla dama a cui andava diretto per l'assenza del marito, confortandola nelle di lei afflizioni".
No cal dir que la dama en qüestió era la seva muller Antíoca Màssala, que continuava fent-se càrrec a l'Alguer
del patrimoni de Bartomeu Simon, que residia a Càller des de l'any 1806. Hauríem d'identificar l'autor de la
sèrie de sextines sardes amb el canonge Joan Baptista Simon: si més no, era ell qui rebia indirectament
l'encàrrec de custodiar la versió sarda del Cant, que el seu pare restituïa a l'arxiu familiar amb la nova versió
catalana.
Efectivament, per tal de respondre al poema firmat pel canonge, Bartomeu Simon va escriure la "Resposta de
una dama a un canòngie que le ha fet una canzó en sesta lyra, confortant-la en sas aflissions per l'ausènzia de
son marit". També en aquesta ocasió l'autor seguia el mateix metre del poema original, per bé que en una altra
llengua. És interessant de veure amb quines paraules Bartomeu Simon presenta el propi text a l'anònim amic
alguerès:
"Prendo a legger un sì degno Canto [la versió original sarda] e tosto trasportandomi ad un delirio pazzo
(giacché la poesia non va disgiunta dalla pazzia), mi risolvo di risponder al signor canonico a nome della dama
coll'istesso metro, benché in linguaggio materno, poco fertile e molto scabroso per il verso".
Són també ben eloqüents els següents quatre versos de la quarta estrofa del poema:
"Y già che dech respondra
forza m'és che lu fàssia en algarès,
pués no me vull espondra
en sardu, ch·és per mi tott al revés".
No hi ha dubte que el principal interès que ens ofereix aquest poema és l'explícita voluntat per part de l'autor
que se'n fes una lectura pública, de caràcter familiar, tal com s'havia esdevingut amb la "Confutazione":
"Accetatene l'offerta [escriu Bartomeu Simon], mentre sub suis auspiciis mi sono risoluto a dargli corso [al
poema], accioché a tempo di Carnevale vi prendiate la pena di leggerlo in buona e fida società, presiedendo la
dama rispondente".
Posteriorment, Bartomeu Simon va traduir al castellà el poema, que titulà "Tradussión letteral en castellano de
la respuesta que hiso una dama en algarés al canónigo que le compuso en sardo una sesta en lyra
condoliéndose de sus afflissiones por la ausencia del marido" i que va presentar al seu amic amb les següents
paraules:
"Ne tentai altresì la traduzione in ispagnuolo [de la versió catalana], che forse comparirà meno insipida e
noiosa, ma questa la riservo ad altro tempo".
És evident la seva intenció d'ennoblir el poema tot recorrent al castellà.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 75
Per acabar, voldríem transcriure encara la traducció dels versos on Bartomeu Simon havia justificat l'ús de
l'alguerès a la versió catalana de la "Resposta de una dama":
"Mas si he de responder
forzoso me es haserlo en castellano:
no quiérome exponer
en sardo, que es por mí muy chavacano".
V.7.- El "cicle d'Aleix"
Poc abans o després de la "Resposta de una dama a un canòngie", Bartomeu Simon va escriure també a Càller
la seva darrera poesia sarda que podem datar: correspondrien efectivament als anys 1809-1810 les "Chexias de
Rachele a Giacobbe, chi la lassesit pro Lia", escrites, tal com ens fa saber el mateix autor, "in età di 75 anni,
essendo colla podagra".
Tota la resta de les poesies datades de Bartomeu Simon, a partir d'aquest moment, foren escrites a Càller en
català, concretament entre els mesos d'agost i desembre de 1811. Convé destacar no només la intensitat amb
què Bartomeu Simon es dedicà, durant aquest període, a la creació literària en català, sinó també la
homogeneïtat dels textos, en els quals el pretès servent Aleix (escrit "Alexi", "Alexiu" o "Alexu") parlarà
sempre en primera persona.
No hi ha dubte que Aleix fou realment un membre del servei de la família Simon. Ja s'hi havia referit el nostre
autor en una altra ocasió, concretament a la "Resposta de una dama a un conòngie", quan la muller de
Bartomeu Simon, justificant el desastre econòmic familiar, posava per testimoni el servent:
"Lu dighi Alexi ancara
del fruit dels olivars y de las vignas".
I més endavant:
"Fins a Alexi pareix
che ancara·ls abras se són resentits
de quand lis és faltat
lu duegnu, che molt bé lus ha cuidat".
Una biografia d'aquest personatge, d'extracció social lògicament molt humil, ens és proposada al poema
intitulat "Alexiu espon sa bona voluntat y fieltat a son amo don Bartomeu Simó" (Text 6), en què el servent ha
de provar la seva honestedat, tacada per una calúmnia l'abast de la qual no s'especifica. El seu posterior
matrimoni servirà al nostre autor com a justificació per a escriure un altre poema que el proposarà com a
protagonista. Es tracta del text intitulat "Alexu participa, en agost del 1811, lo seu casament a son amo D.
Bartomeu Simó, qui se trobava sallevons en Càller" (Text 7).
Aleix protagonitzarà encara altres dos poemes del seu amo (un dels quals ens ha pervingut en dues versions
prou independents): les octaves "Per la partenza de Dn. Bartumeu Simó a Càller en 24 de agost del 1806 y
arrivo al 26" (Text 3), escrites l'any 1811; i "Per lo retart del retorn de D. Bartomeu Simó de Càller al Algher"
(Texts 4 i 5), cançó que reprèn la mètrica tradicional dels goigs.
Ens interessa destacar, finalment, els termes pessimistes i pregonament amargs dels explícits de dos d'aquests
poemes. En una ocasió el nostre autor va firmar el seu poema amb les següents paraules:
"Fonch fetta aquesta canzó de D. Bartomeu Simó en Càller, en l'aygn 1811 y en etat de 77 anys, per poder
distrahir sa gran maliconia, trobant-se en moltes tribolassions y urgèncias".
La cançó en què, finalment, "Alexu participa, en agost del 1811, lo seu casament a son amo D. Bartomeu
Simó", es clou amb les següents paraules:

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/V.- ANÀLISI CRONOLÒGICA DE LA
PRODUCCIÓ LITERÀRIA 76
"Fonch fetta aquesta canzó en dit any 1811 de don Bartomeu Simó, de etat de 77 anys, poch daprés de la
participassió del casament, trobant-se en gran calamitat y desplaer, per poder divagar sa solitut y affannos".
V.8.- Altres poesies en català
Ens han arribat, sense data, altres dues poesies catalanes de Bartomeu Simon. La primera, una llarga sèrie de
versos "martel·lians", duu per títol "Per lu naximent del Se[nyor N]ostre, un pobra ciapadó a la sua pàtria quant
deu alegrar-sa-na" (Text 8) . Convé destacar el fet que, de la mateixa manera que les poesies que acabem de
tenir en compte són atribuïdes al servent Aleix, la que ara considerem és pretesament deguda a un "pobra
ciapadó", o sigui llaurador, de manera que no ens hi ha d'estranyar el recurs a la llengua catalana.
Es tracta d'una de les dues úniques poesies de Bartomeu Simon objecte d'edicions modernes. El seu principal
interès rau en la rica llista de noms d'ocells que ens procura, a més de noms esparsos de quadrúpeds. És per
tant el resultat d'un pregon interès per la terminologia zoològica, interès que coincideix amb el que demostra
l'esmentada llista de noms de peixos, en català, que bé hauria pogut sevir per a preparar un altre poema de les
mateixes característiques que el present.
Per acabar, només ens cal referir-nos breument a la darrera de les dues poesies de Bartomeu Simon recentment
publicades. Es tracta dels goigs incomplets titulats "[La] ciutat d'Algher implora de Jesús Sacramentat sa
clemència en las presents necesitats, espessialment de la pluja" (Text 9). Tot i que no coneixem amb seguretat
la data en què aquests goigs foren començats, hem de suposar que corresponen a l'any 1817 -el mateix en què
havia de morir el seu autor-, quan a causa de la sequera a les esglésies de les tres confraries alguereses (les de
la Misericòrdia, de la Santa Creu i del Rosari) hom va cantar certs goigs que ens han arribat gràcies a un
manuscrit d'A.M. Urgias . Convé recordar que Bartomeu Simon pertanyia des de l'any 1760 a la confraria de la
Mort o de la Santa Creu, motiu pel qual no fóra estrany que ell mateix hagués volgut encarregar-se de redactar
els goigs que havien de ser cantats a l'església de la pròpia confraria. Sembla una referència explícita a aquesta
realitat de l'any 1817 la vuitena estrofa dels goigs que li són indubtablement deguts, on podem llegir:
"Las nostras tres confrarias
han ja fet las quaranta oras
y han clamat ab veus sonoras
las llurs penas y agonias.
De Vós, Senyor, alegrias
espéran ab anzietat".
[1] Totes les pesies estudiades en aquest apartat són conservades a l'AG, docs. 645 i 933 (ant. 645bis).
[2] Nota a l'estrofa LXX.
[3] AG, llig. 708.
[4] Veg. la poesia amorosa en sard de Bartomeu Simon publicada dins ARMANGUÉ 1994a.
[5] BComA, ms. 53A, "Manoscritti e memorie del Canonico Antonio Michele Urgias, del titolo della Speranza. 1818. Tomo Primo", ff. 17-25.
[6] BComA, ms. 4, "Delitala Giuseppe Alberto [1778-1800]".
[7] BComA, ms. 43, M. L. SIMON, Prospetto dell'Isola di Sardegna, antica e moderna, f. 10r.
[8] Vegeu-la íntegrament transcrita al nostre Apèndix 5.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/VI.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE
L'OBRA POÈTICA EN CATALÀ 77
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/VI.-
CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE
L'OBRA POÈTICA EN CATALÀ
VI.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'OBRA POÈTICA
EN CATALÀ
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon
VI.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE L'OBRA POÈTICA EN CATALÀ
Tot anticipant alguna de les conclusions a què ens menarà el nostre estudi, hem de destacar una característica
fonamental de l'activitat literària de Bartomeu Simon: cap de les poesies que ens han arribat en més d'una
llengua no fou originàriament escrita en castellà. En aquest sentit -i deixant de banda els textos sards-, tant el
sonet dedicat a Carles Manuel IV com la "Tradussión letteral en castellano de la respuesta que hiso una dama
[...]" foren inicialment redactats, segons paraules de Bartomeu Simon, "in linguaggio materno, poco fertile e
molto scabroso per il verso" i posteriorment traduïts al castellà. La segona versió -"meno insipida e noiosa"-
no fóra, d'aquesta manera, més que un intent d'ennoblir dos textos espontàniament escrits en català, el primer
tot seguint la represa nacionalista que va acompanyar l'establiment de la família reial a Sardenya i el segon per
tal de perpetuar a l'ambient familiar aquelles tertúlies literàries que de feia anys constituïen un dels principals
entreteniments de caràcter cultural.
En aquest sentit, el matrimoni de Bartomeu Simon amb Maria Antíoca Màssala -la llengua de la qual era el
català i no el castellà o sard, com al cas de Magdalena Delitala- assoleix una importància que va molt més
enllà de la purament anecdòtica: excepte l'esmentat sonet "Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a
Sardeña, a 3 mars 1799" (Text 1), totes les poesies catalanes de Bartomeu Simon són posteriors a l'any 1799,
data del seu segon matrimoni. No hi ha dubte que Maria Antíoca Màssala era la veritable destinatària de la
major part de les poesies catalanes del seu marit. En efecte, fora del sonet patriòtic i dels textos d'abast
familiar, Bartomeu Simon només va recórrer al català a l'hora d'escriure poesies de temàtica religiosa, en què
la intimitat havia de trobar sens dubte la pròpia veu en la "llengua materna": ens referim a la nadala "Per lu
naximent del Senyor Nostre" i als goigs dedicats a Jesús Sacramentat.
És difícil d'establir el grau de participació dels membres del servei de la família Simon a les tertúlies literàries
que organitzaven llurs amos. Tant si hi participaren de manera directa com indirecta, però, llur protagonisme
esdevé indiscutible: en recórrer al català, Bartomeu Simon decidia de posar en boca de personatges humils les
seves poesies ja que, en un ambient noble com el seu, l'ús de l'italià hauria estat més versemblant que no pas el
de l'alguerès. Excepte el sonet patriòtic i els goigs de Jesús Sacramentat, per tant, totes les poesies de
Bartomeu Simon són atribuïdes a la seva pròpia muller ("Resposta de una dama a un canòngie que le ha fet
una canzó en sesta lyra"), a un anònim "pobra ciapadó" (la nadala "Per lu naximent del Senyor Nostre") o bé al
criat "Aleix" (tota la resta).
Tot i l'enorme distància social que allunyava Bartomeu Simon dels membres del seu servei no podem descartar
completament la possibilitat que els criats participessin directament a les tertúlies. En aquest sentit, convé
recordar l'acadèmia literària que hom va celebrar a l'Alguer l'any 1796 durant la qual, com hem vist,
"un noy vestit de pagès, que figurava arribar del camp, recitá la següent composició, també escrita per lo
canonje Siré" (TODA 1903, 33).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/VI.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE
L'OBRA POÈTICA EN CATALÀ 78
Pel que fa al grau d'instrucció de l'esmentat Aleix, són ben eloqüents els següents versos, procedents de la
cançó en què "Alexiu espon sa bona voluntat y fieltat a son amo":
"Al mateix temps que vivia
domèstich, com se sol diure,
me mostrà a lligí y escriura,
lo que mai cregut havria".
I encara:
"Si yo li pughés escriura
mal com sé tottas las cosas,
veuria ancara las rosas
ch·espinas se pòdan diura".
Res no impedia, per tant, que el servent en persona llegís o bé recités públicament les cançons que Bartomeu
Simon li atribuïa.
Per acabar voldríem destacar -a més de l'interès del nostre autor a l'hora de corregir ortogràficament els propis
textos catalans, a partir de l'aprenentatge dut a terme damunt del Llibre dels secrets de Agricultura, de fra
Miquel Agustí- la mètrica d'algunes poesies.
No hi ha dubte que les principals formes mètriques que Bartomeu Simon conrea són de tradició castellana o
italiana: dècimes, alexandrins, sextines i octaves reials. Pel que fa a aquestes dues darreres estrofes, és
interessant de recordar els versos que atribueix a la seva muller, quan dialoga amb el fictici canonge:
"Ya sé qu·és sempre estat
amant de les tres muses principals;
que·n ellas ha studiat
fer las sestas en lyra y coplas reals.
Per fama és conegut
de tots un gran poeta molt sabut".
Convé tenir en compte que per a Bartomeu Simon les sextines no pertanyen a la tradició poètica italiana,
contra el que s'esdevé amb les octaves i els alexandrins. Ja hem vist que l'any 1793 va demanar al seu fill
Domènec que traduís del castellà a l'italià certes sextines de M. Pugioni, tot recordant-li que
"vi è chi ha voluto tradurre in italiano la suddeta sesta lira. Pugioni opina che non corre in tal metro inusitato
dagli italiani e che potrebbesi tradurre in ottava rima od in martelliani, ciocché si lascia a voi per viemeglio
abbellirla" (11 de juny de 1793).
Pel que fa a l'ús dels versos "martel·lians" o alexandrins, que es generalitzà a Sardenya com a conseqüència de
la penetració de l'estètica arcàdica, en trobem un bon exemple a la nadala "Per lu naximent del Senyor Nostre"
en què, seguint el costum de Bartomeu Simon, les parelles de versos, de catorze síl·labes segons el recompte
castellà, presenten una fortíssima cesura després de la setena síl·laba, de manera que hom les copia com si es
tractés de quatre heptasíl·labs (hexasíl·labs segons el recompte català), amb rima n-a-n-a:
"Muda vistirs y déxia-te,
déxia-te anar de plor.
No és temps de fer més llàgrimas
ni penas tindre al cor".
Dins de la poesia catalana de Bartomeu Simon, però, aquest metre no constitueix més que una excepció.
Efectivament, a l'hora d'escriure en sard o català el nostre autor vol allunyar-se de la mètrica castellana i

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/VI.- CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE
L'OBRA POÈTICA EN CATALÀ 79
italiana per tal de seguir l'autòctona. Sembla oportú, per tant, de descriure el contingut d'un manuscrit
conservat a la Biblioteca Comunale de l'Alguer, intitulat "Lezioni principali per formar bene le rime più usate
nella nostra Sardegna" [1] . Segons l'anònim autor d'aquest text, les principals formes mètriques emprades a
l'illa foren la "quartina" (octosíl·labs amb rima a-b-b-a), la "sesta" (octosíl·labs amb rima a-b-b-a-a i el darrer
vers amb rima constant), la "sesta in lira" (heptasíl·labs i hendecasíl·labs amb rima a-B-a-B-c-C) i l'"ottava"
(hendecasíl·labs amb rima A-B-A-B-A-B-C-C).
Tractant sobre la "sesta in lira", el metre de les "Quexas de unu pastore pro su dolorosu mancamentu de una
porquedda" i de la "Resposta de una dama a un canòngie"-, el preceptista escriu:
"Questo metro è il più proprio ad usarsi in argomenti luttuosi e suscetibile di tante strofe quante ne vuol
formare il poeta";
i pel que fa a la "sesta", finalment:
"La sesta deve cominciar sempre con una quartina, la quale serve di tema a tutto il discorso che si maneggia
nelle strofe".
És aquest, en definitiva, el metre al qual recorre amb més freqüència Bartomeu Simon; un sol cop, però, amb
l'estructura establerta per l'anònim preceptista (a-b-b-a-a-c, tot i que en aquest cas c, constant, no rima amb el
respost), a la poesia que comença amb els següents deu versos:
"Chie amat senza rexione
non si chexet de su errore,
prite no ischi itt'est amore,
ch'est cegu d'una passione.
Su caminu de s'amore
est pienu de fiore e ispina:
su fiore portat ruina,
s'ispina calmat s'ardore.
Sempre s'andat cun timore
de non poder tropessare".
El més normal, però, és que Bartomeu Simon afegeixi, després de la sextina, dos versos que rimen amb el
respost, de manera que aconsegueix una estructura mètrica gairebé idèntica a la dels goigs. Efectivament, és
aquesta la mètrica emprada a l'hora d'escriure la súplica adreçada a Jesús Sacramentat, únic cas en què
l'esquema descrit serveix per a bastir una cançó de temàtica religiosa. Els temes profans seran els que més
freqüentment seguiran l'estructura tradicional dels goigs -mai, però, en la poesia castellana o italiana de
Bartomeu Simon-, de manera que serà en aquest metre d'origen català, generalitzat a la Sardenya del període,
on el nostre autor trobarà l'esquema mètric més adequat per a la seva poesia de caràcter familiar.
[1] BComA, ms. 31, ff. 55v-57r.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/CONCLUSIÓ 80
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/CONCLUSIÓ
CONCLUSIÓ
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon
L'estudi de la vida i l'obra de Bartomeu Simon ens ha permès d'assistir a l'evolució cultural d'un dels nobles
algueresos més prestigiosos del seu temps, format sota la influència dels corrents culturals i literaris d'origen
espanyol que els jesuïtes van voler perpetuar a Sardenya molt més enllà de la data en què l'illa va entrar sota l'àrea
d'influència italiana. Alhora, la relació professional i ideològica de Bartomeu Simon amb els seus fills, l'activitat
política i intel·lectual dels quals no sempre va compartir, ens ha demostrat la reticència amb què la vella generació va
aproximar-se a les noves formes de pensament: si d'una banda les idees econòmiques i les reformes de caire
institucional foren assimilades amb facilitat, la ideologia revolucionària d'origen francès a Sardenya només va
penetrar en aquella jove generació de la noblesa i la burgesia que essencialment s'oposava als interessos de
l'aristocràcia. Bartomeu Simon només s'aproximarà, i encara tangencialment, a aquesta ideologia a l'hora de lluitar
per la carrera professional pròpia i familiar.
La defensa de les peculiars característiques culturals de l'illa és un factor fonamental dins d'aquesta lluita. Tot
esforçant-se, alhora, per bandejar-ne el record de la dominació ibèrica que l'havia castellanitzada, els piemontesos
van fomentar-hi tant la introducció de l'estètica neoclàssica de matriu italiana com la represa de la literatura local.
Aquesta simbiosi a l'Alguer va permetre de manera simultània el conreu de la poesia arcàdica en italià i una
episòdica renaixença de la literatura catalana, que tant reprenia l'antiga tradició popular com introduïa nous elements
neoclàssics en una poesia d'aspiracions purament locals i fins i tot familiars.
Bartomeu Simon exemplifica no solament aquestes dues forces literàries -i encara la del conreu, paral·lelament a la
catalana, de la poesia en sard-, sinó també l'antagònica: la pervivència de la llengua castellana i dels corrents literaris
nascuts durant el Segle d'Or espanyol.
Factors d'abast local, familiar i personal van empènyer Bartomeu Simon a aprofundir la seva relació amb la llengua
catalana. A més de la represa, a l'Alguer, de la poesia de caire popular, el dolorós enfrontament amb la trajectòria
vital, durant la vellesa, i el matrimoni amb l'algueresa Maria Antíoca Màsala van indicar a Bartomeu Simon el camí
de la recuperació de la "llengua materna". En aquest sentit, assoleixen un relleu cabdal les acadèmies literàries i, més
encara, les festes familiars i les lectures privades que van permetre la saltuària presentació pública de poesies en
català. Les abundants referències a les festes literàries de la família Simon constitueixen, precisament, l'única notícia
que ens ha pervingut relativa a aquest costum a l'Alguer, que va permetre el conreu de la poesia en català
precisament en un dels ambients més castellanitzats i, posteriorment, més italianitzats de l'illa.
El recurs a les formes literàries de més antiga tradició popular -amb tota l'escenificació que comporta, i que alhora
marca un distanciament per part de l'autor i dels assistents a les lectures- fou una de les principals característiques
d'aquesta poesia: hom conrea, així, la forma mètrica dels goigs i estableix uns textos en què la senzillesa,
l'humorisme i, en definitiva, l'anècdota els atorguen un to completament local i circumstancial. Però no només això:
de manera continguda, alguns elements propis de la literatura arcàdica aconsegueixen de penetrar en aquesta poesia,
de manera que amb Bartomeu Simon assistim a un fenomen paral·lel al de Joan Ramis i Antoni Febrer i Cardona, a
Menorca, o al dels autors rossellonesos del període: a la penetració de l'estètica neoclàssica, en aquest cas de tradició
italiana, a la poesia en català. És ben simptomàtic que aquesta penetració s'esdevingui, precisament, en una terra que,
com Menorca i el Rosselló havia deixat de dependre de l'Estat espanyol. Aquesta dada representa una de les
principals novetats que insinua el nostre estudi i que ha de permetre, sens dubte, ben fructuosos estudis posteriors.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/CONCLUSIÓ 81
No tan sols les formes literàries catalanes, però, van interessar Bartomeu Simon. Una de les principals sorpreses que
ens ofereix la seva obra en català és el pacient estudi i posterior correcció lingüística dels propis textos. És
interessant de tenir en compte que els costums lingüístics contemporanis i l'abundant documentació en català, tant
d'origen alguerès com sard, que Bartomeu Simon havia de conèixer a la perfecció, no van constituir un element prou
legítim per al nostre autor a l'hora d'enfrontar-se amb la pròpia llengua. No serà, efectivament, fins a conèixer el
Llibre dels secrets de agricultura, casa rustica y pastoril, de Miquel Agustí -un text, per tant, escrit en català fora de
Sardenya- que el nostre autor es decidirà a corregir la seva poesia tot aplicant-hi les solucions ortogràfiques i
lingüístiques, sovint en dasacord amb el dialecte local, que agermanen la seva obra amb la produïda a la resta dels
Països Catalans.
L'estudi del lloc que ocupa Bartomeu Simon dins la literatura catalana del seu temps -tot aprofundint el paral·lisme
amb els fenòmens literaris introduïts a Menorca i el Rosselló- i l'anàlisi de la seva llengua tant des de l'aspecte
dialectal com de la pretesa normativització que acabem d'insinuar, són aspectes ralacionats amb el nostre estudi que
prometen novetats enriquidores i que nosaltres mateixos pretenem d'aprofundir en una altra ocasió. Fins llavors,
oferim el present treball als estudiosos que se'ns vulguin anticipar i als quals esperem d'haver ajudat tot fent públics
uns textos que han d'aclarir, en el futur, un dels aspectes menys coneguts de la nostra literatura.
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/TEXTS
La present edició
TEXTS
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
Transcrivim a continuació totes les poesies catalanes de Bartomeu Simon custodiades a l'Arxiu Guillot de l'Alguer.
En un sol cas comparem, en nota, la nostra transcripció amb una altra d'anterior. E. Toda, en efecte, recollí el sonet
"Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a Sardeña" (Text 1) i en publicà una versió lleugerament diferent
de la nostra. La possibilitat que Toda hagués consultat una font diferent de la que nosaltres llegim ens ha aconsellat
de seguir de ben a prop la seva edició. No ens ha semblat útil, en canvi, de tenir en compte les edicions de les altres
dues poesies publicades de Bartomeu Simon (Texts 7 i 8), edicions que foren dutes a terme damunt dels mateixos
originals que nosaltres hem tingut ocasió de consultar.
Introduïm cadascuna de les poesies amb una breu presentació on fem constar el lloc i la data de redacció, quan ens
són coneguts. Numerem els versos per tal de referir-nos-hi tant a les notes com a l'aparat de variants.
Pel que fa als criteris de transcripció, hem procurat d'alterar el menys possible el text. Seguim les normes modernes
pel que fa a la separació de les paraules, la puntuació i l'ús de les majúscules. Accentuem segons les normes vigents i
normalitzem l'ús de j/i i v/u. Resolem els casos d'aglutinació amb l'apòstrof o bé -quan les normes ortogràfiques no
ho permeten- amb el punt volat. Introduïm l'ús del guionet.
L'accentuació dels textos ha provocat alguns fenòmens que convé tenir en compte. Ben sovint Bartomeu Simon
recorre a la grafia italiana a l'hora de representar certs sons, tot utilitzant una -i- muda que fa que la paraula sembli
esdrúixola. Ens veiem, per tant, obligats a accentuar formes com "desdícia" (pron. "desditxa") o "canòngie" (pron.
"canonge") tot i que es tracta de paraules planes; aquesta solució ens ha semblat la més adequada per tal d'evitar
confusions amb altres paraules planes en què la -i- és tònica (sense l'accent, "canòngies" -pron. "canonges"- es
confondria amb "canongies"; "conèxies" -pron. "coneixes"- amb "conexies", etc.). Aquest criteri ens ha fet
considerar agudes, a efectes d'accentuació, paraules monosíl·labes com per exemple "già" (pron. "ja").

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/TEXTS 82
L'accentuació que introduïm crea encara una altra contradicció pel que fa al recompte sil·làbic dels versos. Una
paraula com "viuda" pot rimar amb "duda" (Text 2, vv. 86 i 88), "fruits" amb "units" (Text 2, vv. 131 i 132). Emprar
la dièresi en aquests casos, a més de ser contradictori amb la normativa, hauria creat una nova síl·laba, tot trencant
l'equilibri mètric. Deixar d'accentuar, d'altra banda, paraules com "pudrían" (Text 2, 178) per tal com Bartomeu
Simon considera el grup -ia- com un diftong creixent hauria provocat encara altres confusions que hem volgut evitar
aplicant les normes d'accentuació de manera estricta, fins i tot als casos en què es contradiuen amb la mètrica.
Per acabar, convé aclarir que no hem alterat la grafia, a l'aparat de variants, de les lectures ratllades o corregides a
l'original. A causa de l'interès fonamentalment literari del nostre estudi, no hem considerat necessari de comentar en
nota aquestes correccions. Observacions d'aquest tipus, d'indubtable interès dialectològic, ens haurien dut molt més
enllà dels límits que ens hem volgut imposar.
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Text 1
Text 1
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[L'Alguer, 1799. Un full solt, firmat: "N.N., patrizio algarese". Edició: TODA 1903, 57-58. El sonet que
transcrivim a continuació, escrit en ocasió del trasllat de la família reial a Sardenya l'any 1799, consisteix en
l'únic text de Bartomeu Simon que E. Toda va arribar a conèixer i publicar a la seva antologia. El manuscrit
presenta moltíssimes correccions que corresponen a dos períodes diferents. La versió de Toda (T), que sens
dubte no és feta a partir de l'original, recull només algunes d'aquestes variants. La resta de les correccions, per
tant, corresponen a una ulterior revisió que Bartomeu Simon va dur a terme quan el poema havia esdevingut
d'una manera o altra públic. Comparem en nota la present versió amb traducció castellana (B) deguda al
mateix autor]
Per la feliz venguda del Rey Carlos Emanuel IV a Sardeña, a 3 mars 1799, devent dexiar la cort de Turín.
ILo Tirso ab la Dora en competència
és poc menos de un sigle que altercava
qui de los dos tingués la preferència
per albergar lo Rey que·ls dominava.4
IIDora poghé guanyar perquè alegava
que d'ell tinghé primer la sua existència;
lo Tirso s'aquietà, perqu·esperava
la giustíssia de Déu, del Rey clemència.8
IIIFonc ben dura y violenta tanta mora.
Turbis en tant aquells, ab gran assust
cad·u tengué temor d'estar-sa axiut.11
IVMa finalment lo Cel, pròvido y giust,
ha fet que, seca l'aigua de la Dora,
al Tirso lo seu Rey se'n sia vingut.14
Sonetto

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 1 83
TEXT 1
1. Comentant aquest vers, E. TODA escriu: "Los dos ríus, Dora y Tirso à que aludeix la anterior composició,
son de la comarca de Arbòrea [sic!] y corren vora Oristà. Se veu que las ciutats sardanyesas se disputavan la
gloria de allotjar al monarca fugitiu de la invasió francesa. Mes tart potser totas se penediren de haverlo tingut
en la Isla, y fins algunas se revoltaren contra sa autoritat: però això no es estudi que puga ser fet aquí, tractant
sols de poetas" (TODA 1903, 58). La identificació del Dora, però, no és correcta: es tracta d'un afluent del Po,
i simbolitza en aquest context la capital del Piemont, Torí.
6. d'ell: es refereix a "la Dora", femení als vv. 1 i 13; B, "haver tenido de ella su existencia".
7. s'aquietà: amb el significat de 's'inquietà', tal com corregeix Toda; B, "se aquietó".
10. ab gran assust: B, "con gran susto".
12. ma: 'mes', 'però' (it. ma).
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Text 2
Text 2
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Càller, 1809. Quadern relligat de 15 ff, on és copiada també la "Lettera confidenziale al cavaliere N.N.,
d'Alghero" (vegeu-ne la transcripció al nostre Apèndix 5). Tal com declara Bartomeu Simon a la "Lettera
confidenziale", l'any 1809 li fou tramès a Càller, on llavors residia, un "Canto canonicale" en sard que hauríem
d'atribuir al seu fill Joan Baptista. Seguint el mateix metre, però en català, Bartomeu Simon va redactar la
resposta de la dama a la qual era adreçat l'original sard, o sigui la seva muller Antíoca Màssala, a qui va
trametre el poema per tal que, a l'Alguer, fos llegit públicament durant les festes de Carnestoltes. Comparem
en nota la present versió amb traducció castellana (B) deguda al mateix autor]
Resposta de una dama a un canòngie que le ha fet una canzó en sesta lyra confortant-la en sas aflissions per
l'ausènzia de son marit.
ISenyor canòngie amable:
yo no sé com respondre als seus bells versos.
Ya sab que·n mi no és dable3
que yo los púghia fer tant purs y tersos.
Vostet, senz ironia,
té·l do que Déu le ha dat de la poesia.6
IIYa sé qu·és sempre estat
amant de les tres muses principals;
que·n ellas ha studiat9
fer las sestas en lyra y coplas reals.
Per fama és conegut
de tots un gran poeta molt sabut.12
IIIPerdoni-ma si ancara
Sesta en lyra

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 84
m'atriff de fer-li en versus la resposta.
Già sab no és cosa rara15
che·n las damas la musa sia disposta,
y que yo só una dona
che acostum cantar quand l'altru sona.18
IVY già che dech respondra
forza m'és che lu fàssia en algarès,
pués no me vull espondra21
en sardu, ch·és per mi tott al revés.
Y axí, tènghia passiènzia
si mal m'esplicaré per poca siènzia.24
VYo molt li só agraïda
del interès che pren en las mias penas.
Per contar-las en vida27
se contarían més prestu las arenas:
són tantas y són tals
che dutt púghian trobbar-sa las iguals.30
VIAttenghi a lu che dich,
che yo li esplicaré la veritat.
Veurà che no mendich33
de tintas ni disegn per lu retrat.
Li faré, simplement,
lu quadru de chi té·l marit ausent.36
VIISón già passats tres aigns
che só senza marit y me trob sola.
No vuill parlar dels daigns,39
perchè sol lu pensar-lus me desola:
són las penas internas
las che més me torméntan com eternas.42
VIIIDíghia, pués: y chi vida
pott la muller passar senza·l marit?
Sà che a tott ave unida45
plau de restar al niu ont té·l sou llit.
E yo che acustumada
era en durmir de nitt acumpagnada...48
IXLu sab bé ma germana
Vissenta, che mai sola só dormida,
ni mai m'ha vengut gana51
cambiar de llitt y estar-ma dividida,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 85
com si·l cor me dighessi
che mai en dormir sola m'abituessi.54
XS'és dada l'ocasió
de vuler-ma casar sent già graneta,
creyent che tal unió57
me faria passar la vida quieta,
tant més sent applaudit
che yo m'avessi pres un tal marit.60
XINo puch, és ver, chexiar-ma
de ser-ma unida en bona compagnia:
sempre ha mustrat d'amar-ma63
y dexiar tott a la voluntat mia,
de sort che·n lu estat meu
pareix che molt feliz m'avia fet Déu.66
XIIAxí sis aygns y mesus
me'ls he passats gusant del matrimoni.
Eill pensava en lus pesus69
che porta lu guvern del patrimoni;
fins che s'és ausentat,
che tott a càrich meu l'ha dexiat.72
XIIIYo, trista y afligida,
forzosa he degut prendre lu guvern,
creyent che achesta vida75
apenas duraria un sol invern;
y he vist lu desengaygn,
perchè me porta sempre de aygn en aygn.78
XIVFins ara he fett curàggia
y già·l sa Déu com me l'he passada;
però, sent llonch lu viàggia,81
só del tott descuntenta y mal turnada.
Pués chè faré, yo, sola?
Si me cheix no y ha algú che me cunsola.84
XVDe quant se n'és partit
pareix che achesta casa síghia viuda.
Totts, del gran al petit,87
fins de me visitar i pòsan duda.
Y és che en lus llochs de dol
són pochs lus che s'acòstan per cunsol.90
XVIAncara algun amich

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 86
che abans me visitava am a frequènzia
pareix che l'ús antich93
hàggia perdut faltant la sua presènzia.
Y és puru ver chi ha ditt
che llarga ausènzia és mara del olvitt.96
XVIIPer mi no és novetat
che ancara lus amichs púghian cambiar-sa,
pués teinch per assentat99
che l'omma és com lu temps, che suol mudar-sa.
Y segons lus antichs
als morts y anats no y ha mai més amichs.102
XVIIIAstich també pruvant
che già no y ha amistat senza interès;
molts che pàrlan devant105
anrera diun daprés tott al revés.
També la gratitut
a voltas és finsió y no virtut.108
XIXSón pagas che·l món dóna,
y cada dia més lu astem veyent:
s'estimma la persona111
quissà per algun fi quand és present,
ma·penas ausentat
perd cada sort de víncul l'amistat.114
XXOh, che gran desengaign
en achesta ocasió tendre he degut!
Lu món és un engaign117
che mai bastantement és conegut
y quand fiar d'eill vulem
és quand més nus engagna si·l creyem.120
XXIParli, segnor canòngia,
si puch tendre rahó de cumpatir-ma.
Estich com una mòngia123
quand fóra en lu miglior de divertir-ma,
per més che mon marit
és sempre stat discret ancara al llit.126
XXIIMa·xiò no me fa arrès
mentras che yo també dich lu rusari:
me plau che sia cortès 129
més prestu che no síghia temerari;

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 87
y sem tant ben units
che mai nus disputem lus nostrus fruits.132
XXIIIAxí no m'afligessin
tant altras circunstàncias més sensibles,
che me pareix no cessin135
y són per remediar-las impossiblas
si no rés che lu Messias
ve prestu per calmar las penas mias.138
XXIVAchesta contingènzia
me té molt agitada y molt violenta.
No basta la passiènzia 141
de Giob per sussagar-ma y ser contenta
faltant-ma lu diner,
che dels mals che pateix és lu primer.144
XXVOh, diner beneït!
Diria yo també chi t'ha inventat!
A totts en gran conflit147
estàs sempre pusant de cada stat
y a mi me tens reduida,
che en cerca de muneda perd la vida.150
XXVIPobra la vida mia,
en chi grans embarassus m'han pusat!
Só sempre en agonia 153
perchè no trob remei al present stat,
devent sempre pensar
d'ont treura la moneda per gastar.156
XXVIIAchest no és lo maggior.
Lu fet és che ni mancu·l puch escriura,
pués fa's lu mal maggior159
no sabent menos eill lu de ma diura.
Y si·l prenim a gioch
totts lus dos nus brugiem al mateix foch.162
XXVIIIÉs ver che m'ha donat
totta l'autoritat de amministrar,
però·l gastu subrat165
fa anar l'entrada com va l'aigua al mar.
L·ixida és tanta y tal
che se gasta un escut si y entra un real.168
XXIXNo y ha diner che basti

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 88
per vignas, olivars y per lu diari,
per més che no se gasti171
sinó lu més precís y necessari.
Y già s'és osservat
che·l gastu de la mesa és limitat.174
XXXD'axiò ningú és cuntent,
ma yo no teinch ont més dunar-ma·l cap,
tant més sent eill ausent,177
che al dossu meu pudrían sestar-ma·l drap.
Sent eill anava bé,
però a mi senza d'eill no me convé.180
XXXIParli chi vol parlar.
Si yo pateix és giust che tots patèxian.
Quand me vèggian gusar183
al·lora lis puch diura che sa chèxian;
ma si yo tinch passiènzia,
és giust che totts fassiem la penitènzia.186
XXXIIPer altru, yo vuldria
dexiar a totts cuntents, si més pughessi.
Me plau la compagnia189
y tendre bona mesa quand y aghessi,
ancara fent la mossa
com no se fessi conta am a la bossa.192
XXXIIIA mi també m'agràdan
pugliastras, culumins y carn y peix,
y solament m'enfàdan195
lus gastus che se fan, y·l deuta creix;
y al últim se diria
che la culpa és per poca economia.198
XXXIVMa chi pott resistir
en achestas agnadas deplorables?
Axiò no és dir per dir,201
perchè són evidènzias molt palpablas.
Cun tott m'han criticat
che ni menos las vignas he ciapat.204
XXXVYo, pués, chè avia de fer?
Mossus, mignons, cavalls y servidoras...
Per tott s'y vol diner:207
y d'ont se ciaparia? Y fer miglioras?

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 89
Lus fruits no ben venuts
eran pochs, o rubats o già perduts.210
XXXVIChe parlin lus pastors
l'entrada che han portat en lus tres aygns.
No s'ha entès che clamors213
de furt, mortalitat y d'altrus daygns.
No fresas, ni buttiru,
ni de las bístias mortas mancu·l cuiru.216
XXXVIILu díghia Palombella,
dels útils del empleu quant m'ha dat.
És una bagatel·la219
lu tant che·n lus tres aygns diu che ha cubrat,
y sol últimament
fonc l'útil de dos mesus competent.222
XXXVIIILu dighi Alexi ancara
del fruit dels olivars y de las vignas.
En ningun temps com ara225
se prova che las vignas sol són tignas,
y en effetta lu vi
s'és ancara venut fins a quatrí.228
XXXIXDel oli che he tengut
en achestus tres aygns del meu guvern
no se n'ha tret en brut231
apenas lu che avant vulia al invern.
Y si he tirat l'agnada
già totts lu sàbban com l'avem passada.234
XLPer fi, yo bé cuneix
la gran diminussió dels nostrus fruits.
Fins a Alexi pareix 237
che ancara·ls abras se són resentits
de quand lis és faltat
lu duegnu, che molt bé lus ha cuidat. 240
XLIDíghia, doncas, chi vol
si bé o mal estich passant la vida.
Yo parl perchè me dol243
che no basta l'entrada per l·ixida.
Si algú lu vol provar,
se prenghi·l patrimoni a guvernar. 246
XLIIMa deix achest assunt,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 90
perchè m'afligi més tendre eill ausent.
Yo me'l prendria a punt249
quand mon marit no fos de tot content.
Y deix a totts cantar:
basta che am a salut pughi eill tornar.252
XLIIIOh, dia venturós,
che am a molta impassiènzia yo t'esper!
Dia per mi diciós,255
che lu podré contar com lu primer
de quand me só casada,
pués torn d'ésser a m·eill acumpagnada.258
XLIVAxí lu Cel vulghessi
che se pughi acabar lu meu torment,
y che també veyessi 261
tornar la casa al temps ch·era eill present.
Ma a dolu mannu meu
che no·l veic axí prestu si no és Déu.264
XLVNi vull desesperar
tenint com teinch en Déu assai confianza,
pués dech considerar267
che tott sa perd perdent-sa la speranza
y che quand no·l pensem
és quand lu Cel nus dóna quant volem. 270
XLVITambé me'l fan cunfiar
totts lus che se lusíngan y assegúran
che·l temps deu de cambiar273
y che porta proffit als che la dúran,
segons acheill refrà
che no és tardar quand bon camí se fa.276
XLVIIÉs bé, doncs, esperar
no ostant che venghi a ser vida d'infern,
pués l'ànzia de gosar279
parèixar fa l'instant un sigla etern.
Cun tott és gran confort
daprés de la borrasca prendre port.282
XLVIIIy, dolzas esperanzas,
che seu par a mi molt lusingheras!
Ah, mundanas confianzas,285
fundadas las més voltas en chimeras!

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 91
Y, per massa confiats,
no pochs avuy se tròbban ben burlats. 288
XLIXMa vàggia com Déu vol.
Yo sol desigg lu che no és impossibla:
venghi mon marit sol,291
ch·és l'oggetta per mi lu més sensibla;
ni serch altru content
ni m'amporta che y haggi un cambiament.294
LEsper che tendran fi
lus fets per quals en Càller eill se resta.
Cunfich en Beat Crispí,297
che li ha promès de fer-li la sua festa
com sou gran avocat,
che en Càller fins lu quadru se ha portat.300
LITambé dech yo confiar
en Sant Antoni y Sant Pasqual gloriós,
che·l faran retornar303
de totts lus sous affers molt vitoriós
y en un miglior estat,
per més l'infern contra eill sia congiurat. 306
LIILu tinch, pués, per constant
che deu de tendre fi lu meu torment
-per més che a cada instant309
se mostri·l vent y·l temps insussistent-,
perchè daprés del dol
no déxia·l Cel de dar algun cunsol.312
LIIIYo só d'achest parer
y és la cosa miglior che m'accunorta,
pués com se'n venghi a Algher315
de lus altrus vantàggias poch m'emporta.
Las nostras alegrias
són de passar units lus nostrus dias. 318
LIVAchest és tott l'oggetta
per ésser en contínua agitassió.
És totta la mia metta321
viura am a mon marit en pau y unió.
No m'engrandeix richesa
ni me fa desvanèxiar la grandesa.324
LVSobbratott me desplau

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 92
ch·eill no tènghia també bona salut.
Acquest per mi és un clau 327
de totts lus che puch tendre més agut,
pués lus béns chè servèxian
si fàltan las personas y nus déxian?330
LVIOh, pensaments fatals!
A quants un pas anrera han fet turnar?
Y puru lus mortals333
no pènsan che·n riquesas aumentar
senz vuler reflettir
que tott, cessant la vida, ve a finir.336
LVIIParlem del altru assunt,
che temps vendrà de acquest per meditar.
Ara sem en lu punt339
com senza mon marit podré campar,
mancant la compagnia
che me dóna la vida y la alegria.342
LVIIIAh, marit estimat!
Quant me costas y quant per tu pateix!
De quand te'n sés anat 345
ni puc gusar ni veura a mi mateix.
Sol tu me consolavas
perchè prova he tingut che molt m'amavas.348
LIXAra, segnor canòngia,
podrà bé giudicar de las mias penas,
che com una taròngia351
port seccas y mugnidas las mias venas.
Y si eill tarda a venir
già veu che no tinch més chè consumir.354
LXPos fi a la canzó
che mal com he pugut he ampasticiat.
Dighi si tinch rahó 357
en totta la tragèdia che he cuntat,
y dighi Bartumeu
s·hi pott aver dulor maggior del meu.360
Fetta en Càller, del agost 1809, essent l'autor am a la gonagra.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 93
TEXT 2
1. canòngie: es tracta sens dubte de Joan Baptista Simon, canonge de la catedral de l'Alguer, probablement
autor del "Canto canonicale" en llengua sarda al qual responia Bartomeu Simon amb el present poema.
5. vostet: pel que fa a aquest terme -"vusted" a la poesia castellana de Bartomeu Simon- i a les altres formes de
cortesia d'origen castellà, veg. WAGNER 1951, 214-215.
14. m'atriff: 'm'atreveixo'.
20. en algarès: B, "en castellano".
22. B, "no quiérome exponer / en sardo, que es por mí muy chavacano".
25. li só: B, "Le quedo".
28. més prestu: B, "más presto".
34. disegn: 'dibuix' (it. disegno).
37. Efectivament, Bartomeu Simon s'havia traslladat a Càller l'any 1806, i no havia de tornar a l'Alguer fins a
l'any 1813.
53. dighessi: veg. el Text 1, v. 3, on l'imperfet "tenghessi" ha estat substituït per "tingués".
64. de sort: 'de manera'.
67. sis aygns y mesus: B, "más de seis años". En efecte, Bartomeu Simon i Antíoca Màssala havien contret
matrimoni el mes de març de 1800, sis mesos després de la mort de Magadalena Delitala.
95. puru: 'també' (it. pure, sard com. puru).
104. interès: pron. "interés".
108. finsió: 'ficció', 'dissimul' (it. finzione).
114. cada sort de: 'tot' (it. ogni sorte di).
146. Diria yo també: B, "pudiera yo desir".
148. de cada stat: 'de tots els estats' (it. d'ogni stato).
152. embarassus: B, "contrastes".
156. la moneda: B, "dinero".
157-158. B, "see que le es muy molesto / de que le escriva tanta defiçiençia".
162. brugiem: 'cremem' (a partir del cat. ant. abrusar -veg. BLASCO 1984, 157-; it. bruciare); veg. també el
Text 7, v. 247: "bruxiava", corregint "brugiava".
166. l'entrada: B, "el rédito".
176. B, "pero no see qué más deviera haser".
178. al dossu: 'damunt' (it. addosso); sestar-ma: 'tallar-me' (it. sestarmi); pudrían sestar-ma·l drap: B, "saben
atigerear haún en Alguer".
187. Per altru: 'd'altra banda' (it. peraltro).
191. fent la mossa: B, "yo serviesse".
197. al últim: B, "al fin".
203. Cun tott: B, "Con todo".
207-208. B, "¿De dónde havia de haser / el gasto de las viñas y haún mejoras?"
213. No s'ha entès che: 'No s'han sentit més que'.
215. buttiru: 'mantega' (sard com. butiru); B, "buttiro no han llevado". El terme "butiru" és encara viu a
l'alguerès actual (veg. MANUNTA 1988-1991, I, 33).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 2 94
217. Bernardí Palombella, vice-cònsul de Roma a l'Alguer i escrivà patrimonial a partir del 12 d'abril de 1781,
era el notari de confiança de Bartomeu Simon.
218. dels útils: B, "el lucro".
223. El servent Aleix fou el principal personatge de les poesies catalanes de Bartomeu Simon (veg. els Texts
3-7).
233. he tirat l'agnada: B, "el año se ha passado".
244. B, "se va la entrada como el viento".
263. a dolu mannu: literalment, 'per gran dolor' (sard com., a dolu mannu); B, "hay de mí!". Al v. 4 del Text 3,
aquesta expressió és corregida per "per gran desdícia".
266: assai: 'molta' (it. assai).
268. B, "la última a perderse es la esperanza".
272. se lusíngan: 's'alegren' (it. si lusingano).
284. lusingheras: 'afalagadores'; B, "lisonjeras".
286. chimeras: pel que fa a la fortuna de la paraula "quimera" a Sardenya -on va assimilar també el significat
de 'lluita', 'baralla'-, veg. WAGNER 1951, 237-238.
297: Cunfich: 'Confio'.
310. insussistent: B, "vario".
324. me fa desvanèxiar: B, "me ensobervesse".
340. podré campar: B, "he de vivir".
346. a mi mateix: B, "a mi misma".
352. seccas y mugnidas: B, "estrujadas y secas".
356. he ampasticiat: (pron. "he ampastitxat") 'he contrafet', 'he empastissat' (it. ho pasticciato); B, "como mal
he podido empastissada".
359. B, "y diga mi marido".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 95
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Text 3
Text 3
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Càller, 1811. 9 ff.. La següent poesia recorda el viatge de Bartomeu Simon a Càller, l'any 1806, cinc anys
abans de la seva redacció. L'autor hi descriu la reacció dels seus familiars, amics i empleats de la Subdelegació
patrimonial, molts dels quals no hem aconseguit d'identificar]
Per la partenza de Dn. Bartumeu Simó a Càller en 24 de agost del 1806 y arrivo al 26, lo seu servidor Alexiu
fa la relassió a son compare Salvador Delriu, ciapador y abitant de casa, en las sigüentes
ISabut aveu, compare Salvador, que
misenyor en Càller és anat? Dexiat-
nos ha ab grans penas y dolor
per gran desdícia dels qui l'han provat.4
Yo, qui só lo més mínim servidor,
vos voldria contar quant hi ha passat
en esta sa partenza repentina,
que tal volta ha de ser la nostra roïna.8
IIEscoltau-me, puis, compare meu,
que vos faré, si puch, la relassió.
Basta que·l cor resístia i·l vúlghia Déu
que puga recordar-me cada assió.12
Esper que encara vós compatireu
qualsesia mancanza e inconnexió,
puis dupt me basti·l cap y la memòria
per contar-vos la més tràgica història.16
IIIAl mil vuit-sents y sis s'és embarcat,
de agost al vint-y-quatre a la tardeta,
apenas Ferrandini l'ha avisat
y dis qu·era bon vent y la mar quieta.20
Luego, del fill canòngie acompanyat,
se disponghé de anar a la barqueta.
Ah, qui moment y avís que fonch aquest
de lo més llagrimós y més funest!24
IVSi contar-vos pughés la confusió
y com s'és la casa alborotada
al veure que senz altre dilassió
ya l'hora de partir era arribada!28
Ottavas

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 96
En qui terror, en qual desolassió
s'és vista en un moment del tot mudada!
Yo sol vos podré dir, ab tot assert,
que no hi havia més cap ni consert.32
VIntrèpit, misenyor anà primer
de sa moller y dis: "Antíoga mia:
yo part, com tu ben sàs, ab desplaer,
però te deix lo cor en companyia.36
Ya sàs que dech partir per gran affer
hont la sort y·l destino axí m'envia".
Ell la volghé abrassar, ella plorava.
Creyeven tots que·n brassos le restava.40
VIQui aghés al·lora vist dos fins amants
com mútuament los dos se llastimàvan?
L'amor los fea parèixer dos gigants
en la valor ab qual se confortàvan.44
La pena los tenia vassil·lants
y ab vives expressions se carissiàvan.
Ell d'una part volia fer coràggie,
ella no attuava en dar-le lo bon viàggie.48
VIIDaprés s'és presentat ab humiltat
de sa sogra, qui en casa se trobava.
Ab lo major respecto y molt turbat
la mà com a bon gendre le basava.52
Ella, molt affligida, l'ha abrassat;
ell, ya del tot rendit, la consolava
y le dis com pughé, ab veu mig morta:
"Tínghia cura de Antíoga, que me importa"56
VIIIAh, si pughés ser ara un gran pintor
per fer-vos lo yust quadro de aquell pas!
Veure os podria fer quant pot amor
d'un marit y una mare en símil cas.60
Aquell no era més ell per la dolor,
apenas podia aquella fer lo pas.
Estàtichs tots los dos senz més parlar-se,
finí la despedida en sol mirar-se.64
IXVolghé també abrassar-se sas conyadas,
que·n aquella tragèdia éran presentes,
del patir de la mare conturbadas,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 97
de partir misenyor molt descontentes.68
Ploràvan com a dos desesperadas,
estàvan entre affannos impassientes
veyent a misenyora ya postrada
y vinguda viüda essent casada.72
XRepresentàvan ésser tres Marias
plenas de gran tristesa y dolorosas.
La mare penetrada de agonias,
turbadas sas dos filles y plorosas;76
fixa aquella en sas grans malinconias,
aquexes assustadas y dudosas;
la gent qu·era present tot atturdida,
veyent la més funesta despedida.80
XINo ha vist, emperò, arrès qui no ha observat
de las dos grans nebodas l'ascramènzia:
donya Angela, ab sa gran vivassitat,
y donya Sebastiana, ab gran passiènzia,84
moyeven fins les pedras a pietat
plorant totes les dos en competènzia,
y apenas s'enteneva aquesta veu:
"Ont és mon ciu, ont és lo cosí meu?"88
XIIEncara vos diré, en particular,
de donya Angela com tinch tot lo quentu:
ella, com si volghés desesperar,
anava de aposentu en aposentu92
fent crits com qui·l servell volés girar,
senz tindre mai quietut, repòs ni assentu:
"Ya mon ciu y cosí se n'és anat
y qual òrfana pobre me han dexiat".96
XIIIAh, desgràssia fatal! Ah, dura sort!
Donya Angela me crech que volghés diure:
"De qui y ont he de tindre algun confort?
Com, senze totts los dos, podré yo viure?100
Qual és estat aquell enemich fort
que de pobre mon ciu s'és volgut riure,
obligant-lo a partir y fer ausènzia?
Ma a Roma no farà la penitènzia".104
XIVCompare, ya avreu vist desesperada
una tórtola viuda y solitària

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 98
com, pel seu perdiment molt affannada,
al bosch se ne retira muda y vària,108
serca pels abres la que l·és faltada
y ab un lúgubre cant esperra l'ària.
Aquest, si no m'engayn, és lo retrat
de qui perd o ha perdut l'ogect amat.112
XVTambé, en particular, vos fas menzió
de las tres nebodetas y conyats.
Aquestos dàvan totta l'attenzió
als pobres afligits y desmayats;116
aquellas dàvan mostras de aflissió
per veure·ls seus magiors molt agitats
y dieven totes tres ab dolze veu:
"Fas prest a retornar, ciu Bartumeu".120
XVIMoyévan verament a gran pietat
aquellas tres colomas innocentes
que, com si·l pare les aghés faltat,
s'estàvan a una part molt descontentes124
veyent lo yust dolor que havían mostrat
la yaya, mare, cias y parentes
en aquella partenza tant plorada
que la gent ha dexiat molt angustiada.128
XVIIDonà també motivo de admirar
de aquells sos dos conyats la fortalesa,
per més que no dexiaren de esplicar
lo sentiment del cor y la tristesa.132
Però lo molt saber y·l ben pensar
fa sempre resistir a una flaquesa
puis que, sent superiors a una passió,
saberen moderar tanta aflissió.136
XVIIIÉs yust encara dèghia referir
la pena de sor Angela Maria
quand misenyor envià per fer-le dir
que·n aquella tardeta partiria.140
Luego l·ixí del cor un fort sospir
y se parà com fos en agonia,
però per esfogar la pena y·l plor
altro no fe que anar-sa'n dretta al cor.144
XIXMe pens que ya posada en orassió

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 99
hàgia pregat a Déu ab tot fervor
perquè dés molt feliz navigassió
a son nebot canòngie y misenyor;148
que aquest en Càller fes bona mansió
ab gran utilitat y molt onor
y que fos lo retorn de molta glòria,
ab la palma venint de la vitòria.152
XXDe molts altres parents podria contar-vos
la pena y l'aflissió que han esternat.
De tots don Agustí devria nombrar-vos,
que·n modo singular ha superat.156
Fer lo dettaill de tots és molt cansar-vos,
essent ben públic tott quant hi ha passat,
y basti sol saber en general
que a tots los ha dexiats en pena igual.160
XXIA més de los parents os parl encara
dels abitants, amichs y servidors
que, com si aghessin tots perdut lo para,
féran veura al semblant las suas dolors.164
Altro no s'enteneva (oh, cosa rara!)
que profondos sospirs y grans clamors,
com si volghéssian dir ab veu molt alta:
"Ah, que aquesta partenza fa gran falta!"168
XXIIAxí he entès que molts anàvan dient
per totta la siutat y pels carrers.
Altro més bé no dieva aquella gent
que en fer per tal partenza vots sincers.172
En tots se divisava·l descontent
y tots amàvan ser de los primers
en fer-le un compliment y acompanyar-lo
per una prova certa de apreçiar-lo.176
XXIIIEll, puis, com un bon pare ple de dol
quand té de abandonar la masonada,
a qui dóna un consell, a qui un consol,
a qui averteix, a qui fa una mirada;180
als uns abrassa, als altres parla sol
y a tot ella la déxia aconortada.
Lo tal a misenyor es sosseït
quand s'és de tots aquellus despedit.184

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 100
XXIVEntre tots los amichs s'és senyalat
lo canòngie Decursi en lo dolor.
Ell es ver que no l'ha manifestat,
per nàscier-li·l penar d'un pur amor;188
però evidentes proves ha donat
quera lo seu patir molt superior,
puis fonch tant opprimit del seu gran dol
que ni·l plor pughé tindre per consol.192
XXVAquesta és la gran prova de un amant:
patir y no plorar pel sentiment,
mostrar serenitat en lo semblant
y tindre al cor ocult lo descontent;196
pèrder l'oggecte amat y ser constant
en ésser insensible al seu torment.
Axí·l canòngie ha fet com yo vos dich,
puis misenyor no té maggior amich.200
XXVITambé en los bons amichs dech numerar,
ab totta distinzió, los germans Ruits,
que anàvan, com me han dit, a desmayar
daprés que a para y fill han vist partits.204
Hu d'ells se comportà com militar,
l'altre se demostrà dels més aflits.
Tots los dos en bon cor ya són germans,
però·l segons pareix que·l porti en mans.208
XXVIIAnàvan hu y l'altre confortant
la mare, a misenyora y sas germanas.
Les diévan qu·era·l plor esorbitant
y qu·éran finalment llàgrimas vanas,212
mentres que misenyor vindria trionfant,
llibre de tantas penas quotidianas
ab quals visqué tants ayns molt tribolat;
y que per ell y aghera Déu pensat.216
XXVIIIAra vinch per vos diure lo que feren.
los abitants de casa y servitut
en lo moment que al pare y fill veyeren
partir ab totta aquella moltitut.220
Del últim al primer pens que digheren:
"Oh, dia que avem provat y conegut!"
Ploràvan totts units amargament

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 101
com quand s'estessi fent l'esclavament.224
XXIXYa hi era Maria Pepa che plorava
com una Madalena a titiu fet.
També Maria Teresa tittiava
a modo de s'entendre a la Mercet.228
Fins los cabells aquella se tirava,
lo cap se dava aquesta a la paret.
Tant era·l sentiment y lo plor fort
com quand a mig de casa y fos un mort.232
XXXÉs cert que per plorar amargament
las dos podrían tenir rahó sobrada.
Per Pepa, però, ab magior fondament
devia ser la partenza més penada,236
mentres que le restava·l sentiment
que abanz no la dexiés acomodada,
puis era ya algun ayn enamurant
y se feva casada a cada instant.240
XXXIY qui la gran dolor podrà explicar
de ciu Antoni Luís y de ciu Pera?
Lo susto y·l plor los feva deliriar
y portàvan la cara com la cera.244
Tots los dos no dexiàvan de exclamar:
"Oh, dia! O temps fatal que nos espera!
Qui nos darà a menjar, qui consolar-nos
deprés que·l nostre duenyu ve a faltar-nos?"248
XXXII"Ah, pobres afligits y abandonats",
me tocava de diure ab gran rahó!
"Yo com a mi vos crech desconsolats,
faltant-nos de la barca lo timó.252
Hont anirem en las necessitats;
per dar-nos lo remei en la aflissió?
Y qui, com ell, ab caritat y amor
darà soccorro al pobre servidor?"256
XXXIIIAquestes y tant altres expressions,
compare Salvador, yo vos diria
que feren en to de llamentassions
cia Pepa y comare Anna Maria.260
Ellas le dàvan mil benedissions
perquè anés y tornés ab alegria.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 102
Diévan, com vós encara dir podreu:
"Oh, qui falta nos fa don Bartomeu!"264
XXXIVBasti, doncs, lo que he dit dels abitants,
dels propris, dels amichs y servitut,
puis no és possible diure de tots quants
l'amor que a misenyor sempre han tingut.268
És giust, però, que díghia, a mig de tants,
de los patrimonials quant he sabut
que per dita partenza han praticat,
dexiant a tott Algher molt admirat.272
XXXVPer lo que yo coneix, la preferènzia
la donc al escrivà patrimonial,
qui a misenyor prestà gran assistènzia
com lo miglior soget, affet y leal;276
y en tal manera que durant sa ausènzia
restà suddelegat provisional,
y s'és de tal manera ell regolat
que fonch els superiors molt alabat.280
XXXVIÉs ver que a los tres anys de bon servissi
le fonch alguna spina atravessada;
perquè fos post un altro en esercissi
com a forza d'empenyo l'ha spuntada.284
Però deix a qui vol formà un giudissi
si sarà estat o no cosa assertada.
Yo sempre dir he entès de misenyor
que senyor Palombella era·l miglior.288
XXXVIIDexiem a millor lloch aquest assunt.
Yo sol vos dech parlar del sentiment
ab qual dit escrivà ha pres a punt
lo tindre a misenyor gran temps ausent.292
Ell sempre s'és mostrat molt en damunt
dels altres seus colegas clarament
y a tots ha dat a veure ab evidènzia
que le fonch dolorosa aquella ausènzia.296
XXXVIIIÉs ver que demostrà no poch disgustu
senyor dotor Massida, guàrdia real,
fent veure que·l partir li fos de sustu,
com l'ha volgut fer creure lo fiscal.300
Però tant l'hu com l'altre han tingut gustu

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 103
que restés Palombella interinal,
mentres que axí no hi fóra alguna quéxia,
sent la música totta la matéxia.304
XXXIXTambé me só restat molt atturdit
de quant senyor Dupré té praticat,
puis m'ha dexiat confús y persuadit
que per la tal partenza ha molt penat.308
Sé encara de las guàrdias que s'és dit
que tottes han plorat y sospirat;
però puch dir de los del patrimoni
que s'és més distinguit Giusepp Antoni.312
XLPareix que a aquell prob·omme·l cor dighés
que funesta per ell seria l'anada;
pareix que encara·l cor le presagés
qu·ell no se trobaria a la tornada;316
pareix que del moment ell no tenghés
ni vida ni salut ben concertada.
Tal fonch sa pena y la dolor tant fort
que, sent lo duenyu en Càller, ell és mort.320
XLIAra, si yo volghés de tots contar
la pena y·l sentiment y·l desplaer,
seria certament mai acabar
nombrant-vos hu per hu tots los de Algher.324
Grans y petits, quiscú en particular,
anàvan exclamant per lo carrer:
"Ah, que dia vendrà che la sua ausènzia
dovrà fer desigiar la sua presènzia!"328
XLIIY puis que he de acabar la mia canzó
per no enfadar-vos més, compare meu,
esper que havreu de fer la reflessió
qu·és part d'un inyorant, com vós sabeu.332
Però vos prech també, per conclusió,
che senz marró y ciapa al moll venghieu
per veure com l·història anà a acabar-se
quand lo pare ab lo fill deghé embarcar-se.336
XLIIIYa avreu vist, per fi, un gran senyor,
quan déxia·l pòpol seu beneficat,
com totts en lo partir le fan l'honor
de anar per gratitut al seu costat;340

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 104
com ell ab tott carinyu y gran amor
les dóna vivas provas de amistat
y com se prèssian tots per giust omàggie
de dar-le llagrimant un feliz viàggie.344
XLIVAxí és estat també del nostru duenyu
quand de casa és partit per embarcar-se.
Cada sort de personas mostrà empegnu
de fer-le compliments y acompagnar-se.348
Encara ell, molt sentit benquè risoenyu,
mostrava desplaer en separar-se.
Y fins al moll units són totts anats
ont, de cor y plorant, se'ls ha abrassats.352
XLVPer fi s'és embarcat y ya és partit
lo pare de la Pàtria axí acclamat.
Tots a veus posades l'han beneït
y un viàggie molt feliz le han augurat.356
Luego posàran vela y, sens fer nit,
ya lo cap de Marràrgio havían girat;
y navegàran ab tant bella sort
que al vint-y-sis en Càller han pres port.360
Finis
Fonch fetta aquesta canzó de D. Bartomeu Simó en Càller, en l'aygn 1811 y en etat de 77 anys, per poder
distrahir sa gran maliconia, trobant-se en moltes tribolassions y urgèncias.
Títol. Alexiu: es tracta del mateix personatge que Bartomeu Simon esmenta al Text 2, v. 223; ciapador:
'llaurador' -veg. DCVB, X, 908- (log. zappadore, it. zappatore).
TEXT 3
21. luego: trobem sovint aquest castellanisme a les poesies tant catalanes com sardes de Bartomeu Simon. Pel
que fa a la seva difusió a Sardenya, veg. BLASCO 1984, 145.
34. Antíoga: es tracta de Maria Antíoca Màssala, amb qui Bartomeu Simon havia contret matrimoni el mes de
març de 1800.
48. attuava: 'aconseguia', 'realitzava' (it. attuava).
82. las dos grans nebodas: Angela i Maria Sebastiana Lavagna eren filles d'Anna Maria Simon, germana de
Bartomeu, i de Francesc Lavagna.
88. ciu: (pron. "txiu), 'oncle' (it. zio, log. tiu). Aquest terme, encara viu a l'Alguer, és també reservat per al
tractament amb les persones grans (pronunciat, però, "txu").
110. esperra: 'talla' (a partir d'esperrar; log. isperrare); ària: 'aire' (it. aria).
138. Caterina Lluïsa Simon, germana de Bartomeu, havia pres el nom d'Angela Maria en esdevenir monja del
monestir de Santa Isabel de l'Alguer, l'any 1758.
154. esternat: 'demostrat' (it. esternato).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 3 105
155. don Agustí: Agustí Simon era fill de Domènec Francesc Simon, cosí de Domènec Maria, pare de
Bartomeu.
178. masonada: 'família', 'fills' (log. masonada).
202. los germans Ruits: coneixem només Enric Ruiz, amic de Bartomeu Simon, amb qui va mantenir una
interessant correspondència epistolar (veg. el nostre Apèndix 5).
226. titiu: 'plany', 'plor' (sard com. attìtidu).
270. los patrimonials: l'autor es refereix als empleats de la Subdelegació patrimonial de l'Alguer.
274. l'escrivà patrimonial: l'any 1806 era escrivà de la Subdelegació patrimonial de l'Alguer Bernardí
Palombella, de qui ja hem parlat a la nota corresponent al v. 217 del Text 2.
298. senyor dotor Massida: amb aquest cognom només coneixem Antíoc Massida, autor d'un "Himne popular
cantat en los tres dies de las festas reals" (publicat dins TODA 1903, 45-47 i SCANU-BALLERO 1961,
457-459)
325. quiscú: 'cadascú' (it. ciascuno).
334. marró: 'aixada de fulla ampla i curta' (log. i it. marra); ciapa: 'aixada' -veg. DCVB, X, 908- (log. i it.
zappa).
349. benquè: 'bé que' (it. benché).
358. lo cap de Marràrgio: el cap de Marràrgio, arribant a Bosa -camí de Càller-, es troba a trenta-cinc
quilòmetres de l'Alguer per via terrestre.
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Text 4
Text 4
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Càller, 1811. La següent poesia correspon també a l'any 1811 tal com es desprèn del v. 29, on l'autor fa dir a
"Alexu" que "Sem già sinch aygns esperant" el retorn a l'Alguer de Bartomeu Simon, que s'havia traslladat a
Càller el 24 d'agost de 1806. Ens ha arribat en dos esborranys: A, que seguim per a la nostra transcripció per
tal com és més complet que no pas l'altre, tot i que les cobles I-VIII hi apareixen ratllades; i B, sense el respost,
on són copiades, plenes de correccions, les cobles I-IX i encara una tercera versió, definitiva i sense cap
correcció, de la cobla III. Tots dos esborranys, a més de les lectures ratllades o substituïdes, presenten
correccions posteriors, de caràcter gràfic, que per llur interès reportem fidelment. Veg. el Text 5, que compta
amb el mateix respost que el present]
Per lo retart del retorn de D. Bartomeu Simó de Càller al Algher, Alexu seu servidor le fa la següent
IMisegnor, abisumeu
que de Algher s'és olvidat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.4
IIJo comens, si no s'enfada,
en fer-le la relassió
de quanta tribulassió
Canzó

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 4 106
sa ausènzia nos és costada. 8
Cada dia és suspirada
perquè òrfans nos ha dexiat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.12
IIITenghi, puis, la sufferènzia
de ascultar, si tinch memòria,
achesta tràgica història,
che li cont am a violènzia. 16
Totts am a gran impassiènzia
esperem lu resultat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.20
IVSe creyeva sertament
che achesta beneita anada
apenas fóra durada
alguns mesus solament. 24
Ara sem de sentiment
che·l retorn és prolungat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.28
VSem già sinch aygns esperant
sa molt pressiosa venguda,
qui hi ha sempre pusat duda,
qui la creyeva al instant. 32
Y·ls de casa, entretant,
amargament han plurat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.36
VIPer contar-li achestus fetts
no m'és bastant lu papé
y al meu estat no cunvé
de los diura clars y netts. 40
Si parlessin las paretts
entendria lu ch·és passat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.44
VIISi yo li pughés escriura
mal com sé tottas las cosas,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 4 107
veuria ancara las rosas
ch·espinas se pòdan diura 48
y que ténan rahó de riura
veyent lu teatru cambiat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.52
VIIIMa és ver che ancara escrivissi
lu che pens y see al meu veura,
chi pudria mai preveura
che anés tott en desperdissi?56
Però al dia del giudissi
se sabrà la veritat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.60
IXPodria dir-li (a, dolu meu!)
lu che me costa y me passa,
ma saria parlar massa
y tal volta no·l vol Déu. 64
Lu dia de Sant Bartumeu
già·l puch tendra segnalat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.68
XGià me'n dech arrecordar
y già·l puch tendra present,
dia de pena y turment
che ha fet y fa suspirar; 72
dia en tott molt singular
che grans cosas ha causat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.76
XISa mercè en aquest dia
los aygns sous sol cumplir.
Un tal dia deghé partir
per Càller am a agonia 80
e yo, sighi com se sia,
en tal dia he desposat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.84
XIIMa dexiem per un instant

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 4 108
fer pronòstich de aygns y dia.
Vuldrà Déu che am a alegria
lus gosi de aquí en avant.88
Lu ch·és per ara important
és che no foss ausentat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.92
XIIIAchest és lu meu assunt
del che m'era distrahït.
Su mercet, quan és partit,
dexià tott pusat a punt, 96
ma han pres lu punt en demunt
los béns que me ha encumanat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.100
XIVÉs ver che primer de anar
ha dispost che misegnora
com a sua procuradora
deghés un tott guvernar, 104
però entrada a cumanar
oh, quanta guais ha pruvat!
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.108
XVYo lu see y lu sab ella
quant li costa achest guvern.
Ha passat vida de infern
che l'ha fetta venir vella. 112
Però la cosa més bella
és que al vent ha traballat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.116
XVIHa tingut mala fortuna
en totts los fruits y en los preus;
no n'ha pugut treura'ls peus
a m·empegnu en cosa alguna. 120
Culpa no n'ha té ninguna
perchè·l gastu era subrat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.124

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 4 109
XVIIGià pott saber, misenyor,
che faltant lo cap de casa
tots ordénan, cada u y nasa
y no se osserva rigor. 128
No avent amor ni timor
encara l'orde és mudat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.132
XVIIIMisenyora s'és fiada
ara d'u, ara d'un altre.
Algú de mi més escaltre
l'avrà tal volta engagnada, 136
y axí la casa és anada
com see che l'han informat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.140
XIXMe chexiava a misegnora,
le dieva lo que passava.
A les voltes m'ascultava
y que remediat lu fóra,144
ma una serta servidora
me feva sempre enculpat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.148
XXElla sempre am a bonesa,
dunant a totts massa crèdit,
moltes voltes en descrèdit
ha pusat la mia esatesa. 152
Però yo, ab gran firmesa,
lo meu honor he guardat.
O qu·és l'infern congiurat,
o qu·és volontat de Déu.156

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 4 110
TEXT 4
1. abisumeu: 'segons la meva opinió', 'em sembla' (log. abbisu meu).
9. suspirada: referit a "dia", femení com en sard.
61. dolu: 'dolor' (sard com. dolu).
106. guais: 'problemes' (it. guai).
127. y nasa: 'hi fica el nas' (a partir de nasar, 'olorar').
135. escaltre: 'espavilat' (it. scaltro).
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Text 5
Text 5
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Càller, 1811. Ens ha arribat només un fragment i diversos versos solts corresponents a la següent poesia, copiada en
un esborrany de molt mala qualitat on manca la primera cobla i el respost, igual que el del Text 4 tal com permet de
deduir la coincidència de les retronxes]
I[Misegnor, abisumeu
que de Algher s'és olvidat.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu].4
II[.........................
..........................
..........................
..........................8
..........................
..........................
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu].12
IIIPerdoni, donchs, si atrevit
veinch a contar-li l·història.
No n'aguanta la memòria
de tott quant y ha susseït16
després che se n'és partit
y che·n Càller és anat.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.20
IVLa partenza fonc fixada
en lu mil vuit-cents y sis

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 5 111
y, luego che s'és decís,
en agost fonc effettuada. 24
A vint y quatra és estada,
dia de San Bartumeu.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.28
VA la tarda de acheill dia,
poch abans de ascurigar,
Ferrandini a l'avisar
venghé che partir vulia,32
mentras che li parexia
che·n bo·l vent s'era pusat.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.36
VISa mercè, ab gran valor,
dighé che anava a embarcar-sa
y primer vulghé abrassar-sa
a la duegna. Oh, que dolor!40
Luego sa casa en terror
per sa partenza ha pusat.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.44
VIIAh, si yo explicar pughés
lu tittiu de al·lora y·l dol!
Ningú trobava cunsol
ni che de plorar cessés.48
Pareix che·l cor nos dighés
que·l retorn fóra tardat.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.52
VIIIPughés yo fer-li saber
las llàgrimas derramadas
de se sogra y ses cunyadas
y sa neboda y muller.56
Ya lu sab tott lu carrer
quant a tottas és custat.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.60
IXNo li parl del ascrament

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 5 112
che Teresa y Pepa han fet:
fins lu cap a la paret
sa dàvan del sentiment.64
No li dich del meu torment,
che·l sarvell quasi he girat.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.68
XDeix ancara de parlar
de Luís Cocco y de ciu Pera.
Han plurat en tal manera
che creyévan de espirar72
y sol pudían esplicar:
"Ah, y com nus ha dexiat!"
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.76
XIDeix també de fet menzió
dels boncs amichs y parents
che sa trobàran presents
en la més trista occasió. 80
Totts en una processió
l'han al port acumpagnat.
O que és l'infern congiurat,
o que és volontat de Déu.84
TEXT 5
30. ascurigar: 'fer-se de nit' (log. iscurigare).
62. Teresa y Pepa: es tracta de dos membres del servei de la família Simon, als quals l'autor ja s'havia referit a
les estrofes XXIX-XXX del Text 3.
70. Luís Cocco y ciu Pera: es tracta de dos altres membres del servei de la família Simon, als quals l'autor
també s'havia referit a l'estrofa XXXI del Text 3. Pel que fa a "ciu Pera", veg. encara les estrofes XXX i
XXXV-XXVI del Text 6.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 113
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Text 7
Text 7
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Càller, 1811. Quadern relligat de 7ff]
Alexu participa, en agost del 1811, lo seu casament a son amo D. Bartomeu Simó, qui se trobava sallevons en
Càller.
IMisenyor, me só casat ab
aquella de Capel·lu, perquè
al polledru rempel·lu lo
cammo no le he posat.4
IIHe fixat lo desposori
al dia de Sant Bartumeu
perquè·l sant implori a Déu
me dónghia tot aggiutori8
mentres entr al purgatori
per dexiar lo çelibat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.12
IIIYo vinch a fer-le saber molt
tard aquest casament, quan lo
sab públicament quiscun
camurru en Algher.16
Però yo, què havia de fer
si mans y peus m'han lligat?
Perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.20
IVMe pens que de gran sorpresa
le vindrà aquesta notíssia,
però giur que senz malíssia
só caigut en la flaquesa24
de usar-le la secretesa
per por que se fos airat
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.28
VConeix que la obligassió
Canzó

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 114
de un bon fill y servidor
demanava un ver amor;
pendre primer premissió32
o fer-le la relassió
primer de aver-me lligat.
Però al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.36
VIDevia ser lo pas primer
que aghera fet per empenyu
de consultar lo meu duegnu
y prènder lo seu parer.40
Sé que era aquest mon dever
però m'han abballucat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.44
VIIÉs ver que axí fer devia
si aghés tingut cap millor,
però ya sab, misenyor,
que yo só fet com se sia;48
y encara la mia genia
en un tot ha cooperat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.52
VIIINo nech que fonc gran error
acultar-lo a un pare y duenyu
que portava tott empenyu
de tratar-me ab molt amor.56
De ell rebeva tant onor
y pensava en dar-me stat,
però al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.60
IXA un duenyu que amava tant
yo tot le devia confiar
y sol d'ell podia esperar
en posar-me tot d'avant.64
Però yo, com inyorant,
sos bons consells no he sercat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.68

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 115
XQui d'ell miglior ab assert
me aghera pogut guiar?
Sol ell me podia donar
llum per tindre l'ull obert;72
ell qu·és molt savi y espert
me fóra bé consellat,
però al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.76
XISi aghés tingut present
que com un pare me amava,
que com a fill me trattava
tal volta molt essedent80
y que en sa casa content
molts ayns lo pa hi he mengiat,
yo al polledru rempel·lu
lo cammo le havria posat.84
XIIÇertament devia preveure
lo stat en què me trobava,
que arrès a mi me faltava
en mengiar, vestir y beure.88
Però no podia mai creure
que·l món m'aghes enganyat;
si no, al polledru rempel·lu
lo cammo le havria posat.92
XIIIQuè me faltava, solter?
Qui estava millor de mi?
Parexieva un paladí
y era l'envègia d'Algher.96
En casa com lo primer
era yo sempre trattat,
però al polledru rempel·lu
lo cammo no li he posat.100
XIVYo l'aghera differit
al retorn de misenyor,
però lo meu confessor
fins d'anar m'havia prohibit,104
o que me fos reduït
d'aver-la luego sposat,
ya que al polledru rempel·lu

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 116
lo cammo no havia posat.108
XVAh, que ceghera és estada
fer senz ell lo casament!
He fet riure molta gent
de aquesta burricada.112
Tenen tots rahó soprada en
dir que mal l'he pagat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.116
XVIMa, chè vol? Lo fet és fet
y no·l puch més remediar.
Culpa me podrà llensar
de haver-le tingut secret,120
però sàppia sa mercet
que del tot m'han caggirat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.124
XVIIMe han trattat com un babeu
fent de mi quant han volgut,
fins que al últim só caigut
a forza de tirapeu128
y com si fos un grangeu una
moller m'han donat, perquè
al polledru rempel·lu lo
cammo no le he posat.132
XVIIINo puch diure qual sia stada
la causa que m'ha reduït,
perquè aghés jo consentit
fer la cosa de callada136
y no l'haghés publicada
fins que tot fos aggiustat,
puis que al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.140
XIXM'han conegut molt lleugier
y m'han pres com un minyó,
per axiò com un coglió
m'han trattat alguns d'Algher.144
Altres m'han dit: "Qui moglier
compare Alexu ha trobat?"

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 117
Y axí al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.148
XXYa s'és vist lo gran error
en què a cegas só caigut.
Yo era gras y en gioventut
y me havia cegat l'amor.152
Si sa mercet, misenyor,
en Càller no fos anat,
yo al polledru rempel·lu
lo cammo le havria posat.156
XXITots lo saben que sa anada
m'ha portat gran preyiudissi,
però al dia del giudissi
se sabrà quant m'és costada.160
Sent-me sombra faltada
yo me só mal regolat,
puis que al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.164
XXIISent en Algher sa mercet
yo com un pare·l mirava
y a sol veure·l m'obbligava
conservar-me pur y net.168
Apprés, no sent soget,
senz lo fre y en llibertat,
yo al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.172
XXIIIÉs menester confessar
que he comès una tontada
puis yo, d'una Eva enganyada,
me só dexiat enganyar.176
Ella se deixà tentar
y d'ella só stat tentat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.180
XXIVElla ha primer consentit
al infernal tentassió;
yo, ab sa viva persuasió,
lo precette he trasgredit.184
Ella m'ha offert achell fruit

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 118
que le era stat presentat,
e yo al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.188
XXVTrobant-me jo al paraís
no he cregut che fos tant cert
que menjant del fruit offert
dexiaria d'ésser felís.192
Però fonch fatal deslís ser
d'una dona enganyat, perquè
al polledru rempel·lu lo
cammo no le he posat.196
XXVIVerament só stat golós
de la fruita avelenada,
inyorant que fos brindada
de aquell dimoni enganyós.200
Yo me creyeva diciós
y só vingut desdiciat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.204
XXVIIMangiada que fonch la fruita
he conegut ma caiguda
y qu·era per mi perduda
la gràssia de Déu prescrita.208
"Ah -le dis-, dona beneita,
a qual extrem m'has portat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat!"212
XXVIIIPerò si Adam és caigut
a las lusingas del sexu,
què aghera fet pobre Alexu,
persuadit y convengut?216
La culpa que yo he tingut és
que·l cop no he reparat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.220
XXIXYo devia, puis, moderar
la visita tant freqüent
ont y era un altra serpent
que me podria enganyar224

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 119
procurant-me lusingar
ab lo fruit de Déu vedat.
Per ço al polledru rempel·lu
lo cammo le havria posat.228
XXXYo devia per fuggir del
perill, qu·era imminent,
puis qui l'ama molt freqüent
en eill ve prest a perir.232
Yo l'he volgut resistir
y al darrer só trambocat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.236
XXXIYo, perquè molt estimava
mon germà y sa moller,
trobava tott lo player
quand de nit los visitava.240
Sallevons no me acatava
que era·l foch amagat,
per ço al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.244
XXXIIYo sempre l'he pres a gioch,
com qui ben poch l'importava,
y en lo mentres se bruxiava
la stoppa molt prop al foch.248
Yo le he donat massa lloch,
fins que·n incendi és parat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.252
XXXIIIYo, quand feva tal visita,
veyeva que ma conyada
era sempre acompanyada
ab sa germaneta Rita256
y, benquè ella fos petitta,
me tenia ben ocupat.
Per ço al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.260
XXXIVYo a les voltes no dexiava
de fer-le alguna mirada
y també, a la descuidada,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 120
com en burlas la tocava.264
Ella al·lora me mirava
e yo restava encantat.
Per ço al polledru rempellu
lo cammo no le he posat.268
XXXVYo, entre las burlas y veras,
feva algun gioch innossent
senz tindre en lo pensament
sort alguna de quimeras.272
Ma l'amor de mil maneras
s'és del cor apoderat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.276
XXXVIYo per çert me imaginava
que aquella tanta freqüènzia,
fetta ab tot indiferènzia,
que·n visitar praticava280
no me posaria la trava
y ésser per sempre lligat.
Si no al polledru rempel·lu
lo cammo le havria posat.284
XXXVIIYo, si feva aquella anada,
era sol per me espassar,
ni podia mai pensar
que se fes interessada.288
La gottera continuada
a la pedra fa forat,
per ço al polledru rempel·lu
lo cammo le havria posat.292
XXXVIIIYo no teniva intenzió
ni pensament de casar-me
y sol pensava occupar-me
en bona conversassió.296
Ma la pròxima ocasió
al millor omme ha burlat,
per ço al pogliedru rempel·lu
lo cammo le havira posat.300
XXXIXYo no aghera mai cregut
que fos l'amor tant potent,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 121
tant inquiet e impertinent,
tant vellacu y tant astut.304
Ara sí que he conegut
las trassas com m'ha guanyat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.308
XLYo conexieva molt bé
que la passió dominava,
ma també me lusingava
que podria tindra-la a fre.312
Yo no he previst lo velè
que ab lo dols hi era mesclat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.316
XLIYo per cada bagatel.la
no apreneva gran malíssia,
y és que no tenia períssia
del amor quand se rempel.la.320
Si estat fos en sentinel.la
l'enemich havria evitat,
però al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.324
XLIIYo restava persuadit
que de un trattu indiferent
no pughés tan fàcilment
caura un omma per descuit.328
Qui despressia.l mal pettit
poch a poch cau affondat.
Y axí al polledru rempel·lu
lo cammo le havria posat.332
XLIIIYo mai he tingut temor
poghessen de mi burlar-se,
però si és ver qu·és bo fiar-se,
no fiar-se és sempre millor.336
Aquest és un gran error
de qui és de si molt confiat,
y axí al polledru rempel·lu
lo cammo le havria posat.340
XLIVYo no puch, és ver, negar

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 122
los estímols que sentia y
que·l polledru vulia,
inquiet, a cossas tirar.344
Ni pudia mai pensar
que fos també desbucat
y, coneghent-lo rempel·lu,
lo cammo li havria posat.348
XLVYo per altro imaginava
que fos manzo y prou segur,
però l'he trobat molt dur
y sempre se rempel.lava.352
Al fianco lo speronava
y al darrer me n'ha gittat,
puis coneghentlo rempel·lu
lo cammo le havria posat.356
XLVIYo creyeva enamorar
com fos anar a cavall,
però he vist divers lo ball
y a trotto m'ha fet anar;360
ni m'ha dexiat caminar
a peu, a pas apuntat,
puis, sent polledru rempel·lu,
lo cammo no le he posat.364
XLVIIYo no nech, y lo confés,
que de quand m'entrà·l barrinu
no só stat mai més en tinu
y tot me servia de pes,368
ni he pres aquell interés,
que primer havia mostrat,
perquè al pogliedru rempel·lu
lo cammo no le he posat.372
XLVIIIYo de algun temps m'accatava
qu·era lo sang alterada
y que la passió torbada
fins del repòs me privava.376
És ver que yo l'occultava,
però al fi s'és declarat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.380

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 123
XLIXYo quasi sempre advertia
un gran mancament de cor
y sempre estava en la por
que al cor un clau hi tenia.384
Crexieva la malaltia,
fins que·n terra me ha postrat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.388
LYo ya de molt me trobava
contorbat de la tristesa,
ni pudia trobar firmesa
en quant yo me imaginava.392
Si dormia vigilava;
si despert, era encantat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.396
LIYo, ab aquesta turbassió,
me l'he passada algun ayn
senz conèxiar tot lo daygn
de quant pot una passió400
y en tanta revolussió
la vida quasi hi he dexiat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.404
LIIYo anava, és ver, diàriament
per attendre als fets de fora,
però no veheva l'hora
de tornar-me'n diligent;408
y luego, molt impassient,
anava a veure·l retrat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.412
LIIIYo de la vinya y giardí
portava algun regalucciu
a mon nebot petitucciu
que me feva divertí.416
Però era encara·l meu fi que
Ritta n'aghés provat, perquè
al polledru rempel·lu

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 124
lo cammo no havia posat.420
LIVYo, praticant tal papina,
veheva che cada dia
sempre més l'amor crexia,
com sol fer la taranyina.424
Y, com si fos tramantina,
me só vist apacigat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.428
LVYo reparava en l'ardor
que anava molt avanzant.
De amich m'era fet amant,
de amistat passà en amor432
y ha pres tal punt de calor
que del tott m'ha caddallat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.436
LVIYo, per tant, en la campanya
no trobava mai repòs
puis havia perdut lo gos
de quand m'entrà la maganya.440
Per avant m'era cucanya,
però aprés m'era pesat
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.444
LVIIYo plorava, finalment,
nitt y dia·l meu error
reflettint que misenyor
me creyeva delinqüent448
y que, sent ell descontent,
yo per sempre era arruinat
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.452
LVIIIEn tant triste reflessió
no podia donar-me pau,
puis portava al cor un clau
que me tocava·l ronyó.456
Sempre de mal en peggió
de aquell momento só anat,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 125
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.460
LIXLos de casa me veyévan
cada dia peggiorant.
Los de fora see que diévan:
"Alexu no és com avant.464
L'amor lo té en un instant de
lo qu·era tot cambiat, perquè
al polledru rempel·lu lo
cammo no ha posat".468
LXMa dieva bé qui me ha dit
qu·és cegu y minyó l'amor.
Me he cregut ser superior
y que·l fóra resistit,472 però
al últim me ha rendit quand
de veras me ha fleciat, perquè
al polledru rempel·lu lo
cammo no le he posat.476
LXIApenas mortal ferida
he rebut de aquell tirà
que, com nemich inhumà,
tentà llevar-ma la vida.480
La flecia era bé imprimida y·l
cor m'havia trapassat, perquè
al polledru rempel·lu lo
cammo no havia posat.484
LXIISent ya mortalment ferit
de nemich tant poderós
m'és vingut al fi forzós
que me fos donat al llit,488
ont quasi senza sentit
tot en una me ha postrat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.492
LXIIIAh, que penosa agonia
en aquellas circunstànzies,
puis de amant éran ànzies
y de amor la frenesia!496
Torbada la fantasia,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 126
maccu era quasi tornat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.500
LXIVFinalment s'és descobert
lo mal que·l cor m'occupava
y lo dotor no hi donava
qu·era·l cap en desconcert,504
que lo sang havia soffert
y que era ya quasi inflamat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.508
LXVVolghé donar-me la quina
per curar la calentura,
però esta, de sa natura, volia
altre medissina,512 puis la
scossa era intestina, que·n
suor fóra desparat, perquè al
polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.516
LXVIVerament la malaltia
me fonch luego coneguda,
la vigliaca y aguda
procedent de simpatia.520
Y en effecte yo abborria
l'aygua y·l vi he desiggiat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.524
LXVIIAquest syntomo indicava
de qual tippo era lo mal,
puis dava bastant senyal
que stímol necessitava528
y que altrament no curava
fins que aghés molt bé suarat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.532
LXVIIIEra sempre deliriant
y molt mal me disponeva.
Lo dotor casu dieva
fer-me cunfessà al instant,536

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 127
puis senz un suor abbondant
lo cas era desperat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.540
LXIXEn effecte (oh, gran portent
de la divina clemènzia!)
se ottenghé la providènzia
de suar bé la nitt sigüent.544
Los de casa, ab gran content,
luego han dit qu·era curat,
benquè al polledru rempel·lu
lo cammo no aghés posat.548
LXXFonch a tots de gran plaer
la ottenguda milloria,
puis quiscú se persuadia
que·l mal no era molt lleugier.552
Y a sa mercet lo primer
axí lo han participat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.556
LXXIOh, que lletras expressivas,
plenas de amor y afflissió,
sa mercet en la occasió
volghé scriura sucessivas,560
Volent ab instànzias vivas
ésser de tot informat
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat!564
LXXIIPer tant (oh, trist pensament!)
lo canòngie le scrivia
tot la mia malaltia
ab gran pena y sentiment.568
Y sa mercet, diligent, tot a
Boy ha consultat, benquè al
polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.572
LXXIIIPerò qui podrà explicar
com, donant tant enfadu,
me usessin tott lo coidadu

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 128
perquè prest pughés curar?576
Yo no·l podria esperar
per causa de mon pecat,
ya que al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.580
LXXIVNo olvidaré l'attendènzia
del canongie y misenyora.
Ella, com fos servidora,
me assistia ab gran passiènzia;584
del canòngie l'assistènzia
superà la caritat,
benquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.588
LXXVDeix a part la servitut,
de qui no puch dir quant dech
puis en conciènzia no nech,
de quand malalt só caigut,592
nitt y dia tot aggiut
com un germà m'ha prestat,
benché al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.596
LXXVISi yo poghés dir encara
lo modo com m'animàvan
totts los que·n casa abitàvan
se tindria per cosa rara.600
Don Giuan Andria y la mara
crec que la vida m'han tornat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.604
LXXVIIPerò, com remunerar
lo carinyo y l'attendènzia
que·n ma gran convalessènzia
m'han volgut manifestar?608
Sol Déu les podrà pagar tot
quant a mi m'han usat,
benquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.612
LXXVIIISent già convalescut
y la salut recobrada,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 129
só tornat de ma conyada
per amor y gratitut.616
Ella també tot aggiut
en quant pughé m'ha donat,
benquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.620
LXXIXTornada al fi la visita
tornà la tribolassió
de trobar-me en la occasió
de tratar y veure a Rita.624
Tost me vinghé a pipita y
finalment me só casat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.628
LXXXMisenyor, senz accatar-me
le tinch fet la confessió.
Ara le deman perdó
de tot quant voldrà culpar-me.632
Culpa sa mercet pot dar-me,
però mereix perdonat,
benquè al polledru rempel·lu
lo cammo no le he posat.636
LXXXIPerdó, per tant, misenyor
le prech per amor de Déu.
Miri que Sant Bartumeu
és lo gran intercessor.
Yo, Alexu, gran pecador641
y tal volta già pentit,
als seus peus só tot rendit.
Perdoni che me he sposat,
perquè al polledru rempel·lu
lo cammo no havia posat.646
Fonch fetta aquesta canzó en dit any 1811 de don Bartomeu Simó, de etat de 77 anys, poch daprés de la
participassió del casament, trobant-se en gran calamitat y desplaer, per poder divagar sa solitut y affannos.
Finis

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 7 130
TEXT 7
3. polledru: 'pollí' (it. puledro/pulledro, log. puddedru); rempel·lu: 'rampellut'.
4. cammo: 'brida' (log. camu).
16. quiscun: 'cada' (it. ciascun); camurru: 'ignorant' (log. camurru).
42. abballucat: 'distret' (a partir d'aballucar, 'jugar', 'distreure's', 'deixar de complir un deure'; log.
abbagliuccare).
49. genia: 'geni', 'caràcter' (log. genia).
122. caggirat: 'capgirat'.
125. babeu: 'babau'.
129. grangeu: 'esplai', 'expansió' (veg. DCVB, VI, 378. s.v. "grangei").
286. espassar: 'divertir' (it. spassare).
366. barrinu: 'idea fixa' (a partir de barrina).
373. m'accatava: 'm'adonava' (a partir d'acatar; log. accatare).
421. papina. 'joc', 'estratègia' (it. pappina).
426. apacigat: 'entendrit' (a partir d'apacigar, 'calmar', 'entendrir'; log. appasigare).
434. caddallat: 'cabdellat', 'lligat' (a partir de "caddell", pronúncia alg. de cabdell; veg. CORBERA 1990, II,
43).
498. maccu: 'boig' (sard com. maccu).
519. vigliaca: 'pèrfida' (it. vigliacca, cast. bellaca).
566. lo canòngie: es refereix a Joan Baptista, fill de Bartomeu Simon.
583. com fos servidora: 'com si fos servidora', 'com si fos del servei'.
601. Giuan Andria: es tracta de Joan Andreu Màssala, parent estret d'Antíoca Màssala, muller de Bartomeu
Simon.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 131
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Text 8
Text 8
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Sense data. Quadern relligat de 4ff. Edició: MANUNTA 1988-1991, I, 159-177]
Per lu naximent del Se[nyor N]ostre, un pobra ciapadó a la sua pàtria quant deu alegrar-sa-na, en versus
martel·lians
I Muda vistirs y déxia-te,
déxia-te anar de plor.
No és temps de fer més llàgrimas
ni penas tindre al cor. 4
IIPassats se'n són los fúnebres,
los dias oscurs y negres.
Ara convé entretendre-se
en cosas més alegres. 8
IIIVingut ya és, te vull diure,
pàtria estimada mia,
lo temps que ab impaciència
pregavas nit y dia. 12
IVVingut és, si vols creure,
lo temps del Naximent,
en què lo çel y terra
gosa·l magior content.16
V Déxia, puis, tot silenci
y canta los barandons
si vols ab bella música
mengiar panza y torrons.20
VIQuè asperas, cara pàtria,
que ascunsulada y trista
am a suspirs y titius
fas la més negra vista? 24
VIIGià tu també cunexias
que·l omma sol dasigiava
ixir-na ara per sempra
de la sclavitud que astava. 28
VIII Y, pués, aquest és dia
de totta felicitat;

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 132
dia que al Cel ancara
igual no n'an pruvat. 32
IXMira com parex l'ària
am a nova alegria,
cumposta y ben riquíssima
de bella tapisseria.36
X Mira-ta·l sol: qui rayus
tan bells y tan brillants
que parex vulgi diura
que al Cel i a festegiants. 40
XI La lluna també mira-ta
am a qui gala y cuntent
tan clara és que en nit mústia
parex dia resplendent.44
XII Mira-ta las astrellas
que, en viva cumpetència,
parex que tottas dighin:
"Yo tenc la preferència". 48
XIIITots lus planetas mira-ta
de aquella cort celestial,
com per la Via Làttea
dónan diví señal. 52
XIV Mira am a qui bellas àncias
lus tres ancians del Orient
aspéran partir en fúria
en cerca del gran purtent.56
XVMira-lus que, abenquè magus,
cunèxian éssar lus dias
de la vanguda infalibla
del verdader Messias. 60
XVI Mira'ls pusats già en viàgia,
aquellus tres reis potens:
qui porta or y qui mirra
y qui olorós ansens.64
XVIIMira-ta'ls, qui bé lus guia
aquella strella invariabla
que·ls porta senza pèrdar-sa
en una pobra stabla.68
XVIII Mira-ta com en Belè

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 133
ancara·ls irrassionals,
atònits del gran prudigi,
mòstran divins sañals.72
XIX Mira-ta en aquella càmera
tots lus del Cel davallar
per glòria esselza de un Déu
que s'és vulgut umanar. 76
XXMira-la que, a bé no i agi
miralls ni tapissarias,
és plena de lluminàrias.
No i ya altru que molodias. 80
XXI Mira-ta aquell pobra vell
-abenquè canu- gelós,
com tot sa cuntempla atònit
un cas tan prodigiós. 84
XXIIMira-ta com de una vèrgia
y al matex tens casada
sa digna vanir al món
la més gloriosa fada. 88
XXIII Mira-ta com, senza mancha
del original pecat,
ve un Déu fet omma a nàxiar
per l'umà comú rescat.92
XXIVMira-ta aquellas pallas
ont tot aquell Déu raposa
fent veura que en la pubresa
és ont ell també sa posa. 96
XXV Mira-ta am a qui fastidi
sa troba la santa mara,
tanint esposta a inclemència
la prenda que té més cara.100
XXVIMira-la am a qui passiència
pragonta al sou car marit
si s'ha de curgà'l miñó
y ont és lu brassol o·l llit. 104
XXVII Mira'ls com, già vayent-sa
de faxas y burquins curts,
s'angíñan per calantar-lu
am a lu alè de dos bruts. 108

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 134
XXVIIIMira-ta'l com sa tramola,
nu, senza un tros de camisa,
senza llanzà una llàgrima.
Tot és gioc y tot és risa.112
XXIXMira-ta'l bé y apenta-ta
si has vist altru echissu igual,
si i pot aver pintor cèlebre
que fassi un retrattu tal.116
XXX Mira-ta, en fi, quant pots veura
en lu diví Naximent.
Tot és aspant y milacra
que turba lu antaniment.120
XXXISapis que és tot misteri
divinament revelat
per benefissi del omma,
que·l llibra del sou pecat. 124
XXXII Diu-ma ara si tenc rahó,
pàtria astimada mia,
per dar-ta un felís anunzi
de la més bella alegria.128
XXXIIIY, si no vulgessis creur-ma,
mira lus quatra elements
com tots uffanus s'aprècian
dunar señals evidents.132
XXXIV Mira, pués, parlant de l'ària
cumpresa al cel, que és primer,
com té al present lus vulàtils,
que sol veura'ls fan player.136
XXXVMira, dic, si vols dascreur-ta,
com càntan lus solitaris,
com trínan las bellas mèrulas,
com radóblan lus canaris. 140
XXXVI Mira-ta las cardaneras,
vardarols y passarels,
lus pinzans y las calàndrias:
qui acentus fórman tan bels.144
XXXVIIMira-ta las filumenas,
patittas, sí, ma grassiosas.
Benquè siguin de veu tènue,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 135
són suaves y més pressiosas.148
XXXVIIIMira-ta, benquè de invern,
aquell pardal de veranu
que, si bé lu tens sia rígid,
té'l sou cantar soberanu. 152
XXXIX Mira-ta lus russiñols:
am a qui gala y primor
sa pressían éssar lus únics
que tenghin lu cant miglior.156
XLMira-ta las llugaretas
qui amablas en lu sou cant,
que fórman tanta armonia
que no són sinó un aspant.160
XLI Mira-ta tots lus pardals
en lu cantar celebrats
y veuràs am a qui empeñu
sa són de festa pusats. 164
XLIIMira-ta també lus altrus
privats de tal melodia,
com sa són tots trasformats
per demostrar l'alegria.168
XLIII Mira més de qualsasia
las currogas y asturnells
que, abudrunats per lus abras,
crídan a daspit de aquells. 172
XLIVMira també lus barbíngiuls,
lus cap de morus y qüetas
que, per no poder fer música
se càllan y són discretas.176
XLV Mira-ta lus bruscaïnus
y lus que diun cunsallers,
que ancara de cassar moscas
s'asténan com lus primers.180
XLVIMira-ta lus biqui-russus
com sa són dumesticats
que, passant-lis l'omma a prop,
dascúidan de assegurats.184
XLVII Mira-ta, si vols, las pigas,
i·ls papagalls ancara

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 136
que, imitant la veu del omma,
del gustu la fan més clara. 188
XLVIIIMira las tristas túrturas,
benquè parexin viudas,
com già lu natural càmbian
mostran-sa alegras y agudas.192
XLIXMira també las bicassas,
las quallas y las pardius
com vòlan fora de si
per lus camps y per lus rius. 196
L Mira-ta ancara·ls culons
y lus pardals de San Pera,
com en lus abras de uliva
són sempra de primavera.200
LI Mira-ta lu cucumiau
que, per no saber cantà,
sa sta a la punta de un abra
com si al sol vulghi adurà. 204
LII Mira-ta lu cucu: mira-ta
am a qui gran veu sonora
fa ratumbà tott lu litu
apenas que alza l'aurora. 208
LIIIMira-ta lu bell puput
com sa distinghi y sañala
en plomas y en la curona
perchè superi en la gala. 212
LIV Mira tota sort de corbus,
en lu cridar anfadosus,
com fent lu sou cra-cra
parèxian que sían grassiosus. 216
LVMira lus lladras astors
y lus puntúrgius també,
que no sércan més murtòrgius
ni fan dain com a primé.220
LVI Mira cada sort de crabus
com, a la fúria del vent,
abenquè visquin a l'aigua,
vòlan sempra de cuntent.224
LVIIMira també las pulletas,

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 137
las fóggias y cabussons,
las ànadas imperials
fent bellas demonstracions. 228
LVIII Mira-ta, si vols, las gruas
que vòlan en alt quant més,
com sa'n davallan an terra
sabent que la pau già i és. 232
LIX Mira-ta, benquè de nit,
la trista veu de la astria:
abans un funest anunci,
ara és sañal de alegria.236
LXMira-ta, si vols, la cionca,
quasi tot lu aiñ durmida.
Ara, benquè, de invern
de dia és també advertida.240
LXI Mira-ta las urinellas lus
ciarlots y las vargias, com
van en cerca de plomas
per fer lu llit al Messias. 244
LXIIMira, per fi, lus vulàtils
quants Déu al món n'a criat,
com tots són pusats de festa
parquè lu Gesús és nat. 248
LXIII Ni són ellus solament
que celebrin tanta glòria:
y són també lus quadrúpedus,
que vòlan tendra vitòria. 252
LXIVMira, pués, de aquestus bruts
la mula primerament,
com s'antissipa pumposa
en casa del Naximent. 256
LXV Mira com la sigui·l bou;
am a qui flema y passiència,
immobla en aquella stabla,
am a una gran reverència. 260
LXVI[Mira]-ta també las vacas,
las cabras y las uvellas,
com lu pastor sa na sbula
de antrada y de crias bellas. 264

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 138
LXVII Mira·ls mulendus y aturdi-ta
com ara dascànzan més
per no tenir tant que moldra
finz que venghi·l Barcarés. 268
LXVIIIMira las ebbas pels padrus
com ara àngian y angràxian
y no quant són a la triula,
que las consumin y asfàxian.272
LXIXMira murons i purcabrus,
lus cérvuls y cabirols,
com currin senza canssar-sa
per éssar llibras de dols.276
LXX Mira lu assili y·l macioni
com són també triunfadors,
que ancara las suas pells
són las de invern las millors.280
LXXIMira·ls cunills y las [...]
com s'assuliègian de gus[tu]
certs que no i a més pólvora
ni plom per a dar-lis disgustu. 284
LXXII Mira unit lu cuchu y·l porc,
y mira també la gatta:
sabent que en lu món i a pau,
ha fet pau am a la ratta. 288
LXXIIIMira-ta lus fierus lleons,
llibras tots de calentura,
com han daxiat d'éssar cruels
am a cada criatura. 292
LXXIV Mira·ls tigres y panteras
i·ls orsus més arrabiosus,
com per éssar tens de Pasqua
ni fan dain ni són ferosus. 396
LXXVMira-ta totas las bèstias
de dos o de quatra peus:
masedas o pur salvàgias,
ara és quant ténan grangeus.300
LXXVI Mira-ta, en fi, lus reptils
quants Déu an terra ha pusat,
que ancara privats de peus

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 139
són cuntents del sou estat. 304
TEXT 8
12. pregavas: 'desitjaves', 'esperaves' (veg. MANUNTA 1988-1991, I, 170, n. 14).
18. barandons: 'cançons de Nadal'. El terme "barandó" designava, originalment, els sonalls dels cavalls.
22. ascunsulada: 'desconsolada'.
35. cumposta: 'ordenada'" (veg. MANUNTA 1988-1991, I, 171, n. 29).
37. qui rayus: 'quins raigs'.
55. en fúria: 'amb pressa', 'apressadament' (veg. MANUNTA 1988-1991, I, 171, n. 38).
57. benquè: 'per bé que' (it. benché).
73. càmera: 'cambra' (it. camera).
77. a bé: 'per bé' (it. benché).
80. altru: 'altra cosa' (it. altro).
82. canu: 'canut' (cast. cano).
86. tens: 'temps'.
89. mancha: 'taca' (cast. mancha). Aquest castellanisme encara és viu a l'Alguer.
103. curgà: 'colgar'.
106. burquins: 'bolquims'.
113. apenta-ta: 'atura't a pensar' (a partir d'apentar-se, 'entretenir-se'; log. appentare).
119. aspant: 'admiració profunda' -veg. DCVB, V, 376- (sard com. ispantu).
138. solitaris: sardisme per 'merles blaves' -veg. MANUNTA 1988-1991, I, 172, n. 87- (sard com. solitarius).
Veg. també MASSALA 1808, 100: "Al Solitario Sardo convengono ottimamente l'espressioni dolenti del
Reale Salmista"; i a la mateixa pàgina: "Il Dicembre è per una porzione di questi tordi il tempo più gradito a
motivo, che vanno a trovare gli uliveti, ove il Solitario, la Calandra, i Tordi ed i Merli mantengono un pieno
concerto").
139. mèrulas: 'merles' (log. merulas).
141. cardaneras: 'caderneres' -veg. MANUNTA 1988-1991, I, 173, n. 91- (camp. cardaneras). El DCVB, II,
809, recull també aquest terme, registrat a Cullera.
142. passarels: 'passerells'.
145. filumenas: 'tallarol' (log. filomena). Veg. MASSALA 1808, 100: "Uccelli a becco gentile: il Capinero
(che i Sardi chiamano Filomena e Conca de moru)".
150. pardal: 'ocell en general' (veg. MANUNTA 1988-1991, I, 173, n. 113); veranu: 'primavera' (log. beranu,
'primavera', a partir del cast. verano, 'estiu').
157. llugaretas: 'llucaretes'.
169. qualsasia: 'qualsevol'.
170. currogas: 'cornelles' (camp. carrogas).
171. abudrunats: 'agrupats' (a partir del log. abbudronare).
173. barbíngiuls: 'pardals' (camp. carrogas). Segons BLASCO 1984, 227, aquest terme prové del llat.
albinius.
175. cap de morus: 'bitxacs' (log. conca de moru). Veg. MASSALA 1808, 100: "Uccelli a becco gentile: il
Capinero (che i Sardi chiamano Filomena e Conca de moru)"; qüetas: 'cuetes', 'cueretes' (veg. MANUNTA
1988-1991, I, 173, n. 115).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 140
177. bruscaïnus: 'bosquetes', ocells de la família dels sílvids (veg. MALUQUER 1987, 172-173 i MANUNTA
1988-1991, I, 173-174, n. 116).
178. diun: 'diuen'; cunsallers: 'pit-rois' (MANUNTA 1988-1991, I, 174, n. 118).
181. biqui-russus: 'bec-grossos', 'durbecs' -veg. MALUQUER 1987, 183-184- (log. biccugrussus /
bicchirussus).
185. pigas: 'garses' -veg. DCVB, VIII, 568- (sard com. pigas). MASSALA 1808, 99, parla del "picchio verde",
"corvo reale", "mulacchia", "ghiandaia", "rigogolo", "rampichino", "e tanti uccelli dello stesso ordine delle
Piche".
189. túrturas: 'tórtores' (log. turturas).
193. bicassas: 'becasses, 'becades' (log. biccazzas); veg. CARIA 1990, 162, que transcriu aquest vers.
194. quallas: 'guatlles' (it. quaglie, log. quaglias).
197. culons: 'coloms' (veg. MANUNTA 1988-1991, I, 174, n. 132).
198. pardals de San Pera: 'abellerols' (veg. GEMELLI 1776, 466, dins BULFERETTI 1966, II).
199. abras de uliva: sardisme per 'oliveres'.
201. cucumiau: 'mussol' (log. cuccumiau).
205. cucu: 'cucut' (sard com. cuccu).
207. litu: 'bosc'.
210. distinghi: 'distingeix'.
213. tota sort: 'tot gènere'; corbs: 'corbs' (log. corvus).
215. cra-cra: pel que fa al crit del corb, veg. DCVB, III, 516 i 696.
218. puntúrgius: 'voltors' (log. unturzus, ant. punturgius; veg. BLASCO 1983, 227).
219. murtòrgius: 'carronya' (log. mortorzus).
221. crabus: 'ànecs' (camp. crabus; veg. MANUNTA 1988-1991, I, 175, n. 150 i, sobretot, CARIA 1990,
155-156, que transcriu aquest vers. Segons aquest autor, "il corrispettivo cat. [è] àneda". Aquest darrer terme,
documentat des del segle XVI, apareixerà al v. 227 del present poema, també transcrit per CARIA 1990, 156).
225. pulletas: veg. MANUNTA 1988-1991, I, 175, n. 154, i MALUQUER 1987, 125-128).
226. fóggias: 'fotges' (veg. CARIA 1990, 160); cabussons: veg. CARIA 1990, 160-161.
221. ànadas: veg. la nota al v. 221.
234. astria: 'ocell nocturn del gènere "Strix"' -veg. MALUQUER 1987, 89, 104 i 315; i MANUNTA
1988-1991, I, 176, n. 163, que identifica l'"estria" amb el "gamarús"- (log. stria, istria).
237. cionca: 'xot' (log. tonca, gal. cionca).
241. urinellas: 'orenetes' (veg. MANUNTA 1988-1991, I, 175, n. 160).
242. ciarlots: 'xarlots', 'becuts'; vargias: 'vergies'. Segons el DCVB, X, 738, el terme "vergia" consisteix en una
corrupció de "falzia".
257. sigui: 'segueix'.
263. sbula: 'priva' (a partir d'esbular, 'esbullar'; veg. MANUNTA 1988-1991, I, 175, n. 169).
265. mulendus: 'ases' (camp. molentis); aturdi-ta: 'admira't' (a partir d'aturdir; cast. aturdir).
269. ebbas: 'eugues' (log. ebbas); padrus: 'prats'.
270. àngian: 'pareixen' (a partir d'anjar; log. anzare, camp. angiai, 'parir els animals').
271. quant són a la triula: 'quan trillen' (a partir de triula, 'trill'; log. triuttu).
273. murons: 'muflons' (log. murones); purcabrus: 'porcs senglars' (log. porcabrus).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 8 141
275. currin: 'corren'.
277. assili: 'marta' (log. assile); macioni: 'guineu' (log. mazzone).
187. Mira·ls cunills y las [...]: un forat al paper no permet de llegir completament aquest vers. MANUNTA
1988-1991, I, 169, proposa, de manera molt coherent, "Mira els conills i les llebres".
282. s'assuliègian: 's'assolellen'.
285. cuchu: 'gos' (veg. DCVB, III, 876) (it. cucciolo, 'cadell'; veg. MANUNTA 1988-1991, I, 177, n. 193).
287. la gatta: 'el gat'.
290. llibras: 'lliures'.
299. masedas: 'manses' (DCVB, VII, 282); o pur: 'o bé' (it. oppure).
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/Text 9
Text 9
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Sense data. Edicions: MANUNTA 1988-1991, II, 229-231; ARMANGUÉ 1990c, 131-132 (estrofes I-V). Els
goigs que transcrivim a continuació ens han arribat copiats, fragmentàriament, en dos manuscrits. Al primer
(A), evidentment incomplet, poden llegir-s'hi les cobles I-VI, després de les quals segueixen tres versos que
s'interrompen bruscament; i les cobles VII-IX, també incompletes, escrites però a rengló seguit. El segon
manuscrit (B) copia en canvi les tres primeres cobles d'A, sense cap correcció, i només se'n diferencia en dues
lectures, que nosaltres també recollim]
[La] ciutat d'Algher implora de Jesús Sacramentat sa clemència en las presents necesitats, espessialment de la
pluja
I Oh, Jesús Sacramentat,
Déu y home verdader!
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.4
IISenyor, la vostra clemènçia
és la que totts implorem,
benquè no la merexiem
per la nostra maldicència, 8
pués la vostra omnipotència
supera·l nostre pecat.
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.12
III Sem, és ver, grans pecadors
y sempre més ostinats,
pués quant més de Vós amats
sem estats tant més traydors 16

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 9 142
y sol demanem favors
quand sem en necessitat.
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.20
IVConfessem lo nostre error
y proponem d'emendar-nos.
Toca a Vós lo perdonar-nos,
pués seu de infinito amor. 24
No és la mort del pecador
lo que a Vós vos fa player.
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.28
V Altro, Senyor, no voleu
que la nostra conversió
y que fassiam reflessió
quant per nós ha fet un Déu, 32
quant ha patit en la creu
pel nostre comú rescat.
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.36
VIAh, Senyor! Que confusió
és la nostra en lo present!
Vós, en aquest Sacrament,
que prestem adoració,40
aprés de molt dileció,
al fi ancara aveu mustrat.
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.44
VII L·ingratitut ostinada,
que vos mostrem, gran Senyor,
nos causa maggior horror
de nostra vida passada.48
Protestem que és ja acabada
la nostra infidelitat.
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.52
VIIILas nostras tres confrarias
han ja fet las quaranta oras
y han clamat ab veus sonoras

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/Text 9 143
las llurs penas y agonias. 56
De Vós, Senyor, alegrias
espéran ab anzietat.
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.60
IXVós, Senyor, estau veyent
com la nostra poblassió
prova senza remissió
contrari cada element, 64
y més que mai al present
[......................]
Mirau ab ulls de pietat
la pobre ciutat d'Algher.68
TEXT 9
53. Es tracta de les confraries de la Misericòrdia, de la Santa Creu o de la Mort i del Rosari.
66. MANUNTA 1988-1991, II, 231, proposa la següent lectura per a aquest vers: "implora de vós pietat".
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE
VARIANTS
← Text 9 APARAT DE VARIANTS
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
TEXT 1
APÈNDIX 1 →
Títol. Corregint "Per la feliz vanguda del Rey Carlus Emanuel IV a la Sardegna, avent dexiat la cort de Turín.
Sunetu".
1. Lo: corregint "Lu". Tirso: corregint "Tirsu". ab: corregint "a ma".
2. poc: T, "poch". menos: corregint "menus". sigle que: corregint "sigla che".
3. qui: corregint "chi". de los dos tingués: corregint "dels dos tenghessi", ratllat "tenguessi", T, "tinguessi dels
dos".
4. lo: ratllat "son" i "lu", T, "son". que·ls: corregint "che'ls". dominava: corregint "duminava".
5. poghé: ratllat "volgué" i "vulghé", T, "volgué". guanyar: corregint "guagnar". perquè alegava: corregint
"perché allegava".
6. que d'ell tinghé: ratllat "de mi tenghé ell" i "ha tingut ell", T, "De mi tingué".
7. lo Tirso: corregint "lu Tirsu". aquietà: corregint "acquietá", T, "s'inquietá". perqu·esperava: T, "perque
esperava".
8. Abans de dues correccions consecutives aquest vers presentava les següents lectures: "lu dia de giustissia y
de clemencia" i "la giustissia del Cel y la clemencia", T, "La justicia del Cel y la clemencia".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 144
9. Fonc: T, "Fonch".
10. en tant: T, "entrant". gran: ratllat "senza".
11. Cad·u tengué temor: ratllat "Cad·u no senza por" i "gran por cad·hu tenghé", T, "Cada hú tingué temor".
d'estar-sa: corregint "de astarsa", T, "d'estarse".
12. Ma: T, "Mes". lo: corregint "lu". pròvido: corregint "providu". giust: T, "just".
13. que, seca: corregint "che secca". l'aigua: T, "la aygua".
14. Tirso lo seu: corregint "Tirsu lu sou". vingut: corregint "vengut".
TEXT 2
Títol. Corregint "Resposta de una dama a un canongia che le ha fett una canzó en sesta lyra cunfortantla en las
suas aflissions per l'ausenzia de son marit".
1. Senyor: corregint "Segnor". canòngie: corregint "canongia". amable: corregint "amabla".
2. respondre als seus: corregint "respondra a lus sous". versos: corregint "versus".
3. Ya: corregint "Gia". que·n: corregint "che·n". dable: corregint "dabla".
4. que: corregint "che". los: corregint "lus". purs: ratllat "beills". tersos: corregint "tersus".
5. Vostet: corregint "Vustet".
6. que: corregint "che". le: corregint "li".
7. Ya: corregint "Gia". qu·és: corregint "ch'és".
8. les: corregint "las". muses: corregint "musas".
9. que·n: corregint "ch'en".
12. tots: corregint "totts".
163. donat: corregint "dat".
276. se: corregint "sa".
TEXT 3
Títol. lo seu: corregint "lu sou".
1. compare: corregint "cumpara".
2. que: corregint "che". senyor: corregint "segnor".
3. nos: corregint "nus". dolor: corregint "dulor".
4. per gran desdícia: ratllat "a dolu mannu". chi: corregint "che". provat: corregint "pruvat".
5. qui só lo: corregint "chi so lu".
6. vos voldria contar: corregint "vus vuldria cuntar". hi: corregint "y".
7. esta sa: corregint "achesta".
8. que: corregint "che". roïna: corregint "ruina".
9. Escoltaume, puis, compare: corregint "Ascultauma pues, compara".
10. que vos: corregint "che vus".
11. que·l: corregint "chel". i·l: corregint "yl".
12. que puga recordar-me: corregint "che pughia arracurdarma".
13. que encara vós compatireu: corregint "che ancara vos cumpatireu".
15. puis: corregint "pues".
16. contar-vos: corregint "cuntarvus".
18. quatre: corregint "quatra".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 145
20. qu·era: corregint "ch'era".
21. del fill canòngie acompanyat: corregint "ab lu figl canongia acumpagnat".
22. se disponghé: corregint "sa dispunghé". barqueta: corregint "barcheta".
23. qui moment: corregint "che mument". que: corregint "che". aquest: corregint "achest".
24. lo: corregint "lu".
25. contar-vos pughés: corregint "vos pughessi contar".
26. Corregint "com s'és la casa luego alburutada".
27. veure que senz·altre: corregint "veura che senz'altra".
28. ya: corregint "gia".
29. qui: corregint "che".
30. del tot: corregint "totta".
31. vos podré dir, ab tot: corregint "vus podré diura, ab tott".
32. que no hi: corregint "che no y". consert: corregint "cunsert".
33. Intrèpit: corregint "intrepid".
34. sa moller: corregint "la muller".
35. desplaer: corregint "desplayer".
36. lo: corregint "lu". companyia: corregint "cumpagnia".
37. Ya: corregint "Gia". que: corregint "che". partir: ratllat "anar".
38. destino: corregint "destinu". envia: corregint "anvia".
39. Ell: corregint "eigl". volghé: corregint "vulghé". ella plorava: corregint "eglia plurava".
40. creyeven tots que·n brassos le: corregint "creyevan totts che'n brassus li".
41. Qui aghés al·lora vist: corregint "Chi aghessi vist allora".
42. los: corregint "lus".
43. los fea parèixer: corregint "parexia che'ls fessi".
44. la: corregint "lu". confortàvan: corregint "cunfortavan".
45. los: corregint "lus".
46. vives: corregint "vivas".
47. Ell: corregint "Eigl". volia: corregint "vulia". coràggie: corregint "curaggia".
48. ella: corregint "eglia". dar-le lo: corregint "darli lu". viàggie: corregint "viaggia".
49. s'és presentat: corregint "se presentá". ab humiltat: ratllat "tott conturbat".
50. sa: corregint "la". qui en: corregint "ch'en". trobava: corregint "trubava".
51. lo major: corregint "lo magior", ratllat "tott filial". respecto: corregint "respettu". molt turbat: corregint
"humiltat".
52. gendre le: corregint "gendra li".
53. Ella: corregint "Eglia".
54. ell, ya del tot: corregint "eigl gia del tott". consolava: corregint "cunsulava".
55. pughé: corregint "poghé". ab veu mig morta: corregint "ab la veu morta".
56. Tínghia cura de: corregint "Tenghima conta a". que me importa: corregint "che m'emporta".
57. pughés ser ara un: corregint "poghessi ser un".
58. fer-vos lo yust quadro: corregint "fervus un giust quadru". aquell: corregint "acheigl".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 146
59. Veure os: corregint "veura vus". podria fer quant: ratllat "quant pott un vero".
60. mare: corregint "mara".
61. Aquell: corregint "Acheigl". ell per la dolor: corregint "eigl pel fort dulor".
62. apenas: ratllat "fer no". podia aquella: corregint "pudia achelia". fer: ratllat "mancu".
63. Estàtichs: abans, ratllat "y". tots: corregint "totts". senz més parlar-se: corregint "senza parlarsa".
64. mirar-se: corregint "mirarsa".
65. Volghé: corregint "Vulghé". abrassar-se sas conyadas: corregint "abrassarsa las cugnadas".
66. que·n aquella: corregint "che'n acheglia". presentes: corregint "presentas".
67. mare: corregint "mara".
68. misenyor: corregint "misegnor". descontentas: corregint "descuntentas".
69. dos: corregint "duas".
70. affanos impassientes: corregint "affanus impassientas".
71. misenyora ya: corregint "misegnora gia".
72. vinguda: ratllat "fetta gia".
73. Representàvan ésser: corregint "Se me representavan tres".
74. plenas de gran: ratllat "en la pena y". y dolorosas: ratllat "llastimosas".
75. mare: corregint "mara".
76. turbadas sas dos filles: corregint "turbadas las duas figlias".
77. aquella en sas grans malinconias: corregint "acheigla en las suas malincunias".
78. aquexes: corregint "achestas".
79. qu·era: corregint "ch'era". tot: corregint "tott".
81. emperò, arrès qui: corregint "arrés peró chi".
82. las dos grans nebodas: corregint "sas duas nebodas".
83. ratllat "donya Gioanica y (corregint "ab") l'altre sa germana". donya: corregint "dogna". sa gran: corregint
"la sua".
84. ratllat "y ab sa passiència donya Sebastiana". donya: corregint "dogna".
85. moyeven: corregint "muyevan". les: corregint "las".
86. ratllat "avent fins de plorar perdut la gana". plorant totes les dos: "de la forza del plor".
87. apenas s'enteneva aquesta: corregint "s'enteneva sol (ratllat "sempre") achesta".
88. lo cosí: corregint "lu cusí".
89. Encara vos: corregint "Ancara vus".
90. donya: corregint "dogna". com tinch tot lo quentu: corregint "sola tott (corregint "com aná") lo (corregint
"lu") fet".
91. ella: corregint "eglia". si volghés desesperar: corregint "si'l servell vulghés girar".
92. aposentu en aposentu: corregint "apusentu en apusentu".
93. qui·l: corregint "chi". servell volés girar: ratllat "vol desesperar".
94. senz tindre: corregint "senza tendra". mai quietut, repòs ni: ratllat "algun sossegu (corregint "sussegu") y
senza".
95. Ya: corregint "Gia". y cosí: corregint "y mon cosí".
96. y qual òrfana pobre me: ratllat "y a mi com a pobre (corregint "pobra") orfana".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 147
98. Donya: corregint "Dogna". que volghés diure: corregint "che vulghés diura".
99. qui: corregint "chi". tindre: corregint "tendre". confort: corregint "cunfort".
100. senze: corregint "senza". podré: corregint "pudré". viure: corregint "viura".
101. aquell: corregint "acheigl".
102. que: corregint "che". pobre: corregint "pobra". volgut riure: corregint "vulgut riura".
103. Obligant-lo a: ratllat "forzantlu de" (corregint "furzantlu de").
104. farà: ratllat "ha de fer".
105. Compare, ya: corregint "Cumpara, gia". desesperada: ratllat "despavorida" i "espaventada".
106. tórtola: corregint "turtura".
107. seu: corregint "sou". molt affannada: ratllat "del tott rendida" i "desesperada".
108. bosch: ratllat "littu".
109. pels abres la que l·és faltada: corregint "de abre en abre (corregint "de abra en abra") la sua vida". l·és
faltada: ratllat "es fugida" i "l'altra faltada".
110. esperra: corregint "asperra".
111. Aquest: corregint "Achest". engayn: corregint "engaign". lo: corregint "lu".
112. qui: corregint "chi". ogect: ratllat "ogetto" (corregint "ugetta").
113. vos: corregint "vus".
114. conyats: corregint "cugnats".
115. Aquestos: corregint "Achestus".
116. pobres: corregint "pobras".
117. aquellas: corregint "acheglias". mostras: ratllat "senyas" (corregint "segnas").
118. veure·ls seus: corregint "veura'ls sous".
119. dieven: corregint "dievan". totes: ratllat "tottes" (corregint "tott las"). dolze: corregint "dolza".
120. Fas prest a retornar: corregint "fassi prestu a turnar".
121. Moyévan: corregint "Muyevan".
122. aquellas: corregint "acheglias". colomas innossentes: corregint "culomas innossentas".
123. que: corregint "che". pare: corregint "para".
124. descontentes: corregint "descuntentas".
125. lo yust dolor que: corregint "lu giust dulor che". mostrat: corregint "mustrat".
126. mare: corregint "mara". parentes: corregint "parentas".
127. aquella: corregint "acheglia". plorada: corregint "plurada".
128. que: corregint "che".
129. Donà: corregint "Duná". motivo: corregint "motivu".
130. aquells: corregint "acheglius". sos dos conyats: corregint "sos cugnats".
131. que: corregint "che". dexiaren: corregint "dexiaran". esplicar: corregint "mostrar".
132. lo: corregint "lu".
133. lo: corregint "lu".
134. flaquesa: corregint "flachesa".
135. puis que: corregint "pues che".
136. saberen: corregint "saberan". tanta: ratllat "la sua".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 148
137. yust encara: corregint "giust ancara".
139. misenyor: corregint "misegnor". fer-le: corregint "ferli".
140. que·n aquella: corregint "ch'en acheglia".
141. sospir: corregint "suspir".
142. fos: corregint "foss".
143. esfogar: corregint "asfugar".
144. altro: corregint "altru". que: corregint "che".
145. que ya posada: corregint "che gia pusada".
146. hàgia: corregint "haggia". tot: corregint "tott".
147. perqué dés molt: corregint "perché dessi".
148. canòngie: corregint "canongia". misenyor: corregint "misegnor".
149. que aquest: corregint "che achest". fes bona: corregint "fessi la".
150. gran utilitat: ratllat "gran felissitat".
151. que fos lo: corregint "che foss lu".
153. altres: corregint "altrus". podria contar-vos: corregint "pudria cuntarvus".
154. que: corregint "che".
155. tots: corregint "totts". nombrar-vos: corregint "numbrarvus".
156. que·n modo: corregint "ch'en modu".
157. lo dettaill: corregint "lu dettaigl". tots: corregint "totts". cansar-vos: corregint "cansarvus".
158. hi: corregint "y".
160. que a tots los: corregint "che a totts lus".
161. A més de los: corregint "Dexiem peró'ls". os: corregint "vus". os parl: ratllat "sapiau".
encara: corregint "ancara".
163. que: corregint "che". aghessin tots: corregint "aghessen totts". lo: corregint "lu".
164. las suas dolors: corregint "lus sous dulors".
165. Altro: corregint "Altru".
166. que profondos sospirs: corregint "che profundus suspirs".
167. volghéssian: corregint "vulghessin".
168. que aquesta: corregint "che achesta".
169. que: corregint "che".
171. altro: corregint "altru". més bé no dieva: ratllat "no sabia dir". aquella: corregint "acheglia".
172. que: corregint "che".
173. tots: corregint "totts". descontent: corregint "descuntent".
174. tots: corregint "totts". los: corregint "lus".
175. fer-le: corregint "ferli". acompanyar-lo: corregint "acumpagnarlu".
176. apreçiar-lo: corregint "apreçiarlu".
177. Ell, puis: corregint "Eigl pues". pare: corregint "para".
178. abandonar: corregint "abandunar". masonada: corregint "masunada".
179. qui: corregint "chi". consell: corregint "cunseigl". qui: corregint "chi".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 149
180. qui: corregint "chi".
181. als uns: corregint "a uns". altres: corregint "altrus".
182. tot ella: corregint "tott eglia". aconortada: corregint "acunurtada".
183. lo: corregint "lu". misenyor: corregint "misegnor". sosseït: corregint "susseit".
184. tots aquellus: corregint "totts acheglius".
185. tots los: corregint "totts lus". senyalat: corregint "segnalat".
186. lo canòngie: corregint "lu canòngia". lo dolor: corregint "lu dulor".
187. Ell: corregint "Eigl". que: corregint "che".
189. evidentes proves: corregint "evidentas provas". donat: corregint "dunat".
190. qu·era lo seu: corregint "ch'era lu sou".
191. puis: corregint "pues". seu: corregint "sou".
192. que: corregint "che". tindre: corregint "tendra". consol: corregint "cunsol".
193. Aquesta: corregint "Achesta".
195. mostrar: corregint "mustrar". lo: corregint "lu".
196. tindre: corregint "tendre". lo descontent: corregint "lu descuntent".
197. pèrder l'oggecte: corregint "perdar l'oggetta".
198. insensible: corregint "insensibla". seu: corregint "sou".
199. canòngie: corregint "canongia". fet: corregint "fett". vos: corregint "vus".
200. puis: corregint "pues". misenyor: corregint "misegnor".
201. los: corregint "lus".
202. los: corregint "lus". Ruits: corregint "Ruitz".
203. que: corregint "che". com me han dit: corregint "me pareix".
204. que: corregint "che". pare: corregint "para". fill: corregint "figl".
205. Hu d'ells: corregint "U d'eigls".
206. l'altre: corregint "l'altra". demostrà: corregint "demustrà".
207. tots: corregint "totts". ya: corregint "gia".
208. que·l: corregint "che'l".
209. hu: corregint "u". l'altre: corregint "l'altra". confortant: ratllat "acconortant" (corregint "accunurtant").
210. mare: corregint "mara". misenyora: corregint "misegnora". sas: corregint "las".
211. qu·era·l: corregint "ch'era'l".
212. qu·éran: corregint "ch'eran".
213. Corregint "mentras che misegnor vendria triunfant".
214. llibre: corregint "llibra".
215. visqué: corregint "visché". ayns: corregint "aygns". tribolat: corregint "afligit".
216. ratllat "y entre gastus y affannus distrahit". per ell: ratllat "era giust".
217. vinch: corregint "vench", ratllat "pas". vos diure lo que feren: corregint "vus diura lu che feran".
218. los: corregint "lus".
219. lo: corregint "lu". que: corregint "che". pare: corregint "para". fill veyeren: corregint "figl veyeran".
220. aquella: corregint "acheglia".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 150
221. que digheren: corregint "che digheran".
222. que: corregint "che". provat: corregint "pruvat".
223. Ploràvan: corregint "Pluravan".
224. esclavament: corregint "asclavament".
225. Ya hi: corregint "Gia y". plorava: corregint "plurava".
228. modo: corregint "modu".
229. los cabells aquella: corregint "lus cabeigls acheglia".
230. lo: corregint "lu". aquesta: corregint "achesta".
231. lo: corregint "lu".
232. quand: ratllat "si". mig: corregint "meig". fos un: corregint "fossi'l".
233. que: corregint "che". plorar: corregint "plurar".
234. las dos podrían tenir: ratllat "tenian tottes (corregint "tottas") dos" i "devian las dos tenir". sobrada:
corregint "subrada".
235. per Pepa, però, ab magior: ratllat "peró Pepa tenia mes". fondament: corregint "fundament".
236. devia ser: ratllat "que (corregint "che") li foss".
237. mentres que le: corregint "mentras che li".
238. que: corregint "che". dexiés acomodada: corregint "dexiessi accumudada".
239. puis: corregint "pues". ya: corregint "gia". ayn: corregint "aygn".
241. qui la gran dolor: corregint "chi lu gran dulor".
243. Lo susto: corregint "Lu sustu". los: corregint "lus". deliriar: ratllat "vacillar".
244. portàvan: corregint "purtavan".
245. Tots los: corregint "Totts lus".
246. que nos: corregint "che nus".
247. Qui nos: corregint "Chi nus". menjar, qui consolar-nos: corregint "mangiar chi cunsularnus".
248. que·l nostre duenyu: corregint "che'l nostru duegnu". faltar-nos: corregint "faltarnus".
249. pobres: corregint "pobras". abandonats: corregint "abandunats".
250. me tocava de diure: ratllat "les (corregint "lis") dieva yo també".
251. vos: corregint "vus". desconsolats: corregint "descunsulats".
252. faltant-nos: corregint "faltantnus". de la barca: ratllat "qui portava" (corregint "chi purtava"). lo: corregint
"lu".
254. dar-nos lo: corregint "darnus lu".
255. qui: corregint "chi". ell: corregint "eigl".
256. soccorro: corregint "succorru". pobre: corregint "pobra".
257. Aquestes: corregint "Achestas". altres: corregint "altras".
258. compare: corregint "cumpara". vos: corregint "vus".
259. que feren: corregint "che feran".
260. comare: corregint "comara".
261. Ellas le: corregint "Eglias li".
262. Corregint "perché anéss y turnéss a m'allegria".
263. Diévan: ratllat "Eglias". encara dir podreu: corregint "també diure pudreu".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 151
264. qui: corregint "chi". nos: corregint "nus".
265. lo que: corregint "lu che". dit: corregint "ditt".
267. puis: corregint "pues". possible diure de tots: corregint "possibla diura de totts".
268. que: corregint "che". misenyor: corregint "misegnor".
269. que: corregint "che". mig corregint "meig".
270. los: corregint "lus". quant: ratllat "lo que" (corregint "lu che").
271. que: corregint "che". dita: corregint "ditta".
273. lo que: corregint "lu che". coneix: corregint "cuneix".
275. qui: corregint "chi". misenyor: corregint "misegnor".
276. lo: corregint "lu". soget: corregint "sugettu".
277. ratllat "de fatto, l'ha dexiat en la sua ausenzia".
278. restà: corregint "com foss".
279. ell regolat: corregint "eigl regulat".
280. que: corregint "che".
281. És ver que a los tres anys de bon: ratllat "Cun tott axi deprés de molt".
282. le: corregint "li".
283. perquè fos: corregint "perché foss". altro: corregint "altru".
284. empenyo: corregint "empegnu".
285. qui: corregint "chi".
286. sarà: corregint "será".
287. misenyor: corregint "misegnor".
288. que senyor: corregint "che segnor".
289. Dexiem a millor lloch: corregint "Ma deix en altru". aquest: corregint "achest".
290. sol vos dech: corregint "dech ara".
292. lo tindre: corregint "lu tendre". misenyor: corregint "misegnor".
293. Ell: corregint "Eigl".
294. seus colegas: corregint "dos collegas".
295. tots: corregint "totts". veure ab: corregint "veura a ma".
296. que le: corregint "che li". aquella: corregint "acheglia".
297. que demostrà: corregint "che demustrá".
298. senyor dotor: corregint "segnor dutor".
299. veure: corregint "veura". que·l: corregint "che'l, ratllat "acheigl". fos: corregint "foss".
300. volgut: corregint "vulgut". creure lo: corregint "creura lu".
301. l'hu: corregint "l'u".
302. que: ratllat "che". restés: corregint "restessi".
303. mentres que: corregint "mentras che". hi: corregint "y". quéxia: corregint "chexia".
304. totta: ratllat "entr'eglius".
305. ratllat "Molt mes me so restat tott atturdit", "Assai mes m'ha fett també atturdir".
306. de quant senyor: corregint "quant del segnor". té praticat: ratllat "he yo osservat".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 152
307. ratllat "bastant perché me deghia persuadir", "me sighia persuadit". puis: corregint "pues".
308. que: corregint "che".
309. Sé encara: corregint "ancara". que s'és dit: corregint "che s'es dit", ratllat "pudria dir".
310. que tottes: corregint "che tottas". plorat: corregint "plurat". sospirat: corregint "suspirat".
311. puch dir de: ratllat "per diura'l ver". los: corregint "lus".
312. que: corregint "che". que s'és més: ratllat "soltant s'es". distinguit: corregint "distinghit".
313. que: corregint "che". aquell: corregint "acheigl". omme: corregint "omma". dighés: corregint "dighessi".
314. que: corregint "che". ell: corregint "eigl".
315. que encara·l: corregint "che ancara'l". le presagés: corregint "li presagessi".
316. quell: corregint "ch'eigl".
317. que: corregint "che". ell: corregint "eigl". tenghés: corregint "tenghessi".
318. concertada: corregint "cuncertada".
319. sa pena: corregint "la pena sua". y la dolor tant fort: ratllat "y'l dolor fort" i "y tal fonch la dolor".
320. que: corregint "che". lo duenyu: corregint "lu duegnu". ell: corregint "eigl".
321. volghés: corregint "vulghéss". tots: corregint "totts".
322. y·l desplaer: corregint "y'l desplayer".
324. ratllat "puis que (corregint "pues che") devria parlar de tott Algher".
325. petits: corregint "petitts". quiscú: ratllat "cad'u".
326. lo: corregint "lu".
327. que: corregint "che". que la sua: ratllat "per la sua".
328. dovrà fer: ratllat "se avrá de" i "che se". desigiar: corregint "desigiará". la sua: corregint "sa".
329. puis que: corregint "pues che".
330. enfadar-vos: corregint "enfadarvus". compare: corregint "cumpara".
331. que: corregint "che".
332. qu·és: corregint "ch'és". inyorant: corregint "ignorant".
333. vos: corregint "vus".
334. senz marró y ciapa: ratllat "dexiant lu marró".
335. veure: corregint "veura". com l·història anà a acabar-se: ratllat "ab quanta pena y quant honor".
acabar-se: corregint "acabarsa".
336. ratllat "aná per embarcarsa misegnor". lo pare: corregint "lu para". embarcar-se: corregint "embarcarsa".
337. Ya: corregint "Gia". senyor: corregint "segnor".
338. pòpol seu: corregint "popul sou".
339. lo: corregint "lu". le: corregint "li".
340. seu: corregint "sou".
341. ell: corregint "eigl". carinyu: corregint "carignu".
342. les: corregint "lis".
343. tots: corregint "totts". omàggie: corregint "omaggia".
344. dar-le: corregint "darli". viàggie: corregint "viaggia".
345. duenyu: corregint "duegnu".
346. embarcar-se: corregint "embarcarasa".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 153
347. mostrà: corregint "mustrá", ratllat "prenghé".
348. fer-le compliments: corregint "ferli cumpliments". acompagnar-se: corregint "acumpagnarsa".
349. Encara ell: corregint "Ancara eigl". benquè risoenyu: corregint "benché risuegnu".
350. Corregint "mustrava desplayer en separarsa".
352. plorant: corregint "plurant".
353. ya: corregint "gia".
354. lo pare: corregint "lu para".
355. Tots: corregint "Totts". posades: corregint "pusadas".
356. viàggie: corregint "viaggia". le: corregint "li".
357. posàran: corregint "pusaran".
358. ya lo: corregint "gia lu". Marràrgio: corregint "Marrargiu".
359. navegàran: corregint "navigaran".
360. que: corregint "che".
Post. 360: Corregint "Fonch fetta achesta canzó de D. Bartomeu Simó en Càller en l'aygn 1811, trobant-se
(corregint "trubantsa") en gran tribolassió (corregint "tribulació") per poder distrahir la sua gran malincunia,
sent de etat 77 aygns".
TEXT 4
Títol. Corregint "Per lu retart del retorn a Algher de Dn. N.N. fa Alexu, sou servidor, la següent canzó".
1. Misegnor: B, "Misenyor" (corregint "Misegnor").
2. que: A i B, corregint "che".
3. O qu·és: A, corregint "o ch'es"; B, "si no" i ratllat "o que es" (corregint "o che es").
4. qu·és: A, corregint "ch'es"; B, "que es" (corregint "ch'es"). volontat: A i B, corregint "voluntat".
5. Jo comens, si: A, ratllat "Perdoni si"; A i B, ratllat "Si su mercet".
6. en fer-le: A, ratllat "che li vuill fer"; B, ratllat "li vull fer la".
8. sa ausènzia nos: B, "sa ausencia nos"; A i B, corregint "l'ausenzia sua". costada: A i B, corregint "custada".
9. suspirada: B, "sospirada" (corregint "suspirada").
10. perquè: A, corregint "perché"; B, corregint "pues". nos: A i B, corregint "nus".
13. B ofereix una tercera versió, definitiva, d'aquesta estrofa: "Escolti, puis, ab paciència/ que, si me assist la
memòria, / pens de contar-le l·història / de quant mancà sa presència./ No la creghi impertinència,/ perchè parl
de interessat". B, "Escolti, puis, ab paciencia" i ratllat "Tínghia, doncs, la suferencia" (corregint "suferènzia").
puis: A, corregint "pues".
14. B, "si me aguanta la memoria". si tinch memòria: A, ratllat "si tinch memoria" i, a continuació, "achesta
historia".
15. B, "que pens contar-le l'istoria", ratllat "ascolti totta l'istoria". achesta: sense ratllar, "benché".
16. B, "si me aguanta la memoria" i, sense ratllar, "de mancarnos sa presencia"; ratllat "que (corregint "che") li
cant ab gran violenzia".
17. B, "No la creghi impertinencia (corregint "impetinenzia")".
18. B, "puis le (corregint "pues li") parl de interessat". esperem: A, corregint "asperem".
21. Se creyeva: A, corregint "Totts creyevan"; B, "Tots (corregint "Totts") creyevan". sertament: B,
"çertament".
22. che achesta: B, "que sa" (corregint "che la sua").

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 154
25. sem: A, corregint "son"; B, "son".
26. che·l: B, "que·l" (corregint "che'l"). prolungat: B, "prolongat" (corregint "prolungat").
29. già: B, "ya" (corregint "gia"). aygns esperant: B, "anys aguardant" i ratllat "aygns esperant".
30. sa molt pressiosa: A, corregint "la pressiosa sua"; B, "son retorn y sa" i ratllat "la pressiosa sua". venguda:
B, "vinguda" (corregint "venguda").
31. qui hi: A i B, corregint "chi y".
32. qui: A i B, corregint "chi".
33. Y·ls de casa: A, corregint "Y lus de casa"; B, "Y los (corregint "lus") de casa" i ratllat "Y nusaltrus".
34. plurat: B, "plorat" (corregint "plurat"). A: després d'aquest vers en podem llegir encara dos altres de
ratllats: "per veura tant retardat / lu temps que (corregint "che") s'era prescrit".
37. B, "No le parl de totts los fets" (corregint "Per parlar de totts lus fets").
38. B, "que no me basta'l papé" (corregint "che no bastaria'l paper".
39. al meu: B, "a mon" (corregint "al meu"). cunvé: B, "convé" (corregint "cunvé").
40. de los diura: B, "dels diura molt" (corregint "de lus diura").
41. las: B, "les" (corregint "las").
42. lu ch·és: B, "lo que es" (corregint "lu ch'es").
45. B, "Si yo li pughés escriure" (corregint "Quant yo le pughessi escriura").
46. sé: B, "see". tottas las cosas: B, "tottes les coses" (corregint "tottas las cosas").
47. ancara: B, "encara" (corregint "ancara"). las rosas: B, "les roses" (corregint "las rosas"). ch·espinas: B,
"que espinas" (corregint "che espinas").
49. y que tenen: A, corregint "tenan puis"; B, "y que tenan" (corregint "y che tenan"). riura: B, "riure"
(corregint "riura").
50. veyent lu: A, corregint "veyent tott lu"; B, "los que'l" (corregint "lus che'l").
53. B, "Peró encara le escrivés" (corregint "Peró ancara li escrivessi") i ratllat "Ma es ver che ancara yo".
54. B, "quant me passa y see a mon veura (corregint "veura")", ratllat "lu che passa y see al meu" i "me
constava".
55. chi pudria mai: A, ratllat "see che no podia" i "su mercet"; B, "no podria mai" i ratllat "qui pudia".
preveura: B, "preveure" (corregint "preveura").
56. A, ratllat "che axí la cosa susseissi". B, "que (corregint "che") tott axí susseissi", ratllat "che anéss tott (i "lu
fett") en desperdissi?".
57. B, "Sa (corregint "su") mercet" i a continuació, "gia te giudissi".
58. B, "Y see que es (ratllat "sará" y "gia era") ben informat".
61. Podria dir-li: A, ratllat "Li diria" i "En primer". B, "Oh quant dir yo li pudria" i ratllat "Pudria dirli, a dolu
meu".
62. lu che me costa y: A, ratllat "li diria quant"; B, "de lu che me consta" (corregint "lu che me costa").
64. tal volta no·l vol: A, ratllat "lu deix che'l dighi".
66. tendra: B, "tindre" (corregint "tendra").
69. me'n dech: A, corregint "ma'n puch".
74. ha causat: A, corregint "te enserrat".
77. mercè: A, corregint "mercet". aquest: A, corregint "achest".
78. los aygns: A, corregint "lus aygns".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 155
90. che no foss: A, corregint "de tendra'l".
93. A: Una nota autògrafa adverteix al costat d'aquest vers: "De aquí comensa altra canzó". Achest és lu meu:
A, ratllat "Es achest lo nostru".
97. han: A, corregint "ha".
98. los béns: A, corregint "tott lu bé".
118. los fruits y en los: A, corregint "lus fruits y en lus".
122. era: A, ratllat "fonc".
125. misenyor: A, corregint "misegnor".
126. faltant: A, ratllat "no y sent". lo: A, corregint "lu".
127. tots: A, corregint "totts". ordénan: A, ratllat "cumanan".
128. se osserva: A, corregint "s'osserva".
129. no avent amor: A, corregint "faltant l'amor". ni: A, corregint "y'l".
130. encara l'orde: corregint "ancara l'orda".
133. Misenyora: A, corregint "Misegnora".
134. altre: A, corregint "altru".
135. escaltre: A, corregint "escaltru".
138. informat: A, corregint "infurmat".
142. le: A, corregint "li". lo que: A, corregint "lu che".
143. les voltes: A, corregint "las voltas".
144. que: A, corregint "che".
146. sempre: A, corregint "sempra".
149. sempre: A, corregint "sempra".
151. moltes voltes: A, corregint "moltas voltas".
153. ab: A, corregint "a ma".
154. lo: A, corregint "lu".
TEXT 5
27. que és: corregint "ch'es". Hem volgut respectar aquesta correcció tant al respost com a la resta de les
tornades, que a l'original consisteixen tan sols en les paraules "O ch'es l'infern".
37. ab: corregint "a ma".
41. Luego: ratllat "Totta". sa: corregint "la".
42. per sa: corregint "la sua".
45. pughés: corregint "pughessi".
47. cunsol: corregint "consol".
49. nos dighés: corregint "nus dighessi".
50. que·l: corregint "che'l".
53. Pughés yo: corregint "Pughessi".
55. se: corregint "sa". ses cunyadas: corregint "sas cugnadas".
56. y: corregint "de".
57. ya: corregint "gia".
73. esplicar: corregint "espremar".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 156
83. Després d'aquest vers, poden llegir-se les següents estrofes i versos solts: "Si sabessi, misegnior,/ quant
costa la sua ausènzia!/ Li giur ab totta consciènzia / che·l faria trop orror./ Consideri chè dolor / avrem
nosaltres patit,/ pués després che s'és partit / se n'és del tott olvidat"; "Chi l'aghera mai pensat / che axí fossi
susseït?/ Pués che de quand és partit / tott al revés és anat"; "Y quantas voltas, plurant,/ las suas lletras he
lligit!"
TEXT 6
22. quant contra: ratllat "lo que". han ordit: ratllat "s'es escrit".
30. viure: corregint "viura".
35. Ratllat, "Essent encara infantet".
42. benquè: corregint "benché".
61. benquè: corregint "benché".
62. Ratllat, "y per mi de poch profit".
70. pels carrers: ratllat a l'original, també ratllat "a la tenda" i "y'ls coffans aghés portat".
71. Qui vol rava: ratllat "de ortalissas".
72. Ratllat, "y'ls coffans no aghés umplit".
75. Veyent-me: ratllat "Per esser" i "Veyentme".
76. mon pare me ha: ratllat "a un" i "al cuyli me han".
77. a un cuili: ratllat "perqué (corregint "perché") deghés".
85. no senz: ratllat "ab molt".
89. N·ostant anava ab: ratllat "Me dava tot lo".
91. perquè: corregint "perché".
101. ab ell me: ratllat "men".
112. Ratllat, "que torrer fora admitit".
119. tenia: ratllat "sempre volia".
121. quand: ratllat "que".
122. veyessen: corregint "veyessin".
125. Ma: ratllat "Oh".
132. pendre: ratllat "cercarme".
136. ma: ratllat "mon".
139. Al instant: ratllat "Y axi luego".
142. per: corregint "de".
152. Ratllat, "del Capitol tot unit". sentit: ratllat "profit".
155. Per ésser: ratllat "Veyentme" i "Avent vist". tant: ratllat "que era".
158. freqüent: ratllat "sovent".
178. no dexiés: ratllat "me fos" i "aghés pres".
181. puis: corregint "pues".
191. Ratllat, "a la casa y duenyu amat". al amor: ratllat "a tants favors".
192. Ratllat, "y que mai tindré en olvit". sempre: ratllat "tant me ha".
211. en tot temps no han lograt: ratllat "mai ha resultat".
212. Ratllat, "contra de mi lo delit".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 157
215. Com un pare: ratllat "Al mateix temps".
222. fa: corregint "te".
228. tindria: corregint "tendria".
232. algun fruyt: ratllat "profit".
237. mon: corregint "el meu".
251. punt: corregint "repunt".
256. quant: corregint "y quant".
261. he acomodat: ratllat "al cas so stat".
262. Ratllat, "concia scarpe haverme dit" i "de posá un tacó polit".
265. Ratllat, "Entretant que so viscut" i "Mentres que en casa vivia".
269. Ratllat, "Molts me havian prevengut".
270. fóra: ratllat "era". stat destinat: corregint "stat yo destinat".
275. Per axiò me feva: ratllat "Ya de abans me feva".
276. a totes sas: ratllat "a las suas".
286. donés: corregint "donghés". tot: corregint "totta".
288. févan sempre molts: corregint "se fevan sempre moltes".
296. mirés molt bé: ratllat "le cuidés bé".
301. creyent-me: ratllat "veyent-me".
302. Ratllat, "recullir ciascun" i "per attendre a cada fruit".
305. que: corregint "che".
309. que·ls: corregint "que els". devés cuidar: ratllat "no deghés fiar".
310. trobar-me: corregit "dexiarme".
315. a: ratllat "lo".
316. Ratllat, "y als affers" i "y moltes arts de campanya".
317. Ratllat, "y fonch per mi una cucanya (corregint "cucagna")". l'art: ratllat "prou".
318. Ratllat, "que no esperava lograr" i "y encara saber llaurar".
319-321. "y ningu dexiá de alabar / un tal cambiament de stat".
321. Ratllat, "que aquellas aghés contat". marcat: ratllat "senyalat".
331. fos per fora: ratllat "sol" i "que me aghés".
335. puis: ratllat "ja"; B, "al fi".
338. y: B, "o".
339-342. Ratllat, "fator dels seus béns me ha fet,/ con aver-me comanat / que en altro no aghés pensat / que en
son vantàggia y profit". B ofereix encara dues altres versions d'aquests versos: "me dis: "Alessió, te he fet /
dels béns de fora fator / perquè ab tot zelo y honor / cuidis de tot lo entregat,/ y axí daré ben empleat" i "fator
(també "fattor") dels béns seus me ha fet,/ (ratllat "avent-me") y tant me té comanat / que·ls aghés tots visitat /
i·ls mancaments le aghés dit".
348. dexiant a ells: ratllat "y dexiant llurs".
351. Ratllat, "y a poch temps l'altre apartat".
352. y al any: ratllat "fins".
355. qu·és viscut: ratllat "que ha viscut".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 158
356. se li: ratllat "no ha". li: corregint "le". dexià: corregint "dexiat".
361. Abans de ser corregit aquest vers oferia la següent lectura: "l'ha en cada temps contemplat".
366. Ratllat, "y dar mas justas rahons".
370. de: ratllat "en tot". he al meu temps obrat: ratllat "he yo operat".
375. Primerament: ratllat "Ferme caich"; B, "Ferma carich". volen: B, corregint "volan".
376. me han supost: B, "m'han suppost".
377. que jo he fet: B, corregint "che he fet yo".
378. solen: B, corregint "solan".
379. achestos: B, "aquestus", corregint "achestus". les: B, corregint "lis".
380. altre: corregint "altru"; B, "altru". costat: B, corregint "custat".
382. Ratllat, "de me veure despedit".
385. Examini: corregint "Si examina"; B, "Si examina". les mies obres: B, corregint "las mias obras".
386. que: ratllat "ni"; B, "ni". trobarà: B, corregint "trubará".
388. que he: B, corregint "ch'he". profitat: B, "proffitat".
389. pares pobres: B, corregint "paras pobras".
396. certs uns: B, "algu m'havrá".
398. de molt: B, "d'algun".
399. hi: B, "y". homme: B, "omma".
400. que: B, corregint "che". puga: B, "vulghia".
401. B, "si no fos malignitat".
402. le havran influït: ratllat "havran mentit"; B, "d'algun bribó atrevit".
406. sarà: ratllat "le sia"; B, "le sighia vengut l'accusa".
407. que: B, corregint "che". escusa: B, "scusa".
408. fondada: B, "fundada".
409. oyrà: B, ratllat "escriuré".
410. tot quant hi: B, "tott quant y".
411. serà desenganyat: B, "sará desengagnat".
412. del: ratllat "de tot lo"; B, "de tott lu". que le: B, corregint "che li". sugerit: ratllat "dit"; B, "dit".
415. En segon lloch: ratllat "Los de fora"; B, "Lus de fora".
416. se parla: corregint "parlan mes"; B, "parlan mes". inyorànzia: B, "ignoranzia".
417. puis: B, "pues". se sab: corregint "saben"; B, "sabban". sostància: B, "sustanzia".
419. Qui, però, sab lo: B, "Ma chi sab lu gran".
420. dir: B, corregint "diura". ser: B, ratllat "esser".
421. pot: B, corregint "pott". fondat: B, "fundat".
422. Ratllat, "sens engayn y no tot sentit"; B, "senza engaign y ab tott sentit".
425. emperò: B, ratllat "tal volta". volghés: B, ratllat "vol".
427. què: B, "che".
428. crèghian: B, "creghin".
429. Lo que: B, "Lu che".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 159
430. suposta: B, "pretesa".
431. puis, dien-se: B, "ma si diun".
432. só cert no y tròban: B, "no me trobaran delit".
435-436. B, "Lo dighian també los de Algher,/ parlian los hommens (corregint "parlin lus ommas") de be".
437. què: B, corregint "che".
438. al seu: B, ratllat "al sou".
439. lo: B, corregint "lu".
440. que en: B, "que'n", corregint "che'n". me ha: B, "m'ha".
441. que en: B, "que'n", corregint "che'n". tot: B, "tott". provat: B, corregint "pruvat".
445-449. Abans de ser corregida, l'estrofa XLV oferia la següent lectura: "Y és tant ver axiò que li dich / que
era ya cosa sabuda / que me tratava sens duda (corregint "que ningú posava duda") / com un pare y com
amich,/ y per ço calchi enemich".
446. que: B, corregint "che".
447. que: B, corregint "che".
448. pare: B, corregint "para".
449. axiò: B, corregint "asso". ocult: B, "algun", corregint "calchi".
450. zisanya: B, corregint "zisagna". hi: B, corregint "y".
451. veure: B, corregint "veura". despaciat: B, "abbandonat".
452. B: abans de ser corregit aquest vers oferia la següent lectura: "y de casa despedit".
454. A acaba amb el següent vers que, amb alguna correcció, consta també en B (v. 459): "Essent sa mercet
present".
455-464. A més de la que transcrivim -que ofereix alhora diverses variants, que tindrem en compte tot seguit-,
B proposa encara una altra versió d'aquesta estrofa: "Essent sa mercet present (ratllat "ausent") / he servit en
casa y fora,/ y sol ara han trobat l'hora / (ratllat "que") d'enculpar-ma negligent / perchè, trobant-se ausent
(ratllat "essent sa mercet present"),/ ningú la fàccia ha mostrat / de acusar-me per culpat,/ de lladre, mandró y
de olvit". C, finalment, ofereix alhora una darrera variant dels quatre primers versos d'aquesta estrofa: "Sa
mercet no po [sic!] negar-me / que, essent en Alguer present,/ no me trobà negligent / en quant se dinyà
ocupar-me".
455. N·ostant que: B, ratllat "So stat sempre".
457. certs uns: B, ratllat "ara si". trobat: B, corregint "trubat".
459. puis: B, corregint "pues". present: B, ratllat "ausent", A, "Essent sa mercet present".
460. B, ratllat "han cregut fer [il·legible] enculpat".
461. B, ratllat "de mandró y descuidat" i "y quissá avran avanzat".
462. B, ratllat "de lladre, mandró o descosit".
465. que: B, corregint "che".
467. que: B, corregint "che".
469. Ara: B, corregint "Peró".
470. veurà que no: B, ratllat "giudichi si".
471. B, ratllat "per no ser lu giudicat" i "pues per (ratllat "y que") per malignitat".
472. B, ratllat "mal entés o mal escrit" i "de sa ment mal proferit".
487. banyats: C, corregint "bagnats".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 160
TEXT 7
Títol. Corregint "Alexu, servidor de Dn. Bartumeu Simó, qui se trobava (corregint "che sa trubava") en Càller,
le (corregint "li") participa, en agost del 1811, lo seu (corregint "lu sou") casament".
1. Misenyor: corregint "Misegnor".
2. aquella: corregint "acheglia".
3. polledru: corregint "pugliedru" a totes les tornades, excepte als vv. 299 i 369.
4. cammo: corregint "cammu" a totes les tornades. le: corregint "li" en totes les tornades on apareix aquest
pronom, excepte al v. 100. posat: corregint "pusat" a totes les tornades.
5. lo: corregint "lu". desposori: corregint "despusori".
7. perquè·l: corregint "perché·l".
8. tot: corregint "tott".
9. mentres: corregint "mentras".
10. lo: corregint "lu".
11. perquè: corregint "pues que".
13. vinch: corregint "veinch". fer-le: corregint "ferli".
14. aquest: corregint "achest".
15. lo: corregint "lu".
16. quiscun: corregint "cada".
17. què: corregint "che".
19. polledru: corregint "polledro", a partir d'aquest vers, a totes les tornades.
21. Me: corregint "Ya" (corregint "Gia"). que: corregint "que". sorpresa: corregint "surpresa".
22. vindrà: corregint "vendrá". aquesta: corregint "achesta".
23. però: corregint "ma". que: corregint "che". senz: corregint "senza".
24. flaquesa: corregint "flachesa".
25. usar-le: corregint "usarli". secretesa: corregint "segretesa".
26. que: corregint "che". fos: corregint "foss".
29. Coneix: corregint "Cuneix". que: corregint "che".
30. fill: corregint "figl".
31. Ratllat, "seria (i "era") stat (corregint "stada") en yust (corregint "giust") rigor".
32. prendre primer: ratllat "demanar la".
33. fer-le: corregint "ferli".
34. Ratllat, "abans de esser-me (corregint "me esser") lligat" i "si lo donava (corregint "lu dunava") apruvat".
37. Devia ser: ratllat "Fora stat". lo: corregint "lu".
38. que: corregint "che". empenyu: corregint "empegnu".
39. lo: corregint "lu". duenyu: corregint "duegnu".
40. lo seu: corregint "lu sou".
41. aquest: corregint "achest". mon: corregint "lu meu".
42. abballucat: corregint "abbagliucat".
45. que: corregint "che".
46. millor: corregint "miglior".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 161
47. però ya sab: ratllat "ma sa mercet". misenyor: corregint "misegnor".
48. que yo só fet: ratllat "ya (corregint "gia") sab qu'es fett".
49. encara: corregint "ancara".
50. tot: corregint "tott".
53. que fonc: corregint "che fonch", ratllat "lo meu".
54. Ratllat, "ab un duenyu qu'era para".
55. Ratllat, "y que era en ell cosa rara".
56. de tratar-me ab molt: ratllat "demostrarme (corregint"demustrarme") tant".
57. rebeva: ratllat "que me fe".
58. y pensava en dar-me: ratllat "darme fora encara (corregint "ancara")".
61. duenyu que: corregint "duegnu che".
62. tot: corregint "tott". le: corregint "li". confiar: corregint "cunfiar".
63. ell podia: corregint "eigl pudia".
64. posar-me: corregint "pusarma". tot: corregint "tott".
65. inyorant: corregint "ignorant".
66. sos: corregint "lus". consells: corregint "cunseigls".
69. Qui d'ell: corregint "Chi d'eigl". ab assert: corregint "a m'assert".
70. me aghera: corregint "m'aghera". pogut: corregint "pugut". guiar: corregint "ghiar".
71. ell me podia donar: corregint "eigl me pudia dunar".
72. tindre: corregint "tendra". ull obert: corregint "uigl ubert".
73. ell qu·és: corregint "eigl ch'és".
74. consellat: corregint "acunsegliat".
77. aghés: corregint "aghessi".
78. que: corregint "che". pare me amava: corregint "para m'amava".
79. que: corregint "che". fill: corregint "figl".
81. que en sa casa: corregint "che'n casa sua". content: corregint "cuntent".
82. ayns: corregint "aygns". lo: corregint "lu". hi: corregint "y". mengiat: corregint "mangiat".
85. preveure: corregint "preveura".
86. què: corregint "che". trobava: corregint "trubava".
87. que: corregint "che".
88. mengiar: corregint "mangiar". beure: corregint "beura".
89. Però: ratllat "Ma". podia mai: ratllat "aghera pugut". creure: corregint "creura".
90. que·l: corregint "che'l". aghés: corregint "aghessi". enganyat: corregint "engagnat".
93. Què: corregint "Che". solter: corregint "sulter".
94. Qui: corregint "Chi".
95. millor: corregint "miglior".
96. envègia: corregint "anvegia".
97. lo: corregint "lu".
102. senyor: corregint "segnor".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 162
103. lo: corregint "dal". confessor: corregint "cunfessor".
104. m'havia: ratllat "era".
105. que me fos: corregint "che me fossi".
106. sposat: corregint "espusat".
107. ya: corregint "gia".
109. que: corregint "qui".
110. ell lo: corregint "eigl lu".
111. fet riure: corregint "fett riura".
112. aquesta: ratllat "la mia".
113. Tenen tots: corregint "Tenan totts". soprada: corregint "subrada".
114. que: corregint "che".
117. Lo fet és fet: corregint "Lu fett es fett".
119. llensar: ratllat "gittar".
120. haver-le: corregint "haver-li".
122. que del tot: corregint "che del tott".
125. Me han: corregint "M'han".
126. volgut: corregint "vulgut".
127. que: corregint "che".
129. fos: corregint "foss".
130. moller: corregint "muglier". donat: corregint "dunat".
133. diure: corregint "diura".
134. que: corregint "che".
135. perquè aghés jo: corregint "perché aghessi".
136. callada: corregint "cagliada".
137. haghés: corregint "haghessi".
138. que tot fos: corregint "che tott fossi".
139. puis: corregint "pues".
141. conegut: corregint "cunegut". lleugier: corregint "llugier".
142. minyó: corregint "mignó".
143. coglió: corregint "cuglió".
145. Altres: corregint "Altras". Qui moglier: corregint "Chi muglier".
146. compare: corregint "cumpara". trobat: corregint "trubat".
147. Y axí: ratllat "E yo".
149. Ya s'és vist lo: corregint "Gia se veié'l".
150. què: corregint "che".
151. gioventut: corregint "giuventut".
153. misenyor: corregint "misegnor".
154. fos: corregint "foss".
157. Tots lu saben: corregint "Totts lo diun". sa: corregint "la sua".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 163
158. portat: corregint "purtat". preyiudissi: corregint "pregiudissi".
161. Sent-me sombra: corregint "La sua sombra sentme".
162. regolat: corregint "regulat".
163. puis que: corregint "perqué" (corregint "perché").
166. pare·l: corregint "para'l".
167. y sol a veure·l: corregint "sa (corregint "la sua") vista".
168. conservar-me: corregint "cunservarma".
169. Apprés: corregint "Peró (corregint "Ma") dapprés". soget: corregint "suggiet".
170. senz lo: corregint "senza".
173. confessar: corregint "cunfessar".
174. que he comès: ratllat "che es estada".
175. puis: corregint "pues". enganyada: corregint "engagnada".
176. enganyar: corregint "engagnar".
177. Ella: corregint "Eglia".
178. ella: corregint "eglia".
181. Ella: corregint "Eglia".
183. sa viva: ratllat "la sua".
184. lo precette: corregint "lu precetta".
185. Ella: corregint "Eglia".
186. que le: corregint "che li".
189. Trobant-me jo: ratllat "Yo qu'era (corregint "ch'era") ya (corregint "gia")".
190. fos tant: corregint "fossi".
191. que menjant: corregint "che mangiant".
193. Però: ratllat "Ma". fonch fatal: corregint "fonch un fatal".
194. enganyat: corregint "engagnat".
197. golós: corregint "gulós".
198. de la: corregint "de una".
199. inyorant que fos: corregint "ignorant che foss".
200. aquell: corregint "acheigl". enganyós: corregint "engagnós".
202. vingut: ratllat "restat".
205. Mangiada que: corregint "Mengiada che".
206. conegut: ratllat "advertit". ma: corregint "la mia".
207. qu·era: corregint "ch'era".
210. portat: corregint "purtat".
213. Però: ratllat "Ma". Adam és: corregint "Adam també es".
215. què: corregint "che". pobre: corregint "pobra".
217. que: corregint "che".
218. que·l: corregint "che'l".
221. puis: corregint "pues".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 164
222. Corregint "tanta visita frequenta".
223. un altra: ratllat "aquella" (corregint "acheglia"). serpent: corregint "serpenta".
224. podria enganyar: corregint "pudria engagnar".
225. procurant-me: ratllat "y me pudria".
226. lo: corregint "lu".
227. Per ço: corregint "Y axi".
229. per: ratllat "de temps" i "molt".
230. perill qu·era: corregint "perigl ch'era".
231. puis qui: corregint "pues chi".
232. en eill ve: corregint "ve en eill (corregint "eigl")". prest: corregint "prestu".
233. volgut: corregint "vulgut".
234. darrer: corregint "ultim". trambocat: corregint "trambucat".
237. perquè: corregint "perché".
238. moller: corregint "muglier".
239. trobava: corregint "trubava". lo: corregint "lu".
240. de nit los: corregint "la nitt lus".
241. sallevons: corregint "yo allora". me acatava: corregint "m'accatava".
242. que era·l: corregint "che y era lo".
243. per ço: corregint "y axí".
246. qui: corregint "chi". importava: corregint "empurtava".
247. lo mentres: corregint "lu mentras". bruxiava: corregint "brugiava".
248. molt: corregint "gia a".
249. le he donat: corregint "li he dunat".
250. que·n: corregint "che'n".
254. que ma conyada: corregint "che ma cugnada".
255. acompanyada: corregint "acumpagnada".
256. sa: corregint "la sua". germaneta: corregint "germana".
257. benquè ella fos: corregint "benché fossi".
258. ocupat: corregint "occupat".
259. Per ço: ratllat "E yo".
261. a les voltes: ratllat "tal volta".
262. fer-le: corregint "ferli".
264. tocava: corregint "tucava".
265. Ella: corregint "Eglia".
266. encantat: corregint "abovat" (corregint "abuvat").
267. Per ço: corregint "Perqué" (corregint "perché").
271. senz tindre en lo: corregint "senza tendra al".
272. quimeras: corregint "chimeras".
274. apoderat: corregint "apuderat".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 165
278. que aquella: corregint "che acheglia".
279. fetta: ratllat "che". tot: ratllat "continua".
281. posaria: corregint "pugghess pusar".
285. aquella: corregint "acheglia".
286. me espassar: corregint "m'aspassar".
287. podia: corregint "pudia".
288. que se fes: corregint "che se fessi".
289. La gottera: corregint "Ma la gotta".
291. per ço: corregint "y axi".
293. no teniva: corregint "mai tenia".
294. casar-me: corregint "casarma".
295. occupar-me: corregint "occuparma".
298. millor omme: corregint "miglior omme".
299. per ço: corregint "y axi".
302. que fos: corregint "che fossi".
304. vellacu: corregint "vegliacu".
305. que: corregint "che". conegut: corregint "cunegut".
310. que: corregint "che". dominava: corregint "duminava".
312. que podria tindra-la: corregint "che pudria tendrala".
313. lo: corregint "lu".
314. Ratllat, "y era al fondu amagat". que: corregint "che".
319. que: corregint "che".
321. fos: corregint "fossi".
326. que: corregint "che".
327. pughés: corregint "pughess".
329. Qui: corregint "Chi".
330. affondat: corregint "affundat".
333. temor: corregint "timor".
334. poghessen: corregint "pughessin". burlar-se: corregint "burlarsa".
335. però: corregint "ma". qu·és: corregint "ch'es". fiar-se: corregint "lu fiarsa".
336. fiar-se: corregint "fiarsa". millor: corregint "miglior".
337. Aquest: corregint "Achest".
338. qui: corregint "chi".
342. los estímols que: corregint "lus estimuls che".
343. que·l polledru: corregint "che'l pugliedru".
346. Corregint "che fossi tant dasbucat".
347. coneghent-lo: corregint "cunexient-lu".
349. altro: corregint "altru".
350. que fos manzo y: corregint "che fossi molt (ratllat "prou") manzu y".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 166
351. però: ratllat "ma". trobat: corregint "trubat". molt: ratllat "massa".
353. Al fianco: corregint "Yo al fiancu". lo esperonava: corregint "l'asparunava".
354. darrer: ratllat "ultim".
355. puis: corregint "pues". coneghent-lo: corregint "cunexientlu".
357. enamorar: corregint "enamurar".
358. fos: corregint "si fossi". cavall: corregint "cavaigl".
359. però: ratllat "ma". divers: corregint "ch'és divers". lo ball: corregint "lu baigl".
360. trotto: corregint "trottu".
362. a peu, a pas: corregint "a peu ni a pas".
363. puis: corregint "pues".
365. lo confés: corregint "lu cunfess".
366. que: corregint "che".
367. stat: corregint "estat".
368. tot: corregint "tott".
369. aquell: corregint "acheigl".
370. que: corregint "che". mostrat: corregint "mustrat".
374. qu·era lo: corregint "ch'era la".
375. que: corregint "che". torbada: corregint "turbada".
377. que: corregint "che".
384. que: corregint "che". hi: corregint "y".
385. malaltia: corregint "malattia".
386. que·n: corregint "che'n". me ha: corregint "m'ha". postrat: ratllat "gittat".
389. ya: corregint "gia".
390. contorbat: corregint "conturbat".
391. trobar: corregint "trubar".
393. dormia: corregint "durmia".
397. aquesta: corregint "achesta".
398. ayn: corregint "aygn".
399. senz conèxiar: corregint "senza cunexiar". tot lo daygn: corregint "tal daygn".
400. pot: corregint "pott".
402. hi he dexiat: corregint "he dexiat".
406. fets: corregint "fetts".
407. veheva: corregint "veyeva".
408. tornar-me'n: corregint "turnarma'n".
410. veure·l: corregint "veura'l".
413. vinya: corregint "vigna".
414. portava: corregint "purtava".
416. que: corregint "che".
417. encara·l: corregint "ancara·l".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 167
418. que: corregint "che". aghés provat: corregint "aghess pruvat".
421. praticant: ratllat "a causa de".
422. veheva: corregint "veyeva".
424. taranyina: corregint "taragnina".
425. com si fos: ratllat "a modu de".
426. me só vist: ratllat "m'ha del tott".
429. reparava en l'ardor: corregint "reparava'l ardor".
430. que: corregint "che".
431. que: corregint "che".
434. caddallat: corregint "caddagliat".
437. per tant: corregint "de fattu". campanya: corregint "campagna".
438. trobava: corregint "trubava".
439. puis: corregint "pues". lo: corregint "lu".
440. maganya: corregint "magagna".
441. Per avant: ratllat "Abans". m'era cucanya: corregint "m'era una cucagna".
442. però aprés: ratllat "ma daprés".
445. plorava: corregint "plurava".
447. que: corregint "che". misenyor: corregint "misegnor".
448. creyeva: ratllat "tindria per".
449. que: corregint "che". ell descontent: corregint "eigl descuntent".
453. triste: corregint "trista".
454. podia donar-me: corregint "pudia dunarma".
455. puis portava: corregint "pues purtava".
456. que: corregint "che". tocava·l ronyó: corregint "tucava'l rugnó".
457. peggió: corregint "piggió".
458. aquell: corregint "acheigl". momento: ratllat "instant yo".
461. Los: corregint "Lus".
462. peggiorant: corregint "piggiurant".
463. Los: corregint "Lus". que: corregint "che".
465. lo: corregint "lu".
466. lo qu·era tot: corregint "lu ch'era tott".
469. qui me ha: corregint "chi m'ha".
470. qu·és: corregint "ch'és". minyó: corregint "mignó".
472. que·l: corregint "che'l".
473. me ha: corregint "m'ha".
474. me ha fleciat: corregint "m'ha flecciat".
478. aquell: corregint "acheigl".
479. que: corregint "che".
481. flecia: corregint "fleccia".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 168
487. vingut: corregint "vengut".
488. que: corregint "che". fos donat: corregint "foss dunat".
490. me ha: corregint "m'ha".
493. que: corregint "chi".
494. aquellas: corregint "acheglias". circunstànzies: corregint "circunstanzias".
495. puis: ratllat "yo patia". de amant: corregint "d'amant". ànzies: corregint "las anzias".
497. Torbada: corregint "Turbada".
498. tornat: corregint "turnat".
501. descobert: corregint "descubert".
502. lo: corregint "lu". que·l: corregint "che'l".
503. lo dotor: corregint "lu dotor". hi: corregint "y".
504. qu·era·l: corregint "ch'era'l". desconcert: corregint "descuncert".
505. que lo: corregint "che lu". soffert: corregint "suffert".
506. que: corregint "che'l". era ya quasi inflamat: corregint "nervi era irritat".
509. donar-me: corregint "dunar-ma". quina: corregint "china".
511. però: ratllat "ma". esta: corregint "achesta". sa: corregint "sua".
512. volia: corregint "vulia". altre: corregint "altra".
513. puis: corregint "pues".
517. malaltia: corregint "malattia".
518. coneguda: corregint "cuneguda".
521. effecte: corregint "effetta". abborria: corregint "abburria".
521. aygua: corregint "aigua".
525. Aquest: corregint "Achest".
526. lo: corregint "lu".
527. puis: corregint "pues". senyal: corregint "segnal".
528. que stímol: corregint "che astimul".
529. que: corregint "che".
530. que aghés molt bé: corregint "che aghessi be".
535. Lo dotor: corregint "Lu dutor".
536. fer-me: corregint "ferma".
537. puis senz: corregint "pues senza". abbondant: corregint "abbundant".
538. lo: corregint "lu".
541. effecte: corregint "effetta". portent: corregint "purtent".
544. suar bé: corregint "suarar". sigüent: corregint "sighent".
545. Los: corregint "Lus". content: corregint "cuntent".
546. qu·era: corregint "ch'era".
547. benquè: corregint "benché" a totes les tornades on apareix aquest terme.
549. a tots: ratllat "es ver". plaer: corregint "player".
550. la ottenguda: ratllat "a totts la mia". milloria: corregint "miglioria".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 169
551. puis: corregint "pues". quiscú: ratllat "cada u".
552. que·l: corregint "che'l". lleugier: corregint "llugier".
553. lo: corregint "lu".
554. axí lo han: corregint "l'han luego".
557. que: corregint "che".
560. volghé scriura: corregint "vol escriura".
561. Volent: corregint "Vulent".
562. tot: corregint "tott".
566. Corregint "lu canongia li escrivia".
567. tot: corregint "tott".
570. tot: corregint "tott".
573. qui podrà: corregint "chi pudrá".
574. donant: corregint "dunant".
575. me usessin: corregint "m'usessin". lo coidadu: corregint "lu cuidadu".
576. perquè prest pughés: corregint "perché pughessi".
577. podria: corregint "pudia".
578. de mon: corregint "del meu".
579. ya que: corregint "gia che".
582. canòngie: corregint "canongia". misenyora: corregint "misegnora".
583. Ella: corregint "Eglia". fos: corregint "a".
585. canòngie: corregint "canongia".
589. Ratllat, "Deix a part lo (corregint "lu") molt che (corregint "che") dech" i "A totta".
591. puis: corregint "pues".
592. de quand malalt: ratllat "que (corregint "che") de quand yo".
593. tot: corregint "tott".
594. m'ha: corregint "m'han".
597. Corregint "Si yo pughessi diura ancara".
598. lo modo: corregint "lu modu".
599. los que·n: corregint "lus che'n".
602. Ratllat, "parexieva cosa rara", crec que: ratllat "com", tornat: corregint "turnat".
606. lo carinyo: corregint "lu carignu".
607. que·n ma gran: corregint "che'n la mia".
608. volgut: corregint "vulgut".
609. les: corregint "lis".
610. tot: corregint "tott".
614. recobrada: corregint "recubrada".
615. tornat: corregint "turnat". conyada: corregint "cugnada".
617. també tot: corregint "encara (corregint "ancara") algun". aggiut: corregint "agiut".
618. donat: corregint "dunat".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 170
621. Tornada: corregint "Turnada".
622. tornà: corregint "turná". tribolassió: corregint "tribulassió".
623. trobar-me: corregint "trubarma".
624. veure: corregint "veura".
625. Tost me: ratllat "Luego". vinghé: corregint "venghé".
626. finalment: corregint "al ultim".
629. Misenyor: corregint "Misegnor". accatar-me: corregint "accatarma".
630. le: corregint "li". fet: corregint "fett". confessió: corregint "cunfessió".
631. le: corregint "li".
632. tot: corregint "tott". voldrà: corregint "vuldrá". culpar-me: corregint "culparma".
633. pot dar-me: corregint "pott darma".
637. senyor: corregint "segnor".
638. le: corregint "li".
639. que: corregint "che".
640. lo gran: ratllat "mon" (corregint "lo meu").
642. tal volta già: corregint "abbandonat" (corregint "abbandunat y").
643. als seus peus: corregint "so als peus sous".
644. Ratllat, "y com un pobre (corregint "pobra") humiliat". que he sposat: ratllat "me so casat".
Post. 646. dit: corregint "lu mateix". sa: corregint "la sua".
TEXT 8
1. déxia-te: corregint "dexiata".
2. déxia-te: corregint "dexiata".
3. temps: corregint "tens".
4. tindre: corregint "tendra".
5. se'n: corregint "san". los: corregint "lus".
6. los: corregint "lus". negres: corregint "negras".
7. convé: corregint "cunvé". entretendre-se: corregint "antratendrasa".
8. alegres: corregint "alegras".
9. Vingut: corregint "Vengut". te: corregint "ta". diure: corregint "diura".
10. estimada: corregint "astimada".
11. lo temps: corregint "lu tens".ab: corregint "a ma".
12. pregavas: corregint "pragavas".
13. Vingut: corregint "Vengut". creure: corregint "creura".
14. lo temps: corregint "lu tens".
15. lo: corregint "lu".
16. gosa·l magior: ratllat "no i cabban".
17. Déxia, puis: corregint "Y axí dexia".
18. los: corregint "lus".
19. ab bella: ratllat "a ma tal".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APARAT DE VARIANTS 171
20. mengiar: corregint "mangiar". torrons: corregint "turrons".
130. mira lus: corregint, "mira a lus".
152. té·l sou: corregint "te un".
213. Mira: corregint "Mirata". corbus: corregint "crabus".
TEXT 9
2. home: corregint "ome".
9. pués: ratllat "ma".
10. supera·l nostre: corregint "supera totta nostra".
15. pués: ratllat "y".
16. sem estats tant més: ratllat "tant més vos sem", B, "nos mostrem molt mes traidors".
17. y sol demanem: B, "demanem soltant".
21. lo: corregint "la".
26. Ratllat, "vuleu sinó un dolor verdader". lo: corregint "lu". Vós vos: corregint, "Vos vus".
29. Altro: ratllat "Vos no".
34. pel: corregint "per".
37. Que: corregint "Che".
40. que: corregint "che".
41. aprés de molt: ratllat "la vostra gran".
42. al fi ancara: ratllat "molt nos aveu".
44. Després d'aquest vers poden llegir-se els tres següents versos solts: "En aquella Ostia Sagrada / ont y és lo
Verbo humanat / adorem sacramentat".
47. nos causa: ratllat "que causa".
63. Ratllat, "pateix no poca aflició".

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 1 172
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 1
APÈNDIX 1
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu
Simon
[Torí, 11 de juliol de 1782. Font: AG, llig. 647bis. Carta de Domènec Simon al seu pare Bartomeu en què li
recrimina les despeses excessives amb què vol ostentar riquesa i la indiferència amb què tracta la muller
Magdalena Delitala (fragment)]
I suoi affanni [1] sembrami potrebbero evitarsi. Le spese pe' figli non sono poi state tante: ha avuto la fortuna
di due piazze il collegio [2] e di 300 lire per me; né si è sfoggiato. Le altre spese di cavalli, pranzi, viaggi
potrann'ora evitarsi. E la sua prebenda alle facende domestiche, al passo che farà colare in casa i denari
dell'impiego che colano altrove, risparmierà pure le perdite dell'attendenza mercenaria [3] . Con minori
capitali si mantengono in lustro più metodico altre famiglie. Il ritornare in patria, oltreché sarebbe
imprescindibile se vuol conservare il reddito dell'impiego, attorno a cui sa quanti stanno in aguato,
sembrami per ogni verso opportuno. Quanto alla sanità, io credo non vi sia pericolo. La tisis, unica malattia
attaccaticcia, non può esservi all'età di signora madre, e so che realmente non v'è [4] . Infatti, se si ricorda
alcune poste fa Vostra Signoria mi scrisse che s'ella ottenesse il marchesato caderebbe la Suddelegazione a
me [5] ed io attenderei a' beni d'Alghero, come Vostra Signoria al feudo (posto, per dirla di passo, che
sembrami potesse riservarsi a Matteo, mentre io o pel vice-censorato o per altro maggiore sono già
incamminato, se non è che con Matteo facessimo un cambio). Quanto all'umore, ricordisi che signora madre
è donna e che, avendola in moglie, bisogna sofferirla qual è. Essa ci ama teneramente e quanto ha detto è
stato unicamente a ben nostro, benché nel modo abbia talvolta ecceduto [6] . Certi amici, che sembrano a
Vostra Signoria portati a' nostri vantaggi, sono vili e mercenari spiriti. Infatti sospenda per poco la merzede
o le confidenze con loro e vedrà scena cambiata, quandoché signora madre è sempre la stessa. Se le zizanie
seminate da quei che per dovere speziale avean l'obbligo d'essere angeli della pace avesse troncato il cielo
con un gastigo in questo mondo, sarebbensi risparmiati a Vostra Signoria e a signora madre molti guai e
non avrebbe perduto appresso il pubblico la nostra casa molta parte del credito. Il mio contegno esteriore, se
m'ha osservato, avrà spiegato a Vostra Signoria com'io pensava; ma temei parlare, attesi i primi atti di
collera a' quali è soggetto il suo naturale. E nemmeno in lettera mi conviene sverlarle certi arcani co' quali
ella vedrebbe che razza di gente sono certe persone che ci attornano. Bensì posso dirle da figlio che signora
madre non ha tutta la colpa; che la maggior parte del pubblico fa le di lei parti; e che per ogni riflesso
sembrami necessario il rimpatriamento di Vostra Signoria, acompagnato dalla carità evangelica e dalla
placidezza e da una ferma risoluzione di bandire lontano i delatori e quei il di cui perverso carattere avrà
spesso letto in Goldoni. Signora madre e per l'età e per la sanità non pare molto discosta dalla tomba. Che
consolazione per essa morire tranquilla, fra l'amore caritatevole del marito e de' figliuoli! E quanto, troncate
certe voci del mondo, risorgerà il credito di nostra casa! Perdoni, caro signor padre, questo mio sfogo. Avrei
continuato sopra tal punto il solito mio silenzio. Ma Vostra Signoria me ha dato occasione di romperlo e,
rompendolo, ho dovuto parlar da figlio, cioè manifestar sinceramente la mia passione al maggior bene de'
genitori e della casa.
Quanto a signora madre, come si avea più libertà lo sa il cielo come sempre ho raccomandato la dolcezza e
la pace; e debbo ad essa render giustizia, che certe sue lettere avrebbero spaccato i maligni. Ella ama
tenerissimamente Vostra Signoria; e il suo rammarico è che Vostra Signoria non creda questo suo amore,
fidato a relazioni altrui; e che si attornii una turba di gente la quale mangia il fatto nostro, e facendoci il
bello è la nostra rovina.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 1 173
Nelle mie orazioni continuamente io prego Iddio di ristabilire l'armonia domestica, scemando i guai a'
genitori e formando da due cuori un solo. Se io questo giorno vedessi nulla mi crucierebbero le miserie.
Non ho più cuore di scendermi sopra tal punto: le lagrime non mel permettono. La considerazione sullo
stato di mia povera signora madre e sullo stato dello spirito di Vostra Signoria sono per me due chiodi fissi
continuamente nel cuore, che nemmeno lascian adito a meditare i miei doveri con tranquillità. Vostra
Signoria mi ha fatto nascer sensibile e la educazione che ho avuto mi ha conservato la sensibilità; e sebben
sia a me questa cagione di molte afflizioni, io però ne son contento perché dessa è la miglio parte dell'uomo.
Note
1. Domènec Simon es refereix, lògicament, a les dificultats econòmiques que el seu pare travessava i li
havia comunicat a les cartes precedents.
2. Es tracta de les dues places gratuïtes al Col·legi de nobles de Càller de què van gaudir Mateu Lluís i
Joan Francesc Simon.
3. Els drets de visita de les coral·lines, que constituïen l'ingrés principal del subdelegat patrimonial,
beneficiaven durant l'absència de l'Alguer de Bartomeu Simon el seu substitut, el cunyat Francesc
Lavagna.
4. Un dels motius amb què Bartomeu Simon justificava la seva absència de l'Alguer era efectivament el
temor d'emmalaltir tot convivint amb la seva muller, molt gran i greument malalta.
5. Efectivament Bartomeu Simon havia previst, si aconseguia de vèncer la causa pel marquesat de
Sedilo, de lliurar la subdelegació patrimonial de l'Alguer al seu fill Domènec per tal de poder-se
dedicar a l'administració del nou feu.
6. No sabem a què es pòt referir Domènec Simon en escriure això. Sigui com sigui, Magdalena Delitala
estava convençuda, per exemple, que el seu marit obligava el fill Domènec a continuar a Torí -cosa
que efectivament feia, ajudat fonamentalment, més que no pas per la constricció, per l'autoritat que
acompanyava els seus consells- en comptes de permetre-li de tornar a l'Alguer, cosa que ella hauria
preferit. Eren moltes altres, així i tot, les crítiques que Magdalena Delitava adreçava a Bartomeu
Simon.
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 2
[pàg.]
APÈNDIX 2
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Torí, 21 de novembre de 1782. Font: AG, llig. 647bis. Carta de Domènec Simon al seu pare Bartomeu, tot
criticant el sistema econòmic familiar i intercedint a favor dels seus germans (fragment)]
Non posso celarle la mia gran sorpresa al legger che feci queste angustissime circostanze, singolarmente
riflettendo all'onorato decoro con cui vivono tante famiglie del nostro stato, senza trovarsi in simili imbrogli
e senz'aver avuti d'altra parte tanti favori della fortuna com'ebbimo noi. Io non sono per entrar in detagli di
quanto abbia lasciato la cara e felice memoria del mio signor avolo, di quanto siasi speso da Vostra Signoria
per fabricare e piantare, e molto meno di quanto tenui siano i frutti dei fondi e del bestiame; poiché di tutto
ciò fui sempre tenuto all'oscuro e dei fatti di famiglia se mai sentii qualche cosa fu sempre da estranei, ad

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 1 174
alcuni de' quali se avessi creduto e credessi dovrei credermi della famiglia del Gran Mogol. Ma benché per
criterio io non dovea mai credere in noi de' tesori, poiché ripugnavano questi alle strettezze dell'apparente
sistema domestico che il suo paterno cuore non avrebbe potuto far sofferire alla casa se avesse avuto
maggiori facoltà, tante angustie però non me le avrei figurate giammai; avendo anzi avuto ognora da Vostra
Signoria degli argomenti, da' quali poteva inferire, che sebbene non eravamo ricchi si andava però
temporeggiando un dì coll'altro.
[...] Per ora già vede che ho una strada aperta, la quale può in circostanze di tanta angustia essere a Vostra
Signoria di sollievo. E sperando adunque che mentre sto qui questi pochi mesi ancora attendendo alla lite,
Vostra Signoria non mi abbandonerà de' necessari soccorsi, le dico che per le spese de' miei abiti e del
rimanente per Cagliari, ora che so le circostanze domestiche, mentre già le mie fatiche mi davan milla lire,
io non chiederò nemmeno accetterò da Vostra Signoria, ossia dalla casa, il menomo soldo, e vedrò
coll'accennato stipendio dell'impiego di supplire ad ogni cosa, purché abbia la consolazione e di veder
Vostra Signoria quanto più presto fuor dagl'imbrogli e poi anche minorate le angustie de' miei amatissimi
fratelli; ed insomma restituita alla famiglia quella angelica pace che godono gli uomini in terra quando vi è
grazia del Signore, sanità ed il necessario per viver decentemente secondo lo stato. Ma, carissimo signor
padre, rifletta bene che tanto non si potrà mai ottenere finché vorremo di tanto in tanto far qualche comparsa
da ricchi, come sono stati gli alloggi di Giaime [1] , i regali fatti a tanti personaggi, ed altre spese; e finché stia
ella lontana da casa perdendo da una parte frutti dell'impiego e dall'altra lasciando i beni in attendenza ad un
estraneo anche pagato. Conosco ch'ella sta in Cagliari quasi per forza, per quel benedetto concorso [2] . Ma,
Dio buono! E sarà sempre per ogni verso la sorte così contraria ai vantaggi di nostra casa?
Venendo all'articolo di Matteo [...] [segurament a Càller no se'l critica tant com creia el pare] se altro non
avesse commesso che cambiar idea riguardo allo stato, se Dio non ve lo chiama [3] , e passar qualche ora
anche notturna in qualche conversazione della sua età, purché la casa sia onesta e civile e la cosa restasse ne'
suoi limiti. Alla fine Matteo non è più bambolino. E simili cose ed in Torino, e in ogni paese colto e presso
le persone che fan cos'è uomo e gioventù, ben lungi da riprendersi in un dottor di collegio com'egli è si
riprende anzi qualunque di tal età che non le facia e si reputa per istupido ed insensato. Aggiunga poi
l'austerità di vita che nel rimanente da Matteo si passava e l'interno dispiacere che non potrà non aver avuto
già per non vedersi vestito come gli altri cagliaritani del suo stato, ma sempre in talare finché prese la
collegiatura, in qual occasione se gli fece un abito d'abbate buono sol per l'estate; ed il non aver un soldo a
sua disposizione e certe altre minuzie che anche Vostra Signoria avrà provato quanta impression ci facciano
in nostra gioventù, massime quando non siamo di umore stoico, che la natura non dà a tutti. A me pare che
in Sardegna (trattone la nobiltà cagliaritana) vi sia ancora nella educazione della gioventù un po' dell'aspro e
violento e che si vogliono far tutti virtuosi per forza, ed in quella virtù stia strada che dà in testa all'educante.
[...] Soffra adunque, carissimo padre, che se qualcosa può il mio filiale affetto presso il suo cuore la
supplichi ad accoglier Matteo con tenerezza a parlargli frequentemente e con dolcezza; a vestirlo
decentemente; a condurlo talqualvolta seco, ed facendogli coltivare i suoi maestri ed altri amici miei e le
persone che Vostra Signoria giudicherà, gli consigli talqualvolta lei stesso e gli suggerisca qualche lecito
spasso. La legge di Gesucristo è legge d'amore e per questo guadagnò gli uomini. Io son persuaso che
Matteo, preso in tal modo, anziché darle condoglio potrà essere la consolazione di Vostra Signoria e della
casa.
Note
1. Aquell mateix any l'intendent general Giuseppe Giaime havia estat rebut de manera molt generosa a
casa de Bartomeu Simon, a l'Alguer, tot i que llavors l'amo n'era absent.
2. Domènec Simon es refereix a la causa del marquesat de Sedilo, que obligava el seu pare a residir a
Càller des de l'any 1779.
3. En efecte Mateu Lluís Simon va abandonar la carrera eclesiàstica per tal de decicar-se, com el seu
germà Domènec, a la jurídica, decisió que el seu pare criticà asprament.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 1 175
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 3
APÈNDIX 3
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Càller, 14 de febrer de 1790. Font: AG, llig. 647bis. Carta de Bartomeu Simon al seu fill Domènec, en què
li exposa les seves esperances d'aconseguir prestigiosos càrrecs públics a l'illa (fragment)]
L'avvervi accennato di pretendere, ossia di voler io aspirare alla vice-intendenza di Sassari fu coll'idea di
poter aver da vicino l'occhio al patrimonio interminato, acquistar un grado di più e poter esser alquanto
visibile e più benemerito d'una real grazia, come di titolo, croce, pensione, etc., ed ancora di poter poi
occupare magior posto in Cagliari, come sarebbe censor generale overo consevator generale del Tabellione
e Giudice del patrimonio siccome altra volta s'ideò. Per fine tutte sono idee, Dio sa la idea che avrà fatto per
tutti noi. Erasi pur aperto un bucco d'impiegarmi in Cagliari per Tesoriere generale volendosi giubbilar
Deidda, il quale so abbia suggerito che niuno sarebbe più al caso di me; ma io né posso, né devo accettar tal
impiego di molta contabilità e poi di molta fatica seccante com'è di andar giornalmente alla mattina ed al
dopo pranzo alla Tesoreria, ciocche non è per me. Se fosse come lo aveva Pilo Baccallar, senza obbligo di
andar alla scuola, si potrebbe pensare, benché lo stipendio di 500 scudi non basta per viver io in Cagliari ed
abbandonar la Suddelegazione patrimoniale.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 4 173
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 4
[pàg.]
APÈNDIX 4
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[L'Alguer, 28 de maig de 1793. Font: AG, llig. 647bis. Carta de Bartomeu Simon al seu fill Domènec, en
què l'encoratja a representar a Torí els estaments sards]
Caro Domenico:
Io comprendo quanto possa occorrere intorno alla commisione del Regno; ma se tutti dubitassero e forze
temessero come voi, niuno in queste ed altre simili circostanze che deve promoversi la verità e la giustizia
del publico bene, e per maggior servizio del Re, accettarebbe l'incarico. Io rispetto che, bilanciato il pro e
contra, deve prevalere l'accettazione e non il poco decoroso riffiuto, tanto più vedendosi la congiura
dell'inferno contro di noi e familia e la evidente providenza del Cielo in garantirci e sottrarci dalle fauci
nemiche. E non lo vedete chiaro questo miracolo nella recente condecorazione ed utile insieme rapportata da
Gian Francesco? E non lo vedete contemporaneamente nella vostra elezione per me inaspettata, da voi non
pretesa e da tant'altri maggiori e migliori di voi, almeno nell'età e condizione, cottanto bramata ed invidiata?
Cosa è questo cambiamento di teatro se non se grazie dell'onnipossente mano di Dio? Ora risolvete come vi
piace.
Dico di risolvere presto o di sì o di no poiché preme la prontezza per non lasciar raffreddare l'amore, e poi
farete cattiva figura se, partendo Pitzolu e gli altri deputati, solo voi colla vostra indecisione vi restiate costì.
[...] Rispetto che se si potesse cangiar la sorte, io volarei per far la vostra commissione, ed ove fosse
necessario portarmi prima a Cagliari lo farei ancora; ma siccome trattasi di elezione fatta co' voti dello
Stamento, bisognarebbe nuovamente radunar lo Stamento e votare, e forze non ne uscirei e lo sarebbe
qualche sassarese, che lo sospirano. Per fine la sorte è caduta in voi, e voi dovete sagrificarvi. Quissà se
questo sia un preludio di migliorar di sorte tutta la familia? Io posso essere intendente generale, se vagliono
i miei servizi, poiché facendo sardo io sono il patrimoniale più antico e leso ne' miei dritti. Se non
intendente generale mi contenterei vice-intendente di Sassari col grado d'intendente e col trattenimento dato
a Giusiana, che incominciò l'altro giorno a servire; ed accettarei meglio quest'ultimo impiego che censor
generale, al quale potette voi giustamente aspirare promovendo Cossu, ed allora potrebbe Matteo venir al
mio impiego. Lasciamo far a Dio, e noi dobbiamo pure cooperare e non isprezzare i favori del Cielo col fine
bassissimo della nostra tranquillità, che in questo mondo da per tutto non si tiene né si trova.
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 5
[pàg.]
← APÈNDIX 4 APÈNDIX 5
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
APÈNDIX 6 →
[Càller, 2 de març de 1810. Font: AG, llig. 701bis. "Lettera confidenziale al cavaliere N.N. d'Alghero,
trasmettendogli la canzone seguente"]

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 4 174
Carissimo amico:
Dopo d'un secolo vengo a rinnovarvi qualche atto della mia vera amicizia. Non vi meravigliate se prima
d'ora non abbia accusato l'elegantissima vostra lettera de' 29 precorso agosto. Ben sapete che la testa mia è
un mulino sconcertato ed il giumento che lo strascina, oltre d'essere già vecchio, è pure per mal nudrito
troppo magro. Finché può egli mantenersi in piedi non lascia di macinare anche a colpi di bastone. Quando
poi la debolezza gli toglie la forza nervosa, perde la machina l'equilibrio e, resosi impotente, si sdraia al
letamme della stalla.
Povera bestia! Che potrà far allora inferma, mal pasciuta e senza un pietoso maniscalco che s'interessi pel
suo sollievo e guarigione? Postrata in quel letto animalesco si volta e rivolta or di qua or di là: cerca se sia
possibile una men sensibile positura ove gli si rendan men crudeli i suoi dolori: si abbandona alla
providenza. Lascia che operi la sola natura. Soffre senza strepito i suoi malori ed uniformasi all'importuna
vigilanza di chi l'attende.
Presentasigli con poca grazia un po' di fieno mal condizionato per nudrimento, adocchia con un profondo
sospiro quel insipido pascolo. Fissa lo sguardo allo stizicoso parafreniere e col muto parlare gli vuol dire:
"Per che così poca cura d'un povero giumento civilizato?" Ma che serve il lamento d'una bestia quando è
bestia maggiore chi l'attende e governa?
Riflette quindi l'infelice animale alla sua sfortunata situazione. Non gli manca instinto per capire che sono
queste d'ordinario le metamorfosi delle bestie passagiere cadute in mani di padroni stranieri e poco curanti.
Sa per isperienza che anche cavalli di buona razza diventano ronzini, e si adattano al basto, benché avezzi ad
una sella ben badata. Fa finalmente, come suol dirsi, della necessità virtù ed incoraggito delle sue speranze,
che ne' casi estremmi sogliono essere le ultime a perdersi, si uniforma al tempo, al luogo ed alle circostanze
e tracanna, benché con nausea, quel mal preparato cibo onde conservar almeno il resto della vitalità.
Infatti, ch'il crederebbe? Questo stolido animale, benché oppresso dal morbo e dagli affanni da cui è
circondato, sa trovare un qualche lenitivo a tanti suoi patimenti e disavventure.
Egli ormai, sprezzando la sua perduta e mal curata sanità, la vechiaia che l'insulta e minaccia, i malori che lo
tormentano e distruggono e lo scarso e nauseante cibo che l'irrita e provoca, sfida la natura per resistere a
tanto abbattimento ed infortunio, e tutto alieno di sé stesso, prescinde de' rigori della stalla, trova il letamme
in cui è sdraiato un buon letto di piume, credesi felice perché troppo molestato e tutto tranquillo perché in
continua agitazione. Si appiglia all'ultimo rimedio, proprio di moribondi suoi simili, di nitrire e zampicare,
esercitandosi come un delirante al Canto col nitrito, e per rimanerne una memoria lo sanziona colle zampe.
Ecco, mio caro, che senz'accorgermene, trasportato in un pazzo entusiasmo, vi ho fatto un abbozzo
animalesco di tutto l'occorrente ne' soliti miei accessi della gotta, e particolarmente nell'ultimo
sovraggiuntomi al ginocchio sinistro nel precitato agosto.
Trovandomi dunque in detto mese (appunto per memorarmi l'anniversario di 75 anni che andavo a compiere
nel giorno 24) gettato in un mal acconcio letticiolo, oppresso dalle solite fatiche, conturbato da
pungentissimi pensieri, circondato dalle urgenze pecuniarie (che sono il più spietato bastone con cui domasi
l'umanità), scompaginata la machina corporea ed attacato da dolorosissima gonagra, cosa fare -dicea fra me
stesso- in sì miserabile stato e malinconia di spirito? Mi sovvene per avventura d'essermi pervenuto poco
prima un famoso Canto Canonicale ridotto in sesta lira, fornito d'ammirabile tessitura e collimati pensieri,
onde condolersi colla dama a cui andava diretto per l'assenza del marito, confortandola nelle di lei afflizioni.
Prendo a legger un sì degno Canto e tosto trasportandomi ad un delirio pazzo (giacché la poesia non va
disgiunta dalla pazzia), mi risolvo di risponder al signor canonico a nome della dama coll'istesso metro,
bencé in linguaggio materno, poco fertile e molto scabroso per il verso. Mi riuscì ad intervalli la risoluzione
che può dirsi capricciosa e fuor di stagione, tanto più nelle mie poco liete circostanze.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 4 175
Ne tentai altresì la traduzione in ispagnuolo, che forse comparirà meno insipida e noiosa, ma questa la
riservo ad altro tempo. E per ora basterà per annoiarvi di troppo l'originale algarese, che qui acchiuso con
quello del predetto signor canonico in lingua sarda vi trasmetto.
Accetatene l'offerta, mentre sub suis auspiciis mi sono risoluto a dargli corso, accioché a tempo di Carnevale
vi prendiate la pena di leggerlo in buona e fida società, presiedendo la dama rispondente, e fattevene delle
risate in odium authoris, e tanto basta.
Se poi, fatte le dovute censure, volete lasciarla a potere del canonico mio figlio, mi farete piacere. Vi
sovvenga qualche volta che sono e sarò perpetuamente col maggior attaccamento,
Cagliari, 2 marzo 1810.
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6
← APÈNDIX 5 APÈNDIX 6
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
[Sense data. Font: AG, s.n. "Inventario de' libri", de la biblioteca de Bartomeu Simon]
Spirituali
[1] Murzia, in spagnuolo. Prediche quaresimali [1] . Tomi 2.
[2] Palafox, in spagnuolo. Luce alli vivi e disinganno ne' morti [2] . Tomo 1.
[3] Márquez, in spagnuolo. Governato cristiano [3] . Tomo 1.
[4] Villegas, in spagnuolo. Vittoria e trionfo di Gesuchristo [4] . Tomo 1.
[5] Ferreri, in italiano. Catechismo. Tomo 1.
[6] Gerdil, in italiano. Saggio d'instruzione teologica. Tomo 1.
[7] Santa Teresa, in italiano. Lettere vecchie e nuove [5] . Tomi 2.
[8] Santa Teresa, in spagnuolo. Vita e camino di perfezione [6] . Tomo 1.
[9] Samminiati, in italiano. Galeria spirituale. Tomo 1.
[10] Marchelli, in italiano. Prediche quaresimali. Tomo 1.
[11] Palma, in spagnuolo. Istoria della passione di Gesucristo [7] . Tomo 1.
[12] Calmet, in italiano. Istoria dell'antico e nuovo Testamento [8] . Tomi 2.
[13] Arias, in spagnuolo. Approfittamento spirituale [9] . Tomo 1.
APÈNDIX 7 →

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 174
[14] Calmet, in italiano. Istoria della vita di Gesucristo. Tomo 1.
[15] Vita del Beato Salvator d'Orta, in spagnuolo [10] . Tomo 1.
[16] Vita di San Giuseppe, sposo della Santissima Vergine, in spagnuolo [11] . Tomo 1.
[17] Vita di Sant'Anna, in spagnuolo [12] . Tomo 1.
[18] Vita di Santa Maria di Cervellón, in spagnuolo [13] . Tomo 1.
[19] Genealogia della famiglia di Cervellón, in spagnuolo. Tomo 1.
[20] Vita della venerabile madre di Chantal, in italiano. Tomo 1.
[21] Ristretto della vita della madre di Chantal, in italiano. Tomo 1.
[22] Vita di San Francesco di Sales, in italiano. Tomo 1.
[23] Vita della venerabile suor Maria degli Angioli, in italiano. Tomo 1.
[24] Santarelli, in italiano. Vita di Gesucristo e della Vergine. Tomo 1.
[25] Vita di Gesucristo, in italiano. Tomo 1.
[26] Pasione di Gesucristo, in italiano. Tomo 1.
[27] Vita del Beato Michele di Santi, in italiano. Tomo 1.
[28] Baldesano, in italiano. Istoria di San Maurizio e della legion Tebea. Tomo 1.
[29] Martini, in italiano. Traduzione del nuovo e vecchio Testamento. Tomi 23.
[30] Rosa, in italiano. Esposizione sopra la dottrina del Belarmino. Tomo 1.
[31] Torlot, in italiano. Tesoro della dottrina cristiana. Tomo 1.
[32] Granada, in spagnuolo. Dottrina cristiana [14] . Tomo 1.
[33] Belarmino, in italiano. Dottrina cristiana [15] . Tomo 1.
[34] Belarmino, in spagnuolo. Dottrina cristiana [16] . Tomo 1.
[35] Boriglioni, in italiano. Dottrina cristiana. Tomo 2.
[36] Fleurii, in spagnuolo. Dottrina cristiana [17] . Tomo 2.
[37] San Francesco di Sales, in italiano. Introduzione alla vita divota, o sia filotea. Tomo 1.
[38] Dottrina cristiana, in italiano e sardo calaritano [18] . Tomo 1.
[39] Dottrina cristiana, in italiano e sardo del capo di sopra [19] . Tomo 1.
[40] Ufficio della Settimana Santa, colle annotazioni del Mazinelli, in italiano. Tomo 1.
[41] Segneri, in spagnuolo. Esposizione del miserere [20] . Tomo 1.
[42] Bergamo, in italiano. Esposizione del miserere. Tomo 1.
[43] Catechismo romano, in italiano [21] . Tomo 1.
[44] Esposizione sulla dottrina cristiana, in italiano. Tomi 4.
[45] Gaija, in italiano. Tratato teologico dogmatico. Tomi 2.
[46] Carfora, in italiano. Teologia sacra. Tomi 3.
[47] Antoine, in italiano. Compendio della teologia morale. Tomi 2.
[48] Antoine, in italiano. Teologia morale. Tomi 4.
[49] Arriaga, in spagnuolo. Summa morale. Tomo 1.
[50] Instruzione a novelli confessori, in italiano. Tomi 2.
[51] Tempesti, in italiano. Teologia mistica. Tomi 2.
[52] Kempis, in italiano. Imitazione de Gesucristo [22] . Tomo 1.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 175
[53] Sant'Agustino, in italiano. Meditazioni. Tomo 1.
[54] Li consigli della sapienza, in italiano. Tomo 1.
[55] La regolata divozione, in italiano. Tomo 1.
[56] Quiroga, in spagnuolo. L'orazione vocale. Tomo 1.
[57] Canisio, in italiano. L'epistole di San Girolamo. Tomo 1.
[58] Esercizi di pietà, in italiano. Tomo 1.
[59] Tagliarini, in italiano. Lezioni sacre sul libro di Giuditta. Tomi 2.
[60] Boneta, in spagnuolo. Grazia della grazia [23] . Tomo 1.
[61] Natale, in italiano. Glorie del sacerdozio. Tomo 1.
[62] Mameli, in spagnuolo. Dolcezze dell'anima divota [24] . Tomo 1.
[63] Madau, in spagnuolo. Summa di teologia morale [25] . Tomo 1.
[64] Palafox, in spagnuolo. Anno spirituale [26] . Tomo 1.
[65] Nieremberg, in spagnuolo. Temporale ed eterno [27] . Tomo 1.
[66] Breviario istorico, in italiano, sulla storia sacra e profana. Tomo 1.
[67] Elli, in italiano. Specchio spirituale [28] . Tomo 1.
[68] Scupoli, in italiano. Combatimento spirituale. Tomo 1.
[69] Comiers, in italiano. La critica della morte. Tomo 1.
[70] Royaumont, in italiano. Riflessioni morali sopra la storia del vecchio e nuovo Testamento. Tomi 4.
[71] Royaumont, in italiano. Riflessioni morali sopra la storia del vecchio e nuovo Testamento. Tomo 1.
[72] Gloria, in italiano. La conversion del peccatore. Tomo 1.
[73] Diotallevi, in italiano. Idea del vero penitente. Tomo 1.
[74] Esercizio della costanza cristiana, in italiano. Tomo 1.
[75] Lavoro della divina grazia in convertire il peccatore, in italiano. Tomo 1.
[76] Il teologo nelle oneste conversazioni, in italiano. Tomo 1.
[77] Concina, in italiano. Instruzioni delli confessori e penitenti. Tomo 1 [29] .
[78] Pandolfini, in italiano. La strada sicura della salute. Tomo 1.
[79] Nepueu, in italiano. Lo spirito del cristianesimo. Tomo 1.
[80] Suor Maria d'Agreda, in spagnuolo. Mistica città di Dio [30] . Tomi 3.
[81] Sant'Agostino, in spagnuolo. La città di Dio [31] . Tomi 3.
[82] Riflessioni per discernere la vera Chiesa dalle sette, in italiano. Tomo 1.
[83] Bonini, in italiano. L'atteista convinto. Tomo 1.
[84] Riti e costumi degli ebrei confutati, in italiano. Tomo 1.
[85] Arignani, in italiano. Esposizione litterale de' Vangeli. Tomo 1.
[86] Atti teologici di fede, speranza, carità e contrizione, in verso sardo calaritano. Tomo 1.
[87] Diesbach, in italiano. Il zelo meditativo. Tomo 1.
[88] Scaramelli, in italiano. Discernimento de' spiriti. Tomo 1.
[89] Vangeli ed epistole dell'anno, in italiano. Tomo 1.
[90] Castelluccio, in italiano. Impiego del tempo. Tomo 1.
[91] Casalicchio, in italiano. L'utile col dolce. Tomo 1.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 176
[92] Pinnamonti, in italiano. La sinagoga disingannata. Tomo 1.
[93] Echarri, in spagnuolo. Appologia della crociata. Tomo 1.
[94] Garau, in spagnuolo. Massime del savio [32] . Tomo 1.
[95] Manuale de' terziari carmelitani, in italiano. Tomo 1.
[96] Valerio da Venezia [33] , in italiano. Prato fiorito. Tomo 1.
[97] Blosio, in italiano. Consolazione de' pusillanimi. Tomo 1.
[98] Solfi, in italiano. Il ministro degli infermi. Tomo 1.
[99] Sant'Agostino, in spagnuolo. Le confessioni . Tomo 1.
[100] Benavides [34] , in spagnuolo. Direttorio della confession generale. Tomo 1.
[101] Boneta, in spagnuolo. Grida dell'inferno [35] . Tomo 1.
[102] Lambertini, in italiano. Le feste di Gesù e di Maria. Tomi 2.
[103] Lambertini, in italiano. Del sacrifizio della messa. Tomi 2.
[104] Meditazioni ecclesiastiche d'un curato li Lione, in italiano. Tomi 5.
[105] Casimiro di Firenze, in italiano. Ecclesiastico proveduto. Tomi 5.
[106] Boriglioni, in italiano. Anno ecclesiastico. Tomo 1.
[107] Laffi, in italiano. Viaggio al Santo Sepolcro. Tomo 1.
[108] Mártir Coma, in spagnuolo. Directorium curatorum [36] . Tomo 1.
[109] Lorenzi, in italiano. Il contadino dubioso ed ignorante. Tomo 1.
[110] Giuglaris, in italiano. Teatro d'Eloquenza sacra [37] . Tomo 1.
[111] Fiol, in spagnuolo. Raggioni per convincere il peccatore [38] . Tomo 1.
[112] La Parra, in spagnuolo. Luce di veritá catoliche [39] . Tomo 1.
[113] Dolz, in spagnuolo. Anno Virgineo [40] . Tomo 4.
[114] Il paroco all'altare, in sardo, del Padre Vassallo [41] . Tomo 1.
[115] Novena del Sacro Cuor di Gesù, in italiano. Tomo 1.
[116] Diffesa della divozione del Sacro Cuor di Gesù, in italiano. Tomo 1.
[117] Malatesta. Vita di Sant'Oliva palermitana, in latino ed italiano, descrita con immagini rapresentanti li
passi di sua vita e martirio. Tomo 2.
[118] Vita della venerabile madre Suor Margherita Maria Alacoque, in italiano. Tomo 1.
[119] Vita della serafica madre Santa Brigida, in italiano. Tomo 1.
[120] Scaramelli, in italiano. Direttorio ascetico e mistico. Tomo 2.
[121] Croiset, in italiano. Le vite de' santi per tutti i giorni dell'anno. Tomo 3.
[122] Lo spirito di San Francesco si Sales, in italiano. Tomo 1.
[123] Metodo pratico della Via Crucis, in italiano. Tomo 1.
[124] Guida pratica de confessori, in italiano. Tomo 1.
Filosofia morale
[125] Sanseverino, in italiano. Della morale. Filosofia degli antichi pagani raffrontata all'evangelica e cristiana
filosofia. Tomo 1.
[126] Zanoti, in italiano. La filosofia morale de' peripatetici [42] . Tomo 1.
[127] Isopo, in spagnuolo. Favole [43] . Tomo 1.
[128] Manzoni, in italiano. Favole. Tomo 1.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 177
[129] Tesauro, in italiano. Della filosofia morale. Tomo 1.
[130] Miranda, in spagnuolo. Il disingannato, filosofia morale [44] . Tomo 1.
[131] Roccabella, in italiano. Il principe morale. Tomo 2.
[132] Gagliardi, in italiano. L'onest'uomo, filosofo saggio. Tomo 1.
[133] Muratori, in italiano. La filosofia morale [45] . Tomo 1.
[134] Morardo, in italiano. L'uomo guidato dalla raggione. Tomo 3.
[135] Silvestri, in italiano. Li constitutivi dell'uomo. Tomo 1.
[136] Il Principe di Contii, in italiano. Il disinganno de'grandi. Tomo 1.
[137] Consigli dell'amicizia, in italiano. Tomo 1.
[138] Riflessioni sulla filosofia del bello spirito, in italiano. Tomo 1.
[139] Wanditol, in italiano. Le conversazioni letterarie. Tomi 2.
[140] Charron, in italiano. Della saviezza. Tomi 2.
[141] La prudenza umana, in italiano. Tomo 1.
Educazione fisica e morale
[142] Lisasueta, in spagnuolo. Geografia per giovani. Tomo 1.
[143] Nuova geografia per la gioventù, in italiano. Tomo 1.
[144] Mendes, in spagnuolo. Economia della vita umana [46] . Tomo 1.
[145] Loocke, in italiano. Dell'educazione dei fanciulli. Tomo 1.
[146] Alberti, in italiano. Dell'educazioni fisica e morale. Tomi 2.
[147] San Raffaele, in italiano. Dell'educazione. Tomo 1.
[148] Gaeti, in italiano. Il giovane instruito ne' dogmi catolici. Tomo 1.
[149] La logica, in italiano, o sia l'arte di pensare. Tomo 1.
[150] Genovesi, in italiano. La logica per li giovanetti. Tomo 1.
[151] Leonardio, in italiano. L'instituzione della famiglia cristiana. Tomo 1.
[152] Della Casa, in italiano. Il Galateo [47] . Tomo 1.
[153] San Raffaele, in italiano. Della falsa filosofia. Tomi 2.
[154] Cicerone, in italiano. Delli uffici. Tomo 1.
[155] Marco Aurelio, in italiano. Riflessioni morali. Tomi 2.
[156] La felicità del matrimonio, in italiano. Tomo 1.
[157] Morelli, in italiano. Il gentiluomo instruito. Tomo 1.
[158] Oxenstrin, in italiano. Pensieri, riflessioni e massime morali. Tomi 2.
[159] Rosales, in spagnuolo. Catone cristiano [48] . Tomo 1.
[160] Boezio Severino, in italiano. Della consolazione della filosofia [49] . Tomo 1.
[161] Possevini, in italiano. Dialogo sull'onore. Tomo 1.
[162] Delle costumatezze che si praticano in Francia, in italiano. Tomo 1.
[163] Dizionario militare, in spagnuolo [50] . Tomo 1.
[164] Codorniu, in spagnuolo. Il buon soldato di Dio e del Re [51] . Tomo 1.
[165] Bonuomo, in italiano. Il tradimento scoperto. Tomo 1.
[166] Maniera d'imparare la gramatica, in italiano. Tomo 1.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 178
[167] Gracián Dantisco, in spagnuolo. Galateo spagnuolo [52] . Tomo 1.
[168] Saggio d'educazione ed instruzione de' fanciulli, in italiano. Tomo 1.
Politici
[169] Della Motta, in italiano. Scuola di principi e cavalieri. Tomo 1.
[170] Borxa, in italiano. La vera politica. Tomo 1.
[171] Adricomio Delfo, in spagnuolo. Cronicón [53] . Tomo 1.
[172] Miralles, in spagnuolo. La scuola di Daniello [54] . Tomo 1.
[173] Chevigni, in italiano. La scuola delle persone di corte, di spada e di toga. Tomi 4.
[174] De Santa María, in spagnuolo. Republica e politica cristiana. Tomo 1.
[175] Graziano, in italiano. L'uomo di corte. Tomi 2.
[176] Claville, in italiano. Del vero merito dell'uomo. Tomo 1.
[177] Sianda, in italiano. L'uomo di comando. Tomo 1.
[178] Bisati, in italiano. Riflessioni politiche. Tomo 1.
[179] Ortiz, in spagnuolo. Vedere, udire, odorare, gustare, toccare [55] . Tomo 1.
[180] Aries Montano, in spagnuolo. Afforismi di Publio Cornelio Tacito [56] . Tomo 1.
Critici
[181] Feijoo, in spagnuolo. Lettere critiche [57] . Tomi 5.
[182] Feijoo, in spagnuolo. Teatro critiche [sic!] [58] . Tomi 9.
[183] Feijoo, in spagnuolo. Sua apologia [59] . Tomo 1.
[184] Sarmentu, in spagnuolo. Appologia di Feijoo [60] . Tomo 2.
[185] Lancelloti, in italiano. L'oggidì, ovvero il mondo non peggiore. Tomi 2.
[186] Passi Ravennate [61] , in italiano. La monstruosa fucina delle sordidezze. Tomo 1.
[187] Zuchino, in italiano. Lo specchio del disinganno. Tomo 1.
[188] Zuchino, in italiano. Diffesa dello specchio del disinganno. Tomo 1.
[189] Graziano, in italiano. Il Criticón di Spagna. Tomo 1.
[190] Daniello, in italiano. Viaggio per il mondo di Cartesio. Tomo 1.
[191] Mont-Real, in spagnuolo. Inganno di donne e disinganno d'uomini [62] . Tomo 1.
Istoria profana
[192] Cetti, in italiano. Istoria degli animali di Sardegna [63] . Tomi 4.
[193] Cossu, in italiano. Notizie sacre e proffane delle città di Cagliari e Sassari [64] . Tomi 3.
[194] Cambiagi, in italiano. Istoria di Sardegna [65] . Tomo 1.
[195] Vico, in spagnuolo. Istoria di Sardegna [66] . Tomi 2.
[196] Gazano, in italiano. Istoria di Sardegna [67] . Tomi 2.
[197] Gemelli, in italiano. Riffiorimento della Sardegna [68] . Tomi 2.
[198] Palavicino, in italiano. Istoria del Concilio di Trento [69] . Tomo 1.
[199] Plutarco, in italiano. Istoria degli uomini illustri della Grecia. Tomo 1.
[200] Modo facile per imparare la storia scra, in italiano. Tomo 1.
[201] Pérez, in spagnuolo. Istoria delli sette savi di Roma. Tomo 1.
Fisica

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 179
[202] Nolet, in italiano. Fisica sperimentale. Tomi 6.
[203] Il newtonianismo per le dame, in italiano. Tomo 1.
[204] Piquer, in spagnuolo. Fisica raggionevole [70] . Tomo 1.
[205] Piquer, in spagnuolo. Logica moderna [71] . Tomo 1.
[206] Beccaria, in italiano. Eletricismo artificiale. Tomo 1.
[207] Beccaria, in italiano. Eletricismo artificiale e naturale [72] . Tomo 1.
[208] Beccaria, in italiano. Dell'eletricismo. Lettere. Tomo 1.
[209] Beccaria, in italiano. Dell'eletricità atmosferica a ciel sereno. Tomo 1.
[210] Piquer, in spagnuolo. Fisica raggionevole. Tomo 1.
[211] Piquer, in spagnuolo. Logica moderna. Tomo 1.
Legali
[212] Beccaria, in italiano. Dei delitti e delle pene [73] . Tomo 1.
[213] Istituzioni di Giustiniano, in italiano. Tomo 1.
[214] Sonnenfels, in italiano. La scienza del buon governo. Tomo 1.
[215] De Luca, in italiano. Instituta civile. Tomo 1.
Naturalisti
[216] Delli animali terrestri, in spagnuolo. Tomo 1.
[217] Mario Equicola, in italiano. Della natura d'amore [74] . Tomo 1.
[218] Della Porta, in italiano. Della fisionomia naturale [75] . Tomo 1.
[219] Meraviglie della natura, in italiano. Tomo 1.
[220] Tomasi [76] , in italiano. Idea del giardino del mondo, o sia meravigliosi effetti della natura. Tomo 1.
[221] Arena, in italiano. Della natura dei fiori. Tomi 3.
[222] Cortes, in spagnuolo. Fisonomia naturale. Tomo 1.
Agricultura
[223] Prior, in spagnuolo. Secreti d'agricultura. Casa di campagna e pastorale [77] . Tomo 1.
[224] Carlo Steffano, in italiano. L'agricultura e casa di villa. Tomo 1.
[225] Ferrero, in italiano. Trattato ad ogni agricultore. Tomo 1.
Scientifici e curiosi
[226] Bonanni, in italiano. Li ordini religiosi. Tomi 3.
[227] Bonanni, in italiano. Gerarchia ecclesiastica. Tomo 1.
[228] Bonanni, in italiano. Ordini equestri. Tomo 1.
[229] Bonanni, in italiano. Gabinetto armonico. Tomo 1.
[230] Alberti, in italiano. La terra de' viventi. Tomo 1.
[231] Passatempo civile, in italiano. Tomo 1.
[232] Barbaro, in italiano. Dieci giornate in vila. Tomo 1.
[233] La fortuna con cervello, in spagnuolo. Tomo 1.
[234] Endelecie di tutte le cose, in spagnuolo. Tomo 1.
[235] Domande naturali, in spagnuolo. Tomo 1.
[236] Muratori, in italiano. Forza della fantasia umana [78] . Tomo 1.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 180
[237] De Cattaneo, in italiano. Il filosofismo delle belle. Tomo 1.
[238] Antonio Lupis, in italiano. Dispaccio di Mercurio. Tomo 1.
[239] La compagnia della lesina e controlesina, in italiano. Tomo 1.
[240] Nardi, in italiano. Secretario principiante. Tomo 1.
[241] Compagnia deli spiantati, in italiano. Tomo 1.
[242] Cervantes, in spagnuolo. Don Quxote [sic!] della Mancia [79] . Tomi 2.
[243] Huarte, in spagnuolo. Esame degli engegni [80] . Tomo 1.
[244] Robles, in spagnuolo. Vari prodigi d'amore. Tomo 1.
[245] Gil-Blas di Santigliano, in italiano. Tomo 4.
[246] Ferrer, in spagnuolo. Il perché di tutto. Tomo 1.
[247] Rigneni, in verso italiano. Lode improvisa al Reggimento di Sardegna. Tomo 1.
[248] Cervantes, in spagnuolo. Novelle [81] . Tomo 1.
[249] Ezpeleta, in spagnuolo. De' secretari [82] . Tomo 1.
[250] Minguet, in spagnuolo. Giuoco di mani [83] . Tomo 1.
[251] Zatriglias, in spagnuolo. Il Duca Federico [84] . Tomi 2.
[252] Castellamont, in italiano. La venaria reale. Tomo 1.
[253] Pontini, in italiano. La cacciagione de volatili. Tomo 1.
[254] Raschieri, in verso italiano. La caccia del cervo. Tomo 1.
[255] Cromazio, in italiano. Della storia ed indole d'ogni filosofia. Tomi 5.
[256] Zanoni, in italiano manuscrito. Arguzie e prontezze d'ingegno. Tomo 1.
[257] Riflessioni sulla natura umana e religion naturale, in italiano. Tomi 2.
[258] Chiusole, in italiano. Il mondo antico, moderno e novissimo. Tomi 3.
[259] Quesiti canonici e legali colle sue risposte, in italiano manuscrito. Tomo 1.
[260] Durandi, in italiano. Delli cacciatori pollentini in Piemonte. Tomo 1.
[261] Compendio di tutte le scienze ad uso della gioventù, in italiano e francese. Tomo 1.
Medicina
[262] Saintiives, in italiano. Trattato delle malatie degli occhi. Tomo 1.
[263] Tissot, in italiano. Della satule de' litterati. Tomo 1.
[264] Gazzola, in italiano. Il mondo ingannato da falsi medici. Tomo 1.
[265] Alizeri, in italiano. Censure del Parnaso sopra li medici d'oggidì. Tomo 1.
[266] Auda, in italiano. Maravigliosi secreti nelle indisposizioni corporali. Tomo 1.
[267] Memoriale d'un medico italiano. Tomo 1.
[268] Pronturario di medicina pratica razionale, in italiano manuscrito. Tomo 1.
[269] Pringle, in italiano. Osservazioni sopra le malatie d'armata in campgana ed in guarnigione. Tomo 1.
[270] Grandi, in italiano. Alfabetto di secreti medicinali. Tomo 1.
[271] Seracino, in italiano. Recetario di Galeno. Tomo 1. [272]
L'arte di viver sano e lungamente, in italiano. Tomo 1. [273] Li
secreti di don Alessio Piamontese, in italiano. Tomo 1.
[274] Della morte apparente degli animali senza malatia, in italiano. Tomo 1.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 181
[275] Cristini, in italiano. Pratica medicinale. Tomo 1.
[276] Zapata, in italiano. Meravigliosi secreti di medicina e chirurgia. Tomo 1.
[277] Cortijo, in spagnuolo. Secreti medici e chirurgici del dottor Giovanni Curvo [85] . Tomo 1.
[278] Van-swieten, in spagnuolo. Descrizione delle malatie dell'esercito e del mal venereo [86] . Tomo 1.
[279] Carrió, in spagnuolo. Biblioteca pratico-medica [87] . Tomo 1.
[280] Díez, in spagnuolo. Spiegazione di diecisette secreti di Curvo. Tomo 1.
[281] Madama Fouquet, in spagnuolo. Opere medico-chirurgiche [88] . Tomi 2.
[282] Un quinterno manuscrito, in italiano, sopra varie malatie. Tomo 1.
[283] Vari secreti di medicina, in italiano manuscrito. Tomo 1.
[284] Palacios, in spagnuolo. Palestra pharmaseutica e chimico-galenica [89] . Tomo 1.
[285] Gherli, in italiano. Centurie d'osservazioni di medicina e chirurgia. Tomi 3.
[286] Langhans, in italiano. L'arte di curarsi e guarirsi da se stesso. Tomi 2.
[287] Du-Bè, in italiano. Il medico di poveri. Tomo 1.
[288] Auda, in italiano. Maravigliosi secreti sulle indisposizioni corporali. Tomo 1.
[289] Medicina facile, o sia formulario di medicamenti, in italiano. Tomo 1.
[290] Benvenuti, in italiano. Riflessioni sul moto del cavallo. Tomo 1.
[291] Madama Fouquet, in italiano. Secreti di medicina e chirurgia. Tomi 2.
[292] Un quinterno: Della febre in generale, in italiano manuscrito. Tomo 1.
[293] Gandini, in italiano. La dottrina del polso. Tomo 1.
Chirurgia
[294] Robledo, in spagnuolo. Compendio chirurgico [90] . Tomo 1.
[295] Chirurgia completa secondo il sistema delli moderni, in italiano. Tomo 1.
[296] De Ayala, in spagnuolo. Principi di chirurgia [91] . Tomo 1.
[297] Piras, in spagnuolo manuscrito. Quinterno pratico di varie ricette più volte sperimentate. Tomo 1.
[298] Chirurgo de' poveri, in italiano. Tomo 1.
Flebotomia
[299] Le Preux, in spagnuolo. Flebotomia moderna [92] . Tomo 1.
[300] Vanucci, in spagnuolo. Della cavata di sangue. Tomo 1.
[301] Bourdet, in italiano. Cure facili per la pulitezza della bocca e per la conservazione de' denti. Tomo 1.
Arte vetterinaria
[302] Trutta, in italiano. Novello giardino della cura degli animali. Tomo 1.
[303] Calvo, in spagnuolo. Libro dell'arte vetterinaria [93] . Tomo 1.
[304] López de Zamora, in spagnuolo. Dell'arte vetterinaria [94] . Tomo 1.
[305] Garzia, in spagnuolo. La vera arte vetterinaria. Tomo 1.
[306] Arredondo, in spagnuolo. Opere d'arte vetterinaria [95] . Tomo 1.
[307] De Sande, in spagnuolo. Compendio dell'arte vetterinaria [96] . Tomo 1.
[308] Garçía Cabero, in spagnuolo. Instituzioni vetterinarie ed esame delli praticanti delli medesimi [97] . Tomo
1.
[309] Garzoni, in italiano. L'arte di conoscere li cavalli e guarirli da mali a cui soggiace. Tomo 1.
[310] Il gran marisciallo francese, in italiano. Tomo 1.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 182
[311] Peschiolanciano, in italiano. Regole di cavalcare. Tomo 1.
[1] Juan Bautista Joaquín de MURCIA, Sermones para todos los Domingos del año y para las Ferias Mayores de la Quaresma, y Assumtos de la
Semana Santa (Valencia: Ant. Balle, 1727), 3 vv. (PALAU 1948-1977, X, 355, núm. 185.955)
[2] Juan de PALAFOX y MENDOZA, Luz a los vivos y escarmiento en los muertos (Madrid: Maria de Quiñones, 1661) (PALAU 1948-1977,
XII, 196, núm. 209.775).
[3] Juan MÁRQUEZ, El Governador christiano. Deducido de las vidas de Moysen y Iosue (Salamanca: Francisco de Cea y Tesa, 1612) (PALAU
1948-1977, VIII, 224, núm. 152.682). Segons PALAU, "esta obra es una réplica al Principe de Maquiavelo, y fué muy leída en su tiempo".
[4] Alonso de VILLEGAS, Vitoria y Triunfo de Iesu Christo (Madrid: Luis Sanchez, 1603) (PALAU 1948-1977, XXVII, 259, núm. 369.164).
[5] PALAU 1948-1977, XIX, 495, recull els següents títols corresponents a traduccions italianes de les cartes de Santa Teresa de Jesús: Lettere
della serafica Madre S. Teresa di Giesu (Roma: Giacomo Fei d'Andur, 1600) (núm. 299.230); Nuovo Lettere della Santa Madre Teresa di
Giesù, con note date per la prima volta alla luce in Madrid l'anno 1771 (Firenze: Gaetano Ganbiagi, 1775) (núm. 299.242); Nuovo Lettere
con Note (Firenze 1755) (núm. 299.244).
[6] La primera edició d'aquesta obra amb un títol semblant correspon al volum intitulat Obras de la gloriosa Madre Sta. Teresa de Jesús. I: Vida,
Camino de perfección, Avisos (Bruselas: Francisco Foppens, 1674) (PALAU 1948-1977, XIX, 457, núm. 298.522).
[7] Luis de la PALMA, Historia de la sagrada passión sacada de los quatro evangelios (? Alcalá Juan de Orduña, 1624) [sic!] (PALAU
1948-1977, XII, 215, núm. 210.254).
[8] Agustín CALMET, Historia del Antiguo y Nuevo Testamento y de los Judios (Madrid: Cano, 1789), 4 vv. (PALAU 1948-1977, III, 58, núm.
40.408).
[9] P. Francisco ARIAS, Aprovechamiento espiritual (Valencia: Pedro Patricio Mey, 1588) (PALAU 1948-1977, I, 468, núm. 16.253).
[10] CIASCA i PALAU recullen les següents vides de Sant Salvador d'Horta: Pacífico GUISO PIRELLA, Historia de las heroycas virtudes,
relación de los portentosos milagros, Vida, muerte y culto del B. Salvador de Horta, hijo de la provincia de S. Saturnino, martir calaritano
(Caller: S. Domingo, 1732) (CIASCA, II, 378, núm. 8.459); Vida y milagros del beato Salvador de Horta (Perpiñan: Luys Roure, 1624)
(PALAU 1948-1977, XXVI, 421, núm. 363.256); Vida, virtudes y milagros del B. Salvador de Horta, honra de Cataluña, y su provincia
(Barcelona: Sapera [s. XVIII]) (PALAU 1948-1977, XXVI, 421, núm. 363.256).
[11] Entre d'altres vides de Sant Josep, PALAU en recull una el títol de la qual és el que més s'assembla al que figura en aquest inventari: La
angélica vida del glorioso Patriarca San Joseph, Esposo de la Virgen. Romance (Barcelona 1629) (PALAU 1948-1977, XXVI, 413, núm.
363.128).
[12] Juan de ROBLES, La vida y excelencias y miraglos de Santa Anna y dela gloriosa nuestra señora santa maria hasta la edad de quatroze
años (Sevilla: Jacobo Croberger, 1511) (PALAU 1948-1977, XVII, 138, núm. 271.161; XXVI, 400, núm. 362.931). Cal tenir també en
compte, però, la Historia dela gloriosa sancta Anna, de Joan ROIÇ DE CORELLA [Valencia: Palmart, 1480-1485] (AGUILO 1977, 318,
núm. 1.071).
[13] PALAU i CIASCA recullen els següients títols relacionats amb la vida de Santa Maria de Cervelló: Ramon VIDAL, Epitome de la vida y
milagros de la segunda Estrella del Mar, la illustre Virgen Cathalana Santa Maria de Cervelló (Barcelona: Joseph Giralt, 1746) (PALAU
1948-1977, XXVI, 436, núm. 363.597); Esteban de CORBERA, Vida y hechos maravillosos de Da Maria Cervellon, llamada Maria Socos
(Barcelona: Pedro Lacavalleria, 1629) (PALAU 1948-1977, IV, 97, núm. 61.750); Los socorros de la protegedora S. Maria de Cervellon.
Oracion panegyrica (Barcelona: J. Pablo Martí, 1710) (CIASCA, III, 372, núm. 13.522).
[14] F. Luis de GRANADA, Compendio de la Doctrina Christiana (Salamanca: Herederos de Mathias Gast, 1584) (PALAU 1948-1977, VI, 370,
núm. 107.879).
[15] La primera edició d'aquest catecisme, reeditat diversos cops durant els segles XVII i XVIII, va aparèixer a Roma l'any 1597 amb el següent
títol: Dottrina cristiana breve perché si possa imparare a mente, composta per ordine di papa Clemente VIII, dal sacerdote della Compagnia
di Gesù, Roberto Bellarmino; veg. P. STELLA, I catechismi in Italia e in Francia nell'età moderna, dins "Salesianum", núms. 2-3 (Roma
1987).
[16] Roberto BELLARMINO, Declaracion copiosa de la Doctrina cristiana (Pamplona 1612) (PALAU 1948-1977, II, 137, núm. 26.480). A la
BUC, S.G.1.6.48, existeix un exemplar de la següent traducció castellana d'aquest catecisme: Declaracion copiossa dela doctrina christiana
compuesta por orden del Beatissimo Padre Clemente VIII [...] por el Padre Roberto Belarmino [...] traducida de lengua itialana en castellana
por Luis de Vera (Cervera: T. Serrant, 1734).
[17] Claudio FLEURY, Catecismo histórico, traducido por Carlos de Velbeder (Paris: Pedro Wilte, 1717), 2 vv. (PALAU 1948-1977, V, 415,
núm. 92.177). Segons PALAU, "adoptado como texto escolar, éste [sic!] Catecismo obtuvo numerables reimpresiones de escaso aprecio
comercial, especialmente las del seglo XIX". PALAU 1948-1977, V, 415, núm. 92.221, recull encara una versió catalana d'aquest catecisme:
Menor catechisme històric... traduit en català per lo Canonge Joseph Jubert, Rector de Ribes-Altes (Perpinyà: Julia et Ay, 1799).
[18] Es tracta segurament del Compendio della dottrina cristiana pubblicato ad uso della diocesi di Cagliari ed altre unite, colla traduzione in
lingua sarda (Cagliari: Stamperia Reale, 1777).
[19] M. MELIS, a la seva tesi relativa a I catechismi in Sardegna nei secoli XVIII e XIX (Cagliari 1987), 69-79, recull la Doctrina christiana
composta per ordine de N.S. Clemente papa VIII de su R. P. Robertu Bellarminu, en italià i logudorès, publicada a Càller l'any 1738.
[20] Paolo SEGNERI, Exposicion del Misereré dado a Considerar con cuydado a toda alma devota. Traducido de Toscano en Castellano por el
Doctor Antonio de las Casas (Madrid: Juan García Infanzón, 1698) (PALAU 1948-1977, XX, 299, núm. 305.925). CIASCA IV, 137, núm.
16.799, recull una altra obra castellana d'aquest autor: Alabanzas y Canciones en sardo y en castellano (Caller: Herederos de Martini, 1733).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 183
[21] La primera edició d'aquest catecisme, reeditat diversos cops durant els segles XVI-XVIII, va aparèixer a Roma el 1566 amb el títol:
Catechismo, cioè istruzione secondo il decreto del Concilio di Trento, ai parroci. Dal reverendo frate Alessio Figliucci, de l'ordine dei
predicatori; veg. P. RODRIGUEZ - R. LANZATTI, El Catecismo Romano. Fuentes e Historia del textos y de la redacción (Pamplona 1982).
[22] TODA, 124, núm. 235, recull una versió castellana d'aquesta obra: Tomás de KEMPIS, Contemptus Mundi, ó menosprecio del mundo,
llamado vulgarmente Gerson de la imitacion de Jesu Christo, [...] traducido de Latin en castellano; y después corregido y emendado por el P.
Fray Luis de Granada (Sàcer: Francisco Scano de Castelví, 1625).
[23] Joseph BONETA y LAPLANA, Gracias de la gracia. Saladas agudezas de los Santos. Insinuacion de algunas de sus virtudes (Zaragoza:
Thomas Martinez, 1706) (PALAU 1948-1977, II, 328, núm. 32.575).
[24] Domingo MAMELI, Dulzuras del alma devota del SS. Rosario (Caller 1703) (TODA, 130, núm. 258; PALAU 1948-1977, VIII, 99, núm.
148.190).
[25] Juan Elías MADAO, Suma de la Theologia moral o instruccion de Confessores (Caller: Antonio Galcerin, 1653) (PALAU 1948-1977, VIII,
46, núm. 146.188; TODA, 130, núm. 256).
[26] Juan de PALAFOX y MENDOZA, Año espiritual (Zaragoza: Iusepe Lanaja y Lmarca, 1656) (PALAU 1948-1977, XII, 194, núm. 209.735).
[27] Juan Eusebio NIEREMBERG, De la diferencia entro lo temporal y lo eterno. Crisol de desengaño (Madrid: Maria de Quiñones, 1640)
(PALAU 1948-1977, XI, 48, núm. 190.834). TODA, 144, núm. 328, recull una edició sarda d'una altra obra castellana d'aquest mateix autor:
Libro de la Vida. Jesus Crucificado. Impresso en Jerusalem. En la oficina del Monte Calvario (Caller: Bernardo Titard, 1786).
[28] TODA, 110, núm. 183, i CIASCA, II, 159, núm. 6.436, recullen només la versió castellana d'aquesta obra: Angel ELLI, Espejo Espiritual
del principio y fin de la Vida Humana, [...] traduzido de Italino en Castellano por el R. Miguel Angel Xirronis (Caller: Antonio Galcerín,
1631).
[29] Segons SIOTTO 1966, I, 131, n. 1, Salvatore Baxu va traduir aquest llibre, l'any 1761, de l'italià al castellà.
[30] Sor Maria de Jesús de AGREDA, Mystica Ciudad de Dios, milagro de su omnipotencia, y abismo de la gracia (Madrid: Bernardo de
Villa-Diego, 1670), 3 vv. (PALAU 1948-1977, I, 93, núm. 3.205). Segons PALAU, "la Sorbona censuró duramente y en forma irrevocable el
texto de la obra, repercutiendo su acuerdo en España, en donde fué temporalmente prohibida su lectura, y por consiguiente se mandaron
recoger los ejemplares existentes. A pesar de todo, el éxito de la obra continuó sin interrupción hastra nuestros días".
[31] San AGUSTIN, La ciudad de Dios (Madrid: Iuan de la Cuesta, 1614), 3 vv. (PALAU 1948-1977, XIX, 8, núm. 289.384).
[32] Francisco GARAU, El sabio instruido de la Gracia en varias maximas, o ideas evangelicas, politicas y morales (Madrid: Antonio Gonzalez
de Reyes, 1671), 2 vv. (PALAU 1948-1977, VI, 50, núm. 97.602). Segons PALAU, "las obras de este autor tuvieron un buen éxito editorial".
CIASCA, II, 305, núm. 7.800 recull també una edició posterior d'aquesta, en un sol volum com la que figura en el present inventari, amb el
següent títol: El sabio instruido de la naturaleza en quarenta maximas politicas y morales (Madrid: A.G. de Reyes, 1678) (PALAU
1948-1977, VI, 50, núm. 97.608).
[33] Giovan Francesco Valier (+Venècia 1542), "celebre novellatore, fu amico di P. Bembo, L. Ariosto e F. Berni; a lui sembra si debba l'ultima
revisione del Corteggiano di Castiglione" (ASOR 1990, II, 1775).
[34] San AGUSTIN, Confesiones, traducidas del latin en romance castellano, por F. Sebastian Toscano (Salamanca: Andres Portonariis, 1551)
(PALAU 1948-1977, XIX, 6, núm. 289.319).
[35] Joseph BONETA y LAPLANA, Gritos del Infierno para despertar el Mundo (Zaragoza: Tomás Martínez, 1705) (PALAU 1948-1977, II,
328, núm. 32.557). Referint-se a una altra obra d'aquest autor, els Gritos del Purgatorio, de l'any 1689, PALAU escriu: "Este libro y los que
siguen son modelo de literatura mística extravagante. Basta hojearlos ligeramente para formar un conepto cabal de los gustos barrocos que
predominaron en los siglos XVII y XVIII".
[36] Pere Màrtir COMA, Libret, Intitulat, Directorium Curatorum (Barcelona: Claudi Bornat, 1566) (PALAU 1948-1977, III, 597, núm. 57.819;
AGUILO 1977, 40, núm. 60). PALAU recull també una versió castellana d'aquesta obra: Libro intitulado Directorium Curatorum.
Nuevamente traduzido de lengua Cathalana en vulgar castellano (Çaragoça: Miguel de Guessa, 1573) (PALAU 1948-1977, III, 597, núm.
57.821). Existeix encara una edició sarda d'aquesta versió, que PALAU no recull: Directorium Curatorum nuevamente traduzido de lengua
cathalana en vulgar castellano. Obra revista por el dottor Antonio Atzori, canonigo de Callar (Callar: Francisco Guarnerio, 1590) (CIASCA,
I, 423, núm. 4.074). Segons TODA, 99, núm. 132, es tracta d'una "de las ediciones más bellas hechas en Cáller".
[37] Luigi GIUGLARIS, Teatro dell'eloquenza sacra (Milano: Monza, 1672).
[38] P. Ignacio FIOL, Razones para convencer al pecador (Barcelona: J. P. Marti, 1710) (PALAU 1948-1977, V, 403, núm. 91.712). Segons
PALAU, la primera edició d'aquesta obra deu correspondre a l'any 1683.
[39] Juan Manuel de la PARRA, Luz de verdades católicas (Madrid: Saturnino Calleja, s.a.) (PALAU 1948-1977, XII, 310, núm. 213.327).
[40] Estevan DOLZ DE CASTELLAR, Año Virgineo (Valencia: Vicente Cabrera, 1686-1688), 4 vv. (PALAU 1948-1977, IV, 496, núm.
75.000).
[41] Giovanni Battista VASSALLO, Su parocu in s'altare promotore de sa devocione de Maria SS.ma. Discursos familiares traductos dae idioma
italianu in sardu per ateru sacerdote amigu (Tatari: S. Polu, 1777) (CIASCA, IV, 466, núm. 19.850).
[42] Francesco Maria ZANOTTI, Filosofia morale secondo l'opinione dei peripatetici ridotta in compendio (Bologna: Eredi di Pissarri e
Primodí, 1754).
[43] L'edició més antiga de les Faules d'Esop que cita PALAU és Esta es la vida del ysopet con sus fabulas hystoriadas (Çaragoça: Iohan hurus
alaman de costancia, 1489) (PALAU 1948-1977, V, 119, núm. 81.877). La versió catalana més antiga és: Llibre del savi e clarissim fabulador
Ysop (Barcelona: Joan Carles amoros, 1550) (PALAU 1948-1977, V, 119, núm. 81.970; AGUILO 1977, 575, núm. 2.154).
[44] Francisco de MIRANDA y PAZ, El Desengañado. Philosofia moral (Toledo: Francisco Calvo, 1663) (PALAU 1948-1977, IX, 375, núm.
172.279).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 184
[45] Ludovico Antonio MURATORI, La filosofia morale esposta e proposta ai giovani (Verona: Targa, 1735).
[46] Joseph MÉNDEZ DEL YERMO, Economía de la vida humana. Obra compuesta por un antiguo Bracman [Roberto Dodsley] (Barcelona:
Thomas Piferrer, 1765) (PALAU 1948-1977, IX, 25, núm. 163.343); PALAU esmenta també, sense numerar-la, una edició de Madrid de l'any
1750.
[47] El famós Galateo de Giovanni DELLA CASA fou publicat per primer cop, pòstumament, dins les Rime et prose (Venezia: Nicolò
Bevilacqua, 1558), ps. 82-170.
[48] Gerónimo de ROSALES, Catón christiano y catecismo de doctrina christiana (Madrid: Ant. González de Reyes, 1673) (PALAU
1948-1977, XVII, 468, núm. 278.381).
[49] Marco Anicio Severino BOECIO, De consolatione philosophiae, obra traduïda a l'italià per Alberto DELLA PIAGENTINA.
[50] PALAU 1948-1977, IV, 437, núm. 72.987, recull el següent diccionari militar: Diccionario militar, o recoleccion alfabetica de todos los
terminos proprios al Arte de la guerra... Traducido del idioma Frances por Don Raymondo Sanz (Barcelona: Juan Piferrer, 1749).
[51] P. Antonio CODORNIU, El buen soldado de Dios y del Rey, armado de un catecismo y seis platicas (Barcelona: Piferrer, 1765) (PALAU
1948-1977, III, 534, núm. 56.151).
[52] Lucas GRACIAN DANTISCO, Galateo español (Çaragoça: Lorenço de Robles, 1593) (PALAU 1948-1977, VI, 330, núm. 106.754).
Segons PALAU, "se supone que la primera edición es de Madrid 1582, pero no existen ejemplares para probarlo. Desde su aparición, esta obra
tuvo buena acogida, entronizándose en los gustos populares, y haciendo sudar las prensas".
[53] Christiano ADRICOMIO DELFO, Cronicón traduzido de Latin en Español por Don Lorenzo Martínez de Marcilla (Sevilla 1614) (PALAU
1948-1977, I, 82, núm. 2.860).
[54] Ginés MIRALLES MARIN, Escuela de Daniel, Discursos Políticos y Morales à su Profecia (Madrid: Melchor Alvarez, 1682) (PALAU
1948-1977, IX, 358, núm. 171.881). L'edició a què es refereix el present inventari no devia ser posterior a l'any 1718 perquè a partir d'aquest
any, segons PALAU, totes les edicions de l'Escuela de Daniel reportaven el nom de l'autor escrit "Millares" en comptes de "Miralles". En una
carta firmada a Càller el 19 de maig de 1780 (AG, llig. 647 ) Bartomeu Simon havia escrit al seu fill Domènec que ja posseïa aquest llibre,
bis
que alhora demanava l'arquebisbe de Sàsser, Giuseppe Maria Incisa Beccaria (AG, llig. 647bis, carta de Domènec a Bartomeu Simon, firmada
a Torí el 16 de juny de 1780)
[55] Lorenzo ORTIZ, Ver, oir, oler, gustar, tocar, Empresas que enseñan, y persuaden su buen uso, en lo Politico, y en lo Moral (Leon de
Francia: Anisson, Posuel y Rigaud, 1687) (PALAU 1948-1977, XII, 44, núm. 205.684). Segons PALAU, "contiene máximas, sentencias,
poesias, emblemas".
[56] Benedicto ARIAS MONTANO, Aphorismos sacados de la historia de Publio Cornelio Tacito... Y las Centellas de varios conceptosD
(Barcelona: Sebastian Matevat, 1614) (PALAU 1948-1977, I, 475, núm. 16.514). Segons PALAU, "las Centellas son quinientas máximas en
prosa".
[57] Fr. Benito Jerónimo FEYJOO y MONTENEGRO, Cartas eruditas, y curiosas, en que, por la mayor parte se continua el designio del
Theatro crítico universal (Madrid: Herederos de Francisco del Hierro, 1742-1751?), 5 vv. (PALAU 1948-1977, V, 384, núm. 91.089).
[58] Fr. Benito Jerónimo FEYJOO y MONTENEGRO, Theatro crítico universal... Discursos varios en todo genero de materias, para desengaño
de errores comunes (Madrid 1726-1740), 9 vv. (PALAU 1948-1977, V, 382, núm. 91.059).
[59] Fr. Benito Jerónimo FEYJOO y MONTENEBRO, Ilustracion apologetica al Primero, y Segundo Tomo del Theatro critico (Madrid:
Francisco del Hierro, 1729) (PALAU 1948-1977, V, 383, núm. 91.081).
[60] F. Martin SARMIENTO, Demonstracion Critico. Apologetica del Theatro Critico Universal que dio a luz... F. Benito Geronymo Feyjoo
(Madrid: Viuda de Francisco del Hierro, 1732), 2 vv. (PALAU 1948-1977, XX, 140, núm. 302.326).
[61] El polèmic camaldulenc Giuseppe Passi (Ravenna 1569 - Venècia 1620?) és recordat fonamentalment pel seu tractat sobre els Diffetti degli
uomini (Venezia: Somasco, 1603).
[62] Miguel de MONTRREAL, Engaños de mugeres y desengaños de los hombres divididos en quatro discursos historicos politicos y morales
(Madrid: Antonio de Zafra, 1698) (PALAU 1948-1977, X, 154, núm. 179.702). Segons PALAU, es tracta d'una "novela dividida en cuatro
Discursos o Capítulos. En el primero se hace la descripción de la montaña de Montserrat y empieza la acción en Collbató".
[63] Francesco CETTI, Storia naturale di Sardegna, 4 vv. (Sassari: Giuseppe Piattoli, 1774-1777) (CIASCA, I, 379, núm. 3.652).
[64] Giuseppe COSSU, Città di Cagliari. Notizie compendiose sacre e profane (Cagliari: Stamperia Reale, 1780); ID, Città di Sassari. Notizie
compendiose sacre e profane (Cagliari: Stamperia Reale, 1783) (CIASCA, I, 484, núms. 4.639 i 1.640).
[65] Gioacchino CAMBIAGI, Istoria del regno di Sardegna dai più remoti tempi sino al 1457 (Firenze: Cambiagi, 1775) (CIASCA, I, 264, núm.
2.559).
[66] Francisco de VICO, Historia General de la Isla y Reyno de Sardeña, dividida en siete partes, 3 vv. (Barcelona: Lorenço Deu, 1639-1645)
(TODA, 212, núm. 634; CIASCA, II, 112, núm. 6.016; PALAU 1948-1977, XXVI, 363, núm. 362.174). Aquesta obra, sense col·locació,
encara és conservada a l'Arxiu Guillot de l'Alguer.
[67] Michele Antonio GAZANO, Storia della Sardegna (Cagliari: Stamperia Reale, 1777) (CIASCA, II, 318, núm. 7.930).
[68] Francesco GEMELLI, Rifiorimento della Sardegna, proposto nel miglioramento della sua agricoltura, 3 vv. (Torino: Giovanni Michele
Briolo, 1776) (CIASCA, II, 322, núm. 7.959).
[69] "Per la sua abilità di controversista [Pietro Sforza PALLAVICINO], fu incaricato di comporre una Istoria del concilio di Trento (Bernabò,
Roma, 1656-57) di parte cattolica, in risposta al capolavoro di Sarpi: al di là dello schiacciante confronto con l'opera 'confutata', il libro di
P[allavicino] non è del tutto privo di valore documentario" (ASOR 1990, II, 1309).
[70] Andrés PIQUER, Física moderna, racional y experimental (Valencia: Pascual García, 1745) (PALAU 1948-1977, XIII, 278, núm. 227.268).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 6 185
[71] Andrés PIQUER, Lógica moderna o arte de hallar la verdad y perfeccionar la razón (Valencia: Josep Garía, 1747) (PALAU 1948-1977,
XIII, 278, núm. 227.174). Segons PALAU, "Menéndez y Pelayo dice que esta Lógica es sin disputa la mejor, la más razonable, y la más docta
del siglo XVIII".
[72] Giambattista BECCARIA, Eletricismo artificiale e naturale (Torino: Campana, 1753).
[73] Cesare BECCARIA, Dei delitti e delle pene (Livorno: Stamperia Coltellini, 1764).
[74] Mario EQUICOLA, Libro de natura de Amore (Venezia: Lorenzo Lorio, 1525).
[75] La primera edició de Della fisionomia naturale, de Giambattista DELLA PORTA, fou inclosa dins De humana physiognomonia libri IIII
(Vito Equense: G. Cacchi 1586).
[76] Tommaso TOMASI, autor de la Idea della monarchia (Roma: Erede di Manelsi, 1653).
[77] Fr. Miquel AGUSTI, Llibre dels secrets de Agricultura, casa Rustica y Pastoril (Barcelona: Esteve Liberós, 1617) (PALAU 1948-1977, I,
118, núm. 4.122). Segons PALAU, "es obra buscada por las gentes del campo y de utilidad práctica, que se hizo muy popular. Entre los
libreros y el vulgo es conocida por El Prior".
[78] Ludovico Antonio MURATORI, Della forza della fantaisa umana (Venezia: Pasquali, 1745).
[79] Miguel de CERVANTES, El ingenioso hidalgo Don Quixote de la Manxa (Madrid: Iuan de la Cuesta, 1605) (PALAU 1948-1977, III, 394,
núm. 51.977); Segunda parte del ingenioso cavallero Don Quixote de la Mancha (Madrid: Iuan de la Cuesta, 1615) (PALAU 1948-1977, III,
396, núm. 51.985).
[80] Juan HUARTE DE SAN JUAN, Examen de ingenios para las sciencias (Baeza: Juan Bautista de Montoya, 1575) (PALAU 1948-1977, VI,
657, núm. 116.483).
[81] Miguel de CERVANTES, Novelas exemplares (Madrid: Iuan de la Cuesta, 1613) (PALAU 1948-1977, III, 449).
[82] Gaspar EZPELETA y MALLOL, Practica de secretarios, que contiene una precisa explicación de las calidades de este empleo. (Madrid,
1723) (PALAU 1948-1977, V, 236, núm. 85.905).
[83] Pablo MINGUET, Engaños a ojos vistos y diversión de trabajos mundanos (Madrid: Pedro Josep Alonso, 1733) (PALAU 1948-1977, IX,
304, núm. 170.395).
[84] Joseph ZATRILLA y VICO, Engaños y desengaños del profano Amor. Deducidos de la amorosa historia, que á este intento se descrive, del
Duque Don Federico de Toledo (Napoles: Joseph Roseli, 1688), 2 vv. (PALAU 1948-1977, XXVIII, 372, núm. 379.829). Aquesta mateixa
edició -datada, però, l'any 1687, encara és conservada a l'Arxiu Guillot de l'Alguer.
[85] Juan CURBO SEMMEDO, Secretos medicos, y chirurgicos del doctor don... (Madrid: Bernardo Peralta, 1731) (PALAU 1948-1977, IV,
237, núm. 66.386).
[86] Baron de VAN-SWIETEN, Descripcion compendiosa de las enfermedades mas comunes del exercito, con un nuevo, fácil y seguro methodo
de curar el mal venéreo... Traducido al castellano por Agustín Argüello y Castrillo (Madrid: Joaquín Ibarra, 1761) (PALAU 1948-1977,
XXV, 246, núm. 351.801).
[87] Cristóbal CARRIO, Bibliotheca manual médico-práctica (Barcelona: Pablo Campins, 1745) (PALAU 1948-1977, III, 206, núm. 45.633).
[88] Madame FOUQUET, Obras médico-quirurgicas (Valladolid: Alonso de Riego, 1748), 2 vv. (PALAU 1948-1977, V, 477, núm. 94.057).
[89] PALACIOS, Palestra pharmacéutica, chymico-galénica, a la qual se trata de la elección de los simples (Madrid: Juan Garcia Infanzon,
1706) (PALAU 1948-1977, XII, 181, núm. 209.400).
[90] Diego Antonio ROBLEDO, Compendio quirúrgico (Barcelona 1602) (PALAU 1948-1977, XVII, 135, núm. 271.103).
[91] Geronimo de AYALA, Principios de cirugia utiles y provechosos para que puedan aprovecharse los principiantes ebn esta facultad
(Madrid: Hernández de Marejón, 1672) (PALAU 1948-1977, I, 593, núm. 20.736).
[92] Ricardo LE PREUX, Doctrina moderna para sangradores, en el que se trata de flebotomía (Madrid: Manuel Martín [aprox. 1760])
(PALAU 1948-1977, VII, 499, núm. 135.993).
[93] Fernando CALVO, Libro de albeyteria (Alcalá, 1552) (PALAU 1948-1977, III, 62, núm. 40.534).
[94] Pedro LOPEZ DE ZAMORA, Libro di albeyteria (Pamplona, 1571) (PALAU 1948-1977, VII, 671, núm. 142.257).
[95] Martín ARREDONDO, Recopilacion de albeyteria sacada de varios autores con un antidotario de los medicamentos y sus cualidades
(Madrid: Juan Fernandez de Buendia, 1658) (PALAU 1948-1977, I, 500, núm. 17.366).
[96] Fernando de SANDE y LAGO, Compendio de albeyteria (Madrid, 1717) (PALAU 1948-1977, XIX, 375, núm. 696.986).
[97] Francisco GARCIA CABERO, Instituciones de albeyteria, y examen de practicantes de ella (Madrid, 1740) (PALAU 1948-1977, VI, 76,
núm. 98.478).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 7 186
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 7
← APÈNDIX 6 APÈNDIX 7
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon
APÈNDIX 8 →
[Sense data. Font: AG, llig. 701bis. La següent llista de paraules i expressions que Bartomeu Simon considerava
incorrectes -amb llur equivalent extret del Llibre dels secrets de Agricultura, casa Rustica y Pastoril, de fra Miquel
Agustí-, fou parcialment publicat, amb algunes variants respecte a la nostra transcripció, dins CARIA 1991,
132-133]
Senyor y no Segnor
Les plantes y no las plantas
Xicas y no patitas
Los arbres y no lus abras
Raels y no rayghinas
Espay y no espassi
Per ço y no per axiò
Pateixen y no patexin
Assessiarà y no atatarà
Lig-se o se lig y no ligi-sa o sa ligi
Traure y no treure
Fruytes y no fruitas
Servar y no conservar
Empeltar y no enserir
Amarch y no margant
Sols y no sol, o solament
Ametlla y no mella
Ametller y no maduler ni meller
Danyen y no dàgnian
Hagen y no àgian
Qualsevol y no qualsasia
Prengau y no prenghiau
Clots y no fossos o fossas
Mosech y no mos
Del ca y no del cuchu
Guareix y no cura
Ayudar y no agiudar
Ventrell y no ventre o ventra
Any y no agn
Fruytes enteres y no fruytas enteras

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 7 187
Vinyes y no vignas Medicines y
no medicinas Aygües bones y no
ayguas bonas Sovint y no sovent
Tosquirar las ovellas y no tundir las ovellas
Darrera voluntat y no última
Açò y no axiò (Si dice pure axiò)
Quiscú y no cadahú, o quiscun se segue lettera
vocale
Trempat o trempada y no templat o templada
Aquest o aquesta y no achest
Aprés y no dasprés (Sa troba ancara després)
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 8
← APÈNDIX
7
APÈNDIX 8
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII:
Bartomeu Simon
OBRES CONTEMPORÀNIES A
L'AUTOR →
[Sense data. Font: AG, llig. 701bis. Llista de noms de peixos, deguda a Bartomeu Simon. Per a l'estudi dels ictiònims
algueresos, veg. CATALÀ-MANUNTA 1989 i CARIA 1990, 119-142, on l'autor analitza de manera molt acurada
alguns dels termes que apareixen en aquest document, que li serveix de font]
Las llagostas y llomàntuls
lus congras y las murenas
lus dèntuls y lus pagells
las rascassas y capons
las bogas y las sardinas
lus girets y las ubradas
lus saclets y lus gurballs
la acritta, lus gats y aguairu
las tuñinas y alexiertus
lu pex de spada y delfins
lu cuchu y lu bou marí
las llixas y palayas
lus llops y lus múgiuls
lus rucals y lus serrans
las dunsellas y las mòllulas
lus polps y lus tòtanus
lus mabras y lus òrgans

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/APÈNDIX 8 188
las trillas y las agullas
las arañas y lus sàracs
las mèndulas y las variadas
las sabogas y asparrals
las trotas y las anguilas lu
gianquettu y lu muxó lus
grancs y las gàmbaras las
sígias.
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/OBRES
CONTEMPORÀNIES A L'AUTOR
OBRES CONTEMPORÀNIES A L'AUTOR
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu
Simon
OBRES CONTEMPORÀNIES A L'AUTOR
BIBLIOGRAFIA
ARRAS 1779: Plauso poetico al novello Monsignore Don Giovanni Antonio Arras, Vescovo di Ampurias e
Civita (Sassari: Stampe di Giuseppe Piattoli, 1779).
ASTESAN 1778: All'Illustrissimo e reverendissimo Monsignore D. Iacopo Francesco Tommaso Astesan,
dell'ordine de' predicatori, da vescovo di Nizza promosso all'arcivescovado di Oristano (Cagliari: Stamperia
reale, 1778).
AURIBALDO 1800: Ismene AURIBALDO [M. Ll. SIMON], Omaggio alla verità. Ossia memorie
storico-critiche delle diverse vicende sofferte sotto il Regno di Vittorio Amedeo III, e di Carlo Emmanuele IV
di Savoja dalla Illustre Famiglia Sardo-Ligure dei Simon nel Secolo XVIII (Cosmopoli 1800).
BACALLAR 1709: Vicente BACALLAR Y SANNA, Los Tobías (Madrid 1709).
BACALLAR 1719: Vicente BACALLAR Y SANNA, Monarchia Hebrea (Genova: Matteo Garbizza, 1719).
BASTERO 1724: Antonio de BASTERO: La Crusca Provenzale (Roma 1724).
BERLENDIS 1784-1785: Angiolo BERLENDIS, Delle poesie di Angiolo Berlendis, I: Stanze, sonetti e
capitoli; II: Liriche; III: Tragedie (Torino: Stamperia Reale, 1784, 1784, 1785).
BIANCO 1806: Gli algheresi nell'arrivo del loro vescovo D. Pietro Bianco (Cagliari: Stamperia Reale, 1806).
CARBONI 1772-1774: Francesco CARBONI, De sardoa intemperie, I-II (Cagliari 1772), III (Sassari 1774).
CARBONI 1774: Francesco CARBONI, La sanità dei letterati (Sassari 1774).
CARBONI 1776: Francesco CARBONI, La coltivazione della rosa (Sassari 1776).
CARBONI 1779: Francesco CARBONI, De corallis (Cagliari: Stamperia Reale, 1779).
CARBONI 1813: Francesco CARBONI, Lettera al sacerdote Vincenzo Raimondo Porru (Sassari 1776).
CARTA 1720: Angel María CARTA, Sermón del Angélico Doctor S. Thomas de Aquino (Caller: Imprenta di
San Domenico, [1720]).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/OBRES CONTEMPORÀNIES A L'AUTOR 189
CARTA 1745: Angel María CARTA, Sermón que por la Synodo diocesana celebrada por Don Juan J. Raullo
Constancio Falletti arzobispo de Caller a III mayo MDCCXLV predicó el M. R. Doctor A. M. C. (Caller:
Herederos de Honofrio Martín, 1745).
CETTI 1774-1777: Francesco CETTI, Storia naturale della Sardegna, I-III (Sassari: Giuseppe Piattoli, 1774,
1776, 1777).
COSSU 1787: Giuseppe COSSU, Discorso georgico indicante i vantaggi che si possono ricavare dalle pecore
sarde (Cagliari: Stamperia Reale, 1787).
COSSU 1788-1789: Giuseppe COSSU, La coltivazione de' gelsi e propagazione de' filugelli in Sardegna, I-II
(Cagliari: Stamperia Reale, 1788, 1789).
COSSU 1789: Giuseppe COSSU, Istruzione olearia ad uso dei vassalli del duca di San Pietro (Cagliari:
Stamperia Reale, 1789).
CUSANI 1784: Nel primo ingresso alla sede archiepiscopale di Oristano dell'illustrissimo e reverendissimo
Don Luigi Cusani di Sagliano, monumento d'ossequio ed applauso di Bonaventura Porro e Vincenzo Piazza
(Cagliari: Stamperia Reale, 1784).
DELOGU 1736: Giovanni DELOGU IBBA, Index libri vitae, cui titulus est Iesus Nazarenus Rex Iudeorum
(Villa Nova Montis Leonis: Iosephum Centolani, 1736).
DUCH 1796: Agli ornatissimi signori consorti Giuseppe Duch ed Angelina Arietto nelle fauste nozze
de'signori Giovanni Motino e Marianna Musso (Torino, 26 aprile 1796).
FALLETTI 1726: FALLETTI, Grammatica italiana per la Sardegna (Cagliari: Pietro Borro, 1726)
GAZANO 1777: Michele GAZANO, La storia della Sardegna (Cagliari: Stamperia Reale, 1777).
GEMELLI 1770: Francesco GEMELLI, La felicità (Cagliari 1770).
GEMELLI 1776: Francesco GEMELLI, Rifiorimento della Sardegna, proposto nel miglioramento della sua
agricoltura, I-II (Torino: Giovanni Michele Briolo, 1776) [Edició moderna: BULFERETTI 1966, II].
GUISO 1766: Francisco Ignacio GUISO, Oración fúnebre del arzobispo Natta, predicada el día 18 setiembre
de 1766 (Liorna: Juan Falconi, 1766).
INSINUACIÓN 1738: Estado de los lugares donde se ha establecido el officio de la Real Insinuación con
distincion de los cabos que componen este Reyno, como y de las villas pertenecientes à cada officio y tapa
(Caller: Honofrio Martín, 1738).
LOMELLINI 1728: Constitutiones sinodales dioecesis Algaren, et unionum, editae ab Illmo. et Revmo. Fr.
Ioanne Baptista Lomellini, Algaren, et unionum episcopo (Calaris: Typis Sancti Dominici, [1728]).
LUGTINMIO 1800: Astemio LUGTINMIO [M. Ll. SIMON], Crisi politica dell'isola di Sardegna, ossia
Risposta imparziale di Astemio Lugtinmio a due quesiti propostigli da un oltramonatano (Italia [sic!], 1800)
[Edició moderna: CATARDI 1964]
MADAU 1782: Matteo MADAU, Saggio di un'opera intitolata Il Ripulimento della lingua sarda lavorato
sopra la sua analogia colle due matrici lingue la Greca e la Latina (Cagliari: Stamperia Reale, 1782).
MADAU 1787: Matteo MADAU, Armonie sarde (Cagliari: Stamperia Reale, 1787).
MARCHI 1784: Alberto MARCHI, Orazioni panegiriche (Cagliari: Stamperia Reale, 1784).
MASSALA 1808: Gianandrea MASSALA, Sonetti storici sulla Sardegna (Cagliari: Stamperia Reale, 1808).
MELIS 1794: Annunzio mortuale del sacerdote Giovanni Melis, di Cagliari (Cagliari: Stamperia Reale, 1794).
OBBLAZIONI 1793: Conto definitivo reso a Sua Eccelenza dal Governatore d'Alghero del denaro esatto alle
volontarie obblazioni (Cagliari: Stamperia Reale, 1793).
PROCESOS 1736: Formulario para la construcción de Procesos criminales por el que se deven arreglar las
Curias (Caller: Honofrio Martin, 1736).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/OBRES CONTEMPORÀNIES A L'AUTOR 190
PUGIONI 1797: Maurizio PUGIONI, Orazione funebre di Vittorio Amedeo III, Re di Sardegna, in occasione
delle solenni esequie celebrate dalla città d'Alghero a XV dicembre 1796 (Cagliari: Stamperia Reale, 1797).
PURQUEDDU 1779: Antonio PURQUEDDU, Il tesoro della Sardegna nei bachi e gelsi. Poema sardo e
italiano (Cagliari: Stamperia Reale, 1779).
QUIRRA 1738: Libro de todas las gracias, concessiones y capitulos concedidos y aprobados por los muy
illustres marqueses, condes y condessas de Quirra de feliz memoria, al Judicado de Ollastre, villas, lugares y
vassallos de aquel, assi de la llanura como de la montaña (Caller: en la imprenta de Santo Domingo, por Fr.
Agustín Murtas, 1738).
QUIRRA 1739: Auto de decretacion, loacion, y aprobacion de capitulos de gracia, otorgados por el illustre
marques de Quirra, y Nules conde de Centelles a favor del jusgado de Ullastre (Caller: en la Emprenta de
Santo Domingo, por Fr. Agustín Murtas, 1739).
RADICATI 1790: Breve compendi de la Doctrina Cristiana imprimida per ordra dell'Illm., i Revm. Monsenor
Don Fra Gioacqí Radicati bisba del Alguer, y Unions (Cagliar: Emprenta Real, 1790).
RAMIS 1986: Joan RAMIS i RAMIS, Temps i paratges de Menorca en que és més gustós i saludable el peix
(edició facsímil) (Ciutadella 1986).
RAMIS-ALBERTI 1985: Joan RAMIS - Vicenç ALBERTI, La Alonsíada (Ferreries 1985).
ROSA 1802: Anton Pasqual ROSA: Invocaçió a lus sants protectors del exerciçis espirituals, solita cantar-se
en lu temps de las publicas missions (Càller 1802).
SANNA 1775: Pietro SANNA LECCA, Editti, pregoni ed altri provvedimenti emanati per il Regno di
Sardegna sotto il governo dei reali di Savoia fino al 1774, I-III (Cagliari: Stamperia Reale, 1775). SAVOIA
1799: Al sepolcro del Principe Reale Maurizio Giuseppe di Savoia (s.ll., 2 settembre 1799). SCRIPTORES
1785-1788: Scriptores rerum sardoarum, I: Philippi CLUVERII, Sardinia antiqua; II:
Sigismundi ARQUER, Sardiniae brevis historia et descriptio; Ludovici MURATORII, Antiquitates italicae
medii aevi ad Sardiniam spectantes; Condaghe de sa Abadia de sa SS. Trinidade de Sacargia (Augusta
Taurinorum: Tipographia regia, 1785, 1788).
SEDILO 1780: Sommario della causa vertente sopra la successione al marchesato di Sedilo (Torino:
Stamperia Reale, 1780).
SEDILO 1786: Pel nobile Dottore D. Bartolommeo Simon, Suddelegato Patrimoniale per S.M. nella città e
dipartimento d'Alghero. Ragionamento (Torino: Stamperia Reale, 1786)
SEDILO s.d.: Allegazioni del Regio Fisco nella causa vertente avanti il S.S.R. Consiglio di Sardegna sul
marchesato di Sedilo tra il Regio Patrimonio e li Cavalieri Dellitala [...] ed il Suddelegato Patrimoniale in
Alghero, Don Bartolommeo Simon (s.ll., s.d.).
SIMON 1783: Domenico SIMON - Matteo Luigi SIMON - Gianfrancesco SIMON, Nella partenza di S.E. il
Signor Conte Valperga di Masino dopo il suo gloriosisimo governo ed arrivo di S.E. il signor cavaliere Solaro
di Moreta ambidue vicerè di Sardegna (Cagliari: Stamperia Reale, 1783).
SIMON 1800: Bartolomeo SIMON - Domenico SIMON - Matteo Luigi SIMON - Gianfrancesco SIMON -
Giambattista SIMON, Lettera diretta a Ismene Auribaldo (s.ll., 1800).
SIMON D. 1772a: Domenico SIMON, Trattenimento sulla sfera e sulla geografia (Sassari: Simone Polo,
1772).
SIMON D. 1772b: Domenico SIMON, Trattenimento sulla storia sacra, dalla creazione del mondo alla
nascita di Gesù Cristo, da tenersi alla presenza dell'Illustrissimo e Reverendissimo Monsignore Giuseppe
Maria Incisa Beccaria (Cagliari: Stamperia Reale, [1772]).
SIMON D. 1776: Domenico SIMON, A suor Anna Maria Lavagna Simon per la sua professione de'sagri voti
nel monastero d'Alghero il dì XXV d'agosto del MDCCLXXVI (Cagliari: Stamperia Reale, [1776]).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/OBRES CONTEMPORÀNIES A L'AUTOR 191
SIMON D. 1778: Domenico SIMON, Canto per le feste di S.E. conte Lascaris di Ventimiglia, vicerè dell'isola
(Cagliari: Stamperia Reale, 1778).
SIMON D. 1779: Domenico SIMON, Le piante. Poema (Cagliari: Stamperia Reale, 1779).
SIMON D. 1780: Domenico SIMON, Per l'arrivo di S.E. il conte Valperga di Masino e partenza di S.E. il
conte Lascaris di Vintimilia, ambidue Vicere di Sardegna (Cagliari: Stamperia Reale, 1780).
SIMON D. 1781: Domenico SIMON, Segno di amicizia di D. D. S. al signor Bonaventura Porro nel suo
ritorno dalla reale stamperia di Cagliari a quella di Torino (Vercelli 1781).
SIMON D. 1782: Domenico SIMON, A Don Matteo Simon, patrizio algherese, candidato del Collegio di
Sagra Teologia nella Regia Università di Cagliari (Torino, 12 giugno 1782).
SIMON J. 1781a: Gianfrancesco SIMON, L'Instituzione del Santissimo Rosario (Cagliari: Bernardo Titard,
[1781]).
SIMON J. 1781b: Gianfrancesco SIMON, Nella professione dei sagri religiosi voti di suor Maria Rita Ripol
(Cagliari: Stamparia Reale, 1781).
SIMON J. 1781c: Gianfrancesco SIMON, Per la licenza in ambe leggi dell'ornatissimo signore Ludovico
Cesare Baïlle (Cagliari: Stamperia Reale, [1781]).
SIMON J. 1787: Gianfrancesco SIMON, De laudibus Joannis Antonii Cossu, episcopi bosanensium (Carali:
Stamperia Reale, 1787).
SIMON M. 1780: Matteo Luigi SIMON, Al nobil uomo Giuseppe Vernazza, patrizio di Alba, onore del secolo
e delle lettere, per le sue nozze colla nobilissima e gentilissima damigella di Mondovì Giacinta Virginia
Fauzon di Pontelvupo. Componimenti poetici in segno di congratulazione e rispetto (Cagliari: Stamparia
Reale, 1780).
SIMON M. 1784a: Matteo Luigi SIMON, De quaestionibus aut tormentis. Dissertatio publice habita in
R.C.A., anno 1784, a Mathaeo Aloysio Simoni, eq. algarit., (s.ll., 1784) [París 1809 2 ].
SIMON M. 1784b: Matteo Luigi SIMON, De origine immutatis ecclesiarum. Dissertatio historico-critica
Mathaei Aloysii Simonii, equitis algaritani, publice habita in R. Calaritana Academia, anno 1784 (Vercelli
1787) [París 1809 2 ].
SOFFI 1782: Luigi SOFFI, Orazioni sacre (Cagliari: Stamperia Reale, 1782).
SOFFI 1784: Luigi SOFFI, Poesie (Cagliari: Stamperia Reale, 1784).
URGIAS 1804: Antonio Michele URGIAS, Notizie giovevoli del tempo, della cosmografia e della geografia,
compilate in forma di Dialogo ad uso de' giovani studenti di gramatica delle regie scuole di Alghero (Cagliari:
Stamperia Reale, 1804).
VALLE 1800: Raimondo VALLE, I tonni (Cagliari: Stamperia Reale, 1800).
VAYRAC 1718: Jean de VAYRAC, Description géographique et historique de l'île de Sardaigne, dins
Description de l'état présent de l'Espagne, I (Paris: Huart, 1718), 688-820.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 192
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle
XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA
GENERAL
BIBLIOGRAFIA GENERAL
BIBLIOGRAFIA GENEREAL
Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII:
Bartomeu Simon
AGUILÓ 1977: Marià AGUILÓ i FUSTER, Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474
hasta 1860 (Barcelona-Sueca 1977) [Facsímil de l'edició de Madrid, 1923].
ALZIATOR 1948: Francesco ALZIATOR, La "Passion de Christo" di Francesco Carmona, "SS", VIII
(1948).
ALZIATOR 1954: Francesco ALZIATOR, Storia della letteratura di Sardegna (Cagliari 1954).
ALZIATOR 1957: Francesco ALZIATOR, Il folklore sardo (Bologna 1957).
ALZIATOR 1975: Testi di drammatica religiosa della Sardegna, a cura di Francesco ALZIATOR (Cagliari
1975).
ANATRA-PUGGIONI 1983: Bruno ANATRA - G. PUGGIONI, Fonti ecclesiastiche per lo studio della
popolazione. Inventario dei registri parrocchiali di sette diocesi della Sardegna Centro-Meridionale (Roma
1983).
ANGIUS 1833: Vittorio ANGIUS, s.v. "Alghero", dins Goffredo CASALIS, Dizionario
geografico-storico-statistico-commerciale degli stati di S.M. il re di Sardegna, I (Torino 1833), 200-236.
ANONIMO 1985: ANONIMO: Descrizione dell'isola di Sardegna, a cura di Francesco MANCONI (Cagliari
1985).
ARCE 1959: Joaquín ARCE, Inscripciones españolas inéditas del siglo XVIII en Cagliari y su provincia, dins
"Studi storici in onore di Francesco Loddo Canepa", I (Firenze 1959), 1-13.
ARCE 1960: Joaquín ARCE, España en Cerdeña. Aportación cultural y testimonios de su influjo (Madrid
1960) [Traducció italiana a càrrec de Luigi SSPAU: Joaquín ARCE, La Spagna in Sardegna (Cagliari 1982)].
ARDUINO 1850: Breve compendi de la Doctrina Cristiana reimprimit amba algunas correçions y adjunctas
del catechismu romá per ordra dell'Illm. i Revm. Monseñor D. Fr. Pera Rafèl Arduino bisba de Alguer y
Unions (Cagliar: Emprenta Timon, 1850).
ARMANGUÉ 1987: Joan ARMANGUÉ, L'ús del català a les actes notarials de la "Tappa di insinuazione" de
Lanusei (Sardenya) durant els segles XVII i XVIII, dins "Estudis de llengua i literatura catalanes", XV [=
"Miscel·lània Antoni M. Badia i Margarit", 7] (1987), 103-124.
ARMANGUÉ 1990a: Joan ARMANGUÉ, L'obra del canonge alguerès Antonio Michele Urgias, "BFS", IV
(1990), 297-317.
ARMANGUÉ 1990b: Joan ARMANGUÉ, Quatre poesies alguereses dels segles XVIII i XIX, "RdA", I, núm.
1 (1990), 15-26.
ARMANGUÉ 1990c: Joan ARMANGUÉ, Els manuscrits inèdits del poeta alguerès Bartomeu Simon
(1734-1817), dins "Miscel.lània Joan Fuster", II (Montserrat 1990), 121-132.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 193
ARMANGUÉ 1994a: Joan ARMANGUÉ, La "Difesa" i les festes literàries a l'Alguer (1808-1809),
"Quaderns de l'Alguer", I, núm. 3 (setembre 1994).
ARMANGUÉ 1994b: Joan ARMANGUÉ, L'obra en sard de Bartomeu Simon, "Quaderns de l'Alguer", I,
núm. 4 (desembre 1994).
ARMANGUÉ 1995: Joan ARMANGUÉ, La llengua i la literatura a Sardenya, dins La llengua catalana al
segle XVIII, a cura de Pep BALSELOBRE i Joan GRATACÓS (Barcelona: Quaderns Crema 1995), 329-357
ARMANGUÉ-MANUNTA 1993: Doctrina cristiana. I catechismi algheresi dei vescovi Arduino e Radicati,
ed. Joan ARMANGUÉ - Francesc MANUNTA (Alghero: La Celere, 1993).
ASOR 1990: Letteratura italiana. Gli autori. Dizionario bio-bibliografico e Indici, I-II. Direzione: Alberto
ASOR ROSA (Torino 1990).
BACALLAR 1957: Vicente BACALLAR Y SANNA, Comentarios de la guerra de España y Historia del Rey
Phelipe V el Animoso desde el principio de su reynado hasta la paz general del año 1725 (Madrid 1957) [1a
edició: Genova: Matheo Garvizza, 1725).
BACCAREDDA 1871: A. BACCAREDDA, Vincenzo Sulis. Bozzetto storico (Cagliari 1871).
BALLERO 1961: Antoni BALLERO DE CANDIA, Alghero, cara de roses (Cagliari 1961).
BALSAMO 1968: Luigi BALSAMO, La Stampa in Sardegna nei secoli XV e XVI, con appendice di
documenti e annali (Firenze 1968).
BATLLORI 1971: Miquel BATLLORI, La Universitat de Sàsser i els col·legis de Sardenya, dins Catalunya a
l'època moderna. Recerques d'història cultural i religiosa, a cura de Josep M. BENITEZ i RIERA (Barcelona
1971).
BERLINGUER 1966: Luigi BERLINGUER, Domenico Alberto Azuni. Giurista e politico (1749-1827). Un
contributo bio-bibliografico (Milano 1966).
BERNARDINO 1924a: Anselmo BERNARDINO, La finanza sabauda in Sardegna, II: 1741-1847 (Torino
1924).
BERNARDINO 1924b: Anselmo BERNARDINO, Tributi e bilanci in Sardegna nel primo ventennio della
sua annessione al Piemonte (1721-1740) (Torino 1924).
BESTA-GUARNERIO 1905: La Carta de Logu d'Arborea, a cura di E. BESTA e P.E. GUARNERIO (Sassari
1905).
BESTA-SOLMI 1937: E. BESTA - A. SOLMI, I condaghi di San Nicolò di Trullas e di Santa Maria di
Bonarcado (Milano 1937).
BIROCCHI 1988: Italo BIROCCHI, Dottrine e diritto penale in Sardegna nel primo ottocento. Il trattato "Dei
delitti, delle pene" di Domenico Fois (Cagliari 1988).
BLASCO 1983: Eduardo BLASCO FERRER, Grammatica storica del catalano e dei suoi dialetti con
speciale riguardo all'algherese (Tübingen 1983).
BLASCO 1984: Eduardo BLASCO FERRER, Storia linguistica della Sardegna (Tübingen 1984).
BLASCO 1986: Eduardo BLASCO FERRER, La lingua sarda contemporanea. Grammatica del logudorese e
del campidanese (Cagliari 1986).
BLASCO 1989: Eduard BLASCO FERRER, El català medieval i hodiern de Sardenya: història lingüística i
cultural, tipologia, aspectes sociolingüístics, dins "II Congrés Internacional de la Llengua Catalana", VIII
(València 1989), 329-342.
BLASI 1928: F. BLASI i ALLESPINOSA, Representacions escèniques de Setmana Santa, dins SERRA
1928-1935, I, 94-100.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 194
BOGLIOLO 1989: Enrico BOGLIOLO, Tradizione e innovazione nel pensiero politico di Vencenzo Bacallar
(Milano 1989).
BONAZZI 1900: V.G. BONAZZI, Il Condaghe di S. Pietro di Silki (Sassari 1900).
BONU 1952: Raimondo BONU, Scrittori sardi dal 1746 al 1950, I: Il settecento (Oristano 1952).
BONU 1972: Raimondo BONU, Scrittori sardi nati nel secolo XVIII (Cagliari 1972).
BOVER 1984: August BOVER, Els goigs sards, dins CARBONELL-MANCONI 1984, 105-110.
BOVER 1993: August BOVER, Dos goigs sardo-catalans: sant Baldiri de Càller i la Verge del Roser,
"Estudis de Llengua i Literatura Catalanes", XXVII [= "Miscel·lània Jordi Carbonell", 6] (1993), 95-110.
BRIGAGLIA 1974: Manlio BRIGAGLIA, Dagli ultimi moti antifeudali alla "Fusione" col Piemonte
(1800-1847), dins Alberto BOSCOLO - Manlio BRIGAGLIA - Lorenzo DEL PIANO, La Sardegna
contemporanea. Dagli ultimi moti antifeudali all'autonomia regionale (Cagliari 1974), 69-153.
BRIGAGLIA 1982: La Sardegna. Enciclopedia, I-II, a cura di Manlio BRIGAGLIA (Cagliari 1982).
BULFERETTI 1966: Il riformismo settecentesco in Sardegna, I-II [= "Testi e documenti per la storia della
Questione Sarda", I-II], a cura di L. BULFERETTI (Cagliari 1966).
BULLEGAS 1975: Sergio BULLEGAS, I gosos come "materiale drammatico". A proposito i sei inediti del
1631, dins "Bollettino del Repertorio e dell'Atlante Demologico sardo", VI (1975), 16-27.
BULLEGAS 1976: Sergio BULLEGAS, Il teatro in Sardegna fra cinque e seicento, da Sigismondo Arquer ad
Antioco del Arca (Cagliari 1976).
BULLEGAS 1982: Sergio BULLEGAS, Breve storia del teatro, dins BRIGAGLIA 1982, I, 117-125.
CABRAS 1966: M. CABRAS, Le opere del De Vincenti e dei primi ingegneri militari piemontesi in Sardegna
nel periodo 1720-1745, dins "Atti del XIII Congresso di Storia dell'Architettura (Sardegna), Cagliari 6-12
aprile 1963", I (Roma 1966), 291-319.
CANEPA 1936: Pio CANEPA, Il notariato in Sardegna, "SS", II, fasc. 2 (1936), 61-137.
CARBONELL 1961: Jordi CARBONELL, Notes sobre els "Principis de la lectura menorquina" de 1804,
"Estudis Romànics", VIII (1961), 195-214.
CARBONELL 1967: Jordi CARBONELL, L'obra literària de Joan Ramis i Ramis (Maó 1967) [= Separata de
la "Revista de Menorca", primer semestre 1967].
CARBONELL 1968: Jordi CARBONELL, Pròleg, dins Joan RAMIS, Lucrècia (Barcelona 1968), 5-16.
CARBONELL 1971-1972: Jordi CARBONELL, Antoni Febrer i Cardona i el comte d'Aiamans, dues figures
de la Il·lustració, "Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona", XXXIV (1971-1972),
89-146.
CARBONELL 1977: Jordi CARBONELL, La literatura catalana durant el període de transició del segle
XVIII al segle XIX, dins "Actes del Quart Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (Basilea,
22-27 de març de 1976)", a cura de Germà COLON (Montserrat 1977), 269-313.
CARBONELL 1979: Jordi CARBONELL, Elements d'història social i política de la llengua catalana,
"Treballs de sociolingüística", II (1979), 87-102.
CARBONELL 1984a: Jordi CARBONELL, La llengua i la literatura medieval i moderna, dins
CARBONELL-MANCONI 1984, 93-98.
CARBONELL 1984b: Jordi CARBONELL, L'ús del català als "Quinque librorum" en algunes diòcesis
sardes, "Estudis Universitaris Catalans", XXVI [= "Miscel·lània Aramon i Serra", IV] (1984), 17-40.
CARBONELL-MANCONI 1984: Els catalans a Sardenya, a cura de Jordi CARBONELL i Francesco
MANCONI (Barcelona 1984) [Versió italiana: I catalani in Sardegna, a cura di J. CARBONELL e F.
MANCONI (Cinisello Balsamo 1984)].

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 195
CARIA 1981: Rafael CARIA, "Introduzione", dins TODA 1981, 11-76.
CARIA 1990: Rafael CARIA, Il mondo del Càlic. Studi di toponomastica e lessicografia algherese (Sassari
1990).
CARIA 1991: Rafael CARIA, L'alguerès des d'una perspectiva històrica (segona part), "RdA", II (1991),
119-133.
CARIA 1992: Rafael CARIA, Documents d'història toponímica algueresa: el "Llibre de las lacanas", "RdA",
III (1992), 175-230.
CARRUS 1882: Maurizio CARRUS, Sa passione et morte de nostru Signore Jesu Cristu segundu sos battor
Evangelistas (Firenze 1882).
CARUTTI 1880: Domenico CARUTTI, Storia della diplomazia della corte di Savoia, IV: 2o periodo:
1730-1773 (Torino 1880).
CARUTTI 1897: Domenico CARUTTI, Storia di Vittorio Amedeo II. Il primo re di Casa Savoja (Torino
1897).
CATALÀ-MANUNTA 1989: Pere CATALÀ i ROCA - Francesc MANUNTA, Trilles, pagells i tòtanos. Los
peixos de l'Alguer en una recerca de Carmen Dore del 1927, "L'Alguer", II, núm. 5 (setembre-octubre 1989),
7-14.
CATARDI 1964: Rafael CATARDI, Matteo Luigi Simon e la crisi politica dell'isola di Sardegna, 1793-1796
(Alghero 1964).
CERIELLO 1915: G.R. CERIELLO, Poesia femminile religiosa in Sardegna nel 700: Maria Rosalia Merlo,
"Bulletin hispanique" (Bordeaux 1915), 229-259.
CHERCHI 1969: F. CHERCHI PABA, Don Miquele Obino e i moti antifeudali lussurgesi (1796-1803)
(Cagliari 1969).
CHESSA 1976-1980: Michele CHESSA, Racconti algheresi, I-III (Sassari 1976-1980).
CIASCA 1931-1934: Raffaele CIASCA, Bibliografia sarda, I-V (Bologna 1931, 1932, 1933, 1934, 1934).
CIASCA 1935: Raffaele CIASCA, L'opera di italianità di Casa Savoia in Sardegna avanti il Bogino, "RSdR",
XIII (1935), 30-52.
COMAS 1981: Antoni COMAS, Història de la literatura catalana, IV [= Història de la literatura catalana,
dirigida per M. de RIQUER, vol. IV] (Sant Joan Despí 19812).
CORBERA 1990: Jaume CORBERA POU, Caracterització del lèxic alguerès. Contribució al coneixement del
lèxic alguerès modern, I-II. Tesi Doctoral, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona
(Barcelona 1990).
CORRIDORE 1902: Francesco CORRIDORE, Storia documentata della popolazione del Regno di Sardegna
(1479-1901) (Torino 1902).
COSSU 1990: Maria Giuseppa COSSU, Questioni di storia linguistica della Sardegna con riferimento alla
Diocesi di Bosa nel XVII secolo, "La grotta della vipera", XVI, num. 50-51 (1990), 9-29.
COSTA 1885-1937: Enrico COSTA, Sassari, I-III (Sassari 1885, 1909, 1937).
COSTA 1895: Enrico COSTA, Sui Monti di soccorso in Sardegna dal 1624 al 1894 (Sassari 1895).
COSTA 1908: Enrico COSTA, G. M. Angioy e l'assedio di Alghero, "ASS", IV (1908), 3-55.
DA RIANO 1938: Giorgio DA RIANO, Le Monache Cappuccine di Cagliari (Cagliari 1938).
DCVB: Antoni Maria ALCOVER - Francesc de B. MOLL, Diccionari Català - Valencià - Balear (Palma de
Mallorca 1980 2 ).
DEL PIANO 1959: Antologia storica della questione sarda, a cura di Lorenzo DEL PIANO (Padova 1959).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 196
DEL PIANO 1965: Lorenzo DEL PIANO, I Monti di soccorso, dins Fra il passato e l'avvenire. Saggi storici
sull'agricoltura sarda (Padova 1965), 385-422.
DEL PIANO 1984: Lorenzo DEL PIANO, La Sardegna nell'Ottocento (Sassari 1984).
DESSÌ 1865: Vincenzo DESSÌ MAGNETI, Notizie storiche sulla R. Università degli studi di Cagliari
(Cagliari 1865).
DI TUCCI 1912: Raffaele DI TUCCI, I consoli in Sardegna (sec. XII-XVII), "ASS", VIII (1912), 49-100.
EINAUDI 1908: Luigi EINAUDI, La finanza sabauda all'aprirsi del XVIII secolo e durante la guerra di
successione spagnola (Torino 1908).
ERA 1927: Antonio ERA, Le raccolte di carte specialmente di Re Aragonesi e Spagnoli (1260-1715) esistenti
nell'Archivio del Comune di Alghero (Sassari 1927).
ERA 1934: Antonio ERA, Di Rolandino Passeggeri e della sua "Summa artis notariae", "Rivista di studi del
diritto italiano", VII, fasc. 2 (1934), 388-407.
ERA 1958: Antonio ERA, A proposito del canto della "Sibilla" in Alghero, "Ichnusa", num. 22 (1958), 53-54
[= BALLERO 1961, 340-345].
ERA 1959: Antonio ERA, Diari sardi inediti degli anni 1708, 1717-18, 1720, dins "Studi storici in onore di
Francesco Loddo Canepa", II (Firenze 1959), 217-235.
FILIA 1929: Damiano FILIA, La Sardegna cristiana, III (Sassari 1929).
FIORI 1971-1972: M.A. FIORI, Dai "goigs" catalani ai Gosos sardi, I-II, Tesi di Laurea, Facoltà di Lettere e
Filosofia dell'Università degli Studi di Cagliari, a.a. 1971-1972.
FLORIS-SERRA 1986: Francesco FLORIS - Sergio SERRA, Genealogia e araldica delle famiglie nobili
sarde (Cagliari 1986).
FOIS 1982: Giuseppina FOIS, Giornali e giornalisti, dins BRIGAGLIA 1982, I, 174-180.
GARZIA 1899: Raffa GARZIA, Il canto di una Rivoluzione (Cagliari 1899).
GARZIA 1931: Raffa GARZIA, Intorno ad un testo dialettale, "ASS", XVIII (1931), 80-93.
GUILLOT s.d.: Matteo GUILLOT, Matteo Luigi Simon, mecanoscrit, s.d.
HERNÀNDEZ 1987: Francesc HERNÀNDEZ SANZ, Cultura i societat a Menorca, I-II (Ferreries 1987), a
cura de Josefina SALORD RIPOLL.
KUEN 1932-1934: H. KUEN, El dialecto de Alguer y su posición en la historia de la lengua catalana,
"Anuari de l'Oficina Romànica de Lingüística i Literatura", V (1932), 121-177; VII (1934), 41-112.
LA ROCCA 1905: Luigi LA ROCCA, La cessione del Regno di Sardegna alla casa Sabauda. Gli atti
diplomatici e di possesso con documenti inediti, "Miscellanea di storia italiana", X (Torino 1905).
LA ROCCA 1909: Luigi LA ROCCA, Istruzioni al marchese Falletti di Castagnole, vicerè di Sardegna dal
1731 al 1735 (Catania 1909).
LATTES 1909: A. LATTES, Per la Storia delle Università sarde, "ASS", V (1909), 137-141.
LEDDA 1982: Francesco LEDDA, Teoria e pratica educativa nella Sardegna spagnola e nell'età sabauda,
dins BRIGAGLIA 1982, I, 145-150.
LEO 1937: Pietro LEO, I rettori dell'Università degli Studi di Cagliari. Dalla fondazione alla riforma
piemontese (1626-1764), "SS", III, fasc. 1 (1937), 93-114.
LEO 1963: Pietro LEO, I gesuiti nell'Università di Cagliari (Padova 1963).
LIPPI 1897a: Silvio LIPPI, L'Archivio Comunale di Cagliari. Sezione antica (Cagliari 1897).
LIPPI 1897b: Silvio LIPPI, La libreria di Monserrato Rossellò, giuresconsulto i bibliografo sardo del sec. XVI
(Cagliari 1897).

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 197
LIPPI 1899: Silvio LIPPI, Re e principi della dinastia sabauda in Sardegna (Cagliari 1899).
LODDO 1910-1922: Francesco LODDO CANEPA, Ricerche e osservazioni sul feudalesimo sardo, "ASS", VI
(1910), 49-84; XI (1915), 3-32; XIII-XIV (1921-1922), 141-164.
LODDO 1928: Francesco LODDO CANEPA, Carattere ed evoluzione della nobiltà in Sardegna, "Nuraghe",
VI, num. 9 (1928), 7-9.
LODDO 1931: Francesco LODDO CANEPA, Dizionario archivistico per la Sardegna, "ASS", XVIII (1931),
40-79.
LODDO 1934: Dispacci di corte, ministeriale e vice-regi concernenti gli affari politici, giuridici ed
ecclesiastici del Regno di Sardegna (1720-1721), a cura di Francesco LODDO CANEPA [= "Biblioteca
Scientifica", vol. I, II serie] (Roma 1934).
LODDO 1937: Francesco LODDO CANEPA, Figure di funzionari del Regno Sardo durante il governo
sabaudo, "Ariel", I, num. 2 (1937), 3-17.
LODDO 1939-1940: Francesco LODDO CANEPA, Il Reale Archivio di Stato di Cagliari dalle sue origini ad
oggi, "ASS", XXII (1939-1940), 97-212.
LODDO 1951: Francesco LODDO CANEPA, Il riformismo settecentesco nel Regnum Sardiniae, "Il Ponte",
VII, fasc. 9-10 (1951), 1033-1044.
LODDO 1954a: Francesco LODDO CANEPA, Origen del cavallerato y de la nobleza del Reyno de Cerdeña,
"ASS", XXIV (1954), 269-423.
LODDO 1954b: Francesco LODDO CANEPA, Riformismo e fermenti di rinascita in Sardegna dai primi
sabaudi alla fine del XIX secolo, dins "Atti del V Convegno Internazionale di Studi Sardi" (Cagliari 1954),
67-99.
LODDO 1975a: Francesco LODDO CANEPA, Inventario della R. Segreteria di Stato e di Guerra del Regno
di Sardegna (1720-1848) (Roma 1934).
LODDO 1975b: Francesco LODDO CANEPA, La Sardegna dal 1478 al 1793, II: Gli anni 1720-1793, a cura
di Gabriella OLLA REPETTO (Sassari 1975).
LOY-LIPPI 1922: E. LOY-LIPPI, La poesia di Suor Maria Rosalia Merlo (Cagliari 1922) [= "La Regione", I
(1922), 9-11].
MADAU 1969: Il codice degli Statuti del libero Comune di Sassari, a cura di Gaetano MADAU DIAZ
(Cagliari 1969).
MALUQUER 1987: Joaquim MALUQUER i SOSTRES, Els ocells de les terres catalanes (Barcelona 19874).
MANCINI 1948: Guido MANCINI GIANCARLO, Lo spagnolo in Sardegna nei secoli XVIII e XIX, "SS",
VIII, fasc. I-III (1948), 171-176.
MANCONI 1992: Francesco MANCONI, La società sarda in età spagnola, I-II (Quart 1992)
MANNO 1825-1827: Giuseppe MANNO, Storia di Sardegna, I-IV (Torino 1825, 1826, 1826, 1827) [Torino
19802].
MANNO 1868: Giuseppe MANNO, Note sarde e Ricordi (Torino 1868).
MANNO 1972: Giuseppe MANNO, Storia moderna della Sardegna dall'anno 1773 al 1799 del barone
Giuseppe Manno, a cura di Giuseppe SERRI (Cagliari 1972) [1a edició: Torino 1842].
MANUNTA 1988-1991: Francesc MANUNTA, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana, I-III
(Alghero 1988, 1990, 1991).
MANUNTA 1990: Francesc MANUNTA, La literatura algueresa, "Revista de Catalunya", núm. 41 (maig
1990), 107-121.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 198
MANUNTA 1991: Francesc MANUNTA, La llengua literària utilitzada per escriptors algueresos, "Revista
de Catalunya", núm. 49 (febrer 1991), 119-138.
MANUNTA 1992: Francesc MANUNTA, El pare jesuïta Lluís Soffí i dos sonets en alguerès, "L'Alguer", V,
núm. 24 (octubre 1992), 19-20.
MARONGIU 1979: A. MARONGIU, I parlamenti sardi. Studio storico istituzionale e comparativo (Milano
1979).
MARTINI 1841: Pietro MARTINI, Storia ecclesiastica di Sardegna, IV (Cagliari 1841).
MARTINI 1845: Pietro MARTINI, Sulla Biblioteca della Regia Università di Cagliari (Cagliari 1845).
MARTINI 1852: Pietro MARTINI, Storia di Sardegna dal 1799 al 1816 (Cagliari 1852).
MASSOT 1981: Josep MASSOT i MUNTANER, Marià Aguiló i la poesia popular, dins "Estudis de llengua i
literatura catalanes", II [= "Homenatge a Josep M. de Casacuberta", 2] (1981), 307-332.
MATTONE 1980: Antonello MATTONE, La Sardegna e il mare: insularità e isolamento, "QSdS", I (1980).
MATTONE 1984: Antonello MATTONE, Els parlaments, dins CARBONELL-MANCONI 1984, 83-91.
MELE 1987: Giampaolo MELE, Un manoscritto di canto liturgico contenente "Gozos" e una passione inedita
in sardo logudorese "BFS", I, num. 1 (1987), 87-135.
MELIS 1987: Mariella MELIS, I catechismi in Sardegna nei secoli XVIII e XIX, Tesi di Laurea, Facoltà di
Lettere e Filosofia dell'Università degli Studi di Cagliari, a.a. 1986-1987.
MIGLIORINI 1961: Bruno MIGLIORINI, Storia della lingua italiana (Firenze 1961).
MILÀ 1890: Manuel MILÀ y FONTANALS, La llengua catalana à Sardenya, dins Obras completas, III
(Barcelona 1890), 545-555.
MIMAUT 1825: J.F. MIMAUT, Histoire de la Sardaigne, ou la Sardaigne ancienne et moderne considerée
dans ses lois, sa topographie, ses productions et ses moeurs, I-II (Paris 1825).
MOLAS 1968: Poesia neoclàssica i pre-romàntica, per Joaquim MOLAS (Barcelona 1968).
MONTI 1915: Alessandro MONTI, La compagnia di Gesù nel territorio della provincia torinese, I-II (Chieri
1915).
MONTPELLIER 1891: Bibliothèque de la Ville de Montpellier. Catalogue des Ouvrages légués par M.
Charles de Vallat, I (Montpellier 1891).
MOREU 1966: El pensament il·lustrat a Catalunya, per Enric MOREU-REY (Barcelona 1966).
MOSCATI 1941: Ruggero MOSCATI, Direttive della politica estera sabauda da Vittorio Amedeo II a Carlo
Emanuele III (Milano 1941).
MOTZO 1934: B.R. MOTZO, La cessione della Sardegna a casa Savoia. Conferenza tenuta a Cagliari il 23
dicembre 1920 (Cagliari 1934).
MOTZO 1951: B.R. MOTZO, Continuità storica della gente sarda, "Il Ponte", VII, fasc. 9-10 (1951),
1026-1032.
MUDU 1901: Ottavio MUDU, Lettere del Barone Giuseppe Manno raccolte ed annotate (Cagliari 1901).
NEPPI 1967: Leo NEPPI MODONA, Introduzione al Mémoire di M. L. Simon, dins SIMON M. 1967, 1-37.
NOELL 1976: René NOELL, Essai de bibliographie roussillonnaise des origines à 1906 (Prades 1976).
NUGHES 1991: Antoni NUGHES, El sínode del bisbe Baccallar. L'Alguer. Església i societat al segle XVI
(Barcelona 1991) [Versió original italiana: Antonio NUGHES, Alghero. Chiesa e società nel XVI secolo
(Alghero 1990)].
NURRA 1898: P. NURRA, Antologia dialettale dei classici poeti Sardi (Sassari 1898).
OLIVARI 1982: Tiziana OLIVARI, Gli archivi, dins BRIGAGLIA 1982, I, 151-156.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 199
OLIVARI 1982: Tiziana OLIVARI, Libri, lettori e biblioteche, dins BRIGAGLIA 1982, I, 166-173.
OLIVERI s.d.: Nell'arrivo in Sassari dell'illustrissimo e reverendissimo Monsignore D. Filippo Giacinto
Oliveri di Vernié (Sassari: Giovanni Luigi Polo, s.d.).
ORRÙ 1965-1966: T. ORRÙ, Accusatori, giudici e critici di V. Sulis, "NBBS", num. 57-58 (1965-1966), 7-17.
PADLEY 1976: G. A. PADLEY, Grammatical Theory in Western Europe, 1500-1700. The Latin Tradition
(Cambridge 1976).
PALAU 1948-1977: Antonio PALAU y DULCET, Manual del librero hispano-americano, I-XXVIII
(Barcelona 1948-1977 2 ).
PALMAROCCHI 1935: Roberto PALMAROCCHI, Il regno di Vittorio Amedeo II, "RSdR", XXII (1935).
PALMAROCCHI 1938: Roberto PALMAROCCHI, La Sardegna sabauda, I: Il regno di Vittorio Amedeo II
(Cagliari 1938).
PALMIERI 1933: Arturo PALMIERI, Rolandino Passeggeri (Bologna 1933).
PALOMBA 1911: Giovanni PALOMBA, Traduzioni, usi, costumi di Alghero, "ASS", VII (1911), 211-240.
PAREDES 1990: Maria PAREDES i BAULIDA, Antoni Febrer i Cardona, un humanista il·lustrat a Menorca
(1761-1841), Tesi Doctoral, Departament de Filologia Clàssica, Facultat de Filologia de la Universitat de
Barcelona (Barcelona 1990).
PAREDES 1991: Maria PAREDES i BAULIDA, Antoni Febrer i Cardona: La paraula salvada..., "Revista de
Menorca", LXXXII, primer trimestre (1991), 51-60.
PESET 1975: Vicent PESET, Gregori Mayans i la cultura de la Il·lustració (Barcelona 1975).
PINNA 1935: Michele PINNA, Chi salvò la Sardegna nel 1793?, "RSdR", XXII, vol. 1, fasc. 3 (marzo 1935),
413-427.
PINTUS 1909: S. PINTUS, I vescovi di Ottana e di Alghero, "ASS", V (1909), 106-121.
PIRA 1978: Michelangelo PIRA, La rivolta dell'oggetto. Antropologia della Sardegna (Milano 1978).
PIRODDA 1989: Giovanni PIRODDA, La Sardegna, dins Letteratura italiana. Storia e geografia, III: L'età
contemporanea. Direzione: Alberto ASOR ROSA (Torino 1989), 919-966.
PISANI 1991: Otilio PISANI, Català a Sardenya fora de l'Alguer, "Avui" (13 de gener de 1991), 8-9.
PLAISANT 1978-1979: M. PLAISANT, Timori di invasione e progetti di difesa in Sardegna dal 1806 1808,
"Annuario della Facoltà di Lettere e Filosofia dell'Università di Cagliari", XXXIX (1978-1979), 255-270.
PODDINE 1968: Rossana PODDINE RATTU, Biografia dei vicerè sabaudi del Regno di Sardegna
(1720-1848) (Cagliari 1968).
POLA 1923: Sebastiano POLA, I moti nelle campagne di Sardegna dal 1793 al 1802, I-II (Sassari 1923).
PONS 1929 A : Joseph-Sébastien PONS, La littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siecle
(Toulouse-Paris 1929).
PONS 1929 B : Joseph-Sébastien PONS, La littérature catalane en Roussillon (1600-1800). Bibliographie
(Toulouse-Paris 1929).
PONS 1990: Francisco PONS CARRERAS, El Dr. D. Juan Ramis y Ramis. Resumen Biográfico (Ciutadella
1990).
PONS 1992: Història de la Invenció de Nostra Senyora del Toro, a cura d'Antoni-Joan PONS ([Ferreries]
1992).
PONTIERI 1935: E. PONTIERI, Carlo Emanuele III, "RSdR", XXII, vol. II, fasc. 5 (novembre 1935),
681-700.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 200
RATTU 1951: Salvatore RATTU, Bastioni e torri di Alghero, Sardegna. Contributo alla storia
dell'architettura militare (Torino 1951).
ROMERO 1983: Marina ROMERO FRIAS, Note sulla situazione linguistica a Cagliari (Sardegna) nel
periodo 1598-1615, dins "Estudis Universitaris Catalans", XXV [= "Miscel·lània Aramon i Serra", III] (1983),
453-465.
ROSSICH 1987: Albert ROSSICH, Subordinació i originalitat en el barroc literari català: alguns
paral·lelismes, dins "El barroc català. Actes de les jornades celebrades a Girona els dies 17, 18 i 19 de
desembre de 1987" [Separata: [Barcelona], s.d.], 531-557.
RUBIÓ 1985: Jordi RUBIÓ i BALAGUER, Història de la literatura catalana, II (Montserrat 1985).
RUBIÓ 1989: Jordi RUBIÓ i BALAGUER, Il·lustració i Renaixença (Montserrat 1989).
RUJU 1921: Salvatore RUJU, Rime spirituali di Suor Rosalia Merlo (Sassari 1921).
SALORD 1981a: Josefina SALORD RIPOLL, Literatura i societat a la Menorca del segle XVIII,
"Publicacions Menorquines", 2 (1981), 19-28.
SALORD 1981 b : Josefina SALORD RIPOLL, Història de la invenció de Nostra Senyora del Toro, comèdia
pastoral menorquina del XVIII: entre el teatre tradicional de devoció mariana i el sainet (Ciutadella 1981).
SALORD 1991: Josefina SALORD RIPOLL, Presències de l'espiritulitat il·lustrada a Menorca, "Revista de
Menorca", LXXXII, quart trimestre (1991), 490-508.
SALVI 1973: Sergio SALVI, Le nazioni proibite. Guida a dieci colonie "interne" dell'Europa occidentale
(Firenze 1973).
SALVI 1975: Sergio SALVI, Le lingue tagliate. Storia delle minoranze linguistiche in Italia (Milano 1975).
SANABLO 1975: Eugenio SANABLO AGUARELES, Catálogo de Consultas del Consejo de Aragón
(Madrid 1975).
SANNA 1957a: Antonio SANNA, Il codice di San Pietro di Sorres (Cagliari 1957).
SANNA 1957b: Antonio SANNA, Introduzione agli studi di linguistica sarda (Cagliari 1957).
SANNA 1988: Josep SANNA, Diccionari català de l'Alguer (L'Alguer-Barcelona 1988).
SARI 1961: Rafael SARI, Pasqua algherese, dins Ballero 1961, 345-350.SARI 1988: Guido SARI, La piazza
fortificata di Alghero. Analisi storico artistica (Alghero 1988).SCANO 1894: Emanuele SCANO, Storia della
educazione e degl'istituti educativi in Sardegna (Cagliari 1894).
SCANU 1961: Pasquale SCANU, Una corsa attraverso la letteratura catalana di Alghero, dins BALLERO
1961, 373-425.
SCANU 1963: Pasquale SCANU, Pervivència de la llengua catalana oficial a l'Alguer, dins "Studi storici e
giuridici in onore di Antonio Era" (Padova 1963), 353-372 [= Pasquale SCANU, Vincles entre Tarragona i
l'Alguer (Barcelona 1979), 35-41].
SCANU 1964: Pasquale SCANU, Alghero e la Catalogna. Saggio di storia e di letteratura popolare algherese
(Cagliari 1964 2 ).
SCANU-BALLERO 1961: Pasquale SCANU - Antonio BALLERO DE CANDIA, Testi di letteratura
catalana di Alghero, dins BALLERO 1961, 434-503.
SECHI 1979: Beppe SECHI COPELLO, Il duca di Monferrato (Torino 1762-1799) (Alghero 1979).
SECHI 1984: Beppe SECHI COPELLO, Storia di Alghero e del suo territorio (Alghero 1984).
SECHI 1987: Beppe SECHI COPELLO, Conchiglie sotto un ramo di corallo. Galleria di ritratti algheresi
(Alghero 1987).
SECO 1957: Carlos SECO SERRANO, El reinado de Felipe V en los "Comentarios" del Marqués de San
Felipe, dins BACALLAR 1957, ps. V-LXXIX.

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 201
SERRA 1928-1935: Valeri SERRA i BOLDU, Arxiu de tradicions populars recollides a Catalunya, València,
Mallorca, Rosselló, Sardenya, Andorra i terres aragoneses de parla catalana, I-II (Barcelona 1928 i 1935).
SERRA 1988: Valeri SERRA i BOLDU, Llibre popular del Rosari. Folklore del Roser (Barcelona 1988).
SIMON M. 1964: Mateo Luigi SIMON, Il bombardamento di Cagliari [= Diario dai 30 dicembre 1792 al 28
febbraio 1793], a cura di Aldo FLORE (Cagliari 1964).
SIMON M. 1967: Mateo Luigi SIMON, Mémoire pour Napoléon, a cura di Leo NEPPI MODONA (Milano
1967).
SIMON M. 1974: Mateo Luigi SIMON, Quadro storico della Sardegna durante la rivoluzione francese, a
cura di Leo NEPPI MODONA (Cagliari 1974).
SIOTTO 1877: Giovanni SIOTTO PINTOR, Storia civile dei popoli sardi dal 1798 al 1848 (Torino 1877).
SIOTTO 1966: Giovanni SIOTTO PINTOR, Storia letteraria di Sardegna, I-IV (Bologna 1966) [Ristampa
anastatica dell'edizione di Cagliari, 1843-1844].
SOLE 1958: Carlino SOLE, Un economista sardo del '700 precursore dei "Piani di Rinascita": Giuseppe
Cossu, "Ichnusa", VII, num. 28, fasc. 1 (1959), 33-50.
SOLE 1959: Carlino SOLE, Giacobini e realisti in Alghero nel 1796, dins "Studi storici in onore di Francesco
Loddo Canepa", I (Firenze 1959), 313-332.
SOLE 1970: Calino SOLE, Le "Carte Lavagna" e l'esilio di Casa Savoia in Sardegna (Milano 1970).
SOLE 1984: Carlino SOLE, La Sardegna sabauda nel settecento [=Storia della Sardegna antica e moderna,
diretta da Alberto BOSCOLO, 8] (Sassari 1984).
SOLMI 1905: Carte Volgari dell'Archivio Arcivescovile di Cagliari, a cura di Arrigo SOLMI (Firenze 1905).
SORGIA 1986: Giancarlo SORGIA, Lo studio Generale Cagliaritano. Storia di una Università (Cagliari
1986).
SOTGIU 1979: Girolamo SOTGIU, Ceti subalterni e classi dirigenti in Sardegna nei primi decenni del
governo sabaudo, "ASdMOCA", num. 11-13 (1979), 15-96.
SOTGIU 1982: Girolamo SOTGIU, L'età dei Savoia (1720-1847), dins BRIGAGLIA 1982, I, 65-114.
SOTGIU 1984: Girolamo SOTGIU, Storia della Sardegna sabauda (Bari 1984).
SPANO 1851-1852: Giovanni SPANO, Vocabolario, I: Vocabolario sardo-italiano e italiano-sardo,
coll'aggiunta dei proverbj sardi; II: Vocabolario italiano-sardo e sardo-italiano, coll'aggiunta dei proverbj
sardi (Cagliari 1851, 1852).
STERZI 1906: M. STERZI: Una sacra rappresentazione in logudorese (Dresden 1906).
SULIS 1964: Vincenzo SULIS, Autobiografia, a cura di Francesco ALZIATOR (Cagliari 1964).
TAVERA 1978-1979: Biangio TAVERA, Economia e società in Alghero nel periodo feliciano attraverso gli
atti notarili, Tesi di Laurea, Facoltà di Giurisprudenza dell'Università degli Studi di Sassari, a.a. 1978-1979.
TODA 1890: Eduardo TODA y GÜELL, Bibliografía española de Cerdeña (Madrid 1890).
TODA 1903: Eduart TODA, La poesía catalana á Sardenya (Barcelona [1903]).
TODA 1981: Eduard TODA i GÜELL, L'Alguer. Un popolo catalano d'Italia. Traduzione, introduzione e note
a cura di Rafael CARIA (Sassari 1981) [1a edició en català: Eduard TODA i GÜELL, Un poble català
d'Italia. L'Alguer (Barcelona 1888)].
TODDE 1963: G. TODDE, Protesta degli Stamenti Sardi contro l'attività del Governo Piemontese nella
seconda metà del secolo XVIII, dins "Liber memorialis Antonio Era" (Bruxelles 1963), 169-177.
TOLA 1966: Pasquale TOLA, Dizionario biografico degli uomini illustri di Sardegna, ossia storia della vita
pubblica e privata di tutti i sardi che di distinsero per opere, azioni, talenti, virtù e delitti, I-III (Bologna 1966)

Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon/BIBLIOGRAFIA GENERAL 202
[Ristampa anastatica dell'edizione di Torino, 1837-1838].
TURTAS 1981: Raimondo TURTAS, La questione linguistica nei collegi gesuitici in Sardegna nella seconda
metà del Cinquecento, "QSdS", num. 2 (gennaio-giugno 1981), 57-87.
TURTAS 1982: Raimondo TURTAS: Breve storia della Chiesa in Sardegna, dins BRIGAGLIA 1982, I,
205-224.
VALÉRY 1931: M. VALÉRY, Viaggio in Sardegna (Cagliari 1931).
VALLE 1923: Rosaria VALLE, I precursori del Ministro Bogino e le riforme in Sardegna (Cagliari 1923).
VENTURI 1964: F. VENTURI, Il conte Bogino, il dottor Cossu e i Monti frumentari. Episodio di storia
sardo-piemontese del secolo XVIII, "Rivista Storica Italiana", LXXVI, fasc. 11 (1964), 470-506.
VIRDIS 1978: Maurizio VIRDIS, Fonetica del dialetto sardo campidanese (Cagliari 1978).
VITALE 1955: Vito VITALE, Breviario della storia di Genova. Lineamenti storici ed orientamenti
bibliografici, I-II (Genova 1955).
VOLPE 1925: G. VOLPE, Momenti di storia italiana (Firenze 1925).
WAGNER 1907: Max Leopold WAGNER, Gli elementi del lessico sardo, "ASS", III (1907), 370-419.
WAGNER 1922: Max Leopold WAGNER, Los elementos español y catalán en los dialectos sardos, "Revista
de Filología Española", IX (1922), 221-265.
WAGNER 1951: Max Leopold WAGNER, La lingua sarda. Storia, spirito e forma (Berna 1951).
WAGNER 1953: Max Leopold WAGNER, España y Cerdeña, "Arbor", XXV (1953), 160-173.
WAGNER 1960-1964: Max Leopold WAGNER, Dizionario Etimologico Sardo, I-III (Heidelberg 1960, 1962,
1964).
ZEDDA 1974: Isabella ZEDDA, L'arciconfraternita dei genovesi in Cagliari nel secolo XVII (Cagliari 1974).

Fonts i contribuïdors de l'article 203

Fonts, llicències i contribuïdors de la imatge 204