Lev Tolstoi, El domini de les tenebres, traducció de Joan Puig i ...

Tolstoi
té un vestit semblant, peró més clar, amb un fons
blau. Que es ermós, aquest percall
NIKITA. - Oi que sl?
(L'A nicia entra al a cava, enfadada, i torna amh
un canó de samovar i unes estovalles. S'acosta a la
taula.)
AN1CIA. - Oh! Ja ·tI heu tret tot!
NIKITA. - Mira, si ·t plau, quin botll
AN1CIA. - Que ·t penses que no he vist mai res? ¿Per
què m'ho ensenyes? Desembaraça la taula. (Tira
per terra '1 xal de l'Akulina.)
AKULlNA. - Què fas, tu? Sí estas per llençar, llença
el que sigui teu. (Recull el xal.)
NIKITA. - Anícia! No facis bestieses: t'ho adverteixol
AN1CIA. - De què, m'adverteixes?
NIKITA. - ¿Que ·t creus que no m'he recordat de
tu? Mira! (Li mostra un paquet que posa sohre '1
banc on ell seu.) Es un present que t'he portat.
Això sl : cal que te 'n facis mereixedora.
ANICIA. - Ja pots fer el paó! No m'espantes, noI
¿Amb quins diners fas xalades i compres presents
a la teva bona moça? Amb els meus!
AKULINA. - Te trauré d'aquí, mentidera! No són
els teus diners! Tu sí, que volies robar-lo; però
no vas sortir amb la teva. Vés-ten. (L'empeny per
passar.)
ANICIA. - Que m'empenys? Veuras, jo també: té!
AKULINA. - Prova-uI (Se planta davant d'ella.)
NIKITA. - Ei! Aquestes dònes! aquestes dónes! Prou!
(S'interposa entre l'Akulina i l'Anicia.)
AKULINA. - I dir que gosa venir a fastiguejar-nos,
quan auría de callar! Si ·t creus que no se sab res,
t'enganyes.
ANICIA. - Què se sab? Digues alguna cosa: digues
el que tu sabs.