Lev Tolstoi, El domini de les tenebres, traducció de Joan Puig i ...

16 L/eó Tolsloi
la desgracia d'estar casada amb un Idiota, cal
espavilar-se. Jo sé 'ls noranta-set medis. El jai
te fastigueja i mai se t'acaba de morir: ja veuras
com l'enterraran a la primavera. S'ha de tenir
algú a casa, i el meu fill es tant bon pagès com
el primer. ¿Perquè aig de voler treure'l fill d'aquí
si ell hi està bé? Això fóra voler la mala sort...
ANICIA. - Ohl la qüestió fóra que no 'ns deixésl
MATRIONA. - No se n'anirà, rateta meva. Totes
aquestes istories de casament són ximpleries.
J a coneixes el nostre vell : no té '1 seny gaire
despert, però quan se li fica una cosa al cap ningú
li treu ni a bastonades.
ANICIA. - Doncs de què ve, aquesta Istoria?
MATRIONA. - Tu, que coneixes el noi, ja sabs com li
agraden les dònes. ¿No li han d'agradar, si es
un xicot tant formós? Quan treballava a la via
del carril va coneixer una noia orfena que feia
la gasofia de la seva brigada. Ella va començar
a perseguir-lo, sense deixar·li ni un instant de
repòs.
ANleIA. - Vols dir la Marina: oi?
MATRI0NA. - La mateixa. Aixl's quedés baldada de
les cames! Jo no sé si entre ells hi ha agut alguna
eosa o no: la veritat es que un munt de calumnies
han arribat a orelles del vell. Qui les hi ha portades,
si ella mateixa o els veïns, això no 'u sé.
ANICIA. - Es atrevida, la bona moçal
MATRIONA. - Quan el nostre jai ha sabut tot això,
s'ha posat al cap l'Idea de casar-los per ocultar
aquesta vergonya. « - Ens l'emportarem a casa
i els casarem.• He fet tots els possibles perquè
abandoni aquesta idea. lnuti!. Llavors he pensat:
«- J a que la cosa està aixl, provem d'altra ma·
nera.' Creu-me, filleta : a tota ora 's poden con·
duir per l'orella, els ornens. Com que ells estan