Lev Tolstoi, El domini de les tenebres, traducció de Joan Puig i ...

El Domini de les Tenebres
Marina, vas causar la teva perdua i la meva! ¿Es
vi ure, el que nosaltres fem?
MARINA (vora-de la gran/a, plorant, més contenillt els
senglots). - Jana 'm queixo de la meva sort,
Nikita. Que totes les dónes siguin tant ditxoses
només. Vaig confessar-me al meu marit, i ell
va perdonar la meva falta. Mai m'ha dit una
paraula reprenent-me. No puc estar mal-contenta
de la meva sort, ja que tinc un bon marit, el
millor que podia desitjar. Jo tinc compte deis seus
fills; els rento i vesteixo; i ell n'està agraït. ¿Per
què m'aig de queixar? Senyal que Déu ho ha
volgut així. I tu? No estas content de la teva sort?
Ets ric..•
NIKITA.-Content de la meva sort! No vull pertorbar
les noces, no! Si no 'm deturés jo mateix, ¿sabs
què faria? Prendria aquesta corda, la lligaria
ben forta ad aquella viga, faria un nus escorredor,
i 'm penjaria per acabar la vida. Ja veus si es
alegra!
MARINA.-Nikita! Déu te guardi de coses semblantsl
No diguis bestieses!
NIKITA. -¿Que ·t creus que parlo de broma, o que
potser estic embriac? Noi No estic embriac, ni
tampoc puc embriagar-me, ja. El dolor... i ¡quin
dolor!... me devora. Soc tant desgraciat que res
no m'interessa. Ai, Marinuchkal Només amb tu
he sigut ditxósl ¿Te recordes de les nostres nits,
quan jo treballava a la via del carril?
MARINA. - No tornis a obrir la ferida. J o m'he casat:
tu també. Els meus pecats m'han sigut perdonats,
i el passat ja no existeix.
NIKITA. - Què 'n faré, ara, del meu cor? ¿On me
n'aniré?
MARINA. -- Tens una dòna : estima-la, i no desitgis
les dels altres. Estimaves l'Anicia : estima-la ara.