Sergi Barnils Envers la ciutat esplendent

Sergi Barnils
Envers la ciutat esplendent

1. El cel explica la glòria de Déu (2), 2011 | Tècnica mixta sobre tela | 200 x 200 cm | Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
2

Presentació
El Centre Cultural Unnim acull l’obra de Sergi Barnils, un artista català amb una personalitat indiscutible
i un treball extraordinari que construeix formes i és ric en colors i símbols, resultat d’un llarg procés de
reflexió.
L’obra de Barnils es podrà conèixer en la seva màxima plenitud també gràcies a la intervenció de Luca Beatrice
com a comissari de la mostra. Professor d’Història de l’Art a l’Acadèmia de Belles Arts de Brera, a Milà,
crític d’art contemporani i curador, a més d’haver dirigit diverses exposicions individuals i col·lectives va ser el
comissari del pavelló italià a la Biennal de Venècia el 2009.
Es tracta d’una exposició elaborada des de la proximitat d’aquell que coneix a fons la trajectòria de l’artista.
Aquest fet permetrà revelar els secrets que hi ha rere les obres de Barnils, les seves tendències i influències.
En definitiva, Beatrice ens presenta una acurada selecció de les peces que mostren els darrers vint anys de
treballs de l’artista.
El títol de l’exposició, Sergi Barnils. Envers la ciutat esplendent, respon a la necessitat de l’artista d’explorar el
seu interior. En un primer moment, a partir dels anys vuitanta, és quan comença a alçar la mirada per fixar­la en
els rics cels, especialment del Vallès Occidental, que el condueixen, a poc a poc, a descobrir una voluntat ferma
de traspassar el cel atmosfèric i refugiar­se en les regions de l’esperit. Tot això coincideix amb una lectura directa
de la Bíblia, fugint de tot prejudici. La Bíblia el fascina, i molt especialment el Llibre de la Revelació o Apocalipsi.
S’endinsa en els darrers capítols, el 21 i el 22, on es descriu la nova Jerusalem, la ciutat celestial, imatge
figurativa del paradís que, en la visió de l’evangelista Joan a Patmos, baixa del cel com una núvia engalanada.
Les obres de la mostra, especialment les més recents, revelen un apropament més directe al «fet transcendent»;
amb la convicció que existeix allò que no es pot veure, l’artista vol portar l’espectador a fer un itinerari
plàstic i espiritual «envers la ciutat santa de Jerusalem baixant del cel» (Apocalipsi 21.10).
El reconeixement internacional de Barnils queda demostrat amb la col·laboració del comissari de l’exposició,
Luca Beatrice, i de la Galeria Marcorossi Artecontemporanea de Milà, a qui volem agrair l’interès, l’esforç
i la complicitat amb el projecte. Sense la participació de totes les parts no hauria estat possible aquesta exposició
que recull més de setanta teles que procedeixen de col·leccions privades i museus públics, i que ha calgut
transportar de països com Alemanya, Itàlia, Àustria o Holanda, i poblacions més properes com Barcelona,
Begur, Cornellà de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Tossa de Mar, Palamós, Sineu o Logronyo. Volem destacar
l’amabilitat i la cooperació dels col·leccionistes des del primer moment, que han mostrat una gran afinitat per
l’artista i interès per l’exposició.
El Centre Cultural Unnim amb aquesta proposta expositiva persegueix el doble objectiu de presentar l’obra
d’un artista acceptat i valorat a escala internacional, alhora que vol oferir l’oportunitat que passeu una bona
estona contemplant el treball constructivista de Barnils, la seva paleta i la seva simbologia.
Adrià Fornés | Cap d’activitats artístiques del Centre Cultural Unnim
3

Escriptures de Barnils
Luca Beatrice
Qui sap, potser és el destí. El fet de néixer a l’Àfrica
et marca de manera indeleble, encara que te’n vagis
ben aviat i no hi tornis mai més. Va ser el que li va
passar a Mario Schifano, que va venir al món per casualitat
a Homs, Líbia, el 1934, però que, a tots els efectes, és romà,
i també a Sergi Barnils, nascut a Bata, Guinea Equatorial, al
cap de vint anys. En tots dos casos es tracta d’històries de
família i d’antigues colònies, de pares que treballen lluny i
no veuen l’hora de tornar a casa.
Espanyol d’adopció però africà de sang, Sergi Barnils
és un pintor equatoguineà. En ell s’entrecreuen els sabors
mediterranis, els paisatges tant de Bata com de Catalunya,
els càlids ritmes del continent negre amb la cultura roent
de l’Espanya postfranquista. Una Espanya que acabava de
sortir de la dictadura, que havia deixat de banda els temes
polítics del realisme figuratiu d’empremta picassiana per
inaugurar l’època de la “Movida”, dirigida a les fibril·lacions
i excitacions de la “dècada magnífica”, els anys vuitanta,
tant europeus com americans. Postpop i graffiti art de la
Nova York de Keith Haring, art abstracte analític, de matriu
conceptual, a Itàlia i a Europa, en aquells moments la pintura
viu una època rica, experimenta i reinventa el seu estatus
aprofitant els instruments interns de l’acte de pintar:
d’una banda, la seva expressió física i gestual, de l’altra, la
relectura del seu codi lingüístic, en sentit estricte.
La pintura és el mitjà de Sergi Barnils, fins i tot quan
redueix els formats de les teles, dibuixa o es dedica a l’escultura.
La seva representació viu en el temps present i
dóna una resposta personal a les moltes influències heretades
dels corrents artístics més importants del segle xx.
La realitat queda sintetitzada en un llenguatge que descarna
els temes, tant si es tracta de la figuració —aviat abandonada
després d’una estada breu entre la transavantguarda
i els Nous Salvatges— com d’una abstracció coherent
4
amb les seves derivacions naturals. El realisme puntillista
de Giovanni Segantini es troba en les pinzellades denses
dels primers paisatges d’encuny expressionista, desproveït
d’aquella acidesa alemanya, en favor d’una paleta que és
hispànica sobretot en els colors. La de Barnils es pot definir
com una figuració abstracta, racional, d’una banda, i
lírica, de l’altra: hi coexisteix l’equilibri compositiu, calculat
per la tècnica, amb un abandonament sistemàtic al gest,
certament impulsiu però induït per un control necessari.
A partir dels anys noranta, la fórmula abstracta definitivament
pren avantatge: el paisatge deixa de banda el seu caire
físic i es converteix en línia, una representació essencial
de formes i signes, cada cop més empobrits de valors icònics.
S’hi entreveuen les modalitats sintètiques del primer
Mondrian, aquella recerca consumada en la sèrie “Arbres”
en què el subjecte s’ha reduït a la mínima expressió de la
seva complexitat visual. Barnils abandona les suggestions
realistes per una representació de formes, grafies, signes
i colors. Tornarà a mirar cap a les avantguardes, en particular
cap al cubisme del genius loci Picasso, el de Les senyoretes
d’Avinyó, que van revolucionar l’antic gènere del
retrat.
Els anys noranta coincideixen amb la maduració d’un
llenguatge caracteritzat per l’obtenció de formes autònomes;
aquí Barnils se situa en la fractura que hi ha entre el
riu del conceptualisme i les ribes del Pop Art. Tria posar les
bases en el primer i indagar les possibilitats de la pintura
desvinculada de la necessitat de la representació, per la
qual cosa s’inclina cap a la matriu minimalista del moviment,
omnipresent durant els anys setanta a tot Europa.
No segueix cap norma quan traça el camí del seu signe
artístic, que tradueix el cos pictòric en el procés de la
seva realització. Per a Barnils, l’informalisme no es deixa

condicionar pels instruments de la pintura, sinó per la ma­
nera d’entendre la representació: la pintura és “sentit sub­
til, intricat, anònim”, ha escrit l’artista italià Marco Gasti­
ni. Potser ens trobem a prop de l’abstracció povera, aquell
moviment teoritzat per Filiberto Menna a l’inici dels anys
vuitanta, quan la transavantguarda d’Achille Bonito Oliva
mirava cap al manierisme, l’emplenament, l’excés, mentre
que l’art abstracte povera preferia la idea de reducció com
a praxi operativa. Menna aplica a l’art abstracte el famós
aforisme de Mies van der Rohe “menys és més”.
Aquest tipus de pintura, a la qual Barnils es va poder
apropar feliçment, és filla legítima dels anys setanta més
que no pas dels vuitanta; no renega l’art conceptual, sinó
que l’aplica, superant­lo, en una Nova Pintura, també definida
com a Pintura Pintura o Fundamental Painting. Com
que aquest llenguatge vol demostrar que té encara moltes
coses per expressar, els pintors —d’encuny analític en
els resultats, però més que emotius en el contacte amb la
matèria— als quals Barnils s’aproxima sobretot en les últimes
teles criptografiades en signes reiterats i símbols que
esdevenen textures, apliquen ells mateixos una modalitat
conceptual a l’acte de pintar.
En Barnils es poden trobar diverses matrius i derivacions,
però no se’l pot circumscriure en cap categoria pictòrica
concreta: a Espanya, el discurs es podria aplicar a
l’àmbit internacional, les diferenciacions formals després
dels anys vuitanta ja no tenen un caràcter tan peremptori i
aquesta fluïdesa arriba fins als nostres dies.
Els treballs pertanyents a la primera dècada del nou
segle revelen una intimitat, mai abandonada malgrat les
referències estilístiques esmentades més amunt, amb la
matèria pictòrica. Potser aquesta és la desviació més important
cap a l’informalisme, retrobada en aquell contacte
viu amb el sentit final del fet de pintar. També hi ha una característica,
molt espanyola, de tractar el quadre com una
superfície “mural” on estratificar el color. Amb la tècnica
de l’encàustica, que fa servir l’escalfor per fixar el color,
la tela queda marcada per Barnils d’una manera gairebé
eròtica. La seva pintura és orquestral, tant en la musicalitat
dels símbols (la d’un Klee o d’un Miró, que tant deuen
al linealisme japonès tractat després per Kenjiro Azuma)
com en la tria ritual de la tècnica utilitzada. El material ha
d’estar al servei de l’expressivitat de l’obra i es limita a
desenvolupar­ne les evolucions. El sentit es troba en els
títols que retreuen la impersonalitat minimalista per enriquir
amb significants “fabulosos” i “storytelling” personals
el valor de les imatges.
El signe geomètric, la lletra, el símbol es condensen i es
fan servir com a grafia sentimental d’aquells temes explicitats
només en els títols. En la seva abstracció formal, Barnils
no s’oblida de l’afecte per la narració, per la simplicitat
de parlar de l’ésser normal i corrent, dels seus somnis i
les seves fantasies, amagades en aquelles trames audaces
i en aquelles superfícies totalment recobertes de signes.
Fa pensar en un dels últims artistes que es van formar en
l’àmbit del Bauhaus, el francès Jean Leppien, en els ensenyaments
de Klee i Kandinski, en el rigor geometricocompositiu
que sap ser igualment suggestiu i emotiu.
Els quadres de Barnils no són gens asèptics, estan en
equilibri inestable entre la memòria de categories artístiques
—art abstracte in primis — i la fidelitat a la narració
introspectiva d’un artista complex i molt agradable que ins­
taura amb el seu treball un cordó umbilical més personal
que no pas universal.
5

6
2
3
4
2. Els cims de la rodalia, 1988
Aiguada i ceres sobre paper
76 x 57 cm
Col·lecció de l’artista
3. Can Borrell
(matí amb en Harry), 1989­1990
Oli sobre cartró entelat
35 x 27 cm
Col·lecció de l’artista
4. Paisatge del Vallès, 1991
Tècnica mixta sobre paper
27 x 20 cm
Col·lecció de l’artista
5. L’artista i el seu món, 1990
Tècnica mixta sobre tela
50,5 x 61,5 cm
Col·lecció Museu Municipal
de Tossa de Mar
5

6
7
6. Autoretrat (a Maurice
de Vlaminck), 1991
Acrílic sobre tela
81 x 65 cm
Col·lecció de l’artista
7. Samaná amb tempesta (2), 1991
Acrílic sobre tela
116 x 89 cm
Col·lecció Bernardo Vidal i Pilar Porta (Barcelona)
7

8
8

8. Isolament darrere la partença, 1992
Tècnica mixta sobre tauler. 90 x 70 cm
Col·lecció de l’artista
9. Dels corpuscles, 1992
Tècnica mixta sobre paper. 38 x 28 cm
Col·lecció Galerie am Opernring (Viena)
10. Ascensió amb la llum del principi
vital, 1993
Tècnica mixta sobre tauler. 60 x 70 cm
Col·lecció Museum Rohnerhaus
(Lauterach, Àustria)
Per gentilesa de Klaus Drobig
11. Sense títol, 1993
Tècnica mixta sobre paper. 35 x 50 cm
Col·lecció Museum Rohnerhaus
(Lauterach, Àustria)
Per gentilesa de Klaus Drobig
10
9
11
9

10
12

12. Sense títol, c. 1993
Tècnica mixta sobre tela
116 x 89 cm
Col·lecció Bernardo Vidal
i Pilar Porta (Barcelona)
13. Eiximent col·lectiu
per damunt de les murades,
1993
Tècnica mixta sobre tela
100 x 80 cm
Col·lecció de l’artista
13
11

12
14
16 17
15

14. Composició, 1994
Tècnica mixta sobre tela
40 x 45,5 cm
Llegat Francesc Galí, Centre Cultural
La Gorga, Ajuntament de Palamós
15. De la sublimitat dels aparells
d’elevació, 1994
Tècnica mixta sobre tauler
81 x 65 cm
Col·lecció de l’artista
16. Visió sublim des de les cel·les
del nivell superior, 1994
Tècnica mixta sobre tauler
81 x 65 cm
Col·lecció Jaume Cardellach
(Mirasol. Sant Cugat del Vallès)
17. Cel·les de la llum de la Revelació
1994
Tècnica mixta sobre tauler
81 x 65 cm
Museo de La Rioja (Logronyo)
18. Dotze estadis dels camins
del sojorn lluminós, 1994
Tècnica mixta sobre tauler
195 x 130 cm
Col·lecció Nativitat Basomba
(Sant Cugat del Vallès)
18
13

14
19

20 21
19. Un dels estadis del camí
del sojorn, 1995
Tècnica mixta sobre tela
120 x 120 cm
Col·lecció Museum Rohnerhaus
(Lauterach, Àustria)
Per gentilesa de Klaus Drobig
20. Sense títol, c. 1995
Tècnica mixta sobre paper
50 x 37,5 cm
Col·lecció Francesc Navarro
(Valldoreix, Sant Cugat del Vallès)
21. Primeres percepcions de la
sublimitat de l’ordre còsmic, 1995
Tècnica mixta sobre tauler
81 x 65 cm
Col·lecció de l’artista
15

22. Cec encara,
misèrrim de mi, 1995
Tècnica mixta sobre tela
141 x 141 cm
Marcorossi
Artecontemporanea (Milà)
16
23. Quant a l’aparició dels
corpuscles, 1995
Tècnica mixta sobre cartró ondulat
72 x 68 cm
Col·lecció Ignacio Arroyo (Begur)
22
23
24. Dels signífers negres,
1996
Oli sobre tela
146 x 114 cm
Marcorossi
Artecontemporanea (Milà)

24
17

25. Dels dies de la ceguesa, 1996
Tècnica mixta sobre tela
121 x 89,5 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
26. Dels dies de l’afany (3), 1997
Tècnica mixta sobre tauler
100 x 80 cm
Col. Georg Menshen, GmbH & Co. KG
(Finnentrop, Alemanya)
Per gentilesa de Jordi Fortuny
27. Jardins oblidats, 1996
Tècnica mixta sobre tela
120 x 120 cm
Fons d’Art de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès,
Museu de Sant Cugat
18
25 26

27
19

20
28
28. Estadis dels jardins oblidats, 1997
Aiguada sobre tela. 195 x 130 cm
Col·lecció Jaume Cardellach
(Mirasol, Sant Cugat del Vallès)
29. Dels cent quaranta-quatre dies
de l’alegria de viure, 1997
Tècnica mixta sobre tauler. 162 x 130 cm
Col·lecció Berta Escalas (Barcelona)

29
21

22
30

31
30. Dels signífers blancs, 1997
Oli sobre tela. 120 x 120 cm
Col·lecció Berta Escalas (Barcelona)
31. Jardí dels aparells d’enlairament
dins el gran llac, 1997
Tècnica mixta sobre tela. 100 x 100 cm
Col·lecció Centre d’Art s’Estació de Sineu
(Mallorca)
23

32. Oh gràcil basílica de vidre, 1997
Tècnica mixta i paper empastat sobre tauler
105 x 75 cm
Col·lecció Museu Municipal de Tossa de Mar
33. Visió des de les cel·les del nivell inferior, c. 1998
Tècnica mixta sobre paper encolat damunt tauler
104 x 74 cm
Col·lecció de l’artista
24
32 33

34
34. Del captiveri i els signífers, 1999
Tècnica mixta sobre tela
90 x 90 cm
Col·lecció Txomin Hospital
(Sant Cugat del Vallès)
25

26
35
35. Estudi per a la ciutat cèlica, 1999
Tècnica mixta sobre paper
54 x 39 cm
Col·lecció Jordi Vidal (Barcelona)
36. Primeres visions de la ciutat cèlica, 1999
Tècnica mixta sobre tela
53 x 88 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
37. De les murades de la substància, 2000
Tècnica mixta sobre tela
120 x 120 cm
Col·lecció Palazzo Raccani Arroni (Spoletto, Itàlia)
36

37
27

38. Hi ha dames que esperen
gaudioses el gran dia del rapte
2001­2002
Tècnica mixta sobre tela
130 x 130 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
28
39. D’Apocalipsi 21, 2005
Tècnica mixta sobre tela
80 x 80 cm
Col·lecció de l’artista
41. La glòria de Déu la
il·lumina, 2005
Tècnica mixta sobre tela
92 x 73 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
40. ”Volta”, 2006
Tècnica mixta sobre paper
29 x 41,5 cm
Col·lecció Volta Ciclista a Catalunya
Per gentilesa de Rubèn Peris
42. És gran la glòria del Senyor, 2006
Tècnica mixta sobre tela
81 x 65 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
38

39
41 42
40
29

43. Vull observar els teus decrets, 2006
Tècnica mixta sobre tela
130 x 130 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
44. Que un himne esclati dels meus llavis, 2006­2007
Tècnica mixta sobre tela
160 x 160 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
30
43

44
31

32
45

46
45. Veniu i contempleu les obres de Déu, 2007
Tècnica mixta sobre tela
120,5 x 120,5 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
46. Lloeu el Senyor des del cel, 2007
Tècnica mixta sobre tela
73 x 60 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
47. Lloeu el Senyor, perquè és bondadós, 2007
Tècnica mixta sobre tela
80 x 80 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
48. Beneït el qui ve en nom del Senyor, 2007
Tècnica mixta sobre tela
80 x 80 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
47
48
33

34
49

50
35

(Doble pàgina anterior)
49. Va amidar la ciutat amb la cana, 2008
Tècnica mixta sobre tela
150 x 150 cm
Col·lecció privada (Itàlia)
50. La glòria de Déu il·lumina la ciutat, 2008
Tècnica mixta sobre tela
150 x 150 cm
Col·leció Museu de Correggio (Itàlia)
36
51
51. Eleva’t, oh Déu, per damunt del cel, 2008
Tècnica mixta sobre tela
80 x 78 cm
Col·lecció Ramon Balasch (Cornellà de Llobregat)
52. El cel explica la glòria de Déu (1), 2009
Tècnica mixta sobre tela
120 x 120 cm
Col·lecció Harry Van Lee (Geffen, Països Baixos)
52

53. Configuracions sobre negre
Barnils-Olivé, 2009
Fusta i pintura acrílica
150 x 54 x 40 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
53
37

54. Els teus preceptes fan la meva delícia, 2010
Tècnica mixta sobre tela. 120 x 120 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
38
54

55
57
55. Rei de reis i Senyor de senyors, 2010
Tècnica mixta sobre tela. 100 x 100 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
56. Hi ha esplèndides configuracions
dins la ciutat celeste, 2010
Aiguada sobre paper. 76 x 56 cm
Col·lecció de l’artista
57. Planisferi del meu pare, 2010
Tècnica mixta sobre paper. 36 x 25 cm
Col·lecció Nativitat Basomba (Sant Cugat del Vallès)
58. A la casa del meu Pare hi ha moltes
estances, 2010
Tècnica mixta sobre tela. 100 x 81 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
56
58
39

59. Visions del jardí celeste, 2010
Tècnica mixta sobre tela i fusta
194 x 130 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
60. Tessalonicencs quatre, 2011
Tècnica mixta sobre tela
130 x 130 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
40
59

60
41

42
61

62
61. Al mig del carrer gran, creix l’arbre
de la vida, 2011
Tècnica mixta sobre tela
260 x 195 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
62. Déu ens ha beneït, 2011
Tècnica mixta sobre tela
200 x 200 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
43

44
63

64
63. El tercer va abocar la seva copa als rius, 2011
Tècnica mixta sobre tela
200 x 200 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
64. Senyor, contaré totes les teves meravelles, 2011
Tècnica mixta sobre tela
400 x 200 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
45

65. Trenta-sis visions de la ciutat cèlica, 2011
Tècnica mixta sobre tela
150 x 150 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
46
65

66 67
66. …I va separar la llum de les tenebres, 2011
Tècnica mixta sobre tela
110 x 110 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
67. La seva resplendor era com la d’una pedra
preciosíssima, 2011
Tècnica mixta sobre tela
120 x 120 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
47

68. Darrere les portalades de la ciutat
celeste, 2011
Tècnica mixta sobre tela
120 x 120 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
48
68

69
69. Serem enduts juntament amb ells en els
núvols a rebre el Senyor en els aires, 2011
Tècnica mixta sobre tauler
120 x 120 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
49

50
70
72
71
73
70. Senyor, fes-me viure
en el teu camí, 2011
Tècnica mixta sobre tela
70 x 70 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
71. Ell ens mostra els seus
camins, 2011
Tècnica mixta sobre tela
100 x 100 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
72. Els colors de la teva ciutat,
oh Déu, m’omplen el cor
d’alegria, 2011
Tècnica mixta sobre tela
100 x 100 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
73. Pondero, Senyor, les obres
de les teves mans, 2011
Tècnica mixta sobre tauler
100 x 100 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
74. Crit d’arcàngel i so de la divina
trompeta, 2011
Tècnica mixta sobre tela
120 x 120 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)

74
51

52
75
75. Pedra amb conformacions.
Barnils-Rubio-Hélices, 2011
Pedra i marbre. 136 x 78 x 20 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)
76. Ròdol de conformacions
Barnils-Rubio, 2011
Fusta i pedra. 135 x 120,5 x 30 cm
Marcorossi Artecontemporanea (Milà)

76
53

SERGI BARNILS
Biografia
Sergi Barnils va néixer a Guinea Equatorial el
1954. Tot i que viu a Barcelona, desenvolupa
la seva activitat professional a Sant Cugat
del Vallès. Els seus treballs són summament
apreciats pel públic i els crítics, no només a
Espanya, sinó també a Alemanya i Itàlia, on ha
exhibit les seves obres des del 1995.
Després d’un llarg aprenentatge durant
el qual l’artista s’ha confrontat amb els
corrents d’art contemporani més importants
—dels impressionistes a Cézanne, i de
Masson a l’art abstracte—, ha trobat la seva
pròpia síntesi en un alt nivell intel·lectual
entre el color i les seves inspiracions a
partir de la tradició catalana, i una pintura
primordialment plena de senyals precisos i
penetrants.
La seva atracció inicial pel paisatge abandona
la forma descriptiva de la representació,
desenvolupant una síntesi espacial. Els
seus dibuixos dialoguen amb la pintura i la
geometria s’uneix amb l’estratificació de la
matèria i la imatge. Per bé que abstracta,
està relacionada amb el destí de la vida i
expressa la recerca de la felicitat i la bellesa.
Formació
1994 Estudis de gravat al Centre d’Art
Contemporani de Sant Pere de Vilamajor
Estudis de ceràmica amb Xavier Quirós
i Angelina Alós
Facultat de Belles Arts de la Universitat
de Barcelona
Escola del Treball de Barcelona
1975 Estudis artístics a l’Escola Nolasc Valls
de Barcelona
1965 Departament d’arts de l’escola Viaró,
a Sant Cugat del Vallès
1962-64 Estudis artístics a l’Escola Teresa
Farrés de Sant Cugat del Vallès
Obra en museus
Palau dels Prínceps, Correggio (Itàlia)
Museu de Sant Cugat del Vallès
Museu de la Basílica, Oratori de la Disciplina,
Clusone (Itàlia)
Museu Municipal de Tossa de Mar, Girona
Museu de la Costa Brava «Can Marc», Begur
54
Museu Tharrats, Pineda de Mar
Galeria Nacional de Praga (República Txeca)
Museu de Belles Arts i de l’Escultura
d’Istanbul (Turquia)
Museu de La Rioja, Logronyo
Museu d’Art Contemporani de Spoleto (Itàlia)
Kunst im Rohnerhaus, Lauterach (Àustria)
Llegat Francesc Galí, Palamós
Museu d’Art Contemporani de Bonn
(Alemanya)
Palau de l’Alcalde, Castell’Arquato (Itàlia)
Obres desenvolupades
a partir dels treballs
de Sergi Barnils
2010
Taller per a nens i nenes de l’Escola
de Clusone (Bèrgam)
2009
Taller per a nens i nenes de l’Escola
Arcobaleno
Museu del Palau dels Prínceps, Correggio
(Itàlia)
2005
Reflexos del mar, mosaic d’Elisa Simoni,
Galleria Arte Incontro, Conselice (Itàlia)
2004
Reflexos del mar, mosaic d’Elisa Simoni,
Associazione Culturale Spiazzi, Venècia
(Itàlia)
2001
Mural de l’Ateneu Casal del Barri, Sant Cugat
del Vallès, amb la col·laboració de Mariano
Yépez i Juan Giménez
2000
Vitralls de l’església de Tossa de Mar
elaborats per Olga Sala i Araceli Arsequell
1998
Maqueta per als vitralls d’Un Temple per a
la Pau de Florència, elaborats per Philippa
Beveridge
Exposicions individuals
2011
«Pintures i ceràmiques», a Marcorossi
Artecontemporanea, Pietrasanta (Itàlia)
«Maragda», a Marcorossi
Artecontemporanea, Milà (Itàlia).
A cura de Luca Beatrice i Vladek Cwalisnki.
2010
«De les dotze portalades», a la Galleria
Doris Guetta, Ortisei (Itàlia). A cura de Danila
Serafini
2010
«Visions de la núvia engalanada», a Franca
Pezzoli Arte Contemporanea, Clusone (Itàlia).
A cura de Sandra Nava
2009
«La ciutat ideal», a Rosso 20sette, Roma
(Itàlia), i a Marco Rossi Spirale Arte, Monza
(Itàlia). També al Museo Il Correggio, Palau
dels Prínceps, Corregio (Itàlia). A cura de
Sandro Parmiggiani i Vladek Cwalinski.
«Pedra de Jacint», a Eventinove
Artecontemporanea, Borgomanero (Itàlia)
2008
«A través del camí que mena cap a la llum»,
a Franca Pezzoli Arte Contemporanea i al
Museu de la Basílica, Clusone (Itàlia).
A cura de Sandra Nava
«Els colors de la vida», a la Galleria Nuovo
Spazio, Piacenza (Itàlia)
«L’Empiri perdut. Obres 1990­1999» a Marco
Rossi SpiraleArte, Verona (Itàlia)
«Pedra d’àgata», a Eventinove
Artecontemporanea, Torí (Itàlia)
2007
«Càntic nou», a SpiraleArte, Milà (Itàlia)
«Aigua de vida», al Palau de l’Alcalde (Palazzo
del Podestà), Castell’Arquato (Itàlia). A cura
de Vladek Cwalinski i Stefano Fugazza
«Núvia abillada», a Immaginaria Arti Visive
Gallery, Florència (Itàlia)
2006
«Núvia abillada», a la Direcció General d’Ina
Assitalia i a Grafique Art Gallery, Bolonya
(Itàlia). A cura de Beatrice Buscaroli
«De la nova Jerusalem», a Rosso 20sette,
Roma (Itàlia). A cura de Manuela Brevi
2005
«Pedra de jaspi», a SpiraleArte, Pietrasanta
(Itàlia)
«Pedra de jaspi», a Mari Artecontemporanea,
Imbersago (Itàlia)
«La glòria de Déu il·lumina la ciutat»,
a Franca Pezzoli Arte Contemporanea,
Clusone (Itàlia). A cura de Sandra Nava
2004
«Una pàtria resplendent», a Spiralearte,
Verona (Itàlia)

«Doxologies», a la Galeria Maragall,
Barcelona, i a la Galleria Carlo Livi, Prato
(Itàlia). A cura d’Arnau Puig
2003
«L’etern invisible», a Spiralearte, Milà (Itàlia),
i a Franca Pezzoli Arte Contemporanea,
Clusone (Itàlia). A cura de Paolo Manazza
«Barnils, gravats», a Canals Galeria d’Art,
Sant Cugat del Vallès
2002
Galerie am Opernring, Viena (Àustria)
«El sojorn immutable», al Palau Racani
Arroni, Spoleto (Itàlia)
Galleria Mari, Imbersago (Itàlia)
Galleria Sansoni, Pavia (Itàlia)
«Europa», a la Galleria Civica ex Magazzini
del Sale, Cervia (Itàlia)
Galleria Il Sole (Roma)
2001
«La ciutat cèlica», a la Canals Galeria d’Art
de Sant Cugat del Vallès
Galleria Spirale Arte, Verona (Itàlia)
Galleria Arte & Altro, Gattinara (Itàlia)
Galleria d’Arte Franca Pezzoli, Clusone (Itàlia)
Galleria Spirale Arte, Pietrasanta (Itàlia)
2000
«Jardins oblidats», a la Galleria Spirale Arte,
Milà (Itàlia)
«L’Alphabet de ma vie», a la Gallerie
St. Jacques, Brussel·les (Bèlgica)
Galleria San Gregorio, Venècia (Itàlia)
1999
Galerie am Opernring, Viena (Àustria)
Galleria Excalibur, Stresa (Itàlia)
Centre d’Art s’Estació, Sineu, Mallorca
1998
Galleria Chiggini, Varese (Itàlia)
Galleria Proposte d’Arte, Legnano (Itàlia)
Galleria Sindoni, Asiago (Itàlia)
Galleria Spirale Arte, Monza (Itàlia)
Canals Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
Galleria Ghiggini, Varese (Itàlia)
1997
Museo de la Rioja, Logronyo
Galleria Spirale Arte, Pietrasanta (Itàlia)
Galerie am Opernring, Viena (Àustria)
1996
Galeria Tuset, Barcelona
Cicle dels Jardins Oblidats, monestir
de Sant Cugat del Vallès
Galleria Spirale Arte, Milà (Itàlia)
Galerie E96, Hamburg (Alemanya)
1995
Centre d’Art s’Estació, Sineu, Mallorca
Espai Dadà, Granollers
Pula Golf, Son Servera, Mallorca
1994
Galeria Dubé, Barcelona
1993
Sala Negre, Sabadell
Lemia Art, Sitges
Centre d’Art s’Estació, Sineu, Mallorca
Canals Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
Galleria Brauer, Berlín (Alemanya)
Centre d’Art s’Estació, Sineu, Mallorca
1991
Centre d’Art s’Estació, Sineu, Mallorca
1989
Galeria Golf, Sant Cugat del Vallès
1987
Hotel Cristina, Barcelona
1985
Galeria Xarxa d’Art, Tossa de Mar
1982
Sala Arrels, Caldes d’Estrac
1981
Galeria Sant Antoni (Fundació ”La Caixa”)
Barcelona
Galeria Terra i Foc, la Bisbal d’Empordà
Espai Caixa de Pensions, Sant Pol de Mar
1980
Galeria Maravia, Tordera
Caixa de Pensions, Calella
Palau Meca, Barcelona
Exposicions col·lectives
2011
I Biennal de Brèscia, Galleria Franca Pezzoli
(Itàlia)
AAM ­ Arte Accessibile Milano, Milà (Itàlia)
«Barnils­Colet, dos artistes de Sant Cugat
2010» a l’Espai Cavallers, Lleida, i a la Galeria
d’Art Joan Planelles, Tossa de Mar
XIX Mostra d’Art Solidari contra la Sida, a Can
Fabra, Barcelona
Homenatge a Domènech Fita, Museu Melcior
Colet, Barcelona
2010
MiArt, Milà (Itàlia)
«Avantguardes II», «Barnils­Colet, dos
artistes de Sant Cugat 2010», a la Galeria
Marges­U, Cadaqués
«Barnils­Colet, dos artistes de Sant Cugat»,
a la Canals Galeria d’Art, Sant Cugat del
Vallès, i a la Maragall Galeria d’Art, Barcelona
«Del blanc al negre. Barnils, Delclaux,
Muxart, Raventós, Tàpies», a la Canals
Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
«Homenatge a Subirachs», al Museu Melcior
Colet
«5 artisti x 5 anni: Sergi Barnils, Tomasso
Cascella, Enzo Esposito, Robert Pan,
Medhat Shafik», a Rosso 20sette Arte
Contemporanea, Roma (Itàlia)
Galleria Il Sole (Roma)
XVIII Mostra d’Art Solidari contra la Sida, a
l’Espai UGT, Barcelona
2009
«Una mano per Ail», Milà (Itàlia)
MiArt, Milà (Itàlia)
XVII Mostra d’Art Solidari contra la Sida,
Fundació Comaposada, Barcelona
2008
«Peces de Col·lecció», al Centre d’Art Torre
Muntadas, el Prat de Llobregat
MiArt, Milà (Itàlia)
«35 anys creant a Sant Cugat (1973­2008)», a
la Canals Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
«Blu», a Marcorossi, Spirale Arte, Milà (Itàlia)
«Colores y formas. Arte abstracto», al Museo
de la Rioja, Logronyo
«Art solidari», a Can Fabra, Barcelona
«Artistes de Sant Cugat», a Odó­Art, Sant
Cugat del Vallès
2007
«Ars Rubra», a SpiraleArte, Monza (Itàlia)
MiArt, Milà (Itàlia)
«Peces de Col·lecció», exposició itinerant.
Gremi de Galeristes d’Art de Catalunya i
Generalitat de Catalunya
«Tryptique», a Angers (França)
«Puro Arte», Feria de Arte Contemporáneo,
Galería Nino Sindoni, Vigo
55

«Art Solidari», a l’església de Sant Pau del
Camp, Barcelona
«75 anys de l’Escola Joan Maragall»,
Sant Cugat del Vallès
2006
«Pintures per a un concert. Homenatge a
Roland Kirk», a la Maragall Galeria d’Art,
Barcelona
«Sentiment en trànsit. Homenatge a Modest
Cuixart», a la Fundació Cuixart, Barcelona
MiArt, Milà (Itàlia)
«Art Solidari», al Centre Professional,
Barcelona
2005
Arte Fiera di Bologna (Itàlia)
MiArt, Milà (Itàlia)
«De Miró a Clavé. Paraula i forma en l’art
contemporani», al Museu de Sant Cugat del
Vallès
Universitat Internacional de la Pau, Casa de
Cultura, Sant Cugat del Vallès
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
«Reflexions», a la Canals Galeria d’Art,
Sant Cugat del Vallès
«Art Solidari», a la Casa Elizalde, Barcelona
«Nadal 2005», a la Maragall Galeria d’Art,
Barcelona
2004
«Homenatge a Pere Villalba», a la Reial
Acadèmia de les Bones Lletres, Barcelona
Galeria Joan Planelles, Tossa de Mar
MiArt, Milà (Itàlia)
Arte Fiera di Bologna (Itàlia)
«Homenatge a Grau Garriga», al Museu de
Sant Cugat del Vallès
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
«Segno Solare», a Mari Artecontemporanea,
Imbersago (Itàlia)
«Segni Mediterranei», a la Galleria Ghiggini,
Varese (Itàlia)
XII Mostra d’Art Solidari, al Centre Cívic Can
Fabra, Barcelona
Galeria Pou d’Art, a Sant Cugat del Vallès
2003
Mostra d’Art Solidari, al Centre Cívic Can
Fabra, Barcelona
Fiera d’Arte Contemporanea, Bolonya (Itàlia)
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
56
«Profili del Mediterraneo», a cura de Mario
Bertoni, a Spirale Arte, Verona (Itàlia)
MiArt, Milà (Itàlia)
«L’art del segle xx a Sant Cugat», a la Canals
Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
2002
ArteFiera, Galleria Spirale Arte, Bolonya
(Itàlia)
«L’art en l’any del Mil·lenari», a la Canals
Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
MiArt, Galleria SpiraleArte, Milà (Itàlia)
«16 anys, 16 artistes de Sant Cugat»,
a la Canals Galeria d’Art, Sant Cugat
del Vallès
«Europa, Ugo Nespolo / Sergi Barnils»,
Cervia (Ex Magazzini del Sale)
2001
ArteFiera, Galleria Spirale Arte, Bolonya
(Itàlia)
ArtExpo, Barcelona
«Art Solidari», a la Casa Elizalde, Barcelona
«De Arte», al Palacio de Cristal del Retiro,
Madrid
2000
«Carte magnetiche», a la Galleria Spirale
Arte, Milà (Itàlia)
XII Biennal d’Art Contemporani Català,
Barcelona
MiArt, Galleria Spirale Arte, Milà (Itàlia)
«Art Solidari», a la Casa Elizalde, Barcelona
Canals Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
I Saló de Tardor, Tossa de Mar
Arte Padova, Pàdua (Itàlia)
Arte Fiera, Bolonya (Itàlia)
1999
«ArteFiera», a la Galleria Spirale Arte,
Bolonya (Itàlia)
«Giorni d’Arte», a la Galleria Spirale Arte,
Carrara (Itàlia)
«Galerie am Opernring», Viena (Àustria)
ArtExpo, Barcelona
«Dotze més un, artistes de Sant Cugat», a la
Canals Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
«Art Solidari», al Cercle Artístic, Barcelona
1998
«ArteFiera», a la Galleria Spirale Arte,
Bolonya (Itàlia)
Europart, Ginebra (Suïssa)
MiArt, Contemporary Art Fair, Milà (Itàlia)
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
«Art Solidari», al Maremagnum, Barcelona
«Arte en positivo», Mollet del Vallès,
Barcelona
«Magnetisimi», a la Galleria Spirale Arte, Milà
(Itàlia)
Fiera d’Arte Contemporanea della Toscana,
Carrara (Itàlia)
1997
MiArt, Contemporary Art Fair, Milà (Itàlia)
Artexpo, Fira d’Art Contemporani, Barcelona
«Versili­Arte», a la Villa la Versiliana,
Pietrasanta (Itàlia)
«El Humano y el Mito», a Manifiesto
Barcelona Galeria, Barcelona
Contemporary Art Fair, Florència (Itàlia)
Contemporary Art Fair, Pàdua (Itàlia)
Galleria Nino Sindoni, Asiago (Itàlia)
1996
Kunstrai Fiera d’Arte Contemporanea,
Amsterdam (Països Baixos)
I Biennale Internazionale di Arte, Terra
d’Acqua (Itàlia)
Galeria Tuset, Barcelona
«Rendez­vous d’Art», al Centre d’Art
s’Estació, Sineu, Mallorca
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
Art Zürich 1996, Zuric (Suïssa)
1995
«Cent exposicions», a la Canals Galeria d’Art,
Sant Cugat del Vallès
Kunstrai Fira d’Art Contemporani,
Amsterdam (Països Baixos)
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
Fiera d’Arte Moderna e Contemporanea
Artissima, Torí (Itàlia)
Galeria Lourdes Jáuregui, Saragossa
Galeria Arx, Torí (Itàlia)
«Nou Catalans Artistes Avantguardistes»,
al Centre d’Art, Sineu, Mallorca
Galleria Singulart, Barcelona
«Art Solidari», al Convent dels Àngels,
Barcelona
1994
Galeria Tuset, Barcelona

IX Mostra d’Art Contemporani Català,
Barcelona
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
Galeria Jordi Camps, Girona
Fiera d’Arte Moderna e Contemporanea
Artissima, Torí (Itàlia)
Lineart, Gant (Bèlgica)
«Art Solidari», a la Casa de la Caritat,
Barcelona
«Rendez­vous d’Art», al Centre d’Art
s’Estació, Sineu, Mallorca
1993
Convent de Sant Felip Neri, Palma de Mallorca
«X de X a Joan Miró», a la Canals Galeria
d’Art, Sant Cugat del Vallès
«Rendez­vous d’Art», al Centre d’Art
s’Estació, Sineu, Mallorca
Primera Mostra Arteroide ­ La Nebulosa de
Cranc, Sant Cugat del Vallès
1992
Galeria Marco Polo, Tossa de Mar
Barnils Sala d’Art, Sant Cugat del Vallès
Olimpíada d’Art ‘92, Sant Cugat del Vallès
«XV de XX», a la Canals Galeria d’Art, Sant
Cugat del Vallès
Art Dama, Calafell
Enric Cassany Sala d’Art, Andorra
Fons d’Art, Olot
Galeria Francesc Machado, Girona
Galeria Dubé, Barcelona
Glòria de Prada, Barcelona
MAP, Barcelona
Galeria Nova 3, Sabadell
Gastó Sala d’Art, Terrassa
Lemia Art, Sitges
Galeria Minerva, Mataró
Galeria Palma Dotze, Vilafranca del Penedès
Galeria Prisma, Vilanova i la Geltrú
Sala Rebull, Reus
Sala Vinçon, Barcelona
Centre d’Art s’Estació, Sineu, Mallorca
1991
Sala Vinçon, Barcelona
Galeria Marco Polo, Tossa de Mar
1990
Galeria Negre, Sabadell
Saló d’Estiu, Tossa de Mar
«Magatzem d’Art», Sant Cugat del Vallès
1985
Galeria d’Art del Vallès, Sant Cugat del Vallès
1983
Galeria Quorum, Sant Cugat del Vallès
Centre Cultural Caixa de Terrassa, Terrassa
1980
Casal de Cultura, Tordera
Bibliografia
AlbA (ed.). Dizionario enciclopedico d’arte
moderna e contemporanea, Ferrara, 2001.
Arte (revista), Milano, juliol de 2007.
beAtrice, Luca. «Dame, cavalieri e torri.
La Chanson de geste de Barnils», a Arte,
núm. 238, 2000.
bellAtti, A. C. «Sergi Barnils», a Arte,
núm. 361, 2003.
bertoni, Mario. Profili del Mediterraneo.
Ed. Spirale Arte, Milano, 2002.
Bon Art, núm. 60, octubre de 2004.
bonuomo, M. Barnils, Ed. Spirale Arte, Milano,
1999.
brAcons i clApés, Josep. Peces de col·lecció,
Generalitat de Catalunya, Departament
de Cultura, Barcelona, 2008.
brevi, Manuela. De la nova Jerusalem,
Ed. Rosso 20sette, Roma, 2006.
bustAroli, Beatrice. Núvia abillada,
Ed. Assitalia ­ Grafique Art Gallery,
Bologna, 2003.
cAdenA, Josep M. Sergi Barnils. La ciutat cèlica,
Canals Galeria d’Art (ed.), 2001.
cAnAls GAleriA d’Art (ed.). L’art del segle xx a
Sant Cugat, 2002.
— (ed.). Sergi Barnils i Neus Colet, 2000-2010.
Artistes de Sant Cugat, 2010.
cArdeA, F. «Attratti da magnetica ossessione»,
a Arte, núm. 305, gener de 1999.
cerritello, C.; Riva, R. Magnetisimi, Milano,
1998.
cioffi, Ferdinando. Portraits, Edizioni d’Arte
Ghelfi, Verona, 2007.
corGnAti Martina. Barnils. El sojorn immutable,
Palazzo Racani Arroni. Ed. Bandecchi &
Vivalvi Milano. Galleria civica d’arte moderna
di Spoleto, 2002.
chevAlier, Claudine. Triptyque, Angers, 2007.
Diccionari Ràfols d’Artistes Contemporanis de
Catalunya i Balears, vol. I, 1985.
Diccionario de pintores y escultores españoles
del siglo xx, apéndice A­Z, pág. 55, Forum
Artis, Madrid, 1994.
Doxologies, Girona, 2004.
edicions lAietAnA. El vell ametller, 1966.
editoriAl plAnetA. Enciclopedia Larousse,
suplement 1993, Barcelona.
Essències 4. Col·lecció Ernesto Ventós
Omedes, Barcelona, 1999.
fuGAzzA, Stefano; cwAlinski, Vladeck. Aigua
de vida, Palazzo del Podestà, ed. Comune di
Castell’Arquato, 2007.
GAleriA tuset. Figuració 1994-95. Barcelona.
— Figuració 1996. Barcelona.
Grup d’estudis locAls de sAnt cuGAt del vAllès.
Revista Gausac, núm. 25. Sant Cugat del
Vallès, 2004.
GuAldoni, F.; cAdenA, J. Barnils. Edizioni
Charta, Milano.
krumm, Ermanno. Barnils, Ed. Spirale Arte,
Milano, 2001.
mAllorquí ruscAlledA, Enric (ed.). «Studia
Antiquitatis et Medii Aevi. Homenaje al
Prof. Pere Villalba i Varneda, ofrecido
por sus amigos, colegas y discípulos», a
Revista Internacional d’Humanitats, núm.
18, Universitat Autònoma de Barcelona,
Universitat de São Paulo, Ed. Mandruvá,
Barcelona / São Paulo, 2010.
— (ed.). «The Meaning of Life: An
Interdisciplinary Approach», a Notandum.
Revista Semestral Internacional de Estudios
Académicos, núm. 25 i 26 (gener­abril),
Universitat de São Paulo, Universitat de
Porto, Ed. Mandruvá, São Paulo, 2011.
mAnAzzA, Paolo. Lo stile floreale di Sergi
Barnils, Ed. Ce Art Consulting, Spirale Arte,
Milano, 2003.
meneGuzzo, Marco. Segno Solare, Pacini
Editore, Pisa, 2004.
montAlto, D. Barnils, Spirale Arte, Milano,
1996.
morón, Andrés (ed.). X de X a Joan Miró, 1993.
— (ed.). XV de XX, 1993.
nAvA, Sandra. La glòria de Déu il·lumina la
ciutat, Ed. Franca Pezzoli, Clusone, 2005.
pArmiGGiAni, Sandro; cwAlinski, Vladeck.
La ciutat ideal, Ed. Città Editrice Reggio Emilia,
2009.
57

pérez, Francisco Javier. La niña de las corbatas
(antologia), Ed. Vida y Libertad, Barcelona,
2005, 2006, 2007 i 2008
perlo, L. «Bataglie di colori per liberare
l’anima», a Arte, núm. 293, 1998.
58
pueyo mAsi, I. «Sergi Barnils: Cicles dels
jardins oblidats», Gausac, núm. 10, Sant Cugat
del Vallès, 1997.
puiG, Arnau. Sergi Barnils. Sanar l’ànima per la
pintura, Ed. Bandecchi & Vivaldi, Milà, 2004.
sAlvAt editores. Historia del Arte. Galería de
imágenes, vol. 19, Barcelona, 2006.
— Historia del Arte. Las vanguardias
(Expresionismo y Abstracción), vol. 17,
Barcelona, 2006.
sAlvAt editors. Enciclopèdia Salvat Català, 1999.
— Enciclopèdia Salvat Universal, 1996.
sánchez trujillAno, María Teresa. Colores y
formas. Arte Abstracto en el Museo de la Rioja,
Ed. Museo de la Rioja, Logroño, 2008.
villAlbA i vernedA, Pere. Arbor Scientiae
de Ramon Llull, Ed. Brepols, Bruges, 2001.
(Il·lustracions).
— Ramon Llull. Vida i obres. Institut d’Estudis
Catalans. Barcelona, en premsa. (Il·lustració
pàg. 265).
zAttini, Marisa; spAdoni, Claudio. Europa, Ugo
Nespolo & Sergi Barnils, Ed. Il Vicolo, Cesena,
2002.
Filmografia
Revelació. Documental Triptych Group,
J. M. Gifreu, L. R. Sants, F. Jaumà, A. Barnils,
Barcelona, 2007.
D. Codorniu Barnils, «Parlem d’art», Televisió
d’Esplugues de Llobregat, 1999.
«Cicle dels Jardins Oblidats. Claustre del
Monestir de Sant Cugat», Televisió de Sant
Cugat, 1996.
Carles Figuerola, documental per a la
Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 1996.
«Cugart», Televisió de Sant Cugat, 1992.
H. van Lee, Geffen, documental, Països
Baixos, 1989.
Diverses entrevistes emeses per diferents
noticiaris de televisió des del 1996,
especialment a Itàlia.
Algunes col·leccions privades
Galleria Franca Pezzoli, Clusone (Itàlia)
Galleria Nino Sindoni, Asiago (Itàlia)
Galleria Doris Ghetta, Ortisei (Itàlia)
Galleria Marcorossi Artecontemporanea
(Itàlia)
Edoardo Marcenaro, Roma (Itàlia)
Banc de Sabadell, Barcelona
Galerie Brauer, Berlín (Alemanya)
Carles Taché, Barcelona
Marquard, Hamburg (Alemanya)
Ekkehardt Lother, Berlín (Alemanya)
Tilsner, Potsdam (Alemanya)
Thorsten Wulf, Berlín (Alemanya)
Klaus Drobig, Artà, Mallorca
Canals Galeria d’Art, Sant Cugat del Vallès
H. van Lee, Geffen (Països Baixos)
J. M. Cabrerizo, Sant Cugat del Vallès
R. Grau, Sant Cugat del Vallès
Basili Enrich, Maó, Menorca
Astrid Yntema, Malden (Països Baixos)
Alwin Röhner, Lauterach (Àustria)
Bernardo Vidal i Pilar Porta, Barcelona
J. M. Llauradó, Sant Cugat del Vallès
Ignacio Arroyo, Barcelona
Anne­Sabine Hamacher, Hamburg (Alemanya)
Lothar Ekkerhart, Berlín (Alemanya)
Klaus Reese, Berlín (Alemanya)
T. Huyton, Ginebra (Suïssa)
Dr. Klaus Hass, Mònaco
Ernesto Ventós Omedes, Barcelona
Galerie E.96, Hamburg (Alemanya)
Galerie am Opernring, Viena (Àustria)
Altres
Gravats d’autor (aiguafort i punta seca). Taller
de Giorgio i Danielle Upiglio (Milà)
Serigrafies: Taller de Ramon Pintó, Barcelona
Litografies: Taller Fulvio, Barcelona
Ceràmica: Taller de Joan Mañosa, Sant Cugat
del Vallès
Escultures en fusta: amb la col·laboració de
Josep Olivé, Fernando Palau i Manuel Solà
Domínguez, Sant Cugat del Vallès
Escultures en ferro i fusta: amb la
col·laboració de Xavi Rubio, Bellaterra
Escultures en pedra: amb la col·laboració de
José Luis Hélices, Sant Cugat del Vallès
Treballs a l’estudi de Sant Cugat del Vallès
amb la col·laboració d’Araceli Arsequell

Presentazione
Il Centro Culturale Unnim accoglie la retrospettiva
di Sergi Barnils, un artista catalano con
un’indiscutibile personalità e un’opera straordinaria
che costruisce forme ed è ricca di colori
e di simboli, risultato di un lungo processo di
riflessione.
L’opera di Barnils si potrà conoscere in tutta
la sua pienezza grazie anche all’intervento, come
commissario della mostra, di Luca Beatrice,
professore di Storia dell’Arte nell’Accademia di
Belle Arti di Brera (Milano), critico d’arte contemporanea
e curatore. Oltre ad aver diretto diverse
esposizioni individuali e collettive, è stato il commissario
del padiglione italiano alla Biennale di
Venezia nel 2009.
Si tratta di un’esposizione elaborata dalla
prossimità di chi conosce a fondo la traiettoria
dell’artista. Ciò permetterà di rivelare i segreti
che si nascondono dietro le opere di Barnils, le
sue tendenze e le influenze che ha avuto. In definitiva,
Beatrice ci presenta un’accurata selezione
degli ultimi vent’anni di lavoro dell’artista.
Il titolo dell’esposizione, Sergi Barnils. Verso
la città rilucente, risponde alla necessità dell’artista
di esplorare il suo intimo. In un primo momento,
a partire dagli anni ottanta, è quando inizia ad
alzare lo sguardo per fissarlo nella ricchezza del
cielo, soprattutto del Vallès Occidentale, il che lo
porta, poco a poco, a scoprire una volontà decisa
ad oltrepassare il cielo atmosferico e a rifugiarsi
nelle regioni dello spirito. Tutto ciò coincide con
una lettura diretta della Bibbia, sfuggendo da
qualsiasi pregiudizio. La Bibbia lo affascina e, in
particolar modo, il Libro della Rivelazione o Apocalisse.
Si addentra negli ultimi capitoli, il 21 e il
22, in cui si descrive la nuova Gerusalemme, la
città celestiale, immagine figurativa del paradiso
che, nella visione di San Giovanni evangelista a
Patmos, scende dal cielo come una sposa adorna
per il suo sposo.
Le opere della mostra, soprattutto quelle più
recenti, rivelano un approccio più diretto al «fatto
trascendente». Con la convinzione che ciò che
non si può vedere esiste, l’artista vuole portare
lo spettatore lungo un itinerario plastico e spirituale
«verso la città santa di Gerusalemme che
scende dal cielo» (Apocalisse 21.10).
Il riconoscimento internazionale di Barnils rimane
dimostrato con la collaborazione del commissario
dell’esposizione, Luca Beatrice, e della
Galleria Marcorossi Artecontemporanea di Milano,
che vogliamo pubblicamente ringraziare per
l’interesse, lo sforzo e la partecipazione nel progetto.
Senza l’intervento attivo di tutte le parti,
non sarebbe stata possibile questa esposizione,
che riunisce più di settanta tele, provenienti da
collezioni private e musei pubblici, e che si sono
dovute trasportare da paesi come Germania, Italia,
Austria od Olanda, e da luoghi più prossimi
come Barcellona, Begur, Cornellà de Llobregat,
Sant Cugat del Vallès, Tossa de Mar, Palamós, Sineu
o Logroño. Vogliamo specialmente citare la
cortesia e la cooperazione sin dal primo momento
dei collezionisti, che hanno mostrato grande
affinità per l’artista e interesse per l’esposizione.
Con questa proposta espositiva, il Centro
Culturale Unnim persegue il doppio obiettivo di
presentare l’opera di un artista accettato e apprezzato
a scala mondiale, offrendo nel contempo
l’opportunità di passare dei momenti piacevoli
osservando il lavoro costruttivista di Barnils, la
sua combinazione di colori e la sua simbologia.
Adrià Fornés | Direttore delle Attività Artistiche
del Centro Culturale Unnim
59

Scritture di Barnils
Luca Beatrice
Chissà, forse è un destino. Nascere in Africa
ti segna indelebilmente, anche se poi te ne
vai presto e non ci torni più. Fu così per Mario
Schifano, casualmente venuto al mondo a Homs
in Libia nel 1934 eppure a tutti gli effetti romano,
ed è così per Sergi Barnils, nato a Bata, Guinea
Equatoriale, vent’anni dopo. In entrambi i casi
sono storie di famiglia e di antiche colonie, di padri
che lavorano lontani ma non vedono l’ora di
tornare a casa.
Spagnolo d’adozione, dunque, africano nel
sangue, Sergi Barnils è un pittore guineano
equatoriale. In lui si intersecano i sapori mediterranei,
quei paesaggi di Bata e della Catalogna,
le calde movenze del continente nero con
la cultura rovente della Spagna post franchista.
Una Spagna appena uscita dalla dittatura, che ha
messo da parte i temi politici del realismo figurativo
di impronta picassiana per inaugurare la
nuova stagione della Movida, rivolta alle fibrillazioni
ed eccitazioni del ”magnifico decennio”, gli
anni ottanta, sia europei che americani. Postpop
e Graffiti Art dalla New York di Keith Haring,
astrattismo analitico, di matrice concettuale, in
Italia ed Europa, la pittura vive allora una stagione
ricca, sperimenta e reinventa il suo statuto
facendo leva sugli strumenti interni all’atto del
dipingere: da una parte la sua espressione fisica
e gestuale, dall’altra la rilettura del suo codice
linguistico, in senso stretto.
La pittura è il medium di Sergi Barnils, anche
quando riduce i formati delle tele, disegna o
si dedica alla scultura. La sua rappresentazione
vive nel tempo presente dando una risposta
personale alle tante influenze ereditate dalle più
importanti correnti artistiche del novecento. La
realtà è sintetizzata in un linguaggio che scarnifica
i soggetti, sia che si tratti di figurazione,
presto abbandonata dopo un passaggio tra Transavanguardia
e Nuovi Selvaggi, o di un’astrazione
coerente alle sue derivazioni naturali. Il realismo
pointillista di Giovanni Segantini è nelle
pennellate dense dei primi paesaggi di stampo
espressionista privato di quell’acidità, tedesca,
in favore di una tavolozza che è ispanica innanzitutto
nei colori. Quella di Barnils può definirsi
una figurazione astratta, razionale da una parte
e lirica dall’altra: coesiste l’equilibrio compositivo,
calcolato dalla tecnica, con un abbandono
sistematico al gesto; impulsivo certo, ma indotto
da un controllo necessario.
60
A partire dagli anni novanta la formula
astratta prende definitivamente il sopravvento: il
paesaggio lascia da parte la sua fisicità, diventa
linea, una rappresentazione essenziale di forme
e segni, via via impoveriti dai valori iconici.
Si intravedono le modalità sintetiche del primo
Mondrian, quella ricerca consumata nella serie
degli “Alberi” dove il soggetto è ridotto all’osso
della sua complessità visiva. Barnils abbandona
le suggestioni realiste per una rappresentazione
di forme, grafia, segni e colori. Tornerà a guardare
alle avanguardie, in particolare al cubismo
del genius loci Picasso, quello delle Demoiselles
d’Avignon che rivoluzionano l’antico genere del
ritratto.
Gli anni novanta coincidono con la maturazione
di un linguaggio improntato a ottenere forme
autonome; qui Barnils si colloca in una spaccatura
tra il fiume del concettualismo e le sponde
della Pop Art. Sceglie di piantare le radici nel
primo e di indagare le possibilità della pittura
svincolata dalla necessità della rappresentazione,
declinandosi sulla matrice minimalista del
movimento che imperversa negli anni settanta in
tutta Europa.
È l’informale a tracciare la strada del suo segno
artistico, che traduce il corpo pittorico al processo
della sua realizzazione. Per Barnils l’informale
non si rivolge agli strumenti della pittura,
ma alla modalità di intendere la rappresentazione:
la pittura è “senso sottile, intricato, anonimo”,
ha scritto l’artista italiano Marco Gastini. Siamo
forse nei pressi dell’astrazione povera, quel movimento
teorizzato da Filiberto Menna agli albori
degli anni ottanta quando, quando da una parte
la Transavanguardia di Achille Bonito Oliva guardava
al manierismo, al pieno, all’eccesso, mentre
l’Astrattismo povero preferiva l’idea di riduzione
come prassi operativa. Menna applica all’astrattismo
il celebre aforisma di Mies van der Rohe, “il
meno è più”.
Questo tipo di pittura, alla quale Barnils si
può felicemente accostare, è figlia legittima degli
anni settanta più che degli ottanta; non rinnega il
concettuale, bensì lo applica, superandolo, in una
Nuova Pittura, altrimenti definita Pittura Pittura
o Fundamental Painting. Perché questo linguaggio
vuole dimostrare di avere ancora tanto da
esprimere, i pittori ­ di stampo analitico nei risultati
ma più che emotivi nel contatto con la materia
­ ai quali Barnils si avvicina soprattutto nelle ultime
tele crittografate in segni reiterati e simboli
che diventano texture, applicano loro stessi una
modalità concettuale all’atto del dipingere.
In Barnils si possono rintracciare diverse
matrici e derivazioni, ma non si può circoscriverlo
in nessuna categoria pittorica particolare: in
Spagna, il discorso potrebbe applicarsi sul piano
internazionale, le differenziazioni formali dopo
gli anni ottanta non hanno più un carattere così
perentorio e tale fluidità arriva fino al presente.
I lavori appartenenti alla prima decade del
nuovo secolo rivelano un’intimità, mai abbandonata
nonostante le referenze stilistiche sopracitate,
con la materia pittorica. Forse è questa la
maggiore deviazione verso l’informale, ritrovata
in quel contatto vivo con il senso finale del dipingere.
C’è poi una caratteristica, tutta spagnola, di
trattare il quadro come superficie “murale” dove
stratificare il colore. Con la tecnica dell’encausto,
che utilizza la bruciatura come fissativo del colore,
la tela è marchiata da Barnils in maniera quasi
erotica. La sua pittura è orchestrale, sia nella
musicalità dei simboli (quella di un Klee o di un
Mirò, che tanto devono al linearismo giapponese
poi trattato da Kenjiro Azuma) che nella scelta
rituale della tecnica utilizzata. Il materiale deve
essere funzionale all’espressività dell’opera e
si attiene a svilupparne le evoluzioni. Il senso è
nei titoli che rimproverano l’impersonalità minimalista
per arricchire di significanti “fiabeschi” e
“storytelling” personali il valore delle immagini.
Il segno geometrico, la lettera, il simbolo si
condensano e si fanno usare come grafia sentimentale
di quei soggetti esplicitati solo nei titoli.
Nella sua astrazione formale, Barnils non dimentica
l’affetto per la narrazione, per la semplicità
di parlare dell’essere comune, dei suoi sogni e
delle sue fantasie, nascoste in quelle trame ardite
e in quelle superfici interamente ricoperte di
segni. Fa pensare a uno degli ulimi artisti che si
formarono in ambito Bauhaus, il francese Jean
Leppien, agli insegnamenti di Klee e Kandinskji,
nella rigorosità geometrico­compositiva che sa
essere ugualmente suggestiva ed emotiva.
Per nulla asettici, i quadri di Barnils stanno
così in bilico tra la memoria di categorie artistiche
—astrattismo in primis— e fedeltà al racconto introspettivo
di un artista complesso e molto gradevole
che instaura con il proprio lavoro un cordone
ombelicale prima personale che universale.