Converteix a PDF - VilaWeb
Converteix a PDF - VilaWeb
Converteix a PDF - VilaWeb
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
Enric Valor: 'Joan Antoni i els<br />
torpalls' (I)<br />
En ocasió del centenari del naixement<br />
d'Enric Valor <strong>VilaWeb</strong> ofereix aquest estiu<br />
una selecció de les trenta-sis rondalles que<br />
va adaptar literàriament · Seguim l'edició<br />
'Rondalles Valencianes d’Enric Valor'<br />
(Tàndem Edicions · Albatros)<br />
Això va anar i era… un home que vivia a<br />
Castalla i tenia la dona feta un torpall.<br />
La pobra no en pegava cap en terrer:<br />
igual li socarrava l’olla un dia, com un<br />
altre li deixava crues les verdures; li posava pedaços<br />
de mil coloraines quan s’esqueixava els<br />
pantalons, i de feines del camp no cal ni parlar-ne…<br />
–M’has eixit un torpall acabat, filla meua –solia<br />
queixar-se ell.<br />
Tan i tan avorrit es va veure de la beneiteria<br />
de la seua muller, que un diumenge de matí, tot<br />
dient renecs, se’n va anar per un camí cap a sol<br />
ixent, a veure si trobava o no trobava pel món<br />
gent tan ximple com la seua dona. Si no n’hi trobava,<br />
es descasaria sense remei, i si hi anava trobantne,<br />
es consolaria i se’n tornaria a casa.<br />
Caminant, caminant, va arribar a un poble net<br />
i enlairat on hi havia molta alegria.<br />
Com que era cap a les dotze, Joan-Antoni sentia<br />
ja desmai; però, així i tot, es va posar a parlar<br />
amb un home vell sobre la gent del poble, els seus<br />
costums… per veure si hi havia molts torpalls per<br />
aquelles rodalies. Com que la conversa es feia llarga,<br />
va dir l’home:<br />
–Passe, passe, germà i xarrarem assentats dins<br />
ma casa.<br />
Així ho feren. I, en això, la muller de l’home<br />
vell va eixir de la cuina a dir al seu marit que<br />
tenia el dinar a taula.<br />
–Escolte –féu llavors l’home vell–, ja que ha<br />
arribat tan a temps, dinarà amb nosaltres.<br />
La muller saltà com un lluquet:<br />
–Quines coses tens, Jordi!… ¡Sense dinar deu<br />
venir l’home!…<br />
–Té raó la dona –va dir Joan-Antoni–. No he<br />
dinat; però és igual, perquè adés m’he fet un bon<br />
esmorzarot. I tornant, oncle Jordi, al que anàvem:<br />
¿tots en el poble són tan llestos com la seua<br />
dona?
–Què, home! –respongué Jordi–. ¡Si jo m’he<br />
casat amb la més simpla!<br />
Joan-Antoni se n’isqué dient-se a mitja veu:<br />
–Ja no cal que m’hi entretinga més! ¡Ací són<br />
llestos com a dimonis!<br />
Se n’anà del poble i prosseguí la caminada.<br />
Al fer-se poqueta nit, albirà al peu d’una serra<br />
un llogaret de cinquanta o seixanta cases.<br />
Arribà a la primera casa i, al temps que espentava<br />
la porta, va dir:<br />
–Ave Maria!<br />
Isqué una dona jove a veure qui era i el féu<br />
passar a la cuina on hi havia bastant personal.<br />
–Què vol, germà? –li demanà el pare de família.<br />
–Se m’ha fet fosc anant cap a la Marina, i, com<br />
que no sé si hi ha hostal, he tocat ací. Pagant i<br />
agraint, ¿m’hi podria quedar?<br />
–És clar, home, és clar. I sense pagar-nos res.<br />
Això calia!<br />
Joan-Antoni els donà les gràcies i començaren,<br />
com de costum en aquests casos, a fer-li preguntats,<br />
i tots amb la boca badada, a escoltar les<br />
coses que ell contava del seu poble.<br />
Els xicons més petits jugaven per allí. En això<br />
digué un a un altre de més xicotet.<br />
–¿Saps què ha dit la mare avui quan estava entrecavant<br />
el sembrat?<br />
–Què ha dit?<br />
–Que a l’estiu comprarà un porcell.<br />
–I què?<br />
–Que el porquet creixerà, el pare el matarà i en<br />
farà un mullador, ¡i jo hi mullaré i tu no hi mullaràs!<br />
El petit, només sentir allò, es va tirar per terra<br />
i començà a plorar i a pegar bracillades.<br />
–Ai mare, ai pare! –deia a crits–. ¡Que Pep mullarà<br />
i jo no mullaré!<br />
S’alçaren tots i tot va ser clam i confusió.<br />
–Fills meus, fills meus!<br />
–Ai, pare, que no em deixa mullar!<br />
–Vine ací, grandebades! –digué el pare tot agarrant<br />
el fill gran pel bascoll–. Et mana ton pare que<br />
el deixes mullar.<br />
D’allí a un moment tota la família cridava:<br />
–Bé, bé! Visca!<br />
–A mullar, a mullar!<br />
Joan-Antoni es quedava borrat de la imbecilitat<br />
d’aquells muntanyesos que s’alegraven de deixar<br />
sucar d’un mullador del porc que encara no<br />
havien ni comprat. ¡Aquesta gent en donaven cent<br />
i ratlla a la seua dona!<br />
Quan es féu tard, es gità a la pallissa i, l’endemà,<br />
s’acomiadà d’aquells llogarencs tot agraintlos<br />
la seua acollença, i féu camí cap a on devia<br />
trobar-se la mar.<br />
Allà a mitjan matí, va fer cap en un poblet aixoplugat<br />
a l’entorn d’una superba església de pedra<br />
picada.<br />
Joan-Antoni entrà al poble i observà la cara<br />
d’albercocs que tenien quasi tots els veïns que hi<br />
trobava. En arribar a la plaça de l’església, s’exclamà<br />
admirat:<br />
–Quina església més lletjota! ¡Si no té cap finestra
ni cap finestral!<br />
Va adonar-se que hi havia molta gent enmig de<br />
la plaça, tots amb garbells de batre a les mans.<br />
S’acostà a un rogle i va veure que posaven els<br />
garbells de cara al sol, se’l miraven ben mirat, escapaven<br />
a córrer i es ficaven dins l’església sense<br />
soltar els garbells.<br />
–Què fan vostés?<br />
–Calle, foraster, que tenim un disgust… Van<br />
fer l’església i els va eixir fosca, i ara, per manament<br />
del batle, estem arreplegant sol en els garbells<br />
per veure si li’l podem anar ficant dins. Però<br />
en passar del llindar, se’ns en fuig.<br />
Joan-Antoni es posava les mans al cap i va<br />
pensar a guanyar-se uns dinerets…<br />
–Jo els ho podria arreglar. Ara… que m’haurien<br />
de donar cent lliures.<br />
El portaren a casa del batle i quedaren d’acord.<br />
Joan-Antoni va demanar tres escales de fer<br />
olives, les va empalmar i va pujar amb la picola a<br />
la mà, dalt la teulada, on va llevar amb dos grapats<br />
vuit o deu teules, i a picolades féu un bon<br />
botern.<br />
De seguida, barrejat amb la pols i els algepsots,<br />
va entrar un bellíssim raig de sol dins l’esglesiota.<br />
–És el Nostre Senyor! –deia la gent badant<br />
boca.<br />
–Siga qui siga –conclogué el batle–. ¡Aneu corrents,<br />
doneu-li els diners i que se’n vaja ell i el seu<br />
ferrament, que si li pega per amollar colps, en un<br />
dir Jesus ens derrocaria tot el poble!<br />
Joan-Antoni se’n va anar rient, cada volta més<br />
aconhortat de la ximpleria de la seua dona.<br />
(…)<br />
Rondalles Valencianes d’Enric Valor · volum 4 (Tàndem edicions · Albatros)<br />
29 agost 2011<br />
Una notícia de <strong>VilaWeb</strong>.cat<br />
Edició GENERAL<br />
http://www.vilaweb.cat<br />
Enllaç permanent