NOMS I LLOCS DE CANOVELLES - Estela - Ajuntament de ...

una capsa d’argent repujat del segle XV i un calze modern ben bonic. El senyor rector digué que el document
més antic que hi ha a l’arxiu data de l’any 1607. Dia 8 d’octubre de 1929.”
Cal remarcar la devoció que tenien antigament la imatge i el Santuari de Bellulla, les processons i els
fidels venien d’arreu de la comarca, de Catalunya i més enllà, a postrar-se davant la imatge de la Mare de
Déu de Bellulla i a demanar intercessió pel mal d’ulls i la ceguesa. Les pedres o llàgrimes de santa Llúcia,
de tanta tradició, pedres beneïdes de tacte fi i de la mida d’una mongeta, segons els creients, si es fregaven
pels ulls els curaven i els treien les brosses. En Pere Julià, fidel guardià de les tradicions antigues del
seu poble, té a casa seva diversos exemplars d’aquestes pedres.
Aquella famosa frase catalana que diu “A cada bugada perdem un llençol” seria ben aplicable a les diverses
carlinades, revolucions i fets de diversa mena. El cas és que els nostres arxius han patit grans malvestats
i ens han deixat sense unes referències, a vegades absolutament imprescindibles, per conèixer i descabdellar
el fil conductor dels noms de moltes de les nissagues, les cases i els llocs dels nostres pobles.
Algunes vegades, la documentació no acompanya per identificar amb exactitud un element important,
com pot ser la localització exacta del Pedró, element essencial a la societat passada, car les processons a
aquest punt, amb el capellà presidint la comitiva, pujant amb penons i càntics per poder beneir el terme
des del lloc més alt i, per tant, dominant tot el territori, tenien una rellevància especial.
Cal reconèixer que, abans d’arribar a aquest punt del treball per enllestir-ne una publicació i mentre
s’ha estat fent aquest de Canovelles, hi ha hagut altres persones que ens han precedit i, amb la seva dedicació
anterior, han facilitat i fet més clara en alguns punts aquesta recerca.
D’antuvi, no s’ha pretès en cap moment aprofitar l’estudi d’una recerca anterior simplement per oferir
unes dades. Cal restar, però, en la humilitat, i fer el reconeixement degut a aquelles persones que ens han
precedit, referenciant de forma adequada les dades de cada autor, per conduir el lector cap al seu treball,
si es vol trobar totes les dades pròpies de la seva recerca, procurant, sempre i tant com s’ha pogut, donar
només aquelles dades imprescindibles en fer-hi referència; encara que, de vegades, l’interès és tan gran
que no pots estar-te d’allargar-t’hi poc o molt.
La idea final, que sempre he apuntat i m’ha condicionat fer i refer, és poder arribar, sigui quin sigui, al
resultat final, i sense importar qui el porti a terme, per aconseguir tenir una eina que ens pugui aportar el
material més afinat, treballat i rigorós possible sobre l’onomàstica del nostre territori.
És fàcil d’agrair a tots aquells que han esmerçat part del seu temps —que sempre és molt, encara que
mirat des de fora, algú sovint corre en la incorrecció de no donar, a segons quina feina, el valor que realment
té— en aquests treballs anteriors que esmentàvem; tanmateix hom s’endinsa en aquestes tasques
sovint per una necessitat peremptòria, allò que en diem col·loquialment “el cuc”, no pas a la recerca d’agraïments.
Són molts els canovellins i canovellines que m’han ajudat, en un moment o altre, en la confecció d’aquest
treball; l’any 1990, en Sebastià Asturgó de can Prat i, el 1991, en Joan Castellà de can Trico m’om-
18