En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Senyors, aquesta Ordinació Reial diu això: Jo Jaume II de Mallorca,
fill del Rei en Jaume I, el Conqueridor, vull fer saber que he tingut
notícia de les moltes malalties, morts i misèries que pateixen per mor de
les anomenades febres tercianes los meus súbdits que viuen a llocs de
marjals i altres bandes poc saludables. Per ser que és cosa ben sabuda
que aquelles febres s’hi donen per mor de la presència d’aigües dolentes;
és per açò, i per tal d’acabar amb aquesta desgràcia, que jo, Jaume, Rei
de les Mallorques, man i ordén que siguin dessecats tots aquestos terrenys.
I per a què açò es faci i s’acompleixi, faig saber que tot qui dessequi
terres en semblant lloc en serà l’amo i senyor. I, que si algú, essent
lo propietari es negàs a fer el que Jo man a les seves terres, aquestes li siguin
preses, passant a ser el nou amo d’aquestes qui, conforme en aquesta
Reial Ordre, les haurà dessecades.”
En haver acabat de llegir es pergamí, s’assessor el tornà a enrotllar
i, amb cara de satisfet, es mirà d’un en un tots es allí reunits. Ells
també es miraven s’assessor, però ses seues cares no eren de content,
sinó tot el contrari.
—No ho entenc. A què ve llegir-mos justament sa llei que diu que
es que dessequin aiguamolls en seran es amos? —el va interrogar
es jurat de mà major.
—Però, si justament aquesta es sa llei que mos fa nosa i que dóna
sa propietat de sa terra a tots es pagesos que estan fent horts
—afegí un des consellers.
—Deis que portau sa solució, i resulta que sa cosa que feis es llegir-mos
sa llei que és es nostro problema —digué s’altre conseller.
—I jo us tenia per un home llest? El que sou és un bon tros d’ase!
—rematà enfurismat es governador.
Tot i sa recatòlica, s’assessor no va perdre, ni per un moment, sa
cara de complaença. No s’immutà ni una miquiua; es diria que ja
s’ho esperava. Quan tots es reunits varen haver parlat, respogué:
—Senyors, tal vegada és cert que es problema siga a s’Ordinació
Reial, però estic convençut que, en ella, també hi és sa solució
97