En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

males collites, i si no hi havia prou sal, sa gent patia fam. Però,
tot i ser es més ric d’Eivissa, allò li era ben igual, ell encara en volia
més. Just pareixia que mai no en tengués prou, de sous i de poder,
en Fernando Sanoguera.
Ben empipat, es governador es va aixecar de sa luxosa cadira on
seia, i se’n va anar cap a sa finestra. Des de sa torre més alta des
castell de Dalt Vila, que tothom coneixia com sa torre de l’Homenatge,
en Sanoguera es va mirar es vell edifici des qual havia
manat esbucar bona part per a què hi fessen sa que seria sa seua
nova residència.
—I aquesta obra, quan la pensau començar? Quan es governador
siga mon fill? Més us val fer via si no voleu que us enviï a galeres!
Està prou clar? —va dir, de sa manera més aspra, as pobre mestre
d’obres.
—Sí senyor, està clar, però és que ara mateix tots es picapedrers
de s’illa estan fent feina a ses noves murades i...
—...I no hi ha peròs que hi valguen. Això és el que man, i més us
val complir-ho. I ara ja us podeu retirar —el va interrompre, sense
ni manco dignar-se a mirar-se’l.
Poc després que aquell pobre home se n’anàs tot preocupat, algú
altre va picar sa porta.
—Endavant qui siga! —cridà en Fernando, que ja s’havia tornat a
seure en aquella cadira que més aviat pareixia ser una trona.
Un cavaller jove i ricament vestit de seda i vellut negre va entrar
a sa sala principal de sa torre.
—Bon dia tengueu senyor governador —va dir, mentre feia una
gran cortesia.
— Veiam quines noves em portau, assessor.
Cortesia = reverència.
90