En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

26.04.2013 Views

males collites, i si no hi havia prou sal, sa gent patia fam. Però, tot i ser es més ric d’Eivissa, allò li era ben igual, ell encara en volia més. Just pareixia que mai no en tengués prou, de sous i de poder, en Fernando Sanoguera. Ben empipat, es governador es va aixecar de sa luxosa cadira on seia, i se’n va anar cap a sa finestra. Des de sa torre més alta des castell de Dalt Vila, que tothom coneixia com sa torre de l’Homenatge, en Sanoguera es va mirar es vell edifici des qual havia manat esbucar bona part per a què hi fessen sa que seria sa seua nova residència. —I aquesta obra, quan la pensau començar? Quan es governador siga mon fill? Més us val fer via si no voleu que us enviï a galeres! Està prou clar? —va dir, de sa manera més aspra, as pobre mestre d’obres. —Sí senyor, està clar, però és que ara mateix tots es picapedrers de s’illa estan fent feina a ses noves murades i... —...I no hi ha peròs que hi valguen. Això és el que man, i més us val complir-ho. I ara ja us podeu retirar —el va interrompre, sense ni manco dignar-se a mirar-se’l. Poc després que aquell pobre home se n’anàs tot preocupat, algú altre va picar sa porta. —Endavant qui siga! —cridà en Fernando, que ja s’havia tornat a seure en aquella cadira que més aviat pareixia ser una trona. Un cavaller jove i ricament vestit de seda i vellut negre va entrar a sa sala principal de sa torre. —Bon dia tengueu senyor governador —va dir, mentre feia una gran cortesia. — Veiam quines noves em portau, assessor. Cortesia = reverència. 90

Justament, era s’assessor personal des governador. No devia tenir gaire més de vint anys i, tot i així, ja era un enlletrat i, per damunt de tot, un gran coneixedor de ses lleis. Havia arribat a s’illa junt amb so governador, qui el coneixia de temps ençà. Un i altre patien de sa mateixa fam de sous i poder, i d’igual manca manies. Cregueu que, a aquell parell de dos, ses persones els importaven ben poc. —Senyor, aquí us port es documents que m’havíeu encomanat per signar —va dir s’assessor, amb veu afalagadora. —Ah sí! —contestà es governador, mentre els agafava i els començava a signar —. Veiam quines altres novetats em portau? —Senyor, a la Universitat estan molt regirats perquè diuen que enguany ses collites seran dolentes i no hi haurà prou blat per a tothom. Segons manera no hi ha gaire sal per comprar-ne... —Idò que haguessen fet com jo. Si per comptes de tant de sembrar haguessen comprat ovelles ara no en tendrien, de manca de sous, així com va de cara sa llana. —Senyor, parlant d’ovelles, he rebut un missatge de sa ciutat de València. Pareix ser que us reclamen seixanta lliures per pagar es nou ramat que ja us tenen preparat per embarcar. —Sí, sí, ja ho sé, mala fi puga fer! Es bestiar a punt d’arribar i encara no he pogut dur ni una sola carretada de terra a s’Aiguamoll. Si aquestos animals arriben a s’illa, i aviat no he dessecat s’Aiguamoll, no sé on trobaré prou pastures. Es Prat, tanmateix, és ple d’aquells morts de fam amb ses vaques i es bous... —Sí senyor, ho tenc ben present senyor, però per més que he mirat i remirat no he trobat cap llei que puguem fer servir per treure sa gent des Prat. Pareix ser que es Prat es de tots es eivissencs de molts d’anys... Que dic anys, segles ençà! I un costum tan antic no es pot llevar així com així. Ventura que tenim a favor sa llei que diu que tot qui dessequi terra a un aiguamoll en serà l’amo. Per cert he sentit a dir que... 91

males collites, i si no hi havia prou sal, sa gent patia fam. Però,<br />

tot i ser es més ric d’<strong>Eivissa</strong>, allò li era ben igual, ell encara en volia<br />

més. Just pareixia que mai no en tengués prou, de sous i de poder,<br />

en Fernando Sanoguera.<br />

Ben empipat, es governador es va aixecar de sa luxosa cadira on<br />

seia, i se’n va anar cap a sa finestra. Des de sa torre més alta des<br />

castell de Dalt Vila, que tothom coneixia com sa torre de l’Homenatge,<br />

en Sanoguera es va mirar es vell edifici des qual havia<br />

manat esbucar bona part per a què hi fessen sa que seria sa seua<br />

nova residència.<br />

—I aquesta obra, quan la pensau començar? Quan es governador<br />

siga mon fill? Més us val fer via si no voleu que us enviï a galeres!<br />

Està prou clar? —va dir, de sa manera més aspra, as pobre mestre<br />

d’obres.<br />

—Sí senyor, està clar, però és que ara mateix tots es picapedrers<br />

de s’illa estan fent feina a ses noves murades i...<br />

—...I no hi ha peròs que hi valguen. Això és el que man, i més us<br />

val complir-ho. I ara ja us podeu retirar —el va interrompre, sense<br />

ni manco dignar-se a mirar-se’l.<br />

Poc després que aquell pobre home se n’anàs tot preocupat, algú<br />

altre va picar sa porta.<br />

—<strong>En</strong>davant qui siga! —cridà en Fernando, que ja s’havia tornat a<br />

seure en aquella cadira que més aviat pareixia ser una trona.<br />

Un cavaller jove i ricament vestit de seda i vellut negre va entrar<br />

a sa sala principal de sa torre.<br />

—Bon dia tengueu senyor governador —va dir, mentre feia una<br />

gran cortesia.<br />

— Veiam quines noves em portau, assessor.<br />

Cortesia = reverència.<br />

90

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!