En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Però bé, no em digueu que s’ha assecat sa sèquia... —li contestà
na Maciana, tota regirada.
—No, no tengueu ànsia que no és això. Passa que he fet un pont
per a què hi pugueu passar a peu pla.
Ben aviat conegueren que amb aquella entrada, no només ajudaven
a entrar es majors, es infantons i es curts de vista, sinó que
també alleugerien sa feina a sa feixa. Ara ja no havien de ser dos
per passar senalles de fems o senallons d’hortalisses d’una banda
a s’altra de sa sèquia.
Un d’aquells dies arribà una visita a can Daifa. Era en Guillem
Fontassa, un blonco d’en Lluc per part de mare. Era un home que
tampoc no tenia cap hort que fos seu. Va ser es primer a fer idees
de convertir un altre bocí d’aiguamoll en una feixa com sa de sa
família de sa germana Isabet. Va decidir que la faria aferrada a sa
primera. Justament, per un des costats llargs, per tal d’estalviar-se
haver de cavar una de ses sèquies.
Quan en Guillem va anar a can Daifa per explicar a son cunyat sa
pensada que havia fet, i li demanà permís per fer s’hort aferrat as
seu, n’Andreu li contestà:
—Idò, ja està bé cunyat. Pensau que, d’ara endavant, aquest bocí
de sèquia que hi haurà entre tots dos horts ja no l’hauré d’escurar
tot sol. A partir d’ara ja serà feina de tots dos, perquè tots dos
serem qui mos aprofitarem d’aquella aigua.
Ben aviat, més i més gent va anar escarnint sa idea, i per cada setmana
que passava algú començava a fer una feixa nova. Per cada
dia es veia més gent treballant a s’Aiguamoll. En poc temps, entre
fetes i començades, hi va haver passat d’una quinzena de feixes.
Sa gent ja no parlava des Canar Fosc, sinó de ses feixes que en
treien per fer-hi horts. Ja tothom parlava d’aquells horts llargaruts.
Tothom parlava des horts de ses Feixes.
87