En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

As cap de poc temps, ses llavors començaren a néixer i ses plantes
ja daven mostra d’haver ben aferrat. Bé, totes llevat des arbres.
Aquestos, ben aviat començaren a fer mala cara i, a la fi tots, en
no ser sa figuera, acabaren per morir. N’Andreu va comprendre
què passava.
—Aquesta terra no és per a arbres —va dir un dia a son fill—.
I sabeu per què? Idò perquè, com més avall anam, més aigua hi ha
i com que es arbres tiren ses arrels molt avall troben massa aigua
i es neguen.
Mentrestant, cada dia s’hi arreplegava gent per mirar-se s’hort de
s’Aiguamoll. Tot allò que havia sét mala fiança i, fins i tot, befa,
ara ja era mirat amb uns altres ulls. I, si abans hi anaven quatre o
cinc persones cada dia, ara allò pareixia un riu de gent. Una gentada
que hi anava per admirar sa feixa llarga i estreta que era un
hort que es regava tot sol. Només hi va haver una persona que,
des començament ençà, cada dia hi anava, no per mirar-s’ho, sinó
per ajudar en sa feina... en Mateu Besora, es millor amic d’en Lluc.
Un dia que na Maciana s’hi va atracar per veure com anava tot, en
Lluc la va haver d’ajudar a passar sa sèquia. Sa majora ja no hi
veia gaire, i si no s’ho mirava de ben a prop no era bona a destriar
un ou d’una castanya. Pes més jóvens, allò de passar d’un costat
a s’altre de sa sèquia, només era fer un bot. Però, sa majora no estava
per botadisses. Cregueus que va estar de poc que sa iaia no
anàs de morros dins s’aigua. Ho varen haver de deixar anar sense
que sa vella pogués veure res de tot allò que, tan ufanós, creixia a
s’altre costat. Idò, allò no podia ser i no tornaria a passar. Sense
pensar-s’hi gaire, es jovençà tallà unes bones coes de branques de
savina. Una devora s’altra les posà per damunt sa sèquia. Per
sobre, hi va estendre joncs i altres branques més fines. Per acabar,
ho va cobrir tot de terra ben piconada.
—Majora! En voler podeu tornar a sa feixa de s’hort que ja no us
importarà botar s’aigua.
86