En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Idò, ara el farem molt més gros. El farem de tres braces d’ample
i trenta de llarg! ...I s’aigua arribarà pertot —li respongué son pare,
rient.
—Però, com ho farem?
—Mirau! M’ha costat pensar-hi tota sa nit i esguerrar dos bescuits
ben polits, però ja ho tenc.
Ara era es fill qui no entenia res. És que son pare no comprenia
que si amb s’hort petit no arribava prou aigua enmig, amb un hort
gros encara seria pitjor? N’Andreu, en veure sa cara que feia es
jove, va agafar aquella llesquel·la de dins s’escudella i la girà per
mostrar-la-hi.
—Mirau!
En Lluc va veure, amb sorpresa, com sa part de baix de sa llesca
estava tota travessada de tallucs. Eren com uns solcs que son pare
havia aconseguit fent una ringla de talls paral·lels que després
havia buidat amb sa punta des ganivet.
—Això, ho farem a s’hort —va dir, tot divertit, vent sa cara de
sorpresa que posava s’hereu de la casa.
D’entrada en Lluc quedà bocabadat. Sa que volia fer son pare era
cavar túnels? Túnels per davall de s’hort per a què s’aigua pogués
arribar per tot?
—No pare, això no pot ser. No es poden fer túnels a s’Aiguamoll.
Sa terra és massa molla. S’esfondraria.
—No fill meu no, això mateix ja ho havia pensat jo. No farem túnels
sinó fibles.
—Bé... potser... tal vegada sí... tal volta podria funcionar. La veritat
és que no hi havia pensat... Quina idea!
Bona part d’aquell diumenge, sa família la va passar entaulada
Fibla: és una sèquia feta en terra que després s’omple de pedrotes i es tapa
amb branques de pi, herba i terra. Serveix per a què s’aigua puga passar per dins
i xopar tota sa terra que hi ha per devora i per damunt.
81