En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

I, en despertar-se, per uns moments, encara va seguir pensant que
era Nadal. Nadal a darrers de febrer? Ca! ...Idò, què li ho havia
fet creure? Sa contesta era damunt sa taula. S’al·lot, perdó es jovenet,
ben aviat va reconèixer aquella oloreta tan bona. Era una
olor inconfusible, una olor de festa, de festa grossa i assenyalada
però, sobretot, també una olor de Nadal. Era olor de bescuit!
Justament, sa mare i sa majora s’havien aixecat ben dejorn per fer
bescuits. Per quan en Lluc es va despertar ja n’havien tret de dins
es forn quatre de ben polits que ara encara eren calentets. Bé, per
dir sa veritat, des quatre cocs, de sencers, ja només en quedaven
dos. Es altres estaven esbocinats i escampats per tota sa taula.
Enmig d’aquell esbarreig de llesques tallades de tota llei de formes,
mides i gruixos, i encara més frimolada, hi havia n’Andreu.
Aquest, davant seu, a més a més tenia dues enciameres, una gerra
grossa de llet i es seu ganivet.
En Lluc s’atracà a sa taula, però son pare estava tan enfeinat que
ni manco no el va afinar. Just en aquell moment s’estava mirant
de molt a prop com s’amarava de llet una llesca grossa i llarga que
acabava de ficar dins s’enciamera. I en això, aixecà es braços i
quasi cridant va dir:
—Ja està, ja ho tenc!
—Què és que ja està? Mon pare.
—Ja sé com ho farem!
—Ja sabeu com fareu què? —va insistir es fill.
—Idò, que aviat s’hort de s’Aiguamoll no serà més petit, sinó molt
i molt més gros.
—Però, això és impossible. Si ja us vaig explicar que, tot i ser tan
petitoi com és ara, s’aigua de sa sèquia no arriba enmig. Si encara
el feim créixer més, ses plantes moriran de set.
Llei = manera o classe.
80