En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

ebé a crits. Però, tot d’una recuperà sa calma i es girà cap a son fill
per preguntar-li:
— Però, i com ho regau, tot això, Lluc? A mà, traginant poalades
des de sa Llavanera, és una feinada... No pot ser.
—Si ja us ho vaig explicar anit passada. No ho he de regar. Aquí
ses plantes es reguen totes soles!
Altra vegada, i amb tota sa paciència del món, en Lluc tornà a explicar-los
com ses plantes xuclaven s’aigua de sa sèquia posant
s’exemple des bescuit i sa llet. Després, els mostrà com ses plantes
no havien estat atacades per cap cuc ni animal per mor de sa sèquia
que rodava s’hort. També els mostrà es canal de desguàs i
els explicà com anava es sistema de control des nivell de s’aigua.
—I en haver fet això, ja no heu hagut de regar cap mica? —va preguntar
n’Andreu, que en tota sa vida no recordava haver vist una
cosa tan increïble.
—Just! Bé... en veritat, no del tot. Així mateix, hi ha un bocí a sa
banda d’enmig que queda massa lluny de sa sèquia, i l’he de regar
a mà. Però, això s’arregla fent s’hort encara més petitet.
Es féu un gran silenci. Allò que havien vist i escoltat aquell matí
as Canar Fosc era massa gros com per pair-ho aviat. A la fi, n’Andreu
es girà cap a en Lluc i digué:
—Fill meu, jo ja feia temps que afinava que en dúieu alguna entre
mans. I, tot i que no sabia què era, estava cert que fos sa que fos,
no podia ser res dolent. Però això que aquí veig, no és que no siga
dolent... Fill meu, heu de saber que això que heu sabut fer aquí no
és un hort, no. Lluc Daifa això és una meravella! I una cosa que
mos canviarà sa vida —i, després d’un altre silenci, rematà tot solemne—.
Escoltau tots, estic molt orgullós des meu fill. Sí jove,
estic molt orgullós de vós. He dit!
En Lluc va quedar aturat i mut com un cap paret. Dir que era
s’al·lot més feliç del món era quedar-se curt. Tots sabien que, encara
que tenia molt bon cor i s’estimava sa família tant com es
78