En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa
ebé a crits. Però, tot d’una recuperà sa calma i es girà cap a son fill per preguntar-li: — Però, i com ho regau, tot això, Lluc? A mà, traginant poalades des de sa Llavanera, és una feinada... No pot ser. —Si ja us ho vaig explicar anit passada. No ho he de regar. Aquí ses plantes es reguen totes soles! Altra vegada, i amb tota sa paciència del món, en Lluc tornà a explicar-los com ses plantes xuclaven s’aigua de sa sèquia posant s’exemple des bescuit i sa llet. Després, els mostrà com ses plantes no havien estat atacades per cap cuc ni animal per mor de sa sèquia que rodava s’hort. També els mostrà es canal de desguàs i els explicà com anava es sistema de control des nivell de s’aigua. —I en haver fet això, ja no heu hagut de regar cap mica? —va preguntar n’Andreu, que en tota sa vida no recordava haver vist una cosa tan increïble. —Just! Bé... en veritat, no del tot. Així mateix, hi ha un bocí a sa banda d’enmig que queda massa lluny de sa sèquia, i l’he de regar a mà. Però, això s’arregla fent s’hort encara més petitet. Es féu un gran silenci. Allò que havien vist i escoltat aquell matí as Canar Fosc era massa gros com per pair-ho aviat. A la fi, n’Andreu es girà cap a en Lluc i digué: —Fill meu, jo ja feia temps que afinava que en dúieu alguna entre mans. I, tot i que no sabia què era, estava cert que fos sa que fos, no podia ser res dolent. Però això que aquí veig, no és que no siga dolent... Fill meu, heu de saber que això que heu sabut fer aquí no és un hort, no. Lluc Daifa això és una meravella! I una cosa que mos canviarà sa vida —i, després d’un altre silenci, rematà tot solemne—. Escoltau tots, estic molt orgullós des meu fill. Sí jove, estic molt orgullós de vós. He dit! En Lluc va quedar aturat i mut com un cap paret. Dir que era s’al·lot més feliç del món era quedar-se curt. Tots sabien que, encara que tenia molt bon cor i s’estimava sa família tant com es 78
puga estimar, n’Andreu Daifa també era un home de poques paraules, i encara manco d’alabances. Així què, allò que li havia dit son pare li va arribar a l’ànima. Però, sa cosa no acabava aquí perquè, i això no li havia passat per alt, era sa primera vegada que son pare el tractava de “jove”. Finsos aquell dia sempre havia sét s’al·lot o es garrit. Però, això ja era aigua passada, d’avui ençà ja no era un al·lot, almanco a ca seua ja no el considerarien així. Ara ja era tot un jove. Millor encara, un jove des qual son pare se sentia molt orgullós. De camí de tornada, sa família Daifa feia sa colleta de gent més alegre i xavada que hagueu vist mai. Tots xerraven sense parar i reien seguit. Na Isabet va dir a son fill que aquell dia matarien un gall per fer-lo guisat amb ses seues verdures i sèmola, que a més de ser una menja de festa, també sabia que era una de ses que més li agradaven. Na Maciana li va dir que per postres li faria una gran escudella de llet apresa per a què se la menjàs amb arrop. N’Andreu també parlava sense aturall, però ho feia tot sol. De tot allò que deia, es altres només pogueren sentir alguns mots com: sèquies, horts, xíndries, més gros... i, tot sovent, anava repetint: es moros tenien raó, era ver, es moros deien ver i naltros no els crèiem, tenien raó, tenen raó... Després d’un gran sopar, de molt de xerrar i encara més riure, aquella nit, es de can Daifa, se n’anaren a dormir prou tard. Quan, el sendemà en Lluc es va despertar ja no era gaire prompte, de fet es altres ja feia estona que s’havien aixecat. Que no l’haguessen cridat per fer feines era ben estrany, però encara hi havia una altra cosa que se li feia més estranya. Era es somni que havia tengut: es trobava en una festa, una festa de matances, on amb sos amics i cosins jugavan al tio. Però, per alguna estranya raó, ell sabia que aquelles matances que havia somiat eren per Nadal. Arrop: és un menjar dolç que es fa bullint molt de temps bocins de codony, escorxa de xíndria i altres fruites en suc de raïm. 79
- Page 28 and 29: cap a res, no aprofitava per destri
- Page 30 and 31: Tot això pensava en Lluc mentre an
- Page 32 and 33: s’hi havia passat mitja vida, i m
- Page 34 and 35: el sent a piular de dia és senya d
- Page 36 and 37: enorme, es ginjoler més gros que n
- Page 38 and 39: —Si es secret està enterrat, amb
- Page 40 and 41: Així com anaven pujant, i com més
- Page 42 and 43: çat. Era un vell moro, un esclau q
- Page 45 and 46: Capítol VI Es Canar Fosc En Potes,
- Page 47 and 48: més estrany de tots es que campave
- Page 49 and 50: Capítol VII S’aigua Un hort! Aqu
- Page 51 and 52: —Veiam si és que estarà covant
- Page 53 and 54: que estava treballant per allà, no
- Page 55 and 56: —Mirau bon al·lot, tant si en te
- Page 57 and 58: Capítol VIII S’hort Secret —Aq
- Page 59 and 60: en tenia una senallada ben caramull
- Page 61 and 62: —Sí, sí, ja hi vaig —contest
- Page 63 and 64: havia de regar, aquesta feinada ja
- Page 65 and 66: —Lluc, aquestes plantes tenen set
- Page 67: feia molta calor, era un des llocs
- Page 70 and 71: encara estarem de bones si no passa
- Page 72 and 73: —Què duis fill meu? Que anau tan
- Page 74 and 75: Secret des Canar Fosc. —Es Canar
- Page 77: Capítol X Es horts de ses Feixes Q
- Page 81: —Idò, ara el farem molt més gro
- Page 85 and 86: els anaven sortint pedres que anare
- Page 87: —Però bé, no em digueu que s’
- Page 90 and 91: males collites, i si no hi havia pr
- Page 92 and 93: —Ja ho sé! No importa que m’ho
- Page 95 and 96: Capítol XII S’Ordinació Reial T
- Page 97 and 98: —Senyors, aquesta Ordinació Reia
- Page 99 and 100: Capítol XIII Sa prova Pocs dies m
- Page 101 and 102: —Tot i què teniu raó, no va ser
- Page 103 and 104: havia pogut fer es ous a sa sèquia
- Page 105 and 106: A primera hora del sendemà hi havi
- Page 107 and 108: —Just això, què? —Que no far
- Page 109 and 110: el sendemà començaran ses obres d
- Page 111 and 112: Capítol XIV Sa feinada Quan es jur
- Page 113 and 114: molt lluny, però m’han dit que a
- Page 115 and 116: quell pontet de terra roja, just a
- Page 117 and 118: —Que no deis que mengen moscards?
- Page 119 and 120: Capítol XV Es futur des horts de s
- Page 121 and 122: tiva en ple arribà as lloc tractat
- Page 123: catrafal que tenia a ses mans, tant
- Page 127 and 128: En això se sentí un altre moscard
ebé a crits. Però, tot d’una recuperà sa calma i es girà cap a son fill<br />
per preguntar-li:<br />
— Però, i com ho regau, tot això, <strong>Lluc</strong>? A mà, traginant poalades<br />
des de sa Llavanera, és una feinada... No pot ser.<br />
—Si ja us ho vaig explicar anit passada. No ho he de regar. Aquí<br />
ses plantes es reguen totes soles!<br />
Altra vegada, i amb tota sa paciència del món, en <strong>Lluc</strong> tornà a explicar-los<br />
com ses plantes xuclaven s’aigua de sa sèquia posant<br />
s’exemple des bescuit i sa llet. Després, els mostrà com ses plantes<br />
no havien estat atacades per cap cuc ni animal per mor de sa sèquia<br />
que rodava s’hort. També els mostrà es canal de desguàs i<br />
els explicà com anava es sistema de control des nivell de s’aigua.<br />
—I en haver fet això, ja no heu hagut de regar cap mica? —va preguntar<br />
n’Andreu, que en tota sa vida no recordava haver vist una<br />
cosa tan increïble.<br />
—Just! Bé... en veritat, no del tot. Així mateix, hi ha un bocí a sa<br />
banda d’enmig que queda massa lluny de sa sèquia, i l’he de regar<br />
a mà. Però, això s’arregla fent s’hort encara més petitet.<br />
Es féu un gran silenci. Allò que havien vist i escoltat aquell matí<br />
as Canar Fosc era massa gros com per pair-ho aviat. A la fi, n’Andreu<br />
es girà cap a en <strong>Lluc</strong> i digué:<br />
—Fill meu, jo ja feia temps que afinava que en dúieu alguna entre<br />
mans. I, tot i que no sabia què era, estava cert que fos sa que fos,<br />
no podia ser res dolent. Però això que aquí veig, no és que no siga<br />
dolent... Fill meu, heu de saber que això que heu sabut fer aquí no<br />
és un hort, no. <strong>Lluc</strong> <strong>Daifa</strong> això és una meravella! I una cosa que<br />
mos canviarà sa vida —i, després d’un altre silenci, rematà tot solemne—.<br />
Escoltau tots, estic molt orgullós des meu fill. Sí jove,<br />
estic molt orgullós de vós. He dit!<br />
<strong>En</strong> <strong>Lluc</strong> va quedar aturat i mut com un cap paret. Dir que era<br />
s’al·lot més feliç del món era quedar-se curt. Tots sabien que, encara<br />
que tenia molt bon cor i s’estimava sa família tant com es<br />
78