En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

Capítol X
Es horts de ses Feixes
Quan sa família de can Daifa arribà a sa vora de sa Llavanera, just
a s’altre costat des Canar Fosc, n’Andreu va dir:
—Aquí? Dins aquest canyer, em voleu dir que heu fet un hort?
—Sí pare, a sa clariana que hi ha darrere d’aquesta mar de canyes
—respongué es fill, amb molta seguretat.
—Mare de Déu santíssima, però si això és es Canar Fosc! —va dir
na Maciana, tota esglaida i sense parar de senyar-se—. Però, no
s’hi pot entrar... D’aquí diuen que surt por.
—Por, no ho sé si en surt, majora, però pinyes de col i faves, ja us
dic que n’han sortit i en sortiran —li contestà es nét, tot divertit.
Armat amb un destraló, per ses canyes i per sa por que en pogués
sortir, n’Andreu començà a tallar on li va dir son fill. En un tancar
i obrir d’ulls varen tenir fet un carrerany que anava des torrent
fins a sa clariana.
Quan n’Andreu, na Isabet i na Maciana veren el que havia just
enmig d’aquella clariana, s’aturaren en sec. Estaven com a clavats
en terra. Tot i que en Lluc els ho havia explicat fil per randa sa nit
anterior i, el que veien coincidia exacte amb allò que els havia
contat, no s’ho podien creure.
Sa primera a poder parlar va ser sa mare:
—Ai Déu meu, ai bon Déu meu! —és tot el que va ser bona a dir.
N’Andreu s’hi va atracar més.
—Però! I que heu vist quines cols tan grossel·les i polides! I quines
faveres tan galanes! I aquestes parres tot rodant s’hort! —deia gai-
77