En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

tenim dos, d’horts. I jo sense saber-ho —li contestà l’amo de can
Daifa, que a hores d’ara ja estava convençut que el que volia fer
son fill era gastar-los una broma.
—Sí, ara tenim s’hort de sa Blanca Dona i s’hort Secret des Canar
Fosc.
—S’hort Secret des Canar Fosc? —repetiren tots a una.
—Sí, just.
No és que mos vulga gastar una broma, és que s’ha begut l’enteniment,
va pensar n’Andreu, mentre es mirava son fill amb cara
de pena.
—No, tranquils, no és que estiga sonat —va dir, en veure ses carusses
que feien es de ca seua—. Deixau-me agafar una cadira per
seure, i us ho explicaré tot.
En haver-se segut, continuà:
—Mirau, això que avui he dut a casa, no és res que ningú m’hagi
dat, sinó que només us estic tornant, això sí amb molt d’escreix,
allò que valtros, sense saber-ho, m’havíeu “deixat” un temps
enrere.
De seguit, els va explicar es planter que havia agafat aquell dia a
s’hort, ses faves que havia tret de s’oró i ses cabeces d’all que
havia pres des forcs que penjaven a sa cuina.
—Sí, aquell dia vaig veure com us amagàveu es planters de col que
no aprofitaven —va dir n’Andreu, recordant s’eixida de son fill.
—Però bon al·lot, mos voleu dir on els sembràreu? Qui ha sét sa
bona persona que us ha deixat sembrar as seu hort? I per què li
deis aquest nom tan estrany d’hort Secret de no sé què? —li digué
sa mare, fent en veu alta una pregunta que es altres també s’estaven
fent.
—Ma mare, ningú no m’ha deixat sembrar res enlloc. Tot això
que veis damunt sa taula, i molt més, ho he sembrat as meu hort
73