En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Què duis fill meu? Que anau tan carregat —li digué sa mare, en
veure’l entrar amb tot aquell embalum.
—Bé, ja ho veis... —contestà en Lluc, fent-se es desmenjat, mentre
descarregava sa muntaranya d’hortalisses.
Tots es giraren per veure amb deteniment allò que es jovenet
anava estenent damunt sa vella taula de pi.
—I es pot saber qui mos ha fet aquest regal tan bo? —li preguntà
son pare, entre sorprès i admirat per sa bona cara que feien aquelles
verdures.
—Jo —va respondre en Lluc tot orgullós.
—Què vol dir “jo”? —contestà son pare, fent cara de no comprendre-ho.
—Vol dir que ningú mos ha fet cap regal. Tot això, i molt més, és
nostro.
—Nostro? Tot això? I molt més? —va repetir na Isabet, amb veu
de no entendre res de res.
—Això mateix —rematà son fill triomfalment.
—Veiam jovenet —va dir n’Andreu, ja mig empipat— jo sé bé
quines verdures tenim a s’hort i quina cara fan, i sé ben cert, que
ni aquestes faves, ni molt manco aquestes cols tan hermoses i polides,
no són de s’hort de sa Blanca Dona.
—És què no n’han sortit, d’aquell hort, mon pare.
Comprendreu que n’Andreu, na Isabet i na Maciana hores d’ara
ja estaven talment perduts del tot.
—Lluc Daifa, em voleu explicar què vol dir això de... que són nostros
i que no han sortit “d’aquell” hort —li contestà son pare, que
cada vegada ho entenia manco.
—Idò, això mateix mon pare. Que són sortides d’un altre hort.
—Aquesta sí que és bona! Així que ara a can Daifa resulta que en
72