En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

encara estarem de bones si no passam gana —sentencià.
Tots sabien que l’amo de can Daifa exagerava, però tant hi feia,
quan estava emprenyat d’aquella manera més valia no porfediar-hi
gaire.
En Lluc, que s’ho havia estat escoltant tot ben calladet, es va mirar
de prop aquell còvec mig ple de pinyetes de col que havia dut son
pare. Ben de veres, si les comparava amb ses seues, es veien molt,
però que molt petites. La meitat de ses seues haguessen ben omplit
tot es còvec, va pensar, sense poder evitar sentir-se’n una mica
orgullós.
Tot allò que havia passat es vespre anterior, ho anava recordant
mentre buscava ocupacions per fer passar es dia com més ràpid
millor. Ja feia estona que havia triat ses cabeces d’all més polides
i les havia trenat tan bé com va saber, per tal que quedàs un forc
d’alls ben plantós. I de veres ho havia aconseguit. Ses bajoques
de faves més polides i tendres les havia calat dins un cistelló i va
omplir es senalló, que s’havia emportat d’amagat, amb dos cabdells
i tres pinyes de col que eren cosa de veure. Quan ja ho tenia
tot ben preparat i repassat, i després de molt rodar i voltar sense
saber ben bé què fer, va decidir que en Potes, així mateix, es mereixia
una recompensa per s’ajuda. Ben segur que si es calàpet no
li hagués dat aquella idea quan es va ficar dins es canal, no se li hagués
acudit res per salvar s’hort i, a hores d’ara, totes ses plantes
ja faria temps que serien ben mortes. Va decidir que per premi li
faria una bona caçada de moscards, que eren sa menja preferida
de s’animal. Per tal d’agafar tants insectes com pogués es va arrufar
arranet de sa sèquia. Mentre anava fent manotades per agafarlos,
una mica més avant, en va veure un que feia una cosa que ell
ja havia vist amb ràbia altres vegades. Es moscard s’havia posat
dalt s’aigua per fer sa posta d’ous. Però cregueus que aquest, per
més que ho intentava una i una altra vegada, no arribava a ficar-hi
Porfediar = discutir
70