En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

tret, on sa sèquia que rodava s’hort s’ajuntava amb so canal que
anava fins es torrent de sa Llavanera. Mentre s’al·lot es mirava es
calàpet, va veure com s’aigua s’anava aturant, es cos d’aquell
enorme amfibi dins aquell canal tan estret ho tapava tot. No n’hi
cuidava passar ni una gota i, per mor d’això, darrere s’animal a
poc a poc es nivell començà a pujar.
En Lluc, que fins aquell moment ho havia vist sense fer-ne gaire
cas, tantost s’ho va mirar amb uns altres ulls. Una gran idea li
havia vengut as cap. Podia ser aquella sa solució? Podia ser tan
fàcil? De veres en Potes li havia dat sa solució?
—I que llavors encara diguen que amb un calàpet no es pot parlar.
Gràcies Potes! —en sentir sa xerrameca s’animal es girà i, per un
moment, li va parèixer que es calàpet li havia aclucat un ull.
Sí, en Potes havia trobat es remei. Era tan fàcil com calar alguna
cosa dins es canal que fes sa mateixa feina que ara feia es calàpet:
aturar s’aigua. Tanmateix, allò que hauria de ficar no podia ser
gaire alt, perquè s’aigua pujaria massa dins sa sèquia i corria es
risc de negar-ho tot; tampoc no podia ser gaire baix, perquè si així
ho feia s’aigua no arribaria prou amunt i ses plantes seguirien patint
set.
Sense perdre un minut sortí des Canar Fosc i va passar sa resta
des dia buscant una llosa que fes sa mida. Sa cosa va ser més mala
de fer que no s’havia imaginat. Per començar, ni as Prat, ni a prop
d’allà, ses pedres no es trobaven espesses, i encara manco ses lloses.
Després de molt i molt buscar en va trobar alguna, però cap
no era de sa mida que volia. As cap de les cent quaranta, quan es
solell ja començava a anar baixet, a prop de la Barra trobà una
cosa que li podria fer profit. Davant seu hi havia una pastera abandonada
de feia molt de temps. La ben coneixia, a s’estiu, quan
Llosa: és una pedra molt plana.
66