En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

i per acabar-ho d’adobar, un dia en arribar trobaren que es bestiar
d’un vesí havia fuit i, ja us deveu fer comptes, no va tenir altre
lloc on anar que a s’hort de sa Blanca Dona, ni altra cosa per menjar
que ses cols de n’Andreu. L’amo de can Daifa talment treia foc
pes queixals.
A s’hort Secret però, res d’això no passava. I no passava per una
raó molt bona d’entendre: cap d’aquells animals no podia passar
es canal d’aigua que el rodava. Així de senzill, així de fàcil.
I el millor de tot era que s’al·lot no hi havia de fer pràcticament
res, llevat de cavar, ara i en tant, per matar ses males herbes. Ses
plantes creixien totes soles i sense haver-les de regar! Tenien prou
amb s’aigua que podien xuclar d’aquella terra que sempre estava
tan humida. En canvi, una altra feina que sí tenia era que, tot sovent,
havia d’anar tallant es canyet que creixia rodant rodant es
canal. Aquesta era una tasca que no es podia deixar de fer perquè
si no ses plantes acabaven per engorgar es canal. Tanmateix, ben
aviat va descobrir que aquelles canyetes tan tendroies feien ses
delícies d’en Siulo i de na Roja. Així que, es dissabtes es va avesar
a tallar-ne uns bons feixos per dar-los as bou i a sa vaca es diumenges,
quan no baixaven as Prat.
Es temps va anar passant. Per cada dia es solell feia un camí més
llarg i, així com s’allargava es dia, també anava fent més caloreta.
A s’hort Secret quasi tot pareixia anar la mar de bé. Cols de pinya
i de cabdell, alls i faves tot creixia molt polit i molt ufanós. Bé,
tot, llevat d’unes poques plantes que just quedaven al bell mig de
s’hort i que, tantost, començaren a estantissar-se. En veure-ho ja
conegué què passava.
Bestiar: es diu bestiar a tots es animals domèstics grossos junts, com ses ovelles
i ses cabres.
64