En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

26.04.2013 Views

i per acabar-ho d’adobar, un dia en arribar trobaren que es bestiar d’un vesí havia fuit i, ja us deveu fer comptes, no va tenir altre lloc on anar que a s’hort de sa Blanca Dona, ni altra cosa per menjar que ses cols de n’Andreu. L’amo de can Daifa talment treia foc pes queixals. A s’hort Secret però, res d’això no passava. I no passava per una raó molt bona d’entendre: cap d’aquells animals no podia passar es canal d’aigua que el rodava. Així de senzill, així de fàcil. I el millor de tot era que s’al·lot no hi havia de fer pràcticament res, llevat de cavar, ara i en tant, per matar ses males herbes. Ses plantes creixien totes soles i sense haver-les de regar! Tenien prou amb s’aigua que podien xuclar d’aquella terra que sempre estava tan humida. En canvi, una altra feina que sí tenia era que, tot sovent, havia d’anar tallant es canyet que creixia rodant rodant es canal. Aquesta era una tasca que no es podia deixar de fer perquè si no ses plantes acabaven per engorgar es canal. Tanmateix, ben aviat va descobrir que aquelles canyetes tan tendroies feien ses delícies d’en Siulo i de na Roja. Així que, es dissabtes es va avesar a tallar-ne uns bons feixos per dar-los as bou i a sa vaca es diumenges, quan no baixaven as Prat. Es temps va anar passant. Per cada dia es solell feia un camí més llarg i, així com s’allargava es dia, també anava fent més caloreta. A s’hort Secret quasi tot pareixia anar la mar de bé. Cols de pinya i de cabdell, alls i faves tot creixia molt polit i molt ufanós. Bé, tot, llevat d’unes poques plantes que just quedaven al bell mig de s’hort i que, tantost, començaren a estantissar-se. En veure-ho ja conegué què passava. Bestiar: es diu bestiar a tots es animals domèstics grossos junts, com ses ovelles i ses cabres. 64

Lluc, aquestes plantes tenen set —va dir-se s’al·lot parlant en veu alta. Com que només eren unes poques, no es va atabalar gaire. Agafà un poal, i en un tres i no res les va tenir ben regades. Encara que ho hagués fet a poalades es problema estava resolt. Aquella tarda abans d’anar-se’n des Prat va fer un tat per veure s’hort. Amb alegria descobrí que ses plantes tornaven a fer bona cara. Però, es temps va anar passant i sa cosa, per comptes de millorar, va anar empitjorant. Cada vegada havia d’abocar-hi més poals d’aigua i cada dia que passava hi havia manco aigua a sa sèquia. Així va seguir fins que un bon dia, en veure sa mala cara que feien sa major part de ses plantes, va comprendre que allò ja no podia anar. Es panorama era bastant trist. Ara ja no eren unes poques plantes que tenien manca d’aigua, gairebé totes ses d’enmig estaven ben estantisses. Només ses que estaven més a prop de sa sèquia feien més bona vista. Després de fer una feinada, traient amb so poal sa poca aigua que va poder recollir des sòl de sa sèquia per mal regar a mitges s’hort, es va asseure en terra. Estava ben cansat, però el que encara estava més, era trist. No podia ser. Tant d’esforç! I ara tot havia de ser per a res? No era just! Però, què hi podia fer? Estava clar quin era es problema. Ja feia temps que s’ho temia. Per cada setmana que passava feia més calor i hi havia manco aigua. As canal que rodava s’hort es nivell havia baixat a la meitat. Per mor d’això, sa terra per cada dia era més i més seca, i ses plantes ja no bevien prou. Es va girar i, mirant-se es calàpet amb cara de desesperació, li va dir: —Què puc fer Potes? Com és fàcil de comprendre en Potes no li va donar cap solució, ni li va contestar, ni manco es va molestar a girar-se per mirar aquell al·lot que es trobava tan arregirat. S’animal, que aquell dia també passava calor, s’havia ficat dins sa sèquia per refrescar-se una mica xopollant dins s’aigua. S’havia posat en un lloc ben es- 65

i per acabar-ho d’adobar, un dia en arribar trobaren que es bestiar<br />

d’un vesí havia fuit i, ja us deveu fer comptes, no va tenir altre<br />

lloc on anar que a s’hort de sa Blanca Dona, ni altra cosa per menjar<br />

que ses cols de n’Andreu. L’amo de can <strong>Daifa</strong> talment treia foc<br />

pes queixals.<br />

A s’hort Secret però, res d’això no passava. I no passava per una<br />

raó molt bona d’entendre: cap d’aquells animals no podia passar<br />

es canal d’aigua que el rodava. Així de senzill, així de fàcil.<br />

I el millor de tot era que s’al·lot no hi havia de fer pràcticament<br />

res, llevat de cavar, ara i en tant, per matar ses males herbes. Ses<br />

plantes creixien totes soles i sense haver-les de regar! Tenien prou<br />

amb s’aigua que podien xuclar d’aquella terra que sempre estava<br />

tan humida. <strong>En</strong> canvi, una altra feina que sí tenia era que, tot sovent,<br />

havia d’anar tallant es canyet que creixia rodant rodant es<br />

canal. Aquesta era una tasca que no es podia deixar de fer perquè<br />

si no ses plantes acabaven per engorgar es canal. Tanmateix, ben<br />

aviat va descobrir que aquelles canyetes tan tendroies feien ses<br />

delícies d’en Siulo i de na Roja. Així que, es dissabtes es va avesar<br />

a tallar-ne uns bons feixos per dar-los as bou i a sa vaca es diumenges,<br />

quan no baixaven as Prat.<br />

Es temps va anar passant. Per cada dia es solell feia un camí més<br />

llarg i, així com s’allargava es dia, també anava fent més caloreta.<br />

A s’hort Secret quasi tot pareixia anar la mar de bé. Cols de pinya<br />

i de cabdell, alls i faves tot creixia molt polit i molt ufanós. Bé,<br />

tot, llevat d’unes poques plantes que just quedaven al bell mig de<br />

s’hort i que, tantost, començaren a estantissar-se. <strong>En</strong> veure-ho ja<br />

conegué què passava.<br />

Bestiar: es diu bestiar a tots es animals domèstics grossos junts, com ses ovelles<br />

i ses cabres.<br />

64

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!