En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

havia de regar, aquesta feinada ja no importava fer-la. Després de
sembrar ses cols va tocar es torn de ses faves. Més tard va treure
de dins sa barsa unes cabeces d’alls que també havia agafat de ca
seua. Tot i que ja era una mica endavant per sembrar faves i alls,
estava amb ses confiances que, així mateix, tenint aigua podrien
créixer prou bé. En tenir-ho tot enllestit, agafà es sarments, els
tallà de sa mida que volia i els va anar aclavant tot rodant s’hort,
talment as caire de s’aigua. Va pensar que així, a més de fer fruita,
ses rels d’aquesta planta ajudarien a aguantar sa paret des canal.
En haver acabat s’ho mirà tot i va fer un somriure que li cuidà
anar d’orella a orella. Ara sí que tenc un hort, va pensar, i ben content
sortí des Canar Fosc per anar a jugar amb sa colla d’amics.
Ses setmanes anaren passant i per cada dia en Lluc Daifa estava
més content. Totes ses plantes havien aferrat i nascut. I això que
es planters que havia fet servir eren d’allò més lletjot. Ara, en
canvi, tot feia molt bona cara. Es alls, ses
faveres i ses cols estaven molt
ufanoses. Per contra, a s’hort
de sa Blanca Dona ses coses
no anaven tan bé. Allà, ses
darreres setmanes es caragols
cada nit es feien un bon
fart amb ses fulles de ses cols. Per
més que cada dia sa família de can
Daifa es fes un fart d’escaragolar, el sendemà
n’hi tornaven a aparèixer tants o més. Sa cosa va arribar a ser tan
espantosa que n’Andreu, ben fart de menjar guisat de caragols dia
sí i dia també i, vent que allò no feia més que anar de dolentes a
pitjors, va manar a son fill que caçàs tots es eriçons que pogués i
els amollàs per s’hort per veure si es menjaven es maleïts caragols.
Però quan sa cosa, gràcies as eriçons, va millorar una mica, va ser
es torn des conills. També hi anaven de nits i just pareixia que mai
no es cansassen de tastar aquelles plantes tan mengívoles. A la fi,
63