En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

26.04.2013 Views

d’en terra alguns planters des que ell mateix havia llençat abans. Fusta! Aquest fill meu per cada dia fa coses més rares, va pensar i, sense saber per què, va estar convençut que allò que feia s’al·lot per força havia de tenir quelcom a veure amb so fet que es vespre passat hagués arribat tan tard. Després de plantar ses cols encara varen tenir temps per fer una bona sembrada d’alls, abans d’entornarse’n a casa per dinar. A la nit, quan tothom va estar ben dormit, en Lluc s’aixecà des llit i, molt en senyet, molt en senyet, anà fins as racó de sa cuina, on hi havia un oró caramull de faves seques. En va agafar dues bones ambostes. El sendemà de matinet, anant de camí cap as Prat, com cada dia, va passar per devora una vinya bastant grossa que era d’un senyor de Dalt Vila. De normal, era un lloc molt tranquil, gairebé mai no es veia ningú. Però, aquell matí sa cosa era ben diferent. Se sentien veus i es veia gent pertot arreu. Una colla d’hòmens estaven esporgant ses parres. Un poc més avant, s’al·lot va afinar que darrere d’unes pedres hi havia uns quants manats de sarments acabats de tallar. No s’hi pensà gaire, i d’una falconada en rampillà una bona braçada. I, tot comprovant que ningú no el ves, la va ben lligar amb una cordella. Es carregà es sarments a s’esquena i seguí camí avant. En arribar a s’hort Secret va desembolicar es planterets. Els havia portat, ben embolicadets, dins un manadet d’herba fresca per a què no s’assecassen. Va triar es més polits, o millor dit, es manco lletjos i els va sembrar. Aquesta vegada directament en terra. No va haver de fer ni esquenes ni solcs ni res. Com que tanmateix no 62

havia de regar, aquesta feinada ja no importava fer-la. Després de sembrar ses cols va tocar es torn de ses faves. Més tard va treure de dins sa barsa unes cabeces d’alls que també havia agafat de ca seua. Tot i que ja era una mica endavant per sembrar faves i alls, estava amb ses confiances que, així mateix, tenint aigua podrien créixer prou bé. En tenir-ho tot enllestit, agafà es sarments, els tallà de sa mida que volia i els va anar aclavant tot rodant s’hort, talment as caire de s’aigua. Va pensar que així, a més de fer fruita, ses rels d’aquesta planta ajudarien a aguantar sa paret des canal. En haver acabat s’ho mirà tot i va fer un somriure que li cuidà anar d’orella a orella. Ara sí que tenc un hort, va pensar, i ben content sortí des Canar Fosc per anar a jugar amb sa colla d’amics. Ses setmanes anaren passant i per cada dia en Lluc Daifa estava més content. Totes ses plantes havien aferrat i nascut. I això que es planters que havia fet servir eren d’allò més lletjot. Ara, en canvi, tot feia molt bona cara. Es alls, ses faveres i ses cols estaven molt ufanoses. Per contra, a s’hort de sa Blanca Dona ses coses no anaven tan bé. Allà, ses darreres setmanes es caragols cada nit es feien un bon fart amb ses fulles de ses cols. Per més que cada dia sa família de can Daifa es fes un fart d’escaragolar, el sendemà n’hi tornaven a aparèixer tants o més. Sa cosa va arribar a ser tan espantosa que n’Andreu, ben fart de menjar guisat de caragols dia sí i dia també i, vent que allò no feia més que anar de dolentes a pitjors, va manar a son fill que caçàs tots es eriçons que pogués i els amollàs per s’hort per veure si es menjaven es maleïts caragols. Però quan sa cosa, gràcies as eriçons, va millorar una mica, va ser es torn des conills. També hi anaven de nits i just pareixia que mai no es cansassen de tastar aquelles plantes tan mengívoles. A la fi, 63

d’en terra alguns planters des que ell mateix havia llençat abans.<br />

Fusta! Aquest fill meu per cada dia fa coses més rares, va pensar<br />

i, sense saber per què, va estar convençut que allò que feia s’al·lot<br />

per força havia de tenir quelcom a veure amb so fet que es vespre<br />

passat hagués arribat tan tard.<br />

Després de plantar ses cols encara<br />

varen tenir temps per fer una bona<br />

sembrada d’alls, abans d’entornarse’n<br />

a casa per dinar.<br />

A la nit, quan tothom va estar ben<br />

dormit, en <strong>Lluc</strong> s’aixecà des llit i,<br />

molt en senyet, molt en senyet,<br />

anà fins as racó de sa cuina, on hi<br />

havia un oró caramull de faves seques.<br />

<strong>En</strong> va agafar dues bones ambostes.<br />

El sendemà de matinet, anant de camí cap as Prat, com cada dia,<br />

va passar per devora una vinya bastant grossa que era d’un senyor<br />

de Dalt Vila. De normal, era un lloc molt tranquil, gairebé mai no<br />

es veia ningú. Però, aquell matí sa cosa era ben diferent. Se sentien<br />

veus i es veia gent pertot arreu. Una colla d’hòmens estaven esporgant<br />

ses parres. Un poc més avant, s’al·lot va afinar que darrere<br />

d’unes pedres hi havia uns quants manats de sarments acabats de<br />

tallar. No s’hi pensà gaire, i d’una falconada en rampillà una bona<br />

braçada. I, tot comprovant que ningú no el ves, la va ben lligar<br />

amb una cordella. Es carregà es sarments a s’esquena i seguí camí<br />

avant.<br />

<strong>En</strong> arribar a s’hort Secret va desembolicar es planterets. Els havia<br />

portat, ben embolicadets, dins un manadet d’herba fresca per a<br />

què no s’assecassen. Va triar es més polits, o millor dit, es manco<br />

lletjos i els va sembrar. Aquesta vegada directament en terra. No<br />

va haver de fer ni esquenes ni solcs ni res. Com que tanmateix no<br />

62

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!