En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

d’en terra alguns planters des que ell mateix havia llençat abans.
Fusta! Aquest fill meu per cada dia fa coses més rares, va pensar
i, sense saber per què, va estar convençut que allò que feia s’al·lot
per força havia de tenir quelcom a veure amb so fet que es vespre
passat hagués arribat tan tard.
Després de plantar ses cols encara
varen tenir temps per fer una bona
sembrada d’alls, abans d’entornarse’n
a casa per dinar.
A la nit, quan tothom va estar ben
dormit, en Lluc s’aixecà des llit i,
molt en senyet, molt en senyet,
anà fins as racó de sa cuina, on hi
havia un oró caramull de faves seques.
En va agafar dues bones ambostes.
El sendemà de matinet, anant de camí cap as Prat, com cada dia,
va passar per devora una vinya bastant grossa que era d’un senyor
de Dalt Vila. De normal, era un lloc molt tranquil, gairebé mai no
es veia ningú. Però, aquell matí sa cosa era ben diferent. Se sentien
veus i es veia gent pertot arreu. Una colla d’hòmens estaven esporgant
ses parres. Un poc més avant, s’al·lot va afinar que darrere
d’unes pedres hi havia uns quants manats de sarments acabats de
tallar. No s’hi pensà gaire, i d’una falconada en rampillà una bona
braçada. I, tot comprovant que ningú no el ves, la va ben lligar
amb una cordella. Es carregà es sarments a s’esquena i seguí camí
avant.
En arribar a s’hort Secret va desembolicar es planterets. Els havia
portat, ben embolicadets, dins un manadet d’herba fresca per a
què no s’assecassen. Va triar es més polits, o millor dit, es manco
lletjos i els va sembrar. Aquesta vegada directament en terra. No
va haver de fer ni esquenes ni solcs ni res. Com que tanmateix no
62