En Lluc Daifa - GEN-GOB Eivissa

—Sí, sí, ja hi vaig —contestà, ben alleujat i una mica sorprès que
no li hagués fet cap altra pregunta per saber què era allò que en veritat
l’havia fet tornar tan tard.
Aquell matí de febreret feia un fred que
pelava a s’hort de sa Blanca Dona. Pare
i fill, cada un armat amb un xaponet en
una mà i un manadet de planters a s’altra,
anaven sembrant cabdells i pinyes
de col. Treballaven a bon ritme per tal de
no passar tant de fred. A cada clot que feien amb so xaponet hi ficaven
un planteret i, tot d’una, el tornaven a tapar, procurant que
sa planta no hi quedàs ni massa enterrada ni massa descalçada.
Ara i en tant, anava sortint un o altre planter més esquifit o estantís.
Sempre que en veia algun d’aquestos, n’Andreu se’l mirava un
momentoi i, tot seguit, el llençava mentre deia: tu no aprofites!
Però, aquell dia, en Lluc, que amb allò, com en tantes altres coses,
sempre escarnia son pare, no va dir ni una vegada: “tu no aprofites!”.
As cap de no gaire, n’Andreu afinà que son fill callava. Allò
era estrany. En veritat, ell ja hi estava avesat. Cada vegada que
anaven tots dos a sembrar planter, se solia sentir com si fos una
cançó de porfèdia entre un i s’altre. Tot i que era una cançó un
poc curta perquè per única lletra només deia: tu no aprofites! Tu
no aprofites! Tu no aprofites! Però aquell dia només n’hi havia un
de “cantador”. Quan n’Andreu s’hi va fixar més, va veure que, a
banda de no dir pruna, no llençava es planters dolents. I afinà una
cosa més estranya encara, afinà que, per comptes d’això, els estava
amagant. Fins i tot, va arribar a veure com s’al·lot replegava
Planter: hi ha plantes que no es poden sembrar directament en un hort tirant
ses llavors. Aquestes primer se sembren totes juntes i quan ses plantetes ja han
nascut i són prou grosses es trasplanten. Cada una d’aquestes plantetes és un
planter.
Cançó de porfèdia: és una cançó molt llarga que canten un home i una dona
per torns. Cada vegada que un canta sol dir coses per riure un de s’altre.
61